El món viu temps convulsos, i l’Orient Mitjà torna a ser un escenari central d’inestabilitat. Cada cop que esclata un conflicte en aquella regió, els efectes trasbalsen l’equilibri global. No es tracta només de qüestions militars o diplomàtiques, sinó de conseqüències econòmiques tangibles que arriben, literalment, fins a la factura del gasoil o al preu del pa. L’Iran, com a peça clau en l’engranatge energètic global, juga un paper decisiu en el futur de moltes economies, entre elles la de la Unió Europea.
A Europa, ja arrosseguem les seqüeles de la guerra a Ucraïna, que va sacsejar amb força el sistema energètic del continent. Vam haver d’assumir ràpidament la pèrdua del gas i el petroli russos, i encara estem en procés de reconfigurar el nostre mapa de subministrament. Ara, l’amenaça que el conflicte amb l’Iran escale i desemboque en el bloqueig de l’estret d’Hormuz —per on passa una part essencial del petroli mundial— representa un risc que no podem permetre’ns obviar.
Davant d’aquest context, les respostes convencionals esdevenen insuficients. La inflació que ja afecta moltes famílies podria disparar-se encara més si el cost de l’energia continua pujant. La política monetària del BCE es veu atrapada entre la contenció dels preus i el manteniment de l’activitat econòmica. I, en paral·lel, la manca d’una política exterior europea realment autònoma limita la capacitat de la Unió d’intervindre de manera útil i pacificadora en aquest tipus de conflictes.
La situació ens obliga a revisar prioritats i a abandonar la inèrcia. No es tracta només de veure què poden fer altres —com els Estats Units o la Xina—, sinó de preguntar-nos quin paper volem tindre nosaltres com a europeus i europees en un món cada vegada més fragmentat i multipolar. Ens cal una mirada que combine responsabilitat, visió de futur i capacitat de construir aliances sòlides fora de les dinàmiques tradicionals de submissió o dependència.
És una veritat sovint ignorada: no és necessari imprimir més bitllets per generar inflació. De vegades, una sacsejada al preu de l’energia ja fa la faena. Amb el Brent vorejant els 77 dòlars el barril, una escalada cap als 100 o, en cas extrem, als 150, pot traduir-se en un augment considerable de l’índex de preus. És inflació importada, derivada de factors externs, i molt difícil de gestionar. Quan l’or negre es dispara, tot el que dep transport fins a l’alimentació, s’encareix. I ací el banc central poca cosa pot fer, perquè ni controla el conflicte ni pot fabricar petroli.
Davant d’esta conjuntura, la Unió Europea torna a quedar exposada. Som dependents del petroli de fora. Amb Ucraïna vam perdre el rus, i ara podem veure’ns sense el de l’Orient Mitjà. A això s’hi suma l’elevat endeutament públic que moltes economies europees arrosseguen des de fa anys. En este panorama, una baixada de tipus d’interés per part del Banc Central Europeu sembla molt improbable, perquè reactivaria encara més la inflació, que ja ve alimentada pels factors externs. Però mantindre’ls alts suposa dificultats per a les famílies, per al consum i per a les persones que volen emprendre o accedir a una vivenda. És una trampa de la qual només se’n pot eixir actuant sobre l’origen del problema: la dependència energètica i la subordinació geopolítica.
La solució no passa només per més inversió en renovables, que també, sinó per una visió de conjunt. Cal redefinir com volem estar en el món i amb qui volem relacionar-nos. Dependre en excés dels Estats Units per a tot el que implica la política exterior ens fa menys sobirans i menys eficients. La Unió Europea hauria de poder dialogar amb actors diversos, com ara els països del Golf o la Xina, amb voluntat d’articular respostes diplomàtiques pròpies. Una via podria ser afavorir una mediació a tres bandes entre Europa, la Xina i els estats productors de la zona per desactivar la crisi de l’estret d’Hormuz, per on transita una part molt significativa del cru mundial.
Mentre tant, la Xina fa el seu camí. No alça la veu, ni dispara míssils ni envia portaavions. Però actua. Observa, mesura els temps, i quan s’obre una finestra d’oportunitat, proposa vies d’estabilitat i inversió. Davant d’una escalada bèl·lica al Golf Pèrsic, els vaixells podrien veure’s obligats a rodejar Àfrica, perllongant els trajectes i encarint-los. Això també perjudica la Xina, òbviament. Però la diferència és que ella no recorre a la força per defensar els seus interessos, i això la posiciona, cada vegada més, com a alternativa seriosa en un món que busca eixides pacífiques als conflictes.
S’hauria de reflexionar profundament sobre si decisions com les de Trump —que podrien implicar accions militars— realment ajuden Occident o, en canvi, acaben reforçant el paper de la Xina com a potència moderadora. Perquè cada vegada que Occident actua amb contundència armada, Pequín guanya crèdit com a potència amb capacitat d’oferta no violenta.
Europa, així doncs, té davant una encruïllada. Pot continuar reaccionant a les crisis amb pedaços i curtterminisme, o pot començar a construir una resposta pròpia, arrelada als seus valors però adaptada als nous temps. La clau està a entendre que la sobirania no és només una qüestió de fronteres, sinó també de capacitat d’incidir en el món sense haver de demanar permís.
I per aconseguir-ho, cal confiança, però sobretot determinació. Toca actuar amb intel·ligència, reforçar allò que ens fa comunitat i sumar complicitats que ens permeten avançar sense repetir errors del passat. Potser aleshores Europa deixarà de ser un espectador per esdevindre realment un actor global amb veu pròpia.