La història l’han contada sempre els qui parlaven més fort, però no sempre els qui tenien més raó. Durant dècades, el relat nacional valencià ha estat poblat per noms masculins, gestes virils i decisions preses a porta tancada. No obstant això, rere aquest teló de silenci i resistència, milers de dones han treballat per cosir un país des de baix, des del quotidià, des de la cultura i l’esperança. Laura Pastor Collado en fou un exemple punyent, però no l’únic.
El 24 de juny de 1975, mentre el franquisme agonitzava però encara colpejava amb força, la policia detenia deu activistes reunits en una casa d’exercicis d’Alaquàs, els anomenats Deu d'Alaquàs. Intentaven donar forma al que seria el Consell Democràtic del País Valencià, una estructura embrionària per a una futura Generalitat. Entre ells, només una dona: Laura Pastor. No és que faltaren dones amb conviccions, sinó que sovint se les deixava a la rereguarda. Pastor, però, va entrar en escena amb determinació.
Filòsofa, mestra i militant del carlisme valencià d’arrel popular i autogestionària, Pastor representava una veu única en un espai polític encara dominat pels discursos masculins i jeràrquics. La seua aposta no era només per la llibertat d’un poble, sinó també per l’emancipació d’aquelles que l’habitaven. La seua militància feminista, tot i no tenir la visibilitat institucional que tindria després, era ferma i inspiradora.
Per a ella, la llengua, la cultura i el territori eren expressions vives d’un mateix cos polític. Per això, va lluitar per recuperar el valencià com a llengua plena, no només en l’àmbit domèstic, sinó també en l’administració, l’ensenyament i els mitjans. Sabia que sense llengua no hi ha consciència, i sense consciència no hi ha llibertat. Però també entenia que la nació no podia reproduir les mateixes exclusions patriarcals que la dominació centralista. Calia una nació igualitària o, simplement, no valia la pena.
Durant dècades, moltes altres dones han mantingut viu el somni d’un País Valencià sobirà i just. Algunes amb noms coneguts, altres des de l’anonimat que imposa la història oficial. Pensem en Maria Ibars, que des de Dénia va fer de la literatura en valencià una arma de tendresa i resistència. O en Matilde Salvador, que va musicalitzar l’ànima d’un poble. O Empar Navarro, pedagoga i activista que mai va acceptar el silenci com a norma.
Aquestes dones han estat les guardians de la llengua, quan parlar-la suposava un acte de desobediència. Han contat contes, ensenyat poemes, organitzat corals, conservat rituals, creat revistes, impulsat escoles i mantingut la memòria viva en cada cantonada del territori. Han construït nació mentre feien família, mentre treballaven en condicions precàries, mentre resistien l’oblit.
Amb el pas dels anys, i especialment des de la transició, han sorgit figures femenines que han polititzat el seu valencianisme i el seu feminisme des de múltiples espais: les aules, els barris, les institucions, els mitjans de comunicació. Dones que han deixat de demanar permís per ocupar l’espai públic. Dones que han entés que sobirania i igualtat són dues cares del mateix mapa.
El feminisme valencià ha estat fonamental per a transformar el nacionalisme en una proposta més inclusiva, comunitària i diversa. Allunyada dels discursos essencialistes o centrats en la identitat com a símbol immutable, ha apostat per una identitat construïda des de la vida quotidiana, les cures, la memòria i la lluita col·lectiva. Un nacionalisme que posa les persones —i no només els símbols— al centre.
Dins d’aquest horitzó, moltes veus femenines contemporànies han fet de la seua acció una forma de país. Mireia Mollà amb el seu ecologisme actiu i compromès. Marina Albiol amb la seua militància a escala europea. Escriptores com Isabel-Clara Simó, que van dignificar les lletres valencianes amb orgull i rigor. Periodistes com Maria Josep Picó, que des del periodisme ambiental han evidenciat que el futur d’un poble passa pel respecte al seu entorn.
Aquest és també el context que ajuda a entendre l’impacte polític i simbòlic de Mònica Oltra. Encara que les seues trajectòries i contextos siguen diferents, hi ha una línia clara que uneix Pastor i Oltra: el convenciment que les dones han de ser protagonistes de la transformació col·lectiva. Oltra va irrompre en l’escena política amb un discurs fresc, valent i sense complexes. No només va fer visible una forma d’entendre la política que trencava amb la solemnitat institucional, sinó que va posar al centre qüestions que durant molt de temps havien estat marginades.
La seua acció al front de la Vicepresidència i la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives va suposar un canvi profund en la manera d’entendre les polítiques públiques. Amb èmfasi en la dependència, la diversitat funcional, l’acollida o l’atenció comunitària, va demostrar que fer país també és garantir drets, condicions de vida i dignitat. El seu estil directe, irònic i emocional va connectar amb una ciutadania necessitada d’empatia i coherència. I encara que la seua figura ha estat envoltada de polèmica i crítica, el seu llegat és innegable.
Laura Pastor va treballar des de la clandestinitat, posant en marxa estructures que mai vorien la llum en aquell moment. Va escriure en l’ombra el que altres acabarien llegint en llibertat. Mònica Oltra va gestionar des de l’escenari públic el que Pastor havia començat a redactar en silenci. Però totes dues han estat referents per a entendre que el feminisme i el valencianisme no són compartiments estancs, sinó vasos comunicants d’una mateixa utopia.
Al seu voltant, centenars de dones continuen treballant per fer realitat aquell País Valencià que visqueren només en somnis. Treballadores socials, mestres, cantautores, dissenyadores, artesanes, estudioses, activistes que, amb accions petites però constants, configuren un país més digne. Des dels pobles menuts fins a les grans ciutats. Des del sud castigat fins al nord resistent. Des del litoral fins als racons oblidats de l’interior.
Aquest país —el que parlen, bateguen i construeixen tantes dones— no apareix sovint als mapes oficials, però existeix. És el país on la llengua no s’amaga. On la cultura no s’excusa. On l’autogovern no és només una institució, sinó una pràctica quotidiana. On les dones no només participen: lideren, transformen, estimen i qüestionen.
Potser és hora de donar-li forma, veu i nom amb totes les lletres. Un país amb veu de dona.