En el panorama cultural argentí, la línia entre la política i l'expressió popular mai ha estat del tot clara. Des de les evocacions de Perón i Evita als tangos de postguerra fins als murals que avui adornen les barriades amb rostres de Néstor i Cristina, el peronisme ha colonitzat no només l'espai institucional, sinó també l'imaginari col·lectiu. Amb l'explosió de les xarxes socials, però, aquest fenomen ha trobat una nova llar: les cançons virals. I cap exemple és tan cridaner com la versió peronista de "Muchachos, ahora nos volvimos a ilusionar", l'himne improvisat que va acompanyar l'Argentina durant el Mundial de Qatar 2022 i que, readaptada, s'ha convertit en una oda partidària i intergeneracional.
L’himne que va començar als estadis
"Muchachos" va sorgir com una versió espontània i apassionada de la cançó "Muchachos, esta noche me emborracho" de La Mosca. Adaptada per un aficionat, la lletra es va escampar com pólvora pels estadis, les cases i les places de tot el país, exaltant l’esperança col·lectiva en l’equip de Messi. Amb la victòria a Qatar, la cançó va quedar immortalitzada com a símbol de catarsi nacional.
Ara bé, en un gir tan argentí com inevitable, el peronisme no va trigar a posar-hi el seu segell. Aprofitant l’efervescència emocional de la melodia, simpatitzants del moviment justicialista van escriure versions pròpies de la cançó, substituint els noms de jugadors per figures mítiques del seu panteó polític: Perón, Evita, Néstor i Cristina. El resultat? Una versió carregada d’història, passió i lluita, batejada popularment com "Muchachos peronistas".
La lletra com a dispositiu polític
La versió més difosa comença amb versos com:
"Muchachos, ahora volvimos con Perón,
la patria está de pie con Evita en el corazón..."
Aquesta adaptació no és una simple paròdia. És una reapropriació simbòlica que transforma un himne futbolístic en manifest ideològic. En una nació on els símbols tenen un valor quasi religiós, la unió entre l’estadi i la militància és gairebé natural. Els versos criden a la memòria col·lectiva, apel·len a la figura mítica de Evita com a mare del poble, a Néstor com el redemptor postcrisi i a Cristina com la continuadora d’una narrativa de resistència.
I potser el més important: posa al centre la Juventud Peronista (JP), aquella força juvenil que ha estat històricament motor i crit de guerra del moviment. Quan una cançó entonada amb el puny alçat es viralitza entre joves en TikTok, no només es canta: es construeix identitat.
Virals amb arrels profundes
Per als qui observen des de fora, pot semblar estrany que un moviment polític tinga tants himnes. Però dins l’univers peronista, això no només és comú: és vital. El peronisme sempre ha utilitzat la música com a vehicle emocional. Des de "Los muchachos peronistas" dels anys 40 fins als cants de "Néstor no se murió", la música ha estat l’espina dorsal emotiva que connecta generacions.
Amb l’arribada de les xarxes socials, aquesta transmissió es fa més ràpida i global. Les versions peronistes de "Muchachos", així com altres cançons com "JP Evita Yo soy así" de Fabián Floresta, han aconseguit milions de visualitzacions, moltes vegades des de mòbils de joves que no havien ni nascut quan Néstor Kirchner arribava a la presidència. El ritme pot ser contemporani, però el missatge arrossega dècades d’història.
Entre l’adhesió i la burla
Com tot fenomen viral amb contingut polític, aquestes cançons no escapen la polèmica. Per als seguidors, són una mostra genuïna d’orgull i memòria. Per als crítics, una banalització o fins i tot una manipulació emocional. En alguns sectors opositors, aquestes versions han estat objecte de burles, memes o paròdies. És la lògica d’internet: tot és susceptible de ser remixat, recontextualitzat i polititzat.
Però en aquest context, potser la pregunta no és si aquestes cançons divideixen, sinó què expliquen. Expliquen, per exemple, que el peronisme no és només un espai polític institucionalitzat, sinó una identitat capaç d’adaptar-se i de reinventar-se a ritme de xarxes socials. Que mentre altres corrents polítics es preocupen per aparèixer als mitjans tradicionals, el peronisme batalla també a l’arena digital, a base de música, emoció i viralitat.
El poder cultural d’una melodia
La versió peronista de "Muchachos" és un cas paradigmàtic de com la cultura pop pot ser canalitzada cap a una forma de resistència o d’afirmació política. Es tracta d’un procés que no és nou —de fet, els cants militars, religiosos o socials han existit sempre— però que adquireix una potència nova quan es fa viral.
No és casualitat que els moments d’auge d’aquestes cançons coincideixin amb contextos d’alta polarització o amb dates emblemàtiques per al moviment. Ja sigui el 17 d’octubre, el 24 de març o durant campanyes electorals, aquestes melodies són la banda sonora d’un sentiment col·lectiu.
I com tot element cultural, tenen un poder que va més enllà de la raó. Una cançó pot provocar llàgrimes, riures, o una abraçada espontània entre desconeguts. Pot activar records familiars, imaginaris d’un país perdut o utopies futures. Quan el peronisme s’apodera de "Muchachos", no només busca viralitat: busca emocionar, generar pertinença, donar batalla simbòlica.
Un futur amb banda sonora
En un món on el relat es juga cada cop més en l’àmbit cultural —i no només en el polític tradicional—, la capacitat d’un moviment per generar contingut que connecti emocionalment és clau. La versió peronista de "Muchachos" és un exemple gairebé de manual de com fer-ho: aprofitar una melodia transversal, adaptar-la al propi missatge, i difondre-la des de la base cap amunt.
Potser per això aquestes versions provoquen tant rebuig com adhesió. Perquè no són neutrals. Perquè interpel·len. Perquè, agradi o no, fan política amb el cor —i amb el ritme.