Cada 21 de juny, coincidint amb el solstici d’estiu, se celebra arreu del continent el Dia Europeu de la Música, una jornada per commemorar, reivindicar i celebrar aquesta força universal que travessa llengües, fronteres i generacions. Però si hi ha un racó del mapa europeu on la música no sols es celebra sinó que es respira, es viu i es comparteix col·lectivament amb una intensitat vibrant, és el nostre País Valencià. I, dins d’aquest batec coral, les bandes de música ocupen un lloc central i insubstituïble.
Més que cultura: una manera de viure
Per a molta gent d’Europa, la música pot ser una afició, una indústria o un espectacle. Per a nosaltres, els valencians i valencianes, és un eix vital de la quotidianitat. No cal cap estudi sociològic per comprovar-ho—n’hi ha prou amb eixir un diumenge pel matí a qualsevol poble i escoltar els assajos que suren pels carrers com a perfum acústic.
Les bandes no són només escoles de música o agrupacions culturals. Són estructures emocionals del territori. Cada banda és un microcosmos comunitari on conviuen generacions, on el nen que comença amb el bombardí seu al costat del vell que ha fet sonar el clarinet durant més de cinc dècades. És un espai d’aprenentatge, però també un refugi, una casa comuna on la música cohesiona, acompanya i ens arrela.
La música com a columna vertebral de la festa
Potser no hi ha una expressió més clara de la centralitat de la música que el seu paper a les nostres festes tradicionals. Pasdobles, marxes mores, retretlles, despertades i mascletades... totes tenen com a co-protagonista indiscutible una banda darrere.
Quan comença una cercavila, no sols sona una melodia: s’engega l’ànima del poble. Els músics obrin camí, marquen el ritme a la vida i converteixen qualsevol trajecte en una escenografia plena d’alegria. En les festes de moros i cristians —emblemàtiques a tants pobles com Alcoi, Ontinyent, Villena o la mateixa Vila Joiosa— la banda no és un complement. És el nervi emocional, el fil que cus la pólvora amb l’honor, la festa amb la tradició.
I cal destacar, també, el miracle de la retreta, aquell moment quasi místic en què la música desfila de nit, amb llums tènues i un caliu col·lectiu que frega allò sagrat. Sense banda, la retreta no seria més que una processó buida. Amb la banda, és poesia en moviment.
De l’escola al carrer: la democratització del talent
Un altre dels tresors de les bandes de música valencianes és el seu caràcter formatiu i inclusiu. Molts xiquets i xiquetes tenen a les escoles de música vinculades a les bandes el seu primer contacte amb l’art. Sense necessitat de grans recursos ni elitismes, es forma talent, es cultiven habilitats socials i es transmeten valors: la disciplina, la col·laboració, el compromís.
Aquest model, que moltes vegades ha funcionat més bé que moltes polítiques culturals institucionals, ha democratitzat l’accés a la música clàssica i popular, ha evitat l’exclusió per raó de classe i ha convertit centenars de pobles en veritables vivers de músics professionals, molts dels quals han acabat integrant orquestres internacionals.
Una identitat sonora reconeguda arreu
La tradició de les bandes valencianes no és una anècdota local. És un patrimoni cultural reconegut i respectat. La Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV), que agrupa més de 500 societats, és única a Europa i representa una de les concentracions més elevades de músics per habitant del món.
Aquest fet parla no només de xifres, sinó de prioritats: som un poble que ha decidit estimar la música i cuidar-la, fins i tot en contextos de precarietat o retallades. Quan altres llocs parlen d’inversió en cultura com una opció, nosaltres en parlem com una necessitat vital.
El Dia Europeu de la Música amb accent valencià
És per tot això que el Dia Europeu de la Música, si bé és una celebració continental, té una ressonància especialment intensa a casa nostra. Les bandes prenen els carrers, les places s’omplin de sons festius i el poble esdevé escenari. I no és per seguir una moda ni per aparèixer a l’agenda institucional. És perquè la música forma part del nostre codi genètic col·lectiu. És com si cada 21 de juny fos una espècie de sant del poble sencer.
Aquest dia, en realitat, és una excusa perfecta per reconéixer una vegada més allò que mai no hauríem de donar per fet: la força de la música per unir-nos, per emocionar-nos i per recordar-nos qui som.
En defensa d’un tresor comú
Tanmateix, no tot són notes agudes. El futur de les bandes de música —i, per extensió, del model cultural valencià— no està exempt d’amenaces. La falta de relleu generacional en alguns pobles, les dificultats econòmiques, la manca de reconeixement institucional continuat i la competència d’altres formes d’oci poden posar en perill aquest tresor.
Cal, per tant, reivindicar i protegir aquest llegat amb orgull i fermesa. La música de banda no és nostàlgia, és futur. No és només folklore, és motor de cohesió. I si volem seguir sent un poble que balla pasdobles, que plora en les retretes i que vibra en cada festa major, hem de continuar fent sonar els instruments, cuidant els músics i creient en la màgia de compartir una mateixa melodia.
Perquè, al cap i a la fi, al País Valencià no celebrem la música un dia a l’any. La celebrem cada vegada que una banda comença a tocar.