Hi ha frases que no són simples consignes, sinó crides a la dignitat col·lectiva. Ni oblit ni perdó no és un lema per a cridar als carrers amb ràbia, sinó un compromís profund: el de preservar la memòria de qui va caure per defensar la llibertat i la convivència, i denunciar amb fermesa la permanència —i sovint, l’ascens— del feixisme en les estructures de poder de l’Estat espanyol.
El crim que no prescriu: Guillem Agulló i Josep Maria Isanta
Guillem Agulló i Salvador, jove militant antifeixista valencià, va ser assassinat a Montanejos el 1993 per un grup de feixistes. Tenia només 18 anys. Aquella nit no només va morir un jove compromès, sinó que va quedar al descobert un sistema judicial i mediàtic més disposat a criminalitzar la víctima que a investigar els vincles ultradretans dels seus assassins. Només un dels implicats, Pedro Cuevas, va ser condemnat, i va complir menys de quatre anys de presó. Després, fins i tot es va presentar a unes eleccions amb un partit d’extrema dreta.
Dotze anys després, el 2005, un altre jove, el manresà Josep Maria Isanta, va perdre la vida a mans d’un grup de feixistes després de defensar uns amics enmig d’un atac racista durant les festes de la ciutat. El patró es repetia: joves amb valors de solidaritat i antiracisme convertits en víctimes d’un odi que mai no ha deixat de bategar.
La memòria com a trinxera
Recordar Guillem i Josep Maria no és un acte de nostàlgia, sinó de resistència. Les seves morts no van ser fets aïllats, sinó símptomes d’un sistema que tolera —i fins i tot promou— la impunitat del feixisme. I no parlem només d’agressions físiques, sinó d’una violència institucional: la que blanqueja discursos d’odi, que criminalitza l’antifeixisme, i que permet que formacions amb ideologies hereves del franquisme ocupin escons, càrrecs públics i espais als mitjans.
És especialment greu constatar com determinades forces polítiques —que durant dècades van orbitar als marges de l’extrema dreta— ara comparteixen govern o marquen l’agenda legislativa. Quan es parla de “revisar lleis de memòria”, de “neutralitzar la immersió lingüística” o de “netejar els carrers d’ideologia”, no s’està debatent: s’està atacant drets bàsics, s’està perpetuant l’odi.
Un estat amb amnèsia selectiva
El cas espanyol és peculiar dins el context europeu. Mentre a Alemanya o Itàlia els partits amb passat feixista van haver de reconèixer responsabilitats i renegar del seu passat, aquí el franquisme es va reciclar dins d'una “transició” pactada. La Llei d’Amnistia del 1977 va ser, de facto, una llei d’impunitat per a torturadors i criminals de guerra. L’Estat mai ha jutjat els crims del franquisme, i això ha permès que l’extrema dreta es reorganitzés i mai deixés d'existir. Avui, ho veiem amb grups nostàlgics del règim que es manifesten obertament, amb la tolerància —i de vegades complicitat— de les institucions.
Aquest context explica per què resulta tan difícil retirar símbols franquistes, o per què les víctimes com Agulló o Isanta no són reconegudes oficialment com a víctimes de crims d’odi.
Quan el feixisme entra per la porta del darrere
La ultradreta ja no necessita capes ni cadenes. Ara vesteix de corbata, parla de “llibertat” i “seguretat”, i se serveix d’eines democràtiques per desmantellar la pròpia democràcia. Ha après a utilitzar els canals institucionals per sembrar discursos de por, xenofòbia i odi de classe. I el més preocupant: una part important de la societat —empesa pel desencís, la precarietat o la manipulació mediàtica— ha comprat aquest relat.
Mentrestant, molts joves que s'organitzen contra aquests discursos són criminalitzats. Els moviments socials que denuncien el feixisme són acusats de “radicals”, i la memòria de les víctimes continua sent silenciada, banalitzada o ridiculitzada.
Ni oblit, ni perdó: una responsabilitat col·lectiva
Avui més que mai, és imprescindible teixir una memòria activa i combativa. No per venjança, sinó per justícia. Recordar Guillem Agulló i Josep Maria Isanta és plantar cara a l’oblit institucional, és exigir responsabilitats polítiques, i és reclamar que la lluita antifeixista sigui reconeguda i dignificada.
A cada plaça, a cada institut, a cada espai de decisió hauria de sonar fort el nom d’aquests joves que ens van ser arrabassats. No són màrtirs abstractes: són vides plenes de futur que van ser destruïdes per l’odi. I això ens obliga a actuar.
I ara què?
No podem permetre que el feixisme segueixi sent tolerat com una opció legítima. Cal denunciar la seva presència a les institucions, combatre la seva normalització als mitjans i construir espais de convivència, educació i memòria. La lluita antifeixista no és patrimoni d’un sector polític, és una necessitat democràtica.
Perquè si oblidem, consentim. I si perdonem, desarmem la resistència. I com deia aquell mural a Burjassot, amb la cara de Guillem ben present: No t’oblidem. No perdonem.