Sagunt, o millor dit Sagunto?, a Escena 2025 hauria de ser una celebració de la cultura viva, plural i arrelada al territori. Però enguany, més que una festa, sembla una renúncia. Una renúncia al valencià, a la qualitat artística i a la responsabilitat institucional de fer de la cultura un dret i no un luxe.
El festival, que durant dècades ha sigut referent de la programació estiuenca al País Valencià, ha patit una davallada evident. No només en pressupost, sinó en ambició, en compromís i en identitat.
La programació oficial al Teatre Romà torna a girar l’esquena a la llengua pròpia. El valencià, si apareix, ho fa com a nota folklòrica, relegat al circuit alternatiu del Off Romà, com si no tinguera dret a ocupar l’escenari principal.
És preocupant que, en una ciutat com Sagunt, amb una història tan rica i una comunitat valencianoparlant activa, el valencià siga invisible en les grans produccions. No és una qüestió de quota, sinó de dignitat cultural.
La Generalitat, ara governada pel Partit Popular amb el suport explícit de Vox, ha reduït el pressupost del festival. I això es nota. Menys espectacles, menys risc, menys presència internacional i menys espai per a la creació contemporània.
La cultura no pot ser víctima de l’austeritat ideològica. Quan es retalla en cultura, no només es retalla en oci: es retalla en pensament crític, en cohesió social, en memòria col·lectiva.
Sagunt a Escena hauria de ser un espai per a totes les veus. Però enguany, moltes han quedat fora. Especialment les que parlen valencià, les que qüestionen, les que proposen nous llenguatges.
És simptomàtic que es presente com a “aposta per la creació valenciana” la inclusió de dues obres en valencià al marge del programa central. És com si es volguera complir l’expedient sense creure-hi de veritat.
El Teatre Romà, símbol de la cultura clàssica i de la memòria escènica, mereix una programació que dialogue amb el present. Que no es limite a repetir clàssics sense context ni mirada pròpia.
Enguany, la major part de les obres són adaptacions de textos universals, però sense cap ancoratge amb la realitat valenciana. Com si la nostra cultura no tinguera res a dir, ni a reinterpretar.
La cultura valenciana no és subsidiària. Té veu pròpia, té dramatúrgia, té talent. Però sembla que no interessa mostrar-la quan el relat institucional aposta per una uniformitat cultural que exclou.
És preocupant que es parle de “qualitat artística” com a justificació per invisibilitzar el valencià. Com si la nostra llengua no poguera ser vehicle d’excel·lència escènica.
La qualitat no està renyida amb la proximitat. Al contrari: quan una obra connecta amb el territori, amb la llengua i amb la gent, és quan realment té impacte.
El festival ha perdut també la seua capacitat de risc. On abans hi havia propostes innovadores, ara hi ha seguretat i repetició. On hi havia experimentació, ara hi ha conformisme.
La cultura no pot ser només entreteniment. Ha de ser també provocació, reflexió, emoció. I això s’ha diluït en una programació que sembla feta per no molestar.
El paper de la Generalitat és clau. I el seu desinterés per una cultura plural i arrelada es fa evident en cada decisió pressupostària, en cada absència, en cada silenci.
Vox, amb la seua visió centralista i excloent, ha trobat en la cultura un espai per aplicar la seua agenda. I el Partit Popular, lluny de frenar-ho, ho permet amb complicitat.
Sagunt a Escena no és només un festival. És una eina de vertebració cultural, de projecció internacional, de dinamització local. I reduir-lo és empobrir el país.
La ciutadania mereix una programació que la represente. Que parle la seua llengua, que escolte les seues inquietuds, que celebre la seua diversitat.
El valencià no pot ser un convidat de pedra. Ha de ser protagonista, no només en el folklore, sinó en la creació contemporània, en els grans escenaris, en les narratives del present.
És urgent repensar el festival. No des del ressentiment, sinó des de l’ambició. Des del desig de fer-lo millor, més inclusiu, més valent.
Cal recuperar la confiança en el talent local. Donar espai a les companyies valencianes, no només en el marge, sinó en el centre.
Cal també una política cultural que no tinga por de la pluralitat. Que entenga que la cultura és més forta quan és diversa, quan és crítica, quan és lliure.
Sagunt a Escena hauria de ser un mirall del que som com a poble. I ara mateix, el reflex és esbiaixat, incomplet, empobrit.
No es tracta de rebutjar el que ve de fora. Es tracta de construir un diàleg entre el global i el local, entre el clàssic i el contemporani, entre la tradició i la innovació.
La cultura valenciana no ha de demanar permís per existir. Ha de ser reconeguda, valorada i programada amb normalitat.
El festival hauria de ser una oportunitat per mostrar al món la riquesa del nostre teixit escènic. Però enguany, sembla més una ocasió perduda.
És hora que la ciutadania alce la veu. Que demane un festival a l’altura del seu patrimoni, de la seua història i de la seua gent.
Sagunt mereix més. Mereix una programació que l’honore, que la represente, que la projecte.
El Teatre Romà no pot ser només escenari de clàssics descontextualitzats. Ha de ser també espai de creació viva, de llengua pròpia, de futur compartit.
La cultura no és un luxe. És un dret. I com a cultura, ha de ser defensada, protegida i impulsada des de les institucions.
Reduir el festival és reduir les oportunitats de créixer com a societat. És renunciar a una eina poderosa de transformació.
El valencià no pot ser relegat a l’Off. Ha de ser part central de la programació, amb obres de gran format, amb presència digna, amb normalitat.
Sagunt a Escena ha de recuperar el seu esperit. Ha de tornar a ser un espai de trobada, de risc, de celebració de la cultura en majúscules.
I això només serà possible si hi ha voluntat política, compromís institucional i pressió ciutadana.
No podem resignar-nos. La cultura és nostra. I la volem viva, lliure i en valencià.