Sagunt, aparador electoral: l’americanització de la política local

Durant les últimes dècades, la política municipal ha deixat de ser aquell espai tranquil i proper on els representants veïnals debatien sobre qüestions quotidianes com fanals, papereres o permisos d’obra. Allò que abans era gestió administrativa ara també és narrativa. Sagunt no ha sigut una excepció en aquest procés. De fet, la seua vida política s’ha vist impregnada, a poc a poc, per trets característics del model nord-americà. La qüestió no és si hi ha americanització, sinó com s’ha materialitzat i quines implicacions té en el funcionament democràtic local.

Quan parlem d’americanització ens referim a l’adopció per part d’altres sistemes polítics —en aquest cas, municipals europeus— d’elements, tàctiques i estils propis dels Estats Units. Aquest fenomen s’ha analitzat sobretot a nivell estatal o nacional, però no s’ha de subestimar el seu impacte en la política de proximitat. Tot i que els ajuntaments conserven competències limitades respecte a les estructures autonòmiques o estatals, cada volta juguen un paper més mediàtic, simbòlic i narratiu. La globalització comunicativa també ha arribat als plens municipals.

A Sagunt, municipi històric amb una identitat dual marcada pel centre històric i el Port de Sagunt, el procés d’americanització ha tingut un recorregut singular. El municipi, que combina tradició i modernitat, indústria i patrimoni, s’ha convertit en un laboratori polític on la comunicació i la gestió caminen cada vegada més de la mà. Durant les darreres dècades, especialment des de principis del segle XXI, hem vist com els equips de govern i oposició han adoptat progressivament llenguatges visuals, eines digitals i estratègies de màrqueting polític que responen a aquesta nova lògica.

Un dels primers símptomes d’aquesta transformació ha sigut la creixent personalització dels lideratges. Ja no s’identifica una candidatura només amb un programa o amb un partit, sinó amb una persona. L’alcalde o alcaldessa esdevé rostre, veu i marca d’un projecte polític. El carisma, l’empatia i la capacitat de comunicació passen a ser claus per a connectar amb l’electorat. A Sagunt, això s’ha traduït en una major presència pública de l’alcaldia en espais no institucionals, des d’entrevistes a mitjans locals fins a vídeos en xarxes socials on es mostren aspectes de la vida quotidiana.

L’ús de plataformes digitals com Facebook, Instagram, Twitter o TikTok s’ha generalitzat. El missatge ara és multimèdia: fotos, vídeos, missatges breus i fins i tot directes en viu. Les rodes de premsa tradicionals conviuen amb vídeos d’obra acabada narrats en primera persona, i les inauguracions s’acompanyen de selfis amb veïns. El relat ja no sols s’escriu: es veu i es comparteix. La política s’accelera, es fa viral, i també més emocional. Es tracta de generar vinculació, de crear una comunitat d’afinitats més enllà del debat ideològic.

Aquesta transformació comunicativa ha comportat també una professionalització de les campanyes electorals. Més enllà de la improvisació, cada missatge és estudiat, cada publicació té un objectiu, i sovint hi ha darrere assessors especialitzats en màrqueting polític o consultors que analitzen enquestes internes. A Sagunt, la creació de continguts durant les campanyes s’ha tornat més elaborada, amb vídeos editats amb música emotiva, discursos motivacionals i eslògans que busquen calar en l’imaginari col·lectiu.

Aquest procés d’“estetització de la política” pot semblar natural en un món hipervisual, però té conseqüències importants. El missatge esdevé més important que el contingut. Allò que es mostra pot arribar a ser més decisiu que allò que es fa. La forma importa tant com el fons, i això modifica les prioritats institucionals. Es governa per a comunicar, i de vegades es comunica per a tapar mancances de gestió. Esdevé més rellevant el relat de ciutat que es projecta que la complexitat real que es viu als barris.

La campanyització permanent és una altra característica de l’americanització. Antigament, la política municipal es regia per cicles més marcats: es feia campanya durant un mes, després es governava quatre anys, i així successivament. Hui dia, la campanya no s’atura mai. Cada acció és susceptible de ser comunicada com a èxit. Una partida pressupostària aprovada es transforma en una promesa complida, i una visita institucional es converteix en un acte de proximitat. Aquesta tendència genera un estil de govern més orientat al curt termini, al titular fàcil i a la gestió simbòlica.

Tanmateix, també cal reconéixer que aquesta nova manera d’entendre la política pot tindre aspectes positius. La comunicació directa amb la ciutadania pot afavorir la transparència, la rendició de comptes i fins i tot la participació. Les xarxes socials poden esdevenir espais per a consultar, escoltar i deliberar. Però sovint es queden en l’emissió unilateral. La relació és asimètrica: els líders parlen, però escolten poc. I si escolten, és dins d’un marc estratègic. L’autenticitat queda desplaçada per la posada en escena.

A més, cal considerar les bretxes digitals i socials. No tota la ciutadania està connectada, ni maneja amb facilitat les noves tecnologies. El risc és construir una democràcia on només participen activament aquells que tenen accés a dispositius, habilitats comunicatives i coneixement digital. Sagunt, com moltes altres ciutats mitjanes, té una població envellida que pot quedar fora de les dinàmiques polítiques si aquestes es traslladen només a l’àmbit virtual. La inclusió passa per pensar formats híbrids, accessibles i multicanal.

Una altra qüestió fonamental és el tipus de discurs que s’impulsa. L’americanització sovint privilegia la polarització, la dramatització i l’emoció. El debat es simplifica. Es busca l’impacte, la viralitat, no necessàriament la veritat. Això pot afavorir la desinformació, la crispació i la desconnexió amb la realitat. A nivell local, on la política hauria de ser més consensual i constructiva, aquest estil comunicatiu pot obstaculitzar els acords, dificultar el diàleg i empobrir la qualitat institucional.

Però hi ha alternatives. La modernització no ha de passar necessàriament per la imitació de models externs. Sagunt pot trobar el seu propi estil polític, arrelat en la seua història participativa, en els seus teixits associatius, en la diversitat del territori i en la capacitat de generar comunitat. És possible combinar innovació tecnològica amb espais de trobada presencial. És possible fer política emocional sense caure en la manipulació. És possible construir lideratges forts sense alimentar l’egocentrisme ni la banalització del càrrec públic.

L’americanització de la política local és un fenomen real, però no irreversible. Pot ser una oportunitat o una amenaça, segons com s’encare. Sagunt, com tantes altres ciutats, es troba en una cruïlla: pot seguir aprofundint en la lògica mediàtica, o pot apostar per una política de proximitat més transparent, deliberativa i participativa. Per a aconseguir-ho caldrà repensar la comunicació institucional, el rol dels representants i, sobretot, el paper actiu de la ciutadania en el disseny de les polítiques públiques.

La política municipal pot ser molt més que un aparador electoral. Pot ser el lloc on es recupera la confiança, on es resolen conflictes reals, on s’enforteixen els vincles socials. Sagunt té recursos, història i talent per fer-ho possible. Només cal que el relat no substituïsca l’acció, i que darrere de cada imatge hi haja un compromís real amb el bé comú.