Assabiyya: La força social en la cultura valenciana

L'assabiyya, eixa solidaritat col·lectiva que Ibn Jaldún identificava com a motor de la història, és una idea que encaixa de manera natural en la cultura valenciana. Des del sentiment de poble fins a la manera de viure l'estiu, es manifesta en la llengua, la festa i la reivindicació.  

En el País Valencià, la noció d'assabiyya es troba arrelada en la nostra identitat compartida. La llengua, com a vincle, no és només un instrument de comunicació, sinó un símbol de resistència i cohesió. L'ús del valencià en la vida quotidiana, especialment en l'àmbit col·lectiu, és una manera de reafirmar pertinença i comunitat.  

Les festes populars, des de les Falles fins als Moros i Cristians, són espais on l'assabiyya es fa visible en cada flama i cada desfilada. A la plaça, al casal o a la filà, la unió del grup pren forma, transcendint diferències individuals per un objectiu comú.  

El carrer com a espai de vida reforça aquesta solidaritat. La cultura mediterrània valenciana no s'entén sense la convivència en places i carrers, on els bars es converteixen en extensions del saló de casa i els mercats en trobades setmanals de comunitat.  

A l'estiu, aquesta assabiyya es reforça. És en la nit de revetla, en els sopars a la fresca i en el ritual de compartir un meló d'Alger a la platja. La sociabilitat no és un afegit, sinó un eix central de la manera valenciana d’entendre la vida.  

A nivell polític i social, l'assabiyya també juga un paper clau. Quan es reivindica el finançament just o l’ús del valencià en l’educació, es fa des d’un sentiment de comunitat que reclama el que és legítim. La consciència de poble es tradueix en una acció col·lectiva que ressona en les places i en les xarxes socials.  

L’assabiyya, però, no està exempta de desafiaments. La globalització, la fragmentació social i l’individualisme poden erosionar aquesta cohesió. Però en els moments clau, la cultura valenciana ha sabut refermar-se i reivindicar la seua essència.  

Així, la solidaritat valenciana no és un record romàntic del passat, sinó una realitat que es viu en cada espai de trobada, en cada tradició, en cada conversa en valencià. Potser no li posem el nom d'assabiyya, però n’experimentem la força cada dia.