Espanya hui: balanç crític d’una etapa i mirada des del País Valencià

Set anys després de l’arribada de Pedro Sánchez a la presidència del Govern espanyol, es fa balanç d’un període intens, ple de turbulències mundials —com la pandèmia, la crisi energètica o la guerra a Ucraïna— però també d’oportunitats úniques, com els fons europeus Next Generation. El govern progressista ha presentat un seguit de dades que mostren una Espanya més sòlida en ocupació, renda, protecció social, igualtat, digitalització i sostenibilitat. Tanmateix, cal observar aquestes xifres amb mirada crítica, matisant-les amb context, amb perspectiva territorial i amb voluntat real d’escrutar què ha canviat en la vida quotidiana de la gent, especialment al País Valencià.

Un dels arguments centrals del relat del govern és la millora laboral: s’ha superat la xifra rècord de 21,8 milions de persones afiliades a la Seguretat Social, la desocupació està en mínims dels darrers 17 anys, la temporalitat s’ha reduït de manera notable, i el salari mínim ha crescut més d’un 60% des del 2018. També destaca la creació de llocs de treball en àmbits STEM i l’increment de dones en el mercat laboral, superant els 10 milions. No hi ha dubte que les reformes laborals —amb el suport de sindicats i patronals— han contribuït a una ocupació més estable i digna.

Ara bé, més enllà de les xifres globals, hi ha diferències territorials que afecten de manera desigual. Al País Valencià, per exemple, l’atur juvenil continua sent preocupant, especialment en zones rurals i en barris amb menys oportunitats. També hi ha desigualtats de gènere en les condicions laborals, i una precarietat que no sempre es reflecteix en els indicadors agregats. Que augmenten els contractes indefinits no sempre significa que augmenten els salaris justos o la qualitat real de les faenes. A més, sectors com l’agricultura o el comerç local valencians afronten dificultats estructurals que les polítiques estatals sovint no han prioritzat.

En matèria de benestar i drets socials, hi ha avenços significatius. El pressupost per a beques ha crescut notablement, arribant a 2.500 milions d’euros. La pensió mitjana també ha augmentat fins als 1.505 euros, i la bretxa de desigualtat ha marcat mínims històrics, amb l’índex Gini en 31,2 i la taxa de pobresa per baix del 20%. Així mateix, s’ha reforçat el sistema públic amb noves lleis de protecció, com la Llei de l’Habitatge —la primera de la democràcia— i s’ha començat a configurar un parc de vivenda pública que, tot i que encara modest, marca un canvi de rumb.

No obstant això, les realitats autonòmiques marquen diferències. En territori valencià, l’accés a l’habitatge continua sent un problema greument accentuat a les ciutats costaneres, i els preus de lloguer dificulten el dret a viure dignament. Tot i l’augment pressupostari estatal, caldria un impuls decidit perquè la Generalitat i els ajuntaments disposen de més recursos i competències reals per ampliar el parc públic i regular mercats especulatius. També seria necessària una inversió en serveis socials de proximitat per reduir la vulnerabilitat crònica d’algunes comarques.

Pel que fa al creixement econòmic, Espanya ha sigut una de les economies europees que més ha crescut entre 2021 i 2024, doblant fins i tot la mitjana de la zona euro. Açò ha sigut possible gràcies, en gran part, als fons europeus i a una certa estabilitat macroeconòmica. La inversió estrangera directa també ha arribat a xifres notables. Però la pregunta clau és: aquest creixement s’ha traduït en transformació productiva, o bé ha reforçat sectors que ja eren dominants?

Al País Valencià, per exemple, s’estan impulsant projectes com la gigafactoria de bateries a Sagunt —vinculada al PERTE del vehicle elèctric—, però també hi ha un risc de concentració de la riquesa i de dependència de grans empreses multinacionals. Les pimes valencianes, vertebradores del territori i de l’economia circular, demanen un suport més decidit i una política industrial que combine innovació amb arrelament territorial. La reindustrialització no pot ser només una etiqueta: ha de generar ocupació de qualitat arreu del país i reduir les desigualtats internes.

Respecte a la digitalització i la transició verda, el govern ha presentat dades ambicioses: la cobertura de fibra òptica ha arribat al 95% de les llars, i la generació d’energies renovables ha passat del 46% al 66%. Açò suposa una modernització real de les infraestructures i un pas cap a la sostenibilitat energètica. Amb tot, al territori valencià encara hi ha mancances greus d’inversió en trens de rodalia, en mobilitat verda, i en protecció de l’entorn agrari i natural, especialment a les comarques interiors, on les macroinstal·lacions renovables topen amb conflictes d’usos i models de desenvolupament.

Des del punt de vista democràtic, Espanya ha guanyat deu posicions en l’índex V-Dem, reflectint una millora de la qualitat institucional. Tanmateix, aquest avenç conviu amb tensions polítiques internes, dificultats en la renovació del poder judicial, polarització mediàtica i una certa degradació del debat públic. Des del País Valencià, aquestes qüestions prenen una altra forma: l’infrafinançament crònic continua sense solució estructural, i la reforma del sistema de finançament autonòmic segueix ajornant-se legislatura rere legislatura. Aquest és un dels dèficits democràtics més greus que arrosseguem, i que afecta directament els drets i serveis de la ciutadania valenciana.

Pel que fa al model territorial, cal reconéixer que durant aquests set anys hi ha hagut més sensibilitat a la diversitat autonòmica, però també s’han mantingut centralismes persistents. La cogovernança durant la pandèmia va ser un bon exemple d’entesa, però després s’han produït retrocessos en la descentralització de competències clau. A més, les inversions territorialitzades no sempre han estat equilibrades: malgrat els discursos, el País Valencià encara rep menys del que li correspon per població i pes econòmic.

En aquest sentit, una lectura valenciana del balanç general permet identificar llums i ombres. S’han aconseguit avenços socials i normatius que milloren les condicions de vida de moltes persones. Però també hi ha elements estructurals —com el finançament, la distribució d’infraestructures o el suport a la cultura pròpia— que continuen sense rebre l’atenció que mereixen. L’Estat ha avançat, sí, però sovint no ho ha fet de manera simètrica ni justa per a tots els territoris.

El període de govern progressista encapçalat per Pedro Sánchez ha estat marcat per avanços tangibles i reformes importants, però també per reptes pendents, contradiccions internes i decisions qüestionables. El relat optimista i fins i tot eufòric del balanç governamental no hauria de tapar els debats de fons. Els indicadors econòmics no sempre reflecteixen el benestar emocional, la cohesió social ni el sentiment de pertinença. I les xifres globals poden invisibilitzar desigualtats locals o sectorials que encara persisteixen.

Des del País Valencià, no es tracta de menysprear els avanços, sinó de reclamar una mirada més justa i plural. Una política d’Estat que escolte i que reconega les especificitats, que respecte l’autogovern i que garantisca que cap territori quede arrere. Només així es podrà construir una Espanya millor per a totes i tots. I això va més enllà d’un eslògan: és una exigència democràtica de primer ordre.