En el nostre país valencià, parlar de llengua és parlar de memòria, de resistència i de futur. És parlar de qui som i de com volem viure. I és també parlar de poder. Per això, quan des de les institucions de l’Estat o des de determinats sectors polítics i mediàtics se’ns ven el “bilingüisme” com una fórmula de convivència, cal que ens preguntem: convivència per a qui? Igualtat entre quines llengües? I, sobretot, amb quines conseqüències per al valencià?
Una igualtat aparent El bilingüisme, tal com s’ha aplicat històricament al País Valencià, no és una política de promoció de la diversitat lingüística, sinó una estratègia de substitució. El valencià, llengua pròpia del nostre territori, ha estat sotmesa a un procés de minorització sistemàtica, que no ha cessat ni tan sols amb l’arribada de la democràcia. El que s’ha anomenat “igualtat lingüística” ha servit, en realitat, per consolidar la supremacia del castellà com a llengua de l’Estat, de l’administració, dels mitjans de comunicació i del món laboral.
Aquesta suposada igualtat parteix d’una ficció: que el valencià i el castellà es troben en una situació d’equilibri. Però això no és cert. El castellà és la llengua dominant, amb una presència aclaparadora en tots els àmbits de la vida pública i privada. El valencià, en canvi, ha de lluitar per sobreviure, per ser escoltat, per ser transmés a les noves generacions. I el bilingüisme, lluny d’ajudar-lo, l’ofega.
L’escola: el camp de batalla lingüístic Un dels espais on més clarament es veu l’efecte d’aquest bilingüisme desigual és l’educació. Tot i els esforços de molts centres i professionals per fer del valencià una llengua vehicular, la realitat és que els programes educatius han anat diluint la seua presència. El model “plurilingüe” impulsat per diverses administracions ha acabat relegant el valencià a una assignatura més, mentre el castellà i l’anglés guanyen centralitat.
Aquesta situació no és casual. És el resultat d’una voluntat política de mantenir el castellà com a llengua de prestigi i d’ascens social. Quan una família ha de triar entre una línia en valencià i una en castellà, sovint ho fa pensant en les oportunitats futures de les seues filles i fills. I això és perquè el sistema no garanteix que el valencià siga útil, necessari ni valorat fora de l’aula.
Els mitjans i l’espai públic: invisibilització i folklorització Als mitjans de comunicació, la presència del valencià és escassa i, sovint, limitada a espais molt concrets o a continguts de caràcter folklòric. La televisió pública valenciana, tot i ser un espai fonamental per a la normalització lingüística, ha de competir amb una oferta audiovisual majoritàriament en castellà. I a les xarxes socials, el valencià continua sent una llengua minoritària, amb poca visibilitat i escàs suport institucional.
A l’espai públic, la situació no és millor. Encara hui, moltes administracions locals no garanteixen l’atenció en valencià. Els rètols, els documents oficials i les comunicacions institucionals es fan majoritàriament en castellà. I quan una persona exigeix ser atesa en valencià, sovint rep una resposta hostil o, en el millor dels casos, indiferent.
Una qüestió de drets, no de sentiments Defensar el valencià no és una qüestió de romanticisme ni de nostàlgia. És una qüestió de drets. Totes les persones valencianoparlants tenen dret a viure plenament en la seua llengua: a estudiar, treballar, consumir cultura, relacionar-se amb l’administració i expressar-se públicament en valencià. I aquest dret no pot estar condicionat a la “bona voluntat” de les institucions ni a la “tolerància” de la societat.
El bilingüisme, tal com s’aplica, converteix aquest dret en una concessió. Ens diu que podem parlar valencià, però només si no molesta, si no complica les coses, si no qüestiona l’hegemonia del castellà. Ens diu que podem estimar la nostra llengua, però en privat, en família, en festes tradicionals. Però no en la política, ni en l’economia, ni en la ciència, ni en la cultura de masses.
El perill de la substitució lingüística El resultat d’aquesta política és clar: el valencià retrocedeix. Les dades són alarmants. Cada vegada hi ha menys persones que el tenen com a llengua habitual, especialment entre les generacions més joves. La transmissió intergeneracional es debilita. I la percepció social del valencià com a llengua útil i moderna es deteriora.
Aquest procés de substitució lingüística no és inevitable. És el fruit d’unes decisions polítiques concretes, d’un model de societat que prioritza la uniformitat per damunt de la diversitat. I és també el reflex d’una concepció centralista de l’Estat, que veu les llengües pròpies com un problema, com una molèstia, com una amenaça a la unitat.
Cap a una veritable normalització Des del valencianisme, cal reivindicar un model radicalment diferent. Un model que no es conforme amb la supervivència del valencià, sinó que aspire a la seua plena normalització. Això vol dir situar el valencià al centre de la vida pública, com a llengua vehicular de l’ensenyament, com a llengua preferent de l’administració, com a llengua de creació i de consum cultural, com a llengua de ciència i de tecnologia.
Això no implica excloure el castellà, sinó revertir una situació de desigualtat històrica. Implica reconéixer que el valencià necessita mesures de protecció i de promoció, perquè parteix d’una posició de desavantatge. I implica també un compromís col·lectiu amb la diversitat lingüística com a valor democràtic i com a expressió de la nostra identitat.
Un futur en valencià és possible El futur del valencià no està escrit. Depén de nosaltres, de la nostra voluntat, de la nostra capacitat d’organització i de pressió, de la nostra estima per la llengua i pel país. Però també depén de les institucions, de les polítiques públiques, dels recursos que s’hi destinen i del missatge que es transmet a la societat.
Cal trencar amb el discurs del bilingüisme com a solució màgica. Cal denunciar-lo com el que és: una eina d’espanyolització, una forma de dominació cultural, una estratègia de dilució identitària. I cal construir, des de baix i des de dalt, un projecte de país on el valencià siga llengua de futur, de llibertat i de dignitat.
Perquè parlar valencià no és només parlar una llengua. És afirmar una manera d’estar al món. És defensar la nostra cultura, la nostra història, la nostra manera de viure. És dir, amb veu clara i ferma, que som un poble i que volem continuar sent-ho.