Hi ha expressions que, de tant repetir-les, acaben perdent el significat. Però n’hi ha d’altres que, quan es repeteixen, no només no perden força, sinó que esdevenen una mena de conjur màgic, una fórmula alquímica capaç de transformar qualsevol escàndol en rutina. Una d’aquestes expressions és, sens dubte, “normalitat democràtica”.
A Espanya, la “normalitat democràtica” és com el pa amb tomàquet: serveix per a tot. Tant si hi ha una moció de censura com si un ministre apareix en una festa amb un empresari imputat, sempre hi ha algú que surt a dir que tot entra dins la normalitat democràtica. És com un bàlsam. Un sedant. Una manera elegant de dir: “Sí, és un escàndol, però no passa res. Aquí tot va bé.”
Un país de normalitats extraordinàries. Prenem com a exemple qualsevol titular recent: un empresari condemnat per corrupció que comparteix vacances de luxe amb una eurodiputada d’un partit que es presenta com a defensor de la moral i l’ordre. Quina és la reacció institucional? Silenci. O pitjor: justificació. I si algú s’atreveix a qüestionar-ho, la resposta és clara: “No dramatitzem. És normalitat democràtica.”
Aquesta expressió ha esdevingut una mena de comodí. Serveix per tapar forats, per esquivar preguntes incòmodes, per evitar dimissions. És la versió institucional del “no passa res”. Però sí que passa. I molt.
La democràcia com a decorat. La “normalitat democràtica” espanyola és com un decorat de cartró pedra: de lluny sembla sòlida, però si t’hi acostes una mica, veus que tot tremola. Tenim institucions que haurien de ser independents però que ballen al ritme del partit de torn. Tenim mitjans de comunicació que, en lloc de fiscalitzar el poder, el massatgen. I tenim una ciutadania que, cansada i resignada, ha après a conviure amb la indignació com qui conviu amb el trànsit: molesta, però inevitable.
Però no passa res. És normalitat democràtica.
Quan la corrupció esdevé paisatge. Hi ha països on un escàndol de corrupció provoca dimissions en cadena. Aquí, provoca tertúlies. Hi ha països on un polític imputat desapareix de la vida pública. Aquí, es presenta a les eleccions i fins i tot guanya. I si algú s’escandalitza, sempre hi ha un tertulià disposat a recordar que “la justícia ha de fer el seu curs” i que “no podem condemnar abans de temps”.
Mentrestant, els casos s’acumulen, les comissions es multipliquen, i els sobresous es converteixen en sobres sota la taula. Però tot això, ens diuen, és part de la normalitat democràtica.
La banalització de l’excepcional. El problema de repetir tant una expressió com “normalitat democràtica” és que acabem banalitzant l’excepcional. Ens acostumem a veure coses que haurien de ser escandaloses com si fossin part del paisatge. Un ministre que menteix? Normalitat democràtica. Un jutge que filtra informació a un partit? Normalitat democràtica. Un rei emèrit fugat amb milions a paradisos fiscals? Normalitat democràtica.
I així, pas a pas, anem construint una democràcia de fireta, on tot sembla funcionar però res funciona com hauria.
El paper dels mitjans: entre la complicitat i la distracció. Els mitjans de comunicació tenen un paper clau en aquesta comèdia. Alguns, per acció; altres, per omissió. Quan esclata un escàndol, la cobertura mediàtica sovint oscil·la entre el sensacionalisme i la distracció. Es parla més del vestit de la diputada que del fons del cas. Es dona veu a tertulians que relativitzen, que justifiquen, que desvien l’atenció.
I quan algú intenta posar el dit a la nafra, se l’acusa de radical, d’antipatriota, o de voler trencar la convivència. Perquè, ja ho sabem, qüestionar la normalitat democràtica és gairebé un acte de traïció.
La ciutadania: entre la resignació i la ironia. Davant d’aquest panorama, la ciutadania oscil·la entre la resignació i la ironia. Les xarxes socials s’omplen de memes, de comentaris sarcàstics, de bromes que, en el fons, amaguen una profunda tristesa. Perquè riure és una manera de no plorar. I perquè, quan la realitat supera la ficció, només queda l’humor com a defensa.
Però l’humor, tot i ser necessari, no pot substituir l’acció. No podem permetre que la ironia esdevingui una forma de conformisme. No podem acceptar que la indignació es dilueixi en likes i retuits.
Cap a una nova normalitat (de veritat). És hora de recuperar el significat real de la paraula “democràcia”. Una democràcia no és només votar cada quatre anys. És tenir institucions fortes, transparents, responsables. És tenir mitjans lliures i crítics. És tenir una ciutadania informada i exigent.
I, sobretot, és tenir límits. Límits ètics, polítics, institucionals. Límits que no es poden creuar sense conseqüències. Perquè si tot és normal, res ho és. I si tot s’hi val, la democràcia deixa de ser-ho.
Conclusió: la ironia com a resistència. Potser l’única manera de sobreviure a aquesta “normalitat democràtica” és continuar rient. Però no un riure còmplice, sinó un riure que punxa, que incomoda, que denuncia. Un riure que serveixi per despertar consciències, no per adormir-les.
Perquè si alguna cosa no és normal, és que ens hagin fet creure que tot això ho és.