La política valenciana viu un moment de màxima tensió i incertesa. El govern de Carlos Mazón, sostingut pel Partit Popular i l’extrema dreta de Vox, ha consolidat el seu poder amb l’aprovació dels pressupostos de 2025, que han estat qualificats per l’oposició com els “pressupostos de l’odi”. Aquest pacte ha permès a Vox imposar part de la seua agenda ideològica, amb mesures regressives en matèria de drets socials, immigració i memòria històrica. El discurs institucional s’ha desplaçat cap a posicions més autoritàries i excloents, mentre el govern evita qualsevol autocrítica per la seua gestió de la crisi de la DANA, que va deixar centenars de morts i milers d’afectats.
Aquest gir conservador ha estat possible, en part, per la incapacitat de l’esquerra valenciana de mantenir la iniciativa política. Compromís, que durant anys va ser el referent del canvi i del valencianisme progressista, ha perdut força institucional i capacitat de mobilització. Tot i els intents de resistència parlamentària, com la demanda de dimissió de Mazón o les esmenes als pressupostos, la coalició no ha aconseguit frenar l’avenç de la dreta ni recuperar el pols del carrer.
La desconnexió amb la ciutadania és cada vegada més evident. Compromís no ha sabut capitalitzar el descontentament social ni oferir una alternativa clara i il·lusionant. L’aliança amb Sumar ha diluït la seua veu pròpia, i la manca de lideratges forts ha deixat un buit que la dreta ha aprofitat amb habilitat. Mentrestant, el valencianisme polític es troba en una cruïlla: o es refà amb força i identitat pròpia, o corre el risc de desaparèixer com a projecte transformador.
En aquest escenari, la figura de Mónica Oltra torna a emergir com una possibilitat real de redreçament. No només per la seua trajectòria, sinó perquè representa una manera de fer política que connecta amb la gent, que emociona i que planta cara. El seu retorn podria ser el revulsiu que Compromís necessita per recuperar espai, discurs i esperança.
Per a molts, el nom de Mónica Oltra evoca una època d’esperança, de canvi real i de valentia política al País Valencià. Per a altres, representa una figura polèmica, víctima d’una persecució judicial que ha marcat el seu pas per la política. Però per a Compromís, avui, Oltra no és només un record: és l’única solució viable per redreçar el rumb d’un projecte que s’esllangueix. A mig termini, si Compromís vol sobreviure com a força política rellevant, independent i amb veu pròpia, només hi ha dues paraules que poden salvar-lo: Mónica Oltra.
Compromís va néixer com una aliança plural, amb vocació valencianista, progressista i ecologista. Durant anys, va saber connectar amb una ciutadania farta del bipartidisme i de la corrupció sistèmica del PP. Amb Oltra com a cara visible, la coalició va aconseguir una fita històrica: entrar al govern valencià i liderar la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, amb una agenda transformadora i valenta. Però des de la seua eixida forçada el 2022, arran d’un cas judicial que molts consideren un exemple clar de lawfare, Compromís ha perdut força, rumb i, sobretot, ànima.
La marxa d’Oltra no va ser només la pèrdua d’una líder carismàtica. Va ser la desaparició d’un estil polític: combatiu però empàtic, radical però institucional, feminista i valencianista sense complexos. Cap de les figures actuals de Compromís ha sabut ocupar aquest espai. Joan Baldoví, tot i la seua trajectòria, no ha aconseguit generar la mateixa connexió emocional amb la ciutadania. I la nova generació de dirigents, tot i el seu esforç, no ha pogut evitar la sensació de provisionalitat i desgast.
Mentrestant, la dreta i l’extrema dreta han avançat posicions al País Valencià. El govern de Mazón ha desmantellat moltes de les polítiques socials impulsades per Oltra, i la resistència institucional ha estat feble. Compromís, sense lideratge clar, ha quedat atrapat entre la fidelitat a Sumar i la necessitat de recuperar la seua identitat pròpia.
En aquest context, la figura de Mónica Oltra torna a emergir com una esperança. El suport explícit d’Iniciativa-Compromís Alacant, que l’ha animada a tornar a la primera línia política, no és anecdòtic. És el senyal que una part important de la militància i de la base social de Compromís encara confia en ella. I no només per nostàlgia, sinó per necessitat. Oltra representa l’única figura capaç de reconnectar amb aquell electorat que va creure en el canvi valencià. Té l’experiència, el discurs i la credibilitat per tornar a posar Compromís al centre del debat polític. I, sobretot, té la capacitat de tornar a il·lusionar.
Més Compromís, com a marca electoral i espai polític dins de la coalició, es troba en un moment de redefinició profunda. La seua aposta per la confluència amb Sumar ha generat tensions internes i una pèrdua de visibilitat pròpia. Molts votants no identifiquen ja una veu clara valenciana dins del panorama estatal, i això ha erosionat la confiança en el projecte. La marca, que havia estat capaç de sintetitzar el millor del valencianisme progressista, ara sembla desdibuixada i sense direcció.
La manca de lideratges forts i reconeixibles ha estat un altre dels problemes. Sense figures com Oltra o Ribó en primera línia, Més Compromís ha quedat orfe de referents capaços de marcar agenda i generar il·lusió. Aquesta absència ha estat especialment greu en un context de retrocés de drets i de creixement de l’extrema dreta. La política necessita rostres, però sobretot necessita veus amb autoritat moral i política. I ara mateix, la coalició no les té.
A més, la fragmentació de l’espai progressista valencià ha afavorit la dreta. L’estratègia de resistència institucional ha estat insuficient per frenar les polítiques regressives del govern Mazón. Més Compromís necessita una estratègia clara, valenta i diferenciada per recuperar el seu paper central en la política valenciana. No n’hi ha prou amb gestionar bé: cal emocionar, cal liderar, cal proposar un horitzó de futur.
També cal una reflexió profunda sobre la relació amb el territori. Més Compromís ha de tornar a escoltar les bases, reforçar l’arrelament local i recuperar la connexió amb els moviments socials. Sense aquesta base, qualsevol projecte polític esdevé fràgil i vulnerable. El municipalisme, que havia estat una de les grans fortaleses de Compromís, ha de tornar a ser una prioritat estratègica.
En aquest escenari, el retorn de Mónica Oltra no és només una qüestió de lideratge, sinó una oportunitat per repensar-ho tot: estratègia, discurs, organització i valors. Si Més Compromís vol tornar a ser rellevant, ha de tornar a ser valent. I això, avui, només és possible amb Oltra al capdavant. El seu retorn podria ser el catalitzador d’una nova etapa, més arrelada, més combativa i més fidel als principis fundacionals del projecte.
El projecte de Compromís està en una cruïlla. Pot continuar diluint-se en aliances estatals i perdre la seua identitat, o pot apostar per una reconstrucció des de la base, amb lideratge, claredat i valentia. I per fer-ho, només hi ha dues paraules que poden marcar la diferència: Mónica Oltra.
El seu retorn no és només desitjable. És imprescindible.