La Mare de Déu de la Llet, també coneguda com Maria Lactans, és una de les advocacions més tendres i humanes de la Verge Maria. Representada alletant el xiquet Jesús, esta imatge ha travessat segles d’història, art i espiritualitat. Al País Valencià, la seua presència no només es manifesta en retaules i pintures, sinó també en la memòria col·lectiva i la devoció popular. Este article vol reflexionar sobre el significat profund d’esta figura, el seu arrelament al territori valencià i el que ens diu hui sobre la maternitat, la feminitat i la fe.
La representació de la Mare de Déu alletant el seu fill té arrels molt antigues. Ja en l’art copte i bizantí apareix la figura de la Galaktotrophousa, la “nodridora de llet”. Esta imatge, que mostra una Verge pròxima, humana i maternal, va tindre una gran difusió a l’edat mitjana, sobretot a partir del segle XII. A Occident, es va consolidar com a Maria Lactans, i es va convertir en una icona de la tendresa divina.
Esta representació no només transmetia la humanitat de Maria, sinó també la seua funció com a intercessora i protectora. En una època on la mortalitat infantil era molt elevada, la Mare de Déu de la Llet esdevenia una figura d’esperança per a les mares, que li demanaven ajuda per a poder alletar o per protegir els seus fills.
Al País Valencià, la devoció a la Mare de Déu de la Llet es va estendre especialment durant els segles XIV i XV, coincidint amb l’esplendor del gòtic i l’arribada d’influències flamencues i italianes. Un dels exemples més destacats és l’obra del pintor Bartolomé Bermejo, que va fer una versió primerenca d’esta iconografia per al convent de Sant Doménec de València.
La pintura de Bermejo mostra una Verge serena, amb una gran riquesa de detalls en la roba i una expressió viva del xiquet Jesús, que mira l’espectador mentre rep la llet materna. Esta obra no només és una mostra de pietat, sinó també una peça d’alt valor artístic, que connecta el País Valencià amb les grans corrents pictòriques europees del moment.
La Mare de Déu de la Llet representa molt més que una escena maternal. És una imatge carregada de simbolisme espiritual. En primer lloc, mostra la humanitat de Crist: Déu fet infant, necessitat de la cura i l’aliment d’una mare. En segon lloc, exalça la figura de Maria com a mare universal, capaç de nodrir espiritualment tota la humanitat.
A més, la llet esdevé símbol de saviesa, de gràcia divina i de vida. En la llegenda de la Lactatio Bernardi, la Verge apareix al monjo Bernat de Claravall i li dona llet del seu pit, com a símbol de transmissió de coneixement i inspiració divina. Este relat, tot i ser llegendari, mostra com la iconografia de la Mare de Déu de la Llet va adquirir múltiples capes de significat.
En una societat on la maternitat sovint ha sigut idealitzada o invisibilitzada, la Mare de Déu de la Llet oferix una imatge poderosa i realista de la dona com a nodridora, protectora i font de vida. Esta representació trenca amb la visió freda i distant de moltes imatges religioses, i ens mostra una Maria pròxima, corporal, viva.
Per això, moltes dones han trobat en esta advocació una figura amb qui identificar-se. A la Cova de la Llet, a Betlem, es diu que una gota de llet de Maria va caure sobre una roca, emblanquint-la. Este lloc s’ha convertit en un santuari visitat per dones que demanen ajuda per a la lactància o per a la fertilitat. Este tipus de devoció també es va estendre a Europa, i al País Valencià hi ha constància de dones que acudien a imatges de la Mare de Déu de la Llet per demanar protecció per als seus fills.
A més de l’obra de Bermejo, hi ha altres exemples d’esta iconografia en retaules, escultures i pintures de diverses esglésies valencianes. La influència flamenca, especialment la de Rogier van der Weyden, va marcar profundament la manera com es representava la Verge alletant: amb una gran atenció als detalls, a la textura de les robes, a l’expressió dels rostres.
Estes obres no només tenien una funció devocional, sinó també pedagògica. En una època on la majoria de la població era analfabeta, les imatges religioses eren una forma de transmetre valors, històries i emocions. La Mare de Déu de la Llet ensenya la importància de la cura, de la tendresa, de la connexió entre mare i fill.
Tot i que després del Concili de Trento moltes d’estes representacions van ser retirades o reinterpretades per evitar una visió massa carnal de la Verge, la devoció a la Mare de Déu de la Llet no va desaparèixer. En alguns llocs, es va transformar en altres advocacions, com la Mare de Déu del Bon Repòs o la Mare de Déu de Betlem.
Hui dia, esta figura torna a despertar interés, tant des del punt de vista espiritual com artístic. En un món que sovint oblida la importància de la cura i la proximitat, la Mare de Déu de la Llet ens recorda que la divinitat també es manifesta en els gestos més humans.
En un context com el valencià, on la identitat, la llengua i la cultura es viuen amb intensitat, la Mare de Déu de la Llet pot ser llegida també com un símbol d’arrelament. És una figura que connecta el sagrat amb el quotidià, el cel amb la terra, la fe amb la vida. Ens parla d’una espiritualitat que no rebutja el cos, sinó que l’eleva; d’una maternitat que no és només biològica, sinó també espiritual i comunitària.
Recuperar esta imatge no és només un exercici de memòria històrica o artística, sinó també una manera de repensar el nostre present. En un món que sovint valora la força per damunt de la tendresa, la Mare de Déu de la Llet ens convida a mirar amb ulls nous la vulnerabilitat, la cura i l’amor incondicional.