"Al vent, la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent..." Amb estes paraules, Raimon va obrir una porta a l’esperança enmig d’un temps de foscor. No era només una cançó, era una declaració de principis, una manera de plantar cara a la repressió i de reivindicar la llibertat com a dret fonamental. Hui, més de seixanta anys després, eixa melodia continua ressonant amb força, com un crit que travessa el temps i ens interpel·la encara.
Quan Raimon va escriure “Al vent”, ho va fer des de la necessitat vital de dir, de fer-se escoltar, de no resignar-se al silenci imposat. Aquella veu jove, sorgida de Xàtiva, es va convertir en símbol d’una generació que volia respirar, estimar i pensar lliurement. Però la cançó no es va quedar en el passat. Ha anat passant de mà en mà, de veu en veu, i ha esdevingut patrimoni col·lectiu, himne de resistència i de dignitat.
La llibertat que Raimon cantava no era abstracta. Era concreta, arrelada a la terra, a la llengua, a la memòria. Era una llibertat que es vivia amb el cos, amb la pell, amb el cor. I eixa mateixa llibertat continua sent hui una necessitat urgent. En un món on les desigualtats creixen, on les guerres no cessen, on les discriminacions es perpetuen, resistir continua sent imprescindible. Resistir és defensar els drets de totes les persones, siga quin siga el seu origen, la seua identitat o la seua manera d’estimar. És lluitar per un planeta habitable, per una societat justa, per una vida digna per a tothom.
Parlar valencià, cantar en valencià, escriure’l, estimar-lo, és també un acte de llibertat. Durant massa temps, la nostra llengua ha estat menystinguda, arraconada, invisibilitzada. Però continua viva gràcies a la gent que la fa servir cada dia, que la transmet, que la reivindica. La llengua no és només un instrument de comunicació. És una manera de veure el món, de sentir-lo, de construir-lo. I quan la fem servir per parlar de llibertat, d’igualtat, de justícia, estem ampliant els límits del possible. Estem dient que el valencià és una llengua per a tot, per a tothom, per a totes les causes justes.
La llibertat que volem ha de ser inclusiva. No pot deixar ningú fora. Ha de tindre en compte totes les veus, totes les experiències, totes les realitats. No totes les persones partim del mateix lloc, ni tenim les mateixes oportunitats. Per això, la llibertat ha de ser també una eina de reparació, de reconeixement, de justícia social. Ha de garantir que totes les persones puguen viure amb drets, amb respecte, amb dignitat.
El vent que canta Raimon no és només un element natural. És una metàfora poderosa. El vent mou, sacseja, transforma. No es pot atrapar, no es pot domesticar. És lliure per naturalesa. I eixa és la llibertat que volem: una llibertat que no siga controlada ni condicionada, que no depenga del poder ni dels privilegis, sinó que brolle del poble, de baix cap a dalt. En un temps on les tecnologies i les xarxes socials poden convertir-se en armes de manipulació i divisió, necessitem més que mai eixe vent que neteja, que refresca, que obri finestres. Necessitem espais de pensament crític, de diàleg, de cultura compartida.
La llibertat no és una conquesta individual. És una construcció col·lectiva. No n’hi ha prou amb voler ser lliures: cal voler que totes les persones ho siguen. Cal organitzar-se, mobilitzar-se, cuidar-se mútuament. Cal fer política en el sentit més ampli i noble del terme: participar en la vida pública, decidir juntes com volem viure, construir alternatives. “Al vent” ens recorda que la llibertat no es demana: s’exerceix. I que cada gest, cada paraula, cada acció pot ser una llavor de canvi. Des de l’aula, des del barri, des del lloc de treball, des de la cultura, des de la quotidianitat.
Hi ha cançons que passen de moda. I n’hi ha que esdevenen himnes. “Al vent” és d’estes últimes. Perquè parla d’una veritat profunda, d’una necessitat humana universal. Perquè connecta amb el desig de viure amb sentit, amb dignitat, amb plenitud. Quan una persona jove escolta hui “Al vent” per primera vegada, potser no coneix el context històric en què va ser escrita. Però pot sentir la força d’eixa veu, la sinceritat d’eixa emoció, la potència d’eixe crit. I pot fer-lo seu, reinterpretar-lo, actualitzar-lo.
Cantar “Al vent” és recordar-nos que la llibertat no és un punt d’arribada, sinó un camí que recorrem juntes. És una actitud davant la vida, una manera d’estar al món. És posar la cara al vent, encara que faça fred. És obrir el cor, encara que faça por. És alçar les mans, encara que pesen. I és fer-ho col·lectivament, amb totes les persones que somien un món més just, més lliure, més humà. Perquè, com deia Raimon, “qui perd els orígens, perd identitat”. I nosaltres no volem perdre ni els orígens, ni la dignitat, ni la llibertat.