A les ribes del Mediterrani, ciutats com València, Alacant, Palma, Màlaga, Marsella o Nàpols viuen una transformació profunda. Espais que històricament han sigut llocs de trobada, acollida i identitat compartida, s’enfronten hui a una tensió creixent entre el dret a l’habitatge, la pressió turística i la necessitat de conviure en harmonia. Davant d’este escenari, s’obri un interrogant inevitable: quin model de ciutat volem construir?
L’habitatge: entre el dret i la mercantilització
En les darreres dècades, l’habitatge en les ciutats mediterrànies ha passat de ser un dret fonamental a convertir-se en un bé d’inversió. Esta mercantilització ha provocat que molts barris tradicionals es transformen radicalment. Els habitatges que abans eren llar de famílies, ara són apartaments de luxe, pisos turístics o immobles buits a l’espera de rendibilitzar-se.
El resultat és una expulsió progressiva del veïnat cap a la perifèria o, directament, fora del terme municipal. L’encariment del lloguer, la falta d’oferta d’habitatge assequible i la presència massiva de plataformes de lloguer de curta durada han creat una ciutat dual, on conviuen, a penes, les persones amb alt poder adquisitiu i aquelles que intenten sobreviure amb sous precaris.
És necessari recordar que la ciutat no hauria de ser una mercaderia, sinó un espai per viure dignament. Sense polítiques públiques decidides que garantisquen l’accés a un habitatge digne, el risc és que les ciutats deixen de ser habitatge per a qui les fa viure.
El turisme: una oportunitat amb límits
No es pot negar que el turisme ha sigut motor econòmic per a moltes ciutats de la Mediterrània. Però quan este creixement es fa sense planificació ni límits, els efectes col·laterals són evidents. El turisme de masses ha transformat molts centres històrics en parcs temàtics, reduint l’espai públic a una experiència per al visitant, no per a qui hi viu.
L’impacte es nota en la saturació dels serveis, en la desaparició del comerç de proximitat, en la contaminació acústica i en l’ús intensiu del sòl urbà. També en la substitució de les relacions veïnals per fluxos temporals que no deixen petjada.
El problema no és el turisme en si, sinó el model. Cal un replantejament profund cap a un turisme més sostenible, distribuït, respectuós amb la cultura local i que contribuïsca al benestar del territori, no només a la seua explotació.
La convivència: entre fractures i resistències
Quan conviuen persones amb realitats molt diferents en espais cada vegada més desiguals, les tensions s’incrementen. La convivència urbana es veu afectada no només per les condicions materials, sinó també per la percepció que la ciutat es torna hostil. En este context, pot sorgir la desconfiança, la frustració o fins i tot discursos que culpabilitzen les persones nouvingudes o col·lectius concrets.
Tanmateix, les ciutats mediterrànies han sigut sempre exemples de mestissatge, d’hibridació cultural, de solidaritat entre veïnes i veïns. Este esperit encara viu en moltes iniciatives socials que resisteixen des de baix: associacions veïnals, plataformes pel dret a l’habitatge, col·lectius en defensa dels barris o espais comunitaris que reivindiquen una altra forma d’habitar la ciutat.
Apostar per la convivència implica escoltar totes les veus, cuidar la diversitat i fomentar la participació real en les decisions que afecten el dia a dia urbà.
Cap a un nou model de ciutat
Davant els reptes descrits, cal passar de la queixa a l’acció. Algunes línies clau per a repensar les ciutats mediterrànies podrien ser:
- Un increment decidit d’habitatge públic i social, amb mesures de contenció dels preus del lloguer i regulació dels apartaments turístics.
- Un model turístic diversificat, amb aposta per un turisme més cultural, sostenible i que estiga distribuït al llarg de l’any i del territori.
- Més espais públics oberts i inclusius, on es puga construir comunitat i teixir vincles entre les persones.
- Una aposta clara per la participació ciutadana, amb mecanismes reals de deliberació i presa de decisions col·lectives.
- Inversió en serveis bàsics, cultura de barri i educació pública, per a garantir igualtat d’oportunitats i cohesió social.
Les ciutats com a casa compartida
La ciutat ha de ser, abans que res, una casa compartida. Un espai per al dia a dia, on viure, estimar, cuidar i créixer. No podem permetre que es convertisca en una simple plataforma de rendiment econòmic. Cal recuperar la dimensió humana, emocional i col·lectiva de les nostres ciutats.
L’hora de les ciutats mediterrànies ha arribat. És temps de posar les persones al centre, de recuperar la ciutat com a lloc d’arrelament i convivència. Encara som a temps de fer-ho. Però necessitem coratge polític, compromís social i una mirada llarga que imagine el futur més enllà del benefici immediat.