Hi ha festes que són molt més que una cita al calendari. El Corpus Christi, per a qui viu la fe i estima la terra, és una d’eixes celebracions que travessen l’ànima. Diu la saviesa del poble: “Hi ha tres dijous que llueixen més que el sol: Dijous Sant, Corpus Christi i l’Ascensió.” I és veritat. El Corpus és més que una processó: és una manera d'entendre el món.
La fe, camí comunitari. Viure l’Eucaristia és viure-la al carrer, enmig de la gent. És veure Crist passejant pels nostres carrers, mirant-nos a la cara, convidant-nos a fer-nos cos i sang per als altres. No es tracta d’un dogma tancat, sinó d’un missatge que ressona: “Preneu i mengeu-ne tots: això és el meu cos” (Mt 26, 26). Un cos donat que ens interpel·la a donar-nos també, a ser comunitat solidària, oberta, fraterna.
Jesús no va fundar cap institució poderosa; va reunir gent senzilla, pobra i lliure. I eixe esperit hauria de ser el que ens mene, també hui, com a cristians compromesos amb la transformació del món.
El Corpus valencià: símbols que som. A València, el Corpus és també cultura viva. No és folklore mort ni espectacle buit. És la nostra manera d’expressar allò sagrat amb roques, danses, gegants, cabuts, àngels i dimonis. És la parla del poble en festa, en valencià, amb dignitat i estima per la tradició.
Cada dansa, cada figura del bestiari, cada volta de campana parla d’allò que som: un poble que s’ha mantingut viu a base de celebrar, de resistir, de transmetre. Com diu el refrany: “Festa que el poble fa, de cor li ve.”
Una festa que pot ser denúncia. També des de l’esquerra cristiana, el Corpus pot ser un espai per alclam de justícia. Perquè Jesús no es queda dins la custòdia d’or; ix al carrer i camina entre nosaltres. I hui, eixe Crist viu en els cossos oprimits, ignorats, ferits. Si Crist és realment present, com no denunciar allò que els trenca?
El Corpus pot ser un crit. Una processó que incloga el clam de qui no té sostre, de les dones maltractades, de la joventut precària, de la gent gran que espera no ser oblidada. Fer memòria de Crist és mirar els ulls de qui pateix i, com diu l’Escriptura, “Allò que feu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho feu” (Mt 25, 40).
Espiritualitat de país. Viure el Corpus com a valencians i com a creients és fer de la festa un acte de sobirania popular i espiritual. No es tracta de nacionalisme buit, sinó de vincular-nos amb la terra, amb la llengua que preguem i estimem, amb la cultura que ens defineix.
Per això, defensar el Corpus no és defensar una forma buida, sinó recuperar-ne el sentit profund: que Déu habita entre nosaltres, en el rostre de la gent senzilla, i que com a poble tenim paraula i dignitat. Que “terra que no fa festa, no fa fruit”.