La violència sexual en temps de guerra continua sent una de les expressions més devastadores i invisibilitzades dels conflictes armats. No és un fet puntual ni un dany col·lateral; és una estratègia sistemàtica que destrueix vides, trenca comunitats i perpetua el terror.
Cal fer sonar les alarmes de forma clara i contundent. No podem seguir mirant cap a un altre costat mentre milers de persones, majoritàriament dones, xiquetes i xiquets, són víctimes d’esta brutalitat en països que travessen guerres o tensions armades.
Cada testimoni de violació, d’abús, d’explotació, és un crit que interpel·la la nostra humanitat col·lectiva. És imprescindible obrir els ulls i reconéixer que estem davant d’un drama global que afecta totes les cultures, continents i contextos.
No es tracta només de patiment físic. La violència sexual en conflictes deixa marques profundes en la salut mental, en l’autoestima, en la possibilitat de reconstruir una vida amb dignitat. És una condemna a llarg termini.
El cos de la persona agredida esdevé camp de batalla. Sovint, els agressors busquen destruir la identitat, la cultura, l’esperança de les víctimes. No és casual, és planificat.
Els actors armats, ja siguen exèrcits regulars, milícies, grups rebels o mercenaris, han emprat històricament la violació com una eina de guerra. És una arma silenciosa, però extremadament poderosa i cruel.
I malgrat tot això, massa sovint el món calla. Callen els governs, callen les institucions i calla l’opinió pública. El silenci és còmplice.
Per això, la consciència ha de ser el primer pas. Cal parlar-ne sense por, visibilitzar el problema, posar-lo damunt la taula i fer-lo ineludible per a qui tinga poder de decisió.
Honrar les víctimes no vol dir només recordar. Significa lluitar perquè tinguen accés a la justícia, a l’assistència necessària i a la veritat. És una qüestió de drets, no de caritat.
La memòria col·lectiva ha de els relats de les persones afectades. No podem permetre que les seues vivències siguen esborrades per la història oficial.
També cal visibilitzar el coratge de qui trenca el silenci, de qui parla des del dolor, de qui s’alça contra l’estigma. Són veus poderoses, capaces d’inspirar transformació.
Les organitzacions que treballen al terreny són essencials. Moltes actuen en condicions extremament precàries, però aporten esperança, suport i drets on només hi ha desesperació.
És de justícia reconéixer la seua tasca, donar-los suport econòmic i polític, protegir-les de la repressió i promoure’n la col·laboració amb les institucions públiques.
Els estats tenen una responsabilitat clara. Han d’invertir en prevenció, en atenció a les víctimes i en persecució dels responsables. L’impunitat és el millor aliat dels agressors.
També les institucions internacionals han de fer molt més del que fan. Necessitem mecanismes efectius de sanció i reparació, més enllà de les bones intencions.
Els tribunals de justícia han d’actuar amb determinació. Cada cas ignorat envia un missatge devastador a la resta del món: que la violència sexual pot quedar impune.
El canvi també naix de l’educació. Només formant en valors de respecte, igualtat, consentiment i empatia podrem construir societats que rebutgen radicalment esta forma de violència.
Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat ètica. Informar amb rigor, sensibilitat i compromís, evitant el sensacionalisme i el tractament morbós.
L’estigma que pateixen les víctimes és una segona condemna. Per això, cal construir relats positius, empoderadors, que trenquen amb la cultura de la vergonya i la culpa.
Cada persona pot ser agent de canvi. Difondre informació, donar suport a iniciatives, formar-se i formar altres, pressionar els representants polítics perquè actuen.
No podem esperar que este siga un problema que només afecta altres llocs. La violència sexual en conflictes és global, i tots i totes estem implicades.
L'empatia és l'antídot contra la indiferència. Posar-nos en el lloc de qui ha patit és l’inici d’una presa de consciència veritable.
Els actes simbòlics són importants si van acompanyats d'accions concretes. Commemorar el 19 de juny només té sentit si impulsa compromisos reals.
La col·laboració entre països, entre governs, entre comunitats i persones supervivents és imprescindible per avançar cap a la veritat i la reparació.
En molts conflictes, la violència sexual ha sigut emprada com a arma de neteja ètnica, de terror psicològic, de destrucció cultural. Estes pràctiques són crims de lesa humanitat i han de ser tractades com a tals.
La justícia restaurativa pot oferir una via perquè les víctimes se senten escoltades i reparades. Però no substitueix la necessitat d’una justícia penal efectiva.
També cal cuidar les persones professionals que atenen estes situacions: psicòlogues, juristes, voluntàries. La seua salut emocional és clau perquè puguen continuar ajudant.
Els processos de pau i de reconstrucció han d’incloure les víctimes de violència sexual. No poden quedar fora del relat ni de la presa de decisions.
La reparació ha de ser integral: econòmica, mèdica, emocional, comunitària. No hi ha solucions parcials per a fer justícia davant d’un dany tan profund.
El dret internacional ha d’evolucionar per blindar encara més la protecció de les persones en situació de vulnerabilitat durant els conflictes.
És urgent protegir també les defensores dels drets humans que denuncien estes violacions. Elles també són objectiu de violència.
La solidaritat entre pobles ha d’anar més enllà dels discursos. Es tradueix en recursos, en suport tècnic, en acollida, en presència activa.
El trauma de la violència sexual en la guerra es transmet de generació en generació. Trencar este cicle és una responsabilitat històrica.
Escoltar les víctimes amb respecte, creure-les i no qüestionar-les és un acte de dignitat humana fonamental.
Un món que tolera la violència sexual en conflictes és un món profundament ferit. I només la veritat, la memòria i la justícia poden sanar-lo.
Cal, per tant, fer una crida col·lectiva a la consciència, a l’acció i a l’esperança. Perquè cap guerra justifica ni justificarà mai una violació.
La lluita per eradicar estos crims és també una lluita per un món més digne, més just i més humà.