El ritme del cacique

ESCENA PRIMERA  

(Plaça Major, la nit està en el seu punt àlgid. Els fanals il·luminen els balcons plens de banderes, la gent riu, brinda, i la música ressona per tota la plaça. L’alcalde, Don Ignasi, i el regidor d’educació, Enric, vestits de gala, es troben enmig del festeig de l'església ortodoxa.)  

DON IGNASI: –Ah, regidor, mira quina festa més lluïda! Qui diria que este poble és capaç de tanta harmonia!  

ENRIC: (mirant de reüll a un grup de músics de la banda municipal, que murmuren a un costat de la plaça) –Sí, sí, alcalde... Harmonia, dius? Si escoltares als músics, vories que per a ells la melodia està ben desafinada.  

DON IGNASI: (arrufant el nas) –No em vingues ara en disgustos! Per una vegada que el poble està de festa, vols que posem cara de funeral?  

ENRIC: –És que la banda està feta un garbuix! Hi ha disputes, retrets... i Pep, com sempre, fent i desfent al seu gust.  

(Just en eixe moment, ressona un tambor fort. Tothom gira el cap. Entra Pep, el cacique, amb el pas segur d’algú que sap que mana. La gent fa un pas arrere, expectant.)  

PEP: (amb un to entre burleta i solemne) –Molt bé, senyors! Ací ballant i rient, mentre la nostra banda es desfà. Això és governar?  

(Un grup de músics l’acompanya, assentint amb gest seriós.)  

DON IGNASI: (mirant a Enric, incomodat) –Ja estem... Pep, per favor, avui no és el dia!  

PEP: (creuant-se de braços) –No, clar, avui és per a festes, no per a arreglar el poble. Però la banda no toca el que hauria, i açò s’ha d’arreglar. I jo sé com.  

(Els murmuris en la plaça es tornen més intensos. Alguns veïns xiuxiuegen, uns altres assenteixen, i l’ambient es carrega d’una tensió silenciosa.)  

ESCENA SEGONA  

(Despatx de l’ajuntament. L’alcalde seu darrere del seu gran escriptori, menejant un llapis entre els dits. Enric s'asseu en una butaca, amb els braços creuats. Pep, desafiant, es recolza en la taula com si fora seua. Hi ha una pila de papers desordenats, tots relacionats amb la banda municipal.)  

DON IGNASI: (fatigat) –A veure, Pep, què vols exactament?  

PEP: –Molt senzill: ordenar la banda. I això vol dir que jo dic qui toca, qui dirigeix, i quin repertori fem. Això de democràcia musical s’ha acabat!  

ENRIC: (amb sarcasme) –Home, no sé si la música funcionaria millor per decret.  

PEP: (amb un somriure astut) –Ja ho veurem... Jo només sé que sense mi, no es toca res.  

(De sobte, es sent un colp en la porta. Entra un grup de músics indignats.)  

MÚSIC 1: –Això no pot ser, Pep! No pots decidir-ho tot tu!  

MÚSIC 2: –Nosaltres som la banda, nosaltres decidim la música!  

PEP: (amb falsa innocència) –Ah, sí? I qui paga els instruments? I qui posa la sala d’assaig?  

(Enric intenta calmar els ànims, però la discussió puja de to. L’alcalde es frega el front, cansat, mentre mira pel finestró com la plaça es va omplint de gent encuriosida per la baralla política.)  

ESCENA FINAL  

(La Plaça Major torna a ser l’escenari del destí de la banda. Veïns, músics, polítics, tots miren el gran escenari muntat per al concert. Hi ha una gran pancarta: “Banda Municipal: Qui decideix?” La tensió s’escampa per l’aire com una tempesta a punt d'esclatar.)  

ENRIC: (pujant a l’escenari amb un paper a la mà) –Poble! La solució està clara: crearem una gestora!  

MÚSIC 3: –I qui la formarà?  

PEP: (alçant la mà, somrient) –Jo, per descomptat.  

(Crits. Rebombori. Vots improvisats. La plaça esdevé un caos.)  

DON IGNASI: (desesperat, cridant sobre el soroll) –Ja n’hi ha prou! Si el poble vol una gestora, que el poble decidisca de veritat!  

(Finalment, entre crits i discussions, s’acorda un sistema de votació. Els músics pugen a l’escenari, es reuneixen, discuteixen... fins que, de sobte, sona una música inesperada: un pasdoble desafinat que desmunta tota la serietat. La gent esclata en rialles, i entre bromes i apunts, la banda, siga com siga, segueix tocant.)  

PEP: (a mitja veu, a Enric) –Açò no ha acabat...  

(Final de sainet. La música continua, i el poble, com sempre, acaba adaptant-se al ritme que el moment li imposa.)