Hi ha problemes en este món que preocupen moltes persones: el canvi climàtic, la inflació, la qualitat de l’aire... Però a Porta Ferro, la preocupació més gran és que, un dia, un autobús o un tren puga arribar fins al seu territori i portar persones alienes a la seua comunitat.
Porta Ferro no té cap accés directe al transport públic, cosa que al principi va ser considerada un inconvenient, però a poc a poc es va convertir en una qüestió d’orgull local. La gent del barri veu la seua desconnexió com una victòria, un triomf sobre les persones forasteres que podrien envair la seua tranquil·litat. La presidenta de l’associació veïnal ho va deixar clar en una reunió: ningú vol un autobús que puga descarregar gent estranya en la seua perfecta bombolla social. Altres veïnes i veïns van expressar la seua preocupació per la idea que persones desconegudes pogueren deambular pels seus carrers sense control ni restriccions, com si el barri fóra un lloc públic obert a qualsevol.
La idea de construir una muralla va sorgir en una d’aquestes reunions, amb opinions diverses sobre com s’hauria de dissenyar. Algunes persones volien una estructura visible, imponent, mentre que altres defensaven una barrera invisible que, d’alguna manera, impedira el pas sense que es notara. Al final, es va optar per una solució més pràctica i econòmica: col·locar tests de plantes aromàtiques en l’entrada principal, en un intent de marcar territori sense gastar massa diners.
La paranoia per la possible arribada d’un autobús va arribar al seu punt àlgid quan algú va veure un vehicle acostant-se a les proximitats del barri. Immediatament es va desfermar el pànic. Veïnes i veïns van córrer a barricadar els carrers amb mobiliari urbà i plantes decoratives, disposats a bloquejar qualsevol intent d’entrada. Més tard es va descobrir que l’autobús només estava fent una maniobra per girar, però la llegenda de l’autobús fantasma es va quedar gravada en la memòria col·lectiva de Porta Ferro.
Una altra de les grans preocupacions del barri era el possible traçat d’una línia ferroviària que connectara Porta Ferro amb la resta del municipi. La idea d’un tren acostant-se a la localitat va provocar una reunió d’emergència, on les veïnes i veïns van exposar les raons per oposar-se frontalment a aquest projecte. La possibilitat que persones forasteres baixaren del tren, passejaren pel barri i fins i tot es quedaren a viure era massa per a suportar.
La solució a aquest problema, com no podia ser d’altra manera, va ser la redacció d’una carta al govern municipal, una missiva carregada de súpliques i arguments tan convincents com el perill que representaven les motxilles massa grans o el trauma acústic que podria causar el pas d’un tren en una zona tan tranquil·la. La resposta mai va arribar, però tampoc es va dur a terme cap projecte ferroviari, cosa que es va interpretar com una victòria per al barri.
La gran celebració per l’èxit del bloqueig del transport públic va durar poc. Les persones residents de Porta Ferro es van adonar, amb el pas del temps, que la falta d’accés als autobusos i trens no només les protegia de la resta del món, sinó que també les deixava atrapades en el seu propi territori. No podien anar al mercat, al centre de salut ni a la biblioteca sense organitzar expedicions en cotxe privat, en caravana, com si fugiren d’una zona en conflicte. La dependència del transport privat es va convertir en un problema seriós, amb llargues cues per eixir del barri en les hores punta.
Les primeres dificultats van començar a aparéixer en el dia a dia. La falta de repartiment de pa es va fer notar quan les veïnes i veïns van descobrir que les persones repartidores no podien accedir sense un permís especial. El mateix va passar amb el correu i la fruita fresca, que van deixar d’arribar al barri perquè ningú volia passar per les complicades verificacions d’entrada.
Per tal de solucionar el problema del transport, es va proposar una alternativa sorprenent: crear un servei exclusiu de transport privat, accessible només per a les persones residents de Porta Ferro. El projecte incloïa una flota de vehicles decorats amb l’escut del barri i conductors uniformats. La idea era que cap persona aliena poguera utilitzar el servei, cosa que implicava la necessitat d’un sistema de verificació d’identitat.
El gran obstacle d’aquest pla va ser que ningú volia assumir la responsabilitat de conduir els vehicles. La solució era que les mateixes persones del barri feren de conductores, però la majoria no volia fer el curs intensiu de conducció segura. Al final, el servei privat mai va arribar a funcionar, i les persones del barri van continuar atrapades en el seu propi territori, sense una solució real al problema que elles mateixes havien creat.
Amb el pas del temps, algunes veïnes i veïns van començar a qüestionar si la decisió d’aïllar-se havia sigut la millor opció. La falta d’accés als serveis bàsics es feia cada vegada més evident, i la idea d’un transport públic pròxim començava a sonar menys terrible.
El govern municipal, conscient del caos que s’havia generat, va proposar una solució intermèdia: establir una línia d’autobús que arribara als voltants del barri, sense entrar-hi directament. Després d’un intens debat, les veïnes i veïns van acceptar la proposta com un primer pas cap a la reconciliació amb la realitat.
Porta Ferro aprengué la lliçó d’una manera dura: potser la seguretat extrema era un ideal, però la vida no podia funcionar dins d’una bombolla. Amb la nova línia d’autobús, les persones residents van recuperar una certa normalitat, encara que algunes continuaven amb la sospita que, tard o d’hora, el transport públic acabaria portant persones forasteres fins al cor del seu barri.
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.