L'any 2025 havia de ser el moment en què les pràctiques corruptes quedaren arraconades en la història, un mal record d’una època en què la política i els interessos privats es barrejaven de manera vergonyosa. Però no ha sigut així. Ernesto Urtasun, portaveu de Sumar, assenyala el que moltes persones ja temien: la corrupció encara existix dins les institucions.
Les paraules de Urtasun ressonen amb força: és extremadament greu el que ha passat. És increïble que en ple 2025, després de crisis com la immobiliària, hi haja qui encara accepte suborns per obra pública. La denúncia no és nova, però sí alarmant. La corrupció política, lluny d’haver sigut erradicada del tot, continua deixant rastre.
Una xacra històrica que no desapareix
La corrupció no és un fenomen nou. Al llarg de la història, les institucions han patit els efectes d’esta pràctica, sempre lligada a la falta de transparència i a la impunitat d’aquelles persones que ostenten el poder. Ja fa més d’una dècada de la crisi immobiliària que sacsejà l’Estat espanyol, posant en evidència la relació perversa entre política i economia. Casos de suborns, adjudicacions irregulars i malversació de fons públics van dominar els titulars i alimentaren la desconfiança ciutadana.
El que és realment preocupant és que, tot i les reformes institucionals, les lleis anticorrupció i les promeses de regeneració democràtica, encara hi ha qui opta per enriquir-se a costa dels diners públics. En un moment en què la societat exigix més transparència, les revelacions sobre nous casos de corrupció són una autèntica vergonya.
El PSOE i la càrrega del passat
Que un partit com el PSOE continue arrossegant escàndols d’esta naturalesa genera una gran decepció. No es tracta d'un cas aïllat, sinó de pràctiques que han esquitxat la formació en diferents moments de la seua trajectòria. Quan una organització que ha governat l’Estat espanyol durant dècades encara s’enfronta a casos de corrupció dins les seues files, la pregunta és inevitable: quin control real exercixen els dirigents sobre el seu propi funcionament intern?
La credibilitat política no es guanya només amb bones intencions i discursos grandiloqüents, sinó amb accions contundents contra la corrupció. Malauradament, el que es veu encara hui és una gran resistència a aplicar mesures reals de regeneració.
La desafecció ciutadana: el gran perill
Cada nou cas de corrupció alimenta una sensació de desconfiança en les institucions. La població està esgotada de veure com el poder polític es convertix, una vegada i una altra, en un terreny propici per a l’abús i la impunitat. La frase “totes les persones polítiques són iguals” no és només una crítica injusta, sinó el resultat de dècades de promeses incomplides i de falta de conseqüències reals per als corruptes.
Esta desafecció política té conseqüències greus. No només debilita la democràcia, sinó que obri la porta a opcions populistes que prometen acabar amb el sistema però que, en molts casos, no fan més que perpetuar-lo amb altres formes de corrupció i amiguismes.
Solucions reals, no només discursos
La qüestió que queda sobre la taula és qui està disposat a posar fi, d’una vegada per totes, a esta xacra. En un país que diu defensar la corrupció zero, cal més que discursos indignats. Cal acció, valentia i mesures reals.
Algunes propostes per combatre la corrupció de manera efectiva podrien ser: transparència total en els contractes públics, amb accés directe de la ciutadania a tota la informació, regulació estricta dels conflictes d’interessos, per evitar que els càrrecs públics puguen beneficiar-se de decisions administratives, pena més severa per als delictes de corrupció, assegurant que no queden impunes i mecanismes de control extern que vigilen de manera independent les actuacions dels governants i administradors de fons públics.
Només així es podrà dir que la corrupció és realment cosa del passat.