En aquest món tan divers i canviant, hi ha realitats que no es poden escollir. Cap persona tria el color de la seua pell, el lloc on naix, la seua identitat de gènere o a qui estima. Són aspectes que formen part de la nostra essència, que ens acompanyen des del principi i que no haurien de ser motiu de discriminació. En canvi, l’odi sí que és una elecció. És una actitud que es cultiva, que es transmet i que, per tant, també es pot rebutjar. Aquesta diferència entre allò que som i allò que decidim sentir o expressar és fonamental per entendre moltes de les injustícies que encara patim com a societat.
L’odi no naix amb nosaltres. Les criatures no tenen prejudicis fins que algú els hi ensenya. És una construcció social que es nodreix de la por, de la ignorància i de la necessitat de sentir-se superior a l’altra persona. Quan una persona odia algú pel seu origen, pel seu color de pell o per la seua orientació sexual, està prenent una decisió. Potser influïda per l’entorn, per la cultura o per experiències personals, però continua sent una elecció. I com a tal, implica responsabilitat. No podem justificar l’odi com si fóra una reacció natural o inevitable. És una actitud que es pot qüestionar, revisar i transformar.
La normalització de l’odi és un dels grans perills del nostre temps. Quan es permeten discursos racistes, LGTBIfòbics o masclistes sense conseqüències, quan es toleren bromes ofensives o es minimitzen agressions, estem contribuint a fer que l’odi es veja com una cosa acceptable. I això té conseqüències molt greus. No només augmenten les agressions físiques i verbals, sinó que també es perpetuen les desigualtats i es trenca la convivència. L’odi no és només una opinió; és una forma de violència que atempta contra la dignitat de les persones.
Per això, és fonamental que totes les persones assumim el nostre paper en la lluita contra l’odi. No n’hi ha prou amb no discriminar; cal actuar activament a favor de la igualtat i del respecte. Això implica denunciar les injustícies, educar en la diversitat, escoltar les veus que han estat silenciades i construir espais segurs per a totes les persones, siguen com siguen. També implica revisar els nostres propis prejudicis, perquè totes i tots hem crescut en una societat que ens ha transmés estereotips. Reconéixer-los i treballar per superar-los és un acte de valentia i de compromís.
L’educació és una eina poderosa per transformar la societat. Quan es promou una educació basada en el respecte, la inclusió i la diversitat, s’estan sembrant les llavors d’un futur més just. Cal parlar de racisme, de LGTBIfòbia, de masclisme i de qualsevol forma de discriminació a les escoles, als instituts, a les universitats i també als mitjans de comunicació. No per dividir, sinó per entendre, per prevenir i per construir una societat més empàtica. Les històries de les persones que han patit discriminació són fonamentals per generar consciència i per trencar el silenci.
Els mitjans de comunicació i les xarxes socials tenen un paper clau en aquest procés. Poden ser altaveus de l’odi o eines de transformació. Malauradament, sovint veiem com es difonen discursos tòxics, es donen espais a persones que promouen l’exclusió i es viralitzen continguts ofensius. Però també hi ha esperança. Cada vegada més persones utilitzen les xarxes per educar, per visibilitzar la diversitat i per denunciar les injustícies. Aquestes veus són imprescindibles i cal escoltar-les, amplificar-les i protegir-les.
La diversitat no és una amenaça, sinó una riquesa. Les societats més diverses són també les més creatives, les més resilients i les més capaces d’afrontar els reptes globals. Quan acceptem i celebrem les diferències, estem construint un món més humà, més just i més habitable per a totes les persones. Ser d’una raça o tindre una orientació sexual diferent no hauria de ser motiu de discriminació, sinó d’orgull. Cada persona aporta una perspectiva única, una experiència vital que enriqueix el col·lectiu.
També cal recordar que l’odi no afecta només a qui el rep, sinó a tota la societat. Quan es permet que una part de la població siga marginada, es debilita el teixit social. La por, la desconfiança i la violència es multipliquen. En canvi, quan es construeixen relacions basades en el respecte i la solidaritat, es genera cohesió, benestar i seguretat per a tothom. L’odi ens empobreix com a societat; l’amor i el respecte ens enriqueixen.
És important que les institucions també assumisquen la seua responsabilitat. Les lleis han de protegir totes les persones per igual, i han de castigar els discursos i les accions d’odi. Però més enllà de les lleis, cal una voluntat política clara per promoure la convivència, per garantir els drets humans i per combatre qualsevol forma de discriminació. La igualtat no és una opció, és una obligació democràtica.
No podem triar com naixem, però sí podem triar com vivim. Podem triar estimar en lloc d’odiar, escoltar en lloc de jutjar, construir en lloc de destruir. En un món ple de diferències, l’amor és l’únic camí que ens pot portar a una convivència real. No es tracta només de tolerar, sinó de reconéixer, de valorar i de celebrar la diversitat com allò que ens fa més fortes, més lliures i més humanes.