La vaga general del 29 de maig de 2025 al País Valencià ja és història. No només per la seua magnitud, sinó per la força simbòlica i social que ha representat per a milers de persones que han decidit alçar la veu.
Convocada per sindicats com la CGT, CNT, Intersindical Valenciana i la COS, i impulsada per una àmplia xarxa de comitès locals, col·lectius socials, estudiantils i veïnals, la jornada ha sigut una resposta clara i contundent davant la gestió institucional de la DANA i la precarització creixent dels serveis públics.
La indignació acumulada durant mesos ha trobat en esta vaga una via d’expressió col·lectiva. Milers de persones han eixit al carrer per exigir responsabilitats, justícia per les víctimes i un futur digne per a les classes treballadores i populars.
El silenci institucional davant la tragèdia, sumat a la manca de mesures efectives per protegir la població més vulnerable, ha sigut el detonant d’una mobilització que ha anat molt més enllà del món laboral.
Esta vaga ha tingut un caràcter marcadament social. No s’ha tractat només de drets laborals, sinó també de dignitat, de memòria i de reconstrucció col·lectiva. Ha sigut una crida a no oblidar i a no permetre que la impunitat es normalitze.
En este context, la no adhesió de CCOO i UGT ha sigut un fet que ha generat debat. Malgrat les interpel·lacions públiques i les peticions dels comitès locals, estos sindicats majoritaris han decidit no sumar-se a la convocatòria.
Els motius poden ser diversos i legítims, però el resultat és el mateix: una absència que moltes persones han percebut com una desconnexió amb el clam popular. I això, inevitablement, obri un debat dins del sindicalisme valencià.
Cal reconéixer, però, que dins d’estes organitzacions hi ha persones molt compromeses, militants que han estat presents en moltes lluites. Per això, més que una crítica destructiva, cal veure-ho com una oportunitat per repensar estratègies i vincles amb la base social.
La vaga del 29 de maig ha demostrat que hi ha una nova generació de persones lluitadores disposades a organitzar-se des de baix, amb autonomia i una gran capacitat de mobilització. Això no es pot ignorar.
També ha posat en evidència la força de la interseccionalitat: sindicats, estudiants, moviments pel dret a l’habitatge, xarxes veïnals, col·lectius feministes i antiracistes han confluït en una mateixa lluita. Esta unitat és un tresor que cal cuidar.
La jornada ha sigut històrica no només per la seua dimensió, sinó per la seua capacitat de generar esperança. En un moment de desafecció política i institucional, la gent ha tornat a creure en la força col·lectiva.
Les imatges de les manifestacions, les assemblees als barris, les accions simbòliques i les aturades als centres de treball ja formen part de la nostra memòria col·lectiva. I ho faran durant molt de temps.
Esta vaga ha sigut també una lliçó de democràcia directa. La convocatòria no ha vingut de dalt, sinó de la base. Ha sigut la gent qui ha pres la paraula, qui ha decidit actuar i qui ha marcat el ritme de la protesta.
És important que esta energia no es perda. Cal continuar treballant per enfortir les estructures populars, per consolidar espais d’organització i per mantindre viva la flama de la mobilització.
També cal obrir espais de diàleg entre els diferents sectors del sindicalisme. La unitat no es construeix des de la imposició, sinó des del reconeixement mutu i la voluntat de caminar juntes i junts.
La vaga del 29 de maig ha sigut un crit col·lectiu contra la injustícia, però també una afirmació de vida. Ha sigut una manera de dir que no ens resignem, que volem un futur millor i que estem disposades i disposats a lluitar per ell.
Esta jornada quedarà gravada en la història valenciana com un exemple de dignitat i resistència. I, malgrat les absències, el seu llegat serà compartit per totes aquelles persones que creuen en la justícia social.
Esperem que, en el futur, cap sindicat es quede al marge d’una mobilització tan necessària. Perquè la lluita és de totes i tots, i només des de la unitat podrem construir un País Valencià més just, més solidari i més lliure.