Quan Albert Einstein va pronunciar la seua famosa frase sobre la infinitud de l’univers i de l’estupidesa humana, probablement no imaginava fins a quin punt la seua ironia esdevindria profètica. En un món hiperconnectat, amb accés quasi il·limitat al coneixement, sembla que la ignorància i la irracionalitat no només persisteixen, sinó que es multipliquen. I això ens obliga a preguntar-nos: és realment infinita l’estupidesa humana? I si ho és, què podem fer per no ser-ne víctimes ni còmplices?
L’estupidesa, entesa no com una manca d’intel·ligència sinó com la incapacitat de fer servir el coneixement de manera raonada i ètica, és una constant en la història de la humanitat. No cal remuntar-se a l’edat mitjana per trobar exemples: guerres absurdes, decisions polítiques destructives, negacionisme científic, consumisme desbocat, destrucció del medi ambient... Tot això són manifestacions d’una estupidesa col·lectiva que, lluny de disminuir amb el progrés, sembla adaptar-se i evolucionar.
Una de les formes més perilloses d’estupidesa és la que es disfressa de certesa. Quan una persona ignora alguna cosa però creu saber-la, es converteix en un agent actiu de la desinformació. I en l’era de les xarxes socials, aquesta ignorància militant es propaga com un virus. Teories de la conspiració, pseudociències, discursos d’odi... tot això troba un terreny fèrtil en una societat que confon opinió amb veritat i emoció amb evidència.
Però no tot és culpa de les persones. El sistema educatiu, els mitjans de comunicació i les plataformes digitals tenen una gran responsabilitat. Eduquem per a memoritzar, no per a pensar. Informem per a impactar, no per a comprendre. I dissenyem algoritmes que premien l’escàndol i la polarització. En aquest context, l’estupidesa no és només un defecte individual, sinó una conseqüència estructural.
Ara bé, seria injust i fins i tot arrogant parlar de l’estupidesa com si només afectara “els altres”. Totes i tots som estúpides i estúpids en algun moment. Totes i tots prenem decisions irracionals, ens deixem portar per prejudicis o actuem contra els nostres propis interessos. El problema no és caure en l’error, sinó negar-se a reconéixer-lo. L’estupidesa més perillosa és la que es creu saviesa.
Einstein, amb la seua ironia, no volia insultar la humanitat, sinó advertir-la. La seua frase és una crida a la humilitat i a la responsabilitat. Si l’univers és immens però finit, i l’estupidesa humana sembla no tindre límits, aleshores cal posar límits nosaltres mateixos. No podem controlar l’univers, però sí podem controlar les nostres accions, les nostres paraules i les nostres decisions.
Una altra qüestió fonamental és la relació entre estupidesa i poder. Sovint, les persones més ignorants són les més manipulables. I això ho saben bé aquells que volen mantindre el control. Alimentar la por, la desconfiança i l’odi és una estratègia eficaç per a perpetuar sistemes injustos. En aquest sentit, combatre l’estupidesa és també una forma de resistència política i social.
Però, com es combat? No amb menyspreu ni amb sarcasme, sinó amb educació, empatia i pensament crític. Cal fomentar una cultura del dubte, del diàleg i de la curiositat. Cal ensenyar a escoltar, a contrastar fonts, a reconéixer els propis errors. I sobretot, cal recuperar el valor de la veritat com a bé comú.
També és important distingir entre ignorància i estupidesa. Totes les persones naixem ignorants, però no totes decidim quedar-nos-hi. L’estupidesa és, sovint, una elecció. Una elecció còmoda, perquè pensar fa mal, qüestionar-se és incòmode i aprendre requereix esforç. Però també és una elecció perillosa, perquè ens fa vulnerables a la manipulació i ens allunya de la llibertat.
En aquest sentit, la cultura té un paper fonamental. La literatura, el cinema, la música, l’art... poden ser eines poderoses per a despertar consciències i trencar la inèrcia de la mediocritat. Però per a això cal que siguen accessibles, diverses i compromeses. No podem permetre que la cultura es convertisca en un luxe o en un simple entreteniment buit.
La ciència, per la seua banda, ha de fer un esforç per comunicar-se millor. No n’hi ha prou amb descobrir veritats; cal saber explicar-les. I cal fer-ho amb un llenguatge clar, proper i honest. La ciència no pot viure tancada en laboratoris o revistes especialitzades. Ha de baixar al carrer, a les escoles, a les xarxes. Només així podrà competir amb els discursos fàcils però falsos.
Cal recordar que l’estupidesa no és invencible. Potser és infinita en potencial, però no en efectes. Cada acte de pensament crític, cada conversa honesta, cada decisió informada és una petita victòria contra la ignorància. I aquestes victòries, sumades, poden canviar el món.
Einstein dubtava de la infinitud de l’univers, però no de la capacitat humana per a fer el ridícul. Tanmateix, també confiava en la nostra capacitat per a aprendre, per a evolucionar, per a superar-nos. La seua frase, més que una condemna, és una provocació. Ens convida a mirar-nos al mirall i a preguntar-nos: estem contribuint a l’estupidesa infinita o estem posant-hi límits?
En un temps en què la desinformació es propaga més ràpid que la llum, en què les decisions col·lectives poden tindre conseqüències globals, i en què el futur del planeta depén de la nostra capacitat de pensar amb responsabilitat, la reflexió d’Einstein és més actual que mai. Potser no podem mesurar l’estupidesa amb telescopis ni amb fórmules, però sí que podem reconéixer-la, combatre-la i, sobretot, evitar que ens governe.