La política d’ensenyar i de lluitar ^

Quan Pérez Llorca afirma que la vaga indefinida del professorat és “fer política”, no està llançant una opinió improvisada, sinó que revela una manera molt concreta d’entendre el poder, la societat i el paper de la comunitat educativa. Aquesta afirmació, aparentment senzilla, conté una càrrega ideològica profunda: pretén deslegitimar la protesta, reduir-la a una maniobra partidista i situar el govern en una suposada neutralitat que, en realitat, no existeix.

Com recordava Joan Fuster, la política no és un àmbit reservat a les institucions ni un joc exclusiu de despatxos. La política és la vida en comú: les decisions que afecten la quotidianitat, les condicions materials que determinen si una aula funciona o si un centre educatiu pot oferir un ensenyament digne. Per això, quan el professorat es mobilitza, no fa política partidista, sinó política en el seu sentit més essencial: aquella que naix de la necessitat i de la defensa del bé comú.

El problema de fons és que, quan un governant diu que una vaga és “fer política”, en realitat està dient que no és la seua política. Això evidencia una doble vara de mesurar. Quan el Consell augmenta el finançament de la concertada, això es presenta com una decisió de gestió. Quan es retallen programes de suport al valencià, es parla de racionalització. Quan s’ignoren ràtios insostenibles, baixes sense cobrir o la precarietat del professorat, es qualifiquen de problemes tècnics. En canvi, quan el professorat diu prou i ix al carrer, aleshores sí: això és política, i a més una política que molesta i que cal desacreditar.

Aquesta forma d’explicar la realitat no és nova. Respon a una estratègia que busca monopolitzar el significat de la política i reduir-la a allò que fan les institucions quan governen. Però la política no és patrimoni de cap conselleria; és de qui la practica, de qui la defensa i de qui la necessita. I hui, qui la necessita és un professorat que porta anys sostenint el sistema educatiu amb vocació i esforç personal, més que no amb polítiques públiques adequades.

La vaga indefinida no és cap caprici ni una maniobra partidista. És la resposta a una acumulació de problemes cada vegada més insostenibles: aules massificades, burocràcia desbordant, manca de recursos, degradació de les condicions laborals i la percepció que l’educació pública ha deixat de ser prioritària. Qualsevol persona que conega de prop un centre educatiu sap que aquesta realitat no és exagerada.

Dir que això és “fer política” és tan evident com dir que respirar és fer biologia. Ho és, però no en el sentit partidista que alguns volen imposar, sinó en el sentit profund de defensar allò que és de totes i tots. La política del professorat és la de la vida quotidiana, la que naix del compromís amb l’alumnat. No busca privilegis, sinó drets; no imposa, sinó que reclama una educació pública digna, inclusiva i de qualitat.

En aquest debat hi ha també un element que sovint queda en l’ombra: el valencià. Quan es parla de la vaga i de les seues reivindicacions, la llengua desapareix del discurs institucional, i això no és casual. La defensa del valencià en l’escola pública és una qüestió clau perquè afecta la igualtat d’oportunitats, la cohesió social i la preservació del patrimoni cultural.

Quan un govern retalla programes en valencià, en dificulta la presència o afavoreix models que el releguen, també està fent política, i una política amb conseqüències profundes. La comunitat educativa ho sap: sense valencià no hi ha una escola pública completa ni igualtat real. La llengua no és un afegit, sinó un element central. Defensar-la és defensar la funció social de l’escola.

Per això, la frase de Pérez Llorca no és innocent. Forma part d’un relat que divideix entre una política considerada legítima —la del govern— i una altra considerada il·legítima —la de la ciutadania que protesta. Però la democràcia no funciona així: necessita una ciutadania activa, crítica i disposada a defensar els seus drets.

La qüestió, per tant, no és si la vaga és política, sinó per què molesta tant que ho siga. Potser perquè posa en evidència contradiccions, perquè mostra que la comunitat educativa no està disposada a resignar-se, o perquè recorda que l’educació pública és un pilar fonamental de la societat.

La vaga és política, sí. I per sort. Perquè és una política que defensa drets, denuncia injustícies i posa al centre l’educació i el futur. No busca dividir, sinó construir; no reclama privilegis, sinó dignitat. I, malgrat els intents de deslegitimació, continua sent una de les expressions més nobles de la participació democràtica.

llegir més

Elegir valencià ^

Elegir valencià no és una qüestió tècnica ni un tràmit administratiu. És una decisió política, social i emocional que afecta el futur de les persones menudes i el futur col·lectiu del nostre poble. La llei que parla de “llibertat educativa” presenta l’elecció lingüística com si fora un gest neutre, com si totes les llengües jugaren en el mateix camp i amb les mateixes regles. Però això és fals. El castellà és hegemònic i omnipresent, mentre que el valencià continua sent una llengua minoritzada que ha de lluitar per cada espai que ocupa.

Aquesta falsa llibertat és una maniobra per convertir en opció privada allò que hauria de ser un compromís públic: garantir que totes les persones tinguen accés real i efectiu a la llengua pròpia del territori. Quan una llengua està en inferioritat social, no hi ha elecció lliure possible. És com quan en dècades passades semblava normal que els fills anaren a la universitat i les filles es quedaren a casa. Formalment era una elecció, però la desigualtat estructural la convertia en una imposició silenciosa. Ara passa el mateix amb el valencià.

A més, la llei limita el pes del valencià encara que les famílies el trien. És una llibertat vigilada, condicionada i retallada. Una llibertat que només funciona si no molesta. Una llibertat que, en realitat, busca que el valencià continue sent residual.

Però cal dir-ho clar: triar valencià és triar més llengües, no menys. Les persones escolaritzades en valencià acaben dominant valencià i castellà. Les que només reben castellà, sovint no. No és ideologia, és evidència. És pedagogia. És sentit comú. El text original ho recorda amb una frase que ho resumeix tot: si elegim valencià, aprenem dues llengües; si elegim castellà, n’aprenem una.

També és cert que moltes famílies que no parlen valencià a casa decideixen regalar-lo a les seues criatures a través de l’escola. És un acte d’amor i de responsabilitat. Regalar una llengua és regalar una manera de mirar el món, una porta a la cultura que ens envolta i una clau per connectar amb la gent que tenim a prop. És un regal que no caduca i que no es pot pagar amb diners.

Triar valencià és també un acte de dignitat col·lectiva. És afirmar que la llengua pròpia no és un problema, sinó una oportunitat. És defensar que la diversitat lingüística és una riquesa i no una nosa. És reivindicar que la igualtat real només existeix quan les llengües minoritzades tenen espais, recursos i presència suficient per no quedar arraconades.

No es tracta només de quina llengua volem que aprenguen les nostres criatures, sinó de quantes. No es tracta només de competència lingüística, sinó de justícia social. No es tracta només de marcar una casella, sinó de decidir quin futur volem per al nostre país.

Per això, en un moment en què es vol fer passar per neutral una política que debilita el valencià, cal alçar la veu. Cal triar valencià. Cal defensar-lo. Cal exigir que siga present a les escoles, als carrers, als mitjans i a les institucions. Cal recordar que una llengua que no es protegeix, es perd. I que una llengua que es perd, empobreix tota la comunitat.

La crida és clara: triem valencià. Triem futur. Triem dignitat. Triem no deixar-nos enganyar per una falsa llibertat que només beneficia qui ja ho té tot. Triem ser part activa d’un poble que vol continuar existint amb la seua veu pròpia. Triem valencià, i fem-ho amb orgull, amb consciència i amb determinació.

llegir més

Diversitat cultural per al diàleg i el desenvolupament en temps de l’extrema dreta ^

En un món que avança a una velocitat que sovint ens desborda, la diversitat cultural hauria de ser una de les nostres majors fortaleses col·lectives. La UNESCO ho recorda des de fa anys: la cultura és un bé públic mundial, un espai on els pobles dialoguen, cooperen i construeixen pau. No és només folklore ni patrimoni material; és identitat, memòria, llengua, creativitat, formes de viure i de conviure. És, en definitiva, la manera com una societat s’explica a si mateixa i al món.

Però aquesta idea, tan senzilla i tan humana, es troba hui sota una pressió creixent.

Les noves extremes dretes han convertit la diversitat en un camp de batalla. No és fruit de la improvisació. Forma part d’una estratègia política que necessita fabricar enemics interns, erosionar la convivència i reduir la complexitat social a un relat de por i confrontació. A l’Estat espanyol i a Europa, aquest discurs es manifesta en la criminalització de la immigració i de les cultures racialitzades, en el negacionisme de les desigualtats i en l’atac constant al feminisme i als drets de les persones LGTBIQ+, presentant-los com a ideologies que amenaçarien una identitat nacional fictícia. També es fa visible en la normalització del discurs d’odi, especialment en l’entorn digital, on aquestes narratives es viralitzen i esdevenen eines de polarització massiva.

Aquestes ofensives busquen desmantellar consensos democràtics bàsics com la igualtat, la convivència i el respecte a la diversitat. No són simples opinions; són projectes polítics que aspiren a transformar la societat des de la por i la divisió.

En aquest context, la celebració del Dia Mundial de la Diversitat Cultural per al Diàleg i el Desenvolupament adquireix un sentit profundament polític. No és una efemèride folklòrica ni un recordatori simbòlic. És una defensa activa d’un model de societat on la diferència no és una amenaça, sinó una oportunitat. Les dades internacionals indiquen que la major part dels conflictes actuals es produeixen en països amb escàs diàleg intercultural. Reforçar-lo no és un luxe, és una necessitat per a la pau i la cohesió social. A més, el sector cultural i creatiu representa una part significativa de l’ocupació mundial i és un motor de desenvolupament sostenible. La diversitat no sols enriqueix; genera futur.

Per què la diversitat molesta tant a l’extrema dreta? Perquè qüestiona els relats simples. Perquè desmunta la idea d’una identitat homogènia i immutable. Perquè exigeix drets, igualtat i reconeixement. I perquè, sobretot, empodera comunitats que aquests moviments necessiten mantenir en silenci per a sostenir el seu projecte polític.

La diversitat cultural és, en essència, un projecte democràtic. És un espai on totes les persones poden existir sense por, expressar-se sense censura i participar en la vida col·lectiva amb igual dignitat. És una manera de construir societats més fortes, més creatives i més capaces d’afrontar els reptes globals.

En temps d’odi organitzat, defensar la diversitat cultural és un acte de valentia cívica. És apostar per una societat que no es trenca davant la diferència, sinó que la converteix en motor de creativitat, innovació i convivència. És recordar que la cultura no és un camp de batalla, sinó un pont. I cada vegada que el travessem, desmentim el relat de la por i fem possible un futur compartit.

llegir més

Menjar per ansietat, quan el cos parla més fort que la voluntat ^

Durant molts anys vaig pensar que menjava perquè m’agradava menjar. Que era tan simple com això. Però no ho era. Menjava perquè tenia ansietat, perquè el silenci em feia soroll, perquè la incertesa em cremava per dins i perquè el meu cos havia aprés que la manera més ràpida d’abaixar el volum del món era omplir-me l’estómac. El menjar era refugi, anestèsia i companyia. I també era una presó.

Hi ha una frase de la psicòloga Geneen Roth que sempre m’ha colpit: “Quan deixes de lluitar amb el menjar, comences a escoltar el que realment tens fam”. Jo no escoltava res. Només tapava. Tapava la por, la pressió, la solitud, la sensació de no arribar mai a tot. Tapava fins i tot la meua pròpia veu. I quan tapes massa, arriba un moment en què ja no saps què és teu i què és només soroll emocional.

El menjar per ansietat no és un caprici ni una falta de voluntat. És un mecanisme de supervivència. El cos busca una via ràpida per regular-se, i el sucre, els greixos i la sensació d’estar ple activen circuits de calma immediata. És biologia, no fracàs. Però també és un cercle que es tanca sobre tu. Com més ansietat, més menjar. Com més menjar, més culpa. Com més culpa, més ansietat. I així, una volta i una altra.

Jo vaig viure molts anys dins d’eixe cercle. I encara que ara parle en passat, no ho faig des de la superioritat de qui ja ho té tot resolt, sinó des de la consciència de qui sap que això és un camí llarg, irregular i profundament humà. Vaig perdre quasi noranta quilos, sí, però el pes no era el problema. El problema era la funció que complia el menjar en la meua vida. I això no desapareix amb una dieta. Això només canvia quan tu canvies.

Quan vaig deixar de menjar per ansietat, el buit va aparéixer de colp. Un buit real, físic, emocional. Un buit que abans s’omplia amb un impuls. I el cos, que és savi i tossut, va buscar una alternativa. Va ser aleshores quan vaig començar a fer esport. Al principi, només per moure’m. Després, per sentir-me millor. I finalment, sense adonar-me’n, per calmar-me. El gimnàs es va convertir en el meu nou refugi. I ací és on apareix la pregunta incòmoda: addicció per addicció?

La resposta no és tan senzilla. L’esport és saludable, sí. Però també pot convertir-se en una crossa emocional si és l’única via que tens per regular-te. Quan vaig començar a notar que si un dia no anava al gimnàs em pujava una mena d’inquietud, una sensació de desordre intern, vaig entendre que no havia resolt el problema, només l’havia traslladat. El menjar havia deixat de ser la meua vàlvula d’escapament, però la necessitat de tindre’n una continuava allí.

La psiquiatra Judson Brewer diu que “tota addicció és, en el fons, un intent de fugir del malestar”. I això em va fer pensar. No era el menjar. No era el gimnàs. Era el malestar. Era la manera com jo gestionava la pressió, la por, la incertesa. Era la necessitat de tindre un lloc on posar tot allò que no sabia com sostenir.

Això no vol dir que ara veja l’esport com un problema. Al contrari. L’esport m’ha donat salut, energia, estructura i una relació nova amb el meu cos. Però també m’ha obligat a mirar-me de front. A preguntar-me què passa quan no puc entrenar. Què passa quan tinc un mal dia. Què passa quan l’ansietat torna i no tinc una via ràpida per apagar-la. I ací és on he entés que el treball real no és deixar de menjar per ansietat ni substituir-ho per una rutina esportiva. El treball real és aprendre a escoltar-me.

He aprés que la regulació emocional no pot dependre d’una sola cosa. Ni del menjar, ni de l’esport, ni de cap hàbit que convertim en salvavides. He aprés que la calma no es construeix només amb accions, sinó amb comprensió. Amb paciència. Amb la capacitat de dir-me: “Estàs nerviós, estàs cansat, estàs espantat, i això està bé”. He aprés que el cos parla, i que si no l’escoltes, crida.

També he aprés que la vergonya és un dels motors més potents de l’addicció. La vergonya de menjar d’amagat. La vergonya de no controlar-te. La vergonya de sentir que no tens força de voluntat. Però la vergonya no cura res. Només t’aïlla. Només et fa més vulnerable. Només et fa buscar encara més allò que et calma de manera immediata. Per això, parlar-ne és tan important. Per això, escriure açò també és una manera de trencar el silenci.

Hi ha una cita de Brené Brown que m’acompanya sovint: “La vergonya no pot sobreviure si és parlada”. I és veritat. Quan vaig començar a explicar que menjava per ansietat, que no era una qüestió de gana, que era una qüestió de supervivència emocional, vaig començar a entendre’m millor. I quan vaig començar a entendre’m, vaig començar a canviar.

Ara, quan entrenar es converteix en una necessitat massa rígida, ho note. Quan el cos em demana descans i el cap em diu que no puc parar, ho identifique. Quan l’ansietat apareix i la primera idea és “ves al gimnàs i ja està”, m’ature un moment i em pregunte què està passant realment. No sempre ho aconseguisc, però ara almenys ho veig. I veure-ho ja és una forma de llibertat.

No crec que siga una addicció per una altra. Crec que és un procés. Un desplaçament. Una transició cap a una manera més sana de viure, però que encara necessita consciència i equilibri. L’esport és una eina, no una solució. La solució és entendre què estic intentant calmar. I això és un treball que no s’acaba mai, però que val la pena.

Perquè al final, el que busquem no és deixar de menjar per ansietat ni entrenar cada dia com si ens hi anara la vida. El que busquem és viure amb una mica més de pau. Amb una mica més de veritat. Amb una mica més de capacitat per sostenir-nos sense fugir de nosaltres mateixos.

I això, encara que coste, és possible.

llegir més

La vigilància digital no pot substituir la confiança laboral ^

El test Barbulescu ha tornat a posar damunt la taula un debat que en el sector tecnològic coneixem massa bé: fins on pot arribar el control empresarial sobre la nostra activitat laboral i on comença el dret irrenunciable a la intimitat. En un entorn on cada clic deixa rastre, on les eines digitals són imprescindibles i on la frontera entre el personal i el professional es difumina, la temptació de convertir la vigilància en rutina és enorme. Però que siga fàcil no vol dir que siga legítim, ni molt menys acceptable.

Com a delegat sindical d’USO a Indra, veig cada dia com la cultura del control es disfressa de necessitat operativa. Se’ns diu que és per garantir la productivitat, per assegurar la qualitat del servei, per protegir la informació. Però darrere d’aquest relat hi ha una realitat més crua: la desconfiança estructural cap a les persones treballadores i la voluntat de convertir la monitorització en un mecanisme permanent de disciplina. El test Barbulescu, amb els seus criteris de proporcionalitat, necessitat, transparència i informació prèvia, és un recordatori que els drets digitals no són un luxe, sinó una condició mínima per a un treball digne.

El problema és que massa vegades aquests principis es queden en paper mullat. En empreses grans com Indra, on la complexitat organitzativa pot servir d’excusa per a pràctiques opaques, és fàcil que la vigilància s’implante sense un debat real, sense consultar la plantilla i sense explicar clarament què es controla, per què i amb quin límit. I quan això passa, el missatge és clar: la persona treballadora deixa de ser subjecte de drets i passa a ser un recurs monitoritzable, un node més dins d’un sistema que prioritza el control per damunt de la confiança.

El test Barbulescu no és només un instrument jurídic. És una advertència. Ens diu que la vigilància indiscriminada no és admissible, que no es pot monitoritzar per si de cas, que no es pot convertir la sospita en política preventiva. Ens diu que la dignitat laboral no es negocia. I, sobretot, ens recorda que la tecnologia no pot ser una coartada per erosionar drets fonamentals.

En el sector TIC, on la pressió per complir terminis i objectius és constant, la vigilància pot convertir-se en una forma subtil de coerció. Quan saps que cada moviment pot ser registrat, que cada comunicació pot ser analitzada, que cada pausa pot ser interpretada, treballes amb por. I un treball fet amb por no és productiu, ni saludable, ni sostenible. La vigilància excessiva no millora el rendiment; només deteriora la confiança i alimenta el burnout.

Per això, des del sindicalisme, hem de reivindicar una altra manera d’entendre la gestió. No es tracta de negar la necessitat de certs mecanismes de control, sinó de situar-los en el seu lloc: com a últim recurs, no com a punt de partida. La informació prèvia, la transparència i la proporcionalitat no són tràmits administratius, sinó garanties democràtiques dins de l’empresa. Quan es vulneren, no només es posa en risc la validesa d’un acomiadament o d’una sanció; es posa en risc la salut laboral i la cohesió dels equips.

El futur del treball passa per la confiança, no per la vigilància. Passa per escoltar, no per monitoritzar. Passa per construir espais on la tecnologia siga una eina al servei de les persones, i no una eina per controlar-les. El test Barbulescu és un punt de partida, però la responsabilitat és col·lectiva: empreses, sindicats i persones treballadores hem de decidir quin model volem. I des de la meua posició, ho tinc clar: volem un model que respecte la dignitat, que defense la intimitat i que entenga que la productivitat real només naix quan hi ha llibertat i confiança.

llegir més