Sagunt necessita ISO: qualitat, control i transparència per als serveis municipals ^

La millora de la qualitat democràtica i del funcionament dels serveis públics municipals requereix la implementació d’instruments objectius que permeten garantir el control, la traçabilitat i la transparència de l’activitat administrativa. En aquest marc, l’Ajuntament de Sagunt, com a administració local amb una estructura organitzativa complexa i una població elevada, hauria de considerar de manera seriosa la implantació de sistemes de gestió certificats conforme a estàndards internacionals reconeguts, com són les normes ISO.

La transparència i l’eficiència en la gestió pública no poden quedar limitades a declaracions d’intencions o a compromisos polítics genèrics. Han de fonamentar-se en procediments definits, mesurables i sotmesos a mecanismes de verificació externs. Les normes ISO ofereixen un marc tècnic consolidat que permet ordenar els processos administratius, identificar responsabilitats, establir criteris homogenis d’actuació i garantir la millora contínua dels serveis municipals.

La implantació d’un sistema de gestió basat en normes ISO no implica una certificació genèrica de la institució, sinó la regulació concreta del funcionament d’un o diversos serveis municipals. Aquest enfocament resulta especialment adequat per a una administració local, ja que permet una aplicació progressiva, adaptada a les necessitats i recursos disponibles, sense alterar la naturalesa pública ni la capacitat d’autogovern de l’ens municipal.

Des d’un punt de vista de control intern, l’adopció de sistemes normalitzats de gestió suposa un avanç significatiu respecte als models tradicionals basats en criteris interns o pràctiques no documentades. L’estandardització dels processos administratius permet reduir la variabilitat en la prestació dels serveis, evitar discrecionalitats indegudes i assegurar la igualtat de tracte a la ciutadania. Al mateix temps, facilita la detecció d’incidències, la gestió de queixes i suggeriments i l’avaluació periòdica dels resultats obtinguts.

Pel que fa a la transparència, la certificació ISO introdueix un element clau que sovint manca en l’administració local: la supervisió externa i independent. Les auditories periòdiques, realitzades per entitats acreditades, constitueixen una garantia addicional per a la ciutadania, en tant que permeten verificar que els procediments declarats s’apliquen efectivament i que les desviacions detectades són corregides mitjançant accions de millora. Aquest mecanisme reforça la confiança en la institució i contribueix a una rendició de comptes basada en dades objectives i verificables.

En una ciutat com Sagunt, amb una trajectòria històrica marcada per la participació cívica i amb una ciutadania cada vegada més informada i exigent, resulta especialment pertinent avançar cap a models de gestió pública més sistemàtics i transparents. La implantació de normes ISO en àmbits estratègics de l’activitat municipal permetria millorar la coordinació interna, optimitzar l’ús dels recursos públics i oferir serveis més eficients i previsibles.

És habitual que la introducció d’aquests sistemes es perceba com una càrrega administrativa o com una despesa addicional. Tanmateix, cal considerar-la com una inversió a mitjà i llarg termini orientada a reduir ineficiències, minimitzar conflictes administratius i evitar costos derivats d’una mala planificació o d’una gestió deficient. A més, la disponibilitat de sistemes de gestió certificats pot facilitar l’accés a determinades línies de finançament supramunicipal i reforçar la capacitat de l’Ajuntament per participar en projectes de cooperació institucional.

Més enllà dels aspectes tècnics, la incorporació de normes ISO comporta un canvi cultural en l’organització municipal. Impulsa una manera de treballar basada en l’avaluació constant, la documentació de decisions i l’assumpció de responsabilitats clares. Aquest enfocament contribueix a professionalitzar l’administració, a millorar les condicions de treball del personal municipal i a reduir la dependència de criteris personals o circumstàncies conjunturals.

L’Ajuntament de Sagunt es troba davant l’oportunitat de consolidar una administració moderna, oberta i orientada al servei públic. La implantació de sistemes de gestió certificats conforme a normes ISO no hauria d’entendre’s com un fi en si mateix, sinó com una eina al servei d’un objectiu més ampli: garantir uns serveis municipals eficients, controlats i transparents, a l’altura de les necessitats i expectatives de la ciutadania.

Si ho desitges, puc adaptar el text perquè tinga forma d’informe intern, proposta per a ple municipal, article per a publicació institucional o escurçar-lo per a un comunicat oficial.

llegir més

L’educació pública com a frontera democràtica ^

Hi ha moments en què un país es veu obligat a mirar-se de front, sense excuses ni maquillatges, i a reconéixer que allò que ha tolerat durant massa temps ja no pot continuar sostenint-se. Moments en què les estructures que haurien de garantir la igualtat i la cohesió social mostren les seues esquerdes amb una claredat que ja no admet interpretacions benèvoles. L’educació pública és una d’eixes estructures. I hui, davant la vaga indefinida del professorat i la mobilització de l’alumnat convocada pel Sindicat d’Estudiants i per la Plataforma per l’Escola Pública, és evident que aquesta estructura està sent posada a prova com feia dècades que no ho estava.

Parle com a pare, com a membre del Consell Escolar del centre de la meua filla i com a ciutadà que entén que l’educació és un acte polític en el sentit més profund i més noble del terme. No és un servei més, no és una prestació administrativa, no és un mecanisme neutre. És la base sobre la qual es construeix la igualtat d’oportunitats, la capacitat crítica, la convivència democràtica i el futur col·lectiu. Quan l’educació es debilita, la democràcia es ressent. Quan l’escola pública es deteriora, la igualtat retrocedeix. Quan el professorat i l’alumnat han de parar per ser escoltats, és que alguna cosa essencial ha fallat.

La vaga indefinida del professorat no és un gest improvisat ni una reacció impulsiva. És la conseqüència d’anys de polítiques que han anat estirant la corda fins a trencar-la. Ràtios que superen qualsevol criteri pedagògic, plantilles insuficients que no permeten atendre la diversitat, inclusió que es queda en la retòrica institucional, burocràcia que devora hores de docència, infraestructures que no complixen els mínims exigibles en un país que es vol avançat. Tot això no és una acumulació de problemes menors: és un símptoma estructural. És la prova que l’educació pública no ha sigut una prioritat real per a qui ha tingut la responsabilitat de garantir-la.

Les famílies ho sabem perquè ho veiem cada dia. Ho veiem en les aules massificades, en les tutories que no arriben, en els equips docents que fan mans i mànigues per suplir allò que l’administració no proveeix, en la sensació que l’escola pública funciona gràcies a la vocació i al compromís del professorat, no gràcies a les decisions de qui hauria de protegir-la. Ho veiem en la desigualtat que avança quan l’educació retrocedeix. Ho veiem en la precarietat que es normalitza mentre els discursos oficials parlen de modernització, d’innovació i d’excel·lència. I davant d’això, el silenci seria una forma de complicitat.

Però enguany hi ha un element que transforma el context i que, al meu entendre, marca un punt d’inflexió: l’alumnat també ha dit prou. El Sindicat d’Estudiants ha convocat vaga i milers de joves han decidit exercir el seu dret a la protesta. La Plataforma per l’Escola Pública, que agrupa famílies, docents, sindicats i entitats socials, ha reforçat aquesta convocatòria i ha situat la defensa de l’educació pública en el centre del debat social. És un fet polític de primer ordre. És la demostració que la comunitat educativa, en el seu conjunt, ha arribat al límit. Que no es tracta d’un conflicte sectorial, sinó d’una qüestió de país.

La meua filla estarà en la vaga. Estarà al carrer, amb les seues companyes i companys, reivindicant els seus drets. I jo estaré orgullós. No perquè la vaga siga còmoda, sinó perquè és justa. No perquè siga fàcil, sinó perquè és necessària. No perquè busque el conflicte, sinó perquè busque la dignitat. L’educació també és aprendre a defensar allò que és essencial. També és aprendre que els drets no es conserven sols. També és aprendre que la democràcia es practica, no s’invoca.

Hi ha qui sosté que una vaga perjudica les famílies. Però el que realment perjudica les famílies és un sistema educatiu que es va degradant lentament, que perd qualitat, que deixa de garantir igualtat d’oportunitats. Una vaga és un sacrifici puntual per evitar un mal estructural. És una alarma que s’encén perquè no podem continuar fent veure que tot va bé quan no va bé. És un mecanisme legítim de defensa col·lectiva davant d’un deteriorament que ja no es pot dissimular.

La vaga del professorat i la vaga de l’alumnat són, per tant, un crit compartit. Un crit que diu que l’educació importa. Que diu que no acceptarem que es convertisca en un privilegi. Que diu que no permetrem que es degrade. Que diu que volem una escola pública forta, digna i valenta. Una escola que no es ven, que no es retalla i que no es deixa caure. Una escola que siga un espai de justícia i no un reflex de les desigualtats socials.

És fonamental entendre que una vaga no és només una protesta. És també una proposta. És afirmar que volem ràtios més baixes perquè l’atenció siga real i no una ficció estadística. Que volem més docents i especialistes perquè la inclusió no siga un eslògan, sinó una pràctica efectiva. Que volem menys burocràcia perquè el temps de l’escola ha de ser per educar, no per omplir formularis. Que volem infraestructures dignes perquè cada criatura mereix aprendre en un espai segur, saludable i adequat. Que volem estabilitat perquè la qualitat educativa no pot dependre de la precarietat laboral.

També és una proposta en un sentit més profund: és afirmar que l’educació pública és un bé comú que no pot quedar sotmés a lògiques de mercat, a improvisacions polítiques o a retallades pressupostàries. És afirmar que l’escola pública és una institució democràtica essencial i que la seua defensa és una obligació col·lectiva. És afirmar que no volem un model educatiu que segregue, que cronifique desigualtats o que convertisca l’educació en un privilegi per a qui se’l pot pagar.

Com a ciutadà, em preocupa profundament que la resposta institucional davant d’aquest malestar siga, massa sovint, la desqualificació, la minimització o la fugida cap endavant. Em preocupa que es parle de normalitat quan la normalitat és insostenible. Em preocupa que es presente la vaga com un problema quan, en realitat, és un símptoma. Em preocupa que es vulga reduir un conflicte estructural a una qüestió de gestió o d’ordre públic. Em preocupa que es perda de vista que el que està en joc no és un calendari escolar, sinó el futur d’un país.

La Plataforma per l’Escola Pública ha sigut clara: no es tracta només de reivindicacions laborals, sinó de la defensa d’un model educatiu que garantisca igualtat, cohesió i qualitat. I aquesta claredat és necessària. Perquè quan l’educació pública es debilita, no es debilita només un sector professional: es debilita la societat en el seu conjunt. Quan l’escola pública retrocedeix, avança la desigualtat. Quan l’escola pública es precaritza, es precaritzen les oportunitats de les criatures que més necessiten un sistema educatiu fort.

La meua filla, com tantes altres, ha entés que la defensa de l’educació pública és també la defensa del seu futur. Ha entés que la vaga no és una absència, sinó una presència. No és un buit, sinó una afirmació. No és un parèntesi, sinó un posicionament. I això, com a pare, em dona esperança. Perquè vol dir que la joventut no accepta resignar-se. Que no vol un futur fet de pedaços, sinó un futur digne. Que no vol una escola que sobrevisca, sinó una escola que eduque, que cuide, que acompanye.

Com a membre del Consell Escolar, sé que les escoles no poden continuar sostenint-se només amb voluntarisme. Necessiten recursos, estabilitat, planificació i respecte institucional. Necessiten que les decisions polítiques estiguen alineades amb les necessitats reals dels centres. Necessiten que la inclusió siga una realitat i no una etiqueta. Necessiten que la innovació no siga una coartada per retallar. Necessiten que la qualitat no siga un eslògan, sinó un compromís.

Com a ciutadà, crec que ha arribat el moment de dir amb claredat que l’educació pública és una frontera democràtica. Una frontera que no podem permetre que es traspassa. Una frontera que marca la diferència entre una societat que garanteix drets i una societat que els converteix en privilegis. Una frontera que determina si volem un país cohesionat o un país fragmentat. Una frontera que ens obliga a decidir si estimem prou el futur com per defensar-lo.

La vaga indefinida del professorat, la vaga de l’alumnat i la mobilització de la Plataforma per l’Escola Pública són una oportunitat. Una oportunitat per repensar el model educatiu. Per situar l’educació en el centre de les prioritats polítiques. Per reconéixer el valor del professorat. Per escoltar la veu de l’alumnat. Per reforçar el paper de les famílies. Per construir un consens social que defense l’educació pública com un bé comú irrenunciable.

No serà fàcil. No serà ràpid. No serà còmode. Però és imprescindible. Perquè el futur d’un país no es mesura només en indicadors econòmics, sinó en la qualitat de la seua educació. I ara mateix, el que està en joc és precisament això: la qualitat, la dignitat i la sostenibilitat de l’educació pública.

La meua filla estarà en la vaga. I jo estaré orgullós. Perquè defensar l’educació pública és defensar la llibertat, la igualtat i la democràcia. És defensar el futur. És defensar-nos com a societat.

llegir més

La devoció a la Verge dels Desemparats i Sant Roc a la ciutat de Sagunt (I) ^

Al carrer Major de Morvedre, aqueixa torturosa via medieval on es conserven alguns exemplars d'edificis, records d'un temps i un espai viscut pels antics morvedrins, conviuen, carregades de tradició, dos ermitoris edificats per la fe dels nostres avantpassats, aquestes ermites són les dedicades a Sant Miquel i un poc més prop de la plaça Major, la dedicada a Sant Roc i posteriorment compartida per la Verge dels Desemparats. No són sols aquestes ermites les que edificà la fe dels morvedrins als segles XVI, XVII i, sobre tot, al XVIII, en l'antiga vila amurallada.

Amb anterioritat a la construcció de l'ermita de Sant Roc al carrer Major, en Morvedre existien, durant la primera meitat del segle XVII, les ermites dedicades a Sant Cristòfol en el monticle del seu nom, a Sant Miquel al carrer Major, a Santa Maria Magdalena primer al castell i després de la Guerra de la Independència al carrer que condueix al Castell, Sants Crispi i Crispiniano, a la Divina Pastora, Sant Francesc de Xavier, a Santa Rita, a la Verge del Bon Succés, patrona de la ciutat, Ntra. Sra. dels Dolors al carrer del seu nom, a Sant Josep, a Sant Eloy, a Ntra. Sra de Monserrat antic aljup situat prop de Sant Cristòfol, i a Santa Teresa de Jesús, totes elles edificades pels veïns dels barris on s'alcen aquestos ermitoris.

Algunes de les ermites morvedrines foren edificades pels gremis i les cofraries que en aquells dies existien a la vila de Morvedre, entre altres: Cofraria de la Puríssima Sang de Ntre. Sr. Jesucrist, Santíssim Sacrament, Sant Joan Baptista, Ntra. Sra. de la Salut, Nom de Jesús, Ntra. Sra. del Rosari, Ntra. Sra. de Loreto, Ntra. Sra. dels Desemparats, Sant Roc, Puríssima Concepció, Ntra. Sra. del Remei, Ntra. Senyora del Peu de la Creu i Sants Abdon i Senén.

L'ermita de Sant Roc i la Verge dels Desemparats de Sagunt

Al segle XVII Morvedre contava amb dues cofraries dedicades a Sant Roc i a la Verge dels Desemparats, sense que aquestes organitzacions religioses tingueren ermita pròpia. La dedicada a Sant Roc deu el seu origen als dies en que la pesta feu estragues al regne de València i per suposat, també a la vila de Morvedre als anys 1647 i 1648. El culte a la Verge dels Desemparats, en el mateix ermitori on es venera a Sant Roc, data del 1797.

La Cofraria de la Verge dels Desemparats i Sant Roc de Morvedre es fundà amb butlla de 13 de febrer del 1759 signada pel Papa Clemente XIII, concedint gran nombre de gràcies i indulgències als cófrares i devots, sobre tot en els dies de Ntra. Sra dels Desemparats, Tots els Sants, Reis Mags i Purirficació de Nostra Senyora. Antigament la festa a la titular de la Cofraria es celebrava en la Dominica, després de l'Octava de l'Assumpció. En aquests temps la festa es commemora el segon diumenge de maig, traslladant la imatge a la parroquial església de Santa Maria i la celebració, per la vesprada, de la processó per l'itinerari acostumat.

La imatge que es venera a l'ermita fou construïda als anys quaranta, l'antiga fou destruïda a l'any 1936.

Segons el cronista Antoni Chabret i Fraga (Sagunto, su historia y sus monumentos. Barcelona, 1888. Tomo II, página 259 y 260):

La fundación de esta ermita se remonta al tiempo de la peste en 1647-48, que desvastó el reino de Valencia (Arch. Parroq. Llibre de Capitols). Los vecinos de la calle que hoy lleva el nombre de San Roque, le erigieron al santo abogado contra la peste una capilla en acción de gracias por haberles librado del azote que tantas víctimas causó en Murviedro. Hasta 1797 sólo se veneraba en esta capilla a San Roque, pero algunos devotos introdujeron el culto a la Virgen de los Desamparados y ensancharon la ermita en la forma que hoy está, habiendo comprado al efecto una casa contigua. Hay en esta ermita una cofradia que posee una bula del Papa Clemente XIII, expedida en 13 de febrero de 1759, por la cual concede á sus cofrades gracias espirituales (Véase el libro manuscrito de las Constituciones de esta Cofradia).

La capilla es de forma rectangular, con bóveda de medio punto; y el altar tiene un solo cuerpo de dos columnas corintias al lado del nicho que contiene a la Virgen de los Desamparados. Debajo está san Roque en una pequeña hornacina. La cofradia celebra fiesta anual á sus patronos.

Uns anys després, el mateix historiador publicà ...La de San Roque, fundada en su capilla de la calle Mayor de dicha población, debe su origen á la calamitosa época de la peste que se padeció en el reino de Valencia en 1647 y 48, y el culto y Cofradía de la Virgen de los Desamparados, en la misma ermita, empezó en 1797 (Origen y tradiciones de la Cofradía del Santísimo Sacramento de Minerva de la Iglesia Parroquial de Sagunto... Valencia, 1896. Pág. 20).

Santiago Bru i Vidal, en la revista publicada per la Majoralia de Ntra. Sra. dels Desemparats de 1989, dona fi al seu treball Unas notas sobre el Sagunto dieciochesco, amb aquestes ratlles:

Hacia finales del XVIII debió extenderse o tomar mayor arraigo en Sagunto el culto a la Mare de Déu dels Desamparats. Esto hizo que los vecinos del entorno conocido por els Delmes establecieran en 1797 en la pequeña ermita dedicada siglo y medio antes a San Roque, el culto a la Geperudeta, como familiarmente se llamaba y se llama en Valencia a la imagen de la Virgen que acompañaba a los ajusticiados -y otros desemparats- al cementerio de Carraixet desde el siglo XV en que fue instituida la cofradía en la ciudad de Valencia. Según parece, la ermita primitiva era más pequeña que la actual, por lo que hubo necesidad de comprar una de las casas contiguas a la misma para ensanchar el recinto tal como hoy lo conocemos.

Desde aquellos ya lejanos finales del siglo XVIII hasta hoy, el culto a la Mare de Déu dels Desamparats no ha decaido en Sagunto. Y buena prueba de ello lo constituyen las celebraciones que anualmente vienen sucediéndose, entre las que cabe destacar las que tendrán lugar en este 1989, que contará con la novedad de una revista que perpetue el nombre de las entusiastas saguntinas encargadas de llevar a cabo la ánua conmemoración mariana.

llegir més

Sagunt, una ciutat europea abans que Europa tinguera nom ^

Cada 9 de maig, el Dia d’Europa apareix al calendari com una data solemne, plena de banderes blaves, discursos institucionals i bones paraules sobre pau, cooperació i futur compartit. Però més enllà dels actes oficials, la pregunta interessant és una altra: què té a veure Europa amb una ciutat com Sagunt? I, sobretot, què diu Sagunt sobre el projecte europeu?

Perquè Sagunt no és una ciutat qualsevol dins d’Europa. És una ciutat profundament europea abans fins i tot que existira la idea política d’Europa tal com la coneixem hui. Sagunt és cruïlla, frontera, port, indústria, guerra i reconstrucció. És memòria mediterrània en estat pur. I eixa condició explica molt bé per què Europa és tant una oportunitat com una responsabilitat.

Sagunt ja era europea quan era Arse, una ciutat ibera connectada amb el comerç mediterrani. Ho va ser quan esdevingué Saguntum romana, integrada en una xarxa de vies, lleis i mercats que pretenien ordenar un món divers sota unes normes compartides. I ho ha continuat sent al llarg dels segles, oberta a influències, a migracions, a idees que venien de fora i que sempre han transformat la ciutat.

Europa, en el fons, és això: una suma de diferències que conviuen amb més o menys dificultats. I Sagunt sap molt bé què significa conviure amb la diversitat i amb el conflicte. La seua història està marcada per destruccions i renaixements, per moments de centralitat i d’oblit. No hi ha millor metàfora del projecte europeu que una ciutat que ha estat destruïda per una guerra i reconstruïda moltes vegades.

Quan parlem del Dia d’Europa, sovint ho fem en abstracte, però a Sagunt Europa és també una realitat quotidiana. Ho és en els fons europeus que han permés rehabilitar patrimoni, en els projectes educatius que connecten alumnat amb altres països, en les oportunitats de mobilitat per a joves, en les inversions industrials que miren al mercat continental. Europa no és només Brussel·les: és una decisió que afecta carrers, treball i expectatives de futur.

Ara bé, celebrar Europa no hauria de significar idealitzar-la. Sagunt també coneix les contradiccions del projecte europeu. La desindustrialització, la precarietat laboral, les decisions econòmiques que semblen llunyanes però tenen conseqüències molt concretes. Europa ha sigut protecció en alguns moments, però també ha fallat en altres. I una Europa acrítica no és una Europa forta.

El Dia d’Europa hauria de servir per preguntar-nos quina Europa volem ser des d’una ciutat com Sagunt. Una Europa que només parle de mercats o una que parle de drets. Una Europa que abandone les perifèries o una que entenga que el seu futur depén també de ciutats mitjanes, portuàries, industrials, amb història i identitat pròpia. Una Europa que mire cap amunt o una que mire cap a la gent que viu al peu del forn, del port o del polígon.

Sagunt, amb el seu passat industrial i el seu present de transformació, és un bon lloc des d’on reivindicar una Europa més social, més cohesionada i més arrelada al territori. Una Europa que no siga només una estructura administrativa, sinó un espai de solidaritat real. Perquè la idea fundacional d’Europa naix, precisament, de la voluntat de no repetir les guerres que han devastat ciutats com questa.

En temps d’incertesa global, de conflictes armats i de discursos que qüestionen la cooperació internacional, recordar Europa des de Sagunt és recordar que la pau no és abstracta. Que la convivència es construeix cada dia. I que les ciutats amb memòria tenen molt a dir sobre el futur.

El Dia d’Europa no hauria de ser només una celebració. Hauria de ser una invitació a pensar. I Sagunt, amb la seua història llarga i complexa, té prou experiència acumulada per recordar-nos que Europa només té sentit si serveix per millorar la vida de la gent. La resta són banderes que onegen, però no arrelen.

llegir més

Creu Roja i Mitja Lluna Roja: la humanitat que resistix enmig del soroll de les armes ^

Quan el món entra en guerra, el llenguatge es deshumanitza. Tot passen a ser mapes, objectius, bàndols, titulars i estratègies. En aquest context, parlar de la Creu Roja i de la Mitja Lluna Roja és parlar d’una altra cosa molt diferent: de persones concretíssimes, de cossos ferits, de famílies separades, de vides que no apareixen als comunicats oficials. I això, en temps de conflictes armats com els que colpegen Iran i Palestina, no és menor: és essencial.

Les guerres no sols maten, també erosionen la idea mateixa d’humanitat compartida. Quan les invasions, els bombardejos i els bloquejos es normalitzen en el discurs públic, el risc més gran no és només el nombre de víctimes, sinó l’anestèsia moral. En eixe paisatge, la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja actuen com una incomoditat necessària. Recorden, a cada intervenció, que hi ha límits que no s’haurien de traspassar, encara que estiguen sent trepitjats un rere l’altre.

La seua força no és la potència militar ni la capacitat de pressió política. És una altra, molt més fràgil però també molt més radical: la neutralitat humanitària. Atendre sense preguntar, salvar vides sense distingir en funció del bàndol, sostenir persones civils quan ningú més ho fa. En conflictes tan carregats d’ideologia, propaganda i interessos geopolítics com els que afecten Oriente Mitjà, aquesta postura és sovint malentesa, atacada o directament posada en perill. Però precisament per això és imprescindible.

En llocs com Palestina, la Mitja Lluna Roja fa front a una realitat on l’emergència ja no és excepcional, sinó estructural. Hospitals saturats, ambulàncies amb accés limitat, personal sanitari exhaust i comunitats senceres vivint en un estat de trauma continu. A Iran, en un escenari d’escalada bèl·lica i atac a infraestructures, la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja intenten mantindre en peu espais mínims de protecció i assistència enmig del caos. No solucionen la guerra, però eviten que el col·lapse siga absolut.

Hi ha qui critica aquestes organitzacions perquè “no prenen partit”. Però potser el problema està en confondre neutralitat amb indiferència. No posicionar-se militarment no vol dir callar davant del patiment. Ben al contrari: la seua existència és una acusació silenciosa contra totes les parts que incompleixen el dret humanitari i contra una comunitat internacional que massa sovint arriba tard, quan arriba.

També cal dir-ho clar: la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja no són entitats abstractes. No són només un emblema sobre fons blanc. Són persones locals, voluntariat i professionals que viuen als territoris afectats, que també tenen famílies, pors i ferides. Persones que treballen sota bombardejos, restriccions i amenaces, i que, malgrat tot, continuen posant-se l’armilla amb un símbol que hauria de protegir-les, però que cada vegada ho fa menys.

En temps de guerra, aquests símbols haurien de ser sagrats. No ho són. I el fet que siguen atacats amb tanta freqüència diu molt més del món en què vivim que de les organitzacions que els porten. Respectar la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja no és una qüestió de caritat, sinó de drets humans i de dret internacional. Quan no es respecten, el missatge és clar: la vida civil val cada vegada menys.

També ens interpel·len des de lluny. Des de la comoditat relativa dels territoris no bombardejats, és fàcil mirar aquests conflictes com si foren inevitables, llunyans o excessivament complexos. Però el treball de la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja ens recorda que, fins i tot allí, hi ha espai per a l’ètica, per a la cura i per a la responsabilitat col·lectiva. Que no tot està perdut mentre hi haja persones disposades a protegir la vida, encara que siga a contracorrent.

Defendre aquestes organitzacions no implica justificar cap guerra ni blanquejar cap estat. Implica afirmar una idea bàsica: hi ha persones que no haurien de ser sacrificables. Que la salut, l’aigua, l’atenció mèdica i la dignitat no poden ser armes. Que, encara que el món semble girar-se cap a la lògica de la força, hi ha qui continua resistint des de la lògica de la humanitat.

Potser no pararan les guerres d’Iran o Palestina. Però sense la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja, el panorama seria encara més fosc. En temps d’invasions i destrucció, el seu treball no és una nota a peu de pàgina: és una línia roja. I creuar-la, com ja sabem, té conseqüències que tard o d’hora acabem pagant totes.

llegir més