Respira Sagunt ^

Cada 5 de juny, el món recorda que el planeta no és un decorat, sinó la casa que compartim. A Sagunt, aquesta idea té nom propi: la muntanya del castell, Sant Cristòfol, Romeu… espais que no són només paisatge, sinó memòria viva, oxigen i identitat.  

La muntanya del castell és molt més que una postal. És el mirador que ens recorda que la ciutat creix, però també que ha de respectar el seu entorn. Cada pedra, cada matoll, cada sender és un recordatori que la natura no és un luxe, sinó una necessitat. Sant Cristòfol, amb la seua silueta discreta, és el símbol d’un equilibri possible entre la vida urbana i la rural, entre el formigó i la terra.  

Romeu és el pulmó que encara respira. Un espai que ens ensenya que la biodiversitat no és una paraula de moda, sinó una promesa de futur. Protegir Romeu és protegir-nos: és garantir que les generacions que vindran tindran un lloc on escoltar el silenci, on aprendre que la natura no es domina, es cuida.  

La ciutat ha avançat en el control de la contaminació, però encara queda molt per fer. Cal apostar per una mobilitat més neta, per la reducció de residus, per l’ús responsable de l’aigua i per la creació d’espais verds que connecten barris i persones. En el seu moment, el bosc dels xiquets i xiquetes va ser un gest preciós: un espai pensat per créixer amb la natura, per aprendre que plantar un arbre és plantar esperança.  

Ara toca recuperar aquell esperit. Crear nous espais verds, reforestar zones degradades, fer que cada escola tinga el seu racó verd, que cada barri respire. El Dia del Medi Ambient no és una data per fer discursos, sinó per recordar que la ciutat també té pulmons, i que depén de nosaltres mantindre’ls vius.  

Sagunt pot ser exemple d’una ciutat que estima la seua muntanya, que protegeix el seu bosc, que cuida el seu aire. No per nostàlgia, sinó per convicció. Perquè cuidar el medi és cuidar-nos. 

llegir més

Corpus i cos social ^

El Corpus Christi sempre m’ha semblat una celebració que parla en veu baixa però que diu coses molt fondes. És una festa que ens recorda que el sagrat no viu en els grans gestos, sinó en la fragilitat d’un tros de pa que es trenca i es reparteix. I, des del meu cristianisme viscut, no puc evitar mirar eixe pa i pensar en els cossos reals de la nostra gent, en les seues necessitats, en les seues lluites quotidianes per una vida digna.

Quan contemple la custòdia, no veig només un símbol litúrgic. Veig també les persones que esperen hores a urgències, les professionals de la sanitat que sostenen torns impossibles, les mestres que fan miracles en aules plenes, les famílies que intenten no trencar-se. El Corpus parla d’un cos que es dona, que es parteix, que es fa aliment. I això em porta a pensar en el cos social que compartim, un cos que també necessita ser cuidat, protegit i estimat.

El cristianisme que jo visc no és una fe desconnectada del món. És una fe que m’obliga a mirar la realitat amb ulls oberts i cor atent. Quan Jesús diu “Això és el meu cos”, no està fent una metàfora bonica. Està afirmant que el cos importa. El cos concret, el que pateix, el que treballa, el que es cansa, el que necessita ser atés i educat. Per això, quan defensem la sanitat pública i l’educació pública, no estem fent només una reivindicació política. Estem fent una afirmació espiritual: la dignitat humana és sagrada i no pot ser convertida en mercaderia.

La sanitat pública és, d’alguna manera, un sacrament civil. És un espai on es fa visible que totes les persones tenim dret a ser cuidades. Però quan les llistes d’espera s’allarguen, quan els centres de salut no donen l’abast, quan les professionals estan exhaustes, el pa ja no arriba a totes. I això, des de la meua fe, em colpeja. Perquè si el cos pateix, jo no puc quedar-me quieta o quiet. La defensa de la sanitat pública és una manera de dir que la vida de cada persona és valuosa i que no permetrem que siga tractada com un luxe.

L’educació pública és un altre tipus de miracle quotidià. En cada aula es reparteix un pa que no és de farina, sinó de coneixement, d’oportunitats, de futur. És allí on es construeix una societat més justa, on es fa realitat la igualtat que tant proclamem. Però també és allí on veiem com es retalla, com es privatitza, com es desvalora la tasca de les docents i dels docents. I una vegada més, la meua fe em diu que no puc callar. Perquè si el pa no arriba a totes les criatures, no és Eucaristia, és privilegi.

El Corpus és una invitació a mirar-nos com a comunitat. A preguntar-nos què fem amb els cossos vulnerables del nostre poble. A entendre que la fe no és fugir del món, sinó encarnar-se en ell. La custòdia no és només un objecte d’or, és una manera de mirar la realitat amb respecte i responsabilitat. I això implica cuidar els serveis públics que sostenen la vida de totes les persones, especialment de les més vulnerables.

Jo vull un cristianisme que suma, que acompanya, que cura. Un cristianisme que no jutja, sinó que abraça. Que entén que la fe és una manera de cuidar-nos mútuament. I cuidar-nos hui passa per defensar allò que és de totes, per organitzar-nos, per no deixar que ningú quede arrere. El Corpus ens recorda que som un sol cos, i que si una part pateix, totes patim.

El miracle del Corpus no és només que Déu es quede en un tros de pa. El miracle és que, a través d’eixe pa, ens recorda que la vida és sagrada. Que els cossos són sagrats. Que la salut i l’educació són sagrades. I que, si volem ser coherents amb la fe que diem professar, hem de defensar-les amb la mateixa tendresa i la mateixa fermesa amb què Jesús defensava la dignitat de cada persona que trobava.

llegir més

Futbolí ^

Hi ha qui pensa que els colors del futbolí tenen un origen noble, quasi èpic, com si un grup de persones visionàries haguera decidit que el roig, el blau i el blanc representaven valors universals de la humanitat. Però no. La veritat és que tot va començar un dia de ressaca monumental en un taller de fusteria on ningú tenia clar ni què estava fent ni per què. I així, com qui no vol la cosa, van nàixer els colors més icònics de la història del bar.

La llegenda diu que el primer prototip de futbolí tenia jugadors sense pintar. Eren de fusta pura, amb cara de no haver dormit en tres dies i amb una postura corporal que recordava a qualsevol persona un dilluns de matí. Però la clientela dels bars, que ja anava alegre abans d’entrar, es queixava que no distingia quin equip era quin. I clar, si no distingixes l’equip, no pots insultar-lo amb propietat. Això era un problema greu.

Així que el fuster, que tenia més imaginació que pressupost, va buscar pintura per tot el taller. Va trobar un pot de roig, un de blau i un de blanc. I ja està. No hi havia més. Ni verd, ni groc, ni taronja, ni res. El roig estava mig sec, el blau feia olor a dissolvent i el blanc era d’aquells que deixen grumets. Però era el que hi havia. I com que ningú pensava que aquell invent anava a triomfar, tampoc es van matar molt.

El roig va ser el primer color triat perquè, segons el fuster, era el color de la passió, de la sang i de la mala llet que es genera quan algú et marca un gol de rebot. El blau va vindre després, perquè feia bon contrast i perquè recordava a la mar, que sempre queda bé en qualsevol història encara que no tinga res a veure. I el blanc, sincerament, el van posar perquè sobrava pintura i feia llàstima tirar-la.

Amb el temps, la gent va començar a inventar-se explicacions més serioses. Que si el roig representava la força, que si el blau era la serenitat, que si el blanc era la puresa del joc. Però totes aquestes teories s’ensorren quan recordes que el futbolí es juga en bars on la serenitat dura exactament dos segons i la puresa del joc depén de si la pilota ha entrat o no, cosa que sempre genera debats que podrien dividir un país.

També hi ha qui diu que els colors venen del futbol real. Que si el roig és la selecció espanyola, que si el blau recorda al Barça o al Chelsea, que si el blanc és el Madrid. Però això tampoc quadra del tot, perquè si hagueren volgut imitar equips reals, haurien fet jugadors amb escuts, ratlles, pantalons negres o fins i tot alguna combinació hortera com les que porten alguns clubs en pretemporada. Però no. Els jugadors del futbolí són minimalistes, com si foren escultures modernes que només entenen les persones que diuen coses com “açò és una crítica al capitalisme tardà”.

La veritat és que els colors del futbolí són així perquè funcionen. El roig i el blau es veuen de lluny, fins i tot en bars foscos on la llum és tan baixa que no saps si estàs jugant al futbolí o a un ritual druídic. El blanc serveix per a donar varietat i perquè sempre hi ha algú que vol un equip neutre, com si això li donara avantatge moral. I sobretot, perquè ningú ha tingut ganes de canviar-los. Quan una cosa funciona, per què tocar-la.

A més, els colors del futbolí tenen una funció social importantíssima: permeten que la gent es pique. Si els dos equips foren iguals, no hi hauria manera de dir frases tan necessàries com “és que el teu blau no sap defensar” o “els meus rojos estan fent història”. El futbolí sense colors seria com una paella sense socarrat: tècnicament possible, però moralment inacceptable.

També cal dir que els colors han creat identitats. Hi ha persones que sempre trien el roig perquè diuen que és l’equip valent. Altres trien el blau perquè asseguren que és l’equip intel·ligent. I després està la gent que tria el blanc perquè no vol problemes, però acaba tenint-los igual perquè el futbolí és una màquina de generar drames.

En el fons, els colors del futbolí són un recordatori que les coses més absurdes poden convertir-se en tradició. Ningú sap exactament per què són així, però tampoc importa. El que importa és que, quan agafes la barra i comences a girar-la com si estigueres remenant un calder de pocions màgiques, saps perfectament quin equip és el teu. I això, en un món caòtic, ja és molt.

llegir més

La bicicleta com a motor d’una ciutat més humana ^

La bicicleta és una d’eixes invencions que, tot i la seua senzillesa, continua sent una de les eines més potents per transformar la manera com vivim les ciutats. En un moment en què la mobilitat urbana es troba en un punt delicat, pedalar es converteix en un gest que parla de responsabilitat, de salut i de futur. No és només un mitjà de transport, és una manera d’entendre la ciutat i de reivindicar un espai públic més amable i més just.

Les ciutats que han crescut pensant sobretot en el cotxe han acabat convertint-se en llocs fragmentats, sorollosos i poc acollidors. Quan el vehicle privat ocupa el centre de totes les decisions, la vida urbana es ressent. Les distàncies es fan més llargues, els carrers més insegurs i la convivència més complicada. En canvi, una ciutat que aposta per la bicicleta és una ciutat que aposta per la proximitat, per la salut i per la qualitat de vida. És una ciutat que posa les persones al centre i no els motors.

El cost de la gasolina és un bon exemple de com un model de mobilitat pot condicionar la vida quotidiana. El que paguem a la gasolinera és només una part de la factura real. Hi ha un cost ambiental que es tradueix en aire contaminat i en un planeta cada vegada més castigat. Hi ha un cost sanitari que afecta la salut de totes les persones que respiren eixe aire. Hi ha un cost social que recau sobre qui no pot assumir les despeses d’un vehicle privat i queda exclosa de determinats desplaçaments. I hi ha un cost urbanístic que obliga les ciutats a sacrificar espai públic per a vies ràpides i aparcaments.

La bicicleta, en canvi, és un mitjà de transport que no necessita gasolina, que no emet fums i que no genera soroll. Funciona amb energia humana, una energia neta, renovable i saludable. És un motor sostenible que no depén de mercats internacionals, ni de pujades de preus, ni de combustibles fòssils. És una manera de moure’s que democratitza la mobilitat, perquè és assequible, accessible i adaptable a quasi qualsevol persona.

A més, la bicicleta transforma la relació amb la ciutat. Quan pedales, el temps adquireix una altra textura. Els carrers deixen de ser obstacles i es converteixen en recorreguts. Les distàncies es redimensionen i la ciutat es fa més pròxima. Pedalar és una manera de recuperar el ritme propi, de tornar a mirar el que ens envolta i de sentir que la ciutat és un espai viu i compartit.

La transició cap a una mobilitat més sostenible no passa només per canviar motors de gasolina per motors elèctrics. Passa per repensar la manera com ens desplacem, per reduir la dependència del cotxe i per apostar per alternatives que siguen realment transformadores. La bicicleta és una d’eixes alternatives. No és futur, és present. No és una moda, és una necessitat.

Imaginar una ciutat on la bicicleta tinga un paper central és imaginar una ciutat més segura, més tranquil·la i més humana. Una ciutat on les persones puguen moure’s sense por, sense soroll i sense haver de pagar un preu econòmic i ambiental desorbitat. Una ciutat que respira millor i que cuida millor de qui l’habita.

La bicicleta no és la solució a tots els problemes urbans, però sí que és una de les eines més eficaces per començar a canviar les coses. És un símbol d’una altra manera de viure la ciutat, més justa, més saludable i més sostenible. I, sobretot, és una invitació a recuperar el control sobre els nostres desplaçaments i sobre el nostre entorn. Pedalar és, al cap i a la fi, una manera de reivindicar que la ciutat pot ser un lloc millor per a totes les persones.

llegir més

Sagunt no és la prioritat del PP de Pérez Llorca ^

Hi ha moments en què una ciutat necessita mirar-se al mirall i preguntar-se si el govern que té al davant la tracta amb la dignitat que mereix. Sagunt, amb tota la seua història, el seu pes industrial i la seua capacitat de generar futur, està just en aquest punt. I la resposta, per molt que moleste, és clara: el PP de Pérez Llorca no té Sagunt entre les seues prioritats reals.

És fàcil fer discursos, tallar cintes i prometre inversions que després s’esvaeixen entre titulars i excuses. El difícil és comprometre’s de veritat amb una ciutat que ha estat motor econòmic del País Valencià i que, malgrat això, continua patint dèficits estructurals que cap govern del PP ha volgut afrontar amb valentia. I el 2027, amb un avantprojecte de pressupostos que torna a deixar-nos en un segon pla, és la prova més recent.

Sagunt no pot ser només un decorat per a fotos quan convé. No pot ser un símbol quan interessa i un problema quan toca invertir. La gigafactoria, Parc Sagunt, la sanitat, la mobilitat, els barris del Port, el patrimoni històric… tot això no són conceptes abstractes: són necessitats urgents que reclamen recursos, planificació i voluntat política. I el PP, amb Pérez Llorca al capdavant, ha demostrat que prefereix mirar cap a altres llocs.

La ciutat necessita un govern autonòmic que entenga que Sagunt no és una nota a peu de pàgina, sinó un capítol central del futur valencià. Necessita un Consell que no es limite a gestionar el que ja està en marxa, sinó que impulse, defense i execute. I això, ara mateix, no està passant.

Perquè quan una ciutat és prioritària, es nota. Es nota en els pressupostos, en les obres que avancen, en les decisions que es prenen pensant en el llarg termini. I quan no ho és, també es nota: en els silencis, en les absències i en les oportunitats perdudes.

Sagunt mereix més. Mereix un govern que la mire de cara, que la respecte i que la situe on li correspon. I mentre el PP continue governant com si aquesta ciutat fóra prescindible, caldrà dir-ho alt i clar: Sagunt no és la seua prioritat. Però hauria de ser-ho.

llegir més