Benestar Mental per a Adolescents ^

Parlar del benestar mental d’adolescents és entrar en un territori on massa vegades s’ha posat un cartell de silenci. És un silenci que pesa, que s’estén per les aules, per les pantalles, per les habitacions on una persona jove es tanca a plorar sense paraules, per les cuines on mares, pares o persones cuidadores no saben com començar la conversa, per les consultes saturades on la pressa devora la mirada. Este dia mundial no necessita un eslògan bonic, necessita una esmena a la totalitat a un sistema que ha convertit el patiment en rutina i l’ha deixat a les espatlles més fràgils. Parlem de vides que encara s’estan fent, d’identitats que busquen quina veu tenen i amb qui poden caminar sense por, d’un cos que canvia i d’un món que prem accelerador entre notícies inquietants, preus que pugen i una tecnologia que, si no es governa, governa. En este context, demanar benestar mental no és una extravagància, és la clau per a poder respirar.

La primera injustícia que cal denunciar és la banalització del malestar. El que s’anomena ansietat, estrès o tristesa profunda en adolescents no és una moda ni una excusa. És un símptoma que ens parla d’un ecosistema complet: la precarietat que entra per la porta de casa i es gela en els silencis, la pressió acadèmica que converteix l’aprendre en una carrera absurda, la competitivitat social que dicta qui val i qui no val, l’assetjament, la por a desobeir una norma estètica irreal, la discriminació per motius d’origen, gènere, identitat o expressió, la sensació que tot és massa i que no hi ha lloc segur. No es pot mirar a la cara d’una persona jove i dir-li que passa perquè “són coses de l’edat”, perquè eixa frase és una porta tancada i el que necessiten són finestres obertes.

La segona injustícia és la hipocresia institucional. Hi ha discursos plens de bones intencions però massa poques places públiques d’atenció psicològica, massa laberints per a aconseguir una cita, massa retallades convertides en demores, massa municipis sense recursos comunitaris, massa aules sense educació emocional sistemàtica, massa professionals sense condicions dignes i massa famílies a qui se’ls diu que facen el que puguen mentre esperen. La salut mental no s’aconsegueix amb cartells, s’aconsegueix amb polítiques valentes: més personal, més temps, més proximitat, més treball en xarxa i menys burocràcia que ofega. Quan un sistema educatiu i sanitari deixa el patiment adolescent en llista d’espera, el missatge que envia és devastador: el teu dolor pot esperar. No pot.

També hi ha un mirall incòmode quan parlem de pantalles. Les pantalles no són el dimoni, però tampoc són neutrals. Són espais on es poden construir comunitats meravelloses, aprendre, crear i trobar suport, i alhora són una màquina potent per amplificar inseguretats, comparacions i violències. No podem delegar en algoritmes la responsabilitat de la cura. Cal alfabetitzar digitalment des de primerenca edat, cal pactar horaris a casa amb criteris i no amb càstigs, cal ensenyar a identificar continguts tòxics, cal escoltar què fan, amb qui parlen, quines pressions reben, cal aprendre amb elles i ells a posar límits i a convertir el mòbil en una eina i no en una gàbia. La llibertat digital de la joventut exigeix adults que no pleguen veles, que es formen, que dialoguen i que s’equivocaren amb humilitat per tornar-ho a intentar.

La comunitat educativa té un paper decisiu i necessita un suport que moltes vegades no arriba. Una tutoria amb trenta persones no és un espai de cura; és una heroïcitat diària. El professorat ha de ser reconegut com a agent de salut comunitària en el sentit més ampli: la seua mirada pot detectar a temps, pot contindre, pot derivar, pot acompanyar, però no pot substituir una xarxa clínica ni assumir la responsabilitat total. Cal reduir ràtios, garantir orientació psicopedagògica suficient i estable, dotar d’eines per a treballar emocions de manera transversal i generar protocols que no siguen paper mullat. Quan una aula aprén a parlar del que fa mal sense por, s’està vacunant contra moltes violències futures.

La família —tota classe de família— és el primer refugi i també necessita ajuda per a cuidar sense fer mal. Acompanyar adolescents és un art fràgil que demana escolta, paciència, límits i afecte. Cap manual substitueix el vincle, però hi ha coses que funcionen: preguntar sense interrogar, validar el que senten encara que no ho compartim, demanar perdó quan fallem, buscar moments de qualitat encara que siguen curts, obrir-nos a les seues referències culturals sense menystindre-les, posar-nos a l’altura per mirar als ulls, reconéixer que també estem cansades i cansats i que demanar ajuda és de persones valentes. Quan el malestar es fa gran, cal demanar ajuda professional sense dramatitzar ni estigmatitzar, perquè acudir a una psicòloga o a un psicòleg no és un fracàs, és un acte de responsabilitat.

La perspectiva de gènere, de diversitat i de drets humans no és un afegit, és el centre. Adolescents LGTBIQ+ que no troben espais segurs, adolescents racialitzades que pateixen microagressions diàries, adolescents amb discapacitats que topen amb barreres que els neguen el dret a participar, adolescents que viuen en la pobresa i aprenen prompte que el món els mira de costat: totes aquestes realitats travessen la salut mental. Quan unim discriminació i silenci, multipliquem el dany. Per això cal que les polítiques de salut mental incorporen la interseccionalitat, que les escoles treballen el respecte radical a la diferència i que els serveis públics siguen exemplars en el tracte, en la formació i en la representació del personal.

No podem oblidar l’espai públic, que és també salut mental. Un barri amb espais per a quedar, per a fer esport sense pagar, per a tocar música, per a practicar cultura urbana, per a fer teatre, per a aprendre a reparar una bicicleta o per a llegir en silenci, és un barri que cuida. Quan els únics llocs per a socialitzar són els centres comercials o les xarxes, la convivència es fa pobra i l’ofec creix. Necessitem places que inviten, biblioteques vives, cases de joventut obertes, activitats co-dissenyades amb adolescents, pressupostos participatius que els reconeguen com a ciutadania de ple dret i no com a problema a gestionar. Si els donem veu, dissenyaran millor que nosaltres; si els neguem la paraula, cridaran d’altres maneres.

Arriba el moment de la crida a l’acció. Cal exigir a les institucions que el benestar mental adolescent siga prioritat real, amb pressupost, amb objectius i amb terminis. Cal una atenció primària de salut amb professionals formats, amb temps per a la conversa, amb circuits ràpids per a casos urgents i amb derivacions que no eternitzen l’angoixa. Cal que cada centre educatiu tinga un pla de benestar emocional viu i compartit, amb implicació de tota la comunitat i no només d’una persona que posa l’esquena. Cal programes municipals de corresponsabilitat amb famílies, amb tallers pràctics, amb escoles de pares i mares, amb espais per a adolescents on puguen estar sense ser vigilats constantment i sense ser abandonats. Cal polítiques laborals que permeten conciliar sense culpes i que recorden que cuidar adolescents també és treball social imprescindible. Cal un pacte amb els mitjans perquè no convertisquen el patiment en espectacle ni el bullying en una anècdota morbosa.

A qui estiga llegint açò i senta que tot és massa, que sàpiga que no està sola, que no està sol. El malestar té remei quan es diu en veu alta i es busca companyia. Parlar amb una persona de confiança, demanar una cita, escriure el que passa per dins, traure el cos a caminar, respirar, trobar una activitat que buide el soroll, posar límits a qui fa mal, organitzar-se amb altres per a canviar el que no funciona, tot és començ. El coratge no és no caure, és alçar-se amb ajuda. No som éssers aïllats, som una xarxa, i la xarxa funciona quan cadascuna de les seues parts sap que té dret a ser cuidada i responsabilitat de cuidar.

Este dia mundial hauria de ser menys una celebració i més un compromís. Si un sol adolescent es queda sense resposta, hem fracassat. Si una sola escola convertix el patiment en sanció en lloc d’en oportunitat per a educar, hem fracassat. Si una sola família es queda sola davant del perill, hem fracassat. Però també és veritat que cada vegada que un ajuntament obri una casa de joventut, que una metgessa de família escolta cinc minuts més, que una tutora truca a temps, que una amiga o un amic es queda una estona més al banc, que una mare o un pare para i abraça, que una professora canvia una dinàmica a l’aula, que una ciutat programa cultura amb i per a adolescents, cada vegada que això passa, guanyem. I eixe guanyar és contagiós.

Fem que la paraula benestar no siga un luxe. Fem que siga un dret garantible i comprovat. Fem que la nostra generació de persones adultes siga recordada no per haver posat pantalles a cada butxaca, sinó per haver posat una mà a cada espatlla quan feia falta. Fem-ho hui. I demà, també.

llegir més

ROMEU PARATGE NATURAL, JA! Una defensa necessària del nostre futur col·lectiu ^

Hi ha espais que, més enllà del seu valor ecològic, es converteixen en símbols. Són llocs que expliquen qui som, que ens arrelen al territori i que ens recorden que la vida compartida necessita d’un entorn sa per a prosperar. La muntanya de Romeu és un d’aquests espais. No és només un conjunt de sendes, pinedes i roques; és el pulmó verd de Sagunt, un refugi de biodiversitat, un mirador natural i un testimoni de la història que ha modelat el nostre municipi. És, sobretot, un patrimoni comú que mereix ser protegit amb determinació.

Durant dècades, però, Romeu ha patit un maltractament constant. L’activitat extractiva de la pedrera de Lafarge-Holcim ha anat mossegant la muntanya, alterant el paisatge, degradant els hàbitats i posant en risc recursos essencials per a la vida. La lògica del benefici privat ha anat imposant-se sobre el bé comú, com si el territori fóra una matèria primera inesgotable i no un ecosistema fràgil que necessita cures. Aquesta tensió entre el que és de totes i el que és d’uns pocs ha marcat la història recent de Romeu, i continua marcant-la avui.

Quan el març de 2019 la Generalitat Valenciana va declarar la muntanya de Romeu com a Paratge Natural Municipal, moltes persones van respirar alleujades. Semblava que, finalment, s’havia entés que aquest espai mereixia una protecció efectiva i duradora. Però l’alegria va durar poc. La demanda interposada per Lafarge-Holcim va paralitzar el decret, deixant Romeu en una mena de limbe jurídic que, en la pràctica, l’exposa de nou a la pressió extractiva. És una situació que no sols resulta incomprensible, sinó profundament injusta. Com pot ser que un interès privat tinga la capacitat de frenar una decisió democràtica destinada a protegir el patrimoni natural de tot un municipi

La resposta, malauradament, és coneguda: perquè el model econòmic dominant continua prioritzant els beneficis immediats per damunt de la sostenibilitat i la salut col·lectiva. I perquè, massa sovint, les administracions no actuen amb la valentia necessària per a defensar el territori davant dels interessos d’empreses poderoses. Però això no vol dir que la ciutadania haja de resignar-se. Al contrari: és precisament en moments com aquest quan la mobilització social esdevé imprescindible.

Romeu no és un espai qualsevol. És un ecosistema que regula la qualitat de l’aire, que protegeix els aqüífers, que manté l’estabilitat dels sòls i que contribueix a l’equilibri hidrològic. És un refugi per a espècies animals i vegetals, un mosaic d’hàbitats que, en un context d’emergència climàtica, adquireix un valor encara més gran. La seua desforestació i degradació no és només un problema ambiental; és un problema de salut pública, de qualitat de vida i de futur.

A més, Romeu és també un espai carregat de memòria. Les restes arqueològiques i els elements culturals que hi trobem formen part de la identitat de Sagunt. Són testimonis d’un passat que ens connecta amb les generacions que ens han precedit i que ens recorda que el territori és una herència que hem de transmetre en les millors condicions possibles. Permetre que aquest patrimoni es perda seria una irresponsabilitat històrica.

A tot això s’hi suma un element que no pot ser ignorat: els indicis, recollits en diverses fonts públiques, que apunten a possibles vincles comercials entre Lafarge-Holcim i l’Estat d’Israel mitjançant l’exportació de ciment. Si es confirmara que aquest material contribueix a la destrucció del territori palestí, estaríem davant d’una complicitat greu amb pràctiques que vulneren la llei internacional. És legítim i necessari exigir transparència a les administracions i a l’empresa per aclarir aquesta qüestió. La ciutadania té dret a saber si una activitat que ja perjudica el nostre territori està, a més, vinculada a la vulneració de drets humans en altres parts del món.

Davant d’aquest conjunt de factors, la conclusió és clara: Romeu necessita protecció. No una protecció simbòlica, sinó una protecció real, efectiva i definitiva. La declaració de Paratge Natural Municipal no és un caprici ni un gest estètic; és una eina imprescindible per garantir que aquest espai continue sent un pulmó verd al servei de totes les persones. És una aposta per un model de desenvolupament que posa la vida al centre, que entén que el territori no és una mercaderia i que assumeix que la sostenibilitat no és negociable.

Per això és tan important la marxa convocada per la Plataforma Ciutadana Romeu Paratge Natural. No és només una caminada reivindicativa; és un acte de defensa del territori, una demostració de força col·lectiva i un recordatori que la ciutadania està disposada a mobilitzar-se per allò que considera essencial. Caminar per Romeu és, en aquest context, un gest polític i emocional. És trepitjar la terra que volem preservar, és mirar de prop allò que està en joc, és sentir que el futur també es construeix amb passes compartides.

La convocatòria del diumenge 1 de març de 2026 és una invitació a participar en aquesta defensa. Tant si s’hi arriba des del Trinquet de Sagunt com si s’acudeix directament al punt de trobada, el que importa és sumar-se, fer-se present, mostrar que Romeu no està sola. La protecció del territori no és una qüestió tècnica; és una qüestió de voluntat política i de pressió social. I la pressió social només existeix quan la gent s’organitza, s’expressa i ocupa l’espai públic.

És moment de reclamar responsabilitat a les administracions. A totes: local, autonòmica i estatal. És moment d’exigir que es reactive l’expedient per a la declaració de Paratge Natural Municipal i que es faça amb transparència, amb rigor i amb la determinació que la situació requereix. És moment de demanar que es posen els interessos de la ciutadania per damunt dels d’una multinacional que, durant anys, ha actuat com si la muntanya fóra seua. I és moment, també, de recordar que la protecció del territori és una obligació legal i moral.

Però, sobretot, és moment de reafirmar un compromís col·lectiu: Romeu és vida, és patrimoni, és futur. No podem permetre que continue sent maltractada. No podem acceptar que la lògica extractiva determine el destí d’un espai que és essencial per al benestar de les generacions presents i futures. No podem mirar cap a un altre costat mentre el territori s’empobreix i es degrada.

La defensa de Romeu és, en realitat, la defensa d’un model de convivència amb el territori. Un model que entén que la natura no és un recurs infinit, que reconeix el valor dels ecosistemes i que aposta per un desenvolupament que no destruïsca allò que ens permet viure. És un model que contrasta amb el que ha imperat durant massa temps, basat en l’explotació intensiva, en la desregulació i en la subordinació del bé comú als interessos privats.

La lluita per Romeu és també una lluita per la dignitat. Per la dignitat d’un poble que no vol renunciar al seu patrimoni. Per la dignitat d’un territori que mereix ser cuidat. Per la dignitat d’unes generacions futures que tenen dret a heretar un entorn viu i saludable. I per la dignitat d’unes persones que entenen que la justícia ambiental és inseparable de la justícia social.

Quan es parla de protecció ambiental, sovint es cau en la idea que és una qüestió tècnica, reservada a especialistes. Però la realitat és que és una qüestió profundament política i profundament humana. Té a veure amb com volem viure, amb quins valors volem defensar i amb quina relació volem establir amb el territori. I en aquest sentit, la defensa de Romeu és una oportunitat per repensar el nostre model de desenvolupament i per apostar per un futur més just, més sostenible i més respectuós.

La marxa del dia 1 de març és un pas més en aquest camí. Un pas que suma, que visibilitza, que interpel·la. Però no serà l’últim. La protecció de Romeu requerirà constància, perseverança i una mobilització sostinguda. Requerirà que la ciutadania continue vigilant, continue exigint i continue fent sentir la seua veu. Requerirà, també, que les administracions escolten i actuen amb responsabilitat.

Romeu Paratge Natural ja no és només un lema; és una necessitat urgent. És una crida a la coherència, a la valentia i a la defensa del que és de totes. És un recordatori que el territori no és un recurs a explotar, sinó un espai a cuidar. I és, sobretot, una afirmació de vida.

Romeu, Paratge Natural ja. Perquè el futur no es pot construir sobre la destrucció. Perquè la vida ha d’estar per damunt dels beneficis. Perquè el territori és casa nostra i la casa s’estima, es protegeix i es defensa.

llegir més

El consentiment, Europa i les contradiccions d’un debat que Espanya encara no ha resolt ^

La discussió sobre el consentiment sexual, la protecció de les víctimes i la responsabilitat dels poders públics ha tornat al centre del debat polític europeu. I ho ha fet, inevitablement, amb Espanya com a mirall incòmode. El que va començar com una reforma legislativa impulsada arran del cas de La Manada ha acabat convertint-se en un símbol de les tensions internes del feminisme institucional, de les contradiccions dels partits i de la dificultat d’abordar els drets sexuals i reproductius amb la serenitat que mereixen. Ara, amb la Unió Europea avançant cap a una directiva que incorpora el principi del consentiment, el debat es reobre amb una força inesperada i amb una pregunta que plana sobre l’escenari polític espanyol: com pot ser que allò que a Europa es defensa com a estàndard democràtic siga, a Espanya, objecte de confrontació partidista?

La llei del només sí és sí va nàixer amb una intenció clara: situar el consentiment al centre del dret penal sexual. La idea era senzilla i, alhora, profundament transformadora. No es tracta de demostrar resistència, ni de provar violència, ni de justificar per què una persona no va poder oposar-se. Es tracta d’entendre que, en una societat democràtica, la llibertat sexual és un dret fonamental i que qualsevol acte sexual sense consentiment és una agressió. Aquesta premissa, que en molts països europeus ja estava consolidada, va topar a Espanya amb un sistema penal que arrossegava dècades de jurisprudència basada en la violència i la intimidació com a elements centrals.

Quan la llei es va aprovar, el 2022, ho va fer amb un ampli suport de les forces progressistes i amb l’oposició frontal del Partit Popular i de Vox. El PP argumentava que la reforma era tècnicament insegura i que podia provocar reduccions de condemna. Aquella advertència, que en el moment de la votació semblava més una posició política que una previsió jurídica, va acabar convertint-se en realitat quan els tribunals van començar a revisar penes. La reacció social va ser intensa, i la política, com sol passar, va respondre amb presses. El PSOE va impulsar una reforma correctora que va comptar amb el suport del PP i que va dividir el bloc progressista. Unidas Podemos, ERC, Bildu, Compromís i altres forces van votar en contra, denunciant que la reforma desvirtuava el principi del consentiment i tornava al model anterior.

Aquest episodi va deixar ferides profundes. D’una banda, va alimentar la idea que el feminisme institucional estava fracturat. De l’altra, va reforçar la percepció que la política espanyola és incapaç de gestionar els debats socials amb maduresa. I, sobretot, va deixar una sensació amarga: la de veure com una llei que pretenia protegir les víctimes acabava convertint-se en un camp de batalla partidista.

Ara, amb la Unió Europea avançant cap a una directiva que incorpora el consentiment com a element central de la definició d’agressió sexual, el debat torna a emergir. I ho fa amb un element que ha generat perplexitat: el vot favorable del Partit Popular Europeu, incloent-hi els eurodiputats del PP espanyol, a una normativa que defensa el mateix principi que el partit havia rebutjat a Espanya. Aquesta contradicció ha estat assenyalada per diversos actors polítics i socials, que veuen en aquest canvi de posició una mostra de la incoherència amb què sovint es gestionen els debats sobre drets sexuals.

Però més enllà de la crítica partidista, la qüestió de fons és una altra: per què a Europa el consentiment es percep com un estàndard democràtic i a Espanya com un camp de batalla? La resposta no és senzilla, però es poden identificar diversos factors. En primer lloc, la política espanyola està profundament polaritzada, i qualsevol reforma que afecte qüestions sensibles es converteix immediatament en un instrument de confrontació. En segon lloc, el debat sobre el feminisme ha estat instrumentalitzat per totes les parts, sovint amb més voluntat de desgastar l’adversari que de construir consensos. I, finalment, la gestió comunicativa de la llei del només sí és sí va ser, com han reconegut fins i tot alguns dels seus defensors, insuficient per anticipar els efectes de la revisió de penes.

La directiva europea, en canvi, ha estat treballada amb un enfocament més tècnic i menys condicionat per la política interna de cada estat. Això no vol dir que no haja generat tensions, però sí que ha permés un debat més pausat i menys contaminat per la immediatesa mediàtica. El resultat és una normativa que, sense ser perfecta, avança cap a un marc comú de protecció de les víctimes i de reconeixement del consentiment com a pilar fonamental.

El paper dels partits espanyols en aquest procés és revelador. Les forces progressistes han mantingut una posició coherent amb el que havien defensat a Espanya. El PSOE, Sumar, Podem, ERC, Bildu i Compromís han votat a favor de la incorporació del consentiment. Vox, com era previsible, s’hi ha oposat. El cas del PP és el que genera més debat. El partit ha defensat que el seu vot favorable a Europa respon a un text diferent del que es va aprovar a Espanya i que la directiva europea no reprodueix exactament el model del només sí és sí. Però aquesta explicació no ha convençut tothom, especialment perquè el principi central, el consentiment, és el mateix.

Aquesta situació posa de manifest una realitat incòmoda: els partits polítics adapten sovint el seu discurs segons el context institucional. El que a Espanya es presenta com una amenaça a la seguretat jurídica, a Europa es defensa com un estàndard de protecció. El que a Madrid es critica com a radical, a Brussel·les es vota com a necessari. Aquesta doble vara de mesurar no és exclusiva del PP, però en aquest cas és especialment visible perquè afecta un tema tan sensible com les agressions sexuals.

La pregunta que cal fer-se és què implica tot això per al futur del debat sobre el consentiment a Espanya. La directiva europea obligarà els estats membres a adaptar la seua legislació, i això inclou Espanya. Encara que el país ja va fer un pas important amb la llei del només sí és sí, la reforma posterior va introduir elements que podrien entrar en tensió amb el marc europeu. Això obrirà, inevitablement, un nou debat legislatiu. I la qüestió és si aquest debat es podrà fer amb serenitat o si tornarà a convertir-se en una batalla partidista.

El consentiment no hauria de ser un tema de confrontació. És una qüestió de drets humans, de llibertat sexual i de protecció de les persones més vulnerables. Però perquè això siga possible, cal que la política abandone la lògica del curt termini i assumisca que hi ha qüestions que requereixen consensos amplis. La violència sexual és una d’elles. Les víctimes no necessiten discursos inflamats ni batalles parlamentàries. Necessiten seguretat, protecció i un sistema judicial que entenga la complexitat de les agressions sexuals.

Europa ha fet un pas important. Ha reconegut que el consentiment és la base de qualsevol relació sexual lliure i igualitària. Ha establit un marc comú que obliga els estats a avançar en aquesta direcció. I ha enviat un missatge clar: la llibertat sexual no és negociable. Espanya, que va ser pionera en aquest debat, té ara l’oportunitat de recuperar el lideratge i de demostrar que és capaç d’abordar aquesta qüestió amb responsabilitat.

Però perquè això siga possible, cal que els partits polítics facen un exercici d’autocrítica. El PSOE ha de reconéixer que la gestió de la reforma va ser precipitada i que la comunicació va ser insuficient. Unidas Podemos i els seus aliats han d’assumir que la llei tenia mancances tècniques que calia corregir. El PP ha d’explicar per què allò que rebutjava a Espanya ho defensa a Europa. I Vox, que continua negant la violència de gènere, hauria de reconsiderar una posició que el situa fora del consens democràtic europeu.

El debat sobre el consentiment no és només jurídic. És cultural, social i polític. Implica repensar les relacions de poder, la manera com entenem la sexualitat i el paper de l’Estat en la protecció de les persones. Implica escoltar les víctimes, entendre les seues experiències i reconéixer que la violència sexual és una realitat que travessa totes les classes socials, totes les edats i tots els territoris. I implica, sobretot, assumir que la llibertat sexual és un dret que només es pot garantir si el consentiment és clar, explícit i central.

Europa ha marcat el camí. Ara li toca a Espanya decidir si vol caminar en la mateixa direcció o si prefereix continuar atrapada en les seues pròpies contradiccions. El futur de la protecció de les víctimes i de la llibertat sexual depén, en gran mesura, de la capacitat del país per superar la polarització i construir un consens sòlid. No serà fàcil, però és imprescindible.

llegir més

Les persones voluntàries de Protecció Civil ^

Les persones voluntàries de Protecció Civil són, sovint, la primera mà que s’estén quan encara no ha arribat ningú més. Són presències discretes, llampants només pel color taronja de la seua indumentària, però profundament humils en la manera d’estar i servir. En un món acostumat a aplaudir grans gestes, elles fan la faena invisible que sosté la vida quotidiana: vetlar per la seguretat en actes públics, assistir en emergències, acompanyar en moments de vulnerabilitat, reforçar operatius que sense elles serien inviables i donar estabilitat emocional on el caos podria imposar-se. La seua aportació és tan essencial que sorprén com de poc es parla d’elles, com si formar part de Protecció Civil fóra un apèndix menor d’un sistema que en realitat s’aguanta, moltes vegades, gràcies a la seua implicació.

El voluntariat en Protecció Civil és una expressió profunda de compromís comunitari. No naix d’un contracte ni d’una obligació, sinó d’un impuls col·lectiu: la convicció que la seguretat i la protecció no són luxes, sinó drets que s’han de garantir, i que garantir-los és una tasca compartida. Aquesta manera d’entendre el món xoca frontalment amb el discurs individualista que impregna bona part de la societat. Les persones voluntàries no busquen protagonisme, sinó utilitat pública; no demanen reconeixements, però mereixen molt més del que reben; no volen ser herois, perquè saben que el seu treball és precisament evitar que ningú haja de ser-ho.

És important recordar que aquestes persones no actuen en un buit. Són part d’un sistema públic de protecció i emergències que massa vegades funciona gràcies a la improvisació i al sobreesforç. I és ací on cal ser crítics. Una ciutat, un poble o una comarca no poden dependre únicament de la bona voluntat d’un equip de persones que regalen el seu temps i la seua energia. El voluntariat és un pilar, no una crossa. Les administracions tenen l’obligació de dotar Protecció Civil de recursos, formació, materials, espais adequats i reconeixement institucional. No perquè siga un gest amable, sinó perquè és un deure de responsabilitat pública. No podem exigir un servei de qualitat a qui no rep suport de qualitat.

Les persones voluntàries han assumit rols cada vegada més complexos: suport en incendis forestals, assistència en evacuacions, ajuda en episodis meteorològics extrems, participació en recerques de persones desaparegudes, gestió de plans de seguretat en actes multitudinaris, suport logístic en situacions de crisi humanitària i atenció preventiva en festes i esdeveniments. Ho fan amb una formació que en molts casos s’han treballat en hores robades al descans i amb una disciplina que resulta admirable. Però també ho fan amb la fragilitat de saber que el voluntariat no pot suplir eternament les mancances d’un sistema que no sempre està a l’altura.

És especialment rellevant reflexionar sobre el llenguatge inclusiu quan parlem d’aquestes persones. Històricament, l’imaginari d’emergències s’ha associat a figures masculinitzades, a herois forts, a cossos uniformats concebuts des de la virilitat. Però Protecció Civil és —i ha de ser— un espai divers, on persones de qualsevol gènere, edat, orígens i realitats poden aportar la seua mirada i les seues habilitats. Parlar de persones voluntàries és un acte de justícia lingüística i política. És reconéixer que el valor no té gènere i que la seguretat comunitària es construeix des de la pluralitat. La inclusió no és cosmètica: és un element estructural per garantir que aquest servei siga representatiu, acollidor i sostenible.

També cal reivindicar el costat humà del voluntariat. Darrere de cada persona que es posa l’uniforme hi ha històries de motivacions molt diverses: qui va viure una emergència i vol tornar allò que va rebre; qui troba sentit comunitari en un món cada vegada més individualitzat; qui vol aprendre i créixer; qui estima la seua terra i vol protegir-la; qui busca una manera d’implicar-se activament en la vida pública. I darrere de totes aquestes històries hi ha temps invertit, famílies que s’adapten, jornades laborals que s’allarguen, nits sense dormir, situacions emocionalment exigents i una enorme quantitat d’hores que mai apareixen en cap estadística.

La crítica principal que cal fer com a societat és que hem normalitzat que aquesta estructura depenga de la generositat. La generositat és preciosa i valuosa, però no pot ser la base del sistema. Les administracions locals, autonòmiques i estatals han d’establir marcs sòlids de finançament, coordinació i reconeixement. Han d’invertir en espais adequats perquè aquestes persones puguen reunir-se, formar-se i descansar. Han de crear protocols clars que no deixen la responsabilitat última en les seues espatlles. Han de garantir que mai s’expose una persona voluntària a riscos innecessaris per falta de recursos o d’organització.

Però seria injust assenyalar només les institucions. La ciutadania també ha de fer autocrítica. Ens hem acostumat a demanar-ho tot, a exigir rapidesa, eficàcia i disponibilitat sense entendre el cost que això té. Protecció Civil no és màgia. És professionalitat, esforç, coordinació i hores que algú està donant perquè la resta ho tinguem tot més fàcil. Cal un canvi de mirada: que la població no veja aquestes persones com a “recursos” sinó com a veïnes i veïns que estan assumint una responsabilitat que beneficia a tothom.

La crida a l’acció és imprescindible. Si realment valorem les persones voluntàries, hem d’actuar. Les institucions han de garantir pressupost estable, equips adequats i formació contínua. Han de donar visibilitat pública al seu treball, no només en moments de tragèdia sinó també en el dia a dia. Han d’escoltar-les abans de legislar o de planificar. Han de reconéixer que la seua opinió és experta perquè són a peu de carrer, al costat de la gent, en el lloc on passen les coses.

La ciutadania, per la seua banda, ha de respectar les seues indicacions en actes i emergències, ha de comprendre que el seu treball és imprescindible i no ornamental, ha de valorar la seua presència i ha de defensar el seu paper quan algú el qüestione o el menystinga. També ha de considerar, qui puga i ho senta, sumar-se al voluntariat, perquè com més persones formades i compromeses tinguen els nostres pobles i ciutats, més segures i solidàries seran les nostres comunitats.

Finalment, cal recordar que les persones voluntàries de Protecció Civil no són només un servei: són un símbol de com hauria de funcionar una societat madura i cohesionada. Representen l’esperit d’ajuda mútua que sovint perdem entre presses i egoismes. Representen el futur que podem construir si el fem des del suport col·lectiu i la responsabilitat compartida. Representen el millor de nosaltres.

Per això, hui i cada dia, és necessari fer-los un reconeixement sincer, però també una promesa: que no els deixarem sols, que lluitarem perquè tinguen els recursos i el respecte que mereixen i que farem d’aquest servei no un pedaç temporal, sinó una estructura sòlida, digna i profundament humana. Perquè protegir la comunitat és protegir-nos entre totes i tots, i això és, al cap i a la fi, la base d’una convivència justa i valenta.

llegir més

L’ocupació, el soroll i la realitat: què està passant realment amb les cases ocupades a Espanya? ^

En els últims anys, el debat sobre l’ocupació d’habitatges ha anat creixent fins a convertir-se en un dels temes més presents en tertúlies, titulars i discursos polítics. La paraula “okupació” ha passat de ser un concepte relativament marginal a ocupar un espai central en la conversa pública, sovint associada a inseguretat, por i desordre. Però quan s’analitzen les dades amb calma, la imatge que es projecta no coincideix amb la realitat. Segons el Ministeri de l’Interior, en 2024 es registraren 16.426 denúncies relacionades amb ocupació, incloent-hi tant usurpacions com allanaments de morada, un increment del 7,4% respecte a 2023, quan se’n comptabilitzaren 15.289, un 8,8% menys que l’any anterior. Aquestes xifres, que sovint s’utilitzen per alimentar discursos alarmistes, no representen el nombre de cases ocupades, sinó el nombre de denúncies, moltes de les quals no corresponen a ocupacions de primera residència, sinó a conflictes de propietat, pisos buits o habitatges abandonats.

A més, segons dades recollides per Idealista, l’evolució dels casos mostra una estabilitat notable: 14.792 casos el 2020, 16.630 el 2021, 16.726 el 2022, 15.289 el 2023 i 16.426 el 2024. No hi ha, per tant, una explosió d’ocupacions, sinó un fenomen que es manté en xifres similars des de fa anys. La diferència entre percepció i realitat és tan gran que resulta imprescindible preguntar-se per què determinats discursos polítics i mediàtics insisteixen a presentar l’ocupació com una amenaça massiva.

Per entendre el fenomen, cal començar per aclarir què és el moviment okupa. L’okupació, com a moviment social, té una llarga trajectòria a Europa i també a l’Estat espanyol. Va nàixer com una resposta a l’especulació immobiliària, a l’existència d’habitatges buits durant anys i a la manca d’alternatives habitacionals per a persones joves, precàries o en situació de vulnerabilitat. L’okupació política no és un fenomen orientat al lucre, sinó una forma de protesta i d’autogestió que busca donar un ús social a espais abandonats. Aquesta realitat, però, queda completament invisibilitzada en el debat públic, on es barreja deliberadament el moviment okupa amb altres situacions que no tenen res a veure amb ell.

No és el mateix una ocupació política d’un edifici buit i abandonat que un cas de persones que deixen de pagar el lloguer i es queden dins, ni és el mateix una ocupació mafiosa d’habitatges per extorsionar propietaris que un conflicte entre bancs i famílies vulnerables desnonades. Posar-ho tot dins del mateix sac és una estratègia que genera confusió i por, però no ajuda a entendre el problema ni a resoldre’l. Les dades oficials i els estudis independents coincideixen en un punt fonamental: la immensa majoria de casos d’ocupació no afecten habitatges habituals de persones particulars. La major part de denúncies corresponen a habitatges buits de grans tenidors, pisos abandonats, blocs sencers en mans de bancs o fons d’inversió, conflictes de propietat entre particulars o situacions de vulnerabilitat extrema.

Això explica per què, quan es busquen dades concretes sobre ocupacions de primera residència, les xifres són extraordinàriament baixes. De fet, el Delegat del Govern a Madrid afirmava que en tota la Comunitat només hi havia 370 habitatges ocupats segons dades oficials, i que s’havien recuperat el doble d’immobles que l’any anterior. Aquesta dada és reveladora: si en una de les zones més poblades i mediàtiques del país hi ha 370 habitatges ocupats, és evident que el fenomen no és tan massiu com alguns discursos volen fer creure.

Quan es posa en relació el nombre d’habitatges ocupats amb el parc total d’habitatge, la desproporció és encara més evident. Espanya té aproximadament 26 milions d’habitatges. Si prenem com a referència les 16.426 denúncies de 2024, això representa un 0,06% del total. I si considerem que moltes denúncies no equivalen a habitatges ocupats en aquell moment, sinó a conflictes puntuals, el percentatge real és encara menor. Això significa que més del 99,9% dels habitatges d’Espanya no estan ocupats. Per això diversos estudis i mitjans especialitzats qualifiquen l’impacte de l’ocupació com a residual en termes estadístics, malgrat la seua enorme presència mediàtica.

Des d’un punt de vista estadístic, la probabilitat que un habitatge habitual siga ocupat és extraordinàriament baixa. Tant baixa que és més probable patir un incendi domèstic, un robatori o un accident de trànsit que trobar-se la casa ocupada en tornar de vacances. Això no vol dir que no existisquen casos greus o dramàtics, però la política pública no pot basar-se en excepcions convertides en norma. I el debat social tampoc.

Quan un fenomen tan minoritari es converteix en un tema central del debat públic, cal preguntar-se què està passant realment. I el que passa és que l’ocupació és un tema perfecte per a determinats discursos polítics que busquen generar por, polarització i sensació d’inseguretat. L’ocupació desperta emocions fortes, afecta un dret fonamental com és la propietat i permet construir un enemic intern. A més, es pot exagerar amb casos extrems i vincular a altres discursos xenòfobs o classistes. És un tema que desvia l’atenció d’altres problemes estructurals molt més greus: la manca d’habitatge assequible, l’especulació immobiliària, els salaris baixos, la precarietat laboral, la pobresa energètica o els desnonaments.

És més fàcil parlar d’ocupacions que afecten un 0,06% del parc d’habitatge que parlar de les més de 38.000 famílies desnonades cada any. És més fàcil assenyalar persones vulnerables que qüestionar els beneficis dels fons d’inversió. És més fàcil generar por que generar solucions. La percepció social de l’ocupació és molt més alta que la seua incidència real, i això no és casual. Els mitjans de comunicació, especialment alguns programes de televisió, han convertit l’ocupació en un espectacle. Casos extrems, dramatitzacions, càmeres ocultes i testimonis seleccionats contribueixen a crear la sensació que l’ocupació és un problema massiu i descontrolat. Però la realitat és tossuda: la majoria de persones no coneixen ningú que haja patit una ocupació, però sí que han vist desenes de reportatges alarmistes. La por no naix de l’experiència, sinó del relat.

Si deixem de banda el soroll i mirem les dades, el debat que caldria tindre no és sobre l’ocupació, sinó sobre la manca d’habitatge assequible, l’especulació immobiliària, els pisos buits en mans de grans tenidors, la pobresa i la vulnerabilitat social, els desnonaments sense alternativa habitacional i la necessitat de polítiques públiques valentes. L’ocupació és, en molts casos, un símptoma d’aquests problemes, no la causa. Centrar-se en el símptoma i ignorar la malaltia és una manera de no resoldre res.

L’ocupació d’habitatges és un fenomen real, però minoritari. Les dades ho demostren. Les denúncies anuals representen una fracció ínfima del parc d’habitatge, i la majoria de casos no afecten persones particulars ni primera residència. El moviment okupa, per la seua banda, és un fenomen social i polític que no té res a veure amb les imatges de delinqüència que alguns discursos volen transmetre. La por a l’ocupació no naix de la realitat, sinó del relat. I quan la política es construeix sobre relats de por, la convivència es deteriora, la societat es polaritza i les persones vulnerables es converteixen en caps de turc.

El debat que necessitem no és sobre un problema residual, sinó sobre els problemes estructurals que afecten milions de persones. I per a això cal valentia, rigor i voluntat de mirar més enllà del soroll. La pregunta que queda oberta és fins a quin punt la societat està disposada a fer-ho i a exigir un debat basat en dades i no en pors.

llegir més