Quan la bandera desapareix: reflexions crítiques sobre un Orgull menys visible

Cada juny, des de fa dècades, la bandera arc iris ha estat molt més que un símbol. Ha sigut una declaració pública d'existència, resistència i orgull d’un col·lectiu que, tot i els avanços aconseguits, continua patint violències i discriminacions. Tanmateix, aquest 2025, hem viscut un juny estrany. Més silenciós. Més buit. A les façanes d’alguns ajuntaments no hi oneja res. A les marques de sempre no se’ls veu ni una publicació acolorida. I als carrers, si no fora per l’esforç de moltes persones a títol individual, semblaria que no hi ha res a celebrar. O pitjor: que no hi ha res a reivindicar.

Per què passa això? I què ens diu, com a societat, que l’Orgull es vaja esborrant dels espais públics i comercials? 

Institucions en retrocés

L’absència de la bandera arc iris en edificis institucionals com a senyal de suport a la diversitat sexual i de gènere no és neutra. És un retrocés. El 2020 ja vam vore com el Tribunal Suprem espanyol dictava que penjar-la no contradeia la neutralitat institucional, perquè no representa cap partit, sinó una causa social reconeguda: la lluita pels drets humans. Malgrat això, el 2025 ens trobem amb ajuntaments que, seguint una lògica de confrontació ideològica o per por a represàlies polítiques, decideixen no mostrar-la. A Madrid, molts districtes han decidit no fer cap mostra pública de suport. A València, el debat també ha sigut intens i esgarrifador. Això envia un missatge preocupant: que la igualtat no és prioritat, que l’odi pot més que la convivència, que la llibertat només val si encaixa en determinats valors conservadors.

La passivitat de les marques: entre la por i la hipocresia

Aquesta invisibilització també arriba al món privat. Moltes marques que els anys anteriors mostraven orgulloses la bandera LGTBIQ+ als seus perfils, que oferien campanyes inclusives i se sumaven a actes commemoratius, enguany han callat. Potser per por a boicots d’una extrema dreta cada vegada més organitzada. Potser perquè no veuen rendible posicionar-se quan la polarització social creix. O potser perquè mai no va ser un compromís real, sinó una estratègia de màrqueting que ara, simplement, ja no és rendible.

Això posa de manifest un dels grans reptes del col·lectiu: com passar de la visibilitat simbòlica a la transformació estructural. No volem només banderes al juny. Volem drets garantits tot l’any. Volem que les empreses contracten persones trans sense estigma. Que respecten la diversitat afectivosexual entre la clientela. Que implementen polítiques internes contra la LGTBI-fòbia. Quan això no passa, la bandera es converteix en un objecte buit. I si damunt desapareix, ens quedem amb el silenci.

La ciutadania pren el relleu

Malgrat la passivitat institucional i empresarial, la resposta ciutadana ha sigut valenta. Molta gent ha penjat la bandera als seus balcons. S’han impulsat campanyes per visibilitzar el col·lectiu des de l’autogestió i el compromís. A les xarxes socials, persones activistes han denunciat aquesta retirada simbòlica com una forma més d’agressió estructural. L’Orgull, ens recorden, és més necessari que mai. 

Aquest 2025, el carrer ha parlat. Des de les entitats de barri fins als col·lectius més joves, s’ha demostrat que la lluita continua. Sense ajudes. Sense pancartes oficials. Sense suports de qui diu governar per a totes però exclou amb les seues accions. I això és tan trist com esperançador: perquè evidencia la manca de voluntat institucional, però també reafirma que el canvi real sempre ha vingut des de baix.

Una ofensiva conservadora disfressada de neutralitat

És important no caure en el parany del llenguatge. Els qui rebutgen posar la bandera diuen que volen “no polititzar” els espais públics. Però negar la diversitat també és una decisió política. I no precisament neutral. El rebuig a símbols com aquest no és una mostra de respecte per a tothom. És una forma de censura. D’esborrar allò que molesta. De tornar-nos al silenci dels armaris, a l’autoocultació, a les doble vides.

Quan es rebutja la bandera, no s’està rebutjant un teixit de colors. S’està rebutjant la memòria de les persones que van morir víctimes de l’odi. S’està rebutjant les famílies diverses. Les infàncies trans. Les persones migrants LGTBIQ+ que pateixen doble discriminació. S’està llançant un missatge: ací no sou benvingudes.

El perill de normalitzar la invisibilitat

Hi ha una altra conseqüència encara més perillosa: que ens acostumem a aquesta absència. Que acceptem com a normal que no es facen actes, que no es vaja al Pride, que no es parle de diversitat a les escoles o als mitjans. L’apatia social és una aliada del feixisme. Quan ens cansem de reivindicar, quan ens fa mandra contestar, quan abaixem el cap per no discutir, guanya l’odi. Per això és urgent continuar posant el cos, la veu i la bandera. Fer comunitat. Fer soroll. Fer memòria.

Cap pas enrere

El col·lectiu LGTBIQ+ no vol privilegis. Vol igualtat. Reconeixement. Protecció. I això només serà possible si cada juny recordem per què eixim al carrer. Per què no n’hi ha prou amb “tolerar” la diversitat. Per què la neutralitat davant l’odi ens fa còmplices.

Aquest 2025 ha sigut un avís. Ens volen fora de les institucions, fora dels anuncis, fora dels carrers. Però no ens faran fora de la història. L’Orgull naix de la resistència, i continuarà sent resistència. Amb o sense bandera. Amb o sense suports. Amb el cor obert, les mans unides i la veu clara.

llegir més

Celebrem el poder de les xarxes socials per a construir un futur compartit

Cada 30 de juny, el món commemora el Dia de les Xarxes Socials, una data que va més enllà d’una efemèride: és una oportunitat per a reconéixer com aquestes eines han transformat la nostra manera de comunicar-nos, d’informar-nos i, fins i tot, de relacionar-nos. A mesura que avancem cap a un futur cada vegada més digital, és fonamental posar en valor tot el potencial positiu que ofereixen les xarxes socials, i treballar col·lectivament per a fer d’elles un espai segur, inclusiu i enriquidor per a totes les persones.

Xarxes socials: molt més que likes i stories

Al llarg de la darrera dècada, les xarxes socials han passat de ser simples canals de connexió personal a convertir-se en veritables plataformes globals d’intercanvi d’idees, cultura i informació. Hui dia, més de la meitat de la població mundial utilitza alguna xarxa social, siga per estar al dia amb l’actualitat, per connectar amb persones estimades o per donar veu a causes socials.

Aquestes plataformes han democratitzat la comunicació, permetent que qualsevol persona amb connexió a internet puga expressar-se, aprendre, i fins i tot generar un impacte real en la societat. Gràcies a les xarxes, es donen a conéixer històries que, fa uns anys, haurien quedat invisibilitzades. Des de moviments socials fins a iniciatives comunitàries, les xarxes han esdevingut altaveus poderosos per a la transformació.

Cap a una ciutadania digital crítica i conscient

Celebrar aquest dia també implica reflexionar sobre el paper que exercim com a persones usuàries. És clau fomentar una ciutadania digital que siga crítica, conscient i compromesa. Això vol dir saber identificar notícies falses, gestionar el nostre temps en línia de manera saludable i defensar una comunicació respectuosa i empàtica.

Les xarxes socials no són neutres: el seu ús pot contribuir al benestar i a la convivència, o, per contra, alimentar la desinformació i l’odi. Per això, l’educació digital ha de ser una prioritat transversal, present tant en l’àmbit educatiu com en l’entorn laboral, institucional i domèstic.

Innovació i oportunitats per al futur

Si mirem cap al futur, les possibilitats que ofereixen les xarxes socials són gairebé infinites. Les noves tecnologies com la intel·ligència artificial, la realitat augmentada i les comunitats virtuals estan obrint camins abans impensables. En aquest escenari, les xarxes poden convertir-se en espais d’aprenentatge personalitzat, escenaris per al desenvolupament professional, llocs per a promoure la diversitat cultural o plataformes per a la participació ciutadana directa.

A més, la tecnologia inclusiva està avançant per a fer que aquestes plataformes siguen accessibles per a persones amb diversitat funcional, persones majors o comunitats amb barreres lingüístiques i geogràfiques. El repte ara és assegurar que ningú quede enrere en aquesta revolució digital.

Xarxes socials i activisme: una nova forma de transformar el món

El paper de les xarxes socials en l’activisme és una de les seues dimensions més potents. Moviments com #FridaysForFuture, #MeToo o iniciatives locals com plataformes per a protegir el territori o defensar drets laborals han trobat en les xarxes una manera de visibilitzar-se, organitzar-se i pressionar per al canvi.

A més, la comunicació a través de xarxes permet establir aliances internacionals i compartir bones pràctiques entre col·lectius molt diversos. Això reforça la idea que la solidaritat digital pot tindre un impacte tangible en el món real.

Un espai on conviure en la diversitat

Les xarxes socials reflecteixen —amb llums i ombres— la diversitat del món. És per això que cal continuar treballant per fer d’elles entorns on tothom se senta representat i segur. Això implica desenvolupar polítiques de moderació ètiques, promoure un llenguatge inclusiu i donar visibilitat a veus que històricament han estat silenciades.

Els continguts que consumim —i compartim— tenen un paper decisiu en la construcció de la nostra mirada sobre el món. Per això, és essencial visibilitzar projectes diversos, tant en clau de gènere, com d’identitat cultural, generacional o d’orientació afectivosexual.

Empreses, institucions i comunitats: una responsabilitat compartida

Fomentar un bon ús de les xarxes socials no és només una tasca individual. Les empreses tecnològiques, les institucions públiques, les organitzacions no governamentals i les comunitats locals tenen un paper fonamental a l’hora de construir entorns digitals més justos.

Això es tradueix en inversió en educació, suport a iniciatives socials, promoció de continguts saludables i defensa dels drets digitals de les persones. Només així podrem garantir que el futur digital siga també ètic, inclusiu i sostenible.

Una crida a l’optimisme conscient

El Dia de les Xarxes Socials és, en última instància, una oportunitat per a celebrar el poder transformador de la connexió digital. Però també ens recorda que tenim la responsabilitat col·lectiva de fer d’aquestes eines un reflex dels valors que volem transmetre com a societat: respecte, llibertat, igualtat i compromís.

Fer un ús conscient i positiu de les xarxes socials pot ser una eina poderosa per a avançar cap a un futur més connectat, més empàtic i més humà. Perquè darrere de cada pantalla hi ha persones amb històries, reptes i esperances. I és justament en aquesta trobada —virtual però real— on podem començar a imaginar un món millor.

llegir més

Estimar com a revolució

En un món que sovint ens ensenya a competir abans que a cuidar, a desconfiar abans que a confiar, a protegir-nos abans que a obrir-nos, estimar s’ha convertit en un acte profundament revolucionari. No parlem d’un amor idealitzat, ni d’un amor que es ven en pel·lícules o anuncis, ni d’un amor que es basa en la possessió o en la dependència. Parlem d’un amor que transforma, que qüestiona, que allibera. D’un amor que naix del feminisme, que es construeix des de la consciència, que es viu des de la llibertat.

Quan Pupil·les canten “Perquè estimar és un acte revolucionari”, no estan fent una declaració romàntica, sinó una afirmació política. Estan dient que, en una societat que ens vol desconnectades, individualitzades i tancades en nosaltres mateixes, estimar és resistir. Estimar és trencar amb la lògica del poder, amb la cultura de la por, amb la violència estructural que travessa les nostres vides. Estimar és cuidar-nos, és escoltar-nos, és reconéixer-nos com a iguals. Estimar és posar la vida al centre.

L’amor, entés des d’una mirada feminista, no és submissió ni sacrifici. No és renunciar a una mateixa per agradar a l’altra persona. No és suportar, callar o aguantar. És, en canvi, un espai de llibertat compartida, de creixement mutu, de respecte profund. És una pràctica quotidiana que es construeix amb honestedat, amb cura, amb responsabilitat. És una manera de relacionar-nos que fuig de les jerarquies, que rebutja la violència, que aposta per la igualtat.

En aquest sentit, estimar és revolucionari perquè desafia els models tradicionals de relació. Perquè qüestiona el patriarcat, que ens ha ensenyat que estimar és controlar, que cuidar és una obligació femenina, que els cossos són objectes de consum. Estimar és revolucionari perquè implica desfer-nos d’eixes idees, desaprendre-les, construir-ne de noves. Implica posar en dubte allò que ens han dit que era normal, i atrevir-nos a imaginar altres formes d’estimar, més lliures, més justes, més humanes.

També és revolucionari perquè ens obliga a mirar-nos per dins. A reconéixer les nostres ferides, les nostres pors, les nostres contradiccions. A entendre que estimar no és fàcil, que implica esforç, que implica compromís. Però no un compromís imposat, sinó escollit. Un compromís que naix del desig de construir alguna cosa que valga la pena. Estimar és un procés, no un estat. És una pràctica, no una meta. I com tota pràctica, es pot aprendre, es pot cuidar, es pot millorar.

En un món travessat per la violència, estimar és també una forma de resistència. És dir que no volem relacions basades en el poder, en la por, en la dominació. És dir que volem relacions basades en la tendresa, en la confiança, en la llibertat. És dir que volem viure sense por, que volem estimar sense culpa, que volem ser estimades sense condicions. És dir que volem relacions que ens facen créixer, no que ens facen més xicotetes.

Estimar és revolucionari perquè ens connecta. Perquè ens recorda que no estem soles. Que som part d’una xarxa, d’una comunitat, d’un món compartit. Que el que li passa a una persona ens afecta a totes. Que cuidar-nos mútuament és una forma de fer política. Que la tendresa pot ser una eina de transformació. Que l’empatia pot ser una arma poderosa contra l’odi, contra la indiferència, contra la injustícia.

També és revolucionari perquè ens dona esperança. Enmig de tanta violència, de tanta desigualtat, de tanta desesperança, estimar és creure que un altre món és possible. És creure que podem construir relacions més sanes, més igualitàries, més felices. És creure que podem viure millor, que podem ser més lliures, que podem ser més nosaltres. Estimar és creure en la vida, en la seua complexitat, en la seua bellesa, en la seua fragilitat.

Però per a estimar així, cal valentia. Cal trencar amb molts mandats, amb molts mites, amb moltes ferides. Cal atrevir-se a ser vulnerables, a mostrar-nos tal com som, a deixar-nos afectar. Cal assumir que estimar implica riscos, però també que val la pena. Que no hi ha res més revolucionari que estimar sense por, sense mascaretes, sense cuirasses.

Estimar és també una forma de fer memòria. De recordar totes les persones que han estimat abans que nosaltres, que han lluitat per poder estimar lliurement, que han patit per estimar com volien. És una manera d’honrar eixes històries, eixes vides, eixes lluites. És una manera de continuar el seu camí, de no deixar que el seu amor siga oblidat, de fer-lo créixer.

I és, finalment, una manera de construir futur. Perquè el món que volem no es farà només amb lleis o amb discursos. Es farà amb relacions. Amb vincles. Amb afectes. Amb cures. Amb amor. Un amor que no siga possessiu, ni tòxic, ni desigual. Un amor que siga lliure, conscient, feminista. Un amor que siga, com diu Pupil·les, revolucionari.

Perquè estimar, quan tot ens diu que no ho fem, quan tot ens empeny a tancar-nos, a protegir-nos, a desconfiar, és un acte de rebel·lia. És una manera de dir que no ens rendim. Que no renunciem a la tendresa. Que no deixem de creure en la humanitat. Que no deixem de creure en nosaltres.

Perquè estimar és un acte revolucionari. I nosaltres, que venim de tantes lluites, que portem tantes cicatrius, que hem après a resistir, també hem de recordar com estimar. I fer-ho amb força, amb consciència, amb alegria. Perquè només així podrem construir un món on l’amor no siga una excepció, sinó una norma. Un món on estimar no siga un privilegi, sinó un dret. Un món on l’amor siga, realment, una força transformadora.

llegir més

Decret de Nova Planta

La derrota d’Almansa de 1707 continua sent una ferida oberta en la memòria col·lectiva del poble valencià. Aquell dia, Felip V de Borbó guanyava una batalla militar, però inaugurava una etapa de repressió política, cultural i institucional que marcaria un abans i un després en la història del nostre territori.

Els valencians i valencianes van perdre molt més que un enfrontament armat. Van perdre els seus furs, les seues lleis pròpies, la seua capacitat d’autogovern i la seua veu política dins de la monarquia hispànica. Amb el Decret de Nova Planta, es desmuntà tot l’edifici institucional que durant segles havia regulat la convivència i la sobirania del Regne de València.

Aquell decret no era només una norma jurídica. Era un càstig, una imposició i una humiliació. Pretenia esborrar tot signe d’identitat pròpia i assimilar el país valencià a un model centralista uniformitzador. La llengua, les institucions, el dret i la cultura valenciana foren arraconades o directament prohibides.

Amb la justificació de la lleialtat a l’arxiduc Carles, es condemnà tot un poble. Les conseqüències foren profundes: la pèrdua de confiança en les pròpies capacitats d’autogestió, el trencament de la continuïtat històrica i la desconnexió amb les arrels jurídiques i democràtiques del territori.

Però malgrat esta desfeta, la memòria s’ha mantingut viva. Durant anys, de manera discreta però tenaç, moltes persones han treballat per recordar, estudiar i reivindicar aquells fets i tot allò que van significar. El poble valencià no ha oblidat qui era ni d’on venia.

Avui dia, la recuperació de la memòria històrica és fonamental per entendre el present. No podem construir una societat justa i cohesionada si no assumim les injustícies del passat. I la pèrdua dels furs va ser una d’eixes injustícies flagrants.

Els furs valencians no eren un privilegi aristocràtic. Eren l’expressió d’una sobirania compartida, d’un equilibri entre poder i ciutadania, d’un sistema polític arrelat al territori. Eren, en molts aspectes, més avançats que el sistema absolutista imposat després per Felip V.

Reivindicar els furs no és voler tornar al passat. És reconéixer que hi hagué un model propi, viable i just de governar-nos. És exigir respecte per la història i per la pluralitat jurídica de l’Estat.

Al segle XXI, el centralisme continua sent un obstacle per al desenvolupament de les realitats nacionals diverses. La lluita per una millor finançació, per competències pròpies o per dignitat lingüística té el seu origen en aquella derrota de 1707.

Els pobles que perden la memòria estan condemnats a repetir l’oblit. Per això, cada 25 d’abril, commemorem no només una derrota militar, sinó l’inici d’una resistència cultural i política que encara dura.

La commemoració no ha de ser ritual ni melancòlica. Ha de ser un acte de consciència, de fermesa i de mirada cap al futur. Perquè recuperar sobirania és també recuperar autoestima col·lectiva.

El poble valencià mereix decidir com vol organitzar-se, quin paper vol jugar dins de l’Estat, com vol protegir la seua llengua i cultura i com vol projectar-se cap al món. Això implica autogovern real.

Cal preguntar-se quins drets ens foren arrabassats i quins estem disposats a recuperar. I cal fer-ho des del consens, el debat i la participació ciutadana. La memòria no pot ser només cosa de la història; ha de ser motor de canvi.

Els reptes actuals —la crisi climàtica, el despoblament, la precarització— necessiten governs propers i sensibles a la realitat del territori. I això només és possible amb estructures pròpies i descentralitzades.

La reivindicació no és només simbòlica. Té efectes concrets: en l’educació, en la sanitat, en la gestió dels recursos. Un poble amb veu pròpia pren millors decisions per a les seues necessitats.

Reconeixem també que hi ha una responsabilitat compartida entre institucions i societat civil per mantindre viva esta flama. Les escoles, els mitjans, les entitats culturals han de contribuir a contar eixa història silenciada.

Hi ha una generació jove que desconeix què significa el Decret de Nova Planta. Això no és casual. És resultat d’anys de marginació dels temes propis en els currículums escolars i universitaris. Cal revertir-ho.

També necessitem recuperar referents. Persones, esdeveniments i idees que inspiraren la resistència i que encara avui poden guiar-nos cap a una societat més justa i lliure.

La cultura és una eina poderosa de reconstrucció. A través de la música, la literatura, el cinema o el teatre, podem traslladar eixos valors i connectar passat i futur amb emoció i intel·ligència.

Fer memòria no significa idealitzar el passat, sinó analitzar-lo amb esperit crític i traure’n lliçons per al demà. Entendre les arrels de la subordinació és el primer pas per trencar amb ella.

La democràcia ha de ser també un espai per a les sobiranies compartides. L’Estat no pot ser una estructura uniforme que ignora les especificitats nacionals. Ha de reconéixer-les i fomentar-les.

El poble valencià ha demostrat sempre capacitat d’organització, creativitat i resiliència. Té dret a imaginar un futur amb més drets i més llibertats, a partir del reconeixement de la seua història.

En eixe futur, les institucions pròpies haurien de tindre capacitat per legislar, per gestionar recursos i per protegir el patrimoni cultural i lingüístic. No com un favor, sinó com un dret històric.

No parlem de privilegis, sinó de justícia. De poder decidir sobre el nostre model educatiu, sanitari, mediambiental. De posar la vida de les persones en el centre.

També hem d’avançar en l’ús ple del valencià com a llengua oficial, vehicular i de prestigi. El decret de Nova Planta buscava la seua eliminació. La nostra resposta ha de ser la normalització total.

Els drets lingüístics són una part fonamental de qualsevol projecte democràtic. No hi ha igualtat real si no hi ha respecte i promoció activa de totes les llengües del país.

Recuperar les institucions pròpies no vol dir trencar amb ningú, sinó construir un nou pacte de convivència basat en el respecte mutu, la pluralitat i la justícia territorial.

També implica reconéixer la diversitat dins del mateix territori valencià, escoltar les veus de totes les comarques, reforçar la participació i la cohesió social.

El passat és una brúixola, no una càrrega. Si el sabem interpretar, pot orientar-nos cap a una societat més arrelada, més autònoma i més solidària.

Almansa no és només un lloc o una data. És un símbol. I els símbols, quan es carreguen de sentit, poden mobilitzar consciències i fer créixer moviments.

El Decret de Nova Planta va voler imposar el silenci. Però tres-cents anys després, continuem parlant, escrivint i somiant en valencià. Això és una victòria.

Que ningú dubte que la memòria és també una forma de lluita. I que recordar d’on venim ens ajuda a imaginar cap a on volem anar.

El futur del poble valencià dependrà, en gran part, de la capacitat per construir un relat propi, compartir-lo i defensar-lo amb arguments i emocions.

La història no s’esborra, però pot reescriure’s des de la dignitat. I això comença amb cada persona que decideix alçar la veu.

llegir més

Tavi Gallart: Art i orgull des del Port de Sagunt

Des del cor del Camp de Morvedre, concretament del Port de Sagunt, naix una veu clara i poderosa dins del col·lectiu LGTBI+: la de Tavi Gallart. Artista polifacètica, dona trans i ànima rebel, Tavi ha fet de l’escenari el seu refugi i la seua trinxera, combinant música, teatre i activisme amb una autenticitat que enamora i commou.

Criada en una família amb arrels musicals profundes, amb diverses generacions de músics, Tavi va començar ben jove a descobrir el poder de l’expressió artística. Amb només 9 anys ja trepitjava els escenaris amb una adaptació teatral d’El petit príncep, i poc després s’endinsava en el món del cabaret i la performance, mentre estudiava música i teatre. Tot plegat, des de les aules i els carrers del seu estimat Port de Sagunt.

La seua trajectòria, que ha travessat fronteres actuant a Espanya, Brasil i el Marroc, inclou papers tan destacats com el d’Arrepentimiento a la pel·lícula El fantasma de la sauna (2021). En este film no sols brillà en pantalla, sinó també en l’àmbit musical, participant en la cançó original Frágil, compartint veu amb icones del drag com Supremme de Luxe i Pupi Poisson.

Un dels seus èxits més reconeguts és La rara eres tú, una cançó en col·laboració amb Supremme de Luxe i Pupi Poisson, que es va convertir en un veritable himne queer. Amb una base electrònica ballable i una lletra que desafia els prejudicis i reivindica la diferència, el tema ha estat aclamat per la crítica i el públic, i ha estat utilitzat com a banda sonora del curtmetratge Queridísimo Papá.

En 2025, Tavi Gallart ha donat un pas més en la seua carrera artística unint-se a la gira internacional de Fangoria, “Del Tingo al Tango”, com a saxofonista convidada. Esta gira, que ha recorregut escenaris d’Espanya i Mèxic, ha comptat amb una posada en escena espectacular i una selecció d’artistes convidats de luxe. La participació de Tavi ha aportat un toc distintiu i elegant al directe del duet format per Alaska i Nacho Canut, reforçant el missatge de llibertat creativa i diversitat que sempre ha caracteritzat Fangoria.

Més enllà del talent, però, Tavi Gallart és una figura clau en la visibilització del col·lectiu trans al País Valencià. Quan el 2024 va actuar com a saxofonista durant la Setmana Gran de Bilbao, va fer front a comentaris trànsfobs amb dignitat i força, convertint una situació adversa en una oportunitat per reivindicar la llibertat i el respecte.

Amb cada nota de saxòfon, cada escena, cada aparició pública, Tavi obri camí per a altres persones del col·lectiu que, com ella, somien en viure i crear sense haver de demanar permís. Des del seu poble, des del Camp de Morvedre, s’ha convertit en una icona d’expressió lliure, valentia i transformació.

La seua veu no és només artística: és social, política i, sobretot, humana. I això, sens dubte, la fa imprescindible.

llegir més