(Hache) ^

Adolfo Aristarain és un d’aquells directors que no sols deixen una empremta en la història del cinema, sinó que també s’instal·len en la vida íntima de les persones que el miren. Hi ha cineastes que construeixen mons i n’hi ha que revelen el nostre. Aristarain pertany a aquesta segona categoria, la dels creadors que no necessiten artificis per a mostrar la complexitat humana, perquè confien en la paraula, en la mirada i en la fragilitat com a matèria narrativa. La seua obra és una invitació a pensar-nos, a reconéixer-nos i, sovint, a reconciliar-nos amb allò que som. I és en aquesta línia que Martín (Hache), la seua pel·lícula més íntima i potser la més perdurable, es converteix en un espill emocional que continua interpel·lant generacions.

Aristarain va nàixer a Buenos Aires el 1943 i va créixer en un país marcat per tensions polítiques, exilis i silencis imposats. Aquest context, lluny de convertir-lo en un director pamfletari, el va portar a desenvolupar una sensibilitat particular: la consciència que tota història personal és també una història política, encara que no ho semble. En les seues pel·lícules, els personatges no són símbols ni metàfores, sinó persones reals, amb contradiccions, pors i desitjos que no sempre saben explicar. La seua mirada és profunda però mai paternalista, crítica però sempre compassiva. És un cinema que escolta, que observa i que deixa respirar.

Martín (Hache), estrenada el 1997, és probablement la culminació d’aquesta manera de fer. No és una pel·lícula d’acció, ni de trama, ni de girs argumentals. És una pel·lícula de converses, de silencis, de trobades i de ruptures. És un film que confia radicalment en la paraula com a espai de veritat. I això, en un món audiovisual cada vegada més accelerat, és un acte de resistència. Aristarain filma la vida tal com és: desordenada, imprevisible, plena de ferides que no tanquen i d’afectes que no sabem gestionar. Filma la vulnerabilitat sense dramatismes, la tendresa sense sentimentalisme i la desesperança sense cinisme.

El personatge de Martín, interpretat per Federico Luppi, és un home que ha construït una cuirassa intel·lectual per a protegir-se del dolor. Escriu, pensa, discuteix, però li costa estimar. Hache, el seu fill, interpretat per Juan Diego Botto, és un jove perdut, ferit, que busca un lloc al món sense saber exactament què significa això. Entre ells dos, Cecilia Roth i Eusebio Poncela completen un quartet emocional que funciona com una família alternativa, una comunitat afectiva que es construeix a partir de la necessitat i no de la sang. Aristarain no jutja cap d’ells. Els deixa ser, amb totes les seues imperfeccions, i els acompanya amb una càmera que mai no és intrusiva, però tampoc distant.

La força de Martín (Hache) no prové d’una trama espectacular, sinó de la capacitat de mostrar allò que sovint no sabem dir. Les converses entre els personatges són, en realitat, converses amb nosaltres mateixos. Quan Martín parla de la llibertat, parla també de la por a perdre-la. Quan Hache parla del buit, parla de la necessitat de ser vist. Quan Alicia i Dante intenten sostenir els fragments d’aquesta família improvisada, ens recorden que les relacions humanes són sempre un equilibri fràgil entre el que donem i el que esperem rebre. Aristarain no ofereix solucions ni moralines. Només mostra, amb una honestedat desarmant, la complexitat de viure.

Una de les grans virtuts del director és la seua capacitat per a unir dues ribes: l’Argentina i l’Espanya que el va acollir durant els seus anys d’exili. En les seues pel·lícules, aquestes dues geografies no apareixen com a escenaris, sinó com a identitats que conviuen, que es barregen i que es qüestionen mútuament. Aristarain entén la identitat com un procés, no com una essència. I això el fa profundament contemporani. En un món on les fronteres es tornen a alçar i on els discursos identitaris es radicalitzen, el seu cinema recorda que som, sobretot, éssers en moviment. Martín (Hache) és, en aquest sentit, una pel·lícula sobre l’exili emocional, sobre la sensació de no pertànyer del tot a cap lloc, sobre la necessitat de construir comunitats afectives més enllà de les estructures tradicionals.

La mort d’Aristarain el 2026 va deixar un buit enorme en el cinema en espanyol. No sols per la seua trajectòria, reconeguda amb la Medalla d’Or de l’Acadèmia de Cinema el 2024, sinó perquè era un dels pocs directors que encara creien en la paraula com a motor narratiu. En un panorama audiovisual dominat per la immediatesa, ell continuava apostant per la lentitud, per la reflexió, per la profunditat. El seu cinema no buscava agradar, sinó interpel·lar. No buscava entretenir, sinó acompanyar. I això és, potser, el que el fa tan necessari.

Quan una pel·lícula es converteix en la favorita d’algú, no és només per la seua qualitat artística. És perquè, d’alguna manera, parla d’ell. Martín (Hache) és una d’aquelles obres que et trien. No importa quantes vegades la tornes a veure: sempre hi ha un diàleg que ressona d’una manera diferent, una frase que et colpeja, un gest que et revela alguna cosa que no havies vist. És una pel·lícula que creix amb tu, que t’acompanya en moments de dubte, que et recorda que la vida és, sobretot, una successió de converses amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Aristarain tenia una habilitat especial per a retratar la masculinitat sense caure en tòpics. Els seus personatges masculins són vulnerables, dubten, s’equivoquen, ploren. No són herois ni antiherois. Són homes que intenten sobreviure a les seues pròpies contradiccions. En un moment en què la representació de la masculinitat està en plena revisió, el seu cinema es revela com una eina poderosa per a repensar-la. Martín és un home que estima malament, però que intenta aprendre. Hache és un jove que busca referents, però que no vol repetir els errors del seu pare. Dante és un amic que sosté, que escolta, que acompanya. Aristarain mostra que la vulnerabilitat no és una feblesa, sinó una forma de valentia.

També és destacable la manera com el director treballa la idea de llibertat. Per a Aristarain, la llibertat no és un concepte abstracte, sinó una pràctica quotidiana. És la capacitat de prendre decisions, encara que siguen doloroses. És la responsabilitat d’assumir les conseqüències dels nostres actes. És la necessitat de ser honestos amb nosaltres mateixos. En Martín (Hache), la llibertat és un espai de tensió constant: Martín defensa la seua independència fins al punt d’aïllar-se; Hache busca la seua pròpia veu, però té por de fer mal; Alicia i Dante intenten conciliar el desig de cuidar amb el respecte pels límits dels altres. Aristarain no idealitza la llibertat, però tampoc la desmitifica. Simplement la mostra com una part inevitable de la vida.

El cinema d’Aristarain és també un cinema de memòria. No una memòria nostàlgica, sinó una memòria crítica. Els seus personatges carreguen amb el passat, però no s’hi queden atrapats. Intenten, amb més o menys fortuna, construir un futur que no renegue del que han viscut. En aquest sentit, Martín (Hache) és una pel·lícula sobre la possibilitat de reparar, encara que siga parcialment, les ferides familiars. No hi ha redempció absoluta, però sí la possibilitat d’un acostament, d’un gest, d’una paraula que obri una escletxa de llum.

Aristarain deixa un llegat que va més enllà de la seua filmografia. Va demostrar que el cinema pot ser un espai de pensament, un lloc on explorar les zones fosques de l’ànima humana sense por i sense artifici. Va demostrar que la paraula pot ser tan cinematogràfica com qualsevol imatge espectacular. Va demostrar que la veritat, encara que siga incòmoda, és sempre més poderosa que la impostura. I va demostrar que les històries més íntimes poden ser, també, les més universals.

Martín (Hache) continua sent una pel·lícula necessària perquè parla d’allò que no passa de moda: la necessitat de ser estimats, la por a perdre, la dificultat de comunicar-nos, la bellesa de les relacions imperfectes. És una obra que ens recorda que la vida no és un relat lineal, sinó un mosaic de moments, de converses, de silencis. I que, al final, som el que estimem i el que perdem.

llegir més

Visibilitat L ^

La visibilitat lésbica és, encara hui, una necessitat urgent. No perquè les persones lesbianes hagen d’explicar-se davant de ningú, sinó perquè la societat continua funcionant com si no existiren. Quan una realitat es fa invisible, no desapareix: simplement queda fora del relat compartit, i això té conseqüències profundes en l’autoestima, en les oportunitats i en la manera com s’imagina el futur.

La invisibilitat no és casual. Durant dècades, les relacions entre dones han sigut silenciades, ridiculitzades o convertides en un estereotip que no té res a veure amb la vida real. Moltes persones lesbianes han crescut sense referents, sense històries que els digueren que el seu desig era possible i digne. Eixa absència pesa, i encara pesa, en un món que continua centrant-se en la mirada masculina i en la parella heterosexual com a norma.

Per això la visibilitat és un acte de resistència, però també d’afirmació. Quan una dona estima una altra dona i ho viu amb naturalitat, està obrint espai per a totes les que vindran. Quan una parella camina pel carrer agafada de la mà, quan una família diversa es mostra sense por, quan una veu pública diu “jo també”, s’està ampliant el mapa del que és imaginable. I això transforma la societat de manera profunda.

La visibilitat, però, no és només aparéixer. És també ser escoltades, ser representades amb dignitat, ser tingudes en compte en les polítiques públiques, en l’educació, en la cultura i en els espais comunitaris. És reconéixer que les experiències de les dones lesbianes són diverses i que no totes viuen la seua identitat de la mateixa manera. Algunes ho fan des de la discreció, altres des de la militància, altres des de la quotidianitat més senzilla. Totes són formes legítimes de ser i d’estimar.

També és important recordar que la visibilitat no pot recaure només en les persones afectades. La societat en conjunt té la responsabilitat de crear espais segurs, de trencar estereotips i de qüestionar actituds que perpetuen la discriminació. La visibilitat és un camí compartit, perquè una societat que reconeix totes les seues diversitats és una societat més lliure per a tothom.

En definitiva, la visibilitat lésbica no és una moda ni una reivindicació puntual. És una aposta per una vida plena, per una memòria que no s’esborra i per un futur on estimar no siga mai un motiu de por. És posar llum on abans hi havia ombra i dir, amb serenitat i orgull, que totes les formes d’amor mereixen ser vistes, respectades i celebrades.

llegir més

25 anys després de Les Troianes: anatomia d’un fracàs anunciat ^

La notícia reapareix de tant en tant, com una mala consciència col·lectiva que ningú no acaba d’afrontar: l’escenografia de Les Troianes, aquella estructura monumental de tubs metàl·lics dissenyada per Santiago Calatrava, continua abandonada, sense ús ni projecte, exposada a la intempèrie des de fa anys. Han passat vint-i-cinc anys de l’estrena d’aquell espectacle que havia de marcar un abans i un després en la política cultural valenciana, i el balanç és tan aclaridor com incòmode: res del que es va prometre ha arribat a existir com a projecte viu.

Les Troianes no era només una obra de teatre. Era, sobretot, un símbol. Va ser presentada l’any 2001 com l’acte fundacional de la Ciutat del Teatre de Sagunt, una aposta colossal impulsada durant els governs del Partit Popular, que pretenia convertir l’antiga ciutat industrial en un pol cultural de primer ordre, amb projecció internacional. Sagunt havia de deixar arrere la imatge de ciutat castigada per la reconversió industrial per passar a ser referent cultural del Mediterrani. La voluntat de transformar-ho tot de colp era tan ambiciosa com desmesurada.

Els ingredients del projecte eren els habituals d’aquella època: grans noms, pressupostos elevadíssims i una fe quasi religiosa en el poder del gest simbòlic per damunt del treball sostingut. Irene Papas, La Fura dels Baus, una escenografia monumental de Calatrava i una posada en escena que aspirava a deixar empremta internacional. El continent ho eclipsava tot. El contingut, la continuïtat i la pregunta essencial —què passarà després— quedaven relegats a un futur indefinit.

El problema és que aquell “després” mai va arribar. Les Troianes va tenir molt poques representacions en relació amb el cost del projecte. L’impacte cultural real va ser limitat i no va generar cap estructura estable de producció, creació o gestió cultural. Allò que havia de ser el punt de partida d’una ciutat dedicada al teatre es va convertir en un esdeveniment aïllat, car i efímer. Les naus industrials rehabilitades amb desenes de milions d’euros van quedar infrautilitzades o directament tancades durant anys, convertides en contenidors buits d’un relat que ja no interessava a ningú.

La famosa escenografia de Calatrava, concebuda com a símbol de modernitat, potència i prestigi, resumeix com poques coses aquell fracàs. Va patir un periple judicial a Itàlia arran d’un accident durant el desmuntatge, va tornar finalment a Sagunt i, en lloc de convertir-se en element patrimonial o cultural, va acabar apilada, abandonada i sense cap projecte clar. Que vint-i-cinc anys després encara es parle d’ubicar-la en una rotonda, com si fora un problema decoratiu, diu molt de la manca de reflexió sobre tot allò que va representar.

Amb la perspectiva del temps, la Ciutat del Teatre no és ni ciutat ni teatre. És un nom buit, una marca que mai no va anar acompanyada d’un projecte cultural sòlid, d’una programació estable ni d’un arrelament social mínim. Res no va créixer al seu voltant perquè res no estava pensat per durar. Tot responia a una lògica de l’impacte immediat, de la inauguració solemne i de la rendibilitat política a curt termini.

Aquest cas no pot entendre’s fora del context més ampli de les polítiques culturals impulsades pel Partit Popular a inicis de segle. Una manera de governar la cultura basada en el projecte faraònic, l’arquitectura icònica i la substitució de la planificació per la propaganda. En lloc de xarxes culturals, es feien macroesdeveniments; en lloc de gestió quotidiana, titulars; en lloc d’arrelament territorial, marques buides. La cultura no era un dret ni un servei públic: era un instrument de prestigi i una extensió del relat del poder.

Les Troianes és paradigmàtica d’aquest model. No perquè fora una mala obra, sinó perquè va ser utilitzada com a excusa per justificar una aposta desproporcionada, sense continuïtat ni responsabilitat posterior. Quan els focus es van apagar, quan la foto inaugural ja havia complert la seua funció, el projecte va quedar abandonat a la seua sort. Ningú no va assumir-ne el fracàs ni en va fer balanç públicament.

La ironia és que, mentre aquelles macroapostes fracassaven, altres iniciatives molt més modestes —lligades al patrimoni industrial, a la memòria obrera, a l’ús ciutadà real dels espais— han demostrat amb el temps una solidesa que la Ciutat del Teatre mai va tindre. Projectes amb menys pressupost, però amb més sentit. Amb menys nom, però amb més comunitat. Amb menys soroll mediàtic, però amb més vida real.

El que resulta especialment greu no és només el cost econòmic d’aquella política cultural, sinó el cost simbòlic i d’oportunitat. Durant anys es va bloquejar qualsevol altra manera de pensar la cultura a Sagunt i al Camp de Morvedre. Es van perdre oportunitats per crear teixit cultural resilient, per donar suport a la creació local, per convertir el patrimoni industrial en espai viu i no en escenari ocasional. Tot quedava supeditat a un gran projecte que mai no va arribar a existir.

Aquest aniversari dels vint-i-cinc anys de Les Troianes no convida a la celebració, sinó a la memòria crítica. A preguntar-nos què passa quan la cultura es dissenya des del despatx i no des del territori. Quan es confon prestigi amb despesa, modernitat amb formigó i futur amb una foto inaugural. I també a exigir que, algun dia, algú explique amb honestedat què va fallar i per què.

Mentrestant, els tubs de Les Troianes continuen allí, rovellant-se a la vista de tothom. Ja no són només una escenografia abandonada: són un monument involuntari a una època i a una manera de fer política cultural que va deixar molta aparença… i molt poc teatre. I mentre no s’afronte aquest passat amb transparència i autocrítica, el risc és repetir-lo amb altres noms, altres formes i la mateixa buidor.

llegir més

Santa Maria ^

La seua història arranca després de la conquesta de Jaime I, quan es decideix consagrar la mesquita musulmana i convertir-la en un temple cristià sota la advocación de l'Asunción de la Mare de Déu, però veient que la seua grandària era reduïda, es decideix derrocar-la i començar una Església nova, més gran, d'estil gòtic. Aquesta es comença a construir en 1334 (més concretament el 25 d'abril d'aquell any) i no queda finalitzada fins a l'any 1730. Santa María és, a dia d'avui, una del es icones més importants de la ciutat de Sagunt i de la comarca del Camp de Morvedre. Aquest edifici religios contempla Sagunt des de fa més de 680 anys.

Però un de les peces més importants en una esglèsia és el seu campanar. Com relaten les cròniques el dia 18 de maig de 2013 el campanar de l'església Arciprestal de Santa Maria de Sagunt va complir 100 anys, un segle observant al poble des dels seus 58 metres d'altura, deu dècades sent testimoni de molts fets històrics de la ciutat, testimoni també de celebracions de la vida dels seus veïns; batejos, noces, comunions i enterraments...

Durant aquest temps, les seues campanes han voltejat amb motiu de moltes festes i tradicions saguntines, i de molts esdeveniments de la vida civil, social i cultural.

Però encara que l'actual torre va a celebrar el seu primer centenari, el campanar de l'Església Arciprestal de Santa María de Sagunt té una llarga història fins a arribar al seu estat actual.

Els constructors tenien previst situar el campanar adossat a la nau de l'Evangeli, i amb aquest fi comença la construcció d'una torre octonal que seria el futur campanar, però aquest no arribaria mai a finalitzar-se en el temps que va durar la construcció de l'Església, ja que la seua altura va arribar solament fins a les seues voltes, sent el seu ús durant aquest temps per a poder passar a la part exterior d'aquestes voltes, per mitjà de l'escala de caragol que contenia aquesta torre.

Durant aquest període de temps, es construeix un campanar provisional, aproximadament a la meitat de la nau central, el qual es creu que va estar actiu durant 250 anys, i ja l'any 1702 es reprèn la construcció del campanar, aquesta vegada d'estil barroc, ja que durant tots aquests segles mai va arribar a acabar-se el campanar que tenien previst en començar l'Església.

Entrant ja en el període de la invasió francesa, en 1812 el campanar barroc va ser desmuntat pels francesos per a rebaixar la seua altura i així evitar les enfilades del castell, a més a causa dels bombardejos de l'època, el campanar va quedar en estat ruïnós, fins al punt que l'Ajuntament de Sagunt, després de la marxa d'aquests, celebra diverses sessions amb la finalitat de veure la solució més idònia per a poder solucionar aquest estat. Al principi es creu que la millor solució és la rehabilitació del campanar, però en vista del que anaven a costar les obres, entre 3.500 i 4.000 pessetes de l'època, es decideix ajornar aquesta rehabilitació, ja que a causa de la crisi agrària que es travessava, s'esperava poca participació ciutadana.

El campanar arriba a tal estat de ruïna, que representava un perill per a la població, per la qual cosa es pren la decisió, en un primer moment, de deixar de voltejar les campanes i de prohibir l'accés a l'Església per la portada que dóna a la calle Cavallers. Més tard també acorda l'Ajuntament tallar la circulació per aquest carrer, per la del Sagrari i per la plaça Major, manant desallotjar algunes cases pròximes pel perill en el qual estaven. També es decideix traslladar el mercat que es feia en aquesta plaça a una altra ubicació, i prohibir tots els sorolls que pogueren produir tremolors que perjudicaren al que quedava del campanar.

En vista de tot l'exposat, finalment, es pren la decisió de derrocar el campanar barroc en comptes de procedir a la seua restauració i en 1905 es comença a construir el que serà nou campanar.

El primer cos del campanar (l'única part de la construcció original que es conserva) és de pedra calcària blava saguntina, d'extremada duresa, i és en aqueixa part del campanar on es troba situada la làpida fundacional de l'inici de la construcció de l'Església. Aquesta làpida està escrita en lletres gòtiques, que traduïdes diuen el següent:

L'Any del Senyor de 1334, dilluns que era, 25 d'Abril, festa de Sant Marcos, regnant el Rei Alfonso, per la gràcia de Déu, Rei d'Aragó, i presidint l'Església Valentina el Reverend Pare D. Ramón, Bisbe, es va donar principi a aquesta Església, a honra i glòria de la venerada Mare de Déu, a la qual es dedica, sent el seu rector el venerable Ramón Ferrer, canonge de València, el qual va col·locar la primera pedra. Descansen en pau els benefactors d'aquesta Església. Estimen. Estimen.

En 1911 el campanar estava construït fins a on es troba el rellotge actual, acabant-se l'obra en 1913. La seua altura és de 58 metres aproximadament i compta amb 235 graons, sent la seua imatge final tal com la podem contemplar avui dia.

L'actual campanar de l'església de Santa Maria o també cridat el Campanar de la Vila de Sagunt és d'estil neogòtic, utilitzant per a la seua construcció diferents materials, com la rajola vista roja, la pedra blanca (en els finestrals apuntats, cornises, cantonades i rematades) i la forja, material amb el qual va ser rematat en 1913, gràcies a un forjat de ferro fabricat i regalat per la Siderúrgia d'Alts Forns del Mediterràni. Aquesta rematada de ferro està preparat per a acollir la campana de les hores, que no obstant açò no es va arribar a col·locar malgrat que encara existeix l'estructura que ho aguantava en el lloc. El seu lloc en l'actualitat ho ocupa la campana del "cimboriet", una campana que data de l'any 1768 el so del qual és el que més coneix la població de Sagunt, ja que és amb aquesta campana amb la qual es donen els tocs per a les misses diàries i dominicals.

Les altres campanes de la torre pengen de les finestres de la sala del campanar, un rectangle de 17´40 metres quadrats, que acull a les 8 campanes amb què explica en l'actualitat la torre. D'aquestes, sis campanes són de bronze (4 grans -construïdes en 1948- i 2 xicotetes), que llancen el seu vol en els grans esdeveniments religiosos; i dos de fusta (matarques), que sonen durant la Setmana Santa Saguntina, sent una d'elles més antiga que la pròpia torre (de 1860).

llegir més

El 25 d’abril no s’esborra: amagar els furs és amagar qui som com a poble ^

El 25 d’abril no és una data qualsevol al calendari valencià. No és una simple evocació del passat ni una efemèride folklòrica reservada a unes poques persones amb memòria històrica. El 25 d’abril és una ferida oberta, però també és una clau. És el record de la derrota d’Almansa, sí, però sobretot és el símbol de la pèrdua dels nostres furs, de les nostres institucions pròpies i d’uns drets col·lectius que ens definien com a poble amb personalitat política pròpia. Amagar o silenciar aquesta data no és neutral, no és innocu, i molt menys és un simple detall de protocol institucional. És una decisió política amb conseqüències profundes sobre com ens pensem i com ens volem narrar com a valencians i valencianes.

Durant dècades, el 25 d’abril va ser institucionalitzat com el Dia de les Corts Valencianes precisament per això: perquè la memòria del que vam perdre servira com a base per defensar el que encara podem construir. No es tractava d’instal·lar-nos en la derrota, sinó de recordar que el nostre autogovern actual no va caure del cel ni és un regal graciós de ningú. És el resultat d’una lluita històrica, interrompuda violentament el 1707, i reprès parcialment amb l’Estatut d’Autonomia. Celebrar el Dia de les Corts era recordar que les institucions valencianes tenen arrels pròpies, anteriors i diferents a les de l’Estat central, i que aquest fet no és cap atac a ningú, sinó una afirmació legítima de dignitat col·lectiva.

Per això és especialment greu que PP i Vox, que no tenen cap problema a omplir-se la boca de paraules com identitat, símbols o valenciania, decidisquen ara esborrar del calendari institucional el 25 d’abril. És una hipocresia evident. Parlen de senyeres mentre desactiven el contingut polític real d’allò que representa ser valencians i valencianes. Defensen una identitat buida, desproveïda de conflicte, de memòria i de drets, una identitat reduïda a decorat, apta per a fotos oficials però inútil per a entendre qui som i d’on venim.

La pèrdua dels furs no va ser només un canvi administratiu. Va ser un acte de càstig col·lectiu. Amb els decrets de Nova Planta no sols es van suprimir unes lleis, sinó que es va imposar un model d’estat centralista que negava la pluralitat política i jurídica dels pobles que conformaven la monarquia. Es va eliminar la capacitat d’autogovern del Regne de València, es va liquidar el seu dret civil propi i es va trencar una tradició institucional centenària. Això no és una interpretació ideològica, és un fet històric. Ignorar-lo o minimitzar-lo no fa que desaparega, només empobreix el relat col·lectiu.

Quan PP i Vox argumenten que el dia dels valencians i valencianes ja és el 9 d’octubre, obliden deliberadament que les societats poden i han de tenir diverses dates simbòliques, cadascuna amb un significat diferent. El 9 d’octubre celebra una entrada, una fundació, una festa. El 25 d’abril recorda una ruptura, una pèrdua i una advertència. Ambdues dates són necessàries perquè parlen de dues cares de la mateixa història. El problema no és que exista una altra diada, sinó que una d’elles interpel·la el poder, qüestiona el relat còmode de la unitat imposada i posa damunt la taula la qüestió dels drets nacionals valencians.

Amagar el 25 d’abril és una manera de dir-nos que no convé recordar que vam tenir furs, que vam tenir sobirania interna, que vam tenir unes Corts pròpies amb capacitat legislativa real. És una manera subtil però efectiva de normalitzar la idea que l’autogovern actual és suficient, tancat i immutable, que no hi ha res més a defensar ni a reivindicar. I això és especialment greu en un moment en què encara no hem recuperat drets tan bàsics com el dret civil valencià, malgrat el suport social i institucional que té aquesta reivindicació.

No estem davant d’una decisió tècnica ni davant d’un simple canvi de criteri. Estem davant d’un projecte polític clar que entén la identitat valenciana com una identitat subordinada, folkloritzada i inofensiva. Vox ho fa de manera explícita, amb un discurs obertament hostil a qualsevol expressió de pluralitat nacional dins l’Estat. El PP, en canvi, ho fa amb una ambigüitat calculada, parlant de valenciania mentre avala decisions que buiden de contingut real aquesta suposada defensa de “lo nostre”. El resultat, però, és el mateix: una renúncia conscient a explicar-nos com a subjecte polític amb història i drets propis.

La identitat valenciana no es pot construir només a base de símbols desconnectats del seu significat. No n’hi ha prou amb penjar banderes o reivindicar gastronomia si, al mateix temps, es desactiven els espais de memòria col·lectiva que ens permeten entendre per què som com som. Una identitat sense memòria és una identitat fràgil, manipulable i perfectament funcional per al centralisme. I això és exactament el que promouen decisions com la de no celebrar el Dia de les Corts.

Cal dir-ho clarament: no celebrar el 25 d’abril és una forma d’amagar qui som. És una manera de dir-nos que no convé parlar de la derrota, perquè parlar de la derrota porta inevitablement a parlar de responsabilitats, de drets arrabassats i de la necessitat de reparar injustícies històriques. Porta a parlar de nació valenciana, encara que alguns s’esveren només de sentir l’expressió. Porta, en definitiva, a polititzar la identitat, i això és el que PP i Vox volen evitar a tota costa.

Però la identitat ja és política, encara que la vulguen disfressar de tradició inofensiva. Decidir què es recorda i què s’oblida és un acte polític de primer ordre. Decidir quines dates entren al calendari institucional i quines en queden fora és definir el relat oficial del país. I ara mateix, el relat que s’està imposant és el d’una Comunitat Valenciana sense conflicte, sense greuges històrics i sense drets pendents de recuperar. Un relat fals, incomplet i profundament injust.

Davant d’això, la reivindicació del 25 d’abril continua sent necessària, amb o sense reconeixement institucional. Continua sent un espai de memòria, de reflexió i de dignitat. Continua recordant-nos que els drets no es perden per accident, ni es recuperen sols. Que allò que ens van arrabassar el 1707 encara pesa avui, i que només des de la consciència col·lectiva podrem avançar cap a un autogovern realment respectat.

Ser valencians i valencianes no és només una qüestió de naixement o de residència. És una manera de relacionar-nos amb la nostra història i amb els nostres drets. És assumir que tenim un passat complex, amb llums i ombres, i que no volem renunciar a explicar-lo ni a reivindicar-lo. Per això, cada 25 d’abril, encara que alguns miren cap a un altre costat, continua sent un dia per dir, sense por i sense maquillatges, que som poble, que tenim història pròpia i que no acceptem que ens l’amaguen en nom d’una falsa neutralitat.

Qui té por del 25 d’abril, té por de la memòria. I qui té por de la memòria, difícilment pot dir que defense de veritat la identitat valenciana.

llegir més