Les llegums, la seua producció a l’Estat espanyol i la urgència d’un consum de quilòmetre zero ^

Les llegums han format part del nostre patrimoni alimentari des de temps immemorials. Cigrons, llentilles i fesols han nodrit generacions i han modelat la dieta mediterrània, una dieta que combina salut, sabor i sostenibilitat. Aquests cultius, a més de ser assequibles i versàtils a la cuina, tenen propietats agronòmiques que els fan especialment valuosos: regeneren el sòl, fixen nitrogen de manera natural i són essencials en els sistemes de secà tan habituals del territori.

Els últims anys han vist un augment del consum de llegums als llars de l’Estat. La població ha començat a recuperar el costum d’incorporar-les a la dieta, tant per consciència nutricional com per la cerca d’aliments econòmics i saludables. Entre aquestes, els cigrons continuen sent els protagonistes, seguits de les llentilles i les alubies. Aquest repunt en la demanda mostra un canvi d’hàbits, cada vegada més alineat amb una alimentació responsable.

Tot i això, la producció de llegums no ha tingut un camí fàcil. Les sequeres dels darrers anys van reduir de manera significativa la productivitat de cultius de secà i van posar a prova la resistència del camp espanyol. Les explotacions agrícoles es van veure afectades tant per la falta d’aigua com per l’augment del cost dels insums essencials per al cultiu. Malgrat això, el sector ha anat recuperant-se, impulsat per inversions en modernització, millora de magatzems i noves línies de processament. L’auge de les llegums preparades o cuinades també ha reforçat la indústria i ha aportat estabilitat a un mercat que necessita innovació per continuar avançant.

Un dels principals problemes que travessen tota la cadena alimentària és el cost del transport. En els darrers anys, el preu del carburant, dels fertilitzants i d’altres inputs essencials ha augmentat de manera considerable. Aquests increments, que afecten especialment els petits productors, repercuteixen directament en el preu final del producte i fan molt difícil competir amb llegums importades d’altres països. És un contrasentit evident: els productes locals, produïts a pocs quilòmetres, acaben tenint preus similars o més elevats que els que recorren milers de quilòmetres per arribar als supermercats. Aquest desequilibri evidencia les distorsions del mercat i la necessitat de replantejar el model logístic i comercial.

El transport llarg de mercaderies no sols encareix els aliments; també incrementa la petjada ecològica i desconnecta el consumidor del productor. En molts casos, el preu d’un aliment multiplica diverses vegades el seu valor de camp a taula, i aquesta diferència no es tradueix en una millora de la rendibilitat de l’agricultor, sinó en costos acumulats de logística i comercialització. La cadena alimentària, tal com està organitzada, sovint penalitza els productors locals i reforça els circuits llunyans i intensius.

Per això, el quilòmetre zero s’alça com una solució necessària i urgent. El consum de productes locals reduïx les emissions, retalla costos de transport i reforça l’economia de proximitat. A més, els aliments produïts a pocs quilòmetres del lloc on es consumeixen solen ser més frescos, més saborosos i sovint cultivats amb tècniques més respectuoses amb el medi ambient. El consumidor és cada vegada més conscient d’aquesta realitat i, en molts casos, ja revisa l’origen dels productes abans de posar-los al carret de la compra.

El quilòmetre zero no és només una qüestió ecològica. És també una aposta per la sobirania alimentària i per la supervivència del món rural. Les terres de secà, que tan bé acullen cultius com els cigrons, poden tindre un futur prometedor si el consum local acompanya un model agrari més resilient. Fomentar la producció de llegums de proximitat no sols reduïx la dependència de les importacions, sinó que tambés reforça els vincles entre agricultura i societat.

Consumir llegums de quilòmetre zero és un gest petit però amb una força enorme. Significa donar valor al que es cultiva prop de casa, reforçar el treball dels agricultors, reduir la petjada ecològica i apostar per un sistema alimentari més just. En un context de canvis climàtics, pujades de preus i tensions en el mercat global, és una aposta intel·ligent i necessària.

Les llegums, humils i imprescindibles, poden ser una peça clau en el nostre futur alimentari. Depén de nosaltres que continuen sent un recurs local, sostenible i accessible. Escollint cigrons i altres llegums produïts en el nostre territori, contribuïm a un model que cuida la terra, les persones i el clima. És un compromís senzill, però imprescindible, per protegir allò que ens alimenta.

llegir més

Epilèpsia, educació i primers auxilis als centres educatius ^

L’epilèpsia és un trastorn neurològic crònic que afecta persones de totes les edats i condicions. A les aules, aquesta realitat és més present del que sovint imaginem. Molts centres educatius tenen almenys un alumne amb epilèpsia, i tanmateix encara hi ha desconeixement, pors i mites que dificulten una convivència escolar plena i segura. Parlar d’epilèpsia en el context educatiu significa, sobretot, parlar de drets, inclusió i preparació.

Els centres educatius són entorns on els infants passen gran part del seu temps. Per això, el personal docent i no docent juga un paper essencial en la detecció, actuació i acompanyament de l’alumnat amb epilèpsia. Una escola formada pot convertir una situació de perill en un episodi controlat; una escola desinformada pot afegir risc, angoixa i estigma.

L’epilèpsia no afecta per igual a totes les persones: n’hi ha que tenen crisis molt espaiades, altres més freqüents; algunes són crisis convulsives, però moltes no impliquen convulsions i passen desapercebudes si no se sap identificar-les. Una crisi d’absència, per exemple, pot semblar una distracció o una desconnexió momentània, però forma part de l’activitat epilèptica del cervell. Saber detectar-la permet ajustar expectatives d’aprenentatge i entendre el comportament de l’alumne sense jutjar-lo.

Però formar-se no és només aprendre a reconéixer una crisi; és comprendre que l’epilèpsia no definix la persona ni limita les seues capacitats. L’alumnat amb epilèpsia pot i ha de participar en les activitats escolars com qualsevol altre, amb les adaptacions que calguen en casos concrets. El que realment marca la diferència és la mirada de l’adult: quan el professorat actua amb naturalitat i seguretat, l’alumnat ho fa també. L’escola no sols educa en coneixement, educa en actituds.

Tot i això, cal assumir que en algun moment pot produir-se una crisi i que saber actuar és imprescindible. Els primers auxilis davant d’una crisi epilèptica són senzills i, alhora, fonamentals. El primer pas és mantindre la calma i garantir la seguretat de la persona: retirar objectes perillosos, col·locar-la en una superfície segura i evitar colps. Mai s’ha d’intentar subjectar-la ni introduir res a la boca. Les vies respiratòries s’han de mantindre lliures, i quan la crisi acabe és recomanable col·locar la persona en posició lateral de seguretat. Si la crisi dura més de cinc minuts, si es concatenen diverses crisis o si la persona no recupera la consciència, cal avisar els serveis d’emergència.

Molts centres desconeixen que haurien de disposar d’un protocol individualitzat d’actuació per a cada alumne amb epilèpsia, acordat amb la família i l’equip mèdic. Aquest document especifica el tipus de crisi, els símptomes previs, el temps habitual de duració i, si és necessari, l’administració de medicació d’emergència. Això dona tranquil·litat i evita improvisacions. Una escola preparada és una escola més segura.

A més de la preparació tècnica, és igualment important la sensibilització. L’epilèpsia arrossega un estigma històric que encara hui provoca silencis, vergonya i discriminació. Explicar a l’aula, amb naturalitat i respecte, què és una crisi, per què passa i com podem ajudar, transforma la percepció de l’alumnat i prevenim burles i pors. Quan la informació substituïx el tabú, la convivència millora.

També cal posar el focus en l’impacte emocional. El xiquet o jove que té epilèpsia pot viure amb por que la crisi aparega en públic, enmig de la classe o en una activitat escolar. Això pot limitar la seua participació o generar ansietat. El recolzament del centre, la confidencialitat i un ambient de comprensió ajuden a reduir aquesta càrrega. L’epilèpsia no s’ha de convertir en una barrera invisible que marque la vida escolar.

Finalment, cal recordar que la formació en primers auxilis hauria de ser obligatòria en tots els centres educatius. Saber actuar en una crisi epilèptica, en un ennuegament o davant una aturada cardíaca salva vides. Però és més que això: és educació per a la responsabilitat i la solidaritat. Quan els centres educatius assumeixen aquest compromís, s’està construint una comunitat més preparada i més humana.

L’epilèpsia és una realitat present a les nostres escoles. Normalitzar-la, conéixer-la i saber actuar és una obligació col·lectiva. La seguretat i el benestar de l’alumnat depenen, en gran mesura, de la formació i sensibilitat dels adults que els acompanyen cada dia. Fer de l’escola un espai segur, informat i respectuós és el primer pas per garantir que cap alumne quede arrere per desconeixement o por. I això, en educació, és una qüestió de justícia.

llegir més

Cha ^

En els últims anys, la política aragonesa ha viscut una transformació profunda que ha anat més enllà de les xifres electorals i dels pactes de govern. Ha sigut una transformació emocional, cultural i territorial, una mena de redescobriment col·lectiu d’allò que significa ser aragonés en un món que sovint imposa velocitats i discursos que no encaixen amb la realitat de les nostres comarques. En aquest context, la irrupció renovada de la Chunta Aragonesista i la figura de Jorge Pueyo han despertat una il·lusió que feia temps que no es veia en l’aragonesisme progressista. No es tracta només d’un resultat electoral, sinó d’una sensació compartida que alguna cosa s’està movent, que hi ha un futur possible que no passa necessàriament per repetir els esquemes de sempre.

La política aragonesa ha estat tradicionalment marcada per la força dels partits estatals, que han condicionat l’agenda i les prioritats del territori. Aquesta realitat ha generat sovint una sensació de dependència, com si Aragó no poguera decidir plenament sobre el seu futur i haguera d’esperar sempre el vistiplau de Madrid. Però al mateix temps, ha anat creixent una consciència crítica, una voluntat de reivindicar la pròpia veu, de defensar un model de desenvolupament que tinga en compte les necessitats reals de les persones que viuen en pobles menuts, en barris perifèrics, en comarques que lluiten contra la despoblació i la falta d’oportunitats. És en aquest caldo de cultiu on la CHA ha trobat un espai per tornar a connectar amb una part de la societat que demana un relat diferent, més arrelat, més valent i més coherent amb la realitat aragonesa.

La figura de Jorge Pueyo ha sigut clau en aquest procés. No només per la seua capacitat comunicativa o per la seua proximitat generacional, sinó perquè ha sabut posar damunt la taula temes que durant massa temps havien estat invisibilitzats o tractats com a secundaris. La llengua, per exemple, ha deixat de ser un tabú per convertir-se en un element de dignitat. Parlar aragonés o català d’Aragó ja no és vist com una excentricitat o una qüestió folklòrica, sinó com una part essencial del patrimoni cultural i emocional del territori. Aquesta normalització, encara incipient, ha sigut possible perquè hi ha hagut persones que han decidit parlar clar, sense complexos, i que han reivindicat la diversitat lingüística com una riquesa i no com una amenaça.

La política, quan es fa des de la proximitat i des de la sinceritat, té la capacitat de transformar percepcions i de generar comunitat. I això és precisament el que ha passat en molts espais on la CHA ha recuperat presència. No es tracta només de discursos, sinó de la sensació que hi ha algú que escolta, que entén les preocupacions quotidianes, que sap què significa viure en un poble on l’autobús passa dos voltes al dia o on el consultori mèdic obri només unes hores a la setmana. Aquesta mirada humana i territorial és la que ha permés que molta gent torne a creure en la política com una eina útil i no com un espectacle allunyat de la realitat.

La “victòria” de la CHA i de Jorge Pueyo, siga quina siga la magnitud concreta en termes de vots o escons, té un valor simbòlic que va més enllà de les xifres. És la victòria d’un relat que reivindica l’autogovern, la sostenibilitat, la defensa del territori i la dignitat de les llengües pròpies. És la victòria d’un projecte que aposta per un Aragó viu, cohesionat i orgullós de la seua diversitat. I és també la victòria d’una generació que ha crescut en un món globalitzat però que no vol renunciar a les seues arrels, que entén que la identitat no és un mur, sinó un pont per relacionar-se amb el món des d’un lloc concret.

Aquesta nova etapa obri també molts reptes. L’aragonesisme progressista haurà de demostrar que és capaç de transformar la il·lusió en polítiques concretes, que pot influir en l’agenda pública i que sap construir aliances sense perdre la coherència. Haurà de defensar un model de desenvolupament que no convertisca el territori en un espai de sacrifici per a interessos externs, que aposte per les energies renovables però amb retorn local, que protegisca els rius i les muntanyes, que pose la vida al centre. Haurà de reivindicar un finançament just i un autogovern real, però també haurà de demostrar que és capaç de gestionar amb responsabilitat i de dialogar amb altres forces polítiques.

La qüestió lingüística continuarà sent un dels grans camps de batalla. La normalització de l’aragonés i del català d’Aragó requerirà valentia, pedagogia i molta paciència. Caldrà superar prejudicis, trencar tòpics i construir un relat inclusiu que faça entendre que les llengües no són eines de confrontació, sinó espais de memòria i de futur. En aquest sentit, la presència de veus joves i compromeses pot ser decisiva per avançar cap a una societat més oberta i respectuosa amb la seua diversitat interna.

El món rural continuarà sent un altre dels grans eixos de debat. La despoblació no és només un problema demogràfic, sinó una qüestió de justícia territorial. Les persones que viuen en pobles menuts tenen dret a serveis públics de qualitat, a oportunitats laborals, a infraestructures dignes. La política ha de deixar de veure el món rural com un espai residual i començar a entendre’l com una part essencial del país, com un lloc on es produeix aliment, cultura, paisatge i comunitat. La CHA ha sigut històricament una veu important en aquesta lluita, i ara té l’oportunitat de reforçar aquest paper i de plantejar alternatives que vagen més enllà de les solucions fàcils o cosmètiques.

També serà important repensar el model de participació política. La il·lusió que ha generat aquesta nova etapa no pot quedar-se només en un moment puntual. Caldrà construir espais de participació real, oberts, horitzontals, on la ciutadania puga implicar-se en la presa de decisions i sentir que forma part d’un projecte col·lectiu. La política del segle XXI no pot basar-se només en lideratges individuals, per molt carismàtics que siguen, sinó que ha de fomentar la intel·ligència col·lectiva i la corresponsabilitat.

La joventut tindrà un paper fonamental en aquest procés. Les persones joves d’Aragó han crescut en un context de crisi econòmica, precarietat laboral i incertesa vital, però també han demostrat una capacitat enorme per organitzar-se, per reivindicar drets i per imaginar futurs alternatius. La política ha d’escoltar-les, ha de donar-los espai i ha de reconéixer el seu paper com a agents de canvi. La presència de perfils joves en la primera línia política és un pas important, però no suficient. Caldrà transformar les estructures i les dinàmiques internes perquè la participació juvenil siga real i no només simbòlica.

La “victòria” de la CHA i de Jorge Pueyo és, en definitiva, una invitació a repensar Aragó des d’una mirada més ampla, més inclusiva i més valenta. És una oportunitat per construir un relat que combine tradició i modernitat, que defense la identitat sense caure en essencialismes, que aposte per la sostenibilitat sense renunciar al progrés, que pose les persones al centre i que entenga el territori com un espai viu i ple de possibilitats. És també un recordatori que la política pot ser una eina d’esperança quan es fa amb honestedat, amb coherència i amb amor pel país.

Aquest moment polític no és un punt d’arribada, sinó un punt de partida. El futur d’Aragó dependrà de la capacitat de construir consensos, de superar divisions artificials i de treballar col·lectivament per un projecte compartit. Dependrà de la capacitat de defensar els drets socials, de protegir el medi ambient, de garantir la igualtat i de promoure una cultura política basada en el respecte i el diàleg. Dependrà també de la capacitat de resistir les pressions centralistes i de reivindicar un autogovern que siga real i no només formal.

La societat aragonesa ha demostrat que té ganes de canvi, que vol un futur diferent, que està disposada a escoltar noves veus i a donar suport a projectes que posen el territori i les persones al centre. Ara és el moment de transformar aquesta energia en acció, de convertir la il·lusió en polítiques concretes i de demostrar que un altre Aragó és possible. Un Aragó més just, més sostenible, més plural i més orgullós de la seua diversitat. Un Aragó que no tinga por de parlar les seues llengües, de defensar les seues comarques i de reivindicar el seu lloc en el món.

La política, quan es fa amb convicció i amb estima pel territori, té la capacitat de transformar realitats i de construir futurs. La CHA i Jorge Pueyo han obert una porta que feia temps que semblava tancada. Ara toca travessar-la, amb determinació, amb humilitat i amb la certesa que el futur d’Aragó es construeix des de baix, des de les persones, des dels pobles i des de la voluntat compartida de viure en un país més digne i més lliure.

llegir més

PER QUÈ SÓC ECLÈCTIC: UNA DECLARACIÓ DE PRINCIPIS ^

Hi ha persones que es mouen per un sol camí, que trien una sola passió i la segueixen com si fora una línia recta que no admet desviacions. I després hi ha persones com tu, que no sols accepten la diversitat d’interessos, sinó que la busquen, la celebren i la converteixen en una forma d’identitat. Dir que eres eclèctic no és una etiqueta buida, sinó una manera d’explicar que la teua vida cultural, emocional i intel·lectual és un espai on conviuen influències molt diferents, que no competeixen entre elles, sinó que es complementen i es reforcen. L’eclecticisme no és una indecisió, sinó una forma d’afirmació: la d’algú que no vol renunciar a res del que l’enriqueix.

Quan penses en el que t’agrada, no ho fas des d’una jerarquia rígida, sinó des d’una mena de mapa mental on cada punt connecta amb un altre. El rock, per exemple, no és només un estil musical, sinó una actitud, una manera d’entendre la força, la rebel·lia i la intensitat. El rock t’ha acompanyat en moments de vitalitat, en instants en què necessitaves sentir que el món podia ser sacsejat, que la rutina podia trencar-se amb un acord potent o una bateria que marca el ritme del cor. Però al mateix temps, l’ska t’aporta una energia diferent, més festiva, més rítmica, més oberta a la barreja cultural. L’ska és un record constant que la música és mestissatge, que les influències viatgen, que els sons es transformen i que la identitat no és mai una cosa tancada. Entre el rock i l’ska hi ha un pont que tu transites amb naturalitat, perquè no necessites triar entre una cosa i l’altra. Les dues formen part de tu.

L’art també ocupa un espai central en la teua manera de mirar el món. No l’art com a objecte distant, sinó com a experiència que transforma. Quan observes una obra, siga un quadre, una instal·lació o una peça digital, no busques només la bellesa, sinó el que et desperta, el que et qüestiona, el que et fa pensar. L’art és per a tu una forma de diàleg amb el món, una manera de comprendre’l i també de resistir-lo. I en aquest diàleg no hi ha fronteres entre disciplines. Pots gaudir d’un mural urbà amb la mateixa intensitat que d’una obra clàssica, perquè el que t’interessa no és la categoria, sinó l’impacte emocional i intel·lectual que et provoca.

La literatura és un altre pilar fonamental del teu eclecticisme. Llegir no és per a tu una activitat passiva, sinó una forma d’habitar altres vides, altres temps, altres maneres de pensar. La literatura et permet expandir els límits de la teua pròpia experiència i, al mateix temps, et dona llenguatge per expressar allò que sents. Tant si es tracta de narrativa contemporània com de poesia, d’assaig o de clàssics, trobes en els llibres una font inesgotable d’inspiració. La literatura t’ajuda a entendre’t i a entendre els altres, i això encaixa perfectament amb la teua manera d’estar al món: oberta, curiosa i sempre disposada a aprendre.

La creació digital és un altre territori on et mous amb naturalitat. No la veus com una substitució de les formes tradicionals de creativitat, sinó com una ampliació. El món digital et permet experimentar, combinar, transformar i donar forma a idees que abans potser no hauries pogut materialitzar. La tecnologia no és per a tu una barrera, sinó una eina que obri possibilitats. Crear en digital és una manera de jugar amb la imatge, amb el so, amb el text, amb la interacció. És un espai on l’eclecticisme es fa visible, perquè pots unir influències molt diverses i convertir-les en una peça pròpia. La creació digital és, en certa manera, un reflex de la teua identitat: flexible, híbrida, en constant evolució.

Els podcasts també formen part del teu univers cultural. T’agrada escoltar-los perquè et permeten aprendre mentre fas altres coses, perquè són converses que t’acompanyen, que t’obrin finestres a temes que potser no hauries explorat pel teu compte. Hi ha podcasts de cultura, de política, de música, de ciència, de creativitat, i cadascun aporta una peça més al teu mosaic personal. Escoltar podcasts és una manera de mantindre’t connectat amb el món, d’estar al dia, de descobrir perspectives noves. És una forma de companyia intel·lectual que encaixa molt bé amb la teua curiositat inesgotable.

La política també té un lloc important en la teua vida, però no com una lluita partidista, sinó com un interès profund per entendre com funciona la societat, com es prenen les decisions, com es poden millorar les coses. Tens una sensibilitat d’esquerres que no es basa en consignes, sinó en valors: la justícia social, la igualtat d’oportunitats, la defensa de la cultura, la importància de cuidar les persones i els espais que compartim. La política, per a tu, és una manera d’implicar-te, de no ser indiferent, de contribuir a un món més just. No necessites grans discursos per explicar-ho; ho expresses en la manera com penses, com parles, com actues.

Ajudar els altres és una part essencial de la teua manera de ser. No ho fas per obligació ni per quedar bé, sinó perquè tens una inclinació natural cap a la cooperació, cap a la solidaritat, cap a la idea que la vida és millor quan es comparteix. Ajudar és per a tu una forma de connexió humana, una manera de demostrar que la comunitat importa, que les persones importen. Aquesta actitud encaixa perfectament amb la teua sensibilitat cultural i política, perquè entens que la cultura no és només consum, sinó també suport mutu, transmissió, cura, construcció col·lectiva.

La cultura, en el sentit més ampli, és el fil conductor de tot el que t’agrada. No la cultura com a producte, sinó com a espai de trobada, com a territori on les idees circulen, on les emocions es transformen, on les persones es reconeixen. La cultura és per a tu una forma de vida, una manera d’entendre’t i d’entendre el món. I dins d’aquesta cultura hi ha lloc per a la música, per a l’art, per a la literatura, per a la tecnologia, per a la política, per a la solidaritat. No necessites compartiments estancs perquè tot forma part d’un mateix impuls: el d’aprendre, el de crear, el de compartir.

Ser eclèctic, en el teu cas, no és una simple acumulació d’interessos, sinó una manera coherent de relacionar-te amb el món. L’eclecticisme et permet no tancar-te en una sola identitat, sinó construir-ne una que és rica, diversa i en constant moviment. Eres eclèctic perquè no tens por de combinar allò que t’emociona, allò que t’inspira i allò que et fa pensar. Eres eclèctic perquè entens que la vida és massa ampla per reduir-la a una sola passió. Eres eclèctic perquè saps que les influències diverses no es contradiuen, sinó que es complementen.

Quan expliques el que t’agrada, ho fas amb naturalitat, sense necessitat de justificar-te. No busques encaixar en un model preestablit, sinó que construeixes el teu propi camí. I aquest camí està fet de música que et fa vibrar, d’art que et commou, de llibres que t’obrin finestres, de creacions digitals que et permeten experimentar, de podcasts que t’acompanyen, de política que et connecta amb la realitat social, d’ajuda que et connecta amb les persones. Tot això forma part de tu, i no necessites renunciar a res.

L’eclecticisme també és una forma de llibertat. La llibertat de no haver de triar entre una cosa i una altra, la llibertat de combinar, de barrejar, de reinventar. És una manera de resistir la pressió de les etiquetes, de les categories rígides, de les identitats tancades. És una manera de dir que la vida és més rica quan es viu amb amplitud, amb curiositat, amb obertura. Eres eclèctic perquè t’agrada explorar, perquè no et conformes amb una sola perspectiva, perquè busques sempre noves formes d’expressió i de comprensió.

Aquesta manera de ser també té un component profundament creatiu. L’eclecticisme no és només consumir coses diverses, sinó transformar-les, fer-les teues, combinar-les d’una manera que té sentit per a tu. Quan escoltes música, quan lliges, quan crees, quan penses en política, quan ajudes, estàs construint una identitat que és única, que no es pot reduir a una sola influència. La creativitat naix precisament d’aquesta capacitat de barrejar, de connectar punts que a primera vista semblen llunyans. I tu tens aquesta capacitat de manera natural.

En un món que sovint demana definicions ràpides i identitats simples, ser eclèctic és una forma de resistència subtil però poderosa. És una manera de dir que les persones són complexes, que les passions són múltiples, que la cultura és un espai infinit. És una manera de reivindicar la riquesa de la diversitat, no només en la societat, sinó també dins de cadascú. Eres eclèctic perquè reconeixes aquesta riquesa i la fas teua.

Quan mires enrere, pots veure com totes aquestes influències han anat construint el teu camí. No ha sigut un camí lineal, sinó ple de girs, de descobriments, de connexions inesperades. I això és precisament el que el fa interessant. L’eclecticisme no és una meta, sinó un procés continu, una manera de viure que es renova constantment. Cada nova música que descobreixes, cada llibre que lliges, cada obra que observes, cada conversa que escoltes, cada idea política que reflexiones, cada persona que ajudes, tot això s’incorpora al teu univers personal i el fa més ampli.

Ser eclèctic és, en definitiva, una manera d’estimar la vida. Estimar-la en tota la seua complexitat, en tota la seua varietat, en tota la seua capacitat de sorprendre. És una manera de mantindre’t viu, despert, connectat. És una manera de dir que no vols limitar-te, que vols continuar creixent, aprenent, explorant. I això és una qualitat que et defineix profundament.

Per això, quan dius que eres eclèctic, no estàs fent una simple descripció. Estàs explicant una manera de ser, una manera de sentir, una manera de relacionar-te amb el món. Estàs explicant que t’agrada la música que et fa moure, l’art que et fa pensar, la literatura que et fa sentir, la creació digital que et permet expressar-te, els podcasts que t’obrin finestres, la política que et connecta amb la societat, l’ajuda que et connecta amb les persones. Estàs explicant que no vols triar entre totes aquestes coses perquè totes formen part de tu.

I així, amb aquesta combinació de passions, de sensibilitats i de valors, continues construint una identitat rica, diversa i plena de matisos. Una identitat que no es pot reduir a una sola paraula, però que troba en l’eclecticisme una definició honesta i profunda. Eres eclèctic perquè estimes la diversitat, perquè busques la complexitat, perquè abraces la cultura en totes les seues formes. Eres eclèctic perquè així és com sents, com penses i com vius.

llegir més

Quan el soroll destapa allò que el poder vol silenciar ^

Hi ha grups que transcendixen la música i es convertixen en un sismògraf cultural. Nirvana, nascut en el cor del grunge als últims anys dels vuitanta, és un d’aquells fenòmens que no sols van remoure l’escena musical, sinó també la manera de mirar el món. La seua obra, plena de ràbia, contradicció i autenticitat, és una porta d’entrada perfecta per pensar la política: no la política institucional, sinó la política quotidiana, la que afecta els cossos, la identitat, la frustració i el desig de resistir.

Nirvana apareix en un moment en què la joventut nord-americana es trobava atrapada en un doble malestar. D’una banda, un sistema econòmic que prometia llibertat però generava precarietat emocional i laboral. De l’altra, una cultura dominant que maquillava el desencant amb consum, televisió i patrioterisme postguerra freda. En aquest context, la música alternativa era més que un estil: era una resposta política visceral, un crit contra un món que no encaixava amb les vides reals.

Quan Kurt Cobain cantava que se sentia “stupid and contagious”, estava verbalitzant molt més que un malestar generacional. Era un diagnòstic polític: un sistema que et vol desinformat, cansat i massa ocupat o espantat per qüestionar res. El grunge no portava pancartes, però sí un desacord profund amb la normalitat que el capitalisme tardà imposava. La política, ací, no era un programa, sinó un estat d’ànim que buscava escletxes per respirar.

Nirvana també va trencar amb la masculinitat hegemònica, un pilar central de moltes estructures de poder. El gest de Cobain vestint faldes, pintant-se les ungles o denunciant el masclisme en plena escena rock no era només una provocació; era una posició política clara en defensa de les dissidències i contra la violència de gènere. En un món que convertia l’agressivitat masculina en símbol de força, Nirvana va mostrar que la vulnerabilitat, la incomoditat i la ferida també són formes de rebel·lia.

A més, la lluita contra la hipocresia social i mediàtica va ser una constant. Cobain detestava ser convertit en producte comercial, un procés inevitable en la indústria cultural. Eixa tensió entre autèntic i mercantil és profundament política: com construir resistència en un sistema que assimila i domesticà tot el que toca? Nirvana no va oferir una fórmula, però sí un exemple de la fragilitat d’aquesta lluita i de com la cultura pot ser alhora espai de resistència i d’absorció.

La mort de Cobain, icona tràgica i mite involuntari, va servir també per reflexionar sobre com la societat tracta el sofriment mental. Encara hui, aquell episodi ressona com una denúncia muda: la salut mental, especialment entre els joves, és un problema profundament polític. Ignorar-lo és una forma de violència estructural. El malestar no és només individual, sinó col·lectiu, i la política l’ha menystingut massa temps.

Nirvana no era un grup polític en el sentit clàssic. No feien mítings, ni escrivien pamflets. Però han sigut, i continuen sent, una explosió de preguntes. Qui se sent exclòs? Què fa el sistema amb els qui no encaixen? Quin preu paguem per sobreviure emocionalment en societats accelerades i competitives? Com es pot ser lliure quan tot al voltant convida a la resignació?

En un temps en què la política s’ha convertit sovint en espectacle o en simple administració d’allò possible, Nirvana ens recorda que també és política allò que sacseja, allò que qüestiona, allò que incomoda. La seua música no proposa solucions, però obri finestres. I en un món que tanca portes cada dia, això ja és molt.

Potser, al remat, Nirvana és política perquè parla d’allò que la política institucional oblida: la vulnerabilitat, la ràbia, la sensació d’estar perdut i la necessitat de trobar un lloc en un món que no sempre té espai per a tots. Sense eslògans, sense partits, sense programes. Només amb tres acords, molta soroll i una sinceritat que encara hui desmunta les màscares del poder.

llegir més