La Flama ^

La nit de Sant Joan sempre arriba amb una mena de tremolor antic, com si l’aire mateix recordara coses que nosaltres ja quasi havíem oblidat. La Flama del Canigó baixa de la muntanya amb una serenitat que desarma, com si portara segles observant-nos i sabera perfectament què necessitem. No és només un foc que viatja, és una memòria viva que travessa fronteres, que ignora línies imposades i que ens recorda que hi ha una part de nosaltres que mai no ha volgut agenollar-se. Quan la Flama arriba als pobles, el silenci es trenca d’una manera especial, com si la terra respirara més fondo i la gent, sense dir res, entenguera que allò que arriba és més que un símbol: és una promesa.

La promesa que som un poble que ha resistit. Que ha estimat en la seua llengua fins i tot quan li deien que no servia, que no valia, que no era digna. La promesa que la cultura no és un luxe ni un caprici, sinó un espai on guarir-nos, on reconéixer-nos, on tornar a començar quan tot sembla perdut. La Flama del Canigó porta amb ella totes les veus que han sigut silenciades, totes les mans que han encés fogueres en temps foscos, totes les mirades que han buscat un futur on la llengua no siga un obstacle, sinó una casa.

Quan la Flama passa de mà en mà, passa també una responsabilitat que pesa i alhora allibera. És la responsabilitat de no deixar que ens apaguen, de no permetre que la indiferència o la por ens convertisquen en ombres. És la responsabilitat de continuar parlant, cantant, escrivint, estimant en valencià, encara que de vegades semble que el món va en una altra direcció. Hi ha una força estranya en aquest gest col·lectiu, una força que no naix de la grandesa, sinó de la persistència. De la gent que, sense fer soroll, manté viva una flama que podria haver-se extingit fa molt de temps.

La nit de Sant Joan és una nit de llum, però també és una nit de ferides. Ferides que brillen, que no s’amaguen, que ens recorden que el camí fins ací no ha sigut fàcil. Ferides que parlen de prohibicions, de menyspreus, de lluites que semblaven impossibles. Però també és una nit de tendresa, perquè en cada foguera hi ha un desig compartit: que la llengua visca, que el poble persistisca, que la cultura continue sent un refugi i una arma. Una arma que no fa mal, però que defensa. Una arma que no trenca, però que sosté.

Quan les flames s’alcen, hi ha un moment breu en què tot sembla possible. Les cares il·luminades, els ulls brillants, les rialles que s’escapen sense voler. És com si la nit més curta de l’any ens regalara un instant de veritat, un instant en què recordem que som més que un present fràgil, més que un futur incert. Som un fil llarguíssim que ve de lluny i que encara té molt per davant. Som la veu que no s’ha apagat, encara que molts ho desitjaren. Som la llengua que ha sobreviscut a tempestes, a silencis, a fronteres i a desmemòries.

La Flama del Canigó no és només un ritual. És un crit suau però ferm. Un crit que diu que no ens rendim, que no ens conformem, que no acceptem que ens convertisquen en una nota a peu de pàgina. És un crit que diu que la llengua és nostra i que la volem viva, lliure, estimada. Que no volem haver de justificar-la, ni demanar permís per usar-la, ni sentir-nos estranyes en la nostra pròpia terra. És un crit que diu que la cultura és un dret, no una concessió. Que la memòria és una força, no un pes.

Quan la Flama arriba, també arriba una mena de calma. Una calma que no és resignació, sinó consciència. La consciència que som moltes, que som diverses, que som un poble que ha après a resistir sense perdre la tendresa. Que ha après a lluitar sense perdre la poesia. Que ha après a caminar sense perdre la mirada ampla. La Flama ens recorda que no estem soles, que hi ha una comunitat que ens sosté, que ens acompanya, que ens reconeix. Una comunitat que sap que la llengua és més que paraules: és una manera de sentir, de mirar, de estar al món.

En la nit de Sant Joan, quan el cel sembla aguantar l’alé, nosaltres allarguem el crit i el convertim en promesa. Una promesa que no és solemne ni grandiloqüent, sinó íntima i profunda. La promesa de continuar estimant la llengua, fins i tot quan costa. De continuar defensant-la, fins i tot quan cansa. De continuar transmetent-la, fins i tot quan sembla que no hi ha temps. La promesa de no deixar que la Flama s’apague, perquè si s’apaga ella, també s’apaga una part de nosaltres.

La Flama del Canigó és un record i és un futur. És una ferida i és una cura. És un crit i és una carícia. És la prova que, malgrat tot, continuem ací. Que no ens han vençut. Que no ens han fet callar. Que encara tenim veu, i que aquesta veu mereix ser escoltada. La nit de Sant Joan ens recorda que la llengua és un pont entre allò que hem sigut i allò que podem ser. Un pont que travessem juntes, amb les mans plenes de cendra i el cor encés.

I així, mentre les flames ballen i la nit es fa breu, nosaltres tornem a dir-nos que sí. Que sí a la memòria, que sí a la cultura, que sí a la llengua, que sí al futur que encara podem construir. Que sí a la vida compartida, a la resistència tendra, a la dignitat que no es negocia. La Flama del Canigó ens il·lumina el camí, però som nosaltres qui hem de caminar-lo. I ho farem. Amb foc als ulls, amb paraules a la boca i amb un poble sencer al darrere.

llegir més

Nacions Unides, Administració pública ^

Hi ha dies internacionals que passen desapercebuts perquè no tenen globus, ni samarretes, ni un hashtag que faça tremolar les xarxes. I després està el Día de las Naciones Unidas per a la Administración Pública, que sona a jornada tècnica amb cafè aigualit i carpetes de cartó, però que en realitat és una excusa magnífica per recordar-nos que darrere de cada dret hi ha persones que el fan possible. I que, quan aquestes persones fallen, no és per art de màgia: és perquè algú ha decidit que la maquinària pública pot funcionar amb peces rovellades, amb oli caducat o directament sense motor.

L’administració pública és eixa criatura estranya que tothom critica però que tothom necessita. És com l’aire condicionat en ple juliol: només te’n recordes quan no funciona. I, tanmateix, és l’espina dorsal d’allò que anomenem convivència. Sense personal públic no hi ha escoles, no hi ha sanitat, no hi ha serveis socials, no hi ha cultura, no hi ha protecció del territori, no hi ha res que s’assemble mínimament a una societat que es vulga dir democràtica. Però sembla que això costa d’entendre en un temps on s’ha posat de moda confondre eficiència amb retallades i gestió amb propaganda.

Aquest dia internacional hauria de servir per mirar-nos al mirall i preguntar-nos què volem ser com a comunitat. Si volem una administració pública que siga un mur de contenció contra les desigualtats o un taulell d’atenció al client gestionat per qui més barat ho faça. Si volem que les persones que hi treballen tinguen condicions dignes o si preferim continuar alimentant el tòpic del funcionariat com si fóra un esport nacional. Perquè darrere de cada expedient, de cada cita prèvia, de cada informe, hi ha persones que sostenen el que moltes vegades la política abandona.

També és un bon moment per recordar que l’administració pública no és un decorat neutre. És un espai on es decideix qui té accés a què, qui pot avançar i qui queda atrapat en un laberint de finestretes. Per això cal una administració que siga inclusiva, que parle la llengua de la gent, que entenga la diversitat com una riquesa i no com un problema, que no deixe ningú fora perquè no sap navegar per un web mal dissenyat o perquè no té els recursos per entendre un procediment que sembla escrit per un oracle.

I sí, també cal dir-ho: una administració pública forta és la millor vacuna contra els discursos que volen convertir els drets en privilegis i els serveis públics en negocis. Quan es debilita el que és de totes, creix el que és de pocs. Quan es desmantella el públic, s’obri la porta a qui vol fer caixa amb allò que hauria de ser un bé comú. I això no és una opinió radical: és una constatació que es repeteix allà on s’ha jugat a fer experiments neoliberals amb la vida de la gent.

Aquest dia, per tant, no és només un homenatge al personal públic. És una crida a la responsabilitat col·lectiva. A entendre que l’administració no és un enemic, sinó una eina que hem de cuidar, exigir i millorar. Que necessitem més recursos, més estabilitat, més formació i més respecte. Que cal blindar els serveis públics perquè siguen un refugi i no un laberint. Que cal apostar per una administració que siga capaç de respondre a les necessitats d’un país que canvia, que es diversifica i que reclama ser tractat amb dignitat.

Celebrar el Día de las Naciones Unidas para la Administración Pública és, en el fons, celebrar la idea que la democràcia no és només votar cada quatre anys, sinó garantir que el dia a dia funcione amb justícia, transparència i equitat. És reivindicar que el públic és el que ens fa iguals, el que ens sosté quan tot trontolla, el que ens recorda que som comunitat i no només individus competint per un trosset de sort.

Potser no hi haurà globus ni samarretes, però hi ha una cosa millor: la possibilitat de defensar allò que ens permet viure amb drets. I això, siga quin siga el calendari, sempre és motiu de celebració.

llegir més

El dia que algú va decidir que les dones havien d’anar sense roba interior ^

Hi ha dies internacionals de tot. Del medi ambient, de la poesia, del gos adoptat, del veí simpàtic i fins i tot del croissant. Però un dia de dones sense roba interior? De veritat? Qui ho va parir? I sobretot: per què? Perquè si alguna cosa ens sobra com a societat és la capacitat infinita de convertir qualsevol ximpleria en una causa global, mentre les causes de veritat continuen esperant en una cua infinita, com si foren usuàries d’un centre de salut un dilluns de matí.

La primera reacció davant d’esta mena de “celebracions” és una barreja de perplexitat i cansament. Perplexitat perquè no saps si és una broma, una campanya de màrqueting o un experiment social per veure fins on arriba la nostra tolerància al surrealisme. I cansament perquè, una vegada més, el focus torna a posar-se en el cos de les dones, en la seua roba, en la seua absència de roba, en la seua disponibilitat simbòlica per a ser comentada, jutjada o convertida en trending topic.

El problema no és la roba interior, òbviament. El problema és la mirada. Eixa mirada que, disfressada de modernitat o de provocació simpàtica, continua fent exactament el mateix que fa dècades: convertir el cos femení en un espai públic, opinable, consumible i, sobretot, disponible. I això, per molt embolcall viral que tinga, continua sent el mateix masclisme de sempre, només que amb filtres d’Instagram i un hashtag que fa gràcia.

També hi ha un altre detall: la suposada llibertat. Perquè sempre que apareix una ocurrència d’estes, algú diu que és “empoderador”. Que és “trencar tabús”. Que és “celebrar el cos”. Però la pregunta és: qui ho diu? Qui marca el relat? Qui decideix què és alliberador i què és una altra forma de pressió disfressada de festa? Perquè si l’alliberament passa per seguir un guió que no has escrit tu, potser no és alliberament, sinó una altra manera de collar-te, només que amb un somriure.

I després està la dimensió pràctica. Perquè, sincerament, si hi ha un dia internacional que caldria reivindicar, seria el dia de la roba interior còmoda. El dia del sostenidor que no et mossega les costelles. El dia de les calcetes que no et recorden constantment que existixen. El dia de la roba interior que no és una tortura medieval amb puntilla. Però no: algú ha decidit que la gràcia està en no portar-ne. Com si la vida quotidiana no tinguera ja prou incomoditats.

També és curiós com estes iniciatives mai van dirigides als homes. No hi ha un dia internacional d’homes sense calçotets. I si existira, probablement seria un desastre logístic i una amenaça per a la convivència. Però sobretot demostraria una cosa: que quan el focus es posa en els cossos masculins, de sobte tot deixa de ser divertit, simbòlic o empoderador. Perquè el que és “natural” per a uns, és “provocador” per a altres. I això ja diu molt.

Al final, la qüestió de fons és molt més simple: per què continuem inventant dies que no resolen res? Per què seguim alimentant rituals que no aporten cap millora real a la vida de ningú? Per què ens costa tant posar el focus en el que de veritat importa: la igualtat efectiva, la llibertat real, la dignitat quotidiana, la seguretat, la salut, el respecte? Potser perquè això no genera clics. Potser perquè això no ven. Potser perquè això no és tan fàcil de convertir en un meme.

I tanmateix, la resistència està en dir-ho. En mirar estes ocurrències amb humor, sí, però també amb una mica de mala llet. En recordar que el feminisme no és un carnaval ni una excusa per a fer campanyes absurdes. En reivindicar que els cossos no són eslògans. En recordar que la llibertat no és llevar-se roba, sinó llevar-se pressions. I que, si algun dia hem de celebrar alguna cosa, siga que per fi hem deixat de convertir el cos de les dones en un parc temàtic.

Perquè, sincerament, si hi ha un dia que caldria instaurar, és el dia internacional de deixar de dir ximpleries. Eixe sí que seria revolucionari.

llegir més

El 1983 que encara pesa: memòria, conflicte i identitat en el tancament d’AHM ^

El tancament d’Altos Hornos del Mediterráneo en 1983 no és només un episodi industrial, sinó un punt d’inflexió en la història contemporània del País Valencià. Aquell any va marcar la fi d’un model econòmic, la ruptura d’un teixit social i l’inici d’un procés de redefinició identitària que encara hui continua obert. Analitzar aquell moment des d’una perspectiva acadèmica implica entendre que la siderúrgia no era únicament una fàbrica, sinó un ecosistema complet que articulava la vida quotidiana, les relacions socials i la consciència col·lectiva d’un territori. Quan una estructura així cau, no desapareix només una activitat productiva: s’esfondra un món.

La siderúrgia de Sagunt havia nascut com un projecte d’Estat, amb una forta càrrega simbòlica i estratègica. Durant dècades, va ser un pol d’atracció de població, un espai de mobilitat social i un laboratori de cultura obrera. Les persones que hi treballaven no eren simples peces d’un engranatge industrial, sinó subjectes actius d’una comunitat que es reconeixia en el ferro, en el foc i en la disciplina col·lectiva del treball. AHM era un espai on la identitat de classe es vivia de manera intensa, i on la solidaritat no era un concepte abstracte, sinó una pràctica quotidiana.

Quan a principis dels anys vuitanta el govern central va començar a parlar de reestructuració, el llenguatge tecnocràtic va xocar frontalment amb la realitat social del Port de Sagunt. Els informes que declaraven la planta “inviable” responien a una lògica macroeconòmica que ignorava deliberadament les conseqüències humanes i territorials. La siderúrgia no era un número en un balanç, sinó el cor d’una ciutat. La decisió de tancar-la, anunciada oficialment el març de 1983, va ser percebuda com una agressió política i emocional. No era només una qüestió econòmica: era una qüestió de dignitat.

El mes de juny de 1983 va ser especialment significatiu perquè va concentrar la tensió acumulada durant mesos. Les mobilitzacions es van intensificar i la ciutat va entrar en un estat de resistència permanent. Les assemblees obreres, que ja eren habituals, es van convertir en espais de deliberació col·lectiva on es discutien estratègies, es compartien pors i s’articulava un discurs que combinava la defensa del treball amb la defensa del territori. En aquell moment, Sagunt va demostrar que la identitat local no és un element folklòric, sinó una força política capaç de mobilitzar milers de persones.

La resposta social al tancament d’AHM va ser un exemple paradigmàtic de lluita obrera en un context de transformació econòmica global. Mentre Europa avançava cap a un model postindustrial, els territoris que havien crescut al voltant de grans complexes fabrils quedaven exposats a una vulnerabilitat extrema. Sagunt no va ser una excepció, però tampoc va ser un cas passiu. La ciutat va construir un relat de resistència que encara hui forma part del seu imaginari col·lectiu. Les marxes, els talls de carretera, les ocupacions i les manifestacions massives no van ser simples actes de protesta, sinó expressions d’un subjecte polític que es negava a acceptar la desaparició del seu projecte de vida.

Des d’una perspectiva acadèmica, el tancament d’AHM pot interpretar-se com un procés de desindustrialització imposada que va generar un impacte multidimensional. En l’àmbit econòmic, va provocar la destrucció de milers de llocs de treball directes i indirectes, i va obligar el territori a reinventar-se sense recursos suficients. En l’àmbit social, va trencar xarxes de suport mutu i va generar un sentiment de desprotecció que encara hui es percep en determinats discursos locals. En l’àmbit polític, va evidenciar la distància entre les decisions estatals i les necessitats reals de les persones afectades. I en l’àmbit simbòlic, va deixar una cicatriu que continua condicionant la manera com Sagunt entén el seu passat i projecta el seu futur.

La memòria del 1983 no és homogènia. Per a moltes persones, aquell any representa la pèrdua d’una estabilitat que semblava garantida. Per a altres, és el record d’una lluita col·lectiva que va demostrar la força d’un poble unit. I per a les generacions més joves, és un relat transmés que ajuda a entendre per què el Port de Sagunt és com és: orgullós, combatiu i profundament marcat per la seua història industrial. La memòria, en aquest cas, no és només un exercici de record, sinó una eina per interpretar el present.

La reindustrialització promesa després del tancament va ser, en gran mesura, insuficient. Les polítiques públiques no van aconseguir compensar la magnitud de la pèrdua, i el territori va haver d’afrontar dècades de transició econòmica amb resultats desiguals. Aquest fet reforça la idea que el tancament d’AHM no va ser només una decisió econòmica, sinó una decisió política que va situar Sagunt en una posició de desavantatge estructural. La ciutat ha avançat, sí, però ho ha fet malgrat les circumstàncies, no gràcies a elles.

Hui, quan es parla de memòria industrial, és imprescindible recuperar el 1983 no com un episodi tancat, sinó com un procés que continua influint en la identitat col·lectiva. La preservació del patrimoni siderúrgic, la reivindicació de la lluita obrera i la necessitat de construir un model econòmic sostenible són elements que deriven directament d’aquella experiència. La memòria no és nostàlgia: és una forma de resistència.

El tancament d’AHM ens recorda que les decisions econòmiques no són neutres i que els territoris tenen dret a defensar-se. També ens recorda que la dignitat de les persones treballadores no pot quedar subordinada a criteris tecnocràtics que ignoren la realitat social. I, sobretot, ens recorda que un poble organitzat és capaç de plantar cara a qualsevol imposició, encara que no sempre aconseguisca evitar-la.

El 1983 continua pesant perquè va ser un any que va redefinir Sagunt. Va ser un any de dolor, però també de coratge. Un any de pèrdua, però també de consciència. Un any que va demostrar que la identitat d’un poble no es pot apagar com un alt forn. I és precisament per això que continuar parlant d’AHM no és un exercici de melancolia, sinó un acte de justícia.

llegir més

Solstici d’estiu a Sagunt: memòria que crema i civilitzacions que tornen ^

El solstici d’estiu sempre ha tingut una manera molt particular de fer-nos sentir que formem part d’alguna cosa més antiga que nosaltres. A Sagunt, aquesta sensació es multiplica. No és només que el sol caiga amb la contundència habitual ni que la mar done eixa olor d’humitat calenta que anuncia que ja no hi ha marxa arrere. És que ací, quan arriba el solstici, sembla que les pedres del teatre i del castell recorden coses que nosaltres hem oblidat. I no ho fan amb nostàlgia, sinó amb una mena de serenitat orgullosa, com si digueren: “Tranquilitat, que abans que vosaltres ja hem vist de tot”.

El solstici és un bon moment per pensar en com les civilitzacions han anat deixant capes de significat damunt d’aquest territori. Sagunt és un lloc on conviuen, sense demanar permís, els rastres d’ibers, romans, medievals i tota la gent que ha vingut després. I cada any, quan el sol arriba al punt més alt, sembla que totes aquestes presències es posen d’acord per recordar-nos que som herència i, alhora, possibilitat. Que som continuïtat i ruptura. Que som, en definitiva, un experiment col·lectiu que encara no ha acabat.

Hi ha qui diu que el solstici és un portal simbòlic, un moment en què la llum toca sostre i ens obliga a mirar-nos sense excuses. A Sagunt, això es nota especialment. Potser perquè vivim envoltades de restes que ens parlen de com altres pobles van gestionar els seus propis punts d’inflexió. Els romans, per exemple, celebraven el poder de la llum amb una barreja de ritual i política que faria somriure qualsevol persona que haja assistit a un ple municipal recent. Les societats antigues sabien que el solstici no era només un fenomen astronòmic, sinó una oportunitat per redefinir-se. I nosaltres, que ens pensem tan modernes, encara funcionem igual.

El solstici també ens recorda que la llum no és eterna. Que després del punt màxim comença, lentament, la davallada. I això, lluny de ser una mala notícia, és una invitació a valorar el que tenim entre mans. Sagunt, amb tota la seua complexitat, és un bon exemple d’això. Som un municipi que ha crescut, que ha canviat, que ha discutit molt i que ha celebrat encara més. Som un espai on conviuen tradicions antigues, com les que encara ressonen en les pedres del castell, amb noves formes de viure i de relacionar-nos. I el solstici ens diu que tot això és fràgil, però també profundament valuós.

Quan arriba aquest moment de l’any, una part de nosaltres sent la necessitat de fer balanç. No un balanç comptable, sinó un de vital. Què hem fet amb la llum que hem tingut fins ara. Què volem fer amb la que vindrà. I sobretot, com podem evitar repetir els errors de les civilitzacions que ens han precedit. Perquè si alguna cosa ens ensenya la història de Sagunt és que les societats que no escolten els seus propis senyals acaben pagant-ho car. I el solstici, amb la seua contundència silenciosa, és un d’aquests senyals.

Potser per això, cada any, quan el sol es planta al punt més alt, moltes persones busquen rituals nous o recuperen antics. Encendre una foguera, caminar fins a la mar, fer un desig, deixar anar alguna cosa que pesa massa. Són gestos senzills, però carregats de significat. Gestos que ens connecten amb totes les persones que, abans que nosaltres, van mirar el cel i van pensar que aquell moment tenia alguna cosa especial. I la veritat és que la té.

El solstici d’estiu a Sagunt no és només una data. És un recordatori. Ens diu que formem part d’una història llarga, que no som tan originals com ens pensem i que, alhora, tenim la responsabilitat de continuar escrivint-la. Ens diu que la llum és un regal, però també un repte. I ens convida a preguntar-nos què volem fer amb ella abans que torne a minvar.

llegir més