Quan dir “vivir” és tornar a nàixer ^

Hi ha dies que no són només dates al calendari, sinó espills que ens obliguen a mirar-nos d’una manera diferent. El Dia Mundial de la Persona Supervivient de Càncer és un d’eixos dies. No és una commemoració solemne ni un ritual buit: és un recordatori col·lectiu que la vida, quan s’ha vist amenaçada, adquireix una textura nova, més aspra i més tendra alhora. I, per parlar d’això, és difícil no pensar en la cançó “Vivir” de Rozalén, que s’ha convertit en una mena d’himne íntim per a moltes persones que han travessat la malaltia i han descobert que sobreviure no és només continuar respirant, sinó reaprendre a existir.

La cançó parla de mirar-se al mirall i reconéixer-se, encara que siga amb cicatrius. Parla de donar-se permís per sentir, per plorar, per riure, per tornar a començar. I eixa és, precisament, la història de tantes persones que han passat per un diagnòstic de càncer i han hagut de reconstruir-se des de la fragilitat. Quan una veu com la de Rozalén diu que “vivir es aceptar que la vida te duela”, no està fent poesia barata: està posant paraules a una experiència que moltes persones coneixen massa bé. És una invitació a abraçar la vulnerabilitat com a part de la força.

El càncer no és només una batalla mèdica. És un terratrémol emocional, social i vital. Qui l’ha viscut sap que la paraula supervivència no és un final feliç, sinó un procés llarg, irregular i sovint silenciós. Per això és tan important que existisca un dia com aquest, que reconega no sols la lluita, sinó també el que ve després: la por que no marxa del tot, la necessitat de tornar a confiar en el propi cos, la sensació d’haver canviat per dins encara que el món continue igual. En aquest sentit, parlar de supervivència és parlar també de resiliència i de cura emocional.

Quan escoltem “Vivir”, hi ha una cosa que colpeja especialment: la idea que la vida no és perfecta, però és nostra. I això, per a una persona que ha passat per un càncer, pot ser revolucionari. Perquè la malaltia sovint roba la sensació de control, de futur, d’identitat. Recuperar-les és un acte de valentia. I no cal caure en discursos naïfs ni en frases motivacionals buides. La realitat és que moltes persones supervivents conviuen amb seqüeles físiques, amb cansament crònic, amb canvis en la percepció del temps i de les prioritats. Però també és cert que moltes d’elles descobreixen una manera nova d’estar al món, més conscient, més honesta, més connectada amb el que importa.

El Dia Mundial de la Persona Supervivient de Càncer és també una oportunitat per parlar de la comunitat. Perquè ningú sobreviu a soles. Hi ha famílies que sostenen, amistats que acompanyen, professionals que cuiden, col·lectius que donen suport. I hi ha, sobretot, una xarxa invisible de persones que han passat pel mateix i que es reconeixen en una mirada, en un gest, en un silenci. Eixa comunitat és essencial per entendre que la supervivència no és un estat individual, sinó un procés compartit. Quan una persona diu “he superat un càncer”, darrere hi ha moltes mans que l’han ajudada a caminar.

També és un bon moment per recordar que la supervivència no és igual per a tothom. Les desigualtats socials, econòmiques i territorials afecten l’accés al diagnòstic, al tractament i al seguiment. No totes les persones tenen les mateixes oportunitats de curació ni les mateixes condicions per reconstruir la seua vida després. Per això, parlar de supervivència és també parlar de justícia social i de la necessitat de reforçar la sanitat pública, la investigació i els recursos d’acompanyament. No podem celebrar la vida sense denunciar les barreres que encara impedeixen que totes les persones tinguen les mateixes possibilitats de continuar vivint-la.

La cançó de Rozalén també parla de mirar el futur amb una mena de tendresa valenta. No es tracta de negar el dolor, sinó d’integrar-lo. I això és exactament el que fan moltes persones supervivents: conviuen amb la memòria de la malaltia, però no deixen que siga l’únic relat de la seua vida. Aprenen a celebrar les petites coses, a valorar els instants que abans passaven desapercebuts, a posar límits, a prioritzar-se. És com si la vida, després del càncer, tinguera un altre sabor. No necessàriament més dolç, però sí més intens.

Hi ha qui diu que sobreviure és tornar a nàixer. I potser és cert. Però no és un naixement idíl·lic, sinó un de ple de dubtes, de pors i d’esperances. Un naixement que no es fa en silenci, sinó amb la companyia de totes les persones que han estat al costat. Un naixement que no es celebra amb confeti, sinó amb respiracions profundes i amb la consciència que cada dia és un regal fràgil. I és precisament eixa fragilitat la que fa que la vida siga tan valuosa.

Quan arriba aquest dia, val la pena parar i escoltar “Vivir” amb calma. Deixar que la música ens recorde que la vida no és una cursa, sinó un camí irregular, ple de corbes i de llums inesperades. Pensar en totes les persones que han sobreviscut, en les que continuen lluitant i en les que, malauradament, no han pogut continuar. I entendre que la supervivència no és un privilegi individual, sinó una responsabilitat col·lectiva: la de construir un món on cada persona tinga dret a viure, a curar-se, a ser acompanyada i a tornar a començar.

Aquest dia no és només per a les persones que han superat un càncer. És també per a totes les que estimen, cuiden, acompanyen i sostenen. Per a les que han après que la vida pot trencar-se en qualsevol moment i, tot i així, continuen estimant-la. Per a les que han descobert que viure és un verb actiu, que s’ha de conjugar cada dia amb paciència, amb coratge i amb molta tendresa.

I, sobretot, és un dia per recordar que la vida, fins i tot quan fa mal, continua sent vida. Que cada respiració compta. Que cada pas és un triomf. Que cada persona que ha travessat un càncer és un testimoni vivent que la llum pot tornar, encara que siga a poc a poc. I que, com diu la cançó, viure és també deixar-se ajudar, deixar-se sentir i deixar-se ser.

llegir més

Quant la indústria marca el ritme ^

El debat sobre el futur de l’educació pública valenciana ha tornat a encendre’s arran de l’impuls del Battery Campus de Sagunt, un centre integrat de Formació Professional que la Generalitat vol convertir en la joia de la corona del nou clúster industrial de les bateries. El projecte, amb una inversió que supera els trenta milions d’euros i una obertura prevista per al curs 2027-2028, s’ha presentat com una aposta estratègica per garantir mà d’obra qualificada per a la gigafactoria de PowerCo i per consolidar la Comunitat Valenciana com un pol europeu d’electromobilitat. Però darrere d’aquesta narrativa de modernitat i futur s’amaga una pregunta incòmoda que moltes famílies, docents i comunitats educatives es fan: quines són realment les prioritats de l’escola pública valenciana.

És evident que el Battery Campus no és un centre educatiu qualsevol. No naix d’una necessitat pedagògica, sinó d’una necessitat industrial. No respon a un diagnòstic global del sistema educatiu, sinó a un projecte empresarial concret. I això, que no és necessàriament negatiu, sí que obliga a mirar amb lupa el model que estem construint. Perquè quan un govern decideix invertir desenes de milions en un centre de FP especialitzat mentre molts centres públics continuen amb barracons, infraestructures obsoletes, ràtios encara massa altes o falta de personal d’atenció a la diversitat, la pregunta sobre les prioritats no és només legítima, sinó imprescindible.

La Generalitat defensa que el Battery Campus no resta recursos a l’educació ordinària i que, de fet, el sistema públic compta amb més professorat que mai, amb ràtios més baixes i amb un reforç de la inclusió educativa. Les dades oficials indiquen que hi ha més de 83.000 docents, que les ràtios en infantil i primària se situen al voltant de 21 alumnes i que s’han mantingut unitats en zones en risc de despoblament. Tot això és cert, però també ho és que la realitat quotidiana de molts centres continua marcada per la precarietat estructural. Hi ha escoles que esperen obres des de fa anys, instituts que no tenen espais suficients per a laboratoris o tallers, i equips docents que treballen al límit per atendre la diversitat creixent de l’alumnat sense els recursos necessaris.

En aquest context, la decisió d’impulsar un centre de FP d’alta especialització orientat quasi exclusivament a una sola empresa pot generar la sensació que l’educació pública es converteix en una eina al servei de l’economia, i no al servei de la ciutadania. És una sensació que no és nova i que, de fet, forma part d’un debat europeu més ampli. A països com Alemanya, Finlàndia o Suècia, la Formació Professional estratègica s’ha convertit en un instrument clau per garantir la competitivitat industrial. Projectes com la xarxa Voltage o l’EBA Academy formen milers de professionals per a la indústria de les bateries, amb una escala i una ambició que superen de llarg el cas valencià. Però hi ha una diferència fonamental: aquests projectes europeus tenen una vocació transnacional i sistèmica, no depenen d’una sola empresa i estan integrats en una estratègia educativa global que no descuida l’educació generalista.

El Battery Campus, en canvi, és un projecte territorialitzat i profundament vinculat a PowerCo. És un centre que formarà centenars de persones cada any, amb una inserció laboral pràcticament garantida, però que respon a una necessitat molt concreta i molt local. Això pot ser positiu per al Camp de Morvedre, que veurà créixer l’ocupació qualificada, l’activitat econòmica i l’atracció d’empreses auxiliars. Però també pot generar una dependència excessiva d’un únic sector industrial, amb els riscos que això comporta en un context global tan volàtil com el de la tecnologia de bateries.

La pregunta de fons és si aquest model és compatible amb un sistema educatiu públic que aspire a ser equitatiu, inclusiu i orientat al desenvolupament integral de totes les persones. La FP estratègica és necessària, però no pot convertir-se en el centre de gravetat de les polítiques educatives. L’educació no pot reduir-se a formar mà d’obra per a les empreses, per molt innovadores o verdes que siguen. L’educació ha de formar ciutadania crítica, persones capaces de pensar, de crear, de conviure i de transformar el món. I això requereix invertir en infantil, en primària, en secundària, en batxillerat, en arts, en humanitats, en ciències socials, en educació emocional i en tot allò que no genera retorn econòmic immediat però sí retorn social a llarg termini.

També cal preguntar-se quin impacte té aquest tipus de projectes en la percepció social de la FP. Durant anys, la Formació Professional ha lluitat contra l’estigma de ser una opció de segona. Ara, amb projectes com el Battery Campus, corre el risc contrari: convertir-se en una FP elititzada, orientada a sectors d’alt valor afegit i amb una forta presència empresarial, mentre altres branques de la FP continuen invisibilitzades i infrafinançades. La FP ha de ser diversa, accessible i equilibrada, no un aparador tecnològic al servei d’un únic sector.

A més, cal reflexionar sobre el paper de les institucions educatives en relació amb les empreses. La col·laboració és necessària i beneficiosa, però ha de ser equilibrada. Quan una empresa té tanta influència en el disseny, la governança i la finalitat d’un centre públic, cal garantir mecanismes de control democràtic i transparència. L’educació pública no pot convertir-se en un apèndix de les necessitats empresarials, per molt estratègiques que siguen.

El Battery Campus pot ser una oportunitat extraordinària per a Sagunt i per a la Comunitat Valenciana. Pot generar ocupació, innovació i desenvolupament territorial. Pot situar-nos en el mapa europeu de la indústria verda. Però també pot convertir-se en un símbol d’un model educatiu que prioritza l’economia per damunt de les persones. I això, en un moment en què l’escola pública necessita més que mai estabilitat, recursos i visió de futur, és un risc que no podem ignorar.

La clau està a trobar l’equilibri. És possible impulsar la FP estratègica sense abandonar l’educació ordinària. És possible col·laborar amb les empreses sense subordinar-s’hi. És possible apostar per la innovació sense oblidar la igualtat d’oportunitats. Però això exigeix una política educativa coherent, transparent i centrada en el bé comú. Exigeix escoltar les comunitats educatives, reforçar els centres públics i garantir que cap projecte, per molt brillant que siga, eclipse les necessitats quotidianes de milers d’alumnes i docents.

El futur de l’educació valenciana no es juga només en un campus de bateries, sinó en cada aula, en cada escola i en cada institut del territori. I és allí on cal posar el focus si volem un sistema educatiu que siga realment públic, inclusiu i transformador.

llegir més

La Fúmiga: la banda sonora d’un país que es vol viu ^

Hi ha grups que fan música i hi ha grups que fan país. La Fúmiga pertany, sense cap mena de dubte, a aquesta segona categoria. No perquè ho hagen buscat de manera programàtica, ni perquè hagen volgut convertir-se en portaveus de res, sinó perquè han sabut escoltar el pols d’un territori que necessitava una veu col·lectiva, una energia compartida i un espai on reconéixer-se sense vergonya ni complexos. La Fúmiga ha esdevingut la banda sonora d’un país que es vol viu, alegre, crític i inclusiu, i ho ha fet amb una naturalitat que només tenen aquelles propostes culturals que naixen de la gent i tornen a la gent.

La seua música és una invitació a entrar en un espai on totes les persones són benvingudes. No hi ha jerarquies, no hi ha elitismes, no hi ha distàncies. Quan sonen els metalls i esclata el ritme, el públic deixa de ser públic i es converteix en comunitat. És en aquest punt on La Fúmiga transcendeix el format de grup musical i es transforma en un fenomen social. Les seues cançons no només s’escolten: es viuen, es ballen, s’abracen. Són un llenguatge emocional compartit que ha anat creixent al mateix ritme que una generació que buscava referents propis, propers i honestos.

La Fúmiga ha sabut convertir la festa en un espai polític en el sentit més ampli i més humà del terme. No parlem de partidismes, sinó de la política que es fa quan la gent s’ajunta, es reconeix i es cuida. Les seues lletres parlen de cures, d’autoestima, de feminisme, de vulnerabilitat, de resistència quotidiana, de la necessitat de construir relacions més sanes i més lliures. I ho fan sense moralismes, sense solemnitat, sense aquella rigidesa que sovint acompanya els discursos transformadors. La Fúmiga transforma perquè emociona, i emociona perquè parla des d’un lloc sincer i compartit.

En un país acostumat massa sovint a mirar-se amb desconfiança, La Fúmiga ha aportat una dosi d’autoestima col·lectiva que feia falta. Han demostrat que la cultura popular pot ser contemporània, que la música festiva pot ser profunda, que la llengua pot ser un pont i no una frontera. Han aconseguit que milers de persones canten en valencià sense pensar-hi, sense justificar-ho, sense haver de reivindicar res. Simplement perquè els surt de dins. I això, en un context on la llengua ha estat tantes vegades motiu de conflicte, és una victòria cultural de primer ordre.

La identitat que proposa La Fúmiga no és rígida ni excloent. És una identitat que es balla, que es riu, que es plora, que es comparteix. Una identitat que no necessita definir-se contra ningú, sinó que es construeix des de l’alegria de ser qui som. Aquesta és, probablement, la clau del seu èxit: han sabut fer que la gent se senta còmoda sent ella mateixa. Han creat un espai on la diversitat és celebrada, on les diferències sumen, on la festa és un lloc segur per a totes les persones. En un món cada vegada més polaritzat, aquesta manera d’entendre la cultura és profundament revolucionària.

Els concerts de La Fúmiga són una experiència que va més enllà de la música. Són un ritual col·lectiu on el país es reconcilia amb si mateix. Quan milers de persones canten a una sola veu, quan els cossos es mouen al mateix ritme, quan les emocions es desborden sense por, passa una cosa que no es pot explicar només amb paraules: es crea comunitat. I en aquesta comunitat, moltes persones han trobat un lloc on sentir-se part d’alguna cosa més gran, més ampla, més generosa.

La Fúmiga també ha sabut projectar el País Valencià cap al futur. No es tracta només de recuperar tradicions o de reivindicar arrels, sinó de construir una cultura que mire endavant, que siga capaç de dialogar amb el món sense perdre la pròpia veu. La seua música és mediterrània, sí, però també és global. És festiva, però també és reflexiva. És local, però parla un llenguatge universal. Aquesta combinació és la que els ha permés connectar amb públics diversos i convertir-se en un referent més enllà de les fronteres del seu territori.

En un moment en què la cultura sovint es veu amenaçada per la precarietat, la uniformització i la lògica del consum ràpid, La Fúmiga representa una manera diferent d’entendre-la: com un espai de trobada, de creació col·lectiva, de resistència quotidiana. Han demostrat que es pot fer música popular sense renunciar a la qualitat, que es pot fer festa sense renunciar al missatge, que es pot fer país sense renunciar a la diversitat.

La Fúmiga és, en definitiva, la banda sonora d’un país que vol viure amb alegria i amb dignitat. Un país que no té por de dir qui és, però tampoc de canviar. Un país que sap que la cultura és una eina poderosa per construir futurs més justos, més lliures i més inclusius. Un país que, quan sona La Fúmiga, es reconeix, s’emociona i es projecta cap endavant.

I potser aquesta és la seua gran aportació: haver-nos recordat que, malgrat totes les dificultats, encara tenim motius per celebrar-nos. Que la festa pot ser un acte de resistència. Que la música pot ser un espai de cura. Que la comunitat pot ser un refugi. Que el país que som i el país que volem ser poden ballar junts, a ritme de metalls, de somriures i de futur.

Gràcies per tant.

llegir més

L’efecte Mandela i la frase que mai no oblidarem… encara que no siga exacta ^

Hi ha records que no són records, sinó ecos. Fragments d’una conversa que ningú no sap ben bé d’on han eixit, però que tothom repeteix com si foren dogma. L’efecte Mandela funciona així: una frase es converteix en veritat emocional, encara que no coincidisca amb la realitat. I al nostre país, quan la política entra en joc, aquest mecanisme es dispara com un petard de mascletà.

Un exemple recent i persistent és la frase atribuïda a Pedro Sánchez durant la DANA: aquell famós “si quieren ayuda, que la pidan”. Molta gent la recorda com si haguera sigut una resposta freda, distant, quasi burocràtica davant d’un desastre natural que va colpejar pobles sencers. La frase ha quedat gravada en la memòria col·lectiva com un símbol d’indiferència institucional. Però quan busques el context, quan escoltes les declaracions completes, quan revises què es va dir i com es va dir, t’adones que el record popular no coincideix exactament amb els fets. És un Mandela de manual: la memòria col·lectiva ha fet la seua pròpia versió, més contundent, més útil per a la discussió política i més fàcil de compartir.

El més curiós és que no cal mala fe perquè això passe. El cervell humà és així: quan una frase encaixa amb el relat que volem creure, la fem nostra. Quan una expressió reforça la nostra indignació, la convertim en titular. I quan una idea circula prou per xarxes, tertúlies i grups de WhatsApp, acaba transformant-se en record. Un record que, encara que siga imprecís, és emocionalment potent. I la memòria emocional sempre guanya a la memòria factual.

L’efecte Mandela no és només un error; és una necessitat. Necessitem relats que expliquen el món, encara que siguen simplificats. Necessitem frases que simbolitzen un moment, encara que no siguen exactes. Necessitem culpables clars, herois nets i frases que resumisquen la complexitat en sis paraules. I així, una expressió atribuïda, repetida i reinterpretada acaba convertint-se en la veritat que molta gent recorda, encara que no siga la veritat que va passar.

El problema no és que la frase siga exacta o no. El problema és que, quan un record col·lectiu es consolida, costa moltíssim desfer-lo. La memòria és com el ciment: una vegada qualla, ja no hi ha manera de separar els ingredients. I així, la frase de la DANA ha passat de ser un fragment de conversa a ser un símbol polític. Un símbol que cadascú utilitza com vol, segons el relat que li encaixa.

Potser el que ens revela tot això és que vivim en un país on la memòria funciona més per emoció que per precisió. On una frase pot convertir-se en mite en qüestió d’hores. On la política es construeix tant amb records reals com amb records inventats. I on, al final, l’efecte Mandela no és una anomalia: és una manera de funcionar.

Per això convé recordar que la memòria no és una fotografia, sinó una pintura. I cada vegada que la contem, la repintem. A vegades amb colors més vius, a vegades amb traços més gruixuts, a vegades amb frases que no es van dir exactament així, però que ens ajuden a explicar el que sentíem.

La frase de la DANA quedarà per a molta gent com un record indiscutible. I potser això diu més de nosaltres que de qui la va pronunciar o no. Diu que necessitem frases que ens indignen, que ens mobilitzen, que ens expliquen. Encara que siguen, en part, inventades.

I això, ens agrade o no, és l’essència de l’efecte Mandela: no recordem el que va passar, sinó el que necessitàvem que passara.

llegir més

Tornen als carrers ^

Hi ha qui es pregunta per què unes mestres i uns mestres ja jubilats tornen al carrer quan una pujada salarial ja no els afecta. La pregunta, en realitat, diu més de qui la formula que de la protesta mateixa. Perquè només pot sorprendre la presència del professorat jubilat qui entén l’educació com un simple contracte laboral i no com un compromís vital amb la societat. Quan una persona ha dedicat dècades a acompanyar generacions d’alumnat, a sostenir centres educatius amb més voluntat que recursos i a fer de la seua feina un acte de servei públic, és normal que continue defensant-la fins i tot quan ja no cobra per fer-ho.

La imatge d’aquestes persones majors, amb pas lent però convicció ferma, diu molt més que qualsevol consigna. Diu que l’educació pública no és una trinxera temporal, sinó un projecte col·lectiu que travessa etapes, governs i jubilacions. Diu que hi ha una memòria professional que no es pot desconnectar com qui apaga un ordinador. I diu, sobretot, que hi ha una generació que sap perfectament què passa quan es desmantella el sistema educatiu: ho han viscut, ho han combatut i no estan disposades a veure-ho repetir.

La vocació, aquesta paraula que sovint s’utilitza per justificar salaris baixos i condicions precàries, adquireix ací un altre sentit. No és resignació ni sacrifici romàntic. És consciència. És saber que l’educació és un bé comú i que, si no la defensem entre totes, la perdem totes. És entendre que la lluita per un sistema educatiu digne no és una qüestió individual, sinó una responsabilitat compartida. I és, també, un recordatori incòmode: si fins i tot qui ja no hi treballa ix al carrer, potser és que el problema és més greu del que alguns volen admetre.

El professorat jubilat que es manifesta no ho fa per ells. Ho fa per les criatures que vindran, per les famílies que necessiten una escola pública forta i per les professionals que encara estan dins i que, massa sovint, se senten soles. Ho fa perquè sap que cada retallada té conseqüències reals a les aules, i que cada millora que no arriba és una oportunitat perduda per a l’alumnat. Ho fa perquè estima el que ha fet tota la vida i perquè no vol veure’l degradat.

Potser la pregunta no és per què es manifesten. Potser la pregunta és per què hi ha qui encara no ho entén. I potser la resposta és que hi ha una part de la societat que només mira l’educació quan li toca de prop, mentre que una altra part —la que hui ix al carrer amb cabells blancs i pancartes gastades— sap que l’educació és l’única herència que realment val la pena deixar.

La vocació no és un eslògan. És una manera de continuar lluitant fins i tot quan ja no et toca. I és, també, una invitació a preguntar-nos què estem disposades a fer cadascuna de nosaltres per defensar allò que és de totes.

llegir més