Unicorn: un símbol que diu més del que sembla ^

Hi ha símbols que sorprenen per la seua força, i d’altres que sorprenen per la seua existència mateixa. L’unicorn, criatura mitològica que moltes persones associen a contes infantils o a fantasies acolorides, és un d’aquells éssers que, malgrat no existir, ha aconseguit arrelar en la cultura de pobles sencers. Tant és així que Escòcia el reconeix com el seu animal nacional, un fet que pot semblar anecdòtic però que revela molt sobre la manera com les societats es conten a si mateixes.

L’unicorn ha sigut, durant segles, un símbol de llibertat, puresa i força indomable. En la tradició celta, aquesta criatura representa un esperit que no es deixa sotmetre, una energia que només pot ser domesticada si ella mateixa ho permet. És una imatge poderosa per a un país que ha viscut lluites constants per mantindre la seua identitat i la seua autonomia. No és casualitat que l’unicorn aparega en l’escut reial escocés des de l’edat mitjana, sovint representat amb una cadena d’or que, paradoxalment, reforça la idea que només un poder legítim pot controlar allò que és realment lliure.

Quan arriba el Dia Internacional de l’Unicorn, el 9 d’abril, moltes persones ho viuen com una celebració simpàtica, quasi lúdica. Però darrere d’aquesta data hi ha una invitació a pensar en el paper que tenen els mites en la nostra vida col·lectiva. En un món que sovint exigeix pragmatisme i velocitat, recordar que les cultures també es construeixen a partir de llegendes i imaginaris compartits és una manera de reivindicar la importància de la creativitat i de la memòria simbòlica.

L’unicorn és un recordatori que els pobles no sempre trien símbols realistes, sinó símbols que expressen allò que aspiren a ser. Escòcia no va triar un animal existent, sinó un ideal. I potser això és el més interessant: que un país decidira representar-se a través d’una criatura que encarna la llibertat, la dignitat i la resistència, encara que siga una criatura impossible.

En un temps en què les identitats es redefineixen constantment, l’unicorn continua alçant el seu cap impossible per recordar-nos que la fantasia també forma part del que som. Que els símbols no necessiten existir físicament per ser veritat. I que, de tant en tant, mirar cap a allò extraordinari ens ajuda a entendre millor allò essencial.

llegir més

Churchill ^

Churchill continua sent un mirall incòmode: una figura capaç d’alçar un país en un moment de col·lapse, però també un símbol d’unes formes de poder imperials, paternalistes i marcadament masculinitzades que, d’una manera o altra, encara trobem en moltes persones que ocupen càrrecs polítics hui. La comparació no sols revela el que hem avançat, sinó també allò que encara arrosseguem.

Winston Churchill és recordat com la veu que va saber insuflar coratge a una societat que s’enfonsava. La seua retòrica i la seua determinació en temps de guerra han estat elevades a categoria de llegenda. Però els mites sempre amaguen esquerdes. Churchill també va ser un dirigent erràtic, amb decisions desastroses i amb una visió imperialista i jeràrquica que hui seria insostenible. El seu lideratge transformador, basat en inspirar i mobilitzar, conviu amb una mirada elitista i amb una defensa d’un ordre mundial desigual.

La seua herència imperial és especialment incòmoda. Defensava la democràcia a Europa mentre negava l’autodeterminació a milions de persones sota domini britànic. Les seues posicions sobre l’Índia, Irlanda o l’Imperi són hui objecte d’una revisió crítica profunda. I aquest contrast es fa encara més evident quan el comparem amb figures que han apostat per la inclusió i la reconciliació, molt lluny de la seua rigidesa i del seu estil de confrontació.

Quan mirem la política actual, trobem moltes persones que invoquen Churchill per projectar una imatge de fermesa o de grandesa històrica. Però la majoria es queden en la imitació superficial. Churchill destacava en moments límit, mentre que hui sovint es confon la determinació amb el soroll i la polarització. La seua capacitat de cooperar amb rivals quan el país ho exigia contrasta amb un present on la col·laboració transversal és vista com una feblesa i on els adversaris polítics són tractats com enemics irreconciliables.

També hi ha una diferència clara en la visió de futur. Churchill, amb tots els seus errors, tenia una idea definida del paper del seu país al món. Moltes persones que governen hui, atrapades en cicles electorals curts i en la immediatesa mediàtica, actuen sense horitzó i sense projecte. La política s’ha convertit en un exercici de supervivència més que no en un espai de transformació.

El risc de comparar Churchill amb la política actual és caure en la nostàlgia. No es tracta d’idealitzar el passat, sinó d’entendre que Churchill era un producte del seu temps, amb virtuts extraordinàries i defectes profunds. Les persones que governen hui operen en un món més complex, més accelerat i més fragmentat. Però això no justifica la manca de visió, de coratge i de capacitat de pacte que sovint observem.

Churchill ens serveix com a mirall. No per imitar-lo, sinó per preguntar-nos on són hui les persones capaces d’assumir costos polítics per responsabilitat, on són les que saben cooperar amb rivals per un bé comú, on són les que pensen en el país més enllà del pròxim sondeig. Potser el problema no és que no tinguem figures com Churchill. Potser el problema és que hem normalitzat una política que ja no aspira a res més que a resistir.

llegir més

L’herència invisible: el poble gitano i les paraules que ens habiten ^

Hi ha pobles que han deixat petjada en la història a través de monuments, imperis o conflictes. I n’hi ha d’altres que han deixat una empremta més subtil i quotidiana: la de les paraules que fem servir sense adonar-nos-en. El poble gitano, sovint marginat i estereotipat, ha sigut i continua sent un dels grans sembradors lingüístics del valencià popular. Una influència tan profunda que moltes vegades ni tan sols la reconeixem.

És una paradoxa dolorosa: un poble que ha patit discriminació, expulsions i persecucions és el mateix que ha enriquit la nostra parla fins al moll de l’os. Parlem amb paraules d’origen gitano sense saber-ho, i això diu molt de la nostra història compartida, però també del camí que encara ens queda per recórrer en termes de reconeixement i respecte.

Moltes persones valencianes utilitzen cada dia termes procedents del caló, la llengua històrica del poble gitano. Paraules com xurro, parné, churumbel, pinreles, currar, molar, camelar, jalar o menda formen part del nostre parlar espontani. Són paraules de carrer, de vida, de relació. Són peces d’un vocabulari que expliquen com ens expressem quan deixem de banda les formalitats i parlem des de la naturalitat.

La presència gitana al País Valencià és antiga i profunda. Ha format part dels nostres barris, dels mercats, de les festes i de les músiques que ens acompanyen. Però la convivència no sempre ha sigut justa. El poble gitano ha aportat cultura, llengua i sensibilitat, mentre rebia a canvi prejudicis, segregació i invisibilitat institucional. Malgrat això, la seua influència ha continuat fluint, resistint i transformant-se, mantenint viva una manera de mirar i d’habitar el món.

Reivindicar l’origen gitano d’aquestes paraules no és una simple curiositat lingüística. És un acte de dignificació. És reconéixer que la nostra llengua és mestissa, que la nostra identitat és plural i que la diversitat no sols no és una amenaça, sinó un fonament de la nostra riquesa col·lectiva. És també una manera de trencar estigmes i de recordar que quan un poble forma part del teu vocabulari, també forma part de tu.

Potser ha arribat el moment de deixar de parlar del poble gitano només en termes de problemàtiques socials i començar a fer-ho en termes de patrimoni cultural i de contribució compartida. De deixar de veure’l com un “altre” i reconéixer-lo com una part essencial del mosaic valencià.

Cada vegada que diem molar, camelar, parné o churumbel, estem fent memòria d’un poble que ha sigut fonamental en la nostra manera de parlar i de relacionar-nos. I potser, si parem més atenció a les paraules que utilitzem, aprendrem també a escoltar millor les persones que les han fet possibles.

llegir més

Una sola salut: el repte d’entendre que tot està connectat ^

Hi ha lemes que semblen evidents, quasi intuïtius, però que amaguen una revolució conceptual. “Una sola salut”, la proposta de l’Organització Mundial de la Salut, és un d’aquests. Tres paraules que, dites ràpidament, poden sonar a eslògan institucional, però que en realitat ens obliguen a repensar la manera com entenem el món, la vida i les relacions entre les persones, els animals i el medi ambient. Tres paraules que ens recorden que no hi ha fronteres reals entre la salut humana, la salut dels ecosistemes i la salut de totes les formes de vida que ens envolten.

Durant dècades, hem viscut amb la il·lusió que la salut era una qüestió individual, quasi privada. Una mena de patrimoni personal que depenia de les nostres decisions, del nostre estil de vida o, en el millor dels casos, del sistema sanitari. Però la realitat és molt més complexa. La pandèmia ens ho va mostrar amb una contundència que difícilment oblidarem: la salut és global, interdependent i fràgil. I, sobretot, compartida.

“Una sola salut” no és només un lema; és un advertiment i una oportunitat. Ens diu que no podem cuidar-nos si no cuidem el planeta. Que no podem protegir-nos si no protegim la biodiversitat. Que no podem garantir el benestar de les persones si ignorem el benestar dels animals, dels ecosistemes i dels territoris que habitem. És una mirada que trenca compartiments estancs i que ens convida a pensar en xarxa, en comunitat, en interdependència.

Però què significa això en la pràctica? Com es tradueix en polítiques públiques, en decisions quotidianes, en models de desenvolupament? I, sobretot, estem preparades i preparats per assumir les implicacions d’aquesta mirada?

La primera clau és entendre que la salut humana depén directament de la salut ambiental. No és una metàfora; és una realitat científica. L’aire que respirem, l’aigua que bevem, els aliments que consumim, els espais que habitem, tot està condicionat per l’estat del planeta. Quan destruïm ecosistemes, quan contaminem rius i mars, quan convertim les ciutats en espais hostils, quan accelerem el canvi climàtic, estem atacant la nostra pròpia salut.

La segona clau és reconéixer que la salut animal és inseparable de la nostra. Les zoonosis —malalties que passen d’animals a humans— són un exemple claríssim. Però no és només això. La manera com tractem els animals, com els criem, com els transportem, com els integrem en els nostres sistemes productius, té un impacte directe en la salut pública. Un model intensiu, massificat i poc respectuós no és només un problema ètic; és un risc sanitari.

La tercera clau és assumir que la salut és un bé comú. No és una mercaderia, no és un privilegi, no és un servei que es compra i es ven. És un dret i, alhora, una responsabilitat col·lectiva. “Una sola salut” ens recorda que no podem protegir-nos individualment si no actuem col·lectivament. Que la salut no es defensa només als hospitals, sinó també als boscos, als camps, a les ciutats, a les escoles, als mercats i a les institucions.

Aquesta mirada ens obliga a repensar moltes coses. Ens obliga a revisar els nostres models de consum, la nostra relació amb el territori, la nostra manera de produir aliments, la nostra mobilitat, la nostra gestió de residus, la nostra manera d’entendre el benestar. Ens obliga a posar la vida —tota la vida— al centre.

Però també ens ofereix una oportunitat extraordinària: la d’imaginar un futur més just, més sostenible i més saludable. Un futur on la salut no siga un luxe, sinó una realitat compartida. Un futur on les polítiques públiques no actuen aïlladament, sinó de manera coordinada. Un futur on la ciència, l’educació, la cultura, l’economia i la política treballen juntes per protegir allò que és essencial.

“Una sola salut” és, en el fons, una crida a la humilitat. Ens recorda que no som el centre del món, que no som una espècie separada, que no podem viure d’esquena al planeta. Ens recorda que depenem de la biodiversitat, dels ecosistemes, dels cicles naturals, de l’equilibri ambiental. I que, si trenquem aquest equilibri, trenquem també la nostra pròpia possibilitat de viure amb dignitat.

També és una crida a la responsabilitat. No podem continuar actuant com si el planeta fóra inesgotable. No podem seguir consumint recursos com si no hi haguera límits. No podem permetre que la desigualtat determine qui té accés a la salut i qui no. No podem mirar cap a un altre costat quan sabem que les persones més vulnerables són les que més pateixen els impactes ambientals i sanitaris.

I, sobretot, és una crida a la cooperació. Cap país, cap institució, cap comunitat pot afrontar sola els reptes que tenim davant. Necessitem aliances, xarxes, col·laboracions. Necessitem que la salut pública, la veterinària, l’ecologia, l’urbanisme, l’agricultura, l’educació i la ciència treballen juntes. Necessitem que les administracions escolten, que les empreses actuen amb responsabilitat i que la ciutadania participe activament.

“Una sola salut” no és un lema per a penjar en un despatx. És una brúixola. Una manera d’orientar les decisions que prenem com a societat. Una invitació a pensar en gran, a mirar més enllà de la immediatesa, a entendre que el futur depén del que fem hui.

I també és una oportunitat per repensar la nostra relació amb el territori. En llocs com el nostre, on la natura, l’agricultura, la indústria i la vida urbana conviuen en un equilibri delicat, aquesta mirada és especialment necessària. No podem parlar de salut sense parlar de qualitat de l’aire, de protecció del litoral, de gestió de l’aigua, de mobilitat sostenible, de preservació del patrimoni natural. No podem parlar de salut sense parlar de justícia social, d’igualtat, d’accés universal als serveis bàsics.

La salut no és només absència de malaltia. És benestar físic, emocional, social i ambiental. És poder viure en un entorn segur, net i saludable. És tindre accés a aliments de qualitat, a espais verds, a serveis públics robustos. És sentir-se part d’una comunitat que cuida i que es cuida.

“Una sola salut” ens recorda que la vida és un teixit. Que tot està connectat. Que no hi ha salut humana sense salut planetària. Que no hi ha futur possible si no aprenem a viure d’una manera més respectuosa, més equilibrada i més conscient.

Potser la pregunta no és si el lema és encertat, sinó si estem disposades i disposats a assumir-ne les conseqüències. Si estem preparades per canviar hàbits, per exigir polítiques valentes, per repensar models econòmics, per posar la vida al centre. Si som capaces de mirar més enllà del curt termini i entendre que el benestar col·lectiu depén de decisions que, de vegades, no són fàcils.

“Una sola salut” és un repte, però també una esperança. Ens diu que encara som a temps. Que podem construir un futur millor si actuem amb responsabilitat i amb visió. Que la salut no és una batalla individual, sinó un projecte compartit.

I potser, en un món tan fragmentat, tan accelerat i tan ple d’incerteses, aquesta idea —la d’una salut compartida, interdependent i global— és una de les poques certeses que ens poden ajudar a avançar amb sentit.

llegir més

Reflexió sobre l’Agenda 2030 i l’esport: una oportunitat que encara estem aprenent a llegir ^

Quan parlem de l’Agenda 2030, solem imaginar grans cimeres internacionals, informes interminables i paraules solemnes que, massa sovint, semblen quedar lluny de la vida quotidiana. Però l’Agenda 2030 no és només un pacte global; és una invitació a repensar com vivim, com ens relacionem i com construïm comunitats més justes, saludables i sostenibles. I en aquest repte, l’esport ocupa un lloc central que encara no hem sabut aprofitar del tot.

L’esport és un llenguatge universal. Travessa fronteres, edats, identitats i condicions socials. És un espai on les persones es troben, s’escolten, cooperen i competeixen, però també un espai on es poden reproduir desigualtats, discriminacions i dinàmiques poc saludables. Per això, quan l’Agenda 2030 parla de salut, igualtat, educació, sostenibilitat, pau o comunitat, està parlant també d’esport, encara que no sempre ho diguem explícitament.

La qüestió és: estem preparades i preparats per llegir l’esport com una eina de transformació social? O continuem veient-lo només com una activitat física, un entreteniment o un espectacle? Aquesta reflexió és necessària, sobretot en territoris com el nostre, on l’esport forma part de la identitat col·lectiva, de les festes, de les tradicions i de la vida associativa.

L’Agenda 2030 ens ofereix un marc per entendre l’esport com un motor de canvi. Però perquè això siga real, cal una mirada crítica, valenta i compromesa.

Comencem per la salut i el benestar. L’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 3 parla de garantir una vida sana i promoure el benestar per a totes les persones. L’esport és, evidentment, una de les eines més potents per aconseguir-ho. Però no n’hi ha prou amb dir-ho. Cal preguntar-se qui té accés real a la pràctica esportiva, en quines condicions, amb quins recursos i amb quines barreres.

En molts municipis, l’esport continua sent un privilegi. Instal·lacions insuficients, quotes que no totes les famílies poden assumir, horaris incompatibles amb la vida laboral, manca de transport públic, desigualtats de gènere que persisteixen, discriminacions cap a persones LGTBIQ+, persones migrants o persones amb diversitat funcional. Si l’esport ha de ser una eina de salut i benestar, cal garantir que siga accessible, segur i inclusiu. I això implica polítiques públiques valentes, però també una transformació cultural dins dels clubs, les federacions i les entitats.

L’esport pot ser un espai de llibertat o un espai de pressió. Pot ser un lloc on una xiqueta descobreix la seua força o un lloc on se li diu que no és prou bona. Pot ser un refugi per a una persona jove LGTBIQ+ o un espai on se sent jutjada. Pot ser una oportunitat per a una persona migrant o un espai on se li recorda constantment que és diferent. L’Agenda 2030 ens recorda que la salut no és només absència de malaltia, sinó benestar físic, emocional i social. I això exigeix un esport que cuide, que escolte i que no excloga.

L’Objectiu 4, dedicat a l’educació de qualitat, també té molt a veure amb l’esport. L’esport educa, i ho fa d’una manera que cap aula pot replicar exactament. Educa en la cooperació, en la gestió de la frustració, en la disciplina, en el respecte, en la convivència. Però també pot educar en la violència, en la desigualtat, en la humiliació o en la competitivitat mal entesa. Depén de com el gestionem.

Els clubs esportius són, en molts casos, escoles de vida. Però no sempre tenen els recursos, la formació o el suport institucional per assumir aquest paper. L’Agenda 2030 ens convida a entendre l’esport com un espai educatiu integral, on la persona és més important que el resultat. On l’objectiu no és només guanyar, sinó créixer. On la victòria no és només un marcador, sinó una experiència compartida.

Això implica formació per al personal tècnic, protocols de prevenció d’abusos, espais de participació per a les famílies, programes de coeducació i una mirada que valore la diversitat com una riquesa. L’esport pot ser una escola d’igualtat, però només si ho decidim col·lectivament.

L’Objectiu 5, dedicat a la igualtat de gènere, és un dels més evidents en relació amb l’esport. Les desigualtats són encara profundes: menys recursos, menys visibilitat, menys oportunitats, més estereotips. Les dones i les persones no binàries continuen trobant-se amb barreres que no tenen res a veure amb la seua capacitat esportiva, sinó amb una cultura que encara associa l’esport a la masculinitat tradicional.

L’Agenda 2030 ens recorda que la igualtat no és només una qüestió de justícia, sinó de qualitat democràtica. Un esport que exclou o discrimina és un esport pobre, limitat i injust. Per això cal impulsar polítiques d’igualtat reals: instal·lacions adaptades, visibilitat mediàtica, suport econòmic, formació en perspectiva de gènere, protocols contra la violència masclista i espais de decisió on les dones i les persones LGTBIQ+ tinguen veu i vot.

L’esport pot ser un espai d’empoderament, però només si trenquem els sostres de vidre i els murs invisibles que encara condicionen qui pot participar i com.

L’Objectiu 10, sobre la reducció de les desigualtats, ens porta a una reflexió encara més profunda. L’esport pot ser una eina d’inclusió social extraordinària, però també pot reproduir desigualtats estructurals. Quan un club no pot assumir quotes reduïdes, quan una persona migrant no troba un espai segur, quan una persona amb diversitat funcional no té accés a instal·lacions adaptades, quan una família no pot pagar el material esportiu, l’esport deixa de ser un dret i es converteix en un luxe.

L’Agenda 2030 ens convida a garantir que ningú quede arrere. I això implica entendre l’esport com un servei públic essencial, no com un producte de consum. Implica invertir en barris vulnerables, crear programes d’inclusió, garantir beques, adaptar espais i escoltar les persones que, massa sovint, no tenen veu en els espais de decisió.

L’Objectiu 11, dedicat a les ciutats i comunitats sostenibles, ens recorda que l’esport també és urbanisme, espai públic i qualitat de vida. Una ciutat que aposta per l’esport és una ciutat que aposta per la salut, per la convivència i per la sostenibilitat. Però això no significa només construir grans instal·lacions; significa repensar els carrers, els parcs, les rutes segures, els espais per a caminar, córrer o pedalejar.

L’esport no ha de quedar tancat en pavellons o camps; ha de formar part de la vida quotidiana. Una ciutat que convida a moure’s és una ciutat més humana, més saludable i més cohesionada. L’Agenda 2030 ens recorda que la sostenibilitat no és només mediambiental, sinó també social i comunitària. I l’esport pot ser un pont entre totes aquestes dimensions.

L’Objectiu 13, sobre l’acció climàtica, ens obliga a mirar l’esport amb una mirada crítica. Les grans competicions generen emissions, residus i impactes ambientals importants. Les instal·lacions esportives consumeixen energia i recursos. El material esportiu, sovint de plàstic o de producció intensiva, té una petjada ecològica considerable. L’Agenda 2030 ens convida a repensar-ho tot: des de la gestió energètica dels pavellons fins a la compra de material sostenible, passant per la mobilitat dels equips i les aficions.

L’esport pot ser un exemple de sostenibilitat o un problema ambiental. Depén de les decisions que prenguem. I ací, de nou, cal valentia política, però també consciència col·lectiva.

L’Objectiu 16, dedicat a la pau, la justícia i les institucions sòlides, ens recorda que l’esport pot ser una eina de convivència i de resolució de conflictes. Pot unir persones que, fora del camp, difícilment es trobarien. Pot generar espais de diàleg, de respecte i de reconeixement mutu. Però també pot ser un espai de violència, d’odi i de confrontació si no es gestiona adequadament.

L’Agenda 2030 ens convida a construir institucions esportives transparents, democràtiques i participatives. Clubs que escolten, que rendeixen comptes, que actuen amb ètica i que posen les persones al centre. L’esport pot ser un laboratori de democràcia, però només si el fem així.

Finalment, l’Objectiu 17, dedicat a les aliances, és probablement el més important per entendre el paper de l’esport en l’Agenda 2030. Cap entitat pot fer-ho sola. Ni els clubs, ni les escoles, ni les administracions, ni les famílies. Cal treballar conjuntament, compartir recursos, generar xarxes i construir projectes col·lectius.

L’esport és un espai privilegiat per crear aliances. Uneix persones, territoris i institucions. Pot ser un motor de transformació si aconseguim que totes les peces treballen en la mateixa direcció.

L’Agenda 2030 no és un document llunyà; és una brúixola. I l’esport pot ser un dels camins més potents per avançar cap a un futur més just, més saludable i més sostenible. Però això exigeix una mirada crítica, una voluntat real de canvi i un compromís col·lectiu.

No n’hi ha prou amb posar el logotip dels ODS en un cartell o en una samarreta. Cal transformar les estructures, les pràctiques i les mentalitats. Cal entendre que l’esport no és només activitat física, sinó cultura, educació, salut, comunitat i identitat. Cal assumir que l’esport pot ser una eina de transformació social, però només si el fem inclusiu, sostenible i democràtic.

L’Agenda 2030 ens ofereix un repte i una oportunitat. L’esport ens ofereix una força i una passió que cap altra eina social pot igualar. Quan unim totes dues coses, el resultat pot ser extraordinari.

La pregunta és si estem disposades i disposats a fer-ho. I aquesta resposta no depén d’un govern internacional, sinó de cada club, cada entrenadora, cada família, cada persona que entén l’esport com una manera de viure i de construir comunitat.

L’esport pot ser un mirall del món o pot ser una finestra cap al món que volem. L’Agenda 2030 ens convida a triar la finestra. I potser, si ho fem bé, descobrirem que l’esport no només reflecteix la societat, sinó que la transforma.

llegir més