El Raval no necessita excuses, necessita un consultori digne ^

 #Hi ha problemes que defineixen millor que qualsevol discurs la manera d’entendre la gestió pública. El cas del consultori auxiliar del Raval de Sagunt és un d’ells. Fa anys que veïns i professionals denuncien les deficiències de les instal·lacions actuals. Fa anys que es reconeix que el local no és adequat. Fa anys que es parla de traslladar el servei a un espai millor. I, malgrat tot, l’any 2026 continuem exactament en el mateix punt: amb els locals nous llogats, amb un projecte redactat i amb l'obra sense executar.

La notícia coneguda aquesta setmana és especialment frustrant. La Generalitat Valenciana ha denegat el finançament que l'Ajuntament havia sol·licitat perquè la línia de subvencions no contempla el trasllat de consultoris. Potser hi haurà qui considere que es tracta d'un simple problema administratiu. Però la ciutadania està cansada de sentir explicacions burocràtiques. Quan una necessitat és coneguda des de fa anys, quan existeixen compromisos previs entre administracions i quan els problemes del servei són evidents, l'obligació dels responsables polítics és trobar una solució, no una excusa. 

La principal responsabilitat recau, sens dubte, sobre la Generalitat governada per PP i Vox. Des de l'arribada del nou govern autonòmic, el projecte ha quedat bloquejat per la falta de recursos destinats a l'adequació del nou local. És especialment greu perquè no estem parlant d'una infraestructura nova, faraònica o multimilionària. Estem parlant d'una inversió aproximada de 461.000 euros per garantir una atenció sanitària digna a un barri de Sagunt. 

Resulta difícil entendre que una administració que presumeix constantment de bona gestió siga incapaç de trobar una partida relativament modesta per solucionar un problema que afecta directament la qualitat de vida dels seus ciutadans. Mentre es multipliquen els anuncis, les fotografies i els discursos institucionals, la realitat és que el consultori continua on estava i els veïns continuen esperant. La propaganda no cura malalties, no redueix llistes d'espera i no millora les condicions de treball dels professionals sanitaris.

Però una crítica honesta no pot quedar-se només en la Generalitat. També cal exigir responsabilitats al PSOE. És cert que l'Ajuntament de Sagunt, governat pels socialistes, ha impulsat el projecte, ha assumit el cost del lloguer dels nous locals i ha reclamat finançament autonòmic. Tot això és veritat. Però també és legítim preguntar-se si la pressió exercida ha sigut suficient. Si aquest projecte és tan prioritari com afirmen, per què no ha ocupat una posició central i permanent en l'agenda política durant aquests anys?

La sensació que queda és que el problema del Raval apareix amb força cada vegada que es produeix una nova dificultat administrativa o una nova negativa de la Generalitat, però desapareix de la primera línia política la resta del temps. I això és precisament el que desespera la ciutadania. La defensa dels serveis públics no pot consistir únicament a denunciar quan les coses van malament; també implica mantenir una reivindicació constant fins aconseguir el resultat.

Els veïns del Raval no tenen per què entendre de procediments burocràtics, convenis administratius o competències compartides. Tampoc tenen cap obligació de distingir si la culpa és de la Conselleria, del Departament de Salut o de l'Ajuntament. El que veuen és molt més senzill: hi ha un problema reconegut, existeix una solució identificada i, després de diversos anys, aquesta solució continua sense arribar.

Aquest és precisament un dels grans defectes de la política actual. Quan un projecte es bloqueja, cada administració assenyala una altra. Uns culpen Madrid, altres València i altres els ajuntaments. Mentrestant, els ciutadans es converteixen en espectadors d'una partida de tenis institucional en què la pilota de les responsabilitats passa d'una banda a una altra sense que ningú assumisca la iniciativa necessària per resoldre el problema.

El més preocupant és que el cas del Raval no és una excepció. Sovint les inversions que afecten directament la vida quotidiana de les persones són les que menys atenció reben. Mentre es discuteixen grans estratègies, grans titulars i grans projectes de futur, les actuacions que realment impacten en la vida dels barris queden atrapades en un laberint administratiu sense fi.

Per això el debat ja no és només sobre un consultori. El debat és sobre quin model de gestió pública volem. Un model en què els compromisos adquirits es compleixen o un model en què cada canvi de govern serveix per aparcar decisions preses anteriorment. Un model en què les administracions cooperen o un model en què es limiten a buscar arguments per justificar la inacció.

Els veïns del Raval mereixen molt més que això. Mereixen que la Generalitat deixe de posar obstacles i aporte els recursos necessaris. Mereixen que el govern de PP i Vox deixe de mirar cap a una altra banda davant una necessitat evident. Mereixen també que l'Ajuntament i el PSOE mantinguen una pressió política molt més intensa i constant fins aconseguir una solució definitiva.

Perquè la realitat és incontestable: els locals nous existeixen, el projecte existeix i la necessitat existeix. El que falta és voluntat política. I quan una administració no troba poc més de 461.000 euros per garantir una atenció sanitària digna, el problema deixa de ser pressupostari i es converteix en una qüestió de prioritats.

Després de tants anys, els veïns del Raval ja no necessiten més promeses, més informes ni més excuses. Necessiten obres. Necessiten resultats. Necessiten un consultori digne. I això només arribarà quan les administracions deixen de competir per repartir culpes i comencen, d'una vegada, a repartir solucions.

llegir més

Regularitzar per integrar: les 1.349 persones que ja formen part de Sagunt ^

La notícia que informa que 1.349 persones han sol·licitat acollir-se al procés extraordinari de regularització de persones migrants a Sagunt ha generat debat. Com ocorre sovint quan es parla d'immigració, hi ha qui interpreta aquestes dades com una arribada massiva i recent de persones al municipi. Però una lectura serena dels fets ens porta a una conclusió molt diferent: aquestes 1.349 persones no han arribat ara. En gran mesura, ja vivien entre nosaltres, treballaven, consumien als nostres comerços, tenien els seus fills a les nostres escoles i formaven part de la realitat quotidiana de la ciutat. 

La mateixa naturalesa del procediment de regularització ho demostra. Per poder presentar la sol·licitud era necessari acreditar la residència prèvia, motiu pel qual els ajuntaments han hagut d'expedir certificats d'empadronament i altra documentació. No es tracta, per tant, de persones que han arribat en les últimes setmanes aprofitant una oportunitat administrativa. Es tracta de veïns i veïnes que ja residien a la ciutat i que ara aspiren a consolidar la seua situació legal i a viure amb tots els drets i obligacions que corresponen a qualsevol resident.

De fet, la regularització no crea una realitat nova. El que fa és reconéixer una situació que ja existia. Les persones continuaran vivint a Sagunt després del procés perquè moltes ja ho feien abans. La diferència és que podran accedir amb més normalitat al mercat laboral, cotitzar, desenvolupar projectes de vida més estables i participar plenament en la societat. La regularització no significa que apareguen 1.349 habitants nous de la nit al dia; significa que 1.349 persones que ja formen part de la comunitat deixaran de viure en una situació d'incertesa administrativa.

Per entendre aquest fenomen també cal analitzar l'evolució demogràfica de Sagunt durant els últims anys. El municipi ha experimentat un creixement notable i ja supera els 73.000 habitants. Aquest increment no es deu principalment als naixements. Com ocorre en bona part d'Espanya i de la Comunitat Valenciana, la immigració s'ha convertit en el principal motor del creixement demogràfic. Fa pocs anys la població estrangera ja representava més del 13% dels residents del municipi, amb comunitats procedents de països molt diversos.

Aquesta realitat no és exclusiva de Sagunt. Es tracta d'un fenomen que trobem en moltes ciutats europees amb economia dinàmica. Quan una ciutat genera oportunitats de treball, atrau població. Quan una ciutat ofereix serveis, comunicacions i perspectives de futur, es converteix en un pol d'atracció. La immigració no és una anomalia en aquest context; és una conseqüència natural del desenvolupament econòmic i de la mobilitat global.

També cal recordar que Sagunt gaudeix d'una posició privilegiada dins de l'àrea metropolitana de València. Moltes famílies busquen alternatives residencials que els permeten accedir a habitatges més assequibles sense renunciar a una bona connexió amb la capital. Aquesta circumstància explica una part del creixement sostingut de la ciutat durant les últimes dècades. 

A això s'afegeixen les importants expectatives econòmiques derivades de les inversions industrials dels últims anys. El desenvolupament de Parc Sagunt i l'anunci de la gigafactoria de bateries han situat la ciutat en el centre de nombrosos projectes empresarials. Encara que no tot el creixement demogràfic es puga atribuir directament a aquestes iniciatives, resulta evident que contribueixen a reforçar l'atractiu del municipi per a treballadors, famílies i empreses. La població creix perquè hi ha expectatives de futur, i les expectatives de futur generen mobilitat. 

Hi ha una altra qüestió que sovint s'oblida en aquest debat. Sagunt, com la major part de les societats europees, és una ciutat que envellix. L'augment de l'esperança de vida i la baixa natalitat provoquen que la proporció de persones majors siga cada vegada més elevada. En aquest context, la població migrant contribueix a equilibrar parcialment la piràmide demogràfica perquè acostuma a estar formada per persones en edat laboral i reproductiva. Sense immigració, el creixement poblacional de Sagunt seria molt més reduït i probablement estaríem parlant d'estancament demogràfic, una situació que afecta nombrosos municipis valencians.

Per això resulta difícil defensar una economia en expansió i, al mateix temps, rebutjar els fluxos migratoris que ajuden a sostenir-la. Les empreses necessiten treballadors, els serveis públics necessiten contribuents i el sistema de pensions necessita cotitzants. Integrar adequadament les persones que ja resideixen entre nosaltres és una decisió de sentit comú, però també una aposta pragmàtica pel futur econòmic i social del municipi.

La xifra de 1.349 persones equival aproximadament a un 1,8% de la població actual de Sagunt. És una dada rellevant, però no perquè represente una arribada sobtada de nous residents, sinó perquè posa de manifest una realitat que fins ara quedava parcialment amagada darrere de situacions administratives irregulars. La regularització permetrà que moltes d'aquestes persones puguen desenvolupar la seua vida amb major seguretat jurídica i contribuir encara més al progrés col·lectiu.

Mirant cap al futur, tot apunta que Sagunt continuarà creixent. Les inversions industrials, la proximitat a València, el desenvolupament logístic i els moviments migratoris continuaran modelant la ciutat durant els pròxims anys. És possible que abans de finalitzar la dècada el municipi s'acoste als 80.000 habitants. Davant d'aquest escenari, el repte no és evitar el creixement, perquè el creixement ja està produint-se. El veritable repte és gestionar-lo adequadament, garantint habitatge, serveis públics, cohesió social i oportunitats per a tots.

La regularització extraordinària de les persones migrants ha de ser entesa precisament en aquest marc. No és una concessió capritxosa ni una excepció injustificada. És un instrument per adaptar la realitat administrativa a la realitat social. Les 1.349 persones que han iniciat el procés no són desconeguts que acaben d'arribar; són, en gran mesura, veïns i veïnes que ja formen part de Sagunt. Reconéixer-los legalment no canvia qui són ni on viuen. Simplement permet que la ciutat que contribueixen a construir cada dia els reconega també amb plenitud de drets i deures. Aquesta és, al cap i a la fi, la millor manera d'afavorir la integració, la convivència i el futur compartit de la nostra comunitat.

llegir més

Quan el record es fa carn ^

Hui, que el meu pare Emili faria 77 anys, no celebre res amb pastís ni espelmes. Celebre amb memòria. Amb eixa memòria que no és un arxiu ordenat, sinó una forma de respirar. Una manera de continuar parlant amb ell, encara que ja no hi siga. Perquè hi ha absències que no callen, absències que continuen fent soroll dins del cap, dins del cor, dins de la manera com camine pel món.

Quan pense en ell, no pense en un heroi ni en una figura idealitzada. Pense en un home real, amb llums i ombres, amb silencis i contradiccions, amb fortaleses que no sempre mostrava i amb fragilitats que dissimulava com podia. Pense en un pare que no necessitava grans discursos per fer-se entendre, que tenia eixa manera de ser de la gent que ha crescut en la cultura de l’esforç, del treball fet amb les mans, del silenci que diu més que moltes paraules.

Jo vaig aprendre d’ell que la vida no sempre és justa, però que això no és excusa per deixar de lluitar. Ell lluitava. Lluitava amb la constància de qui sap que no hi ha alternativa. Lluitava per nosaltres, per la faena, per mantindre un rumb enmig de totes les tempestes que li va tocar travessar. I eixa manera de resistir, de no rendir-se, de continuar endavant encara que el món es posara en contra, és una de les herències més profundes que m’ha deixat.

Quan era menut, ell era una presència que donava seguretat. No era de grans abraçades ni de grans declaracions, però tenia eixa forma de mirar que et feia sentir que tot aniria bé. Eixa forma de preocupar-se sense fer soroll. Eixa forma de sostenir la família com qui sosté una casa enmig d’un terratrémol. I ara, quan mire enrere, entenc que moltes de les coses que faig, moltes de les decisions que prenc, moltes de les batalles que trie lluitar, venen d’eixa manera d’entendre la responsabilitat que ell em va transmetre sense manuals.

També sé que hi ha converses que no vam tindre. Preguntes que no vaig fer. Històries que ell no va contar. I hui, que faria 77 anys, eixa punxada apareix. No és una tristesa pura, però tampoc és alegria. És una nostàlgia que acompanya, que recorda que hi ha absències que no es curen, però que es transformen. En mi, la seua absència s’ha convertit en força, en consciència, en una manera de mirar el món amb més profunditat.

Ell va ser pare en un temps en què ser pare significava moltes coses que hui ja no es valoren igual. Significava treballar més hores de les que tocaven, significava renunciar a descansos, significava posar el cos i l’ànima en una faena que sovint no reconeixia l’esforç. Significava educar amb el que es tenia, amb el que es podia, amb el que es sabia. I ell ho va fer. Ho va fer com va saber, com va poder, com li va permetre la vida que li va tocar.

I jo, ara, entenc que moltes de les coses que defense, moltes de les reivindicacions que escric, moltes de les idees que m’acompanyen, tenen arrels en ell. En la seua manera de ser. En la seua manera de resistir. En la seua manera de posar dignitat fins i tot en els moments més complicats. No és casualitat. És herència. Una herència invisible, però poderosa. Una herència que no es pot quantificar, però que es nota en cada decisió que prenc, en cada batalla que lluito, en cada vegada que defense el que crec just encara que siga difícil.

Hui, en el seu aniversari, també pense en les meues filles. En com, encara que no el van conéixer, porten en elles una part d’eixa història. Una part d’eixa manera de ser que jo he transmés, i que jo vaig aprendre d’ell. I això és una forma de permanència. Una forma de vida que no depén del temps, ni de l’espai, ni de l’absència. Ell continua en elles, en mi, en la manera com eduquem, com estimem, com resistim.

Recordar-lo hui és també recordar que la vida és fràgil, que el temps passa massa ràpid, que hi ha aniversaris que ja no podem celebrar en persona. Però també és recordar que hi ha persones que no se’n van del tot. Que continuen en cada gest, en cada record, en cada decisió que prenem. Que continuen en la manera com estimem, com eduquem, com treballem, com resistim.

I resistir, al cap i a la fi, és una forma d’homenatge. Resistir amb dignitat, amb consciència, amb afecte. Resistir com ell va resistir. Resistir com ell m’ha ensenyat, encara que no ho diguera amb paraules.

Hui, que faria 77 anys, el millor regal que puc fer-li és recordar-lo amb veritat. Amb afecte, sí, però també amb honestedat. Recordar-lo com era, amb les seues fortaleses i les seues imperfeccions. Recordar-lo com un home que va fer el que va poder, que va estimar com va saber, que va deixar una empremta que continua viva.

I en eixa memòria, ell continua fent anys. Continua creixent. Continua acompanyant-me. Continua formant part de mi.

llegir més

Anàlisi toponímica dels noms dels pobles del Camp de Morvedre ^

La toponímia és una eina extraordinària per a entendre la història d’un territori. Els noms dels pobles no són simples etiquetes geogràfiques, sinó que conserven empremtes de les diferents cultures que han habitat una comarca al llarg dels segles. El Camp de Morvedre és un exemple perfecte d’esta riquesa, ja que els seus topònims reflectixen influències ibèriques, llatines, àrabs i medievals cristianes.

El mateix nom de la comarca, Camp de Morvedre, prové de l’antiga denominació de Sagunt, Morvedre o Murviedro, derivada del llatí Murus Veteris, que significa ‘mur vell’ o ‘murs antics’. Probablement feia referència a les antigues muralles que caracteritzaven la ciutat. D’esta manera, la comarca pren el nom del seu principal centre històric i administratiu.

Sagunt és el topònim més important de la comarca i també un dels més antics. La ciutat ibèrica era coneguda com Arse, mentre que els romans la denominaren Saguntum, origen directe del nom actual. Durant l’edat mitjana es popularitzà la forma Morvedre, però al segle XIX es recuperà oficialment el nom històric de Sagunt. Es tracta d’un topònim que reflectix la continuïtat històrica d’un dels assentaments més rellevants del Mediterrani occidental.

Canet d’en Berenguer combina dos elements d’origen diferent. El terme Canet sembla relacionat amb la presència de canyes o canyars en zones humides pròximes a la costa, per la qual cosa es pot considerar un fitotopònim. En canvi, l’expressió d’en Berenguer remet a una persona concreta, probablement un senyor feudal vinculat a la població després de la conquesta cristiana.

El nom de Gilet presenta una etimologia menys clara, encara que habitualment es relaciona amb l’herència àrab. Igual ocorre amb Estivella, que sembla tindre un origen més antic, probablement llatí, i que podria estar relacionat amb activitats agrícoles o amb una antiga explotació rural.

Albalat dels Tarongers és un dels casos més representatius de la influència musulmana. Albalat deriva de l’àrab al-balāt, que significa ‘camí empedrat’ o ‘calçada’, mentre que l’afegit dels Tarongers és molt més recent i descriu el paisatge agrícola característic de la zona. El topònim combina així una herència històrica antiga amb una referència directa a l’economia tradicional de la comarca.

També són clarament d’origen àrab Algímia d’Alfara, Alfara de la Baronia i Algar de Palància. En estos casos, els seus noms conserven paraules introduïdes durant el període andalusí. Alguns dels complements afegits posteriorment, com de la Baronia o de Palància, permeten identificar millor el territori i reflectixen tant aspectes polítics com geogràfics.

Un grup especialment interessant és el format per Benavites i Benifairó de les Valls. Els dos comparteixen el prefix Beni-, derivat de l’àrab banī, que significa ‘fills de’ o ‘descendents de’. Este element indica que l’origen del lloc estava vinculat a una família, un llinatge o un grup tribal. Es tracta d’un dels patrons més característics de la toponímia valenciana d’origen musulmà.

Faura destaca per ser un topònim breu i de difícil interpretació. Tot i que la seua etimologia no és completament segura, la documentació medieval demostra una gran continuïtat en l’ús del nom al llarg dels segles. Petrés, per la seua banda, podria derivar d’un antropònim llatí relacionat amb Pere o etrus, convertint-se així en un exemple de topònim originat a partir d’un nom propi.

Quartell i Quart de les Valls mostren clarament la influència romana. Ambdós derivarien probablement del llatí quartus, ‘quart’, potser en referència a una antiga divisió territorial o a la distància respecte d’una via de comunicació. Estos topònims evidencien la importància de la romanització en la configuració històrica del territori.

Un cas singular és Torres Torres. La repetició del mateix mot en el topònim recorda la presència de construccions defensives i reforça la idea d’un territori de vigilància i control durant èpoques medievals. Per la seua originalitat, és un dels noms més fàcilment identificables de la comarca.

Finalment, Segart sembla tindre un origen diferent de la majoria dels pobles veïns. Alguns estudiosos el relacionen amb un antropònim germànic introduït durant l’època visigòtica o medieval, fet que el convertix en una excepció dins d’un conjunt dominat pels topònims llatins i àrabs.

L’estudi dels noms dels pobles del Camp de Morvedre permet identificar diversos patrons comuns. El més evident és la forta presència de topònims d’origen àrab, que testimonien la importància de l’etapa andalusina en la configuració del territori. També destaca la freqüència del prefix Beni-, vinculat a antics grups familiars o tribals. Al mateix temps, molts noms incorporen referències geogràfiques, agrícoles o naturals, com les Valls, Palància o els Tarongers, que descriuen l’entorn on s’assenten les poblacions.

Juntament amb esta herència musulmana, es conserva una important capa de toponímia romana i llatina representada per noms com Sagunt, Quart o Quartell. Finalment, alguns topònims recorden persones, famílies nobles o institucions feudals, com ocorre amb Canet d’en Berenguer o Alfara de la Baronia.

En conjunt, la toponímia del Camp de Morvedre revela un autèntic mosaic històric i cultural. Els noms dels seus pobles són una síntesi de més de dos mil anys d’història i permeten rastrejar el pas de les civilitzacions ibèrica, romana, musulmana i cristiana. Cada topònim conserva una part de la memòria col·lectiva de la comarca i contribuïx a explicar la identitat pròpia d’un territori que ha sigut, durant segles, punt de trobada de cultures, llengües i tradicions.

llegir més

Per què Anglaterra sí i el País Valencià no? L'esport internacional també té privilegis històrics ^

Cada vegada que arriba un Mundial de futbol apareix una pregunta que incomoda els guardians de l'statu quo esportiu: per què Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord poden competir amb seleccions pròpies si formen part del Regne Unit, mentre que el País Valencià no pot fer-ho perquè forma part del Regne d'Espanya? La qüestió no és menor. Al contrari, posa damunt la taula una contradicció evident que moltes persones aficionades a l'esport observen des de fa dècades i que continua sense una resposta satisfactòria des del punt de vista de la igualtat de tracte.

Quan es planteja aquest debat, sovint s'intenta tancar amb una explicació ràpida: els equips britànics tenen seleccions pròpies per motius històrics. I és cert. El futbol modern va nàixer a les Illes Britàniques i les seues federacions ja existien abans de la creació de la FIFA. En aquell moment, Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda ja disputaven partits internacionals entre elles i disposaven d'estructures pròpies. Quan es van crear els organismes que encara hui governen el futbol mundial, aquestes federacions van ser reconegudes individualment.

Tanmateix, la resposta històrica no resol la contradicció; simplement l'explica. Que una situació tinga un origen històric no significa necessàriament que siga justa. Hi ha moltes decisions heretades del passat que les societats han reconsiderat al llarg del temps. La pregunta de fons continua sent vigent: si existeixen nacions sense estat que competeixen internacionalment amb plena normalitat, per què altres pobles amb identitat pròpia no poden aspirar ni tan sols a plantejar aquesta possibilitat?

El cas valencià és especialment interessant. El País Valencià compta amb una història pròpia, una llengua compartida amb altres territoris de l'àmbit lingüístic valencià i català, unes institucions històriques reconegudes i una identitat col·lectiva que ha travessat segles. Ningú discuteix que existeix una cultura valenciana, un patrimoni valencià o una selecció valenciana quan es disputen partits amistosos. No obstant això, aquesta realitat desapareix automàticament quan es parla de les competicions oficials internacionals.

La paradoxa és evident. El mateix sistema esportiu que considera normal que Anglaterra dispute un Mundial contra França o l'Argentina considera impossible que una selecció valenciana poguera competir en un torneig oficial. No estem davant d'una impossibilitat tècnica ni esportiva. Estem davant d'una decisió política i reglamentària que respon a unes circumstàncies històriques determinades.

Això no significa necessàriament que el País Valencià haja de tenir una selecció pròpia en la FIFA. Les opinions sobre aquesta qüestió són diverses i legítimes. Hi ha persones que prefereixen mantindre l'actual model de representació estatal i altres que defensen fórmules més obertes. El que resulta difícil de defensar és que el sistema actual siga completament coherent.

Quan algú afirma que només els estats sobirans han de tenir seleccions nacionals, els equips britànics apareixen immediatament com una excepció. Quan s'explica que les excepcions existeixen per raons històriques, s'està reconeixent implícitament que no totes les federacions són tractades amb els mateixos criteris. I quan es diu que aquestes excepcions no poden ampliar-se perquè alterarien l'equilibri actual, s'està admetent que unes realitats nacionals tenen drets reconeguts que altres no poden ni tan sols aspirar a obtenir.

La situació recorda que l'esport mai no és completament neutral. Sovint es presenta com un espai allunyat de la política, però la realitat mostra el contrari. Les fronteres esportives, igual que les polítiques, són fruit de decisions humanes. No són lleis naturals. Canvien amb el temps, s'adapten als contextos i reflecteixen correlacions de força i processos històrics concrets.

Resulta curiós observar com la FIFA i altres organismes internacionals han admés al llarg dels anys territoris que no són estats independents. Hi ha exemples en diferents continents que demostren que la relació entre estat i selecció nacional no és tan rígida com sovint es presenta. Això no vol dir que qualsevol territori puga obtenir automàticament el mateix reconeixement, però sí que les regles han tingut excepcions significatives i continuen tenint-les.

Des d'una perspectiva valenciana, el debat també convida a reflexionar sobre el concepte de representació. Qui decideix qui té dret a representar-se a si mateix? Qui estableix quines identitats poden participar en una competició internacional i quines han de quedar diluïdes dins d'un marc estatal més ampli? Aquestes preguntes transcendixen el futbol i entren en el terreny de la democràcia cultural i del reconeixement dels pobles.

Potser la reivindicació més important no siga la d'exigir demà mateix una plaça per al País Valencià en un Mundial, sinó la d'obrir un debat honest sobre les incoherències existents. Perquè quan una persona valenciana observa que Anglaterra juga amb bandera pròpia, himne propi i selecció pròpia mentre continua integrada dins del Regne Unit, és normal que es pregunte per què aquesta possibilitat queda completament descartada per a altres realitats nacionals.

L'argument històric explica el passat, però no necessàriament justifica el present. Les seleccions britàniques mantenen un privilegi adquirit fa més d'un segle, un privilegi que les normes actuals difícilment permetrien reproduir. És una herència que s'ha consolidat amb el temps fins al punt de semblar natural, encara que origine diferències evidents respecte a altres territoris.

Al remat, la qüestió és molt més profunda que una simple classificació esportiva. Parla de reconeixement, d'identitat i d'igualtat de tracte. Parla de qui escriu les normes i de qui arriba tard a una taula on altres ja estaven assegudes. I parla també d'una realitat incòmoda: si les regles actuals s'aplicaren retroactivament, probablement Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord no competirien hui per separat. Però com que van arribar primer, van obtenir un dret que altres pobles continuen observant des de la graderia.

Per això la pregunta continua viva i mereix ser formulada sense por: si unes nacions sense estat poden jugar un Mundial, per què altres no poden ni tan sols aspirar a fer-ho? És una qüestió que el futbol internacional encara no ha sabut respondre de manera convincent.

llegir més