Creativitat ^

La creativitat en el món cultural és, sovint, l’últim refugi davant d’un entorn que canvia massa ràpid i que demana respostes immediates. Però la creativitat no és una màquina de solucions instantànies, ni un recurs inesgotable que es puga activar a voluntat. És un espai fràgil, un territori que necessita temps, cura i una comunitat que el sostinga. En un ecosistema cultural cada vegada més precaritzat, és legítim preguntar-se com podem continuar generant imaginari col·lectiu sense perdre l’alè pel camí.

La cultura ha viscut sempre de la capacitat de transformar allò quotidià en significat compartit. Però hui, enmig d’un soroll constant i d’una competència ferotge per l’atenció, la creativitat corre el risc de convertir-se en un producte més, empaquetat i llest per consumir. Aquesta lògica mercantilista pressiona artistes, col·lectius i institucions a produir sense pausa, a reinventar-se sense descans, a demostrar constantment la seua utilitat. I això, lluny d’estimular la creativitat, la destrueix.

La creativitat necessita espais on equivocar-se siga possible, on la lentitud no siga un defecte, on la diversitat de mirades siga un valor i no un obstacle. Necessita institucions que entenguen que la innovació cultural no naix de la urgència, sinó de la llibertat. Necessita comunitats que reconeguen que la cultura no és només entreteniment, sinó una manera de pensar-nos i de projectar-nos cap al futur.

També cal assumir que la creativitat és un acte profundament col·lectiu. Encara que sovint es ven la imatge de la persona creadora com un ésser solitari i genial, la realitat és que les idees es construeixen en diàleg: amb el territori, amb la memòria, amb les altres persones, amb les tensions del present. Quan el món cultural aposta per la cooperació, per la interdependència i per la inclusió real, la creativitat es multiplica. Quan es tanca en l’elitisme o en la repetició de fórmules, s’empobreix.

Potser el repte més gran és reivindicar la creativitat com un dret cultural. No només per a qui es dedica professionalment a l’art, sinó per a tota la ciutadania. Una societat que no crea és una societat que no imagina alternatives, que no qüestiona, que no s’emociona, que no es transforma. I sense transformació, la cultura es converteix en un decorat.

Per això, defensar la creativitat és defensar la possibilitat d’un futur compartit. Un futur on la cultura no siga un luxe, sinó una necessitat. Un futur on la imaginació continue sent una forma de resistència i, sobretot, una forma de cuidar-nos.

llegir més

20 abril ^

La cançó 20 de abril del 90 de Celtas Cortos és un d’aquells temes que, vulguem o no, formen part del paisatge emocional de tota una generació. Però quan la tornem a escoltar amb ulls i oïdes d’ara, la pregunta és inevitable: ha envellit bé?

La resposta, com passa amb les peces que apel·len a la nostàlgia, és ambigua. D’una banda, continua sent un himne reconeixible, amb una melodia que enganxa i una atmosfera que evoca aquell moment vital en què tot semblava possible. La força de la cançó no està tant en la seua estructura musical com en la capacitat de connectar amb una experiència compartida: la distància entre qui érem i qui som, la necessitat de revisar el passat per entendre el present, la sensació que el temps passa massa ràpid.

Ara bé, escoltada des d’una mirada actual, també deixa entreveure un relat molt marcat per una masculinitat emocionalment continguda, típica de l’època. El protagonista escriu una carta perquè no sap o no pot afrontar cara a cara allò que sent. La cançó parla d’amistats perdudes, d’amors que no van ser, de silencis que pesen. Però ho fa des d’un prisma que hui pot resultar limitat, perquè no contempla altres formes d’expressar-se, de relacionar-se o d’entendre els afectes. No és un problema de la cançó, sinó del temps en què va nàixer.

Malgrat això, 20 de abril del 90 manté una vigència emocional sorprenent. No perquè el seu missatge siga universal en termes absoluts, sinó perquè continua interpel·lant qualsevol persona que haja sentit alguna vegada la necessitat de reconciliar-se amb el seu passat. La cançó funciona com una fotografia antiga: potser el pentinat, la roba o el filtre ens semblen desfasats, però la mirada que hi apareix encara ens diu alguna cosa.

En definitiva, ha envellit bé? Diríem que sí, però no perquè siga perfecta, sinó perquè ha sabut conservar allò que la feia especial: la capacitat de despertar memòries i de recordar-nos que totes les vides estan plenes de cartes que mai no vam enviar. I això, siga en 1990 o en 2026, continua sent profundament humà.

llegir més

Quan la institució es disfressa de partit ^

Hi ha una línia roja que tota democràcia madura hauria de preservar amb zel: la que separa la institució, que és de totes i tots, del partit, que és només d’uns quants. Quan aquesta línia es difumina, no estem davant d’un error menor de disseny gràfic ni d’una coincidència cromàtica: estem davant d’un problema democràtic.

La comunicació institucional té una funció molt clara: informar. No convéncer, no seduir, no demanar adhesions. Informar amb sobrietat, amb neutralitat i amb respecte a la intel·ligència de la ciutadania. Quan una institució adopta els codis, els colors, el to i fins i tot l’espai físic propis de la propaganda partidista, deixa de comunicar i comença a fer campanya amb recursos públics.

I això no és admissible.

No cal ser expert en semiòtica per entendre que els colors no són innocents, que els lemes no són neutres i que la ubicació dels missatges tampoc és casual. La comunicació política sap perfectament què fa quan utilitza una mateixa paleta cromàtica, un mateix relat visual i una mateixa narrativa emocional per barrejar l’acció de govern amb l’ambició de poder. Sap que està sembrant confusió. I sap que aquesta confusió beneficia qui governa i perjudica el conjunt de la ciutadania.

Perquè quan no es distingeix qui parla —si una administració o una organització política— el missatge implícit és perillós: que el govern és la institució, i la institució és el govern. I no, no ho és. La institució transcendeix governs, legislatures i sigles. És patrimoni comú, construït amb els impostos de gent que pensa diferent, vota diferent o, senzillament, no vota.

Utilitzar la comunicació institucional per reforçar un relat partidista és una forma subtil —però efectiva— de colonització de l’espai públic. No és autoritarisme clàssic; és una cosa més fina, més higiènica, més presentable. Però igualment nociva. Perquè erosiona la confiança, banalitza la neutralitat i converteix l’administració en un actor més del combat electoral.

Alguns diran que “és legal”. Potser sí. Però la democràcia no es mesura només en legalismes, sinó en qualitat ètica. I èticament és inacceptable que l’aparell institucional faça de crossa comunicativa d’un projecte polític concret. No tot allò que no està prohibit és legítim. Hi ha pràctiques que, sense infringir cap article, trencen l’esperit del contracte democràtic.

La ciutadania mereix saber quan se li parla com a administrada i quan se li parla com a electora. Té dret a distingir informació de propaganda, gestió de màrqueting, servei públic d’interés partidari. Quan aquesta frontera es dilueix, no falla la ciutadania: falla la institució.

Defensar una comunicació institucional neutral no és una mania estètica ni una nostàlgia naïf. És una exigència democràtica. És dir clarament que els edificis, els carrers, les tanques i el llenguatge de l’administració no són cartells de campanya. Que governar no dona dret a confondre’s amb l’Estat. Que l’ús del poder comporta una responsabilitat simbòlica.

Perquè quan la institució es posa el vestit del partit, tots perdem alguna cosa.

I el primer que es perd és la democràcia com a espai compartit.

llegir més

Puerto Springfield ^

Hi ha moments en què la ficció ens ajuda a entendre millor la realitat. A Sagunt, últimament, passa això. En qualsevol conversa de carrer, de falla o de grada, sempre apareix la mateixa frase: “Açò ja sembla Puerto Springfield”. I no és només una broma; és una manera de dir que hi ha una inquietud que va més enllà de l’humor.

Springfield és aquella ciutat on la indústria sempre va per davant del sentit comú. On el senyor Burns decideix què és progrés i què és inevitable. On un riu fluorescent és un detall menor i on un ós mutant passejant pel bosc forma part del folklore local. Quan al Port de Sagunt es parla de fum, de pols, de soroll o de projectes que aterren com si foren meteorits, la comparació amb Puerto Springfield deixa de ser graciosa i es converteix en un diagnòstic emocional.

Els Simpson, amb aquell univers groc i exagerat, ens recorden què passa quan una ciutat normalitza allò que no hauria de normalitzar. Quan la contaminació deixa de ser notícia i passa a ser paisatge. Quan el soroll industrial es converteix en banda sonora. Quan la ciutadania aprén a conviure amb allò que, en qualsevol altre lloc, encendria totes les alarmes. Si arriba un punt en què un animal fluorescent ens sembla entranyable, és que alguna cosa hem perdut pel camí.

Sagunt no és Springfield, però a voltes ho sembla. El Port té una història industrial potent, orgullosa i necessària, però també té un futur que no pot repetir errors del passat. La comparació amb Springfield fa mal perquè assenyala una sensació compartida: que les decisions es prenen lluny, molt lluny, i que la gent només pot mirar, comentar i resignar-se. Quan es parla de contaminació, de nous projectes, de límits ambientals o de salut pública, la ciutadania no vol discursos tècnics; vol garanties, transparència i la certesa que no són figurants d’un episodi que escriuen altres.

Dir “açò és Puerto Springfield” és una manera de posar humor on hi ha preocupació. És una defensa col·lectiva. Una forma de dir que no volem ser un decorat industrial sense veu, que no volem que la salut siga un peatge del progrés, que no volem un futur groc i fluorescent. La broma és un crit disfressat.

Potser el repte és precisament eixe: que Sagunt deixe de veure’s en Springfield i comence a imaginar-se en un altre lloc. Un lloc on la indústria siga compatible amb la vida, on el progrés no implique renúncies i on Els Simpson siguen només això: personatges de dibuixos, no una metàfora urbana. Perquè si alguna cosa ens han ensenyat és que Springfield sempre sobreviu, però quasi sempre a costa de la seua gent. I ací, sincerament, no estem per a fer de secundàries ni secundaris.

llegir més

Zabaleta ^

La història d’Aitor Zabaleta continua sent una ferida oberta en el futbol europeu. No sols perquè un jove aficionat de la Real Sociedad va ser assassinat per un neonazi, sinó perquè aquell crim va revelar una veritat incòmoda: els estadis, que haurien de ser espais de passió i convivència, també poden convertir-se en escenaris on l’extrema dreta troba refugi, impunitat i altaveu.

La Real, en aquest sentit, ha representat sovint una altra manera d’entendre el futbol: comunitària, popular, arrelada al territori i allunyada de la violència organitzada. Per això la mort d’Aitor va colpir tant. No era només un crim; era un xoc frontal entre dos models de societat. Entre qui entén el futbol com un espai de vida i qui el vol convertir en un camp de batalla ideològica.

En aquest context, el gest de pitar l’himne d’Espanya en finals de Copa —especialment quan hi són presents aficions basques o catalanes— ha adquirit un significat que va molt més enllà del futbol. No és un atac a persones, ni una expressió d’odi; és un acte simbòlic de dissidència. Una manera de dir que hi ha identitats, memòries i projectes col·lectius que no se senten representats per aquell símbol estatal. És una forma de protesta sonora, col·lectiva i no violenta, que posa en evidència tensions polítiques que existeixen molt abans d’entrar a l’estadi.

I potser això és el que més incomoda: que mentre alguns utilitzen la violència real per imposar-se —com els grups neonazis que encara avui es mouen per determinats estadis—, altres opten per la protesta simbòlica, per la desobediència sonora, per un gest que no fa mal a ningú però que diu molt.

Recordar Aitor Zabaleta és recordar que el futbol pot ser un espai de convivència o un espai de barbàrie. Que els símbols poden unir o poden oprimir. I que, al final, la rebel·lia més poderosa no és la que colpeja, sinó la que qüestiona, la que incomoda, la que fa pensar.

llegir més