Estic fart d'estar fart ^

Hi ha un punt en què el cansament deixa de ser una sensació passatgera i es convertix en una manera d’estar al món. Jo ja estic ahí. Estic fart. Fart de lluitar cada dia, de discutir, de justificar, de repetir una vegada i una altra coses que haurien de ser evidents. Estic fart de pelear contra el feixisme, contra la dreta que retalla drets, contra aquelles persones que menyspreen la llengua que parle, que dubten de la importància del valencià com si fora una nosa i no una riquesa. Estic fart de defensar el que hauria de ser normal.

No és només una qüestió ideològica. És vital. És personal. Cansa haver de reafirmar-te constantment, haver de demostrar que el que defenses no és cap caprici, sinó una qüestió de dignitat. Perquè quan defenses la sanitat pública, no estàs parlant d’un concepte abstracte: estàs parlant de vides. Quan defenses una educació pública de qualitat, en valencià i per a tothom, estàs parlant de futur. I, tot i això, cada dia hi ha qui ho qüestiona com si foren luxes prescindibles.

Estic fart de tindre que explicar què és la igualtat. De veritat, encara? Encara hem d’explicar que totes les persones mereixen els mateixos drets i oportunitats independentment del seu origen, del seu gènere o de la seua situació econòmica? Encara hem de justificar la inclusió com si fora una opció i no una obligació moral? Encara hem de defensar la migració com una realitat humana i no com una amenaça?

El problema no és només haver de donar aquestes explicacions. El problema és la sensació constant de remar contra corrent. De sentir que cada avanç és provisional, que qualsevol dret pot ser qüestionat, retallat o eliminat si no estàs vigilant. Eixa tensió permanent desgasta. Fa que cada conversa siga una batalla potencial. Fa que cada notícia siga una punxada més en aquest cansament acumulat.

I mentrestant, hi ha coses que haurien de ser senzilles. Parlar valencià, per exemple. Viure la teua llengua amb normalitat, sense haver de canviar-la constantment, sense sentir-te jutjat o menystingut. Però no. Fins i tot això es convertix en una trinxera. Has de defensar que el valencià és important, que forma part de qui som, que no és un obstacle sinó una ferramenta de cohesió i cultura. Has de justificar la teua identitat, com si fora negociable.

Ser valencià, a vegades, es fa pesat. No per la identitat en si, que és estimada i sentida, sinó per la necessitat constant de defensar-la. És esgotador haver d’explicar una i altra vegada que una llengua no resta, suma. Que protegir-la no és imposar-la, sinó garantir que no desaparega. Que la diversitat no és un problema, sinó un valor.

També estic fart de la frivolitat amb què es tracten qüestions fonamentals. Es parla de sanitat pública com si fora una despesa, i no una inversió. Es parla d’educació com si fora un camp de batalla ideològic, i no un dret universal. Es parla d’igualtat com si fora una moda, i no una necessitat. I enmig d’això, els qui intentem mantindre una postura coherent, basada en valors, acabem esgotats.

Perquè defensar el que hauria de ser normal cansa. Cansa haver de justificar que ningú hauria de quedar enrere. Cansa haver d’argumentar que les persones migrants no són enemics, sinó persones amb històries, amb necessitats, amb drets. Cansa haver de recordar que la inclusió no debilita una societat, sinó que la fa més forta.

I, malgrat tot, ací estem. Farts, sí. Però encara drets. Perquè el cansament no elimina les conviccions. Les posa a prova. Les fa més difícils de mantindre, però també més necessàries. Perquè si els qui estem farts deixem de parlar, deixem de defensar, deixem de resistir, aleshores sí que perdem.

Hi ha dies en què tot pesa massa. En què sembla que no val la pena discutir una vegada més, explicar una vegada més, insistir una vegada més. Dies en què voldries simplement viure sense haver de lluitar constantment. Sense haver de portar damunt aquesta responsabilitat de defensar drets bàsics com si foren privilegis en perill.

Però després tornes a mirar al teu voltant. Veus les injustícies, les desigualtats, els discursos d’odi. I entens que el silenci no és una opció. Que encara que estigues fart, encara que estigues cansat de ser valencià en un context que sovint no ho posa fàcil, encara que estigues esgotat de reafirmar les teues conviccions, no pots rendir-te del tot.

Perquè al final, tot això no va només de política. Va de persones. Va de la societat que volem ser. Va de decidir si acceptem un món més injust per cansament, o si, malgrat tot, continuem lluitant perquè siga un poc millor.

Sí, estic fart. Fart de estar fart. Però també sé que aquest cansament és la prova que m’importa. I mentre m’importe, encara hi haurà una part de mi disposada a continuar. Encara que siga a poc a poc. Encara que siga amb menys força. Encara que siga simplement per no deixar que el que és normal deixe de ser-ho.

llegir més

CVC, inclusió i la setmana santa saguntina ^

La publicació de l’informe del Consell Valencià de Cultura sobre la necessitat d’una Setmana Santa saguntina plenament inclusiva no arriba en un desert ni en un silenci còmode. Arriba enmig d’una realitat que moltes persones de Sagunt coneixen bé: fa almenys cinc anys que es lluita obertament, amb constància i amb coratge, per aconseguir que totes les persones puguen participar en igualtat en una festa que és patrimoni de tota la ciutat. I encara més: ja en 1999 hi hagué un primer intent de trencar la barrera de gènere en les confraries, un intent que va topar amb resistències que, més de vint anys després, encara no han desaparegut del tot. Per això, l’informe del CVC no és un punt de partida, sinó un punt d’inflexió.

El CVC ho expressa amb claredat: la tradició no pot convertir-se en dogma. Quan una tradició es blinda contra qualsevol canvi, deixa de ser cultura viva i es transforma en un mecanisme d’exclusió. I si una festa pública, reconeguda i estimada, impedeix que una part de la població participe en igualtat, aleshores no estem parlant de cultura compartida, sinó de privilegis disfressats de costum. La Setmana Santa saguntina és un element identitari potent, però precisament per això ha de ser també un espai on totes les persones tinguen cabuda.

La lluita per la inclusió no ha sigut mai silenciosa. Ha sigut sostinguda, argumentada, pública i valenta. Durant aquests cinc anys, moltes persones han alçat la veu, han escrit, han debatut, han demanat explicacions i han defensat que la festa no pot continuar reproduint estructures de gènere que ja no tenen sentit en una societat democràtica. I si retrocedim fins a 1999, trobem un precedent que demostra que aquesta reivindicació no és cap moda ni cap ocurrència recent. Fa més de dues dècades que Sagunt té pendent aquesta conversa. I quan una ciutat arrossega un debat durant tant de temps, és que hi ha una necessitat real que no s’ha volgut atendre.

El CVC recorda que la sacralització de la festa no pot servir d’excusa per mantindre rols diferenciats per gènere. La resistència al canvi, diu, és en realitat resistència a modificar un sistema de gènere que ha funcionat durant segles. Però que haja funcionat no vol dir que siga just. I que siga antic no vol dir que siga sagrat. Les tradicions sempre han canviat, encara que de vegades preferim oblidar-ho. Les processons no han sigut sempre iguals, ni les confraries, ni els rituals. El que passa és que, quan el canvi qüestiona privilegis, apareix la por.

En ple segle XXI, continuar excloent les dones de determinades funcions dins de la Setmana Santa és una contradicció amb els valors democràtics que proclamem. No és una qüestió simbòlica, sinó de drets i llibertats. Si una festa pública impedeix la participació plena d’una part de la població, està vulnerant el principi d’igualtat. I això no és opinable: és un fet. Per això sorprén que, després de cinc anys de reivindicacions explícites i d’un intent fallit en 1999, encara hi haja qui defense que “sempre s’ha fet així” com si això fóra un argument suficient.

Dir que la tradició és intocable és una manera de dir que els privilegis també ho són. Però l’ordre social no és natural ni immutable. És construït per persones i, per tant, modificable. Quan el CVC afirma que la tradició ha de ser una eina creadora de cultura i participativa, està recordant-nos que les festes no són peces de museu, sinó espais de convivència. I la convivència només és real quan totes les persones poden formar-ne part en igualtat.

Sagunt és una ciutat amb una història marcada per la diversitat, per la defensa de la dignitat i per la capacitat de reinventar-se. No té cap sentit que una ciutat així mantinga estructures excloents en una de les seues celebracions més emblemàtiques. A més, la inclusió no resta, sinó que suma. Quan les dones participen plenament en les confraries, en les processons i en els espais de decisió, la festa es fa més rica, més representativa i més fidel a la realitat social. No es perd autenticitat; al contrari, es guanya veritat.

La resistència al canvi sovint es presenta disfressada d’arguments estètics o de defensa de la continuïtat formal. Però darrere d’aquests discursos hi ha, moltes vegades, la incomoditat davant la idea que les dones ocupen espais que tradicionalment han sigut masculins. És una incomoditat que no s’atreveix a dir el seu nom, però que es manifesta en frases com “no cal trencar la tradició”. Però si no s’haguera trencat mai cap tradició injusta, les dones no votarien, no estudiarien, no treballarien en professions qualificades i no ocuparien càrrecs públics. La història de la igualtat és la història de qüestionar allò que semblava inamovible.

L’informe del CVC no imposa res. No dicta normes ni obliga ningú. El que fa és recordar que les institucions públiques tenen la responsabilitat de vetlar perquè les festes siguen coherents amb els valors democràtics. I això implica revisar pràctiques que exclouen. No es tracta d’atacar la Setmana Santa, ni de secularitzar-la, ni de menysprear-la. Es tracta de garantir que siga un espai on totes les persones puguen participar sense barreres.

La inclusió no és una amenaça. No destrueix la festa ni la desnaturalitza. La transforma, sí, però la transforma per fer-la més justa. I una festa justa és una festa més forta. Les tradicions que sobreviuen no són les que es tanquen, sinó les que s’obrin, les que escolten, les que s’adapten. La Setmana Santa saguntina té una oportunitat magnífica per demostrar que és una tradició viva, capaç de mirar cap al futur sense renunciar al seu passat.

Sagunt té davant seu una oportunitat històrica. No per trencar res, sinó per construir. No per dividir, sinó per sumar. No per imposar, sinó per obrir. La inclusió no és una exigència externa ni una moda: és una necessitat democràtica. I quan una festa abraça aquesta necessitat, es fa més forta, més bella i més humana.

La Setmana Santa saguntina pot ser, i ha de ser, una festa de totes les persones. I això no li lleva valor a la tradició: li dona sentit.

llegir més

La inflació que no arriba al carrer que no ix a l’IPC ^

incomoda. Per què tot allò que és essencial per a viure dignament es fa cada vegada més car, mentre allò que és destructiu es manté accessible? Per què és més fàcil trobar un gram barat que un lloguer assequible? Per què és més senzill aconseguir una substància que et desconnecte que una teràpia que t’ajude? Potser perquè el primer depén de xarxes que operen al marge del sistema, i el segon depén d’un sistema que sovint no sap o no vol cuidar.

La droga barata és un símptoma, no una anècdota. És un indicador social tan revelador com el preu de la llum o la taxa d’atur. Ens diu que hi ha una part de la societat que viu en un estat de resistència constant, buscant maneres de suportar una realitat que no sempre és amable. Ens diu que la precarietat no és només econòmica, sinó emocional. Ens diu que hi ha un malestar que no es resol amb discursos polítics ni amb campanyes institucionals.

També ens obliga a mirar de cara una contradicció: el sistema penalitza el consum, però no aborda les causes que el fan necessari. Es persegueix la substància, però no la desesperació. Es criminalitza la persona consumidora, però no la realitat que l’empeny a consumir. És com si tinguérem una política de drogues que mira el dit i no la lluna, que es concentra en el símptoma i ignora la malaltia.

La pregunta real no és per què la droga no puja. La pregunta és com hem arribat a un punt on la droga és una de les poques coses que es manté estable en un món que s’encareix sense parar. La pregunta és què diu això de nosaltres, de les nostres prioritats, de la nostra manera d’organitzar la vida col·lectiva. La pregunta és per què acceptem que allò que ens fa mal siga accessible, mentre allò que ens faria bé siga un luxe.

Potser la resposta és que el sistema econòmic no està pensat per cuidar, sinó per produir. I quan la vida es fa massa dura, el mercat il·legal ofereix una via d’escapament que el mercat legal no sap o no vol oferir. És una resposta imperfecta, destructiva, però immediata. I en un món on tot és urgent, la immediatesa guanya.

Al final, la droga barata és un mirall. Un mirall brut, incòmode, però sincer. Reflecteix una societat que no ha sabut garantir condicions de vida dignes per a totes les persones. Reflecteix un sistema que permet que el pa puge, que la llum puge, que el lloguer puge, però que no pot permetre que puge el preu d’allò que moltes persones utilitzen per no trencar-se. Reflecteix una realitat que no apareix en cap gràfic de l’INE, però que està present en cada barri, en cada nit, en cada vida que busca una pausa.

Potser algun dia tindrem un IPC que mesure també el malestar. Potser algun dia entendrem que la inflació emocional és tan important com la inflació econòmica. Potser algun dia deixarem de sorprendre’ns perquè la droga no puja i començarem a sorprendre’ns perquè la vida és tan cara que moltes persones necessiten fugir-ne.

Fins aleshores, continuarem vivint en aquesta paradoxa: un món on tot puja menys allò que ningú vol reconéixer que forma part de la cistella de consum real. Un món on la droga és barata perquè la desesperació és cara. Un món que ens diu, sense dir-ho, que hi ha moltes coses que no funcionen, i que no es resolen amb estadístiques, sinó amb valentia col·lectiva.

llegir més

José Romeu i Parras ^

Va nàixer en la casa situada en el número 5 del carrer Tintorers (actualment carrer Romeu).

A causa de l'elevada posició de la seua família, va rebre una acurada educació. Aquesta educació, juntament amb el seu caràcter amable, va fer que es guanyara l'estima dels seus conciutadans. A açò se li va unir el seu valor i la seua perícia per a manejar a les gents, el que li va valdre per a ser nomenat comandant de les milícies de Morvedre.

En 1800 contrau matrimoni amb María Correa i Navarro, jove natural de San Roque (Cadis). Poc després de contraure matrimoni, mor el seu pare, obligant-li a fer-se càrrec dels negocis familiars. La casa de comerç Romeu i Comp. es dedicava al subministrament de vins i licors així com també va ser l'encarregada d'abastir a l'exèrcit i a l'armada, prestant per aquest motiu importants serveis a la pàtria que no sempre van ser recompensats com es mereixien, fins i tot ocasionant grans pèrdues durant la guerra de la independència que van propiciar la fallida d'esta important casa. Fruit del seu matrimoni, Romeu va tenir 3 fills: José (1804), Ana Matilde (1807) i Matilde.

La Guerra

El 25 de maig de 1808 s'allista en l'exèrcit segons una ordre expedida per la Junta de València obligant al allistament de tots els homes útils des dels 16 als 40 anys. Es crea a Sagunt una Junta per a activar l'organització i l'armament de les milícies, segons les ordres que arribaven des de València, de la qual formava part Romeu.

Al juny del mateix any va ser nomenat comandant de les milícies de Morvedre per la Junta. Va recórrer els pobles propers a Sagunt amb la finalitat de captar gent. Va arribar a reunir 2.000 home. Eixe mateix mes es van presentar a Sagunt tots els homes reclutats, enfront de l'esplanada de San Francisco. Allí formats Romeu els encoratjà amb les següents paraules:

“Volemos, hijos de Sagunto, volemos al campo del honor. Preso nuestro rey, vilmente hollada nuestra patria, juremos no doblar jamás la cerviz al yugo afrentoso de esos advenizos engañadores que, so color de amistad, pretenden tiranizarnos: Vencer ó Morir sea el juramento irrevocable de la división saguntina”

La columna va partir amb Romeu al capdavant de la divisió des de l'esplanada de San Francisco pel Camí Reial direcció a València. En València van vèncer els espanyols a les ordres de Saint-Marcq als francesos, però abans van patir derrotes en el pont de Pajazo i en Cabrilla. No se sap segur si Romeu va prendre part en aquestes desgraciades accions, però sembla indicar que així va ser. El que sí és segur és que Romeu va combatre a les ordres de Saint-Marcq a València. Després de vèncer als francesos a València va regressar Romeu a Sagunt i allí va estudiar tàctica militar.

Al setembre de 1808 viatja a Madrid per a atendre assumptes de família en les oficines de l'Estat. Roman allí fins a desembre d'aqueix mateix any, quan Napoleó entra amb el seu exèrcit a Madrid. En lloc de tornar a la seua ciutat, Romeu s'ofereix al tinent general D. Manuel Miranda Gayoso, el qual li atorga un lloc preferent en les portes de Recoletos i Veterinària. A pesar de rendir-se la Vila de Madrid, Romeu aconsegueix escapar. En la seua fugida és ferit per una descàrrega en el seu braç esquerre. Ferit en un braç i sense els diners i els seus documents que li havien fet viatjar a Madrid, va tornar a la seua ciutat.

En 1809 és nomenat Capità de la Companyia de Granadero que es va organitzar en Morvedre. Al capdavant d'aquesta companyia, Romeu va marxar a Morella, que es trobava assetjada, a combatre sota les ordres del General Roca. Des d'ací va anar A Albentosa (Teruel) on va aconseguir arravassar diversos convois als francesos.

Al març de 1810, el Mariscal Suchet avançava cap a València i Romeu va picar incessantment el seu retaguardia. Al pas dels francesos per Morvedre, aquests es van venjar i van destrossar les seues pertinences. Es van apoderar també dels seus diners i altres papers a pesar que l'esposa de Romeu els havia amagat en un hort de la seua propietat.

En eixe mateix mes va ser nomenat comandant dels dos batallons de milícies honrades de Xest i Xiva, que componien el cinquè cos saguntí.

En 1811, el 25 d'octubre, es lliura la batalla de Sagunt amb derrota per als espanyols. Romeu, al capdavant dels 2 batallons de les Milícies Honrades de Xest i Xiva, s'aquartera a Riba-roja de Túria per a la defensa del pont sobre el Turia d'aquesta població. Per a l'exèrcit francès, que venia d'Aragó, aquest era pas obligat abans d'assetjar València. A pesar de la derrota, Romeu va merèixer el reconeixement per la defensa del pont del General Blake.

Quan es va rendir València als francesos es van dissoldre quasi totes les milícies organitzades en el Regne de València. Romeu es va dirigir llavors a Alacant a oferir els seus serveis a la Junta de Guerra d'aquella ciutat. Mentrestant, la seua dona s'amagava en les muntanyes amb els seus 3 fills.

En 1812 organitza aixecaments populars en diversos pobles d'Alacant. Creua les forests d'Elx i dispersa una partida enemiga que intentava tallar-li el pas en les Pedreres. Des d'ací continua cap a Novelda, des d'on acudeix a reunir-se amb els camperols en “Els Salinetes”. Acudeixen voluntaris de Caudete, Font de la Figuera, Ibi, Cocentaina, Bocairent, i assoleix formar un complet grup de guerrillers. En Ontinyent s'entrevista amb el guerriller Cortès, i junts reuneixen ja uns vuit-cents homes, que com baptisme real de sang tindran un dur enfrontament entre Xixona i Mutxamel.

Després d'organitzar els escamots de la vall d'Albaida, Romeu parteix a noves destinacions. Combats a Cocentaina, Alcoi, Petrer, Albaida.

Prompte els francesos es van adonar dels coneixements militars que tenia i de les seues habilitats per a alçar l'ànim als espanyols, i van començar a perseguir-li activament. Romeu es va refugiar en Alatoz, al peu de la serra de Chinchilla en els límits de les províncies d'Albacete i Cuenca i es converteix en el lloc de recluta i entrenament dels voluntaris.

De tal manera es van atemorir els francesos, que contra el campament dirigeixen els atacs de la Brigada de Maupoint, composta del 4º regiment de Caçadors Napolitans, part del 16 de Húsares i del 11º de Caçadors de línia. Els resultats obtinguts són que cada atac és un fracàs francès i un nou motiu d'orgull per a Romeu i els seus. Rebuts reforços, Maupoint ataca de nou i torna a patir nou daltabaix. La mateixa sort va córrer el general Pàris que va intentar en va recuperar l'honor perdut pel seu antecessor.

No podent capturar a Romeu els francesos, van intentar atraure-li per mitjà de la persuasió. El Comandant Major de València, Anné, li va remetre un plec per conducte de Jacomet, governador de Bunyol, en el qual li oferia totes les consideracions i tot tipus de protecció si regressava pacífic a la seua llar. Romeu va rebutjar l'oferta per escrit i ho va tornar a intentar el general Suchet. Aquesta vegada, també va rebutjar Romeu l'oferta escrivint-li:

“Que mientras hubiese un palmo de terreno libre en España, le había de defender como buen patriota y fiel súbdito de su augusto monarca el señor D. Fernando VII, y que la suerte de su patria había de ser la suya.”

Poc temps després va rebre una ordre del seu cap immediat el Excel·lentíssim senyor Luis de Bassecourt per la qual reclamava tots els oficials, sergents, caps i soldats dispersos que se li havien unit i que formaven el gruix del seu exèrcit. Va protestar Romeu però va acabar cedint, quedant quasi desemparat i sol.

Suchet dóna ordres que diverses faccions del seu exèrcit recórreguen l'ala esquerra de la província d'Alacant que era el lloc on operava Romeu. Romeu va pujar fins a Bunyol on va sorprendre a una columna francesa a la qual va derrotar. Açò va enfurir encara més a Suchet que va reiterar les ordres que se li perseguira sense descans. Jacomet li va presentar batalla a Dosaigües, el que va suposar un nou daltabaix. Romeu organitza les seues tropes sobre el terreny i disposa que 160 infants se situen en les altures immediates al terreny sobre el qual ell mateix evolucionaria amb el seu Cos d'infants i cavalleria. Jacomet , en unió amb el comandant de Requena, el coronel Mr. Merche, va intentar de nou atrapar-lo. Nou atac de Cabrera, Villetar-Laquerrie, Merche i Jacomet a la columna de Romeu. El bon fer d'aquest li duu a derrotar novament aquella important formació francesa, després d'un arrollador atac portat a terme el dia 30 de maig de 1812

A causa de els continus atacs de Romeu contra els convois francesos, Suchet es va veure obligat a formar nombroses columnes perquè estigueren en la seua contínua persecució i evitar així que els interceptaren queviures i correspondència.

Captura i mort

Així, al juny de 1812, el que no van poder aconseguir les tropes franceses, ho va aconseguir la traïció d'un espanyol. Suchet havia promès una recompensa a qui lliurarà a Romeu. Aquest paisà, conegut amb el malnom de “Recelós”, va seguir a Romeu per les muntanyes, avisant al comandant Saint-Georges que es trobava a Llíria, que Romeu es dirigiria amb sols 40 cavalls en direcció a Sot de Xera, en les muntanyes de la Regió muntanyenca Valenciana, on solia pernoctar. Eixa nit del 6 de juny, Saint-Georges, va manar 4 divisions amb uns 1800 soldats perquè caigueren sobre Sot de Xera sobre la matinada. Romeu es va veure sorprès i no va tenir ni temps d'empunyar un arma i vendre cara la seua vida.

Al matí següent, el 7 de juny, Romeu va ser conduït a València, on Suchet esperava que Romeu es convertira a la causa gal·la, influint en els seus conciutadans i arribar a així la pacificació de la província. Mazzuchelli, el governador superior de València, envia al tinent Gavilán a convèncer a Romeu que s'unisca a la causa francesa. Romeu, indignat li va contestar:

Diga Ud. a su general que Romeu es un español, y un español que nació en Sagunto”.

Saint-Cyr i Mazzuchelli, queden admirats de la seua honradesa però intenten convèncer-lo per altres mitjans. Sabent que Romeu era amic de D. Manuel Domingo Morales, de l'Audiència, i D. Juan Álvarez Posadilla, fiscal de la mateixa, Suchet va ordenar que els seus amics li feren saber per escrit que si reconeixia a José I com rei, ho declararien presoner de guerra, i en cas contrari ho condemnarien a mort.

Romeu rep la carta dels seus amics però els contesta amb una nova negativa en una carta escrita.

“(…) Cuando tomé las armas en 1808 juré muy tranquilo, pero muy decidido, vencer ó morir en defensa de la causa justa, y este pensamiento lo cumpliré muy gustoso, porque yo no soy español sólo en el nombre, sino un español que desprecia la vida, siempre que mis deberes lo exigen, como en el caso presente (…)”

Durant el consell de guerra va continuar amb la mateixa actitud heroica, deslligant la ira de Mazzuchelli. Malgrat tot, la comissió de guerra no es va atrevir a fallar en un procés que l'acusat havia de considerar-se com un presoner de guerra. Malgrat això Suchet, va preguntar quan se li va informar si Romeu s'havia retractat en la seua declaració i si s'havia sotmès al govern de S. M. A l'informar-li que no, Suchet va dir “Doncs tampoc es retracta el Mariscal de l'Imperi” i va prendre la ploma i va escriure:

D. José Romeu morirá precisamente ahorcado dentro de doce horas, y sus bienes serán prontamente confiscados.

Suchet li va oferir novament perdonar-li la vida en canvi de que es retractara. Novament es va negar.

Així, el matí del 12 de juny de 1812, va entrar Romeu a la plaça del Mercat, on s'havia alçat un cadafal i situat enfront del patibul va exclamar:

“Oh patíbulo ignominioso… hoy va Romeu a honrarte con su sangre !”

Romeu va ser penjat amb 34 anys d'edat, deixant en el major abandó i misèria dona i 3 fills. Les seues restes van ser acompanyats pels confrades de la Cofradia de la Verge dels Desemparats fins al cementiri de Carraixet, a Tavernes Blanques. El cementiri, al costat del barranc del Carraixet, està dedicat exclusivament per als ajusticiats. Allí reposen les restes mortals de Romeu en una fossa comuna.

llegir més

Ser jo, ser friki, ser amb orgull ^

Hi ha una paraula que durant molt de temps s’ha utilitzat per a etiquetar, per a separar, fins i tot per a riure’s de qui no encaixa dins d’un patró determinat: friki. Una paraula que, depenent de qui la diga i com la diga, pot sonar a burla o pot convertir-se en una bandera. Hui, cada vegada més, és això segon. I és una bona notícia.

Ser friki és, en realitat, una manera d’estar al món. És apassionar-se per coses que potser no són majoritàries, però que per a cada persona tenen un valor immens. És llegir sagues interminables, conéixer detalls absurds de pel·lícules o videojocs, gaudir de la ciència-ficció, del manga, dels jocs de rol, de la programació o de qualsevol univers que desperte curiositat i emoció. Però, sobretot, és tindre la valentia de mostrar-ho.

En una societat que sovint premia la uniformitat, on sembla que hi ha formes correctes de ser, de vestir, de parlar i fins i tot de tindre interessos, reivindicar el dret a ser diferent és un acte de llibertat. I això inclou totes les persones. Perquè quan parlem de “ser friki”, no estem parlant d’un perfil concret, sinó d’una diversitat enorme de persones amb gustos variats, identitats diverses i maneres úniques d’expressar-se.

El llenguatge inclusiu també té cabuda en este espai. Quan diem que totes les persones poden ser frikis, estem recordant que no hi ha gèneres, orientacions o identitats que tinguen el monopoli de la passió per la cultura, la tecnologia o la creativitat. Històricament, molts espais considerats “frikis” han estat masculinitzats o tancats, però això està canviant gràcies a la presència i la veu de totes aquelles persones que reclamen el seu lloc. I no sols el reclamen: el construeixen.

Ser friki amb orgull és també trencar amb la vergonya. Durant anys, moltes persones han amagat les seues aficions per por a no encaixar, a ser jutjades o a ser excloses. Però el món ha canviat, i continua canviant, gràcies a comunitats que comparteixen interessos, que creen espais segurs, que celebren allò que abans es veia com a estrany. Internet, els esdeveniments culturals, les trobades locals, tot això ha contribuït a visibilitzar que no estem a soles.

I hi ha una força molt poderosa en això de trobar gent amb qui compartir allò que ens emociona. Quan algú parla amb entusiasme d’una saga, d’un videojoc o d’un univers fictici, no està fugint de la realitat, sinó ampliant-la. Està creant vincles, està generant comunitat, està aprenent i ensenyant alhora. Eixa és la vertadera riquesa.

També cal reivindicar que el terme friki no és inferior a cap altre. No és menys vàlid que qualsevol altre tipus d’interés considerat “normal” o “adult”. De fet, moltes de les innovacions tecnològiques i culturals que hui formen part del nostre dia a dia venen, precisament, d’eixes persones que un dia es van atrevir a aprofundir en allò que els apassionava, encara que fora minoritari. Darrere de moltes idees que transformen el món hi ha mentalitats curioses, creatives i un poc obsessives. És a dir, frikis.

Apostar per ser una mateixa persona, amb tot allò que implica, és un exercici de salut emocional. Acceptar-se, mostrar-se i compartir-se és fonamental per a viure amb coherència. I això no significa no tindre dubtes o inseguretats, sinó caminar malgrat elles. Dir “soc friki i què” és, en el fons, dir “soc com soc i no passa res”.

Per això, cal continuar generant espais inclusius, respectuosos i oberts, on qualsevol persona puga expressar els seus interessos sense por. Espais on la diversitat siga celebrada i no qüestionada. On la identitat no siga una barrera, sinó un punt de partida.

Ser jo, ser friki, ser amb orgull, és una manera de resistir davant la uniformitat i de celebrar la pluralitat. És una invitació a mirar-nos amb més comprensió, a escoltar-nos amb més curiositat i a compartir amb més alegria. I, sobretot, és una afirmació clara: hi ha tantes maneres de ser com persones al món, i totes mereixen ser viscudes amb dignitat i amb orgull.

llegir més