Els avis i les àvies: el nostre patrimoni emocional ^

Hi ha patrimonis que no es cataloguen, que no apareixen en cap inventari oficial, que no es poden mesurar ni conservar en vitrines. Són patrimonis que es transmeten en silenci, que es respiren, que es recorden amb una tendresa que no s’esborra. Entre tots ells, el més poderós és el que representen les àvies i els avis: la memòria viva que sosté famílies senceres, la columna vertebral d’un amor que travessa generacions.

Jo vaig nàixer en un matriarcat 🌾. En un univers on les dones grans marcaven el ritme de la vida, on la saviesa no era una paraula solemne sinó una manera de fer, de cuidar, de resistir. Aquell context va modelar la meua mirada: el respecte profund cap a les meues àvies i avis no és una idea abstracta, és una herència emocional que m’ha acompanyat sempre. És una forma de fe ✨, una convicció íntima que diu que sense elles i ells, la història familiar seria incompleta.

De xicotet, quan els meus pares viatjaven per treball, la meua germana i jo ens convertíem en hostes del temps. Passàvem temporades a casa del iaio i la iaia 🏡, i allí el món adquiria un altre ritme. Les olors de la cuina, els mobles antics, els silencis que no feien por, les històries que ens explicaven abans de dormir… Tot això era un refugi. Era un espai on la infantesa podia ser plena, on la vida es feia més amable. També la meua besàvia, amb aquella tendresa d’un altre segle, va ser una presència decisiva: una llum antiga que no feia ombra 🔆, una manera d’estimar que encara hui reconec en mi.

Amb el temps, he entés que aquell patrimoni no era només meu. Ara són les meues filles les que gaudeixen d’eixe llegat. Les veig créixer entre braços que han vist guerres i primaveres, entre somriures que han sostingut famílies senceres 👧🏻👧🏼. Veig en els seus ulls la mateixa pau que jo sentia, la mateixa alegria de saber-se estimades per mans que han viscut molt i encara donen més 🤲. I aleshores comprenc que els avis i les àvies no són només passat: són present i són futur.

En una societat que corre massa, que sovint oblida el valor del temps compartit, reivindicar el paper dels avis i les àvies és un acte de resistència. Són arrels que abracen 🌳, són casa sense portes, són història que es conta sense necessitat de llibres. Són la prova que l’amor més profund no necessita grandiloqüències: només presència, paciència, i eixa manera tan seua de fer que tot parega més senzill.

Les meues filles, com jo en el seu moment, estan creixent amb la fortuna de tindre avis i àvies que les acompanyen, que les ensenyen a mirar el món amb una tendresa que no es compra ni s’aprén en cap escola. I jo, com a pare, contemple eixa transmissió amb una gratitud que em desborda. Perquè sé que quan elles siguen adultes, quan la vida els pose reptes i dubtes, recordaran eixes mans, eixes veus, eixos moments que ara semblen quotidians però que en realitat són fonamentals.

Els avis i les àvies són patrimoni. No perquè siguen relíquies del passat, sinó perquè són la base emocional del que som. Són la memòria que ens sosté, la història que ens explica, l’amor que no s’acaba mai ❤️. I en un món que canvia constantment, ells i elles continuen sent la certesa més bella: la que ens recorda d’on venim i la que ens ajuda a caminar cap a on anem.

llegir més

El dia que el foc em va escriure per dins ^

Quan pense en la meua infantesa, hi ha un record que no és exactament un record: és una ferida antiga, una ombra que es mou quan no la mire, una olor que apareix abans que jo la puga identificar. Un incendi. El nostre incendi. Aquell que va marcar la meua manera de respirar, de mirar la muntanya, d’entendre la fragilitat del món.  

La caseta on passàvem els caps de setmana era un refugi modest, una construcció humil entre pins i matolls, un lloc on la vida era més lenta i més senzilla. Allí aprenia a distingir el cant de les aus, a reconéixer el tacte de la terra seca, a sentir-me part d’un paisatge que, aleshores, creia etern. Però la muntanya, com totes les coses vives, també té dies de ràbia. I aquell dia va decidir mostrar-nos-la.  

Recorde que el cel tenia un color estrany, com si algú haguera estirat una cortina de fum molt fina. No era encara el caos, però ja no era normal. Els adults parlaven en veu baixa, amb aquella tensió que els xiquets detectem sense entendre. Jo jugava, però mirava de reüll. Alguna cosa no anava bé.  

Quan el vent va canviar, el fum va arribar com una bufetada. No era només olor: era textura, era presència. Un fum que et feia tancar els ulls, que et raspava la gola, que et recordava que eres menut i vulnerable. L’incendi avançava per la muntanya com una bèstia que no coneix obstacles. I nosaltres, allí, enmig.  

La decisió va ser ràpida: calia baixar. El cotxe, antic i sorollós, es va convertir en la nostra única trinxera. Recorde pujar-hi amb les mans tremolant, encara que no sabia per què tremolava. Els adults intentaven mantindre la calma, però els seus ulls deien una altra cosa.  

La baixada va ser un túnel de foc. A cada costat del cotxe, les flames s’alçaven com parets vives, com braços que volien abraçar-nos. El soroll era brutal: branques esclatant, animals fugint, el vent convertit en crit. El món s’havia tornat roig, taronja, negre. I nosaltres avançàvem per un passadís que semblava fet per a nosaltres, però també contra nosaltres.  

A la carretera de la Retoresa, camí de la font de Quart, vaig sentir per primera vegada què era la por absoluta. No la por de xiquet que tem la foscor o els monstres imaginaris. Era una por física, una por que et fa vomitar, que et fa voler desaparèixer. I jo, literalment, vomitava. El meu cos reaccionava abans que jo poguera pensar.  

Aquell trajecte va durar minuts, però en la meua memòria és una eternitat. Una eternitat de llum violenta, de calor que travessava els vidres, de silenci tens dins del cotxe i soroll infernal fora. Quan finalment vam arribar a la carretera ampla, quan el foc va quedar darrere, vaig sentir una mena de buit. No era alleujament. Era un buit estrany, com si alguna cosa s’haguera quedat en aquell passadís de flames.  

Amb els anys, he aprés que el cos recorda d’una manera que la ment no pot controlar. Encara hui, quan veig un incendi, el meu cos reacciona abans que jo. Un tremolor subtil, una alerta interna, un fil de memòria que es desperta. No és pànic, però tampoc és calma. És una reverberació.  

I l’olor… L’olor és el pitjor. Puc detectar un incendi a quilòmetres. No és una habilitat, és una cicatriu. Quan l’olor arriba, tot el meu cos es prepara, com si tornara a ser aquell xiquet assegut en un cotxe envoltat de flames.  

Amb el temps he intentat racionalitzar-ho. He llegit sobre traumes, sobre memòries sensorials, sobre com el cervell arxiva les experiències extremes. Però cap explicació científica aconsegueix domesticar aquell record. El foc no és només un element natural: és un llenguatge. I aquell dia, la muntanya em va parlar en un idioma que no he oblidat.  

També he aprés a mirar els incendis amb una barreja de respecte i tristesa. Respecte perquè sé de què són capaços. Tristesa perquè cada incendi és una història que es trenca: arbres que no tornaran, animals que no fugiran prou ràpid, persones que perdran un tros de vida.  

Quan veig les notícies, quan apareixen imatges de flames devorant serralades, jo no veig només el present. Veig el meu passat. Veig el roig a cada costat del cotxe. Veig la carretera de la Retoresa com una línia fina entre la vida i la destrucció.  

A vegades pense que aquell dia em va fer més conscient, més atent, més sensible a la fragilitat del món. Altres vegades pense que simplement em va fer més poruc. Però siga com siga, aquell incendi forma part de mi. No com una anècdota, sinó com una capa profunda, com una tinta que es va infiltrar en la meua història.  

Hi ha qui diu que els records d’infantesa són els que més ens defineixen. Jo no sé si és cert. Però sí sé que aquell dia, aquell passadís de flames, aquella baixada cap a la carretera, va deixar una marca que encara hui, dècades després, continua viva.  

Potser algun dia aprendré a mirar un incendi sense que el cos em traïsca. Potser algun dia l’olor no em sacsejarà. Però crec que, en el fons, tampoc ho vull del tot. Perquè aquell record, per dur que siga, també és una part de qui sóc. Una part que em recorda que la vida és fràgil, que la natura és poderosa, i que hi ha instants que, encara que passen en segons, ens acompanyen per sempre.  

llegir més

La frontera invisible ^

La introducció del principi de prioritat nacional en la Llei d’Acompanyament dels Pressupostos de la Generalitat Valenciana ha obert un debat que va molt més enllà de la tècnica legislativa. No és només una modificació puntual, ni un ajust discret en els criteris d’accés a determinades prestacions. És, en realitat, un canvi de model que afecta la manera com entenem els drets socials, la convivència i la relació entre les persones i les institucions. Quan un govern decideix que l’accés a recursos públics ha de dependre de l’arraigo real, duradero y verificable, està redefinint qui forma part de la comunitat i qui queda en els marges. I això té conseqüències profundes.

La legislació estatal i europea parteix d’un principi fonamental: els drets socials essencials són universals. No depenen de la nacionalitat, ni del temps d’empadronament, ni de la trajectòria laboral. Són drets vinculats a la dignitat humana, no a la contribució econòmica. La Llei d’Estrangeria garanteix l’accés a serveis socials bàsics fins i tot a persones en situació administrativa irregular. La normativa europea prohibix discriminacions per nacionalitat o origen en l’accés a serveis públics. I la jurisprudència del Tribunal Constitucional ha reiterat que les comunitats autònomes no poden crear barreres territorials en drets fonamentals. Tot això conforma un marc jurídic que limita clarament la capacitat d’una comunitat autònoma per a introduir criteris de preferència territorial.

En canvi, la prioritat nacional parteix d’una lògica diferent. Assumeix que els recursos públics són limitats i que, per tant, cal prioritzar qui pertany al territori. Esta idea, que pot semblar raonable en un primer colp d’ull, té implicacions que cal analitzar amb calma. Convertix els drets en privilegis. Substituix la universalitat per la condicionalitat. I transforma el padró municipal en una frontera administrativa. El resultat és un sistema en què una persona que arriba a la Comunitat Valenciana per motius laborals, familiars o de protecció internacional pot quedar exclosa de prestacions que, fins ara, eren accessibles per residència simple. I això no és un detall menor: és un canvi de paradigma.

El concepte d’arraigo real, duradero y verificable és ambigu per definició. No és un terme jurídic consolidat. No apareix en la legislació estatal. No té un significat uniforme en la normativa autonòmica. És, sobretot, un concepte polític que permet introduir criteris de preferència territorial sense dir-ho explícitament. A la pràctica, l’arraigo es traduirà en més anys d’empadronament per accedir a prestacions, requisits de cotització o trajectòria laboral, vinculació familiar o comunitària i exclusió de persones en situació irregular de prestacions estructurals. Tot això crea un sistema de doble velocitat: les persones residents de llarga durada tindran accés preferent, mentre que les nouvingudes, encara que siguen treballadores, estudiants o famílies que es muden per necessitat, quedaran en un segon esglaó.

El problema és que este criteri contradiu la legislació superior, que establix que els drets socials essencials no poden dependre del temps de residència. I ací és on el xoc jurídic es fa inevitable. La Generalitat pot regular prestacions complementàries, ajudes puntuals o programes específics, però no pot limitar drets essencials. La Llei d’Acompanyament, tal com està redactada, corre el risc de fer-ho. La Llei d’Estrangeria garanteix l’accés a serveis socials bàsics a totes les persones residents, incloses les irregulars. La normativa europea prohibix discriminacions per nacionalitat en l’accés a serveis públics. La jurisprudència del Tribunal Constitucional ha anul·lat en el passat criteris de residència excessius en prestacions essencials. Per tant, la prioritat nacional pot ser legal en alguns àmbits, però no pot convertir-se en un filtre general per a tot el sistema de serveis socials.

Enmig d’este debat, apareix una pregunta que moltes persones han començat a plantejar: si la Generalitat considera que cada euro públic destinat a persones ha de passar pel filtre de l’arraigo, per què no aplicar el mateix criteri a les empreses que reben contractes públics? La resposta és jurídica, però també política. La contractació pública està regulada per la Llei estatal de Contractes del Sector Públic i per la normativa europea. Estes normes prohibixen discriminacions per origen territorial. Una comunitat autònoma no pot preferir empreses arrelades al territori. No pot exigir antiguitat, empadronament empresarial o vinculació local. Seria contrari al mercat únic europeu i vulneraria la Constitució. Això crea una paradoxa: les persones sí poden ser filtrades per arraigo, però les empreses no. És a dir, la Generalitat pot limitar drets socials, però no pot limitar negocis.

Esta contradicció revela que la prioritat nacional no és una política de protecció del territori, sinó una política de selecció social. No es tracta de garantir que els recursos públics es queden en la comunitat, perquè si fóra així també s’aplicaria a les empreses. Es tracta, més bé, de definir qui és considerat membre legítim de la comunitat i qui no. I això té conseqüències que van més enllà del col·lectiu migrat. Afecta joves que es muden per estudiar, famílies que canvien de municipi, persones que arriben per motius laborals, professionals que es traslladen temporalment, treballadores temporals i qualsevol persona que no complisca els requisits d’arraigo.

La discussió sobre l’arraigo no és només jurídica. És moral, social i política. Quina societat volem? Una en què els drets bàsics depenen del temps de residència? Una en què les persones nouvingudes són tractades com a beneficiàries sospitoses? Una en què el padró municipal es convertix en un instrument de control social? La prioritat nacional pot ser popular en alguns sectors, però té conseqüències profundes. Fragmenta la cohesió social. Genera categories de ciutadania. I crea fronteres internes que, a la llarga, afecten també persones que no formen part del col·lectiu migrat.

La universalitat dels drets socials no és un luxe. És una garantia de convivència. Quan es trenca, el sistema deixa de ser un espai de protecció i es convertix en un mecanisme de classificació. La prioritat nacional i el criteri d’arraigo introduïts en la Llei d’Acompanyament no són només una reforma administrativa. Són un canvi de model que entra en conflicte amb la legislació estatal i europea, que crea desigualtats internes i que obri la porta a un sistema de drets condicionats. La pregunta que hem de fer-nos és simple: volem un sistema de serveis socials que filtre persones per origen o per antiguitat? Perquè, si ho acceptem, estem renunciant a un principi fonamental: que la dignitat humana no depén del temps que portes vivint en un lloc.

llegir més

Sant Jaume el Major ^

Sant Jaume el Major, considerat una de les persones més properes a Jesús, fou fill de Zebedeu i germà de Joan. Era pescador al llac de Galilea, i va ser present en moments decisius de la vida de Jesús, com la transfiguració i l'agonia a Getsemaní. La seua mort, per decapitació a Jerusalem l'any 44, el convertí en el primer entre les seguidores i seguidors de Jesús que patí martiri.

Tot i que no hi ha cap evidència històrica que confirme la seua estada a la península Ibèrica, la tradició medieval sosté que Jaume va predicar a Hispània. Aquesta creença esdevingué el fonament espiritual del culte compostel·là. Després de morir, la llegenda conta que el seu cos fou traslladat en una barca de pedra fins a Galícia, on es va enterrar prop d’Iria Flavia. Al segle IX, un ermita que es deia Pelai va afirmar haver vist unes llums misterioses que l’encaminaren al lloc de la tomba, fet que conduí a la construcció del que avui és la catedral de Santiago. Així, Sant Jaume es convertí en una figura venerada arreu i en patró de les terres peninsulars.

Durant la Reconquesta, el personatge adquirí una dimensió nova i més bèl·lica. Se’l representà com a guerrer celestial que apareixia en batalles com la de Clavijo, per defensar els regnes cristians contra l’islam. Aquesta imatge reforçà el seu rol protector dins les societats medievals.

L’origen i difusió de la llegenda de Sant Jaume tenen profundes motivacions religioses, polítiques, culturals i econòmiques. Donar a la península Ibèrica un apòstol íntim de Jesús legitimava l’espiritualitat dels seus habitants. La figura servia per reforçar la identitat dels regnes cristians davant Al-Àndalus, i el Camí de Sant Jaume, travessant Europa, impulsava el contacte entre persones, les relacions comercials i el creixement cultural. Autors eclesiàstics de l’època recolliren aquesta llegenda i l’embelliren fins a convertir-la en doctrina popular.

Tot i les incerteses sobre la seua presència real, el llegat de Sant Jaume és indiscutible. El moviment de pelegrinatge cap a Compostel·la continua viu avui dia, en una barreja preciosa de fe, tradició, cultura i descobriment personal.

llegir més

L’autocura ^

L’autocura és, sovint, una paraula que pronunciem sense pensar massa en el que conté. Sona suau, sembla amable, però en realitat és una de les tasques més complexes que tenim com a persones: aprendre a sostenir-nos, a escoltar-nos, a no fugir de nosaltres mateixes quan el soroll del món ens aclapara. L’autocura no és un ritual de veles ni una sèrie d’accions programades, sinó una manera d’habitar-nos amb més tendresa, amb més consciència, amb més veritat.

Hi ha dies en què tindre autocura és simplement reconéixer que estem cansades, que el cos pesa, que la ment corre massa. Acceptar-ho sense culpa ja és un acte de valentia. Vivim en una cultura que glorifica la productivitat, que ens diu que valem pel que fem i no pel que som, i que ens anima a ignorar els senyals interns fins que el cos crida. L’autocura, en canvi, és aprendre a escoltar abans que arribe el crit. És saber llegir la pròpia temperatura emocional i donar-nos el que necessitem, encara que siga silenci, pausa o un espai per plorar.

També és un exercici de sinceritat. Practicar l’autocura implica mirar de front allò que fa mal, allò que incomoda, allò que preferiríem evitar. No és un camí còmode, però sí profund. Quan ens atrevim a reconéixer les nostres ferides, les nostres pors, les nostres contradiccions, comença un procés de reparació que no sempre és visible, però que transforma. L’autocura és, en part, deixar de ser enemigues de nosaltres mateixes.

A vegades autocuidar-se és posar límits, dir que no, deixar de sostenir allò que ens trenca. Altres vegades és obrir la porta a qui ens fa bé, permetre que ens acompanyen, deixar de fer-ho tot a soles. L’autocura és relacional: no es construeix només en la intimitat, sinó també en la manera com ens vinculem amb les altres persones. Saber demanar ajuda, saber rebre-la, saber compartir el pes, també és autocura.

I hi ha un aspecte més subtil: l’autocura com a acte de memòria. Recordar-nos que mereixem descans, que mereixem afecte, que mereixem espais on no cal demostrar res. Recordar-nos que no som màquines, que no som inacabables, que no estem obligades a ser fortes sempre. Recordar-nos que la vulnerabilitat no és una derrota, sinó una forma d’honestedat.

En el fons, l’autocura és una manera de tornar a casa. No una casa física, sinó una casa interna: un lloc on podem respirar, on podem ser, on podem deixar de fingir. Un lloc on la vida no ens passa per damunt, sinó que la vivim amb més consciència, amb més calma, amb més respecte cap a nosaltres mateixes.

llegir més