Menjar Ràpid ^

El 21 de juliol se celebra el Dia del Menjar Ràpid, una efemèride que, a primera vista, podria semblar una broma del calendari o una ocurrència d’alguna marca que vol promocionar hamburgueses a preu reduït. Però, si ens ho mirem amb una mica de calma, descobrim que aquest dia és una oportunitat magnífica per reflexionar sobre el nostre ritme de vida, sobre les presses que ens governen i sobre la manera com hem convertit el menjar en una activitat accelerada, quasi mecànica, que sovint perd el seu sentit més humà. La ironia, en aquest cas, és inevitable: celebrem un dia dedicat a allò que mengem quan no tenim temps per celebrar res.

El menjar ràpid és, en realitat, una metàfora perfecta del món contemporani. És barat, accessible, omnipresent i dissenyat per ser irresistible. No cal pensar, no cal esperar, no cal cuinar. Només cal demanar, engolir i continuar amb la jornada. És el menjar que triem quan la vida ens passa per damunt, quan el temps és un luxe i quan la cuina es converteix en una tasca que sembla incompatible amb la productivitat. En aquest sentit, el menjar ràpid és més que un aliment: és un símbol cultural, una manera d’entendre el temps i les prioritats.

El Dia del Menjar Ràpid ens convida a mirar aquest fenomen amb un punt d’ironia, perquè és difícil no somriure quan pensem en la quantitat de decisions que prenem en funció de la rapidesa. Triem el menjar més ràpid, el camí més ràpid, la solució més ràpida, la resposta més ràpida. Vivim en una espècie de competició silenciosa per veure qui arriba abans, encara que no sapiguem ben bé on. I, enmig d’aquesta cursa, el menjar ràpid s’ha convertit en la nostra aliada més fidel. Sempre disponible, sempre barat, sempre disposat a fer-nos sentir que hem guanyat uns minuts al rellotge.

Però la ironia també té un revers. Perquè, mentre celebrem aquest dia amb humor, sabem que el menjar ràpid té conseqüències que van més enllà del sabor intens o de la satisfacció immediata. El consum habitual d’aliments ultraprocessats està relacionat amb problemes de salut que afecten milions de persones: obesitat, diabetis, hipertensió, malalties cardiovasculars. I, encara que és fàcil culpar la gent per les seues decisions alimentàries, la realitat és molt més complexa. El menjar ràpid triomfa perquè el nostre ritme de vida el necessita, perquè és l’opció que encaixa millor en jornades interminables, en salaris ajustats, en horaris impossibles i en ciutats que no sempre faciliten una alimentació saludable.

Per això, aquest dia és una invitació a mirar més enllà del producte i a preguntar-nos què hi ha darrere. Per què necessitem menjar tan ràpid? Què ens impedeix cuinar amb calma? Què ens ha portat a preferir un menú que podem demanar amb tres clics abans que una recepta que requereix tallar, remenar i esperar? El menjar ràpid és un símptoma, no una causa. És la resposta que hem trobat a una vida que sovint ens deixa sense alternatives.

La ironia es fa encara més gran quan pensem en la publicitat que envolta aquest tipus de menjar. Les marques ens prometen felicitat instantània, experiències úniques, sabors inoblidables. Ens venen la idea que una hamburguesa pot solucionar un mal dia, que unes patates fregides poden compensar una reunió interminable, que un refresc pot donar-nos l’energia que el món ens roba. I nosaltres, cansades i cansats, sovint hi caiem. No perquè siguem ingènues, sinó perquè la vida moderna ens deixa poc marge per triar amb serenitat.

El Dia del Menjar Ràpid, per tant, és una oportunitat per reivindicar el contrari: la necessitat de recuperar el temps, de tornar a mirar el menjar amb respecte, de recordar que la cuina és cultura, memòria i identitat. No es tracta de demonitzar una hamburguesa o una ració de nuggets. Totes les persones hem necessitat alguna vegada una solució ràpida, un sopar improvisat, un menú que ens permeta continuar amb la jornada sense complicacions. El problema no és el menjar ràpid en si, sinó el lloc que ocupa en la nostra vida. Quan deixa de ser una excepció i es converteix en la norma, és quan comencen les dificultats.

Per això, aquest dia pot ser una invitació a repensar la nostra relació amb el cos i amb el temps. A preguntar-nos per què mengem el que mengem, i què ens falta quan busquem solucions immediates. A entendre que la salut no és només una qüestió de nutrients, sinó també de ritmes, de cures i de decisions col·lectives. El menjar ràpid és un producte que reflecteix la societat que l’ha creat: una societat que corre, que produeix, que no descansa, que no es permet perdre temps. I, si volem canviar la manera com mengem, potser hem de començar per canviar la manera com vivim.

La ironia final és que, en celebrar aquest dia, no estem celebrant el menjar en si, sinó la consciència que necessitem sobre ell. És un recordatori amable, humorístic, però també profund, que ens diu que podem fer-ho millor. Que podem cuinar més, compartir més, parar més. Que podem recuperar la relació emocional amb el menjar, amb la cuina, amb el temps compartit al voltant d’una taula. Que podem tornar a donar valor a allò que ens alimenta de veritat.

llegir més

El corredor Sagunt-Terol no pot continuar sent una infraestructura de segona ^

La decisió de descartar la doble via electrificada entre Sagunt i Terol ha generat una profunda preocupació entre el teixit empresarial i industrial vinculat al Corredor Cantàbric-Mediterrani. La reacció d'ASECAM, de la Confederació Empresarial de la Comunitat Valenciana i de les organitzacions empresarials aragoneses reflecteix un malestar que va molt més enllà d'una simple discrepància tècnica: posa de manifest una sensació de dècades d'infrafinançament i d'oportunitats perdudes.

El Camp de Morvedre viu un moment de fort creixement industrial i logístic. Les inversions productives, l'expansió de les àrees empresarials i el paper estratègic del port de Sagunt exigeixen infraestructures capaces de respondre a les necessitats presents i futures. En aquest context, resulta difícil entendre que una infraestructura concebuda per vertebrar territoris, impulsar mercaderies i afavorir el transport sostenible no aposte per la màxima capacitat possible.

Les empreses reclamen una visió de llarg termini. Les infraestructures ferroviàries no es construeixen per a cinc anys; es projecten per a diverses generacions. Renunciar ara a la doble via pot significar que dins d'uns anys siga necessari tornar a invertir milions d'euros per corregir una limitació que ja s'havia detectat des del principi.

La reivindicació no és exclusivament valenciana. També afecta Aragó i, en definitiva, la competitivitat del conjunt de l'Estat. La connexió entre Saragossa, Terol i Sagunt és un eix fonamental per al transport de mercaderies i per a la reducció de la dependència de la carretera. A més, contribueix als objectius de descarbonització que les administracions afirmen defensar.

Resulta especialment frustrant que després d'anys d'espera i d'un llarg període d'obres, les expectatives generades no es corresponguen amb el resultat final plantejat. El missatge que reben empreses, treballadors i inversors és preocupant: mentre altres corredors avancen amb ambició, aquest territori continua havent de justificar una vegada i una altra la necessitat d'unes infraestructures que ja haurien d'estar garantides.

El debat no hauria de ser si la doble via electrificada és necessària, sinó com accelerar la seua execució. El futur industrial del Camp de Morvedre, de Terol i de tot el corredor logístic depén de decisions valentes, planificades i coherents amb les necessitats reals del territori.

Per això, les al·legacions anunciades per ASECAM representen una reclamació legítima: exigir que les infraestructures estratègiques es projecten amb criteris de futur i no amb una visió limitada que puga hipotecar el desenvolupament econòmic de les pròximes dècades. La competitivitat, l'ocupació i la cohesió territorial mereixen una aposta a l'altura dels reptes que té davant el corredor Sagunt-Terol-Saragossa.

llegir més

Carlo, una persona entre totes — Ni oblit ni perdó ^

Carlo Giuliani no era un heroi ni un símbol predestinat. No era un líder ni un ideòleg, ni una figura d’aquelles que la història reserva per als manuals. Carlo era, senzillament, una persona entre totes: un jove de vint-i-tres anys que creia que el món podia ser diferent, que la violència institucional no era inevitable, que la globalització neoliberal no era un destí sinó una imposició. La seua mort, el 20 de juliol de 2001 a la Piazza Alimonda de Gènova, no va ser només l’assassinat d’un manifestant. Va ser una fractura profunda en la memòria europea, una ombra que encara avui pesa sobre la consciència democràtica del continent.

La imatge és coneguda i dolorosa. Carlo, el rostre cobert, un extintor a les mans, avançant entre la multitud cap a un vehicle dels carabinieri. Segons les reconstruccions periodístiques, un agent va disparar des de dins del cotxe; la bala li va travessar el cap. El Land Rover policial va passar dues vegades per damunt del seu cos mentre intentava fugir del caos. Aquell instant va convertir-se en símbol. Un símbol incòmode, manipulat, disputat. Però un símbol, al capdavall, de la violència d’Estat i de la fragilitat de qualsevol dissidència que s’atreveix a desafiar el poder.

La memòria que incomoda

Durant anys, la mort de Carlo ha estat objecte d’una batalla narrativa que encara continua. Hi ha qui parla de legítima defensa, qui insisteix a culpabilitzar la víctima, qui redueix el context a un assalt improvisat contra un vehicle policial. Aquesta lectura és part d’una amnèsia col·lectiva que permet reescriure els fets i despolititzar la responsabilitat institucional. Oblidar el context és una manera de protegir l’Estat, d’excusar la brutalitat policial, d’evitar preguntes incòmodes sobre la gestió de la protesta i sobre els límits de la democràcia europea.

Però hi ha una altra memòria, més profunda i més incòmoda: la que entén que Carlo no va morir només per una bala, sinó per un clima polític que criminalitzava la protesta, que convertia els moviments socials en enemics interns, que blindava el poder econòmic davant de qualsevol contestació. La seua mort és, en aquest sentit, la mort d’una esperança. Gènova no va ser només una tragèdia; va ser el final d’un cicle de mobilització global que havia començat a Seattle i que proclamava que un altre món era possible.

Una persona entre totes

Dir que Carlo era una persona entre totes no és un eslògan. És una afirmació política i humana. Carlo era un jove que havia crescut en una família compromesa, que participava en assemblees, que creia en la justícia global. No era un violent ni un agitador professional. Era un ciutadà indignat davant un model econòmic que generava desigualtat, precarietat i devastació ambiental. Era una persona que, com tantes altres, havia viatjat a Gènova per defensar una idea senzilla: que la democràcia no pot reduir-se a cimeres blindades, que la participació ciutadana no és una amenaça, que la protesta és un dret.

La seua mort va marcar una generació. Va ser un punt d’inflexió que va transformar per sempre la relació entre moviments socials i governs europeus. Però també va ser un trauma que, durant anys, va alimentar la sensació de derrota, la idea que l’Estat és invencible, que la repressió sempre guanya. Aquesta lectura, però, és incompleta. Gènova també va ser un laboratori de convergència global, un espai on milers de persones van imaginar alternatives, van construir aliances, van articular discursos que encara avui ressonen en les lluites climàtiques, feministes, antiracistes i en totes les mobilitzacions que reclamen dignitat.

Ni oblit ni perdó

Ni oblit ni perdó no és una consigna de venjança. És una exigència democràtica. Oblidar Carlo seria acceptar que l’Estat pot matar impunement. Seria normalitzar la violència institucional. Seria permetre que la història s’escriga des del poder i no des de les víctimes. Perdonar, en el sentit polític del terme, seria renunciar a la veritat, a la responsabilitat, a la memòria crítica.

La memòria de Carlo no demana venjança; demana justícia. Demana revisar el paper de les forces de seguretat, denunciar els abusos, exigir protocols que garantisquen la vida i la integritat de la ciutadania. Demana reconèixer que la repressió del G8 va ser un punt d’inflexió en una deriva autoritària que avui permet deportacions, criminalització d’ONG, persecució del dissens i justificació de la violència policial en nom de la seguretat nacional.

El que va morir aquell dia

La pregunta que importa no és només què va passar a la Piazza Alimonda, sinó què va morir amb Carlo Giuliani. Va morir una forma d’entendre la política basada en la societat civil, en l’internacionalisme, en la idea que la transformació del món podia vindre de baix, sense necessitat de conquistar el poder. Va morir la ingenuïtat d’un moviment que creia que la globalització podia ser contestada amb creativitat, assemblees i xarxes transnacionals.

Però no va morir del tot. La llavor de Gènova continua viva en cada protesta contra la violència policial, en cada mobilització climàtica, en cada denúncia de la precarietat, en cada assemblea feminista, en cada col·lectiu antifeixista que entén que la democràcia no és un regal sinó una conquesta permanent. Carlo és part d’aquesta genealogia. No com a màrtir, sinó com a recordatori que la dissidència té un preu, que la llibertat exigeix coratge, que la memòria és una forma de resistència.

Una persona entre totes, sempre

Vint-i-cinc anys després, Carlo continua sent una persona entre totes. No perquè compartim exactament les seues idees, sinó perquè compartim la seua convicció que la injustícia no és inevitable. Carlo és el jove que creu que pot canviar el món, la persona que no accepta la resignació, qui entén que la democràcia no és només votar cada quatre anys, sinó ocupar els carrers, exigir responsabilitats, denunciar abusos.

Recordar Carlo és recordar que la política no és només institucions, sinó també cossos vulnerables, carrers plens, veus que reclamen dignitat. És recordar que la violència d’Estat no és un accident, sinó una possibilitat sempre present quan el poder se sent amenaçat. És recordar que la memòria és una arma contra l’oblit, contra la manipulació, contra la impunitat.

Per això, avui, escriure sobre Carlo és un acte de resistència. És afirmar que la seua mort no va ser en va. És reivindicar la seua humanitat, la seua fragilitat, la seua valentia. És dir, amb tota la força de la memòria col·lectiva: Carlo, una persona entre totes. Ni oblit ni perdó.

llegir més

Borja Iglesias em representa ^

Borja Iglesias em representa. No perquè marque gols ni perquè siga un gran davanter, sinó perquè entén que ser una persona pública implica una responsabilitat. En un món on massa gent calla per por a les crítiques, ell ha decidit donar la cara. És antifeixista, antiracista i coherent amb allò que pensa. Quan va esclatar el cas de Jenni Hermoso i el comportament de Luis Rubiales, no va mirar cap a un altre costat: es va plantar i va renunciar a la selecció espanyola perquè hi ha moments en què la dignitat està per damunt de qualsevol convocatòria. I això, en un país on sovint es premia més el silenci que la valentia, és una forma de resistència.

En el futbol d’elit, on cada gest és analitzat, amplificat i convertit en espectacle, la majoria d’esportistes opten per una neutralitat calculada. No volen problemes, no volen polèmiques, no volen perdre patrocinadors. Però Borja Iglesias ha entés que la neutralitat, en temps de injustícies, és una forma de complicitat. Ell ha decidit ocupar un espai que molts eviten: el de la consciència pública.

Ha defensat causes socials, ha denunciat el racisme, ha mostrat suport al poble palestí i ha recordat que ser esportista d’elit no et lleva el dret d’opinar. Al contrari: quan milions de persones t’escolten, tens l’obligació moral d’utilitzar eixa veu per fer visible allò que altres intenten amagar. En un ecosistema mediàtic on sovint es premia el soroll buit, ell ha triat el soroll útil: el que incomoda, el que qüestiona, el que recorda que el futbol no és una bombolla impermeable a la realitat.

Borja sap que tot en esta vida és política, perquè la política és decidir de quin costat estàs davant les injustícies. I ell ho ha fet sense titubejar. Quan va esclatar el cas Rubiales, va ser dels primers a dir prou. No va esperar a veure cap on bufava el vent, no va calcular el cost reputacional, no va demanar permís. Va actuar. I eixa manera d’actuar és política en el sentit més noble del terme: compromís amb la dignitat humana.

El futbol, com qualsevol espai públic, és un camp de batalla simbòlic. Les graderies són un reflex de la societat: hi ha racisme, hi ha masclisme, hi ha homofòbia, hi ha violència. I també hi ha resistències, hi ha lluites, hi ha persones que no estan disposades a normalitzar l’odi. Borja Iglesias forma part d’eixa minoria valenta que entén que el futbol pot ser una eina de transformació, no només un negoci multimilionari.

Va eixir amb les mans pintades i va rebre insults homòfobs als camps de futbol, però no va fer ni un pas arrere. Va suportar burles, campanyes de desprestigi i comentaris que buscaven ridiculitzar-lo. Però ell va continuar. Perquè la coherència, quan és real, no es trenca davant quatre crits.

També ha contestat amb claredat discursos i declaracions de figures públiques com Rajoy o Trump. No per protagonisme, sinó perquè sap que el silenci, en determinats moments, és una forma d’acceptació. I ell no accepta discursos que neguen drets, que alimenten l’odi o que intenten dividir la societat en categories de ciutadans de primera i de segona.

La seua actitud té un preu: cada vegada que parla, sap que hi haurà qui el voldrà fer callar. Però també sap que hi ha qui el necessita parlant. I ell ha triat estar amb eixos.

Em representa perquè no només juga a futbol, sinó que actua amb principis, valentia i consciència. Em representa perquè ha entés que la fama no és una medalla, sinó una eina. Em representa perquè no té por de dir que és antifeixista, antiracista i defensor dels drets humans. Em representa perquè no vol ser neutre en un món que crema.

Fan falta més Borja Iglesias i menys silencis còmplices. Fan falta més persones que entenguen que la política no és només votar cada quatre anys, sinó decidir cada dia de quin costat estàs. Fan falta més esportistes que no tinguen por de dir que el futbol també és un espai de lluita. Fan falta més veus que trenquen la comoditat del “jo no em fique en política”.

Borja Iglesias no és perfecte, ni falta que fa. No és un heroi, ni vol ser-ho. És, simplement, un home que ha decidit no callar. I en un temps de silencis, això és revolucionari.

llegir més

La vida és una partida d’escacs ^

Hi ha qui diu que la vida és un camí, una cursa, una travessia. Jo preferisc pensar-la com una partida d’escacs, perquè en aquest joc silenciós es condensa la manera com ens movem pel món: amb estratègia, amb por, amb intuïció, amb errors que no sempre podem desfer. En els escacs, com en la vida, cada peça té un valor, però cap peça té sentit si no forma part d’un pla més ampli.

La primera lliçó és que no comencem la partida amb el tauler en blanc. Naixem enmig d’una disposició que no hem triat: família, context, llengua, classe social, oportunitats o absències. És el nostre setup inicial, el punt de partida que condiciona els primers moviments. Però, a poc a poc, descobrim que fins i tot el peó més humil pot avançar, transformar-se, sorprendre. La vida és generosa amb qui persevera, encara que siga a pas curt.

També aprenem que no totes les peces es mouen igual. Hi ha persones que avancen en línia recta, amb una determinació que impressiona. Altres es mouen en diagonal, buscant camins laterals, alternatives inesperades. I després hi ha qui, com el cavall, fa salts impossibles que ningú entén fins que ja són a l’altra banda del tauler. La diversitat de moviments és la diversitat de vides: cadascú amb la seua lògica, el seu ritme, la seua manera de resistir.

Però la metàfora es fa més punyent quan entenem que la vida és un joc d’anticipació. No es tracta només de moure una peça, sinó de pensar què passarà després. Les decisions que prenem —canviar de feina, acabar una relació, començar un projecte, cuidar-nos o abandonar-nos— són moviments que projecten conseqüències. I, com en els escacs, no sempre veiem totes les amenaces. A vegades avancem confiats i descobrim tard que hi havia una torre amagada en la columna que no miràvem.

Hi ha moments de partida en què ens sentim assetjats, amb poques caselles lliures. Altres en què gaudim d’una expansió inesperada, com si el tauler s’obrira davant nostre. I també hi ha derrotes inevitables: peces que perdem, projectes que s’esfondren, persones que marxen. En els escacs, perdre una peça no significa perdre la partida. En la vida tampoc. La clau és saber reorganitzar-se, reorientar el joc, tornar a mirar el tauler amb una perspectiva nova.

La reina, poderosa i lliure, ens recorda que hi ha forces dins nostre que poden moure’s amb una amplitud que no sospitàvem. El rei, fràgil i lent, és la nostra vulnerabilitat: allò que hem de protegir sempre, siga la salut, la dignitat, la pau mental o la coherència. I els peons, tan modestos, són els hàbits, les rutines, els gestos menuts que sostenen tot el sistema. Sense ells, no hi ha partida possible.

Al final, la vida com a escacs ens ensenya una veritat incòmoda: no podem controlar-ho tot, però sí podem decidir com juguem. Podem optar per la prudència o per l’audàcia, per la defensa o per l’atac, per la renúncia o per la transformació. Podem aprendre dels errors, podem reinventar estratègies, podem sorprendre fins i tot a qui ens volia derrotats.

I, sobretot, podem recordar que la partida no és contra ningú. No juguem per eliminar l’altre, sinó per entendre el tauler, per entendre’ns a nosaltres, per avançar amb sentit. La vida és una partida d’escacs, sí, però no és un combat: és una conversa silenciosa amb el futur.

llegir més