Les fosses de Paterna i la memòria saguntina: repressió, dignitat i reconstrucció col·lectiva

Les fosses comunes del cementeri de Paterna constitueixen un dels espais més colpidors de la memòria democràtica al País Valencià. Entre 1939 i 1956, més de 2.200 persones foren afusellades per la dictadura franquista i soterrades en fosses sense nom, en un intent sistemàtic d’esborrar la dissidència republicana. Aquest article pretén analitzar el significat històric i social d’aquestes fosses, amb especial atenció a les persones originàries de Sagunt que hi foren executades. A través de les seues biografies, s’explora la diversitat dels perfils represaliats, la seua vinculació amb el teixit obrer i popular, i les implicacions actuals de la seua recuperació.

Context històric de la repressió franquista

La caiguda de la Segona República i la instauració del règim franquista comportaren una onada de violència institucionalitzada. A partir de 1939, milers de persones foren jutjades en consells de guerra sumaríssims, sense garanties jurídiques ni defensa efectiva. El cementeri de Paterna es convertí en un dels principals escenaris d’aquesta repressió, amb execucions nocturnes conegudes com “saques”, que ompliren les fosses de cossos i silenci. Segons el cens reconstruït per la Generalitat Valenciana, s’han identificat més de 2.238 víctimes, tot i que les xifres reals podrien ser superiors a causa de la destrucció de registres oficials (CAMDE-País Valencià, 2025).

Aquestes fosses no només són testimonis de la barbàrie, sinó també símbols de resistència. Les persones afusellades provenien de diversos àmbits: sindicalistes, regidors, mestres, obrers, llauradors, ferroviaris, joves militants o simples ciutadans que no volgueren renunciar als seus ideals. La seua diversitat social i territorial reflecteix la transversalitat de la repressió.

Sagunt i el Camp de Morvedre: perfils de la memòria

Sagunt, com a nucli industrial, ferroviari i agrícola, fou escenari de gran activitat republicana durant la guerra. Diverses persones del municipi foren afusellades a Paterna, entre les quals destaquen José Sanchis Torrent, Hipólito Delgado Ferrer, Adolfo Pinto Navarro i Mariano Brines Antoni. Les seues biografies, recuperades gràcies a les exhumacions i a la col·laboració institucional, permeten reconstruir la memòria local des d’una perspectiva humana i inclusiva.

José Sanchis Torrent, llaurador de 46 anys, fou afusellat el 17 de novembre de 1939 i soterrat a la fossa 95. La seua professió i edat indiquen una vinculació amb el món rural republicà, possiblement a través de sindicats agraris o agrupacions locals. Hipólito Delgado Ferrer, calderer de 25 anys i militant de la CNT, representa la joventut obrera compromesa amb el moviment llibertari. Fou executat el 28 de juliol de 1939 i soterrat a la fossa 22. La seua militància el convertí en objectiu prioritari de la repressió, com molts altres sindicalistes del metall.

Adolfo Pinto Navarro, ferroviari de 46 anys, fou afusellat el 9 de desembre de 1939. El seu perfil indica una possible vinculació amb la UGT o amb sindicats ferroviaris, molt actius durant la guerra. El ferrocarril era clau en la logística republicana, i els seus treballadors foren durament represaliats. Mariano Brines Antoni, mecànic de 49 anys vinculat a Canet d’en Berenguer, compartí data d’execució amb Adolfo. La seua experiència tècnica i edat el situen com a figura de lideratge local, probablement amb activitat sindical o política.

Aquestes quatre persones, tot i no ocupar càrrecs institucionals destacats, són representants d’una generació que defensà la República des de la quotidianitat, des dels tallers, els camps i les estacions. La seua memòria és fonamental per entendre la dimensió col·lectiva de la repressió.

La construcció de la memòria democràtica

La recuperació de les fosses de Paterna ha estat possible gràcies a la tasca de col·lectius com ArqueoAntro, la Conselleria de Qualitat Democràtica i les associacions de familiars. Les exhumacions, iniciades fa més d’una dècada, han permés identificar centenars de cossos, restituir-los a les seues famílies i dignificar els espais de soterrament. En el cas de Sagunt, l’Ajuntament ha col·laborat activament en la localització de familiars i en la difusió pública de les històries recuperades (Ajuntament de Sagunt, 2022).

Aquest procés no és només arqueològic, sinó també pedagògic. Les fosses són espais de memòria activa, on es poden desenvolupar projectes educatius, dramatitzacions, murals digitals o campanyes de sensibilització. La seua visibilització permet connectar el passat amb el present, i obrir debats sobre la justícia, la impunitat i la construcció d’una societat més inclusiva.

Implicacions socials i polítiques

La memòria de les fosses de Paterna interpel·la directament les institucions, les comunitats locals i les generacions actuals. Recuperar els noms, les biografies i els contextos de les persones afusellades és una forma de fer justícia simbòlica, però també de construir identitat col·lectiva. En el cas de Sagunt, la presència de víctimes en les fosses reforça la necessitat d’una política municipal de memòria que incloga actes públics, senyalització urbana, recursos digitals i participació ciutadana.

A més, les fosses plantegen qüestions sobre la transmissió intergeneracional del trauma, el silenci familiar i la reconstrucció de la veritat. Moltes famílies han viscut dècades sense saber on estaven els seus éssers estimats, sense poder fer dol ni reivindicar-los. Les exhumacions, tot i ser tardanes, ofereixen una oportunitat de reparació emocional i comunitària.

Perspectives pedagògiques i culturals

Des de l’àmbit educatiu, les fosses poden ser abordades com a eix transversal en projectes de memòria, història, ètica i ciutadania. La creació de microrelats, dramatitzacions, exposicions visuals o itineraris urbans permet treballar la memòria des de la creativitat i la inclusió. Les biografies de José, Hipólito, Adolfo i Mariano poden convertir-se en personatges pedagògics, en símbols locals que connecten amb l’alumnat i amb la comunitat.

Des de la cultura, les fosses poden inspirar obres literàries, audiovisuals o musicals que donen veu als silenciats. La literatura memorialista, el teatre documental o la música compromesa són canals potents per a la sensibilització. En aquest sentit, el Camp de Morvedre té potencial per desenvolupar projectes artístics que vinculen memòria, territori i transformació social.

Conclusions

Les fosses de Paterna són molt més que espais de soterrament: són llocs de memòria, de denúncia i de reconstrucció col·lectiva. Les persones de Sagunt que hi foren afusellades representen la diversitat de la resistència republicana i la dignitat dels qui no renunciaren als seus ideals. La seua recuperació és una tasca històrica, pedagògica i emocional que ens interpel·la com a societat.

Cal continuar treballant per dignificar les víctimes, visibilitzar les seues històries i convertir les fosses en espais de memòria activa. Des de les institucions, l’educació i la cultura, podem construir una memòria democràtica que no només mire al passat, sinó que transforme el present.

llegir més

Famílies que fan escola: la importància de participar en el consell escolar

Cada dos anys, els instituts públics convoquen eleccions per renovar el consell escolar. És un moment que, massa sovint, passa desapercebut entre les presses del dia a dia, les tutories, les extraescolars i les preocupacions acadèmiques. Però la veritat és que la participació de les famílies —tant votant com presentant-se com a representants— és molt més que un tràmit. És una oportunitat per influir en l’educació de les persones joves, per defensar una escola pública de qualitat i per construir vincles reals entre el centre i les persones que l’envolten.

El consell escolar és l’espai on es prenen decisions que afecten el funcionament del centre. Hi participen representants de la direcció, del professorat, de l’alumnat, del personal no docent i de les famílies. És allí on es parla del projecte educatiu, de les normes de convivència, de la gestió econòmica, de les activitats complementàries i de les propostes de millora. No és un espai decoratiu. És el cor de la vida escolar.

Quan una mare, un pare, una persona tutora vota en les eleccions del consell escolar, està reconeixent que l’educació no és només responsabilitat del professorat. Està dient: jo també forme part d’este espai compartit, jo també vull aportar. El vot és una manera de donar suport a persones que poden representar les inquietuds, les necessitats i les esperances de les famílies. I com més gent vota, més forta és la veu col·lectiva.

Encara més transformador que votar és presentar-se com a candidat o candidata. Sovint pensem que cal ser expert en educació per formar part del consell escolar. Però no és així. El que cal és compromís, capacitat d’escolta, ganes de treballar en equip i voluntat de defensar els drets de les persones joves. Les famílies poden aportar mirades diverses, experiències personals, sensibilitat davant les desigualtats, propostes per millorar la comunicació amb el centre, idees per fer més accessibles les activitats, i una empenta que naix de l’estima.

Hi ha qui diu que no participa perquè no sap com funciona el consell escolar. Altres pensen que les decisions ja estan preses, que no val la pena. També hi ha qui no pot per qüestions laborals, o qui té por de no saber què dir. Però totes estes barreres es poden superar si el centre explica amb claredat què és el consell escolar, si les associacions de famílies animen a participar, si es faciliten horaris compatibles, si es promouen candidatures diverses i si es dona formació a les persones representants.

És important que la participació siga realment inclusiva. En molts centres, les famílies que participen són les que tenen més temps, més recursos o més formació. Però cal fer un esforç perquè també participen les famílies nouvingudes, les que tenen dificultats de conciliació, les que viuen situacions de vulnerabilitat, les que tenen fills o filles amb necessitats educatives especials. Només així el consell escolar serà un espai representatiu, capaç de defensar els drets de totes les persones.

Quan les famílies participen activament, es genera un clima de confiança. El centre deixa de ser una institució tancada i esdevé un espai compartit. Les decisions es prenen amb més consens, els conflictes es resolen amb més empatia, les propostes tenen més recorregut. El consell escolar pot impulsar projectes que milloren la convivència, que promouen la salut emocional, que fomenten la participació de proximitat, que connecten amb les necessitats reals.

També pot ser un espai clau per defensar el valencià com a llengua viva, vehicular i afectiva dins de l’institut. Des d’allí es poden impulsar accions que reforcen la presència del valencià en la comunicació interna, en les activitats extraescolars, en les campanyes institucionals i en els materials didàctics. No es tracta només de complir amb la normativa, sinó de fer del valencià una llengua estimada, útil i present en tots els àmbits del centre.

Les famílies poden proposar que les tutories, les reunions informatives i les comunicacions amb l’alumnat tinguen versió en valencià, que es promoguen activitats culturals vinculades a la llengua, que es visibilitzen les persones referents que l’utilitzen amb naturalitat. També poden defensar que el valencià siga llengua d’acollida per a les persones nouvingudes, com a pont d’integració i de construcció de vincles.

Hi ha centres on, gràcies a la pressió del consell escolar, s’han recuperat projectes de ràdio escolar en valencià, s’han organitzat setmanes culturals amb protagonisme lingüístic, s’han creat materials visuals que dignifiquen la llengua i s’ha reforçat la formació del professorat en competència comunicativa. Són accions que naixen de la voluntat de fer del valencià una llengua de convivència, de coneixement i d’emoció.

Defensar el valencià des del consell escolar és també defensar la identitat, la memòria i la diversitat. És garantir que les persones joves tinguen accés a una educació que respecte les seues arrels i que les prepare per viure en un món plural. És una manera de dir: la nostra llengua importa, i l’educació ha de ser el seu millor aliat.

Des del consell escolar també es poden fer propostes per millorar tot allò que envolta el centre docent: des de les infraestructures fins a la convivència, passant per la salut emocional, la inclusió o la sostenibilitat. Les famílies poden detectar problemes que no sempre són visibles per la direcció o el professorat, i poden aportar solucions creatives, realistes i vinculades al dia a dia del centre.

És des d’eixe espai on es pot reclamar una millora en la neteja, en la seguretat dels accessos, en la qualitat dels menjadors escolars, en la gestió dels patis, en l’ús dels espais comuns. També es poden impulsar accions contra l’assetjament, propostes per a la igualtat de gènere, tallers de prevenció de violències, activitats que connecten amb les inquietuds de les persones adolescents.

Tot això, però, sovint topa amb la inacció de l’administració educativa. La conselleria, en molts casos, no dona resposta a les demandes dels centres, retalla recursos, ignora les propostes i manté una gestió burocràtica allunyada de la realitat. Davant això, el consell escolar pot ser altaveu, pot fer pressió, pot exigir respostes públiques i pot mobilitzar les persones implicades en l’educació.

Quan les famílies participen activament en el consell escolar, poden fer sentir la seua indignació, la seua esperança, la seua capacitat de proposta. Poden construir aliances amb altres centres, amb entitats del barri, amb col·lectius que defensen l’educació pública. Poden passar de la queixa a l’acció, i fer del consell escolar un espai de resistència i de transformació.

Perquè també cal posar veu als problemes reals de les persones que conviuen al centre. Massa vegades, les persones joves viuen situacions de malestar emocional, de discriminació, de desconnexió amb l’aprenentatge, i estes vivències no arriben als espais de decisió. El consell escolar pot ser el lloc on es parla de tot allò que no apareix en els informes oficials.

Les famílies poden traslladar les preocupacions sobre la pressió acadèmica, sobre la falta d’orientació, sobre les dificultats de conciliació, sobre les barreres que troben les persones amb diversitat funcional, sobre les desigualtats que travessen el sistema educatiu. Poden fer que el centre mire més enllà de les notes i les proves, i pose el focus en les persones.

També poden defensar que l’institut siga un espai segur, acollidor, on cada persona se senta reconeguda. Poden proposar accions per millorar la convivència, per prevenir el racisme, la LGTBIfòbia, el masclisme, per fomentar el respecte, la solidaritat i la participació. Poden fer que l’educació siga realment transformadora.

I poden fer-ho des d’una mirada col·lectiva, oberta, valenta. El consell escolar no és només un òrgan formal. És un espai on les famílies poden alçar la veu, construir ponts, defensar drets, imaginar futurs. És una eina per fer de l’institut un lloc millor. I això només serà possible si participem, si ens impliquem, si decidim formar part del canvi.

Participar en les eleccions del consell escolar és defensar l’educació pública, la igualtat d’oportunitats, la veu de les persones joves. És construir escola des de la diversitat, des de la corresponsabilitat, des de l’estima. No és una cita burocràtica. És una cita amb el futur.

És dir: volem una educació que escolte, que dialogue, que transforme. Volem centres que siguen espais de vida, de cultura, de respecte. Volem que les famílies siguen part activa del camí educatiu. I per això, votem. I per això, ens presentem. I per això, fem escola.

* Sóc membre del Consell Escolar del IES Jaume I

llegir més

Lluita contra el Càncer de Mama des de la mirada d’un acompanyant

Quan et diuen que algú que estimes té càncer de mama, el món s’atura. No és només la por al diagnòstic, sinó la incertesa que s’instal·la en cada racó de la vida. Com a acompanyant, no tens el dolor físic, però sí el pes emocional. No pateixes els efectes de la quimioteràpia, però sí les nits en vetlla, les preguntes sense resposta, les mirades que busquen força en tu quan tu també et sents fràgil.

La lluita contra el càncer de mama no és només mèdica. És humana, social, emocional. I en eixa lluita, les persones que acompanyem tenim un paper silenciós però fonamental. Som qui porta, qui espera, qui consola, qui fa de pont entre la malalta i el món exterior. Som qui aprèn a llegir entre línies, a entendre que un “estic bé” pot voler dir “estic esgotada però no vull preocupar-te”.

Acompanyar és estar, sense condicions. És aprendre a respectar els silencis, a no voler resoldre-ho tot, a ser presència quan no hi ha paraules. És descobrir que la fortalesa no sempre és sorollosa, que la tendresa pot ser resistència, que l’amor es transforma en gestos menuts: una manta, una infusió, una mà que no solta.

També és una lluita contra el sistema. Contra les llistes d’espera, contra les proves que no arriben, contra la burocràcia que deshumanitza. És fer de veu quan la malalta no pot parlar, és exigir dignitat, és recordar que darrere de cada expedient hi ha una vida, una història, una esperança.

I és una lluita contra els estigmes. Contra la idea que el càncer de mama és només cosa de dones, quan afecta famílies senceres. Contra la pressió estètica, contra la invisibilització del dolor, contra la romantització de la malaltia. No, no és una batalla heroica. És una travessia dura, amb dies bons i dies dolents, amb llàgrimes i somriures, amb caigudes i alces.

Com a acompanyant, aprens a viure el present. A celebrar cada pas, cada millora, cada dia sense dolor. Aprens a valorar la vida en la seua fragilitat, a estimar sense condicions, a ser part d’un procés que et transforma. No eres protagonista, però tampoc espectador. Eres suport, eres refugi, eres memòria.

La lluita contra el càncer de mama ha de ser col·lectiva. Necessita recursos, investigació, sensibilització. Però també necessita comunitat, empatia, cura. Necessita que deixem de mirar cap a un altre costat, que trenquem el silenci, que donem espai a totes les veus: les de les malaltes, les dels professionals, les dels acompanyants.

Perquè en eixa lluita, cada gest compta. Cada mirada, cada paraula, cada abraçada. I perquè, al final, el que ens sosté no és la certesa, sinó l’amor compartit. Un amor que no cura, però que acompanya. Un amor que no evita el dolor, però que el fa més suportable. Un amor que, enmig de la foscor, encén llums.

llegir més

Quan el silenci fa mal

Hi ha moments en què la realitat ens colpeja amb una força que desborda qualsevol capacitat de comprensió. El suïcidi d’una xiqueta de catorze anys, víctima de bullying, ens obliga a mirar de cara una ferida social que no pot continuar amagada darrere de protocols ineficaços, silencis institucionals o mirades que esquiven el dolor. No és només una tragèdia personal, és un crit col·lectiu que demana responsabilitat, empatia i transformació.

Arribar a aquest punt no és fruit d’un sol factor. És el resultat d’un cúmul de violències petites i grans, d’una manca de xarxa afectiva, d’un sistema educatiu que sovint prioritza la norma per damunt de la cura, i d’una societat que encara no sap escoltar el patiment adolescent sense jutjar-lo o minimitzar-lo. El bullying no és una broma pesada, ni una fase que es supera amb el temps. És una agressió continuada que erosiona l’autoestima, aïlla, i pot acabar amb la vida.

En l’àmbit familiar, la prevenció comença amb la presència. No es tracta només de preguntar com ha anat el dia, sinó d’estar disponibles emocionalment, de generar espais on les criatures i adolescents senten que poden expressar-se sense por. Cal desaprendre la idea que el dolor s’ha de callar, que les emocions negatives són símptoma de feblesa. Quan una persona jove diu que no vol viure, no està exagerant: està demanant ajuda. I eixa ajuda ha de vindre sense condicions, sense judicis, amb amor incondicional.

Les famílies necessiten recursos, formació i suport. No podem esperar que mares, pares o tutors sàpien detectar senyals de risc si ningú els ha explicat com fer-ho. Cal que les institucions generen programes de salut mental comunitària, tallers de comunicació afectiva, espais de trobada on compartir dubtes, pors i estratègies. La criança no és una tasca individual, és una responsabilitat col·lectiva. I en eixa col·lectivitat, el vincle amb l’escola és fonamental.

Els centres educatius són, per a moltes persones joves, el principal espai de socialització. Però massa vegades es converteixen en escenaris de violència normalitzada. El bullying no sempre és visible: pot ser una mirada de menyspreu, una exclusió sistemàtica, un comentari feridor repetit cada dia. I quan el centre no actua, o actua tard, el missatge que rep la víctima és clar: no importes, no et creuen, no et protegiran.

Per això, cal revisar a fons els protocols d’actuació. No n’hi ha prou amb tenir-los escrits: han de ser coneguts, aplicats amb rigor, i avaluats periòdicament. El professorat ha de rebre formació específica en detecció i intervenció, però també en educació emocional, en gestió de conflictes, en pedagogia de la cura. No es pot delegar la responsabilitat en una sola persona o departament. Tota la comunitat educativa ha de ser part activa en la construcció d’un espai segur.

A més, cal donar veu a l’alumnat. Sovint, les persones joves saben perfectament qui pateix, qui agredeix, qui calla. Però no confien en el sistema, perquè han vist com les denúncies es perden, com les represàlies arriben, com el dolor s’amaga. Crear assemblees, consells d’estudiants, espais de diàleg on es puga parlar obertament del que passa, és una forma de democratitzar la cura. Quan l’escola escolta, transforma.

Els amics i amigues també tenen un paper clau. L’adolescència és una etapa de construcció identitària, i el grup d’iguals pot ser refugi o abisme. Educar en l’empatia, en la solidaritat, en la capacitat de detectar el patiment de l’altre, és essencial. No es tracta de convertir cada adolescent en terapeuta, sinó de fomentar una cultura de suport mutu, on ningú quede sol. Quan una persona jove aprèn que pot acompanyar, que pot ajudar, que pot ser part de la solució, també creix en autoestima i responsabilitat.

Però no podem oblidar que el bullying no és només un problema individual. Té arrels estructurals: en el masclisme, en la LGTBIfòbia, en el racisme, en la gordofòbia, en la capacitisme. Quan una persona és atacada per ser diferent, el que falla és la societat que no sap acollir la diversitat. Per això, la lluita contra el bullying ha de ser també una lluita per la justícia social. Cal revisar els currículums, els materials didàctics, els discursos institucionals. Cal que la diversitat siga celebrada, no tolerada.

Arribar al suïcidi és arribar a un límit. És sentir que no hi ha escapatòria, que el dolor és insuportable, que la vida no té sentit. I això no passa d’un dia per l’altre. És un procés que es pot detectar, que es pot acompanyar, que es pot revertir. Però cal voluntat, recursos, formació, i sobretot, humanitat.

No podem continuar mirant cap a un altre costat. Cada vida perduda és una derrota col·lectiva. Cada silenci és una complicitat. Cada protocol incomplert és una negligència. I cada gest de cura, cada paraula d’afecte, cada espai segur, és una possibilitat de vida.

La reflexió ha de ser profunda, però també ha de portar a l’acció. Des de les famílies, cal construir vincles sòlids, espais de confiança, i una educació emocional que permeta expressar el dolor sense por. Des dels centres, cal revisar pràctiques, formar equips, escoltar l’alumnat, i posar la cura al centre del projecte educatiu. Des dels grups d’amics, cal fomentar la solidaritat, la capacitat d’acompanyar, i la valentia de denunciar. I des de la societat, cal combatre les violències estructurals, celebrar la diversitat, i garantir que cada persona jove se sent estimada, reconeguda i protegida.

No és fàcil. Però és urgent. I és possible.

llegir més

Un domini propi per al territori valencià

Hi ha debats que travessen la superfície digital i s’endinsen en el cor de la identitat col·lectiva. La proposta d’un domini propi per al territori valencià no és només una qüestió tècnica, ni tan sols una estratègia de posicionament en xarxa. És una declaració d’intencions, una manera de dir al món qui som, com volem ser reconegudes i quin relat volem construir des de la nostra diversitat. En aquest context, la disjuntiva entre .val i .cva obri un espai de reflexió que va més enllà de les sigles: ens interpel·la com a comunitat, com a cultura i com a projecte compartit.

La idea d’un domini territorial no és nova. Altres comunitats lingüístiques i nacionals ja han fet el pas: .cat per al català, .gal per al gallec, .eus per a l’eusquera. Aquests dominis no només faciliten la presència digital, sinó que actuen com a marc simbòlic, com a espai de reconeixement i com a eina de cohesió. En el cas valencià, la proposta impulsada per la Diputació de València apunta cap al .val, però no està exempta de matisos, dubtes i alternatives. I entre aquestes, el .cva emergeix com una opció que mereix ser analitzada amb rigor i sensibilitat.

El .val té una força emocional indiscutible. És curt, sonor, evocador. Porta en si mateix la paraula “val”, que pot ser llegida com a abreviació de “valencià”, però també com a símbol de valor, de valentia, de validació. És un domini que pot connectar amb la dimensió cultural, lingüística i festiva del territori, i que pot ser utilitzat per entitats, col·lectius i persones que se senten part d’aquesta identitat plural. A més, té el potencial de generar complicitats amb altres territoris de parla catalana, des d’una mirada oberta i inclusiva.

Tanmateix, el .val també pot generar confusió. Pot ser associat a la ciutat de València, i no a la totalitat del territori valencià. Pot ser percebut com una marca local, més que com una representació institucional. I en un context on la denominació de la llengua continua sent objecte de debat, el .val pot ser llegit com una aposta lingüística que no totes les sensibilitats comparteixen. No per qüestionar la unitat de la llengua, sinó per defensar la legitimitat de la denominació “valencià” com a expressió pròpia i arrelada.

En aquest escenari, el .cva apareix com una alternativa més neutra, més institucional, més alineada amb els codis internacionals. És l’abreviació reconeguda per l’ISO per a la Comunitat Valenciana, i té la capacitat de representar el conjunt del territori sense generar ambigüitats. Pot ser utilitzat per administracions, empreses, centres educatius i entitats que busquen una identificació clara i oficial. I alhora, pot conviure amb altres dominis que expressen la dimensió cultural, com el .cat o el .val, si aquest últim arriba a ser aprovat.

Ara bé, el .cva també té limitacions. És més llarg, menys sonor, menys emocional. No desperta la mateixa connexió simbòlica que el .val, ni té la capacitat de generar comunitat des de la base. Pot ser percebut com una etiqueta burocràtica, més que com una expressió viva de la identitat. I en un moment on la digitalització va de la mà de la personalització, de la narrativa i de la complicitat, el .cva pot quedar-se curt en termes de mobilització social.

Per això, la decisió no hauria de ser només tècnica. Caldria obrir un procés participatiu, on les veus del territori pogueren expressar les seues preferències, els seus dubtes i les seues propostes. Un procés que incloguera lingüistes, comunicadores, activistes, institucions, escoles, col·lectius festius i culturals. Un procés que posara en valor la diversitat interna, la pluralitat de mirades i la capacitat de construir consensos des de la diferència.

Potser la solució no és escollir entre .val i .cva, sinó explorar la complementarietat. El .val podria ser el domini cultural, lingüístic i simbòlic, mentre que el .cva podria ser el domini institucional, territorial i administratiu. Aquesta dualitat permetria respectar les sensibilitats, potenciar les identitats i evitar els enfrontaments estèrils. Permetria que cada persona, entitat o projecte poguera triar el domini que millor s’ajusta a la seua visió, sense imposicions ni exclusivitats.

A més, cal tenir en compte el context internacional. La ICANN, organisme que regula els dominis, exigeix criteris tècnics, jurídics i de representativitat. La candidatura del .val hauria de demostrar que representa una comunitat lingüística amb identitat pròpia, amb suport institucional i amb capacitat de gestió. El .cva, en canvi, podria ser més fàcil de justificar des del punt de vista territorial, però potser menys potent en termes de comunitat cultural. Per això, qualsevol proposta hauria d’anar acompanyada d’un relat sòlid, d’un projecte compartit i d’una estratègia de comunicació que connecte amb la ciutadania.

En definitiva, el debat sobre el domini valencià és una oportunitat per repensar com volem ser reconegudes en el món digital. És una ocasió per enfortir la nostra identitat, per visibilitzar la nostra llengua, per reivindicar la nostra cultura i per construir ponts entre les diverses sensibilitats del territori. No es tracta només de triar unes sigles, sinó de definir un projecte col·lectiu que ens represente amb dignitat, amb pluralitat i amb mirada de futur.

Potser el .val ens parla al cor, i el .cva ens parla a l’administració. Potser el .val ens emociona, i el .cva ens ordena. Potser el .val ens connecta amb la festa, amb la memòria, amb la llengua, i el .cva ens connecta amb la gestió, amb la planificació, amb la representació. I potser, si sabem escoltar totes aquestes veus, podrem construir un espai digital valencià que siga alhora inclusiu, divers, potent i reconegut.

Perquè al cap i a la fi, el que importa no és només el domini, sinó el que fem amb ell. El que importa és com el convertim en eina de transformació, en espai de trobada, en vehicle de memòria i en plataforma de futur. I en això, el territori valencià té molt a dir, molt a mostrar i molt a compartir.

llegir més