La devoció a la Verge dels Desemparats i Sant Roc a la ciutat de Sagunt (I) ^

Al carrer Major de Morvedre, aqueixa torturosa via medieval on es conserven alguns exemplars d'edificis, records d'un temps i un espai viscut pels antics morvedrins, conviuen, carregades de tradició, dos ermitoris edificats per la fe dels nostres avantpassats, aquestes ermites són les dedicades a Sant Miquel i un poc més prop de la plaça Major, la dedicada a Sant Roc i posteriorment compartida per la Verge dels Desemparats. No són sols aquestes ermites les que edificà la fe dels morvedrins als segles XVI, XVII i, sobre tot, al XVIII, en l'antiga vila amurallada.

Amb anterioritat a la construcció de l'ermita de Sant Roc al carrer Major, en Morvedre existien, durant la primera meitat del segle XVII, les ermites dedicades a Sant Cristòfol en el monticle del seu nom, a Sant Miquel al carrer Major, a Santa Maria Magdalena primer al castell i després de la Guerra de la Independència al carrer que condueix al Castell, Sants Crispi i Crispiniano, a la Divina Pastora, Sant Francesc de Xavier, a Santa Rita, a la Verge del Bon Succés, patrona de la ciutat, Ntra. Sra. dels Dolors al carrer del seu nom, a Sant Josep, a Sant Eloy, a Ntra. Sra de Monserrat antic aljup situat prop de Sant Cristòfol, i a Santa Teresa de Jesús, totes elles edificades pels veïns dels barris on s'alcen aquestos ermitoris.

Algunes de les ermites morvedrines foren edificades pels gremis i les cofraries que en aquells dies existien a la vila de Morvedre, entre altres: Cofraria de la Puríssima Sang de Ntre. Sr. Jesucrist, Santíssim Sacrament, Sant Joan Baptista, Ntra. Sra. de la Salut, Nom de Jesús, Ntra. Sra. del Rosari, Ntra. Sra. de Loreto, Ntra. Sra. dels Desemparats, Sant Roc, Puríssima Concepció, Ntra. Sra. del Remei, Ntra. Senyora del Peu de la Creu i Sants Abdon i Senén.

L'ermita de Sant Roc i la Verge dels Desemparats de Sagunt

Al segle XVII Morvedre contava amb dues cofraries dedicades a Sant Roc i a la Verge dels Desemparats, sense que aquestes organitzacions religioses tingueren ermita pròpia. La dedicada a Sant Roc deu el seu origen als dies en que la pesta feu estragues al regne de València i per suposat, també a la vila de Morvedre als anys 1647 i 1648. El culte a la Verge dels Desemparats, en el mateix ermitori on es venera a Sant Roc, data del 1797.

La Cofraria de la Verge dels Desemparats i Sant Roc de Morvedre es fundà amb butlla de 13 de febrer del 1759 signada pel Papa Clemente XIII, concedint gran nombre de gràcies i indulgències als cófrares i devots, sobre tot en els dies de Ntra. Sra dels Desemparats, Tots els Sants, Reis Mags i Purirficació de Nostra Senyora. Antigament la festa a la titular de la Cofraria es celebrava en la Dominica, després de l'Octava de l'Assumpció. En aquests temps la festa es commemora el segon diumenge de maig, traslladant la imatge a la parroquial església de Santa Maria i la celebració, per la vesprada, de la processó per l'itinerari acostumat.

La imatge que es venera a l'ermita fou construïda als anys quaranta, l'antiga fou destruïda a l'any 1936.

Segons el cronista Antoni Chabret i Fraga (Sagunto, su historia y sus monumentos. Barcelona, 1888. Tomo II, página 259 y 260):

La fundación de esta ermita se remonta al tiempo de la peste en 1647-48, que desvastó el reino de Valencia (Arch. Parroq. Llibre de Capitols). Los vecinos de la calle que hoy lleva el nombre de San Roque, le erigieron al santo abogado contra la peste una capilla en acción de gracias por haberles librado del azote que tantas víctimas causó en Murviedro. Hasta 1797 sólo se veneraba en esta capilla a San Roque, pero algunos devotos introdujeron el culto a la Virgen de los Desamparados y ensancharon la ermita en la forma que hoy está, habiendo comprado al efecto una casa contigua. Hay en esta ermita una cofradia que posee una bula del Papa Clemente XIII, expedida en 13 de febrero de 1759, por la cual concede á sus cofrades gracias espirituales (Véase el libro manuscrito de las Constituciones de esta Cofradia).

La capilla es de forma rectangular, con bóveda de medio punto; y el altar tiene un solo cuerpo de dos columnas corintias al lado del nicho que contiene a la Virgen de los Desamparados. Debajo está san Roque en una pequeña hornacina. La cofradia celebra fiesta anual á sus patronos.

Uns anys després, el mateix historiador publicà ...La de San Roque, fundada en su capilla de la calle Mayor de dicha población, debe su origen á la calamitosa época de la peste que se padeció en el reino de Valencia en 1647 y 48, y el culto y Cofradía de la Virgen de los Desamparados, en la misma ermita, empezó en 1797 (Origen y tradiciones de la Cofradía del Santísimo Sacramento de Minerva de la Iglesia Parroquial de Sagunto... Valencia, 1896. Pág. 20).

Santiago Bru i Vidal, en la revista publicada per la Majoralia de Ntra. Sra. dels Desemparats de 1989, dona fi al seu treball Unas notas sobre el Sagunto dieciochesco, amb aquestes ratlles:

Hacia finales del XVIII debió extenderse o tomar mayor arraigo en Sagunto el culto a la Mare de Déu dels Desamparats. Esto hizo que los vecinos del entorno conocido por els Delmes establecieran en 1797 en la pequeña ermita dedicada siglo y medio antes a San Roque, el culto a la Geperudeta, como familiarmente se llamaba y se llama en Valencia a la imagen de la Virgen que acompañaba a los ajusticiados -y otros desemparats- al cementerio de Carraixet desde el siglo XV en que fue instituida la cofradía en la ciudad de Valencia. Según parece, la ermita primitiva era más pequeña que la actual, por lo que hubo necesidad de comprar una de las casas contiguas a la misma para ensanchar el recinto tal como hoy lo conocemos.

Desde aquellos ya lejanos finales del siglo XVIII hasta hoy, el culto a la Mare de Déu dels Desamparats no ha decaido en Sagunto. Y buena prueba de ello lo constituyen las celebraciones que anualmente vienen sucediéndose, entre las que cabe destacar las que tendrán lugar en este 1989, que contará con la novedad de una revista que perpetue el nombre de las entusiastas saguntinas encargadas de llevar a cabo la ánua conmemoración mariana.

llegir més

Sagunt, una ciutat europea abans que Europa tinguera nom ^

Cada 9 de maig, el Dia d’Europa apareix al calendari com una data solemne, plena de banderes blaves, discursos institucionals i bones paraules sobre pau, cooperació i futur compartit. Però més enllà dels actes oficials, la pregunta interessant és una altra: què té a veure Europa amb una ciutat com Sagunt? I, sobretot, què diu Sagunt sobre el projecte europeu?

Perquè Sagunt no és una ciutat qualsevol dins d’Europa. És una ciutat profundament europea abans fins i tot que existira la idea política d’Europa tal com la coneixem hui. Sagunt és cruïlla, frontera, port, indústria, guerra i reconstrucció. És memòria mediterrània en estat pur. I eixa condició explica molt bé per què Europa és tant una oportunitat com una responsabilitat.

Sagunt ja era europea quan era Arse, una ciutat ibera connectada amb el comerç mediterrani. Ho va ser quan esdevingué Saguntum romana, integrada en una xarxa de vies, lleis i mercats que pretenien ordenar un món divers sota unes normes compartides. I ho ha continuat sent al llarg dels segles, oberta a influències, a migracions, a idees que venien de fora i que sempre han transformat la ciutat.

Europa, en el fons, és això: una suma de diferències que conviuen amb més o menys dificultats. I Sagunt sap molt bé què significa conviure amb la diversitat i amb el conflicte. La seua història està marcada per destruccions i renaixements, per moments de centralitat i d’oblit. No hi ha millor metàfora del projecte europeu que una ciutat que ha estat destruïda per una guerra i reconstruïda moltes vegades.

Quan parlem del Dia d’Europa, sovint ho fem en abstracte, però a Sagunt Europa és també una realitat quotidiana. Ho és en els fons europeus que han permés rehabilitar patrimoni, en els projectes educatius que connecten alumnat amb altres països, en les oportunitats de mobilitat per a joves, en les inversions industrials que miren al mercat continental. Europa no és només Brussel·les: és una decisió que afecta carrers, treball i expectatives de futur.

Ara bé, celebrar Europa no hauria de significar idealitzar-la. Sagunt també coneix les contradiccions del projecte europeu. La desindustrialització, la precarietat laboral, les decisions econòmiques que semblen llunyanes però tenen conseqüències molt concretes. Europa ha sigut protecció en alguns moments, però també ha fallat en altres. I una Europa acrítica no és una Europa forta.

El Dia d’Europa hauria de servir per preguntar-nos quina Europa volem ser des d’una ciutat com Sagunt. Una Europa que només parle de mercats o una que parle de drets. Una Europa que abandone les perifèries o una que entenga que el seu futur depén també de ciutats mitjanes, portuàries, industrials, amb història i identitat pròpia. Una Europa que mire cap amunt o una que mire cap a la gent que viu al peu del forn, del port o del polígon.

Sagunt, amb el seu passat industrial i el seu present de transformació, és un bon lloc des d’on reivindicar una Europa més social, més cohesionada i més arrelada al territori. Una Europa que no siga només una estructura administrativa, sinó un espai de solidaritat real. Perquè la idea fundacional d’Europa naix, precisament, de la voluntat de no repetir les guerres que han devastat ciutats com questa.

En temps d’incertesa global, de conflictes armats i de discursos que qüestionen la cooperació internacional, recordar Europa des de Sagunt és recordar que la pau no és abstracta. Que la convivència es construeix cada dia. I que les ciutats amb memòria tenen molt a dir sobre el futur.

El Dia d’Europa no hauria de ser només una celebració. Hauria de ser una invitació a pensar. I Sagunt, amb la seua història llarga i complexa, té prou experiència acumulada per recordar-nos que Europa només té sentit si serveix per millorar la vida de la gent. La resta són banderes que onegen, però no arrelen.

llegir més

Creu Roja i Mitja Lluna Roja: la humanitat que resistix enmig del soroll de les armes ^

Quan el món entra en guerra, el llenguatge es deshumanitza. Tot passen a ser mapes, objectius, bàndols, titulars i estratègies. En aquest context, parlar de la Creu Roja i de la Mitja Lluna Roja és parlar d’una altra cosa molt diferent: de persones concretíssimes, de cossos ferits, de famílies separades, de vides que no apareixen als comunicats oficials. I això, en temps de conflictes armats com els que colpegen Iran i Palestina, no és menor: és essencial.

Les guerres no sols maten, també erosionen la idea mateixa d’humanitat compartida. Quan les invasions, els bombardejos i els bloquejos es normalitzen en el discurs públic, el risc més gran no és només el nombre de víctimes, sinó l’anestèsia moral. En eixe paisatge, la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja actuen com una incomoditat necessària. Recorden, a cada intervenció, que hi ha límits que no s’haurien de traspassar, encara que estiguen sent trepitjats un rere l’altre.

La seua força no és la potència militar ni la capacitat de pressió política. És una altra, molt més fràgil però també molt més radical: la neutralitat humanitària. Atendre sense preguntar, salvar vides sense distingir en funció del bàndol, sostenir persones civils quan ningú més ho fa. En conflictes tan carregats d’ideologia, propaganda i interessos geopolítics com els que afecten Oriente Mitjà, aquesta postura és sovint malentesa, atacada o directament posada en perill. Però precisament per això és imprescindible.

En llocs com Palestina, la Mitja Lluna Roja fa front a una realitat on l’emergència ja no és excepcional, sinó estructural. Hospitals saturats, ambulàncies amb accés limitat, personal sanitari exhaust i comunitats senceres vivint en un estat de trauma continu. A Iran, en un escenari d’escalada bèl·lica i atac a infraestructures, la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja intenten mantindre en peu espais mínims de protecció i assistència enmig del caos. No solucionen la guerra, però eviten que el col·lapse siga absolut.

Hi ha qui critica aquestes organitzacions perquè “no prenen partit”. Però potser el problema està en confondre neutralitat amb indiferència. No posicionar-se militarment no vol dir callar davant del patiment. Ben al contrari: la seua existència és una acusació silenciosa contra totes les parts que incompleixen el dret humanitari i contra una comunitat internacional que massa sovint arriba tard, quan arriba.

També cal dir-ho clar: la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja no són entitats abstractes. No són només un emblema sobre fons blanc. Són persones locals, voluntariat i professionals que viuen als territoris afectats, que també tenen famílies, pors i ferides. Persones que treballen sota bombardejos, restriccions i amenaces, i que, malgrat tot, continuen posant-se l’armilla amb un símbol que hauria de protegir-les, però que cada vegada ho fa menys.

En temps de guerra, aquests símbols haurien de ser sagrats. No ho són. I el fet que siguen atacats amb tanta freqüència diu molt més del món en què vivim que de les organitzacions que els porten. Respectar la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja no és una qüestió de caritat, sinó de drets humans i de dret internacional. Quan no es respecten, el missatge és clar: la vida civil val cada vegada menys.

També ens interpel·len des de lluny. Des de la comoditat relativa dels territoris no bombardejats, és fàcil mirar aquests conflictes com si foren inevitables, llunyans o excessivament complexos. Però el treball de la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja ens recorda que, fins i tot allí, hi ha espai per a l’ètica, per a la cura i per a la responsabilitat col·lectiva. Que no tot està perdut mentre hi haja persones disposades a protegir la vida, encara que siga a contracorrent.

Defendre aquestes organitzacions no implica justificar cap guerra ni blanquejar cap estat. Implica afirmar una idea bàsica: hi ha persones que no haurien de ser sacrificables. Que la salut, l’aigua, l’atenció mèdica i la dignitat no poden ser armes. Que, encara que el món semble girar-se cap a la lògica de la força, hi ha qui continua resistint des de la lògica de la humanitat.

Potser no pararan les guerres d’Iran o Palestina. Però sense la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja, el panorama seria encara més fosc. En temps d’invasions i destrucció, el seu treball no és una nota a peu de pàgina: és una línia roja. I creuar-la, com ja sabem, té conseqüències que tard o d’hora acabem pagant totes.

llegir més

Quan el professorat diu prou, el país ha d’escoltar ^

Per una educació pública que no s’agenolla davant ningú ✊📚🔥

Hi ha vagues que són un avís. I n’hi ha que són un colp damunt la taula. La vaga indefinida del professorat valencià, a partir de l’11 de maig, és exactament això: un colp necessari, legítim i inevitable. No perquè el professorat vulga conflicte, sinó perquè l’administració ha convertit la paciència en un luxe i la dignitat en una batalla.

Durant anys, el sistema educatiu valencià ha funcionat gràcies a la generositat d’un col·lectiu que ha sostingut les escoles amb vocació, hores extra i un compromís que cap govern ha sabut —o ha volgut— reconéixer. Però tot té un límit. I el límit ha arribat. Quan un sistema s’aguanta només per l’esforç de qui el treballa, no és un sistema: és un abús.  

La vaga no és un problema. El problema és allò que l’ha provocada.

🟥 Ràtios insostenibles: l’aula no és un magatzem

Reduir ràtios no és una demanda sindical; és una exigència pedagògica. És impossible atendre 25 o 30 alumnes com mereixen. És impossible personalitzar, detectar dificultats, acompanyar emocionalment, innovar.  

Amb ràtios altes, l’escola deixa d’educar i passa a apagar incendis.  

I això ho paguen els xiquets i xiquetes, i ho pateixen les famílies.  

Qui diga que les ràtios no importen, no ha entrat en una aula en la seua vida.

🟥 Plantilles insuficients: la inclusió no es fa amb discursos

La inclusió és un dret, no un eslògan. I un dret sense recursos és una mentida.  

Sense professorat suficient, sense especialistes, sense reforços, l’alumnat amb necessitats específiques queda desprotegit. 

 

La inclusió no es proclama: es garanteix.  

I ara mateix, no es garanteix.

🟥 Burocràcia absurda: hores perdudes, educació perduda

El professorat dedica més temps a omplir formularis que a preparar classes.  

Això no és modernització; és negligència.  

Cada hora de burocràcia és una hora robada a l’alumnat.

  

I això sí que és un problema real, no la vaga.

🟥 Salaris congelats i precarietat: cuidar qui cuida

Un professorat maltractat institucionalment és un professorat que es crema. 

 

I quan el professorat es crema, l’alumnat ho nota.  

La continuïtat, els vincles, el seguiment… tot això desapareix quan les condicions són indignes.  

Invertir en el professorat és invertir en la infància.  

No fer-ho és condemnar el futur.

🟥 Infraestructures indignes: barracons, calor, fred i silenci institucional

Encara hi ha barracons. Encara hi ha centres sense climatització. Encara hi ha aules saturades i espais que farien vergonya a qualsevol responsable polític si haguera de portar-hi els seus fills.  

L’educació pública no pot ser un acte de resistència.  

Ha de ser un espai de dignitat.

🟥 El valencià: identitat, cohesió i futur

Defensar el valencià a l’escola no és una batalla cultural: és garantir que l’alumnat domine totes les llengües que li obrin portes.  

És cohesió, és igualtat, és futur.  

I el professorat ho sap millor que ningú.

🟥 Per què cal donar suport a aquesta vaga?

Perquè sense professorat respectat no hi ha educació pública de qualitat.  

Perquè les famílies mereixen un sistema estable, modern i ben dotat.  

Perquè l’alumnat mereix aprendre en condicions dignes.  

Perquè la vaga és l’últim recurs quan la negociació ha sigut un mur.

  

Perquè un país que no defensa la seua educació pública està renunciant a existir amb dignitat.

I perquè, al final, aquesta vaga ens pregunta a tots:  de quin costat estem?  

Del costat de qui sosté les escoles o del costat de qui les desmantella?

🟥 La comunitat educativa: un front que no es pot dividir

Els centres educatius són comunitat educativa: professorat, famílies, alumnat, personal no docent, barris, municipis.  

I aquesta comunitat educativa sap perfectament que, quan el professorat es planta, no ho fa per ells: ho fa per tot el sistema.  

Donar suport a la vaga no és triar bàndol; és triar futur. 

 

És dir a l’administració que l’educació no és negociable.  

És recordar que l’escola pública és un pilar democràtic i que, si el deixem caure, tot el que hi ha damunt s’ensorra.

🟥 Aquesta vaga és un acte de responsabilitat

La vaga indefinida del professorat valencià és un punt d’inflexió.  

És un “fins ací” que feia anys que calia.  

És una defensa del que és de tots.  

És una exigència de respecte, de recursos i de futur.

Per això, hui més que mai, cal dir-ho sense por i sense matisos:  

estar al costat del professorat és estar al costat de l’alumnat, de les famílies i del futur del País Valencià.  

I això no és radical.  

Radical és resignar-se.

✊📚🔥💚

llegir més

Dia Mundial de la Contrasenya: felicitem la nostra pitjor enemiga ^

El Dia Mundial de la Contrasenya arriba cada any puntual, com recordatori d’una realitat inevitable: estem envoltades de contrasenyes i, malgrat tot, continuem utilitzant “123456”. És una jornada per a l’homenatge, però també per a la confessió col·lectiva. Perquè si la contrasenya és la primera línia de defensa del món digital, l’ésser humà és, sense dubte, el seu punt més feble.

La contrasenya és eixa cosa que se suposa que ha de ser llarga, complexa, única i inoblidable, però que alhora ha de cabre en un cervell ja saturat de dates, noms, recordatoris i claus de portals que només utilitzem una vegada cada sis mesos. El resultat és evident: o la repetim fins a l’infinit, o la guardem en un post-it discretament enganxat a la pantalla, confiant que ningú sospitarà res d’un paperet on posa “Contrasenya súper secreta”.

En teoria, totes sabem què cal fer. No reutilitzar contrasenyes. Barrejar lletres majúscules i minúscules, números, símbols i, si pot ser, una llàgrima de sang. En la pràctica, la contrasenya acaba sent el nom del gat, amb un any al final, i un signe d’exclamació perquè el sistema “ho exigia”. Això sí, quan la plataforma diu que “la contrasenya no complix els requisits”, sentim una ofensa personal. Perdó? Amb tot l’esforç creatiu que acabem de fer?

El Dia Mundial de la Contrasenya també és una jornada de memòria històrica. Qui no ha passat per aquell moment meravellós en què la web et diu amablement que la teua contrasenya ha caducat? No perquè estiguera en perill, sinó perquè sí. I aleshores intentes posar la mateixa, amb una variació mínima, però el sistema, amb una memòria prodigiosa, et diu que no, que eixa ja s’ha utilitzat abans. Un abans indeterminat, possiblement en una altra vida.

I després està el clàssic “He oblidat la contrasenya”. Una frase que ja forma part del nostre ADN digital. El procés de recuperació és sempre senzill i relaxant: t’envien un codi, després un altre, confirmes que no eres un robot, selecciones totes les imatges amb semàfors, et preguntes si aquella ombra compta com a semàfor, tornes a començar, i finalment pots crear una nova contrasenya que tampoc recordaràs.

Cal reconéixer que la contrasenya ha fet coses bones per la humanitat. Ha reforçat la memòria a curt termini, ha fomentat l’ús de gestors de contrasenyes i ha creat una nova emoció contemporània: el pànic sobtat en veure un avís de “hem detectat un accés sospitós al teu compte”. En eixe instant, totes passem per les cinc fases del dol, però en menys de trenta segons.

El Dia Mundial de la Contrasenya també és una data perfecta per a l’autoengany. Prometem que a partir d’ara ho farem tot bé, que cada servei tindrà una clau única, robusta i segura. Potser fins i tot ens instal·lem un gestor de contrasenyes. Però després arriba un registre ràpid per a llegir un article, i tornem a caure en el “contrasenya provisional” que acabarà sent definitiva durant anys.

A pesar de tot, hi ha una cosa entranyable en la nostra relació d’amor-odi amb les contrasenyes. Són una solució imperfecta a un problema complex, una muralla feta de lletres i números davant d’un món cada vegada més digital. No són infal·libles, però són el que tenim, i les tractem amb la mateixa barreja de menyspreu i dependència que a tantes altres coses de la vida moderna.

Així que, en aquest Dia Mundial de la Contrasenya, fem el que toca. Canviem-ne alguna, encara que siga una. No reutilitzem “abc123”, encara que ens mire amb tendresa des del passat. I sobretot, celebrem que continuem aquí, sobrevivint en internet, una contrasenya oblidada rere una altra. Perquè si alguna cosa ens uneix com a societat digital, no és la seguretat perfecta, sinó la capacitat de continuar endavant després d’escriure tres vegades la contrasenya… malament.

llegir més