Els serveis públics i l’art de sostenir un país que sempre va amb presses ^

Hi ha una cosa que sempre m’ha fascinat dels serveis públics: que existisquen. No és broma. En un món on tot s’ha de pagar, on tot té subscripció, on fins i tot per respirar et demanen que acceptes cookies, que encara hi haja coses que funcionen perquè sí, perquè són de totes i de tots, perquè algú va decidir que la vida havia de ser una mica més justa, és quasi un miracle. Un miracle mediterrani, amb goteres, cues i finestretes que tanquen a les dotze i mitja, però miracle al cap i a la fi.

Quan pense en els serveis públics, pense en una mena d’esquelet invisible que sosté el país mentre nosaltres anem fent voretes. Són com aquell amic que sempre està ahí, que no fa soroll, que no demana res, però que si un dia falla, t’ensorres. I, malgrat això, els tractem com si foren un moble vell que podem anar colpejant fins que un dia, sorpresa, es trenca. I aleshores ens preguntem per què.

La sanitat pública, per exemple, és el millor exemple d’amor no correspost. Totes les persones la necessitem, totes la defensem quan ens toca de prop, totes la valorem quan ens salva, però després la deixem abandonada com si fóra un trasto que ja no fa servei. És com eixa relació tòxica on una part dona molt més del que rep. I, malgrat tot, continua donant. Continua atenent, continua curant, continua sostenint-nos. Fins que un dia, clar, diu prou. I no és que no vulga cuidar-nos, és que no pot més.

Els serveis socials són un altre món. Un món que només coneix qui el necessita, i que la resta prefereix no mirar massa, no siga cosa que ens recorde que la vida és fràgil i que qualsevol pot caure. Són els serveis que treballen amb la part més vulnerable de la societat, amb les persones que no tenen xarxa, que no tenen recursos, que no tenen veu. I, tot i això, són els serveis que més fàcilment es retallen, com si la vulnerabilitat fora un luxe prescindible. Com si la dignitat tinguera preu.

L’educació pública és una altra història d’amor complicat. Totes les persones diem que és important, que és fonamental, que és el futur. Però després arriba el moment de posar diners, de posar recursos, de posar personal, i de sobte tot són excuses. Que si no hi ha pressupost, que si ja s’arreglarà, que si el problema és del professorat, que si el problema és de les famílies, que si el problema és de l’alumnat. Sempre és d’algú altre. Mai és del sistema. I així anem, fent equilibris entre la vocació de milers de professionals i la desídia de qui hauria de cuidar-los.

El transport públic és un gag en si mateix. Un gag llarg, d’aquells que comencen fent gràcia i acaben fent mal. Un país que vol ser modern no pot tindre trens que arriben tard, autobusos que no passen i estacions que semblen escenaris d’una pel·lícula postapocalíptica. Però ací estem, celebrant quan un tren arriba a l’hora com si fóra un esdeveniment històric. I no hauria de ser així. El transport públic hauria de ser una cosa tan normal que ni la notàrem. Però quan falla, ho notem totes i tots. I falla massa sovint.

La cultura pública és un altre servei que sempre està en la corda fluixa. És com aquell personatge secundari que apareix de tant en tant per recordar-nos que la vida no és només treballar, pagar factures i fer cua al metge. La cultura és el que ens fa humans, el que ens fa pensar, el que ens fa imaginar. Però sempre és la primera a caure quan hi ha retallades. Com si la imaginació no servira per a res. Com si la creativitat no fora un recurs essencial. Com si un país poguera sobreviure només amb carreteres i hospitals, però sense històries, sense música, sense art.

I després hi ha l’administració pública, que és com un univers paral·lel. Un univers on el temps passa d’una manera diferent, on les finestretes tenen vida pròpia i on els tràmits es multipliquen com gremlins. Però també és un univers ple de persones que treballen amb una paciència infinita, que aguanten queixes, presses, males cares i burocràcia absurda. Persones que sostenen el sistema perquè algú ho ha de fer. I ho fan, encara que ningú els done les gràcies.

El problema dels serveis públics és que només ens adonem del seu valor quan fallen. Quan una ambulància tarda massa. Quan una aula està massificada. Quan un tren no arriba. Quan una persona major no rep l’ajuda que necessita. Quan una família no pot pagar un lloguer i ningú la truca. Quan una persona jove no pot estudiar perquè no té recursos. Quan una persona malalta ha d’esperar mesos per una prova. Aleshores sí, aleshores ens indignem. Aleshores exigim. Aleshores recordem que els serveis públics són essencials.

Però els serveis públics no es defensen només quan hi ha un problema. Es defensen cada dia. Es defensen amb pressupost, amb personal, amb planificació, amb respecte. Es defensen entenent que no són una despesa, sinó una inversió. Una inversió en vida, en dignitat, en igualtat. Una inversió en un país que no deixa ningú enrere. O que, com a mínim, ho intenta.

Els serveis públics són la prova que una societat creu en si mateixa. Que creu que totes les persones mereixen les mateixes oportunitats. Que creu que la vida no ha de dependre del compte bancari. Que creu que la salut, l’educació, la cultura, la mobilitat i la protecció social són drets, no privilegis. I això, en un món cada vegada més desigual, és revolucionari.

Quan defensem els serveis públics, no defensem només edificis, pressupostos o plantilles. Defensem una manera d’entendre la vida. Defensem la idea que som una comunitat, que ens necessitem, que ens cuidem. Defensem la idea que un país no és només un territori, sinó una xarxa de persones que es sostenen mútuament. Defensem la idea que la dignitat no es negocia.

I sí, els serveis públics tenen problemes. Tenen mancances. Tenen retards. Tenen errors. Però també tenen una cosa que no té cap empresa privada: la voluntat de servir a totes les persones, no només a qui pot pagar. I això és impagable.

Potser ha arribat el moment de deixar de parlar dels serveis públics com si foren un luxe i començar a parlar-ne com el que són: la base de qualsevol societat que vulga dir-se justa. Potser ha arribat el moment de deixar de demanar-los miracles i començar a donar-los recursos. Potser ha arribat el moment de deixar de veure’ls com una càrrega i començar a veure’ls com una oportunitat.

Els serveis públics són el que queda quan tot falla. Són el que ens sosté quan la vida es complica. Són el que ens recorda que no estem soles ni sols. Són el que fa que un país siga un país i no només un conjunt de carreteres i edificis.

I si no els defensem nosaltres, qui ho farà.

llegir més

El títol de Comte de Sagunt: genealogia cívica, memòria patriòtica i construcció institucional (1888-actualitat) ^

L’atorgament del títol de Comte de Sagunt a José Romeu i Crespo en 1888 constitueix un episodi singular en la història institucional i simbòlica de la ciutat. L’estudi d’este procés permet entendre la intersecció entre memòria local, cultura política liberal, genealogia nobiliària i construcció d’un relat patriòtic que, des del segle XIX, ha contribuït a definir la identitat pública de Sagunt. El present article analitza els antecedents històrics, el debat municipal, la legitimació genealògica i la continuïtat del títol fins a l’actualitat, així com la seua funció en la configuració d’un imaginari cívic que encara hui manté vigència.

El segle XIX espanyol fou un període marcat per la redefinició del poder polític, la transformació de les institucions i la relectura del passat com a instrument de cohesió nacional. En este context, la figura de José Romeu i Parras, militar saguntí executat durant la Guerra de la Independència, es convertí en un símbol local d’heroisme i sacrifici. La seua mort, interpretada com un acte de fidelitat absoluta a la nació, fou incorporada al panteó patriòtic del liberalisme espanyol. La ciutat de Sagunt, conscient del valor polític i moral d’esta figura, inicià un procés de reivindicació que culminaria en 1888 amb la concessió del títol de Comte de Sagunt al seu nét, José Romeu i Crespo.

La documentació municipal conservada, especialment el contingut del Libro de Acuerdos de 1888, permet reconstruir amb precisió el debat institucional. En la sessió del 7 de gener, el síndic Francisco López presentà una proposició que sintetitzava la voluntat del consistori: reparar l’oblit del govern central i honorar la memòria del patriota saguntí. El text, d’una retòrica pròpia del liberalisme historicista, descrivia Romeu i Parras com un exemple de constància indomable, capaç d’entregar la vida abans que sotmetre’s a l’invasor. Esta exaltació del martiri civil responia a una cultura política que valorava el sacrifici individual com a fonament de la nació moderna. El relat, per tant, no sols recuperava un episodi local, sinó que l’inseria en una narrativa estatal més ampla.

La proposta municipal insistia en dos elements fonamentals. D’una banda, la necessitat de perpetuar la memòria de Romeu mitjançant un monument públic, símbol material de la gratitud col·lectiva. D’altra banda, la reivindicació d’un compromís històric incomplert: la promesa de Fernando VII d’atorgar un títol nobiliari a la família del patriota. Esta promesa, segons el relat municipal, havia quedat en suspens durant dècades, i la corporació considerava que havia arribat el moment de reparar aquella injustícia. La petició, per tant, combinava memòria, justícia històrica i reivindicació política.

El consistori destacava també la trajectòria militar dels néts de Romeu, especialment la de José Romeu i Crespo, que servia a Cuba i havia vessat la seua sang en conflictes civils. Esta menció no era casual: en el context de la Restauració, la lleialtat militar i el servei a la pàtria constituïen arguments de pes per legitimar l’atorgament d’un títol nobiliari. La corporació municipal, per tant, construïa una genealogia de patriotisme que enllaçava el sacrifici del besavi amb el servei actiu dels descendents. Esta continuïtat reforçava la idea que la família Romeu representava un llinatge de fidelitat nacional.

El ple municipal aprovà per unanimitat la proposta i acordà dirigir una exposició al Governador Civil i una carta al diputat Francisco de Asís Pacheco, demanant la seua intervenció davant el Ministeri d’Estat. La resposta arribà el 12 de maig de 1888, quan Pacheco comunicà per telegrama que el govern havia concedit el títol nobiliari a favor de José Romeu i Crespo. L’Ajuntament quedà assabentat i, amb això, culminava un procés de reivindicació que havia combinat memòria local, pressió institucional i estratègia política.

La concessió del títol de Comte de Sagunt no sols reconeixia la figura de Romeu i Parras, sinó que institucionalitzava la seua memòria en forma de dignitat nobiliària. En un moment en què la noblesa estava perdent poder polític però mantenia un alt valor simbòlic, l’atorgament d’un títol vinculava la ciutat amb una genealogia d’honor i sacrifici. Sagunt, d’esta manera, projectava una imatge de ciutat heroica, hereva d’un passat gloriós que incloïa tant la resistència ibèrica i romana com la lluita contra la invasió napoleònica.

La família Romeu comptava, a més, amb un certificat d’hidalguia de 1801, signat per l’escrivà Antonio Furió, que acreditava la seua condició de noblesa. Este document reforçava la legitimitat de la concessió i demostrava que la família ja formava part del registre nobiliari local. La hidalguia, en este cas, funcionava com a antecedent jurídic i com a element de continuïtat històrica.

Des de 1888 fins a l’actualitat, el títol de Comte de Sagunt ha passat per diverses generacions, mantenint-se actiu i documentat. José Romeu i Crespo fou el primer comte; el succeïren José María Romeu i Morales, José María Romeu i Cayuela, José María Romeu i López de Sagredo i, finalment, Antonio Romeu i Fernández, actual titular. Esta successió mostra la persistència del títol i la seua integració en la història contemporània de la ciutat.

La memòria de Romeu i Parras no es limità a la concessió del títol. També es plasmà en la cultura popular i institucional, com demostra l’Himne a Romeu, amb lletra d’Enrique Batalla Vives i música d’Antonio Palanca. El text, d’un fort contingut patriòtic, exalta el sacrifici del guerriller i el presenta com un símbol de resistència davant l’invasor. La repetició del mot gloria reforça la dimensió heroica i quasi litúrgica del relat. Este himne, integrat en la memòria musical local, contribuí a consolidar la figura de Romeu com a referent cívic.

L’estudi del títol de Comte de Sagunt permet reflexionar sobre la construcció de la memòria pública i el paper de les institucions locals en la configuració d’un relat identitari. L’Ajuntament de 1888 actuà com a agent actiu en la reivindicació del passat, utilitzant els instruments polítics disponibles per projectar una imatge determinada de la ciutat. Esta operació responia a una lògica pròpia del liberalisme de la Restauració, que combinava tradició i modernitat, memòria i progrés, noblesa i ciutadania.

La figura de Romeu i Parras, reinterpretada com a màrtir de la independència, servia per reforçar la cohesió local i per situar Sagunt en el mapa simbòlic de la nació. El títol nobiliari, lluny de ser un simple honor, funcionava com a mecanisme de representació col·lectiva. La ciutat, en reconéixer el sacrifici del seu fill il·lustre, es reconeixia també a si mateixa com a comunitat heroica.

En este sentit, el cas del Comte de Sagunt exemplifica com les ciutats del segle XIX utilitzaren la memòria històrica per construir identitats modernes. La reivindicació del passat no era un exercici nostàlgic, sinó una estratègia política orientada a reforçar la legitimitat institucional i a projectar una imatge cohesionada. Sagunt, amb una història marcada per episodis de resistència, trobà en Romeu i Parras un símbol perfecte per articular este relat.

La continuïtat del títol fins als nostres dies mostra que la memòria institucional pot mantindre’s viva més enllà del context que la va generar. Encara que la noblesa haja perdut la seua funció política, el títol conserva un valor simbòlic que connecta la ciutat amb el seu passat. Esta persistència demostra que la memòria no és estàtica, sinó que es reinterpreta i s’adapta a les necessitats de cada moment.

El cas del Comte de Sagunt també permet analitzar la relació entre memòria local i memòria nacional. Romeu i Parras és un heroi local, però també forma part del relat nacional de la Guerra de la Independència. Esta doble dimensió reforça la idea que la identitat nacional es construeix a partir de múltiples memòries locals que, en conjunt, formen un mosaic complex. Sagunt, en reivindicar el seu heroi, contribuïa a la construcció d’esta memòria compartida.

Finalment, cal destacar que la documentació conservada, tant municipal com genealògica, permet estudiar este procés amb rigor i profunditat. El Libro de Acuerdos, el certificat d’hidalguia i la genealogia dels comtes constitueixen fonts essencials per comprendre la dimensió institucional i simbòlica del títol. Estes fonts, combinades amb la cultura popular representada per l’himne, ofereixen una visió completa del fenomen.

En conclusió, el títol de Comte de Sagunt és molt més que una dignitat nobiliària. És un instrument de memòria, un símbol de continuïtat i un element central en la construcció de la identitat cívica de Sagunt. El seu estudi permet entendre com les institucions locals del segle XIX utilitzaren la memòria històrica per projectar una imatge determinada de la ciutat i com esta imatge ha perdurat fins als nostres dies. Romeu i Parras, convertit en símbol de resistència i patriotisme, continua ocupant un lloc destacat en l’imaginari saguntí, i el títol de Comte de Sagunt n’és la manifestació institucional més visible.

llegir més

Alegria, la vida suspesa en un fil ^

Ahir, mentre Alegria s’obria davant meu com una ferida antiga, vaig comprendre que hi ha espectacles que no es miren: es respiren. Cirque du Soleil no representa una història, sinó un batec. No busca contar-te res, sinó recordar-te allò que ja saps però que fa temps que no vols mirar. I en eixa llum que cau sobre els cossos, en eixe aire carregat de música i tremolor, vaig sentir que la vida mateixa caminava damunt l’escenari, fràgil i obstinada, com una criatura que encara no sap si vol créixer o desaparèixer.

Alegria és una metàfora perquè no parla de nosaltres: ens convoca. Cada figura que s’alça, cada cos que es doblega, cada respiració que es trenca, és un fragment de la nostra pròpia història. Els acròbates que desafien la gravetat són la imatge exacta d’eixa necessitat absurda que tenim de continuar pujant, encara que el món ens pese. Quan els veus tremolar un instant abans del salt, reconeixes la mateixa vacil·lació que tens tu cada matí abans d’afrontar el dia. I quan cauen i tornen a alçar-se, entens que la vida és això: un intent infinit de no rendir-se del tot.

La música és una altra ferida. Una ferida que no fa mal, però que obri. Té una tristesa que no és fosca, sinó tendra, com si algú et diguera a cau d’orella que tot el que has perdut encara viu en algun lloc. I mentre sona, els records comencen a moure’s per dins com animals que desperten. Recordes els amors que no van durar, les promeses que encara pesen, les paraules que no vas dir. I de sobte, enmig de l’escenari, una figura s’il·lumina i entens que la bellesa no és perfecta: és fugaç, és fràgil, és un instant que s’esmicola mentre el mires.

Hi ha un moment en què tot l’espai sembla respirar alhora. Els artistes, el públic, la llum, la música. És com si el món s’aturara per un segon per recordar-nos que som animals ferits buscant una mica de llum. I és en eixe moment quan Alegria es torna més humana que mai. No és un espectacle: és una confessió. Una manera de dir-nos que la vida és un equilibri impossible entre el que volem i el que podem sostenir. Que cada pas és un risc. Que cada decisió és un salt sense xarxa. Que cada alegria és una resistència.

La fragilitat és el fil que ho cus tot. No s’amaga. No es dissimula. Els artistes tremolen, respiren fort, s’equivoquen un mil·límetre i tornen a intentar-ho. I tu ho mires i penses que potser la vida és exactament això: un intent constant de no caure del tot. Una lluita per mantindre’t dret encara que el món et faça oscil·lar. Una manera de dir-te que no passa res si tens por, perquè la por també forma part del moviment.

Alegria parla de la mort sense pronunciar-la. Parla del pas del temps, de la decadència, de la necessitat de reinventar-se quan tot el que eres ja no et serveix. Parla de la tristesa que es transforma en força, de la nostàlgia que et fa caminar encara que et pese. I ho fa amb una tendresa que desarma. Amb una llum que acaricia. Amb una música que et travessa com una cicatriu que encara escalfa.

Hi ha personatges que semblen fantasmes d’allò que vam ser. Figures que es mouen amb una melancolia que no és derrota, sinó memòria. I quan els mires, entens que totes portem dins una part que encara busca allò que va perdre. Una part que no vol oblidar. Una part que continua esperant, encara que no sap ben bé què.

I després hi ha els moments de plenitud. Eixos instants en què tot l’escenari esclata en llum i moviment, i sembla que la vida, per un segon, és possible. Que el dolor no pesa tant. Que el món no és tan dur. Que potser, només potser, encara queda espai per a la bellesa. Però la plenitud dura poc. I quan s’apaga, torna la foscor. I en eixa foscor, els personatges es busquen, s’arrosseguen, s’alcen, es perden. Com nosaltres. Com qualsevol que haja estimat, que haja caigut, que haja intentat tornar a començar.

Quan cau el teló, no ixes del teatre: ixes de tu mateix. Amb els ulls humits, amb el cor una mica més tou, amb la sensació que la vida és un número que sempre està a punt de trencar-se però que, malgrat tot, continua sent bell. Perquè l’alegria no és un crit. És una cicatriu que encara escalfa. És un acte de resistència. És la manera que tenim de dir que, encara que tot tremole, encara que tot pese, encara que tot faça mal, continuem ací.

llegir més

JOSÉ ROMEU, SAGUNT I LA MEMÒRIA QUE S’ESBORRA ENTRE BANDERES ^

Hi ha noms que la història oficial rescata quan li convenen i n’hi ha d’altres que, tot i ser útils, queden atrapats en un relat que no els fa justícia. José Romeu, el saguntí executat pels francesos el 1812, és un d’aquests noms. L’homenatge recent que recull la premsa, amb un llibre i un acte institucional, sembla un reconeixement sincer. Però quan s’hi mira de prop, s’hi veu un problema de fons: Romeu és recordat com a heroi espanyol, però no com a valencià. Sagunt el commemora, però no el pensa. I el País Valencià, que va ser protagonista de la Guerra d’Independència, continua sent tractat com un simple escenari secundari.

La Guerra d’Independència és presentada sovint com el moment fundacional d’Espanya. Però aquesta lectura és posterior, construïda sobretot al llarg del segle XIX, quan el liberalisme necessitava mites per cohesionar un estat que encara no era una nació moderna. En 1808, la major part de la població no lluitava per una Espanya abstracta, sinó per la terra, per la comunitat, per la supervivència i per unes lleialtats que no eren nacionals en el sentit actual. El País Valencià, en particular, vivia encara la ferida recent de la pèrdua dels Furs i de la integració forçada en un estat borbònic que havia laminat les seues institucions pròpies. La identitat valenciana no era un detall folklòric, era un marc polític i cultural viu, encara que colpejat.

En aquest context, José Romeu no és només un heroi contra Napoleó. És un valencià que lluita en un territori devastat, en una guerra que al País Valencià va ser especialment dura i determinant. València va ser capital de la resistència, Sagunt va ser plaça estratègica, els pobles van patir saquejos, fam i destrucció. La participació valenciana no va ser secundària, va ser central. Però l’article que parla del seu homenatge no ho diu. No ho insinua. No ho suggereix. Romeu és presentat com un heroi espanyol, i Sagunt com una ciutat que s’hi suma amb orgull, sense cap matís, sense cap mirada pròpia.

Aquesta absència no és casual. Forma part d’un mecanisme molt antic: convertir la història valenciana en un apèndix de la història d’Espanya. Quan es parla de Romeu, es parla d’Espanya. Quan es parla de Sagunt, es parla d’un municipi que contribueix al relat nacional. Però no es parla del País Valencià com a subjecte històric. No es parla de la seua llengua, de les seues institucions perdudes, de la seua experiència pròpia de la guerra. No es parla de la possibilitat que Romeu siga un símbol valencià abans que espanyol. I això és significatiu, perquè allò que no es diu també construeix memòria.

El parc del Bicentenari de Romeu és un bon exemple d’aquesta memòria incompleta. Oficialment, és un espai dedicat a recordar un heroi local. Però en la pràctica quotidiana, la gent li diu el parc del Aigua. És una metàfora perfecta: la memòria institucional no ha arrelat, no ha sigut assumida per la comunitat, no ha generat un relat compartit. El nom oficial és una capa fina damunt d’un espai que la ciutat viu d’una altra manera. I això passa perquè el record de Romeu no s’ha treballat des de la valenciana, sinó des d’un espanyolisme amable que no interpel·la ningú.

Sagunt sap que té un parc dedicat a Romeu, sap que hi ha hagut un bicentenari, sap que s’ha publicat un llibre. Però què sap realment de Romeu. Sap que era un saguntí executat pels francesos, però sap que la seua història forma part d’un moment en què el País Valencià va ser protagonista. Sap que la seua mort és utilitzada per reforçar un relat nacional espanyol, però sap que també podria servir per reivindicar una memòria valenciana pròpia. Sap que el seu nom apareix en plaques i discursos, però sap que la seua figura podria ser una eina per repensar la relació entre Sagunt i el seu passat.

La memòria valenciana necessita una altra mirada. Necessita recuperar figures com José Romeu des d’ací, no des de Madrid. Necessita explicar que la Guerra d’Independència va ser també una guerra viscuda des del País Valencià, amb una intensitat i una especificitat que no apareixen en els relats generals. Necessita reivindicar que la nostra història no és subsidiària, que no som un decorat, que no som una nota a peu de pàgina. Necessita dir que Romeu és nostre, i que només des d’aquesta consciència pot ser universal.

Sagunt té l’oportunitat de fer-ho. Té un parc, té un llibre, té un nom que encara ressona. Però li falta el relat. Li falta la valentia de dir que Romeu és un símbol valencià abans que espanyol. Li falta la capacitat de transformar un homenatge en una reflexió col·lectiva. Li falta la voluntat de convertir la memòria en història viva, i no en un protocol que la gent reanomena sense pensar-hi.

La pregunta final és senzilla i incòmoda: de qui és José Romeu. De Sagunt. Del País Valencià. D’Espanya. De tots. Però només si el recordem des de la complexitat i no des de la simplificació. Només si acceptem que la història valenciana té veu pròpia. Només si entenem que la memòria no és un parc amb una placa, sinó una manera de mirar-nos i de dir-nos qui som.

llegir més

El País Valencià és un gag que encara no hem acabat d’entendre ^

Hi ha dies que pense que el País Valencià és com aquell acudit que contes massa ràpid i la gent no sap si ha de riure o preguntar-te si estàs bé. Un territori que sempre va amb pressa, que vol agradar, que vol ser modern, que vol ser mediterrani, que vol ser europeu, que vol ser poble, que vol ser capital cultural i alhora no perdre la capacitat de fer una paella a les huit del matí després d’una nit de festa. Som un país que vol ser moltes coses alhora i que, per això mateix, sovint no sap ben bé qui és. I això, lluny de ser un drama, és exactament el que ens fa interessants.

Quan parle del País Valencià, parle d’un lloc que funciona com un monòleg llarguíssim, d’aquells que comencen amb una anècdota absurda i acaben amb una reflexió existencial que no esperaves. Parle d’un país que ha viscut massa temps entre la vergonya i la resistència, entre la paella i la política, entre la llengua i la supervivència. Parle d’un país que ha hagut d’aprendre a riure’s de si mateix perquè, si no ho feia, no li quedava altra opció que plorar.

El País Valencià és aquell amic que sempre arriba tard però que, quan arriba, ho arregla tot amb un somriure i una bossa de fartons. És aquell que et diu que està bé, que tot va bé, que no passa res, mentre per dins està fent equilibris emocionals sobre una corda fluixa. I, malgrat això, o precisament per això, és un país que estima fort, que estima amb fam, que estima amb urgència. Un país que no sap estimar a mitges.

Quan pense en la nostra identitat, em ve al cap la sensació que tenim de ser sempre els secundaris de la pel·lícula. Els catalans són els protagonistes dramàtics, els mallorquins són els personatges misteriosos que apareixen de tant en tant amb frases molt sàvies, i nosaltres som els que fem de contrapunt còmic. Els que entren en escena per dir una frase que fa riure i després desapareixen. Però això és mentida. O, com a mínim, és una veritat a mitges. Perquè darrere de cada acudit valencià hi ha una història de resistència, de supervivència i de dignitat.

La nostra llengua, per exemple, és un gag recurrent. Un gag que dura segles. Un gag que comença amb un “parles valencià o català?” i acaba amb una discussió que ningú volia tindre però que tothom sap que acabarà passant. I, mentrestant, la llengua continua viva, continua mutant, continua fent el que sempre ha fet: adaptar-se, resistir, reinventar-se. El valencià és com aquell personatge que sempre cau, sempre rep, sempre s’embolica, però que mai no desapareix de la sèrie. I això, en realitat, és heroic.

També hi ha la qüestió del territori. El País Valencià és un lloc on pots passar de la mar a la muntanya en mitja hora, i de la festa a la processó en cinc minuts. És un lloc on pots estar esmorzant una cassalla a les deu del matí i, a les dotze, estar discutint sobre política lingüística com si fores catedràtic. Som un país que viu en una contradicció permanent, però que ha convertit aquesta contradicció en estil de vida.

I després hi ha la política. Ai, la política valenciana. Si això no és humor, ja em diràs què és. La política valenciana és com un espectacle improvisat on ningú sap exactament quin paper li toca, però tothom vol ser protagonista. És un lloc on les decisions importants es prenen amb la mateixa energia que una partida de truc a les festes del poble. I, malgrat tot, el país avança. Lent, irregular, però avança. Perquè, al final, el País Valencià sempre troba la manera de tirar endavant, encara que siga fent un poc el ridícul pel camí.

Però no tot és comèdia. També hi ha moments de lucidesa. Moments en què el país es mira al mirall i diu: potser ja toca prendre’ns un poc seriosament. Moments en què recordem que som un poble amb història, amb cultura, amb una manera de viure que no és casual. Moments en què entenem que el nostre humor no és només humor, sinó una forma de defensar-nos, de protegir-nos, de no deixar que ens tornen a fer mal.

El País Valencià és un país que ha patit prou per saber que la rialla és una arma. Una arma pacífica, però arma al cap i a la fi. Una manera de dir: encara som ací. Encara resistim. Encara tenim veu. Encara tenim ganes de viure. I això és molt més revolucionari del que sembla.

Quan pense en el futur del País Valencià, no puc evitar imaginar-lo com un monòleg que encara no ha acabat. Un monòleg que va creixent, que es va complicant, que va trobant nous girs, nous personatges, noves trames. Un monòleg que, de tant en tant, fa riure, però que també fa pensar. Un monòleg que no vol ser perfecte, sinó honest.

I potser això és el que ens defineix: la nostra honestedat. La nostra manera de dir les coses tal com són, encara que siguen incòmodes. La nostra capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos sense deixar de reivindicar-nos. La nostra manera de fer país sense necessitat de grans discursos, només amb gestos, amb costums, amb llengua, amb festa, amb memòria.

El País Valencià és un país que no es pot explicar en una sola frase. Ni en un sol article. Ni en un sol monòleg. És un país que s’ha d’escoltar, que s’ha de caminar, que s’ha de menjar, que s’ha de viure. Un país que, com tots els països, té les seues misèries i les seues grandees. Però que, a diferència d’altres, té una cosa que no es pot copiar: la capacitat de convertir-ho tot en una història que val la pena contar.

I, al final, això és el que som: un país que conta històries. Històries de pobles que encara fan festa major com si el món s’haguera d’acabar demà. Històries de persones que continuen parlant valencià encara que els diguen que no serveix per a res. Històries de gent que estima la terra amb una intensitat que fa por. Històries que, com els bons acudits, no s’obliden mai.

Potser el País Valencià és això: un gag llarg, llarguíssim, que encara no hem acabat d’entendre. Però que, malgrat tot, ens fa sentir part d’alguna cosa. I això, en un món que cada vegada va més ràpid i ens vol més sols, ja és molt.

llegir més