La vida és una partida d’escacs ^

Hi ha qui diu que la vida és un camí, una cursa, una travessia. Jo preferisc pensar-la com una partida d’escacs, perquè en aquest joc silenciós es condensa la manera com ens movem pel món: amb estratègia, amb por, amb intuïció, amb errors que no sempre podem desfer. En els escacs, com en la vida, cada peça té un valor, però cap peça té sentit si no forma part d’un pla més ampli.

La primera lliçó és que no comencem la partida amb el tauler en blanc. Naixem enmig d’una disposició que no hem triat: família, context, llengua, classe social, oportunitats o absències. És el nostre setup inicial, el punt de partida que condiciona els primers moviments. Però, a poc a poc, descobrim que fins i tot el peó més humil pot avançar, transformar-se, sorprendre. La vida és generosa amb qui persevera, encara que siga a pas curt.

També aprenem que no totes les peces es mouen igual. Hi ha persones que avancen en línia recta, amb una determinació que impressiona. Altres es mouen en diagonal, buscant camins laterals, alternatives inesperades. I després hi ha qui, com el cavall, fa salts impossibles que ningú entén fins que ja són a l’altra banda del tauler. La diversitat de moviments és la diversitat de vides: cadascú amb la seua lògica, el seu ritme, la seua manera de resistir.

Però la metàfora es fa més punyent quan entenem que la vida és un joc d’anticipació. No es tracta només de moure una peça, sinó de pensar què passarà després. Les decisions que prenem —canviar de feina, acabar una relació, començar un projecte, cuidar-nos o abandonar-nos— són moviments que projecten conseqüències. I, com en els escacs, no sempre veiem totes les amenaces. A vegades avancem confiats i descobrim tard que hi havia una torre amagada en la columna que no miràvem.

Hi ha moments de partida en què ens sentim assetjats, amb poques caselles lliures. Altres en què gaudim d’una expansió inesperada, com si el tauler s’obrira davant nostre. I també hi ha derrotes inevitables: peces que perdem, projectes que s’esfondren, persones que marxen. En els escacs, perdre una peça no significa perdre la partida. En la vida tampoc. La clau és saber reorganitzar-se, reorientar el joc, tornar a mirar el tauler amb una perspectiva nova.

La reina, poderosa i lliure, ens recorda que hi ha forces dins nostre que poden moure’s amb una amplitud que no sospitàvem. El rei, fràgil i lent, és la nostra vulnerabilitat: allò que hem de protegir sempre, siga la salut, la dignitat, la pau mental o la coherència. I els peons, tan modestos, són els hàbits, les rutines, els gestos menuts que sostenen tot el sistema. Sense ells, no hi ha partida possible.

Al final, la vida com a escacs ens ensenya una veritat incòmoda: no podem controlar-ho tot, però sí podem decidir com juguem. Podem optar per la prudència o per l’audàcia, per la defensa o per l’atac, per la renúncia o per la transformació. Podem aprendre dels errors, podem reinventar estratègies, podem sorprendre fins i tot a qui ens volia derrotats.

I, sobretot, podem recordar que la partida no és contra ningú. No juguem per eliminar l’altre, sinó per entendre el tauler, per entendre’ns a nosaltres, per avançar amb sentit. La vida és una partida d’escacs, sí, però no és un combat: és una conversa silenciosa amb el futur.

llegir més

y viva Espanya ^

Hi ha cançons que naixen amb una intenció i acaben convertint-se en una altra cosa, com si la història les arrossegara cap a un lloc inesperat. El cas de la cançó que, en origen, era una sàtira amable sobre l’Espanya de postal i que, amb el temps, es va transformar en un himne patriòtic, és un exemple perfecte de com un país pot reescriure els seus símbols per adaptar-los a les seues necessitats polítiques i emocionals. La metamorfosi d’aquella peça musical, nascuda en un context europeu que mirava Espanya amb una barreja d’exotisme i ironia, revela fins a quin punt la cultura popular pot ser instrumentalitzada per un relat nacional que necessita reafirmar-se.

Quan la cançó va ser composta a Bèlgica, l’Espanya que retratava era una Espanya de postal, una Espanya que feia gràcia. Era la imatge d’un país que, des de fora, es percebia com un territori de sol etern, toreros, flamenc i passions mediterrànies. Una Espanya que, per a moltes persones del nord d’Europa, era una destinació turística barata i pintoresca, un lloc on la vida semblava més simple, més intensa, més folklòrica. La sàtira no era cruel, però sí evident: aquella Espanya idealitzada era tan exagerada que es convertia en caricatura. I, com tota caricatura, contenia una crítica implícita. No es burlava del poble, sinó del tòpic. No ridiculitzava la cultura, sinó la mirada superficial que la convertia en producte.

La ironia de la versió original era subtil, però real. Parlava d’un país que, en plena dictadura, es venia al món com un paradís turístic mentre amagava les seues ombres. Parlava d’una alegria impostada, d’una felicitat de postal que no coincidia amb la realitat social i política. I, sense dir-ho explícitament, la cançó jugava amb aquesta contradicció. Era una manera de dir que l’Espanya que es mostrava al món era una ficció construïda per atraure visitants i per dissimular tensions internes. La sàtira era, en el fons, una forma de resistència cultural: una manera de mirar aquell relat oficial amb un somriure crític.

Però quan la cançó va arribar a Espanya i va ser adaptada, la ironia va desaparèixer. La lletra es va reescriure per convertir-la en una celebració. El que havia sigut una caricatura amable es va transformar en un himne d’orgull nacional. La música, que en origen jugava amb la distància i la mirada externa, va ser apropiada per un país que necessitava reforçar la seua identitat en un moment de fragilitat política. La dictadura tardana va veure en aquella melodia una oportunitat per projectar una imatge d’unitat, alegria i patriotisme. I la societat, cansada de silencis i de pors, va abraçar la cançó com un espai d’evasió.

Així és com una sàtira es converteix en himne. No per la força de la música, sinó per la necessitat del context. La versió espanyola va eliminar qualsevol rastre de crítica. Va convertir la ironia en literalitat. Va transformar la distància en adhesió. I, en fer-ho, va demostrar com de fàcil és domesticar una obra cultural quan el poder necessita símbols que reforcen el seu relat. La cançó va deixar de ser una mirada externa per convertir-se en una afirmació interna. Va deixar de ser una burla amable per convertir-se en un orgull sorollós.

Aquest procés revela una veritat incòmoda: els símbols no són innocents. Les cançons no són neutres. La cultura popular pot ser una eina de resistència, però també pot ser una eina de propaganda. Depén de qui la reinterprete, de qui la difonga, de qui la faça seua. En el cas d’aquesta cançó, la reinterpretació va ser tan profunda que va esborrar l’origen. Moltes persones que la canten hui desconeixen que va nàixer com una sàtira. Moltes persones que la associen a un orgull nacional ignoren que, en realitat, era una mirada irònica sobre els tòpics que Espanya projectava al món.

La història d’aquesta metamorfosi és també la història d’un país que ha tingut dificultats per mirar-se críticament. Un país que, sovint, ha preferit la imatge idealitzada a la realitat complexa. Un país que ha convertit la festa en identitat, el folklore en bandera, la música en consigna. I, en fer-ho, ha perdut ocasions per reflexionar sobre les seues contradiccions. La cançó, convertida en himne, va servir per reforçar una idea d’Espanya alegre, unida i eterna. Però aquella idea era tan fictícia com la postal que la versió original parodiava.

És legítim que una societat transforme els seus símbols. És legítim que una cançó evolucione i adquireixca nous significats. Però també és necessari recordar d’on venim, què volia dir aquella música abans de ser apropiada, quina crítica contenia, quina ironia la feia especial. Recuperar l’origen no és un exercici de nostàlgia, sinó de lucidesa. És una manera de reivindicar que la cultura pot ser un espai de llibertat, fins i tot quan el poder intenta domesticar-la.

La història d’aquesta cançó ens recorda que la sàtira és una forma de resistència. Que la ironia pot ser més poderosa que el crit. Que la mirada externa pot revelar veritats que la mirada interna prefereix ignorar. I que, quan una societat transforma una crítica en himne, està confessant que necessita creure en una ficció per sostindre la seua identitat. La cultura popular pot ser un espai de celebració, però també pot ser un espai de consciència. I és responsabilitat de totes les persones que la estimen recuperar aquesta consciència.

Potser, en última instància, la metamorfosi d’aquesta cançó és una metàfora del país mateix. Una Espanya que sovint ha convertit les seues contradiccions en festa, les seues ferides en folklore, les seues tensions en consignes. Una Espanya que ha preferit cantar abans que escoltar, celebrar abans que analitzar, repetir abans que qüestionar. Però també una Espanya capaç de revisar el seu passat, de reconéixer les seues ombres, de recuperar la ironia com a forma de llibertat.

Reivindicar l’origen satíric d’aquella cançó és reivindicar una manera de mirar el país amb honestedat. És recordar que la crítica no és enemiga del patriotisme, sinó la seua condició necessària. És afirmar que estimar un país implica també qüestionar-lo, desmuntar els seus tòpics, revisar els seus símbols. I és, sobretot, una invitació a escoltar la música amb oïda crítica, a reconéixer que darrere de cada himne hi ha una història, i que aquesta història mereix ser contada amb tota la seua complexitat.

llegir més

La fe que persisteix enmig de la ferida ^

La relació entre el col·lectiu LGTBIQ+ i el catolicisme és una paradoxa que sorprén a qui la mira des de fora, però que, vista des de dins, revela capes profundes de memòria, cultura, dolor, resistència i necessitat humana de transcendència. És una relació que no es pot explicar amb simplificacions, perquè toca territoris íntims, històrics i emocionals que formen part de la identitat de moltes persones. Quan es pregunta per què una part del col·lectiu manté un vincle tan intens amb una institució que sovint li ha girat l’esquena, la resposta no és lineal. És una constel·lació de motius que es superposen, que s’entrellacen, que formen una narrativa complexa i, alhora, profundament humana.

En primer lloc, hi ha la dimensió cultural. En societats com les mediterrànies, el catolicisme no és només una religió, sinó un paisatge emocional que acompanya la vida des de la infantesa. Les processons, les festes patronals, les històries contades per les persones majors, les imatges penjades a les parets, les cançons que marcaven el calendari, formen part d’una memòria compartida. Per a moltes persones LGTBIQ+, renunciar a la fe equivaldria a renunciar a una part de la pròpia història. Encara que la institució haja estat un espai d’exclusió, la fe viscuda en família o en comunitat ha estat, en molts casos, un refugi. La memòria pesa, i pesa fins i tot quan és ambigua o dolorosa. Hi ha qui ha crescut en escoles religioses, qui ha trobat en la litúrgia un espai de bellesa, qui ha sentit que la fe era un llenguatge per expressar emocions que el món exterior no sempre comprenia.

Després hi ha la ferida. Les teràpies de conversió, les condemnes públiques, les homilies que han sembrat vergonya, les catequesis que han ensenyat que estimar d’una determinada manera era pecat, han deixat cicatrius profundes. Però les cicatrius, a vegades, generen una necessitat de reconciliació. Hi ha persones que busquen tornar al lloc on van ser ferides per transformar-lo, per resignificar-lo, per demostrar que la seua existència no és incompatible amb la fe. És una forma de resistència espiritual: ocupar un espai que històricament ha estat vetat i dir que també és seu. No és submissió, és reivindicació. És una manera de dir que la fe no pertany a cap jerarquia, sinó a les persones que la viuen. En aquest gest hi ha una força política i emocional que sovint passa desapercebuda: la voluntat de no deixar que la institució monopolitze el sentit del sagrat.

També hi ha la bellesa. La litúrgia catòlica, amb els seus rituals, els seus silencis, les seues imatges, els seus colors, té una força estètica que ha captivat generacions. Moltes persones LGTBIQ+ han trobat en aquesta estètica un llenguatge per expressar sensibilitats que la societat sovint ha ridiculitzat. La solemnitat, la teatralitat, la música sacra, els gestos simbòlics, poden ser espais d’expressió emocional que connecten amb formes de creativitat i sensibilitat molt presents en el col·lectiu. No és casualitat que moltes persones queer hagen estat artistes, músics, dissenyadores, persones que han sabut llegir la litúrgia com un espai de creació i no només de doctrina. La fe, en aquest sentit, es converteix en una experiència estètica que transcendeix la norma moral.

La comunitat és un altre element fonamental. En molts pobles i ciutats, les parròquies i les confraries han estat els únics espais de trobada, de suport, de vida compartida. Encara que l’Església institucional haja exclòs, les comunitats locals sovint han estat més flexibles, més humanes, més capaces de veure la persona abans que la norma. Hi ha persones LGTBIQ+ que han trobat en la comunitat cristiana un lloc on ser escoltades, on ser estimades, on ser reconegudes. I això pesa. Pesa molt més que qualsevol document doctrinal. La vida real, la vida quotidiana, és més poderosa que les declaracions oficials. Quan una comunitat estima, encara que siga imperfectament, és difícil renunciar-hi. La fe, en aquest cas, no és una adhesió a una jerarquia, sinó a una xarxa de relacions.

La espiritualitat és una altra capa essencial. Moltes persones LGTBIQ+ tenen una sensibilitat profunda cap al misteri, cap a la transcendència, cap a la pregunta sobre el sentit. La fe cristiana, amb la seua narrativa d’amor, de dignitat, de justícia, de redempció, ofereix un marc que pot ser reinterpretat des de la inclusió. Hi ha qui troba en Jesús una figura radicalment inclusiva, un referent de resistència contra les estructures opressives, un company de camí per a les persones marginades. Hi ha qui llig l’Evangeli com una crida a estimar sense límits, a acollir, a sanar. I aquesta lectura, encara que no siga la que promouen alguns sectors de l’Església, és perfectament legítima. La fe és interpretació, és experiència, és vivència. No és propietat de ningú.

També hi ha la voluntat de transformar. Moltes persones LGTBIQ+ no volen abandonar l’Església: volen canviar-la. Volen que siga coherent amb el seu missatge d’amor. Volen que siga un espai segur per a totes les persones. Volen que les teràpies de conversió siguen condemnades sense matisos, que la diversitat siga celebrada, que la igualtat siga real. Aquesta voluntat de reforma és una forma de militància espiritual. És una manera de dir que la fe no pot ser utilitzada per fer mal. És una manera de reclamar un futur on la religió no siga una arma, sinó un espai de cura.

Hi ha la paradoxa. El col·lectiu LGTBIQ+ sap, millor que ningú, que la vida està plena de contradiccions. Estimar qui no t’ha estimat, buscar refugi en un lloc que t’ha ferit, trobar bellesa en un espai que t’ha exclòs, és una experiència que moltes persones queer coneixen bé. La relació amb l’Església és una d’aquestes contradiccions. Però les contradiccions no són febleses: són espais de creixement. Són llocs on es pot construir una identitat més complexa, més profunda, més humana.

La fe del col·lectiu LGTBIQ+ no és ingenuïtat ni submissió. És memòria, és resistència, és bellesa, és comunitat, és espiritualitat, és voluntat de transformació. És la prova que, fins i tot enmig de la ferida, la humanitat busca sentit, busca amor, busca un lloc on arrelar. I, a vegades, aquest lloc és precisament aquell que semblava perdut.

llegir més

trau la llengua ^

Durant anys, el valencià ha estat una llengua que molts han estimat en silenci. Una llengua parlada a casa, en la intimitat, però sovint arraconada en espais públics, administratius o comercials. La campanya va aparéixer en un moment en què la normalització avançava, sí, però encara amb frens, amb mirades de reüll, amb aquella sensació que parlar valencià era “una opció”, no un dret. I Trau la llengua va trencar el gel amb una idea tan simple com poderosa: la llengua és teua, i la pots mostrar sense demanar permís.

El gest de traure la llengua, que en altres contextos pot ser provocador o fins i tot infantil, es convertia ací en un símbol d’afirmació. Una manera de dir: “Ací estic, i parle com parle”. La campanya no buscava grans discursos, ni informes sociolingüístics, ni estadístiques. Buscava emoció, identitat, autoestima. I això, en matèria lingüística, sovint val més que mil decrets.

Però també cal dir-ho: aquella campanya va ser un mirall incòmode. Perquè mostrava que encara necessitàvem que una institució ens animara a parlar la nostra pròpia llengua. Que encara hi havia qui la vivia amb vergonya, amb por de ser jutjat, amb la sensació que el castellà era sempre la opció “segura”. Trau la llengua va funcionar perquè tocava una ferida que tots coneixíem: la del silenci lingüístic, la del canvi automàtic al castellà, la del “jo sí que el parle, però…”.

Amb el temps, el lema ha anat reapareixent en altres contextos, concursos, activitats escolars. I això és bon senyal: vol dir que la idea continua viva. Però també ens interpel·la: hem avançat prou perquè ja no calga una campanya que ens diga que podem parlar valencià? O encara vivim en un país on la llengua necessita ser defensada cada dia, en cada conversa, en cada mostrador?

La resposta, malauradament, no és tan clara. El valencià continua retrocedint en molts espais, especialment entre la joventut i en les grans ciutats. Les campanyes són útils, però no substitueixen polítiques valentes, educació de qualitat, mitjans en valencià, ni una societat que entenga que la diversitat lingüística és una riquesa i no un problema.

Però si alguna cosa ens va deixar Trau la llengua és una idea que encara ressona: la llengua no es defensa només amb lleis; es defensa parlant-la. I això és una responsabilitat compartida. De les institucions, sí, però també de cadascú de nosaltres. Perquè cada vegada que triem el valencià, estem traent la llengua a un futur que volem més digne, més plural i més nostre.

Potser ha arribat el moment de fer una nova versió de la campanya. Una que no ens diga “trau la llengua”, sinó “no la tornes a guardar”.

llegir més

18 de juliol: la data que encara ens mira ^

Hi ha dates que no passen. Dates que no són un record, sinó una ombra. El 18 de juliol és una d’eixes. Cada any torna, silenciosa, com si volguera recordar-nos que la història no és un llibre tancat, sinó una cicatriu que encara supura. A Espanya, el 18 de juliol no és només l’inici d’un cop d’estat; és l’inici d’un silenci. D’un país que es va partir en dos i que, quasi un segle després, encara no ha sabut cosir-se.

El cop militar del 1936 no va ser un llamp inesperat. Va ser la culminació d’un clima de violència, d’odi, de desigualtat i de por. Però també va ser la derrota d’un projecte democràtic que, amb totes les seues imperfeccions, intentava modernitzar un país que arrossegava massa fantasmes. Aquell 18 de juliol va ser la victòria d’una idea de poder basada en la imposició, en la jerarquia, en la por. I eixa idea, malgrat els anys, continua filtrant-se en moltes de les estructures que ens envolten.

El problema no és només el que va passar. El problema és el que va vindre després: quaranta anys de dictadura, de repressió, de silencis forçats, de noms prohibits, de famílies trencades, de morts sense tomba. I després, una transició que va preferir mirar cap a un altre costat, com si la memòria fora un luxe i no una necessitat democràtica. El 18 de juliol és també això: la prova que Espanya ha tingut sempre més pressa per passar pàgina que per llegir-la.

Cada vegada que arriba esta data, es reactiva un debat que sembla etern: què fer amb la memòria? Què fer amb els símbols? Què fer amb els carrers que encara porten noms de militars colpistes? Què fer amb les famílies que continuen buscant els ossos dels seus? Què fer amb un país que encara discuteix si ha de condemnar el franquisme sense matisos? És sorprenent, i alhora revelador, que en ple segle XXI encara hi haja qui parla del 18 de juliol com d’un “alçament patriòtic”. La història, quan no es treballa, es converteix en arma.

Però el 18 de juliol també és una oportunitat. Una invitació a mirar-nos de front, sense excuses. A entendre que la democràcia no és només votar, sinó assumir el passat. A reconéixer que la convivència no es construeix sobre el silenci, sinó sobre la veritat. A acceptar que hi ha ferides que només es tanquen quan s’obrin. I que la memòria no és venjança, sinó reparació.

Potser algun dia el 18 de juliol deixarà de ser una ombra. Potser algun dia serà només una data en un llibre d’història. Però per a això caldrà valentia política, maduresa social i una voluntat real de reconciliació. No la reconciliació falsa que es predica des de la comoditat, sinó la que implica reconéixer el dolor, reparar-lo i garantir que mai més es repetisca.

Mentrestant, cada any, quan arriba esta data, el país es mira al mirall. I el mirall sempre pregunta el mateix: què hem aprés? Què hem reparat? Què hem oblidat? I sobretot: què estem disposats a fer perquè el 18 de juliol siga, per fi, història i no present?

llegir més