Tornen als carrers ^

Hi ha qui es pregunta per què unes mestres i uns mestres ja jubilats tornen al carrer quan una pujada salarial ja no els afecta. La pregunta, en realitat, diu més de qui la formula que de la protesta mateixa. Perquè només pot sorprendre la presència del professorat jubilat qui entén l’educació com un simple contracte laboral i no com un compromís vital amb la societat. Quan una persona ha dedicat dècades a acompanyar generacions d’alumnat, a sostenir centres educatius amb més voluntat que recursos i a fer de la seua feina un acte de servei públic, és normal que continue defensant-la fins i tot quan ja no cobra per fer-ho.

La imatge d’aquestes persones majors, amb pas lent però convicció ferma, diu molt més que qualsevol consigna. Diu que l’educació pública no és una trinxera temporal, sinó un projecte col·lectiu que travessa etapes, governs i jubilacions. Diu que hi ha una memòria professional que no es pot desconnectar com qui apaga un ordinador. I diu, sobretot, que hi ha una generació que sap perfectament què passa quan es desmantella el sistema educatiu: ho han viscut, ho han combatut i no estan disposades a veure-ho repetir.

La vocació, aquesta paraula que sovint s’utilitza per justificar salaris baixos i condicions precàries, adquireix ací un altre sentit. No és resignació ni sacrifici romàntic. És consciència. És saber que l’educació és un bé comú i que, si no la defensem entre totes, la perdem totes. És entendre que la lluita per un sistema educatiu digne no és una qüestió individual, sinó una responsabilitat compartida. I és, també, un recordatori incòmode: si fins i tot qui ja no hi treballa ix al carrer, potser és que el problema és més greu del que alguns volen admetre.

El professorat jubilat que es manifesta no ho fa per ells. Ho fa per les criatures que vindran, per les famílies que necessiten una escola pública forta i per les professionals que encara estan dins i que, massa sovint, se senten soles. Ho fa perquè sap que cada retallada té conseqüències reals a les aules, i que cada millora que no arriba és una oportunitat perduda per a l’alumnat. Ho fa perquè estima el que ha fet tota la vida i perquè no vol veure’l degradat.

Potser la pregunta no és per què es manifesten. Potser la pregunta és per què hi ha qui encara no ho entén. I potser la resposta és que hi ha una part de la societat que només mira l’educació quan li toca de prop, mentre que una altra part —la que hui ix al carrer amb cabells blancs i pancartes gastades— sap que l’educació és l’única herència que realment val la pena deixar.

La vocació no és un eslògan. És una manera de continuar lluitant fins i tot quan ja no et toca. I és, també, una invitació a preguntar-nos què estem disposades a fer cadascuna de nosaltres per defensar allò que és de totes.

llegir més

Desconnectar per a tornar a ser ^

Parar no és perdre el temps: és recuperar-lo. Desconnectar és un acte de cura i de rebel·lia.

Desconnectar per a reconnectar és una d’aquelles idees que repetim sovint però que poques vegades portem a la pràctica amb sinceritat. Vivim immerses en una cultura que ens exigeix estar disponibles a totes hores, com si la nostra atenció fóra un recurs inesgotable. El mòbil vibra, les notificacions s’acumulen, les xarxes reclamen presència constant. I, mentrestant, el nostre interior queda silenciat, esperant que li fem un lloc. Desconnectar no és un luxe, és una necessitat profunda que ens recorda que no som màquines, que no podem sostenir un ritme que ens esgota.

Quan parlem de desconnectar, solem imaginar una escapada, un cap de setmana lluny del soroll o un moment puntual de pausa. Però la desconnexió real no depén tant del lloc com de la intenció. És una decisió conscient de posar límits, de dir prou al ritme frenètic que ens imposa la societat. El soroll que ens envolta no és només digital; és emocional, mental, estructural. És la pressió de ser productives, de no fallar, de no parar mai. I és precisament eixa pressió la que ens impedeix escoltar-nos.

Reconnectar, en canvi, és un procés lent i íntim. No es pot forçar ni programar. Reconnectar implica mirar-nos amb honestedat, reconéixer què ens pesa, què ens falta, què ens fa bé. És un exercici que sovint fa vertigen, perquè ens obliga a parar i a escoltar allò que hem anat ajornant. En una societat que glorifica la velocitat, parar és quasi un acte de rebel·lia. Ens han fet creure que valem pel que fem, però reconnectar ens recorda que també valem pel que som quan no fem res.

Quan deixem de mirar pantalles i de respondre automàticament, apareix un espai que feia temps que no visitàvem. Un espai on les idees tornen a fluir, on les emocions es col·loquen, on el cos respira amb un altre ritme. És en eixe espai on podem reconnectar amb el que ens mou, amb el que ens il·lusiona, amb el que ens dona sentit. Desconnectar no és fugir; és tornar a casa, a eixa casa interna que sovint descuidem.

La tecnologia, que tant ens facilita la vida, també ens la complica quan no sabem posar límits. No es tracta de renunciar-hi, sinó d’aprendre a usar-la sense que ens devore. Les pantalles són eines, no refugis. Quan les utilitzem per a evitar silencis o per a omplir buits, perdem una part essencial de la nostra capacitat de sentir. Reconnectar implica també reaprendre a estar amb nosaltres mateixes sense intermediaris digitals.

Desconnectar té una dimensió col·lectiva. No és només una decisió personal, és també una crítica a un sistema que ens vol accelerades, cansades i disperses. Quan parem, quan recuperem el nostre ritme, estem qüestionant un model que confon productivitat amb felicitat. Reconnectar és reivindicar el dret a una vida plena, pausada i conscient. És recordar que no som peces d’un engranatge, sinó persones amb necessitats, emocions i límits.

També hi ha una dimensió afectiva. Quan desconnectem, podem reconnectar amb les persones que estimem d’una manera més autèntica. Les converses tornen a ser profundes, les mirades tornen a ser presents, els silencis deixen de fer por. La presència és un regal que només podem oferir quan estem realment disponibles, no quan estem mig pendents d’una notificació. Reconnectar amb els altres és impossible si no hem reconnectat abans amb nosaltres.

Potser el més difícil és assumir que desconnectar requereix valentia. Ens fa por quedar-nos a soles amb els nostres pensaments, descobrir que necessitem canvis o admetre que estem cansades. Però la valentia no és absència de por, sinó capacitat d’avançar malgrat ella. Reconnectar és, en el fons, un acte d’amor: amor propi, amor pels altres, amor per la vida que volem viure.

Desconnectar per a reconnectar no és una moda ni un eslògan. És una invitació a tornar al centre, a recuperar el temps, a recordar que la vida passa en els instants que vivim amb plenitud. Sempre hi haurà soroll, presses i distraccions, però també sempre hi haurà la possibilitat de parar, respirar i tornar a començar.

llegir més

La sanitat pública ^

La sanitat pública del nostre territori està enviant un crit que ja no podem ignorar. Les llistes d’espera continuen allargant-se, les urgències funcionen al límit i el personal sanitari treballa en unes condicions que cap societat que es vulga justa hauria de permetre. Són professionals que sostenen el sistema amb dedicació i vocació, però que fa massa temps que carreguen amb una pressió insostenible. Quan elles i ells no estan bé, la ciutadania tampoc ho està. Són qui ens acompanya quan entrem per la porta d’un centre de salut o d’un hospital, qui ens guia, ens cura i ens dona tranquil·litat quan més la necessitem.

A esta situació s’hi suma un problema que colpeja directament la qualitat assistencial: el desmantellament del Servei de Radiodiagnòstic. No és un detall tècnic ni un assumpte menor. És una peça essencial del sistema, un dret adquirit que no podem permetre que es perda. Quan es retalla en diagnòstic, es retalla en salut, en rapidesa, en seguretat i en igualtat.

La manca de recursos materials bàsics és una altra ferida oberta. Hi ha centres on cal demanar llits, cadires de rodes o equipament que hauria d’estar garantit sense excuses. La centraleta falla, la comunicació es complica i la sensació de precarietat es fa massa evident. La població creix, però les plantilles no. Les necessitats augmenten, però els recursos no arriben. I, mentrestant, les derivacions a la sanitat privada continuen multiplicant-se, desviant diners públics cap a serveis que no sempre responen a l’interés general. Eixe diners és de totes i tots, i hauria de reforçar allò que és comú, no alimentar desigualtats.

La situació de l’Atenció Primària és especialment preocupant. Hauria de ser la porta d’entrada al sistema, el lloc on es resol la major part dels problemes de salut, però està ofegada per la falta de personal, de temps i de mitjans. Sense una Primària forta, tot el sistema trontolla.

Davant d’esta realitat, la ciutadania del Camp de Morvedre i l’Alt Palància està començant a organitzar-se. És un pas imprescindible. No podem esperar que ningú defense per nosaltres allò que és nostre. La sanitat pública és un patrimoni col·lectiu, un pilar de la convivència i un espai d’igualtat real. Quan es debilita, es debilita la cohesió social. Quan es privatitza, es trenca la idea que totes les persones mereixen la mateixa atenció, independentment de la seua renda o del seu codi postal.

Per això és tan important obrir espais de reflexió, de trobada i d’anàlisi compartida. Espais on professionals, associacions, col·lectius i veïnat puguen explicar què està passant als seus centres de salut, als seus hospitals, als seus municipis. Espais on es puga entendre quines són les necessitats reals i quines decisions polítiques han portat a la situació actual. Espais on es puga començar a construir una resposta col·lectiva, organitzada i valenta.

D’esta voluntat naixerà una Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública, oberta a tota la ciutadania i als col·lectius socials que vulguen sumar-se. Una plataforma que no serà només un espai de denúncia, sinó també de proposta, de vigilància i de defensa activa del que és de totes i tots. Una plataforma que escoltarà les problemàtiques concretes de cada municipi, de cada centre, de cada col·lectiu, perquè totes les experiències són necessàries per entendre el conjunt.

I esta mobilització no es quedarà en paraules. El pròxim 5 de juny, davant de la porta d’Urgències de l’Hospital de Sagunt, la comarca farà sentir la seua veu. Serà un acte breu però contundent, una manera de demostrar que estem organitzades, que estem atentes i que no permetrem que la sanitat pública continue deteriorant-se en silenci.

La sanitat pública no és un privilegi. És un dret. I els drets, quan no es defensen, es perden. Per això és tan important que la ciutadania s’alce, que es mobilitze i que deixe clar que no acceptarà un futur on la salut depenga de la butxaca de cadascú.

La sanitat pública no es ven. Es defensa. I és el moment de fer-ho juntes i junts, amb determinació, amb esperança i amb la convicció que un sistema sanitari digne és la base d’una societat que es respecta a si mateixa.

llegir més

Respira Sagunt ^

Cada 5 de juny, el món recorda que el planeta no és un decorat, sinó la casa que compartim. A Sagunt, aquesta idea té nom propi: la muntanya del castell, Sant Cristòfol, Romeu… espais que no són només paisatge, sinó memòria viva, oxigen i identitat.  

La muntanya del castell és molt més que una postal. És el mirador que ens recorda que la ciutat creix, però també que ha de respectar el seu entorn. Cada pedra, cada matoll, cada sender és un recordatori que la natura no és un luxe, sinó una necessitat. Sant Cristòfol, amb la seua silueta discreta, és el símbol d’un equilibri possible entre la vida urbana i la rural, entre el formigó i la terra.  

Romeu és el pulmó que encara respira. Un espai que ens ensenya que la biodiversitat no és una paraula de moda, sinó una promesa de futur. Protegir Romeu és protegir-nos: és garantir que les generacions que vindran tindran un lloc on escoltar el silenci, on aprendre que la natura no es domina, es cuida.  

La ciutat ha avançat en el control de la contaminació, però encara queda molt per fer. Cal apostar per una mobilitat més neta, per la reducció de residus, per l’ús responsable de l’aigua i per la creació d’espais verds que connecten barris i persones. En el seu moment, el bosc dels xiquets i xiquetes va ser un gest preciós: un espai pensat per créixer amb la natura, per aprendre que plantar un arbre és plantar esperança.  

Ara toca recuperar aquell esperit. Crear nous espais verds, reforestar zones degradades, fer que cada escola tinga el seu racó verd, que cada barri respire. El Dia del Medi Ambient no és una data per fer discursos, sinó per recordar que la ciutat també té pulmons, i que depén de nosaltres mantindre’ls vius.  

Sagunt pot ser exemple d’una ciutat que estima la seua muntanya, que protegeix el seu bosc, que cuida el seu aire. No per nostàlgia, sinó per convicció. Perquè cuidar el medi és cuidar-nos. 

llegir més

Corpus i cos social ^

El Corpus Christi sempre m’ha semblat una celebració que parla en veu baixa però que diu coses molt fondes. És una festa que ens recorda que el sagrat no viu en els grans gestos, sinó en la fragilitat d’un tros de pa que es trenca i es reparteix. I, des del meu cristianisme viscut, no puc evitar mirar eixe pa i pensar en els cossos reals de la nostra gent, en les seues necessitats, en les seues lluites quotidianes per una vida digna.

Quan contemple la custòdia, no veig només un símbol litúrgic. Veig també les persones que esperen hores a urgències, les professionals de la sanitat que sostenen torns impossibles, les mestres que fan miracles en aules plenes, les famílies que intenten no trencar-se. El Corpus parla d’un cos que es dona, que es parteix, que es fa aliment. I això em porta a pensar en el cos social que compartim, un cos que també necessita ser cuidat, protegit i estimat.

El cristianisme que jo visc no és una fe desconnectada del món. És una fe que m’obliga a mirar la realitat amb ulls oberts i cor atent. Quan Jesús diu “Això és el meu cos”, no està fent una metàfora bonica. Està afirmant que el cos importa. El cos concret, el que pateix, el que treballa, el que es cansa, el que necessita ser atés i educat. Per això, quan defensem la sanitat pública i l’educació pública, no estem fent només una reivindicació política. Estem fent una afirmació espiritual: la dignitat humana és sagrada i no pot ser convertida en mercaderia.

La sanitat pública és, d’alguna manera, un sacrament civil. És un espai on es fa visible que totes les persones tenim dret a ser cuidades. Però quan les llistes d’espera s’allarguen, quan els centres de salut no donen l’abast, quan les professionals estan exhaustes, el pa ja no arriba a totes. I això, des de la meua fe, em colpeja. Perquè si el cos pateix, jo no puc quedar-me quieta o quiet. La defensa de la sanitat pública és una manera de dir que la vida de cada persona és valuosa i que no permetrem que siga tractada com un luxe.

L’educació pública és un altre tipus de miracle quotidià. En cada aula es reparteix un pa que no és de farina, sinó de coneixement, d’oportunitats, de futur. És allí on es construeix una societat més justa, on es fa realitat la igualtat que tant proclamem. Però també és allí on veiem com es retalla, com es privatitza, com es desvalora la tasca de les docents i dels docents. I una vegada més, la meua fe em diu que no puc callar. Perquè si el pa no arriba a totes les criatures, no és Eucaristia, és privilegi.

El Corpus és una invitació a mirar-nos com a comunitat. A preguntar-nos què fem amb els cossos vulnerables del nostre poble. A entendre que la fe no és fugir del món, sinó encarnar-se en ell. La custòdia no és només un objecte d’or, és una manera de mirar la realitat amb respecte i responsabilitat. I això implica cuidar els serveis públics que sostenen la vida de totes les persones, especialment de les més vulnerables.

Jo vull un cristianisme que suma, que acompanya, que cura. Un cristianisme que no jutja, sinó que abraça. Que entén que la fe és una manera de cuidar-nos mútuament. I cuidar-nos hui passa per defensar allò que és de totes, per organitzar-nos, per no deixar que ningú quede arrere. El Corpus ens recorda que som un sol cos, i que si una part pateix, totes patim.

El miracle del Corpus no és només que Déu es quede en un tros de pa. El miracle és que, a través d’eixe pa, ens recorda que la vida és sagrada. Que els cossos són sagrats. Que la salut i l’educació són sagrades. I que, si volem ser coherents amb la fe que diem professar, hem de defensar-les amb la mateixa tendresa i la mateixa fermesa amb què Jesús defensava la dignitat de cada persona que trobava.

llegir més