L’única república: la valenciana ^

Hi ha paraules que, quan les pronunciem, desperten un eco antic, com si vingueren d’un temps en què encara ens atrevíem a imaginar col·lectivament. República és una d’aquestes paraules. No tant per la càrrega ideològica, sinó per la promesa que conté: la idea que la cosa pública ens pertany a totes les persones, que el poder no baixa del cel ni de cap genealogia, sinó que puja del carrer, de la plaça i de la vida compartida.

En un país acostumat a mirar-se al mirall amb una barreja d’ironia i resignació, parlar d’una república valenciana pot sonar a provocació, a fantasia o a simple exercici literari. Però també pot ser una manera d’interrogar-nos sobre qui som i qui voldríem ser. Perquè, al capdavall, la pregunta no és si una república és possible, sinó si la democràcia que tenim és suficient.

La valenciana és una societat que s’ha reinventat moltes vegades: de port mediterrani a motor industrial, de terra agrícola a laboratori cultural. Hem sobreviscut a conquestes, decadències, renaixences i silencis. I, malgrat tot, continuem ací, tossudament vives i vius, amb una identitat que no necessita proclames perquè es manifesta en cada gest quotidià: en una conversa al mercat, en una mascletà, en un vers d’Estellés, en un partit de pilota o en una paella feta amb orgull i sense concessions.

Aquesta vitalitat és, en si mateixa, una forma de república: una comunitat que es reconeix, que es cuida i que es projecta cap al futur.

Quan parlem de l’única república, la valenciana, no estem necessàriament dibuixant fronteres noves ni redactant constitucions imaginàries. Estem parlant d’una actitud, d’una manera d’entendre el país. Una república valenciana seria, abans que res, un espai on la llengua fóra patrimoni compartit, on les institucions foren transparents i pròximes, on l’economia estiguera al servei de la gent, on la cultura actuara com a motor i no com a decorat, i on la diversitat fóra celebrada i no simplement tolerada.

És a dir, una república que no necessita proclamar-se per existir, perquè ja es manifesta en la manera com vivim, treballem i ens relacionem.

Potser la força d’aquesta idea no està en la seua literalitat, sinó en la seua capacitat de sacsejar-nos. De fer-nos preguntes incòmodes. De recordar-nos que la democràcia no és un regal, sinó una construcció permanent. La república valenciana —real o simbòlica— és un horitzó que ens obliga a imaginar un país més just, més lliure i més digne. I això, siga quin siga el marc polític, és una aspiració legítima i necessària.

Potser algun dia tindrem debats constitucionals, referèndums o processos històrics que transformen el mapa. O potser no. Però el que sí que tenim, ara mateix, és una societat que no renuncia a pensar-se, a reivindicar-se i a projectar-se. I això, en un món que sovint ens vol muts i obedients, ja és una forma de república.

La valenciana. L’única que depén de nosaltres.

llegir més

Que suposa la derrota d'Orban per al País Valencià? ^

La derrota de Viktor Orbán, un dels principals referents europeus de l’extrema dreta i del nacional-populisme autoritari, no és només un canvi polític a Hongria. És un moviment de fons que travessa Europa i que, inevitablement, arriba fins al País Valencià. Ací, on les dinàmiques polítiques dels últims anys han estat marcades per l’ascens de discursos il·liberals, la caiguda d’un líder que havia servit de model per a part de la dreta radical té un impacte simbòlic i pràctic.

Per a l’extrema dreta valenciana, Orbán era un mirall on mirar-se. El seu projecte de recentralització, control mediàtic, regressió de drets i identitat excloent havia inspirat part del relat de Vox i, en alguns moments, havia condicionat les cessions del Partit Popular en matèria de drets LGTBI, polítiques migratòries o educació. Amb la derrota d’Orbán, aquest referent internacional perd força, i amb ell també es debilita la legitimitat d’unes polítiques que pretenien normalitzar retrocessos en drets i llibertats.

La caiguda d’un govern il·liberal reforça el bloc democràtic i europeista. Envia un missatge clar: Europa no està disposada a normalitzar projectes que erosionen l’estat de dret. Això pressiona el Consell valencià a moderar-se i a evitar derives que recorden massa el model hongarés. Alhora, dona aire a les forces progressistes i valencianistes, que poden reivindicar que el futur passa per més democràcia, més drets i més Europa. També reforça la idea que el País Valencià forma part d’un espai europeu que defensa la pluralitat, la convivència i la cohesió social.

En el debat valencià sobre drets i llibertats, la derrota d’Orbán té un efecte clar. Les esmenes que pretenien limitar drets de persones trans o migrants, i que havien generat alarma entre entitats socials, queden ara més deslegitimades. El missatge és que els retrocessos no són inevitables i que la societat civil té capacitat d’influir i de frenar polítiques regressives. Això empodera col·lectius i obliga el govern valencià a repensar la seua relació amb Vox, que queda ideològicament desorientat.

Per al valencianisme polític, aquest moment pot ser una oportunitat. La derrota d’un projecte autoritari reforça la idea que els models inclusius, de proximitat i arrelats al territori són els que generen confiança. Obri un espai per reivindicar un País Valencià que no imite fórmules importades, sinó que construïsca el seu propi camí basat en l’autogovern, la cohesió social i una identitat oberta i mediterrània.

La derrota d’Orbán recorda que la democràcia no és irreversible, però també que pot ser defensada i recuperada. Per al País Valencià, és una invitació a mirar cap al futur amb més ambició democràtica i amb la convicció que el nostre model de convivència continua sent una alternativa potent. És un vent d’Europa que arriba fins ací i que ens recorda que la democràcia es cuida cada dia, també des de la nostra terra.

llegir més

Miquel Grau, memòria que encara ens interpel·la ^

Hi ha noms que no haurien d’haver desaparegut mai de la nostra memòria col·lectiva. Noms que representen molt més que una biografia truncada: són símbols d’un país que lluitava —i continua lluitant— per la llibertat, la dignitat i la democràcia. Miquel Grau és un d’aquests noms. Un jove alacantí assassinat el 1977 per un militant d’extrema dreta mentre penjava cartells per la Diada del 9 d’Octubre. Un crim polític, un atac directe a la llibertat d’expressió i una prova que la transició no va ser tan exemplar com alguns encara volen fer creure.

Compromís ha tornat a reivindicar la seua figura arran de la modificació de la Llei de Memòria Democràtica, que permet reconéixer i indemnitzar les víctimes de la violència feixista durant la transició. És una reivindicació justa i necessària, que arriba tard però que almenys obri una porta a reparar, encara que siga simbòlicament, una ferida que mai no ha deixat de fer mal.

Sagunt també va alçar la veu

A casa nostra, Sagunt també va fer el que tocava. Compromís per Sagunt va demanar que la ciutat reconeguera la figura de Miquel Grau, perquè la memòria democràtica no és patrimoni d’un territori concret, sinó de totes les persones que entenem que la llibertat es defensa recordant aquelles que la van pagar massa cara.

Sagunt, ciutat de memòries obreres, de lluites veïnals i de resistències culturals i polítiques, no podia quedar al marge. Reivindicar Miquel Grau des d’ací és assumir que la violència feixista no és un episodi llunyà, sinó una amenaça que sempre pot tornar quan la democràcia es relaxa o es banalitza.

Per què importa recordar-lo hui

La memòria no és arqueologia, és política viva. Quan es normalitzen discursos d’odi, quan es qüestionen drets fonamentals o quan es blanquegen actituds autoritàries, recordar Miquel Grau esdevé un acte de resistència democràtica. La seua mort no és només un fet del passat, és un advertiment sobre el present i el futur.

Les institucions, també les locals, tenen el deure moral de posar nom i cognoms a les víctimes de la intolerància. No per revenja, sinó per justícia i per responsabilitat democràtica.

Un país que recorda és un país que avança

El reconeixement estatal és un pas endavant, però la memòria democràtica es construeix també des dels pobles i les ciutats, des de les escoles, des de les entitats i des de les persones que no volen que la història es repetisca. Sagunt, amb la petició de Compromís, va demostrar que no vol ser un territori amnèsic. Que sap que la llibertat es defensa cada dia. Que la memòria és una eina de futur.

Que Miquel Grau no siga només un nom

Que siga un record viu, una lliçó i un compromís compartit. Perquè si oblidem Miquel Grau, oblidem per què vam decidir ser un poble lliure.

llegir més

Sant Vicent Ferrer i Morvedre ^

La relació entre Sant Vicent Ferrer i Morvedre constitueix un espai d’intersecció entre la història documentada, la tradició popular i la necessitat col·lectiva de dotar-se de referents simbòlics. Morvedre, ciutat de frontera, de mercat i de pluralitat cultural, ha projectat sobre la figura del dominic valencià un conjunt de significats que van més enllà de la seua presència física puntual. L’anàlisi d’aquesta relació permet comprendre com les comunitats construeixen memòries útils, com seleccionen episodis i com els doten d’un valor moral i identitari que perdura.

Un dels elements més singulars d’aquesta vinculació és la presència, segons la tradició, de Constança Miquel, mare de Sant Vicent, en una casa del carrer Cavallers a finals de 1349. L’edifici, encara hui dempeus, és un testimoni material d’un passat que la ciutat ha volgut preservar. La casa, amb la seua pedra de silleria i els arcs nobles, funciona com a suport físic d’un relat que connecta Morvedre amb el naixement del futur patró del Regne de València. La instal·lació d’una placa commemorativa en 1969 per part de la Penya Esvaraora reforça aquesta operació de memòria: la ciutat reconeix i celebra que, en aquell espai, la mare del sant trobà refugi i repòs abans del part. No es tracta només d’un fet històric, sinó d’un acte de reivindicació identitària que vincula Morvedre amb la genealogia d’un dels personatges més influents de la cultura valenciana.

La figura del pare, Guillem Ferrer, notari distingit i escrivà de la Cort del Regent, completa aquest marc familiar que la tradició ha volgut situar en un entorn de noblesa moral i de servei públic. El relat segons el qual Sant Vicent, celebrant missa davant el rei, plorà en el moment de la mort del seu pare, reforça la imatge d’un sant connectat emocionalment amb els seus orígens i amb la responsabilitat filial. Aquestes narracions, més enllà de la seua literalitat, funcionen com a mecanismes de transmissió de valors: la pietat, la humilitat i la consciència del deure.

La presència directa de Sant Vicent a Morvedre en 1410 és, però, el nucli més potent de la seua relació amb la ciutat. En un moment de tensió extrema, amb la mort de Martí l’Humà i la successió de la Corona d’Aragó en disputa, Morvedre i València es trobaven enfrontades per lleialtats polítiques divergents. Els morvedrins, partidaris de Ferran de Castella, s’oposaven al governador valencià, representant del comte d’Urgell. L’arribada de Sant Vicent, amb un discurs que apel·lava a la llei, a l’obediència i a la caritat, buscava evitar un alçament armat que hauria tingut conseqüències greus per a la ciutat i per al conjunt del regne.

El relat conservat mostra un Sant Vicent que combina autoritat moral i vulnerabilitat. Davant la resistència dels morvedrins, el dominic ofereix fins i tot agenollar-se i demanar la pau amb llàgrimes. Aquest gest, que Arnau de Bellera interromp per evitar la humiliació del sant, és revelador: la pau no és només un objectiu polític, sinó un exercici de dignitat compartida. La reacció final dels morvedrins, rendint l’espasa i acceptant la mediació, forma part d’un imaginari que presenta Morvedre com una comunitat capaç de reconéixer la raó i la justícia quan aquestes s’expressen amb sinceritat i fermesa.

La relació entre Sant Vicent i Morvedre no pot desvincular-se tampoc del context més ampli de la convivència i el conflicte entre comunitats religioses al País Valencià. La jueria de Morvedre, una de les més protegides i influents del regne, va ser espai de refugi en 1391, quan altres aljames patiren assalts i massacres. La intervenció del futur sant, calmant els ànims i facilitant conversions que, encara que forçades, evitaren morts, forma part d’un episodi complex que la historiografia continua analitzant. Morvedre, que no va veure atacada la seua jueria, esdevé així un contrapunt de protecció i estabilitat en un moment de violència generalitzada.

Aquest conjunt d’episodis, reals o tradicionals, configura una imatge de Sant Vicent Ferrer com a mediador, pacificador i figura d’autoritat moral en la història de Morvedre. Però també revela com la ciutat ha sabut integrar aquesta figura en el seu propi relat identitari. La casa del carrer Cavallers, la placa commemorativa, les narracions sobre la seua intervenció en 1410 i la memòria de la jueria formen un mosaic que combina història, tradició i necessitat simbòlica.

Morvedre no sols recorda Sant Vicent; el reinterpreta. El converteix en part del seu patrimoni emocional i cívic. En un temps en què les comunitats busquen referents que articulen valors compartits, la figura del sant ofereix un espai de reflexió sobre la convivència, la responsabilitat col·lectiva i la capacitat de transformar el conflicte en oportunitat. La seua presència en la memòria morvedrina no és un exercici de nostàlgia, sinó una invitació a pensar com es construeix la pau i com es manté viva la dignitat d’un poble.

llegir més

95 anys després del 12 d’abril de 1931: què ens diu aquell Sagunt del futur que volíem? ^

El 12 d’abril de 1931, ara fa 95 anys, Sagunt va viure una d’aquelles jornades que no semblen transcendents en el moment, però que acaben marcant una generació sencera. Les eleccions municipals que van portar Juan Chabret Bru a l’alcaldia no van ser només un canvi de govern: van ser la porta d’entrada a una nova manera d’entendre la ciutat, la política i la convivència. Dos dies després, la Segona República seria proclamada a tots els ajuntaments, i Sagunt no va quedar al marge d’aquell impuls de renovació.

Més de 20.000 habitants i quasi 14.000 persones amb dret a vot. Tres districtes. Una participació que hui ens semblaria extraordinària. I una calma que, vista amb perspectiva, parla d’una societat que volia decidir, que volia avançar, que volia ser protagonista del seu futur. Aquell diumenge, Sagunt va demostrar que la democràcia no és només un sistema, sinó una actitud col·lectiva.

La figura de Juan Chabret Bru, advocat i fill del cronista Antonio Chabret, és inseparable d’aquell moment. El seu mandat va deixar empremta: la finalització del Col·legi Cronista Chabret, el primer col·legi públic al Port de Sagunt, el trasllat de l’Ajuntament a la Lonjeta… Obres que no eren només infraestructura, sinó símbols d’una ciutat que començava a pensar-se com un tot, que volia cosir els seus nuclis, que aspirava a una modernitat compartida.

Però més enllà de les obres, hi ha una lliçó que continua vigent: la política municipal pot ser transformadora quan es fa amb visió, amb responsabilitat i amb un sentit profund de servei públic. Chabret va continuar després com a diputat a les Corts Generals, vinculat a l’educació i la cultura, però el seu llegat més potent és el que va deixar ací, a peu de carrer.

Recordar aquell 12 d’abril no és un exercici de nostàlgia. És una invitació a mirar-nos al mirall. Què fem hui, com a ciutat, amb aquella herència? Som capaces de mantindre viu aquell esperit de participació, de confiança col·lectiva, de projecte compartit? O ens hem acostumat massa a la resignació, al soroll, a la política de curt termini?

Sagunt ha canviat molt en 95 anys, però continua tenint davant reptes que només es poden afrontar amb la mateixa valentia cívica que va demostrar la ciutadania de 1931. Cohesió, educació, espais públics dignes, convivència entre nuclis, identitat compartida, futur industrial i cultural… No són debats nous, però sí urgents.

Potser per això val la pena tornar a aquell diumenge de primavera. No per idealitzar-lo, sinó per recordar que la ciutat que volem no naix sola: la construïm entre totes i tots. I que, com aleshores, cada decisió col·lectiva pot ser un punt d’inflexió.

Sagunt ja ho va fer una vegada. I pot tornar a fer-ho.

llegir més