Sagunt viu un moment d’inflexió que marcarà una generació sencera. Els discursos oficials parlen de revulsiu, d’atracció de talent, de projecció europea. Els titulars s’han omplit de xifres contundents i d’objectius ambiciosos: un potencial urbanístic que apunta a desenes de milers de noves llars i l’arribada d’un volum de població que, segons s’admet, creix a un ritme mai vist. Enmig d’esta onada expansiva, es va repetint una pregunta que sembla senzilla però que ho canvia tot: i els serveis públics, on estan? Si els habitatges es multipliquen, qui garantirà que cada xiquet tinga una aula, que cada família tinga metge de capçalera, que cada barri tinga autobusos que passen quan han de passar, que la ciutat puga respirar, circular i viure?
La resposta institucional ha posat el focus, sobretot, en la mobilització de sòl i en la col·laboració publicoprivada, amb la idea que cal previndre una escassetat d’oferta que puga encobrir dinàmiques especulatives. Es tracta d’un plantejament que, en abstracte, pot paréixer raonable: si la ciutat atrau població i activitat econòmica, caldrà ampliar el parc d’habitatge perquè els preus no s’enfilen i la gent no es veja expulsada. El relat és coherent, però coix, perquè allò que definix una ciutat habitable no són els metres quadrats venuts o llicenciats, sinó la malla d’equipaments i drets que sosté el dia a dia. Quan l’Ajuntament presumix de tenir un potencial per a 10.000 habitatges nous, el repte real no és tant si tindrem prou maons, sinó si tindrem prou mestres, pediatres, infermeres, autobusos, carrils bici, places d’escola infantil, ombra a les places, punts de llibre a les biblioteques i mans que atenguen la dependència. És una qüestió de prioritats i de calendari: quin servei públic arribarà abans, el pis o l’aula?
En el debat públic s’ha repetit que Sagunt ha activat una estratègia per donar resposta a una demanda habitacional creixent, amb la mirada posada en una transformació industrial que ha canviat les regles del joc i ha convertit el municipi en un pol d’atracció de població i ocupació. No és un rumor; és informació reconeguda i difosa per les institucions i els mitjans, que apunten, a més, a l’increment d’almenys un miler de residents cada any i a un mapa de sòl que podria acollir més de 10.000 noves llars si els expedients i les inversions es desencallen al ritme esperat.
Dins d’esta narrativa, es llancen crítiques a la Generalitat per la insuficiència d’habitatge protegit, amb la xifra de setanta vivendes de protecció pública damunt la taula, i s’anuncien modificacions urbanístiques per reactivar sectors concrets com el nord del Palància, el barri Fusió o l’àrea dels 500 habitatges. És positiu que s’aborde l’especulació i que s’haja implantat un recàrrec de l’IBI per a grans tenidors amb vivendes buides més de dos anys; ningú que estime la ciutat vol tornar a dinàmiques de blocar sols amb l’únic objectiu d’esprémer el preu. Ara bé, el que ens juga el futur no és només omplir buits en el mercat, sinó omplir buits en l’escola, en el centre de salut, en el consultori de barri, en el transport i en els espais de convivència. I tot això no apareix al mateix temps que les grues.
A l’horitzó immediat hi ha una fàbrica que simbolitza un canvi d’època. Es parla de milers de llocs de treball directes i d’una onada d’ocupació indirecta molt superior, junt amb una capacitat productiva que aspira a xifres de primer nivell europeu. Això no només és un reclam mediàtic; és un compromís d’inversió, un calendari d’obres i una maquinària institucional que ja s’ha posat a caminar des de fa temps. Però l’efecte multiplicador d’una gran inversió industrial també multiplica necessitats socials, i ací és on cal posar tot el pes de la responsabilitat pública. La prosperitat que entra per una banda pot eixir per l’altra si la vida quotidiana es fa més cara, si els desplaçaments es tornen impossibles, si les cues en sanitat s’allarguen o si els menuts es queden sense plaça al centre que tenen a cinc carrers de casa.
Quan es parla d’habitatge, sovint es dóna per suposat que els serveis hi seran. Però l’experiència de moltes ciutats europees que han crescut massa ràpid demostra el contrari: la inèrcia del negoci immobiliari corre més que la burocràcia de l’aula i la planificació sanitària. Un bloc nou pot plantar-se en pocs mesos si tot va rodat; una escola nova requerix anys, des de la reserva de sòl fins a la licitació i l’obra. Un centre de salut no es dissenya ni es dota en un trimestre. Un servei de transport no es dimensiona amb una foto fixa, sinó amb estudis de demanda, flotes, tallers, conductors, marquesines, prioritat semafòrica i línies que s’encaixen amb els horaris laborals i escolars. Per això sobta que l’impuls a la construcció no vinga acompanyat d’una calendarització pública, parametritzada i verificable de tots estos serveis.
La qüestió educativa és, probablement, la més significativa. Si la ciutat creix, no n’hi ha prou amb prometre matrícula a prop de casa; cal garantir-la de veritat i fer-la de qualitat. En un context d’arribada de famílies amb perfils molt diversos, la política educativa hauria d’avançar-se i no córrer darrere del problema. Açò implica planificar nous col·legis allà on s’estan obrint nous sectors residencials, reforçar els instituts perquè no col·lapsen les línies, actualitzar la formació professional perquè dialogue amb el teixit productiu que ve i assegurar que la xarxa de 0-3 anys no es convertixca en una cursa d’obstacles per a la conciliació. Les llistes d’espera, quan apareixen, no ho fan d’un dia per a l’altre; són el resultat d’anys d’inacció o d’accions descoordinades. Si assumim que hi haurà milers de noves llars i més d’un miler de residents extra per any vinculats a la nova etapa industrial, és de sentit comú que la Conselleria i l’Ajuntament anuncien ja, amb plànols i terminis, on i quan obriran els pròxims centres educatius. El silenci, ací, també és un missatge.
La sanitat no es pot quedar al marge. Les pressions assistencials a l’atenció primària creixen quan la població creix, i no és només una qüestió de metres quadrats en un ambulatori; és una qüestió de professionals. No hi ha prou amb pintar parets o obrir un edifici si després les consultes continuen buides de metges o cobertes amb contractes eventuals que canvien de cara cada dos setmanes. L’Hospital de Sagunt, que ja té prou reptes, haurà d’assumir més urgències, més cirurgia, més proves diagnòstiques i més cronicitat. A ningú se li escapa que un projecte industrial d’esta magnitud, que promet milers d’ocupacions i una cadena de valor àmplia, porta aparellat un increment de trajectòries vitals que acabaran a la sala d’espera d’un centre de salut o a la consulta d’un especialista. Si volem que la ciutat i la comarca siguen una referència de benestar, cal planificar ara les plantilles, les ampliacions i els circuits. No hi ha millor carta de presentació per a qui ve a viure que una targeta SIP que funciona.
La mobilitat és una altra de les peces clau. Parlar d’un futur metropolità sense trens i autobusos que funcionen és un contrasentit. La reivindicació històrica d’un servei ferroviari que connecte de manera eficient amb València i amb la resta de la comarca no pot quedar en un desig que es repetix cada legislatura. Si s’anuncien milers d’habitatges i l’arribada de treballadors a torns, la conseqüència directa és més cotxes si no hi ha alternativa. I si hi ha més cotxes sense una reordenació de la xarxa viària i una aposta clara pel transport públic i la bicicleta, hi haurà més embussos, més soroll i més emissions. No és cap novetat que la planificació de la mobilitat va sempre darrere si no se li dóna prioritat política. Els horaris laborals d’una gran planta industrial demanen serveis llançadora ben sincronitzats, park&ride ben pensats, connexions segures amb el Port de Sagunt i corredors ciclistes que no siguen només ratlles de pintura. Si el relat ciutat‑fàbrica no integra el relat ciutat‑bus‑tren‑bici, el resultat serà un contramodel que expulsa qui no té cotxe i castiga amb hores perdudes qui sí que en té.
En este punt cal parar atenció a la paraula clau que es repetix en els documents de planificació: l’equilibri. L’equilibri entre el que es construeix i el que es cuida. L’equilibri entre la pressa del promotor i el temps de la comunitat. L’equilibri entre la fiscalitat que es recapta i la inversió social que s’executa. S’ha anunciat la voluntat de pressionar contra els comportaments especulatius i això és una bona notícia, igual que ho és l’ús d’un recàrrec de l’IBI als grans tenidors amb vivendes buides durant més de dos anys. Però l’equilibri real s’aconseguix quan es vincula cada llicència a una corresponsabilitat social concreta, mesurable i exigible, i quan es fa pública una graella de compromisos amb fites trimestrals que qualsevol veí puga consultar. En cas contrari, el debat es perd en generalitats i cada projecte urbanístic viu la seua vida sense traduir-se en millor vida per als barris.
La qüestió de l’habitatge protegit mereix un paràgraf a banda, perquè és una de les clares ferides obertes. És difícil d’entendre que, en un context d’expansió sense precedents, la xifra de vivendes de protecció pública siga tan minsa respecte del volum que es projecta. No és només una discutible política social; és, a més, un error d’equilibri urbà. Els barris que mesclen rendes, edats i orígens funcionen millor, eviten guetos i generen xarxes de solidaritat quotidiana que cap administració pot substituir. Si es tanquen sectors sencers a preus que s’allunyen dels salaris reals, s’està sembrant desigualtat futura i se separa la ciutat en capes que no es toquen. Per això cal una reserva d’habitatge assequible que siga real i no nominal, amb calendari d’entrega i amb un parc públic que no es perda en vendes posteriors ni en fórmules que a la pràctica desdibuixen l’objectiu. Si hi ha voluntat d’obrir 10.000 portes noves, alguna cosa s’ha d’aprendre del que ha passat en altres municipis: els percentatges baixos de protegit acaben sent paper mullat quan el mercat s’escalfa.
El creixement, a més, té una petjada ecològica que no convé menystindre. Més habitatges volen dir més consum d’aigua, més residus, més pressió sobre les infraestructures de sanejament, més demanda energètica i més calor acumulada si no s’urbanitza amb criteris bioclimàtics. La coherència climàtica obliga a exigir edificis amb estàndards alts d’eficiència, ombra vegetal, materials que reduïsquen l’illa de calor i drenatge sostenible, així com un teixit de parcs i corredors verds que connecten barris i oferisquen espais d’ús quotidià, no només d’ús de cap de setmana. No n’hi ha prou amb plantar arbres al final de l’obra. Cal planificar l’arbratge com un equipament més, igual que una escola o un consultori. La ciutat que creix sense ombra i sense aigua disponible acaba pagant-ho en salut pública.
Tot açò exigix governança. Una ciutat no pot improvisar enmig d’una transformació d’esta magnitud sense un òrgan estable de planificació i seguiment, amb veu tècnica, veu veïnal i veu empresarial. Una taula de ciutat, cridada com vulguem, que puga fiscalitzar terminis, replantejar actuacions i explicar en obert què es fa, quan i per què. És imprescindible transparència: calendari d’obres de centres educatius, fases d’ampliació sanitària, licitacions de transport, reserves d’espai dotacional, contractació de personal, execució pressupostària i indicadors periòdics d’accessibilitat econòmica de l’habitatge. L’urbanisme a porta tancada és el millor abonament per a la desconfiança i per a les males pràctiques. L’urbanisme amb llum i taquígrafs és l’únic que genera consensos que duren.
Sagunt té una memòria obrera, portuària, industrial i també un patrimoni històric i cultural que no pot quedar arraconat per la pressa del present. Els barris necessiten equipaments culturals i esportius a la mateixa velocitat que necessiten habitatges. El teatre, la música, les biblioteques, els centres cívics i els poliesportius són més que serveis: són la vacuna contra la desconnexió social. Quan una ciutat creix ràpid, les relacions de barri es diluïxen i augmenta la sensació d’anonimat. És ací on els equipaments i els programes socioculturals fan de pont entre qui arriba i qui ja hi era, entre qui treballa a torns i qui estudia, entre les generacions i les llengües. No és una despesa superflua. És un fonament de convivència.
Parlar d’economia també és parlar de fiscalitat justa. Si la ciutat recapta més per la nova activitat econòmica i pels nous padrons, eixos ingressos han de tornar-se immediatament en obra social, educativa i sanitària. Fins i tot es podria establir un principi polític senzill: per cada euro d’inversió en sòl residencial, un euro en equipament social i de mobilitat sostenible. Seria un compromís tan contundent com pedagògic, una manera clara d’explicar que l’objectiu no és vendre parets, sinó garantir vides dignes. Les regles de joc que es posen ara marcaran la ciutat de les pròximes dècades. Fer-les clares, exigents i justes és una responsabilitat que no es pot delegar en cap consell d’administració ni en cap despatx tècnic.
Hi ha qui dirà que tot açò és demanar massa, que si es posen condicions molt estrictes, la inversió fugirà. Però la millor manera d’atraure i retenir talent és oferir qualitat de vida. Les empreses busquen ecosistemes estables, serveis previsibles, escoles on matricular els fills, hospitals on confiar i una ciutat on llogar sense que la meitat del salari se’n vaja només en el sostre. L’habitatge no pot convertir-se en una rifa. La ciutat tampoc. Quan una administració pacta amb la realitat i la mira a la cara, aconseguix que les coses passen bé; quan només persegueix el titular ràpid, acaba pagant un preu alt en forma de desafecció i de conflicte.
Val la pena tornar a les dades que legitimen este debat. Quan es parla d’un potencial de 10.000 habitatges, d’un creixement anual d’almenys 1.000 persones i de la necessitat d’accelerar la maquinària urbanística per no frenar el desenvolupament local, no estem davant d’una especulació periodística, sinó davant d’un discurs que les pròpies administracions han abanderat i que ha arribat a la ciutadania com una promesa de progrés. És just, per tant, exigir la mateixa claredat per a l’altra meitat de la promesa, la que no ix a la foto de la primera pedra: una agenda de serveis públics que arribe a l’hora i al lloc on farà falta.
El cas de l’habitatge protegit és especialment sagnant per la seua desproporció. Setanta vivendes protegides en el context d’un creixement com l’anunciat és una gota enmig d’una riuada. Quan la ciutat cedeix sòl i aposta per la col·laboració, la contrapartida ha de ser tangible i ràpida. Si els habitatges assequibles apareixen al final del cicle, quan els preus ja han pujat i les famílies ja han hagut de buscar-se la vida en altres municipis, la política pública haurà arribat tard. No hi ha política d’habitatge sense calendaris. No hi ha calendaris si no hi ha voluntat de posar-los per escrit i de publicar-los. [eldiario.es]
La transformació industrial que s’ha fet famosa als mitjans porta associada una xifra de llocs de treball que fa de mirall de tot el que hem comentat. Es parla de tres mil ocupacions directes i de desenes de milers d’indirectes en la cadena de valor, amb una planta que vol produir a gran escala i, fins i tot, ampliar la capacitat inicial anunciada. Tot això són bones notícies si van acompanyades d’una ciutat que pot absorbir-ho sense trencar-se. Però el mercat laboral i el mercat residencial no es gestionen a la mateixa velocitat que el mercat de les necessitats quotidianes. Un torn de nit no pot esperar un bus que no passa. Un xiquet no pot estudiar en una aula que no existeix. Una operació no pot programar-se en un quiròfan que no s’ha ampliat. Així de senzill i així de complicat. [lavanguardia.com], [elplural.com]
Quan es mira el mapa de la ciutat, val la pena pensar com es cosiran els nous sectors als barris que ja hi són. El nord del Palància, el barri Fusió o l’àrea dels 500 habitatges no són línies al pla; són futurs carrers on la gent voldrà fer la compra, caminar fins a escola, arribar al centre de salut, fer esport i trobar-se amb els veïns. Si la costura urbana falla, si es fan urbanitzacions aïllades que depenen del cotxe per a tot, estarem creant illes residencials que acabaran patint el que ja s’ha vist en tantes parts: carrers sense vida, subtils sensacions d’inseguretat, comerç de proximitat que no agafa volada i malestar difús que es convertix en crítica política estructural. La bona notícia és que açò es pot evitar si la planificació obliga a mesclar usos, si es prioritzen els baixos comercials amb criteris realistes, si es dibuixen itineraris segurs a peu i en bici i si es programen equipaments on toca, no on sobra un trosset de parcel·la.
La ciutat també necessita cuidar el seu llegat i els seus símbols. Quan arriba un volum tan gran de població nova, el relat col·lectiu es redefineix. És una oportunitat per explicar qui som i per què som com som, per obrir el patrimoni, per acompanyar el creixement amb educació cívica, amb memòria i amb cultura. Un museu que dialoga amb els nous treballadors, una programació cultural que integra sensibilitats i llengües, una política lingüística que acull sense renunciar a la identitat, una festa que suma en compte de dividir. No és ingenuïtat; és anticipació intel·ligent. La cohesió no es decreta, es cultiva.
Al capdavall, la pregunta que ha d’ordenar el debat és molt simple: quin és l’objectiu últim de tot este esforç? Si la resposta és “criar feina i prosperitat”, haurem de recordar que la prosperitat no es mesura només en PIB ni en rodes de premsa, sinó en temps de vida guanyat, en nervis perduts a menys, en carrers que conviden a eixir, en veus que es coneixen pel nom, en famílies que no es juguen mitja nòmina per un lloguer, en adolescents que poden formar-se ací i trobar faena ací, en majors que no s’han de pujar a un autobús per fer-se una prova rutinària. Quan una ciutat posa eixos indicadors al centre, tot el demés es recol·loca. L’habitatge és necessari, però és un mitjà. El fi són les vides que sosté.
No hi ha cap maledicció escrita que impedisca fer les coses bé. Sagunt té talent tècnic, teixit associatiu, experiència institucional i una finestra d’oportunitat que no es repetix tots els dies. Si els responsables polítics volen que l’aposta industrial siga recordada com el moment en què la ciutat va fer un salt endavant sense perdre l’ànima, este és el minut d’or per a lligar cada llicència a un servei públic, cada promoció a una escola, cada rotonda a una línia d’autobús, cada tauler d’anuncis a un calendari transparent i cada foto d’obra a un compromís de sanitat. I, sobretot, per a lligar-ho tot a una idea senzilla que no falla mai: l’urbanisme és política social amb formigó.
El dia que arriben les claus de la primera promoció d’eixe nou cicle, el titular serà fàcil i estarà escrit des de fa temps. Serà més difícil, però molt més important, que aquell mateix dia s’òbriga també una aula, que es passe consulta amb un metge que es quedarà, que el bus arribe quan toca a la marquesina nova i que els veïns troben una ombra on fer tertúlia sense que el soroll del trànsit ho espatlle tot. És així com es mesura la grandària real d’un pas endavant. La resta és literatura.
Per això, quan sentim parlar d’una ciutat que mobilitza sòl, que pressiona contra l’especulació, que mira de facilitar l’arribada d’inversió i que projecta nous sectors com el nord del Palància, el Fusió o l’àrea dels 500, està bé recordar que l’èxit no serà una xifra d’habitatges en un informe, sinó la tranquil·litat amb què una família qualsevol podrà viure un dilluns qualsevol. És en eixa normalitat on es veu si la transformació ha sigut de veritat. I eixa normalitat es construïx amb serveis públics, amb professionals que es queden, amb planificació que no tremola, amb barris que respiren i amb polítics que entenen que el valor d’una ciutat no és quant creix, sinó com creix.
La invitació final és a no conformar-se amb menys. Si la ciutat té múscul per pensar en 10.000 habitatges, té múscul per pensar en deu mil vides dignes, en deu mil itineraris segurs cap a escola, en deu mil targetes sanitàries ateses sense sorpreses, en deu mil taules de cuina on els números del mes quadren i en deu mil històries que val la pena quedar-se a contar. El creixement és un bon titular, però el que volem és un bon demà. I això, ací i ara, només té una via: l’obra pública que no es veu tant i que, no obstant això, sosté tot el que després ens agrada fotografiar. Sagunt té l’oportunitat de fer-ho com cal. Seria una llàstima no aprofitar-la.
