Amb IA? No: amb insomni i ansietat ^

Hi ha qui diu que fem massa coses amb la intel·ligència artificial. Que si redactem textos, que si generem imatges, que si organitzem la vida amb algoritmes que prometen ordre on només hi ha caos. Però, quan algú em pregunta si de veritat faig tantes coses amb la IA, sempre em ve al cap la mateixa resposta: amb intel·ligència artificial? No, amb insomni i ansietat. I és que darrere de moltes de les nostres suposades proeses tecnològiques hi ha una realitat molt més humana, molt més crua i molt menys glamuritzada.

Vivim en un temps en què la productivitat s’ha convertit en una mena de religió civil. Tot ha de ser immediat, eficient, optimitzat. I si no ho és, sembla que estem fallant. Quan una persona diu que fa moltes coses amb la IA, sovint el que està dient és que ha trobat una manera d’aguantar un ritme que no és sostenible, un ritme que ens imposa un sistema que confon valor amb rendiment i benestar amb velocitat. La IA, en molts casos, no és una eina d’alliberament, sinó un flotador per a no enfonsar-nos en un mar de pressions.

L’insomni i l’ansietat són, per a moltes persones, els motors reals de la hiperproductivitat. No és que vulguen fer més, és que no poden parar. Les nits en blanc, els pensaments que no callen, la sensació constant d’estar arribant tard a alguna cosa que ni tan sols sabem definir. I enmig d’eixe soroll mental, la IA apareix com una promesa de solució ràpida: escriu això per mi, organitza’m allò, genera’m una idea perquè jo ja no puc més. Però la tecnologia no cura el malestar; només el maquilla.

Quan diem que fem moltes coses amb la IA, potser hauríem de preguntar-nos què és el que no estem fent. No estem descansant. No estem respirant. No estem posant límits. No estem escoltant el nostre cos quan ens diu prou. La IA pot accelerar processos, però no pot substituir la necessitat humana de parar, de desconnectar, de reconéixer que no som màquines. I, tanmateix, ens exigim com si ho fórem.

També hi ha una dimensió emocional que sovint queda amagada. L’ansietat no és només un estat mental, és una manera de viure quan el món ens demana més del que podem donar. I l’insomni no és només una falta de son, és una falta de pau. Quan una persona passa la nit generant idees, responent correus o intentant avançar feina perquè el dia no li dona per a tot, no està utilitzant la IA per creativitat, sinó per supervivència. I això diu molt més del sistema que de la tecnologia.

La ironia és que la IA, que hauria de ser una eina per a fer-nos la vida més fàcil, sovint acaba convertint-se en una excusa perquè el sistema ens exigisca encara més. Si pots fer un informe en deu minuts, per què no en fas tres? Si pots generar una imatge en segons, per què no presentes cinc propostes? Si pots automatitzar tasques, per què no assumes més responsabilitats? La IA no ens allibera del pes, només canvia la forma del pes.

I, mentrestant, l’insomni i l’ansietat continuen fent la seua feina silenciosa. Ens mantenen despertes quan hauríem de dormir. Ens fan revisar una vegada i una altra allò que ja està fet. Ens fan sentir que mai és suficient. I la IA, obedient, ens acompanya en eixe cercle que no s’acaba. Però no ens pregunta com estem. No ens diu que parem. No ens recorda que som persones i no processos.

També hi ha un component social que no podem ignorar. Vivim en una cultura que glorifica el cansament com si fóra una medalla. Quantes vegades hem sentit allò de jo dormisc poc perquè tinc moltes coses a fer, com si fos un signe d’èxit i no un senyal d’alarma. La IA entra en este relat com una aliada perfecta: et permet fer més, més ràpid, més lluny. Però no et pregunta si vols fer més. Ni si pots.

Potser ha arribat el moment de canviar la conversa. No es tracta de demonitzar la tecnologia, perquè la IA pot ser útil, creativa i fins i tot inspiradora. Però tampoc podem convertir-la en una crossa emocional que ens impedisca mirar de cara el que realment ens passa. Quan una persona diu que fa moltes coses amb la IA, potser està dient que no sap com parar. Que té por de quedar-se enrere. Que el seu cos li demana descans però el seu entorn li demana resultats.

La frase amb intel·ligència artificial? No, amb insomni i ansietat és una manera de posar llum a una realitat que moltes persones viuen en silenci. És una denúncia, però també una invitació. Una denúncia perquè evidencia que estem utilitzant tecnologia avançada per a compensar un malestar que no hauríem de normalitzar. I una invitació perquè ens preguntem com volem viure, no només com volem produir.

Potser la solució no és deixar d’utilitzar la IA, sinó deixar d’utilitzar-la com a escut contra el nostre propi esgotament. Potser cal recuperar el dret a la lentitud, a la imperfecció, a la pausa. Potser cal recordar que la creativitat no naix de la pressió constant, sinó de l’espai, del temps, de la calma. I potser cal assumir que, si necessitem la IA per a tot, no és perquè siga imprescindible, sinó perquè estem massa cansades per a fer-ho d’una altra manera.

La tecnologia pot ajudar-nos, però no pot salvar-nos de nosaltres mateixes. L’insomni i l’ansietat no es resolen amb algoritmes, sinó amb cures, amb límits, amb comunitat, amb una altra manera d’entendre la vida. I això no ho pot generar cap màquina.

Així que sí, faig moltes coses amb la IA. Però el que realment m’agradaria és fer menys coses amb l’insomni i l’ansietat. M’agradaria que la tecnologia fora una aliada i no una disfressa del meu cansament. M’agradaria que el món no exigira velocitat quan el cos demana pausa. I m’agradaria que, algun dia, quan algú em pregunte si treballe amb intel·ligència artificial, puga respondre que sí, però també que treballe amb descans, amb serenitat i amb una vida que no em crema per dins.

Perquè la veritable revolució no serà tecnològica, sinó humana. I començarà el dia que deixem de confondre la nostra salut amb la nostra productivitat.

llegir més

Pac-man ^

En cada partida, Pac‑Man travessa corredors estrets que recorden els camins vitals que cadascuna de nosaltres ha d’afrontar. Hi ha girs inesperats, parets que semblen massa altes i cruïlles on cal decidir en un segon. I, com en la vida, no hi ha pausa. El món continua avançant encara que una persona necessite respirar. Els fantasmes —aquelles pors, aquelles pressions, aquelles expectatives— no desapareixen mai del tot. Només canvien de color, de forma o de nom. Poden ser la precarietat, la culpa, la mirada aliena, el cansament o la sensació de no arribar. Són figures que cadascú pot reconéixer, i que sovint es disfressen de normalitat.

Però Pac‑Man també ens recorda que hi ha moments de llum. Les boletes grans, aquelles que transformen la partida, són com els instants en què una persona recupera força, autoestima o suport comunitari. Quan això passa, els fantasmes deixen de ser monstres i es converteixen en obstacles manejables. No desapareixen, però per un moment deixen de dictar el ritme. És el que passa quan algú troba un espai segur, una veu amiga, una decisió valenta o un acte de cura cap a si mateixa. Són instants que no duren per sempre, però que canvien la manera d’avançar.

El laberint, com la vida, es repeteix. Una pantalla rere l’altra, amb variacions mínimes però amb la mateixa essència: continuar buscant camins, continuar menjant punts de llum, continuar esquivant allò que fa mal. I, malgrat tot, hi ha una mena de bellesa en aquesta repetició. Una resistència silenciosa. Una manera de dir que, encara que el món siga un laberint, cada persona té dret a recórrer-lo al seu ritme i amb les seues pròpies regles.

Pac‑Man no guanya perquè siga més fort que els fantasmes, sinó perquè insisteix. Perquè no es rendeix. Perquè troba petites victòries en cada racó del mapa. I potser això és el que ens diu, amb la seua boca oberta i el seu pas constant: que la vida no és una cursa per arribar al final, sinó un exercici de persistència, de cura i de mirada ampla. Que cadascú pot reescriure el seu laberint, encara que siga a poc a poc. Que sempre hi ha una boleta de llum esperant en algun punt del camí.

llegir més

La política d’ensenyar i de lluitar ^

Quan Pérez Llorca afirma que la vaga indefinida del professorat és “fer política”, no està llançant una opinió improvisada, sinó que revela una manera molt concreta d’entendre el poder, la societat i el paper de la comunitat educativa. Aquesta afirmació, aparentment senzilla, conté una càrrega ideològica profunda: pretén deslegitimar la protesta, reduir-la a una maniobra partidista i situar el govern en una suposada neutralitat que, en realitat, no existeix.

Com recordava Joan Fuster, la política no és un àmbit reservat a les institucions ni un joc exclusiu de despatxos. La política és la vida en comú: les decisions que afecten la quotidianitat, les condicions materials que determinen si una aula funciona o si un centre educatiu pot oferir un ensenyament digne. Per això, quan el professorat es mobilitza, no fa política partidista, sinó política en el seu sentit més essencial: aquella que naix de la necessitat i de la defensa del bé comú.

El problema de fons és que, quan un governant diu que una vaga és “fer política”, en realitat està dient que no és la seua política. Això evidencia una doble vara de mesurar. Quan el Consell augmenta el finançament de la concertada, això es presenta com una decisió de gestió. Quan es retallen programes de suport al valencià, es parla de racionalització. Quan s’ignoren ràtios insostenibles, baixes sense cobrir o la precarietat del professorat, es qualifiquen de problemes tècnics. En canvi, quan el professorat diu prou i ix al carrer, aleshores sí: això és política, i a més una política que molesta i que cal desacreditar.

Aquesta forma d’explicar la realitat no és nova. Respon a una estratègia que busca monopolitzar el significat de la política i reduir-la a allò que fan les institucions quan governen. Però la política no és patrimoni de cap conselleria; és de qui la practica, de qui la defensa i de qui la necessita. I hui, qui la necessita és un professorat que porta anys sostenint el sistema educatiu amb vocació i esforç personal, més que no amb polítiques públiques adequades.

La vaga indefinida no és cap caprici ni una maniobra partidista. És la resposta a una acumulació de problemes cada vegada més insostenibles: aules massificades, burocràcia desbordant, manca de recursos, degradació de les condicions laborals i la percepció que l’educació pública ha deixat de ser prioritària. Qualsevol persona que conega de prop un centre educatiu sap que aquesta realitat no és exagerada.

Dir que això és “fer política” és tan evident com dir que respirar és fer biologia. Ho és, però no en el sentit partidista que alguns volen imposar, sinó en el sentit profund de defensar allò que és de totes i tots. La política del professorat és la de la vida quotidiana, la que naix del compromís amb l’alumnat. No busca privilegis, sinó drets; no imposa, sinó que reclama una educació pública digna, inclusiva i de qualitat.

En aquest debat hi ha també un element que sovint queda en l’ombra: el valencià. Quan es parla de la vaga i de les seues reivindicacions, la llengua desapareix del discurs institucional, i això no és casual. La defensa del valencià en l’escola pública és una qüestió clau perquè afecta la igualtat d’oportunitats, la cohesió social i la preservació del patrimoni cultural.

Quan un govern retalla programes en valencià, en dificulta la presència o afavoreix models que el releguen, també està fent política, i una política amb conseqüències profundes. La comunitat educativa ho sap: sense valencià no hi ha una escola pública completa ni igualtat real. La llengua no és un afegit, sinó un element central. Defensar-la és defensar la funció social de l’escola.

Per això, la frase de Pérez Llorca no és innocent. Forma part d’un relat que divideix entre una política considerada legítima —la del govern— i una altra considerada il·legítima —la de la ciutadania que protesta. Però la democràcia no funciona així: necessita una ciutadania activa, crítica i disposada a defensar els seus drets.

La qüestió, per tant, no és si la vaga és política, sinó per què molesta tant que ho siga. Potser perquè posa en evidència contradiccions, perquè mostra que la comunitat educativa no està disposada a resignar-se, o perquè recorda que l’educació pública és un pilar fonamental de la societat.

La vaga és política, sí. I per sort. Perquè és una política que defensa drets, denuncia injustícies i posa al centre l’educació i el futur. No busca dividir, sinó construir; no reclama privilegis, sinó dignitat. I, malgrat els intents de deslegitimació, continua sent una de les expressions més nobles de la participació democràtica.

llegir més

Elegir valencià ^

Elegir valencià no és una qüestió tècnica ni un tràmit administratiu. És una decisió política, social i emocional que afecta el futur de les persones menudes i el futur col·lectiu del nostre poble. La llei que parla de “llibertat educativa” presenta l’elecció lingüística com si fora un gest neutre, com si totes les llengües jugaren en el mateix camp i amb les mateixes regles. Però això és fals. El castellà és hegemònic i omnipresent, mentre que el valencià continua sent una llengua minoritzada que ha de lluitar per cada espai que ocupa.

Aquesta falsa llibertat és una maniobra per convertir en opció privada allò que hauria de ser un compromís públic: garantir que totes les persones tinguen accés real i efectiu a la llengua pròpia del territori. Quan una llengua està en inferioritat social, no hi ha elecció lliure possible. És com quan en dècades passades semblava normal que els fills anaren a la universitat i les filles es quedaren a casa. Formalment era una elecció, però la desigualtat estructural la convertia en una imposició silenciosa. Ara passa el mateix amb el valencià.

A més, la llei limita el pes del valencià encara que les famílies el trien. És una llibertat vigilada, condicionada i retallada. Una llibertat que només funciona si no molesta. Una llibertat que, en realitat, busca que el valencià continue sent residual.

Però cal dir-ho clar: triar valencià és triar més llengües, no menys. Les persones escolaritzades en valencià acaben dominant valencià i castellà. Les que només reben castellà, sovint no. No és ideologia, és evidència. És pedagogia. És sentit comú. El text original ho recorda amb una frase que ho resumeix tot: si elegim valencià, aprenem dues llengües; si elegim castellà, n’aprenem una.

També és cert que moltes famílies que no parlen valencià a casa decideixen regalar-lo a les seues criatures a través de l’escola. És un acte d’amor i de responsabilitat. Regalar una llengua és regalar una manera de mirar el món, una porta a la cultura que ens envolta i una clau per connectar amb la gent que tenim a prop. És un regal que no caduca i que no es pot pagar amb diners.

Triar valencià és també un acte de dignitat col·lectiva. És afirmar que la llengua pròpia no és un problema, sinó una oportunitat. És defensar que la diversitat lingüística és una riquesa i no una nosa. És reivindicar que la igualtat real només existeix quan les llengües minoritzades tenen espais, recursos i presència suficient per no quedar arraconades.

No es tracta només de quina llengua volem que aprenguen les nostres criatures, sinó de quantes. No es tracta només de competència lingüística, sinó de justícia social. No es tracta només de marcar una casella, sinó de decidir quin futur volem per al nostre país.

Per això, en un moment en què es vol fer passar per neutral una política que debilita el valencià, cal alçar la veu. Cal triar valencià. Cal defensar-lo. Cal exigir que siga present a les escoles, als carrers, als mitjans i a les institucions. Cal recordar que una llengua que no es protegeix, es perd. I que una llengua que es perd, empobreix tota la comunitat.

La crida és clara: triem valencià. Triem futur. Triem dignitat. Triem no deixar-nos enganyar per una falsa llibertat que només beneficia qui ja ho té tot. Triem ser part activa d’un poble que vol continuar existint amb la seua veu pròpia. Triem valencià, i fem-ho amb orgull, amb consciència i amb determinació.

llegir més

Diversitat cultural per al diàleg i el desenvolupament en temps de l’extrema dreta ^

En un món que avança a una velocitat que sovint ens desborda, la diversitat cultural hauria de ser una de les nostres majors fortaleses col·lectives. La UNESCO ho recorda des de fa anys: la cultura és un bé públic mundial, un espai on els pobles dialoguen, cooperen i construeixen pau. No és només folklore ni patrimoni material; és identitat, memòria, llengua, creativitat, formes de viure i de conviure. És, en definitiva, la manera com una societat s’explica a si mateixa i al món.

Però aquesta idea, tan senzilla i tan humana, es troba hui sota una pressió creixent.

Les noves extremes dretes han convertit la diversitat en un camp de batalla. No és fruit de la improvisació. Forma part d’una estratègia política que necessita fabricar enemics interns, erosionar la convivència i reduir la complexitat social a un relat de por i confrontació. A l’Estat espanyol i a Europa, aquest discurs es manifesta en la criminalització de la immigració i de les cultures racialitzades, en el negacionisme de les desigualtats i en l’atac constant al feminisme i als drets de les persones LGTBIQ+, presentant-los com a ideologies que amenaçarien una identitat nacional fictícia. També es fa visible en la normalització del discurs d’odi, especialment en l’entorn digital, on aquestes narratives es viralitzen i esdevenen eines de polarització massiva.

Aquestes ofensives busquen desmantellar consensos democràtics bàsics com la igualtat, la convivència i el respecte a la diversitat. No són simples opinions; són projectes polítics que aspiren a transformar la societat des de la por i la divisió.

En aquest context, la celebració del Dia Mundial de la Diversitat Cultural per al Diàleg i el Desenvolupament adquireix un sentit profundament polític. No és una efemèride folklòrica ni un recordatori simbòlic. És una defensa activa d’un model de societat on la diferència no és una amenaça, sinó una oportunitat. Les dades internacionals indiquen que la major part dels conflictes actuals es produeixen en països amb escàs diàleg intercultural. Reforçar-lo no és un luxe, és una necessitat per a la pau i la cohesió social. A més, el sector cultural i creatiu representa una part significativa de l’ocupació mundial i és un motor de desenvolupament sostenible. La diversitat no sols enriqueix; genera futur.

Per què la diversitat molesta tant a l’extrema dreta? Perquè qüestiona els relats simples. Perquè desmunta la idea d’una identitat homogènia i immutable. Perquè exigeix drets, igualtat i reconeixement. I perquè, sobretot, empodera comunitats que aquests moviments necessiten mantenir en silenci per a sostenir el seu projecte polític.

La diversitat cultural és, en essència, un projecte democràtic. És un espai on totes les persones poden existir sense por, expressar-se sense censura i participar en la vida col·lectiva amb igual dignitat. És una manera de construir societats més fortes, més creatives i més capaces d’afrontar els reptes globals.

En temps d’odi organitzat, defensar la diversitat cultural és un acte de valentia cívica. És apostar per una societat que no es trenca davant la diferència, sinó que la converteix en motor de creativitat, innovació i convivència. És recordar que la cultura no és un camp de batalla, sinó un pont. I cada vegada que el travessem, desmentim el relat de la por i fem possible un futur compartit.

llegir més