La fragilitat de la presumpció d’innocència en una societat que vol sentències immediates ^

La presumpció d’innocència és un dels pilars fonamentals de qualsevol sistema democràtic que aspire a ser just. És un principi que, en teoria, hauria de protegir qualsevol persona davant d’acusacions precipitades, judicis paral·lels i condemnes mediàtiques que poden destruir reputacions abans que un tribunal haja tingut temps d’escoltar proves i arguments. Els magistrats ho recorden sovint: la imputació no es pot basar en sospites i conjectures. Però la realitat social i política demostra que este principi, tan solemne sobre el paper, esdevé fràgil quan entra en contacte amb la pressió mediàtica, la polarització i la necessitat constant de trobar culpables immediats.

En els últims anys, la societat ha assistit a un fenomen que es repeteix amb una freqüència preocupant: la rapidesa amb què es jutja públicament una persona depén més del seu perfil, del seu càrrec o de la seua utilitat en el debat polític que no de la solidesa de les proves que hi haja en contra. Això genera una percepció estesa que la presumpció d’innocència no és un dret universal, sinó un privilegi que s’aplica de manera desigual. I esta percepció es resumeix en frases que circulen en converses quotidianes, en xarxes socials i en tertúlies, com ara: això ha servit per a Mónica Oltra? No. Això ha servit per al Fiscal General? No. Això ha servit per a Mazón? Sííí. Estes frases no són una anàlisi jurídica, sinó un reflex del malestar social davant d’una sensació de doble vara de mesurar.

Quan la ciutadania percep que unes persones són jutjades amb severitat immediata mentre que altres reben un tractament més prudent, es trenca la confiança en la imparcialitat del sistema. I sense confiança, la justícia deixa de ser un espai neutral per convertir-se en un camp de batalla simbòlic on cada cas es llig en clau partidista. Això no sols perjudica les persones afectades, sinó que erosiona la convivència democràtica, perquè alimenta la idea que la veritat importa menys que la utilitat política del moment.

La velocitat amb què circula la informació, i també la desinformació, contribueix a esta fragilitat. En un ecosistema mediàtic on les notícies es difonen en qüestió de segons i on les xarxes socials amplifiquen qualsevol sospita, la societat ha normalitzat un ritme que no és compatible amb els temps de la justícia. Els tribunals necessiten mesos o anys per investigar, contrastar i decidir. Però l’opinió pública, acostumada a la immediatesa, exigeix respostes instantànies. I quan no les obté, les substitueix per conjectures. Així, el principi que diu que la imputació no es pot basar en sospites i conjectures queda desbordat per una realitat on les sospites i conjectures són, sovint, el combustible principal del debat públic.

Això genera un cercle viciós. Quan una persona és acusada, encara que siga de manera preliminar, la societat demana explicacions immediates. Si la persona dimiteix, es dona per fet que hi havia motius. Si no dimiteix, es considera que s’està aferrant al càrrec. Si parla, se li retreu que interfereix en la investigació. Si calla, se li atribueix culpabilitat. En qualsevol cas, la presumpció d’innocència queda arraconada, perquè el relat públic ja ha decidit què ha passat abans que els fets estiguen clars.

La qüestió de fons és que la societat ha convertit la política en un espai on la imatge pesa més que la veritat. I això afecta tant les persones que ocupen càrrecs públics com les institucions que haurien de protegir-les de judicis precipitats. Quan es percep que unes persones són sotmeses a un escrutini implacable mentre que altres reben un marge de confiança molt més ampli, es reforça la idea que la justícia no és igual per a totes les persones. I esta percepció, encara que no sempre siga exacta, té conseqüències profundes, perquè erosiona la legitimitat del sistema.

També cal tindre en compte que la societat actual viu immersa en una polarització que dificulta qualsevol lectura matisada. Quan una persona és acusada, la reacció no depén tant dels fets com de la identitat política de qui parla. Les persones que simpatitzen amb la figura acusada tendeixen a defensar-la, mentre que les que s’hi oposen tendeixen a condemnar-la. Això converteix cada cas en un camp de batalla ideològic on la presumpció d’innocència es dissol entre consignes i titulars. I quan la justícia es percep com una extensió del debat polític, perd la seua autoritat moral.

En este context, les frases que circulen en l’opinió pública, com les que mencionàvem abans, expressen una frustració col·lectiva. No són una anàlisi jurídica, sinó una manera de dir que la ciutadania percep incoherències. Quan es diu que això ha servit per a unes persones i no per a altres, el que s’està expressant és la sensació que el sistema no tracta totes les persones amb el mateix criteri. I encara que esta percepció puga estar influïda per la polarització, no deixa de ser un indicador important del malestar social.

La solució a este problema no és senzilla, perquè implica transformar la manera com la societat entén la política, la justícia i la informació. Caldria recuperar la idea que la presumpció d’innocència no és un obstacle per a la transparència, sinó una garantia per a totes les persones. Caldria que els mitjans de comunicació assumiren una responsabilitat més gran a l’hora de tractar acusacions que encara no han sigut investigades. Caldria que la ciutadania aprenguera a distingir entre sospites i proves, entre conjectures i fets. I caldria que les institucions reforçaren la seua independència per evitar que cada cas es convertisca en un instrument de lluita política.

També seria necessari reflexionar sobre el paper de les xarxes socials, que han democratitzat la paraula però també han multiplicat la capacitat de difondre acusacions sense fonament. Quan qualsevol persona pot convertir una sospita en un titular viral, la frontera entre informació i rumor es fa difusa. I en este terreny inestable, la presumpció d’innocència esdevé una víctima fàcil.

La societat necessita recuperar una cultura del matís, de la prudència i de la responsabilitat. Això no significa protegir ningú de l’escrutini públic, perquè la transparència és essencial en una democràcia. Però sí que significa evitar que l’escrutini es convertisca en una condemna anticipada. Significa entendre que la justícia té els seus temps i que estos temps són necessaris per garantir que les decisions es prenen amb rigor i no amb pressa. Significa acceptar que la veritat no sempre és immediata i que, mentre no es demostre el contrari, qualsevol persona té dret a ser considerada innocent.

La presumpció d’innocència no és un detall tècnic, sinó una protecció fonamental que evita que la societat es convertisca en un tribunal permanent. Quan este principi es debilita, totes les persones hi perden, perquè qualsevol pot ser víctima d’una acusació injusta. I quan la ciutadania percep que este principi s’aplica de manera desigual, la confiança en les institucions es deteriora. Per això és tan important reivindicar-lo, no com una fórmula jurídica, sinó com un valor democràtic essencial.

En última instància, la pregunta que la societat hauria de fer-se no és si una persona concreta és culpable o innocent, perquè això ho han de decidir els tribunals, sinó si estem disposades a acceptar un sistema on la reputació d’una persona pot ser destruïda per sospites i conjectures. Si la resposta és que no, caldrà treballar col·lectivament per reforçar la cultura democràtica, per exigir responsabilitat als mitjans, per fomentar un debat públic més seré i per recordar que la justícia no pot ser un instrument al servei de la immediatesa ni de la conveniència política.

En un moment en què la societat viu accelerada, polaritzada i saturada d’informació, reivindicar la presumpció d’innocència és una manera de defensar la convivència, la serenitat i la igualtat de tracte. És una manera de dir que totes les persones mereixen ser escoltades abans de ser jutjades. I és, sobretot, una manera de recordar que la democràcia no es construeix amb sospites, sinó amb garanties.

llegir més

Sant Patrici ^

Hi ha símbols que neixen com a metàfores religioses i acaben convertits en instruments polítics. Irlanda és, potser, el laboratori perfecte per entendre aquesta metamorfosi. Sant Patrici, patró de l’illa, és un d’eixos personatges que mai no va imaginar que la seua figura seria utilitzada com a camp de batalla cultural. El seu llegat naix de la fe, continua en la tradició i desemboca, inevitablement, en el terreny de les identitats en disputa. El que va començar com la història d’un missioner que utilitzava un trèvol per explicar la Trinitat, ha acabat convertint-se en un camp semàntic on Irlanda projecta les seues lluites internes, els seus traumes colonials i les seues resistències seculars.

El trèvol, que a ulls del món és només una planta simpàtica, va esdevenir un símbol de rebel·lia política molt abans que es convertira en una icona turística. A finals del segle XVIII, quan els irlandesos desafien la dominació britànica, el trèvol es porta com a signe de resistència, una declaració silenciosa però potent: som ací, som irlandesos i no renunciem a la nostra identitat cultural. Així ho documenten fonts històriques, que expliquen com el moviment nacionalista va adoptar el shamrock com a marca de resistència i cohesió cultural durant la rebel·lió de 1798. Aquest símbol, que avui fem servir sense pensar-hi, porta cosit un passat polititzat que molts preferirien oblidar però que no es pot ignorar. [britannica.com]

D’altra banda, hi ha un símbol molt menys popular però igualment carregat: la Creu de Sant Patrici, la saltire roja sobre fons blanc. El seu origen no té res a veure amb reivindicacions culturals irlandeses, sinó amb decisions heràldiques i polítiques. Va ser formalitzada en el segle XVIII i incorporada al Regne Unit en 1801 per representar Irlanda dins de la nova bandera imperial. És un símbol que, paradoxalment, molts irlandesos no reconeixen com a propi. Perquè no ho és. És un símbol britànic, un símbol d’unió forçada, un símbol que recorda l’acte polític de subordinar l’illa a la corona. És normal, doncs, que siga vist amb reticència, especialment pels republicans, i que siga utilitzat principalment per institucions històricament vinculades a la Gran Bretanya, com confirma la documentació sobre el seu ús modern en entitats com Trinity College. [tartanvibe...othing.com] [jims-irish...parlor.com]

El nacionalisme irlandés ha sabut aprofitar el poder dels símbols. Tots. Des del trèvol fins al color verd. Des de l'himne fins a la bandera tricolor. Però Sant Patrici en si mateix no és un símbol de nacionalisme. És un símbol d’irlandesitat, que és una cosa diferent. La seua figura representa identitat, memòria, espiritualitat i orgull cultural. I és aquesta irlandesitat, més ampla que qualsevol ideologia, la que connecta indirectament Sant Patrici amb el moviment nacionalista. No perquè ell ho buscara, sinó perquè Irlanda ho necessitava. Fonts culturals expliquen com el mite de Sant Patrici s’ha vinculat amb els relats de resistència i autonomia, convertint-lo en un símbol de resiliència col·lectiva, encara que originàriament no fóra un líder polític ni un activista independentista. [alwaystheh...lidays.com]

I aquí apareix una qüestió sensible: l’IRA. L’IRA no utilitza Sant Patrici com a referència directa. Ni com a icona. Ni com a punt de partida ideològic. Però sí que s’insereix dins del mateix ecosistema cultural que ha reinterpretat els símbols tradicionals d’Irlanda. El verd, el trèvol, la tricolor: tot això forma part d’una iconografia que uneix l’orgull nacionalista, la memòria de l’opressió i la reivindicació d’un futur independent. Però confondre Sant Patrici amb la militància armada seria un error profund. Sant Patrici és cultura. L’IRA és política armada. Són mons separats que comparteixen, això sí, un territori simbòlic comú: la irlandesitat.

El problema és que els símbols mai no són neutres. I a Irlanda menys encara. El que per uns és identitat, per altres és provocació. El que per uns és memòria històrica, per altres és amenaça. La mateixa bandera irlandesa, que suposadament havia de representar la pau entre catòlics i protestants, és percebuda avui per alguns unionistes com un símbol republicà i fins i tot militant. Aquesta tensió es veu també en la percepció de la Creu de Sant Patrici: mentre que per alguns representa una herència cultural compartida, per molts altres és una imposició britànica que no reflecteix l’ànima de l’illa.

Potser la pregunta no és què simbolitza Sant Patrici, sinó per què necessitem que simbolitze alguna cosa. Per què tot ha de tindre un significat polític, una lectura identitària, un posicionament de partit? Irlanda ha viscut segles de dominació, resistència, divisió i reconstrucció. És natural que la societat busque ancoratges emocionals, punts de referència, miralls simbòlics on reconéixer-se. Per això Sant Patrici s’ha mantingut com una figura transversal: és religió, sí, però també és cultura. És tradició, però també és identitat. És festa, però també és record.

I tanmateix, és important recordar que Sant Patrici pertany a tothom. No és patrimoni d’un partit. No és patrimoni d’una bandera. No és patrimoni d’una trinxera política. És patrimoni d’un poble sencer, i fins i tot d’un diàspora global que es reconeix en ell com a símbol d’arrels, d’exili i de retorn.

A vegades pense que la major victòria d’Irlanda no ha sigut la política, sinó la capacitat de transformar el dolor en cultura. El país ha pres els seus símbols i els ha fet més grans que la seua història. Ha creat una narrativa que supera les fronteres, que supera les ferides i que continua avançant. I aquesta narrativa té en Sant Patrici una figura més alta que qualsevol conflicte.

Potser això és el que més m’agrada del personatge: que és immensament irlandés, però no necessita l’aprovació de cap bàndol. Que és estimat pels laics i pels religiosos. Que és celebrat igual per nacionalistes i per gent que no sap ni què significa la paraula nacionalisme. Que pot aparéixer en el Union Jack o en una bandera verda sense que això anul·le la seua essència. Que pot ser utilitzat políticament però sempre acaba sent recuperat emocionalment.

Això és, al final, el que fan els grans símbols: sobreviure a nosaltres.

Irlanda té molts símbols, però Sant Patrici continua sent, probablement, el més resistent. Perquè és un símbol que va començar en la fe i va acabar en l’ànima. Un símbol que no s’ha deixat atrapar del tot per la política, per més que algú ho haja intentat. Un símbol que, com el trèvol, pot ser arrencat i tornar a brotar. Un símbol que explica, millor que cap altre, que els països estan fets de persones, de memòries, de llengües, de lluites i de silencis que no es poden simplificar.

Quan pense en Sant Patrici, no pense en el nacionalisme ni en el conflicte. Pense en una illa que ha sabut fer de la seua fragilitat un orgull. Pense en un poble capaç de reconciliar-se amb la seua història. Pense en la bellesa que té resistir sense perdre identitat. I pense, sobretot, que hi ha símbols que són tan poderosos que sobreviuen fins i tot quan intentem redibuixar-los.

Potser això és el que necessitem recordar: que els símbols no ens pertanyen del tot. Que podem discutir-los, reinterpretar-los, reivindicar-los, però sempre seran més grans que nosaltres. Sant Patrici és un d’ells. I la Irlanda moderna, amb totes les seues cicatrius, continua trobant en ell un lloc on reflectir-se, un lloc on reconciliar-se i un lloc on celebrar-se.

I potser això, i només això, ja val la pena.

llegir més

Som patrimoni, però encara no hem trobat el manual d’instruccions. Sainet. ^

Al casal faller del Camp de Morvedre, una vesprada d’aquelles que et fan replantejar-te per què no t’has fet ermità, Pepet remenava un grapat de factures com si foren expedients top secrets. Eren rebuts de la carpa, del camió i d’alguna cosa misteriosa que posava “serveis extra”, però ell els examinava amb l’aire tràgic de qui està descobrint una conspiració internacional. En el fons sabia que, més prompte que tard, tot se li vindria damunt.

Roseta aparegué com una tempesta de sucre i entusiasme, carregada de bunyols i d’una notícia que ella vivia com si s’acabara d’escoltar a la BBC: “Som patrimoni de la UNESCO!” Pepet ni parpellejà. Amb la mirada cansada de qui ja ha sentit moltes vegades la mateixa cançoneta, recordà que això ja ho eren. Però Roseta insistia, convençuda que un reconeixement d’eixe calibre necessitava ser dit en veu alta cada dos mesos, perquè si no, igual et lleven el segell.

Llavors entrà la Tia Visantica, portant bosses del supermercat i l’actitud de qui ve a esbroncar algú. No era fallera, però patia les Falles com si li pagaren per això. Entre renys va explicar que, si ser patrimoni implicava despertar-la amb mascletaes a l’alba, preferia ser patrimoni d’un monestir silenciós. “La UNESCO que se’n vaja a dormir a casa meua una nit i ja voràs quin patrimoni!”, sentencià.

Micalet, el filòsof vocacional del casal, s’uní al grup amb un llibret sota el braç i un discurs preparat que ningú havia demanat. Es queixà, amb el dramatisme d’un actor de teatre aficionat, que mentre València es venia al món com una meravella universal, el Morvedre continuava sent “el rodapeu de la festa”. Un lloc que tothom veu però ningú reconeix. “Som nota a peu de pàgina”, insistia.

En aquell moment entrà la Regidora, amb posat de voler salvar la humanitat. Anuncià solemnement que impulsarien un “Pla Estratègic de la Festa”. Roseta quasi s’ennuegà, Pepet rodà els ulls i la Tia Visantica remarcà que, abans de fer plans, estaria bé tapar els forats del carrer, que eren patrimoni… però del caos absolut.

Entre bunyols i mistela, tots arribaren a una conclusió incòmoda però evident: el Camp de Morvedre és patrimoni, sí, però continua comportant-se com si necessitara permís per existir. Sagunt planta falles al costat de muralles romanes i ni s’adona de la sort que té. El Port té una memòria obrera digna de museu, però la disfressa darrere d’un “nosaltres res”. Faura, Gilet, Benifairó i Albalat tenen essències úniques, però ningú les reivindica amb orgull.

Quan parlaven de la crítica fallera, el sarcasme es féu present. Abans els llibrets disparaven amb punteria quirúrgica; ara tot són floretes de jardineria. “Ens hem tornat uns cagats”, remarcà Pepet. Micalet demanà recuperar la mala bava que donava vida a la festa.

La Regidora repetí que la Federació havia de liderar culturalment. La Tia Visantica contestà que, per liderar, primer cal saber on es va.

Finalment, entre crits, ironies i algun bunyol fred, tots acceptaren la veritat: el món ja els havia reconegut; els únics que no s’ho creien eren ells mateixos.

Pepet, amb un glop final de mistela, rematà:

“La UNESCO ja ha parlat. Ara falta que parlem nosaltres… i que, per una vegada, ens ho creguem.”

llegir més

Metamorfosi fallera ^

La metamorfosi fallera ha pres la forma d’un insecte digital que insinua el seu cos tecnològic en cada racó de la festa. Allò que era un ritual comunitari, amb olor de pólvora i serradures, s’ha vist substituït per una coreografia de càmeres, drons i alertes de mòbil. En comptes de mirades còmplices i converses al carrer, tenim timelines inacabables i una urgència per captar l’instant viral, talment si la festa ja no existira si no queda immortalitzada en un like.

Les comissions, en comptes de planificar sopars de paella i concursos de vers, han assumit el paper de productors de contingut. Els llibrets satírics, que antigament rul·laven de mà en mà amb la impremta de tinta fresca, ara són PDFs compartits en grups de missatges. Quan es parla de fallàtiques memòries, més val reservar espai al núvol que a l’armari de la iaia. Algunes persones fan i desfàn under the radar d’un gestor digital, però molts i moltes es troben desemparades davant l’exigència d’un protocol tecnològic que no han sol·licitat.

La cultura de la immediatesa i la gratificació instantània ha desplaçat la paciència i la reflexió que sempre han fertilitzat el terreny faller. Quan l’esperit crític vol dissimular la seua veu darrere d’un GIF o un filtre, la qüestió política es redueix a un tuit que s’esborra en 24 h. Les crítiques punyents que abans es llegien a la serenor d’un vers encertat ara competeixen amb l’ego de creadors i creadores que busquen impressionar l’algoritme abans que commoure la consciència col·lectiva.

Aquest perfil d’insecte tecnològic no encaixa gens amb la idea d’un cos comunitari que s’estima la festa perquè sent el batec humà. Quan la comissió esdevé un equip de social media managers, la prioritat deixa de ser generar teixit social i passa a ser la quantitat de reproduccions. El soroll digital eclipsa els debats en els casals, i es crea una distància insalvable entre aquelles persones que viuen la festa amb intensitat i les que cerquen la foto perfecta per al seu feed personal.

El dron que sobrevola la mascletà ha esdevingut símbol d’aquesta desconnexió. Ronda sobre el cap de les falleres i dels fallers, captura la pols real però transmet una imatge freda i desproveïda d’esperit. Allò que abans es percebia pel cos es filtra ara per sensors i lents. Quan el soroll de la pólvora ix de l’altaveu en lloc dels tubs de ferro, em sembla que estem vivint el simposi de qui no ha sentit mai l’esgarrifança del primer trapat de pólvora contra el cel.

La tradicional crema d’un monument era acte de renovació i purificació col·lectiva, un foc que unia generacions. Ara, en passar de l’altar de llenya al vídeo permanent que queda engravat en servidors, la destrucció simbòlica esdevé un acte de possessió tecnològica. Cremem el paper, cremem la construcció, però privilegiam guardar l’arxiu. Des de l’aparent empoderament que suposa conservar-ho tot no veiem que hem perdut la capacitat de deixar anar i de reconciliar-nos amb la transitorietat.

Quants i quantes han renunciat a participar presencialment perquè temen que la seua imatge no arribe amb bona qualitat? Quin percentatge de fallers i falleres han passat més temps assajant la il·luminació per al directe que escoltant-se uns als altres? Els espais de trobada s’han tornat assajos de plató, i la festa ha perdut part de la seva brutalitat poètica quan es cura obsessivament l’estètica de cadascuna de les escenes que es vol difondre.

La falsa democratització que proclamen algunes plataformes té un cost altíssim: uniformitzar experiències. Quan totes les comissions utilitzen les mateixes plantilles, els mateixos filtres i els mateixos jocs d’etiquetes, la diversitat creativa –l’ànima viva de les Falles– es desdibuixa. Vivim la paradoxa d’una festa que és cada vegada més visible però menys recognoscible, més nodrida de dades però més empobrida en matisos.

No tot és desencantament. Algunes veus alçades en eixe escenari digital han aconseguit recuperar el sentit crític amb tanta virulència que fan tremolar les estructures. El repte és aprofitar aquesta capacitat de difusió per reviure la radicalitat fallera, per rescatar la capacitat de sacsejar consciències des de la pantalla. Però això només serà possible si som capaces de desconnectar-nos de l’obsessió pel xifratge del clic i tornar a donar importància a l’alè d’un vers recitat en veu alta.

La metamorfosi fallera ja no és opcional ni reversible. Som davant d’un insecte digital que s’ha gairebé fer l'amo de la festa. Però encara no és massa tard per posar fre a la pèrdua d’humanitat. Si volem conservar la seua essència, cal recuperar la centralitat dels cossos i dels cors, del risc compartit de plantar, de cremar, de riure i de plorar junts. Només així podrem girar la mirada cap a aquell monstre kafkià i dir-li que ha de convertir-se en allò que sempre ha estat: l’espai vibrant d’una festa col·lectiva que no admet substituts ni simulacres.

llegir més

La tendresa radical com a projecte polític ^

Hi ha conceptes que, quan apareixen en el debat públic, semblen massa tous per a ser tinguts en compte. Massa delicats, massa emocionals, massa poc útils per a un món que ens exigeix duresa, rapidesa i eficàcia. La tendresa radical és un d’aquests conceptes. A primera vista pot sonar a consigna naïf, a frase de paret d’Instagram o a un recurs poètic per a fer més amable un discurs polític. Però quan s’explora amb profunditat, quan s’entén el seu origen i el seu potencial, la tendresa radical es revela com una de les eines més potents per a repensar la política, les relacions i la vida en comú.

Aquesta reflexió és, alhora, un exercici d’anàlisi i un compromís. Una anàlisi sobre què significa la tendresa radical i per què considere urgent incorporar-la a la nostra manera de fer política. I un compromís personal: el d’intentar aplicar-la en la meua acció política quotidiana, amb totes les contradiccions, dificultats i aprenentatges que això comporta.

La tendresa radical no és una emoció passatgera ni una actitud ingènua. És una pràctica política, una forma de resistència i una aposta per un altre tipus de relacions humanes. El terme s’ha anat consolidant en moviments feministes, queer i decolonials, que han entés que la vulnerabilitat no és una feblesa, sinó un espai de força compartida. Implica assumir la vulnerabilitat com a condició humana, construir relacions basades en el respecte i el reconeixement mutu, desactivar la lògica de la violència i la competitivitat que el capitalisme i el patriarcat han naturalitzat, fer del cuidar i del deixar-se cuidar una pràctica política i reconéixer el dolor propi i alié sense jerarquitzar-lo. És radical perquè va a l’arrel del problema, i és tendra perquè proposa una alternativa basada en la cura, la proximitat i la humanitat compartida.

La política tradicional ha estat marcada per la idea que les emocions són un obstacle. Que cal deixar-les fora, que la racionalitat és l’únic terreny legítim. Però aquesta visió és profundament patriarcal: separa el món públic del privat, assigna la cura a les dones i la decisió als homes, i construeix un model de ciutadania basat en la força, la seguretat i la distància emocional. La tendresa radical trenca aquest esquema i recorda que la política és també emoció, que la cura és una infraestructura social, que la vulnerabilitat és universal i que la violència no és inevitable. Quan un moviment polític incorpora la tendresa radical, deixa de veure les persones com a números, votants o masses, i comença a veure-les com a subjectes amb històries, dolors i esperances. I això transforma completament la manera de fer política.

La tendresa radical ha de traduir-se en pràctiques concretes. En les relacions personals dins dels moviments polítics pot ajudar a escoltar sense preparar la resposta, a reconéixer errors sense por a perdre autoritat, a celebrar els èxits d’altres sense sentir-los com una amenaça, a crear espais segurs on expressar el malestar i a practicar la paciència i la generositat en moments de conflicte. No significa evitar el conflicte, sinó gestionar-lo des d’un lloc diferent.

En la comunicació política pot transformar la manera de parlar i d’interpel·lar la societat. Fugint del llenguatge bel·licista i agressiu, posant al centre les persones i no només les dades, explicant les polítiques des de la vida quotidiana, mostrant vulnerabilitat sense perdre fermesa i reivindicant la cura com a eix de qualsevol projecte transformador. Una política que parla des de la tendresa no és una política feble, és una política que connecta.

En la presa de decisions implica tindre en compte l’impacte emocional i social de les mesures, prioritzar el benestar col·lectiu per damunt de la lògica del rendiment, incloure les veus que normalment queden fora i fer processos més lents però més inclusius. La tendresa radical no busca l’eficiència immediata, sinó la sostenibilitat humana.

Aplicar-la és difícil. Va en contra de tot allò que ens han ensenyat: que mostrar emocions és un signe de feblesa, que cal competir per ser escoltades, que la política és un espai de confrontació permanent, que la vulnerabilitat s’ha d’amagar. A més, exigeix coherència. No es pot predicar si després es reprodueixen dinàmiques de violència, menyspreu o arrogància. I això és difícil, perquè totes hem crescut en un sistema que ens ha socialitzat en la duresa. Però la dificultat no és un argument per a renunciar-hi, sinó un indicador del seu potencial transformador.

Ací entra la part personal. Per què, entre totes les eines possibles, he decidit que la tendresa radical ha de formar part del meu projecte polític. Perquè vull fer política sense perdre la humanitat. La política pot desgastar, embrutar, endurir. He vist persones que, amb el temps, han perdut la capacitat d’emocionar-se, de sorprendre’s, de cuidar. Jo no vull això. Vull fer política sense deixar de ser persona. Vull que la meua acció política siga coherent amb la meua manera d’entendre la vida.

També perquè crec que la gent necessita ser tractada amb dignitat i afecte. Vivim en un moment de crispació, de por, de solitud. La gent no només necessita polítiques públiques, necessita sentir-se vista, escoltada, reconeguda. La tendresa radical és una manera de dir: importes, i el que et passa importa. I perquè vull construir comunitat, no només organització. Les organitzacions polítiques són necessàries, però no suficients. El que transforma realment és la comunitat: els vincles, les cures, la confiança. La tendresa radical és el ciment d’eixes comunitats.

I, finalment, perquè vull ser part d’una política que no faça mal. Totes hem vist com la política pot fer mal: a les persones, als col·lectius, a nosaltres mateixes. La tendresa radical és un antídot. No elimina el conflicte, però evita que el conflicte es convertisca en violència.

Per això m’he proposat practicar una escolta activa i honesta, revisar el meu llenguatge, posar la cura al centre, reconéixer els meus errors, construir espais segurs i fer política des de la proximitat. No des de la torre d’ivori, sinó des del carrer, des de la conversa, des del contacte humà.

La tendresa radical no és una utopia, és una necessitat. Algunes diran que és massa idealista, que el món és dur i que cal respondre amb duresa. Però és just al contrari: el món és dur perquè hem renunciat a la tendresa. Perquè hem deixat que la violència simbòlica i material siga la norma. Perquè hem confós la fermesa amb la insensibilitat. La tendresa radical no és una fugida de la realitat, és una manera de transformar-la. No és ingenuïtat, és valentia. No és debilitat, és força compartida.

És un camí que vull recórrer. No sempre sabré aplicar-la. No sempre tindré la paciència, la serenitat o la generositat necessàries. Però vull intentar-ho. Vull que siga el fil conductor de la meua acció política. Vull que la política que defense siga coherent amb la vida que vull viure. Perquè, al final, la tendresa radical és això: una aposta per una vida més humana, més justa i més compartida. Una vida on la vulnerabilitat no siga motiu de vergonya, sinó de trobada. Una vida on la política no siga una guerra, sinó una construcció col·lectiva. I si aconseguim incorporar encara que siga una part d’aquesta tendresa radical en la nostra manera de fer política, ja haurem començat a transformar el món.

llegir més