Zabaleta ^

La història d’Aitor Zabaleta continua sent una ferida oberta en el futbol europeu. No sols perquè un jove aficionat de la Real Sociedad va ser assassinat per un neonazi, sinó perquè aquell crim va revelar una veritat incòmoda: els estadis, que haurien de ser espais de passió i convivència, també poden convertir-se en escenaris on l’extrema dreta troba refugi, impunitat i altaveu.

La Real, en aquest sentit, ha representat sovint una altra manera d’entendre el futbol: comunitària, popular, arrelada al territori i allunyada de la violència organitzada. Per això la mort d’Aitor va colpir tant. No era només un crim; era un xoc frontal entre dos models de societat. Entre qui entén el futbol com un espai de vida i qui el vol convertir en un camp de batalla ideològica.

En aquest context, el gest de pitar l’himne d’Espanya en finals de Copa —especialment quan hi són presents aficions basques o catalanes— ha adquirit un significat que va molt més enllà del futbol. No és un atac a persones, ni una expressió d’odi; és un acte simbòlic de dissidència. Una manera de dir que hi ha identitats, memòries i projectes col·lectius que no se senten representats per aquell símbol estatal. És una forma de protesta sonora, col·lectiva i no violenta, que posa en evidència tensions polítiques que existeixen molt abans d’entrar a l’estadi.

I potser això és el que més incomoda: que mentre alguns utilitzen la violència real per imposar-se —com els grups neonazis que encara avui es mouen per determinats estadis—, altres opten per la protesta simbòlica, per la desobediència sonora, per un gest que no fa mal a ningú però que diu molt.

Recordar Aitor Zabaleta és recordar que el futbol pot ser un espai de convivència o un espai de barbàrie. Que els símbols poden unir o poden oprimir. I que, al final, la rebel·lia més poderosa no és la que colpeja, sinó la que qüestiona, la que incomoda, la que fa pensar.

llegir més

Correllengua ^

Quan arriba el Correllengua Agermanat, tinc la sensació que la llengua deixa de ser només una idea i es transforma en un moviment real, viu i compartit. Cada any, quan la Flama travessa els nostres pobles i ciutats, em recorda que el valencià no és un patrimoni immòbil, sinó una energia que avança perquè la fem avançar. És una imatge poderosa: la llengua que camina, que respira, que es fa visible en places, carrers i camins. Enguany, però, aquesta sensació s’ha fet més intensa, més personal. He decidit implicar-m’hi de manera directa i compromesa: correré tres trams en el seu pas per Sagunt.

No és una decisió esportiva ni un gest solemne. És una manera de dir, amb el cos i amb el temps, que la llengua que parlem, estimem i compartim continua viva perquè nosaltres la fem viure. Quan la Flama arriba a Sagunt, no és només un objecte que passa de mà en mà; és un recordatori que formem part d’un territori ampli, divers i agermanat que uneix la Catalunya Nord, el País Valencià, les Illes, Catalunya i l’Alguer. És un fil que ens cus, que ens connecta, que ens fa sentir part d’un mateix relat compartit, un relat que no depén de fronteres administratives, sinó de la voluntat de continuar caminant juntes i junts.

Cada primavera, quan el Correllengua Agermanat travessa els nostres pobles i ciutats, tinc la sensació que la llengua es posa en marxa. No és una metàfora buida: és literal. La llengua avança perquè la portem, perquè la fem visible, perquè la compartim. I enguany, més que mai, he sentit la necessitat de formar-ne part de manera activa. No volia quedar-me a la vorera, mirant com passa la Flama. Volia ser-hi, sentir-la, sostenir-la encara que fóra només uns metres. Volia que el pas del Correllengua per Sagunt no fóra només un esdeveniment que veig, sinó un moment que visc.

He triat córrer tres trams perquè cadascun d’ells representa una part del que som com a ciutat. Hi ha el tram que travessa els nostres barris, on la llengua es parla amb naturalitat entre veïnat, comerços i escoles. És el tram de la quotidianitat, de la vida real, del valencià que s’escolta sense pensar-hi, com una música de fons que ens acompanya des de sempre. Hi ha el tram que toca el centre històric, on cada pedra recorda que la identitat és un llegat que es renova. És el tram de la memòria, de la història compartida, del patrimoni que ens recorda que venim de lluny i que la llengua ha estat sempre un element essencial de la nostra manera d’entendre el món. I hi ha el tram que mira cap al futur, cap als espais nous, cap a les persones que arriben i s’hi incorporen, cap a una ciutat que creix i es transforma. És el tram de l’esperança, de la inclusió, de la idea que la llengua és un pont i no una frontera.

Cadascun d’aquests trams és una manera de dir que la llengua hi és, i hi serà, mentre la fem caminar plegades i plegats. No és només un exercici físic; és un acte de responsabilitat compartida. Quan sostinc la Flama, encara que siga només uns metres, sent que també sostinc una part d’aquesta responsabilitat: la de mantenir viva la llengua en tots els àmbits de la vida quotidiana. És una sensació difícil d’explicar, però molt fàcil de reconéixer quan la vius. És com si, per un instant, totes les persones que han mantingut viva la llengua al llarg dels segles caminaren amb tu.

El que més m’emociona del Correllengua és que és un moviment obert i inclusiu. No demana carnets, ni nivells, ni etiquetes. Totes les persones hi tenen lloc: qui corre, qui pedaleja, qui anima, qui organitza, qui compra una samarreta, qui fa un donatiu o qui simplement ix al carrer a veure passar la Flama. És una celebració col·lectiva que entén la llengua com una eina de cohesió social i no com una frontera. En temps de soroll i divisió, això és una lliçó de convivència real, una demostració que la llengua pot unir allò que altres discursos intenten separar.

El Correllengua Agermanat té una virtut que el fa únic: és capaç de convertir un gest senzill en un acte profundament transformador. Cadascuna de les persones que hi participa, siga com siga, aporta una peça al mosaic col·lectiu. Una escola que ix al carrer a animar, una colla que organitza una rebuda, una persona que compra una samarreta, una família que fa un donatiu, un grup d’amistats que decideix córrer un tram. Tot suma. Tot compta. I compta perquè la llengua, com la Flama, només avança si algú la porta.

Quan la Flama passe per Sagunt, no serà només un relleu esportiu. Serà una invitació. Una crida. Una oportunitat per recordar que la llengua és viva quan la fem servir, quan la compartim, quan la celebrem. Jo enguany hi posaré tres trams. Cadascuna i cadascú pot aportar el que vulga: un gest, una estona, un aplaudiment, una mirada de complicitat. No cal fer grans coses; cal fer-les amb sentit. La força del Correllengua no està en la velocitat, sinó en la participació col·lectiva.

Quan pense en el que significa córrer aquests tres trams, no puc evitar recordar totes les persones que, al llarg de la història, han mantingut viva la llengua en moments molt més difícils que els nostres. Persones que la van transmetre en secret, que la van ensenyar a casa quan no es podia ensenyar a l’escola, que la van defensar quan semblava que no tenia futur. Hui, per sort, vivim en un altre temps, però la responsabilitat continua sent nostra. La llengua no es manté viva sola. Necessita gestos. Necessita presència. Necessita comunitat.

El Correllengua és, en aquest sentit, una metàfora perfecta del que significa estimar una llengua. No n’hi ha prou amb dir-ho; cal fer-la caminar. Cal portar-la a l’escola, al carrer, a la feina, a les xarxes, a les converses quotidianes. Cal fer-la visible. Cal fer-la útil. Cal fer-la nostra. I això és el que representa la Flama quan passa per Sagunt: una invitació a continuar caminant juntes i junts, a continuar fent de la llengua un espai de trobada i no de separació.

Enguany, quan la Flama entre a Sagunt i jo m’hi incorpore per córrer el primer dels tres trams, sé que sentiré una emoció difícil d’explicar. No serà només l’adrenalina de la cursa ni l’alegria de la gent animant. Serà la sensació de formar part d’alguna cosa més gran que jo, més gran que qualsevol persona individual. Serà la sensació de formar part d’un poble que, malgrat totes les dificultats, continua avançant.

Quan acabe el tercer tram, segurament estaré cansat, però també estaré ple. Ple d’orgull, de gratitud i d’esperança. Perquè la llengua, com la Flama, només avança si algú la porta. I enguany, a Sagunt, jo vull ser una d’eixes persones que l’ajuden a continuar el camí.

llegir més

Monuments, llocs, Sagunt ^

En el Dia dels Monuments i Llocs, Sagunt torna a vestir-se de postal mentre, sota la capa de vernís institucional, continuen supurant les mateixes ferides de sempre. És el dia perfecte per recordar-nos que vivim en una ciutat que presumeix de patrimoni però que sovint el tracta com si fóra un decorat barat, útil només quan toca fer-se la foto o penjar un post triomfalista.

Sagunt és un lloc on el passat pesa, però no sempre il·lumina. Parlem d’un teatre romà que encara és camp de batalla simbòlica, d’un circ que dorm sota terra com si no interessara despertar-lo, d’un patrimoni industrial que hauria de ser orgull i motor però que massa vegades es converteix en un record incòmode, i d’un centre històric que continua patint la desídia d’aquelles persones que només el trepitgen quan hi ha processons o quan toca inaugurar alguna cosa.

I, mentrestant, la ciutadania —la que viu, treballa i respira ací cada dia— mira com els discursos grandiloqüents xoquen amb la realitat de carrers que s’afonen, de cases que cauen, de projectes eternament anunciats i eternament ajornats. Sagunt és patrimoni, sí, però també és precarietat patrimonial, i això no es resol amb quatre pancartes i un hashtag.

El més irònic és que tenim un patrimoni que podria ser motor cultural, econòmic i emocional, però sovint es tracta com si fóra un luxe prescindible. Com si la memòria no importara. Com si la història no fora una responsabilitat compartida. Com si cuidar el que som fóra una extravagància.

En un dia com hui, potser caldria menys solemnitat i més autocrítica. Menys discursos i més manteniment. Menys promeses i més valentia per afrontar el que no funciona. Perquè Sagunt no necessita que li diguen com de magnífica és; necessita que la tracten amb la dignitat que mereix un lloc que ha vist passar imperis, guerres, renaixements i oblits.

El patrimoni no és un souvenir. És un compromís. I Sagunt, si vol deixar de ser un símbol a mitges, ha d’exigir —amb veu alta, crítica i inclusiva— que el respecte no siga un eslògan, sinó una pràctica quotidiana. I això implica incomodar, qüestionar i, si cal, alçar la veu encara que no agrade.

Perquè estimar Sagunt no és aplaudir-la sempre. És exigir que siga millor. És recordar que darrere de cada pedra hi ha una història, i darrere de cada història, una responsabilitat col·lectiva. I això, precisament això, és el que fa que valga la pena reivindicar-la.

llegir més

Cronistes ^

La recent incorporació de diverses persones del Camp de Morvedre a la nova Academia Valenciana de Cronistes Oficials és una notícia que reforça el paper del nostre territori en la preservació de la memòria col·lectiva. Que Josep Catalunya, Helios Borja i Juan Antonio Millón passen a formar part d’un organisme que vol dignificar la investigació local és una mostra clara que el Camp de Morvedre disposa d’un teixit historiogràfic viu, rigorós i compromés amb el patrimoni.

Aquest pas endavant convida a obrir un debat necessari a Sagunt. Una ciutat amb més de dos mil anys d’història, amb un patrimoni material i immaterial excepcional, amb una diversitat cultural que ha marcat èpoques i identitats, no pot continuar sense una figura estable que articule, preserve i divulgue la seua memòria. O, fins i tot, sense un equip plural de cronistes que represente la complexitat del municipi, com ja ocorre en altres ciutats del país.

Sagunt és una ciutat amb múltiples capes: la romana, la medieval, la industrial, la marítima, la festiva, la obrera, la agrícola, la patrimonial, la cultural i la contemporània. Pretendre que una sola persona puga abastar-ho tot és, probablement, una exigència desmesurada. Per això, el model de València, amb diverses persones cronistes especialitzades en àmbits diferents, pot ser una inspiració útil. Un equip de cronistes permetria una mirada coral, més completa i més justa amb la pluralitat de la ciutat.

La figura del o de la cronista no és només un càrrec honorífic. És una eina de cohesió social, de transmissió de coneixement i de defensa del patrimoni. És una veu que documenta el present perquè el futur puga entendre d’on venim. És una garantia que la memòria no quede dispersa, fragmentada o sotmesa a l’oblit. I és, també, una manera de reconéixer públicament la tasca de tantes persones que, des de l’arxiu, la recerca, la divulgació o la cultura popular, han treballat durant dècades per mantindre viva la història de Sagunt.

La creació d’una figura de cronista, o d’un equip plural de cronistes, seria un pas coherent amb el moment que viu la ciutat. Sagunt aspira a projectar-se com a referent cultural, patrimonial i educatiu. Per a fer-ho, necessita reforçar els mecanismes que garantisquen una mirada crítica, documentada i arrelada al territori. Necessita persones que puguen explicar-nos, amb rigor i sensibilitat, què som i per què som així.

La nova Academia Valenciana de Cronistes Oficials ha obert una porta. El Camp de Morvedre ja hi té una presència destacada. Ara és el moment que Sagunt, com a capital històrica i cultural del territori, faça el pas que li correspon. No per protocol, sinó per convicció. No per tradició, sinó per futur.

llegir més

Els noms populars naixen de l’ús i de la vida quotidiana ^

Hi ha una distància cada volta més evident entre els noms oficials dels carrers i places de Sagunt i del Port i els noms que la gent fa servir en el dia a dia. És un fenomen que no té a veure amb la ignorància, ni amb una suposada deixadesa col·lectiva, sinó amb la manera com es construeix la memòria urbana. La plaça Blasco Ibáñez continua sent, per a molta gent, la plaça de l’Àngel. Altres espais mantenen noms populars com la plaça del Júnior, el Triangule Umbral o el parc de l’Aigua. Són noms que no apareixen en cap acord de ple, però que formen part d’un imaginari compartit que s’ha transmés de generació en generació.

Els noms populars naixen de l’ús i de la vida quotidiana. No responen a criteris administratius, sinó a records, referents visuals, comerços que marcaren una època o formes que ajudaven a orientar-se. Quan un nom arrela en la memòria col·lectiva, és molt difícil desplaçar-lo. Per això, quan es canvia un nom oficial o s’intenta consolidar-ne un de nou, sovint no hi ha un procés de pedagogia que explique el sentit del canvi, la història que hi ha darrere o la importància de la persona homenatjada. Sense aquest relat, el nom oficial queda com una etiqueta burocràtica que no connecta amb la vida real de la gent.

Algunes persones atribueixen aquesta confusió a Google Maps, com si la tecnologia fora la responsable de la pèrdua de referents. Però Google no crea la realitat urbana; simplement la reflecteix. Si la ciutadania no usa els noms oficials, no és perquè Google ho diga, sinó perquè no ha trobat motius per incorporar-los al seu vocabulari. La tecnologia amplifica allò que ja existia, però no substitueix la memòria col·lectiva.

Institucionalment, sí que s’utilitzen els noms oficials. Les administracions, els serveis d’emergència, la documentació i la senyalització segueixen el nomenclàtor aprovat. Però això crea un doble circuit: el món administratiu i el món quotidià. Quan aquests dos mons no dialoguen, el nomenclàtor es converteix en un instrument formal que no arrela en la ciutadania.

Això ens porta a una pregunta de fons: és important un nomenclàtor? Ho és, i molt. Un bon nomenclàtor és una eina de memòria democràtica, un espai on es decideix què volem recordar i quins valors volem projectar. També és una forma de cohesió urbana, perquè dona sentit als espais i facilita la convivència. Però perquè siga útil, ha d’estar viu, explicat i compartit. No pot ser només un llistat de noms aprovats en un ple; ha de formar part d’un relat que la ciutadania puga reconéixer com a propi.

El repte, per tant, no és renyar la gent perquè diu plaça de l’Àngel en lloc de plaça Blasco Ibáñez. El repte és construir un pont entre la memòria popular i la memòria institucional. Explicar qui era Blasco Ibáñez, per què mereix una plaça, què diu de nosaltres com a comunitat. Donar vida als espais, generar activitat, crear vincles. Només així els noms oficials deixaran de ser paraules en un plànol i es convertiran en part de la identitat compartida.

La ciutat no és només allò que està escrit en els rètols; és també allò que la gent diu, recorda i transmet. Quan el nomenclàtor i la memòria popular caminen junts, la ciutat es reconeix a si mateixa. Quan no, cada persona continua orientant-se com pot, entre el que diu el Google i el que li diu el cor.

llegir més