Sagunt, una ciutat que mereix contar-se: cap a un sistema de museus que faça justícia a la nostra història ^

El Dia Internacional dels Museus és, cada any, una invitació a mirar-nos al mirall com a col·lectivitat. No és només una celebració del patrimoni, sinó una pregunta incòmoda: què fem amb allò que som, amb allò que hem sigut i amb allò que podríem arribar a ser. En ciutats com Sagunt, aquesta pregunta ressona amb una força especial, perquè pocs llocs del nostre entorn acumulen tantes capes de memòria, tants relats superposats, tantes oportunitats per explicar-nos al món i a nosaltres mateixos. I, tanmateix, continuem vivint en una ciutat que té més història que espais per contar-la, més potencial que estructures per desplegar-lo i més patrimoni que polítiques públiques capaces de posar-lo en valor de manera integral.

Sagunt és, en essència, un museu a cel obert. Però un museu sense sales, sense itineraris clars, sense una narrativa cohesionada que permeta a residents i visitants entendre la magnitud del que ací ha passat. Parlem d’una ciutat que ha sigut ibera, fenícia, romana, andalusina, medieval cristiana, industrial, obrera, portuària i contemporània. Una ciutat que forma part de la Ruta dels Fenicis, de la Ruta dels Ibers, del Camí del Cid, del Camí del Sant Grial i de la memòria de la Guerra d’Independència. Una ciutat que és capital valenciana de la romanització i que, alhora, és un símbol de la industrialització del segle XX i de la lluita obrera. Una ciutat que té festes amb identitat pròpia, clubs esportius centenaris o quasi centenaris, un patrimoni natural excepcional i una diversitat cultural que ha crescut amb cada generació.

I, malgrat tot això, Sagunt no té els museus que necessita. No té un museu de les festes que explique la riquesa ritual, musical i emocional d’un calendari que va molt més enllà de les Falles i la Setmana Santa. No té un museu dels clubs esportius que reculla la memòria de generacions que han crescut en pavellons, camps i pistes, i que han fet del teixit esportiu un dels motors socials més potents de la ciutat. No té un museu de la industrialització que situe Sagunt en el mapa europeu de les ciutats que han sabut convertir el seu passat fabril en un relat de dignitat, identitat i futur. No té un museu de la romanització que estiga a l’altura del títol que ostenta. No té un museu fenici que explique el paper clau del nostre territori en les rutes comercials mediterrànies. No té un espai dedicat al Grial, al Cid o a Jaume I, tot i que tots tres formen part del relat històric que travessa la ciutat. No té un museu de la Guerra d’Independència que contextualitze el paper de Sagunt en aquell conflicte. I tampoc té un museu del medi natural que explique la biodiversitat del nostre terme, des de la marjal fins a la muntanya, passant per la costa i els corredors ecològics.

La pregunta, per tant, no és si necessitem més museus. La pregunta és com és possible que encara no els tinguem. I, sobretot, què podem fer per construir-los.

La primera resposta és evident: espai en tenim. Sagunt disposa d’edificis històrics infrautilitzats, de naus industrials que podrien reconvertir-se, de solars públics que podrien acollir equipaments culturals i de barris que necessiten centralitats noves. La qüestió no és la falta de metres quadrats, sinó la falta de planificació estratègica. Necessitem un pla director de museus i centres d’interpretació que ordene, prioritze i done coherència a totes aquestes possibilitats. Un pla que no siga un catàleg de bones intencions, sinó un full de ruta amb calendari, pressupost i compromisos interadministratius.

La segona resposta és igualment clara: podem començar en línia. De fet, hauríem de fer-ho. En un món on la digitalització és clau per a la difusió cultural, Sagunt podria crear museus virtuals que anticiparen els futurs espais físics. Un museu digital de les festes amb arxius audiovisuals, entrevistes, fotografies i recorreguts interactius. Un museu virtual de la industrialització amb testimonis orals, documents, mapes i recreacions 3D. Un museu de la romanització amb visites immersives al teatre, al circ, al fòrum i a les domus. Un museu del medi natural amb itineraris interpretatius, cartografies i recursos educatius. Aquest primer pas no només democratitzaria l’accés al patrimoni, sinó que generaria col·lectivitat, interès i legitimitat social per als projectes físics.

La tercera resposta és més complexa, però igualment necessària: per aconseguir-ho, calen polítiques públiques valentes. Polítiques que entenguen la cultura no com un luxe, sinó com una infraestructura bàsica. Polítiques que assumisquen que un museu no és només un edifici, sinó un projecte educatiu, social i econòmic. Polítiques que aposten per la professionalització, per la gestió estable, per la col·laboració amb universitats, centres d’investigació i xarxes internacionals. Polítiques que busquen finançament europeu, estatal i autonòmic, especialment ara que Sagunt forma part de l’Ecosistema Europeu d’Indústria i Resiliència. Polítiques que entenguen que un museu pot ser també un motor turístic, però que no ha de ser només això. Polítiques que posen la ciutadania al centre i que incorporen processos participatius per decidir què volem explicar i com volem explicar-ho.

La quarta resposta implica mirar més enllà de les nostres fronteres. Hi ha ciutats amb una història tan rica com la nostra que han fet del sistema de museus la seua columna vertebral. Cartagena ha sabut convertir el seu passat púnic i romà en un conjunt de museus i centres d’interpretació que articulen un relat coherent. Tarragona ha creat un ecosistema patrimonial que combina museus, jaciments i espais educatius. Gijón ha integrat el seu passat industrial en un projecte museístic que connecta memòria obrera i futur econòmic. Bilbao va transformar una ciutat en crisi en un referent cultural mundial a partir d’una aposta museística valenta. Fins i tot ciutats més menudes, com Úbeda o Baeza, han sabut convertir el seu patrimoni en un sistema museístic que reforça la identitat local i atrau visitants.

Sagunt no només podria estar en aquesta llista. Sagunt hauria d’estar-hi. Perquè té tots els ingredients: història, patrimoni, diversitat, espai, col·lectivitat i un relat que travessa mil·lennis. El que falta és la decisió política i la capacitat de planificar a llarg termini. I això implica, inevitablement, convenis amb altres administracions. Convenis amb la Generalitat per consolidar el paper de Sagunt com a capital valenciana de la romanització. Convenis amb el Ministeri de Cultura per impulsar museus d’àmbit estatal vinculats a la industrialització o a la Guerra d’Independència. Convenis amb universitats per crear espais de recerca i divulgació. Convenis amb la Unió Europea per accedir a programes de digitalització, sostenibilitat i innovació cultural. Convenis amb altres ciutats de les rutes històriques per crear xarxes de museus interconnectats.

La qüestió de fons és si volem ser un referent. I la resposta hauria de ser sí. No per vanitat, sinó per responsabilitat. Perquè una ciutat amb la història de Sagunt no pot permetre’s el luxe de deixar-la perdre. Perquè un patrimoni que no s’explica és un patrimoni que s’oblida. Perquè una col·lectivitat que no coneix el seu passat difícilment pot construir un futur compartit. Perquè els museus no són només espais per guardar objectes, sinó espais per generar identitat, cohesió i autoestima col·lectiva.

Imaginar un Sagunt amb un sistema de museus potent no és un exercici de fantasia. És una possibilitat real, plausible i necessària. Imaginar un museu de les festes on les colles, les confraries, les comissions i les associacions puguen veure’s representades. Imaginar un museu dels clubs esportius on les samarretes, els trofeus i les fotografies expliquen la història viva de la ciutat. Imaginar un museu de la industrialització que reculla la memòria de la siderúrgia, de la lluita obrera i de la transformació del port. Imaginar un museu de la romanització que situe Sagunt al nivell de les grans ciutats patrimonials del Mediterrani. Imaginar un museu fenici que connecte la ciutat amb les rutes comercials que van donar forma al món antic. Imaginar un museu del medi natural que eduque sobre la importància de preservar el nostre entorn. Imaginar un museu del Grial, del Cid o de Jaume I que explique el pas d’aquests relats per la ciutat. Imaginar un museu de la Guerra d’Independència que contextualitze el paper de Sagunt en aquell moment històric.

Tot això és possible. Però només serà real si ho decidim com a col·lectivitat. Si exigim que la cultura siga una prioritat. Si entenem que els museus no són un caprici, sinó una necessitat. Si som capaços de planificar, de col·laborar i de mirar més enllà del curt termini. Si convertim el Dia Internacional dels Museus en un punt d’inflexió i no en una efemèride més.

Sagunt té una història que mereix ser contada amb dignitat, amb rigor i amb ambició. I nosaltres, com a ciutat, mereixem espais que ens ajuden a entendre qui som, d’on venim i cap a on volem anar. Els museus no són només per al turisme. Són per a nosaltres. Són per a les generacions que vindran. Són per a la memòria que volem preservar i per al futur que volem construir.

Potser la pregunta no és si podem fer-ho. La pregunta és quan començarem a fer-ho. I la resposta hauria de ser clara: ara. Aquí. Amb decisió, amb valentia i amb la convicció que Sagunt pot ser, i ha de ser, un referent cultural del Mediterrani.

llegir més

Llibertat educativa? No, gràcies: el miratge que venen PP i VOX ^

 Parlen molt de llibertat educativa. Ho fan amb insistència, com si fora un principi indiscutible, com si bastara amb repetir-lo per convertir-lo en realitat. En el discurs de determinats partits com el PP i VOX, aquesta idea ocupa un lloc central, gairebé simbòlic. Però quan una persona baixa a la realitat quotidiana, quan observa què passa dins de les aules del País Valencià, el concepte comença a esquerdar-se. Allò que es presenta com una llibertat àmplia i garantida es revela, en la pràctica, com una llibertat limitada, condicionada i, en molts casos, profundament incoherent.

La qüestió es fa especialment evident quan es posa damunt la taula una decisió concreta i fonamental: poder escolaritzar una filla o un fill íntegrament en valencià. Una decisió que, en un territori amb llengua pròpia reconeguda, hauria de formar part d’una llibertat educativa plena. I, tanmateix, no és possible. No existeix aquesta opció amb caràcter general ni garantida per a totes les famílies. Això genera una contradicció clara entre el discurs i la realitat. Si no es pot exercir una elecció tan bàsica i tan arrelada al context cultural, quin tipus de llibertat s’està defensant realment?

El problema no és només l’existència de límits, perquè qualsevol sistema educatiu té marcs comuns. El problema és la naturalesa d’aquests límits i com s’expliquen. El relat que es construeix des de la dreta política sovint parla de llibertat com si fora un absolut, però després només valida aquelles opcions que encaixen amb la seua visió ideològica. Es defensa amb contundència el dret a escollir centre, especialment si això reforça la xarxa concertada. Es reivindica la presència de la religió com una opció legítima dins de l’horari lectiu. Però quan es tracta de garantir una immersió completa en valencià, el discurs canvia o es dilueix. La llibertat deixa de ser un principi universal i esdevé selectiva.

Aquesta selectivitat no és casual. Té a veure amb la manera com s’entén la diversitat lingüística i cultural. El valencià, malgrat ser llengua pròpia i oficial, continua sent percebut per alguns sectors com un element secundari, prescindible o fins i tot incòmode. Quan es planteja l’escolarització completament en valencià, no es veu com una expressió natural de drets lingüístics, sinó com una reivindicació que cal contenir. Així, el sistema educatiu es configura per garantir un cert equilibri entre llengües, però no per permetre una llibertat plena d’elecció en aquest àmbit.

El model plurilingüe actual respon a uns objectius concrets, com assegurar el coneixement del castellà, del valencià i d’una llengua estrangera. Aquest plantejament pot tindre una lògica pedagògica i social, però també implica imposicions que limiten la capacitat de decisió de les famílies. El problema apareix quan aquestes limitacions conviuen amb un discurs polític que proclama una llibertat que, en realitat, no es pot exercir. La distància entre el que es diu i el que es fa genera frustració i desconfiança.

A més, cal tindre en compte que la llibertat educativa no pot reduir-se a una simple elecció entre centres o projectes. Si les opcions disponibles no responen a les necessitats lingüístiques i culturals de la societat, aquesta llibertat queda buida de contingut. No es tracta només de triar dins d’un menú tancat, sinó de garantir que el menú reflectisca la realitat plural del territori. En el cas del País Valencià, això inclou necessàriament el valencià com a llengua vehicular possible en tots els nivells i contextos.

La insistència de PP i VOX en parlar de llibertat educativa, sense abordar aquesta qüestió de manera coherent, contribueix a reforçar un model que prioritza altres interessos. Sovint, el debat es desplaça cap a la competència entre centres, cap a la idea de mercat educatiu, en què les famílies han de triar i adaptar-se a allò que hi ha. Però aquesta lògica no resol el problema de fons. No es tracta d’una qüestió de mercat, sinó de drets. I els drets no haurien de dependre de l’oferta disponible, sinó d’un compromís clar de les institucions per fer-los efectius.

També és important assenyalar que la defensa del valencià dins del sistema educatiu no és una qüestió purament identitària, sinó també d’igualtat. Històricament, aquesta llengua ha ocupat un paper subordinat, i encara avui necessita polítiques actives per garantir la seua presència. Permetre que les famílies puguen optar per una escolarització íntegrament en valencià no és un privilegi, sinó una forma de compensar desequilibris i de normalitzar una situació que hauria de ser natural.

Això no significa negar la importància del castellà o d’altres llengües, sinó entendre que la diversitat lingüística es gestiona millor ampliant opcions, no restringint-les. Una llibertat educativa real hauria d’incloure la possibilitat d’escollir diferents models, sense que cap d’ells siga imposat com a únic camí possible. La convivència de llengües no hauria de ser una excusa per limitar drets, sinó una oportunitat per enriquir el sistema.

En aquest context, resulta legítim que moltes famílies senten que no disposen de la llibertat educativa que se’ls promet. No es tracta d’una percepció exagerada ni d’una demanda capritxosa. És la constatació d’una incoherència entre el relat polític i les polítiques aplicades. Quan una persona no pot decidir en quina llengua vol que s’eduque la seua filla o el seu fill, està experimentant una limitació real, encara que el sistema li oferisca altres formes de participació o elecció.

El debat, per tant, no hauria de girar al voltant de si existeix o no la llibertat educativa, sinó de quina mena de llibertat es vol construir. Una llibertat retòrica, condicionada i parcial, o una llibertat efectiva, que reconega la diversitat i la convertisca en un dret exercible. Això implica revisar el model, escoltar les demandes de la societat i, sobretot, abandonar els eslògans buits.

La llibertat educativa no pot ser una paraula comodí que s’utilitza segons convé. Ha de ser un compromís real amb les persones, amb les famílies i amb la pluralitat del territori. I mentre això no es traduïsca en decisions concretes, com la possibilitat d’una escolarització completa en valencià, continuarà sent un concepte més pròxim al discurs polític que a la realitat quotidiana.

llegir més

Quan cuidar els altres és desaparèixer ^

Durant molt de temps, la meua vida va gravitar al voltant de la malaltia dels altres. No com una fase puntual, ni com una circumstància que es travessa i es deixa enrere, sinó com una manera d’estar en el món, quasi com una identitat. Hi havia cossos propers que feien mal, diagnòstics que ocupaven totes les converses, pors reals que exigien una atenció constant. I davant d’això, tot el que tenia a veure amb mi quedava relegat a un segon pla. Sempre. Sense dir-ho en veu alta, sense normes escrites, però amb una llei silenciosa que ho governava tot: primer els altres, després —si sobrava alguna cosa— jo.

No recorde haver pres mai aquesta decisió de manera conscient. Ningú em va dir que havia de desaparèixer un poc de la meua pròpia vida. Simplement va passar. Em vaig adaptar. Vaig aprendre a funcionar en segon pla, a ser útil, a no molestar amb les meues pròpies esquerdes. Quan algú que estimava emmalaltia, jo responia. Quan la tensió pujava, jo sostenia. Quan la por apareixia, jo intentava ser terra ferma. I mentrestant, el meu propi cos quedava en suspens, com una habitació tancada dins de casa que ja obriria quan tot estiguera en ordre.

Cuidar els altres es va convertir en una forma legítima de no mirar-me. Era un cuidat real, sincer, carregat d’afecte, però també era una excusa perfecta. M’evitava haver d’enfrontar-me a la meua pròpia realitat. Mentre hi havia urgències alienes, jo no havia de preguntar-me per què em feia mal moure’m, per què vivia cansat, per què el meu cos es tornava cada vegada més pesat, més difícil d’habitar. Era més fàcil posposar-me que afrontar-me.

Hi havia una certa calma en aquell rol. Ser el que aguanta. El que no es trenca. El que sempre està. Fins i tot tenia reconeixement, i això també pesa. Et dona sentit quan tot al voltant és incert. Però aquell sentit tenia un preu, i era alt: per mantindre’l, havia d’anar esborrant-me a poc a poc. No de manera dramàtica, sinó en gestos menuts i constants. No demanar. No parar. No escoltar-me. No ocupar espai. El meu cos passava a ser una ferramenta, una cosa que havia de funcionar al servei dels altres.

Durant anys em vaig dir que no era el moment. Que quan tot passara, quan la malaltia s’alleujaria, quan la vida es calmara, aleshores sí. Ja arribaria el meu moment. Em cuidaria. Em posaria en ordre. Però la vida no funciona així. No hi ha mai un moment perfecte. Sempre hi havia una recaiguda, una nova por, alguna cosa que tornava a posar-ho tot en suspens. I jo continuava esperant. Sempre esperant.

Amb el temps, vaig començar a confondre la generositat amb l’autoabandó. Em deia que era normal actuar així, que qualsevol ho faria, que pensar en mi mateix enmig del dolor dels altres era egoista. Aquella idea em va sostindre durant molt de temps, però també em va buidar per dins. Perquè el cos no entén de discursos morals. El cos no espera. El cos acumula.

Hi havia dies en què el cos cridava clarament. Pujar unes escales era un esforç. Dormir no reparava. El cansament no desapareixia mai. Però fins i tot així, jo trobava la manera de restar-li importància. Sempre hi havia algú pitjor, sempre hi havia un motiu per no queixar-me. Vaig convertir el meu cos en una cosa que havia d’obeir, no en una cosa que necessitava ser cuidada.

Fins que, a poc a poc, tot això va començar a esquerdar-se. No de colp, sinó per desgast. El cansament va deixar de ser només físic i es va convertir en alguna cosa més profunda. Una sensació constant d’estar sostenint-ho tot menys a mi mateix. Com si arribara tard a la meua pròpia vida. Com si sempre anara un pas per darrere de mi.

Amb aquella esquerda va aparèixer la culpa. Culpa per pensar en mi. Culpa per voler estar millor. Culpa per imaginar que jo també necessitava atenció mentre altres encara patien. Era una culpa silenciosa, però molt efectiva. Em mantenia en el mateix lloc sense necessitat de cap norma externa.

També va arribar una tristesa més quieta. No una tristesa que esclata, sinó una que s’instal·la. Tristesa pel temps perdut. Per totes les coses que havia deixat per a “després”. Per les promeses que mai vaig complir-me. Per haver tractat el meu cos com una cosa secundària durant massa anys.

Vaig començar a entendre alguna cosa incómoda: cuidar els altres no m’estava salvant, només estava ajornant el problema. El cos ja no responia igual. La ment estava saturada. I jo ja no podia seguir fent veure que tot anava bé.

I llavors va arribar una idea que em va costar acceptar: no haver-me posat mai en primer lloc també havia sigut, en part, una decisió meua. No una decisió fàcil, no una decisió lliure del tot, però sí repetida. Havia après a desaparèixer perquè era més suportable que enfrontar-me a com cuidar-me de veritat. Havia confós amor amb sacrifici permanent.

Acceptar això no va ser un acte de duresa, sinó de lucidesa. Ningú m’havia obligat literalment a esborrar-me. Moltes d’aquelles decisions, encara que condicionades, havien sigut meues. I entendre-ho va obrir una escletxa.

Per primera vegada en molt de temps, va aparèixer una pregunta que havia evitat durant anys: i jo, quan? No com un retret, sinó com una necessitat bàsica. Quan em tocava a mi? Quan anava a deixar de tractar el meu cos com una cosa que ho havia d’aguantar tot?

Mirar de cara aquesta pregunta va fer mal. Perquè no tenia resposta fàcil. Implicava acceptar que havia arribat tard a moltes coses. Que el desgast era real. Que ja no bastava amb aguantar un poc més.

Però també va portar una idea nova, més honesta: no es tractava de deixar de cuidar els altres, sinó de deixar d’excloure’m del cuidat. No era una competició de qui pateix més. Era una realitat compartida. El meu cos també necessitava atenció, encara que no tinguera un diagnòstic visible.

Començar a pensar en mi no va ser heroic. Va ser incòmode, contradictori, ple de dubtes. Però va ser real. Vaig deixar de fingir que podia amb tot. Vaig deixar d’amagar-me darrere de les urgències dels altres.

No hi ha un final perfecte en aquest camí. No hi ha una solució tancada. El que hi ha és una consciència nova: adonar-se que ser sempre l’últim també és una forma d’absència. Que no posar-se mai en el centre no és humilitat, sinó una manera lenta de desaparèixer.

I una vegada ho veus, ja no pots deixar de veure-ho. Ja no pots continuar com si res. I, sense saber-ho del tot en aquell moment, aquell va ser el principi real de tot el que havia de vindre.

llegir més

Ecos de la memòria ^

La memòria és una mentidera sofisticada. Ens agrada imaginar-la com un arxiu fidel, però és més bé un escenògraf que reorganitza el passat segons allò que podem suportar. Sòcrates ja advertia que delegar els records en l’escriptura ens faria creure que sabem allò que només hem llegit. Aristòtil, més confiat, la comparava amb un segell sobre la cera, però fins i tot la cera es deforma. Agustí va entendre que la memòria és un palau immens on conviuen vivències, somnis i temors, un espai on és fàcil perdre’s. Proust demostrà que un sabor pot obrir portes que crèiem tancades, i Bergson recordava que cada record és una recreació. Nietzsche, més ferotge, advertia que recordar massa pot ser una malaltia.

En criminologia, aquesta fragilitat és decisiva. Quan una víctima diu que no recorda, no és debilitat, és protecció. Quan assegura que ho recorda tot, tampoc és cert: és el trauma repetint-se fins a convèncer-la. La memòria pot condemnar un innocent o salvar un culpable, i per això obsessiona ments com la del professor T, que necessita ordre per no ser engolit pel caos interior.

La memòria no és el que va passar. És el que el cervell permet que continue existint. I en aquesta frontera entre veritat i supervivència es juga, sovint, la justícia.

llegir més

Recicla i paga ^

Dia Mundial del Reciclatge ens recorda que el futur del planeta depén, en bona mesura, de les decisions quotidianes que prenem com a persones i com a comunitat. És un dia que hauria de servir per celebrar els avanços, reforçar els compromisos i impulsar polítiques públiques que faciliten la transició cap a un model més sostenible. Però a Sagunt, enguany, el debat arriba contaminat per un malestar creixent que no és casual ni espontani: el basurazo, l’increment sobtat i desproporcionat de la taxa de reciclatge i tractament de residus, ha sacsejat la confiança de la ciutadania i ha posat en qüestió la coherència d’un sistema que, en teoria, hauria de premiar el comportament responsable, no castigar-lo.

És difícil demanar a la gent que continue reciclant amb la mateixa motivació quan, al mateix temps, se li exigeix pagar més per un servei que no percep com a millor, més eficient o més just. La sensació generalitzada és que el cost recau sempre en les mateixes persones, mentre que la gestió continua sent opaca, poc pedagògica i, sovint, allunyada de la realitat quotidiana dels barris i dels pobles. El reciclatge, que hauria de ser una pràctica col·lectiva basada en la corresponsabilitat, s’ha convertit en un camp de batalla emocional on moltes persones es pregunten per què han de continuar fent un esforç que no veuen recompensat.

El basurazo ha actuat com un accelerador d’un malestar que ja venia de lluny. Fa anys que la ciutadania percep que el sistema de recollida i tractament de residus no funciona com hauria de funcionar. Contenidors plens, punts d’aportació saturats, falta de pedagogia institucional, absència de campanyes continuades i, sobretot, la sensació que el pes de la responsabilitat recau sempre en les persones particulars mentre que les administracions i les empreses gestores no assumeixen la seua part amb la mateixa exigència. Quan a tot això se li suma un increment de la taxa que arriba sense una explicació clara, sense un relat compartit i sense una millora visible del servei, el resultat és inevitable: desmotivació, frustració i una pèrdua de confiança que costa molt de recuperar.

El reciclatge no és només un gest ambiental, és un pacte social. I com qualsevol pacte, necessita confiança, transparència i coherència. Quan una persona separa el plàstic, el paper, el vidre o l’orgànica, ho fa perquè creu que aquell esforç té un sentit, que forma part d’un engranatge col·lectiu que funciona. Però quan veu que paga més, que el servei no millora i que la informació arriba tard i malament, el pacte es trenca. I quan es trenca, no es trenca només la relació amb el reciclatge, sinó amb la idea mateixa de responsabilitat compartida.

A Sagunt, el basurazo ha tingut un efecte devastador en aquest sentit. No perquè la ciutadania no entenga que la gestió de residus té un cost, sinó perquè ha percebut que el procés ha estat improvisat, poc explicat i gens empàtic. La gent no és contrària a pagar per un servei públic si veu que funciona, si entén per què es fa i si percep que hi ha un criteri de justícia i proporcionalitat. El problema és quan el missatge que arriba és que es paga més per rebre el mateix o, fins i tot, menys.

El Dia Mundial del Reciclatge hauria de ser una oportunitat per reflexionar sobre com podem millorar com a societat, no per recordar-nos que estem pagant més per un sistema que no acaba de funcionar. I, tanmateix, és impossible separar una cosa de l’altra. Perquè el reciclatge no és només una qüestió tècnica, és una qüestió de confiança. I la confiança, una vegada es perd, costa molt de reconstruir.

La desmotivació que moltes persones expressen aquests dies no és un caprici ni una reacció exagerada. És el resultat d’anys de decisions poc explicades, de polítiques que no han sabut connectar amb la realitat de la gent i d’una gestió que sovint ha prioritzat l’administració interna per damunt de la pedagogia pública. Quan la ciutadania se sent part d’un projecte, respon. Quan se sent ignorada o menystinguda, es desconnecta. I això és exactament el que està passant.

El basurazo ha posat en evidència una cosa que moltes vegades s’oblida: la sostenibilitat no es construeix només amb normatives, sinó amb confiança. No n’hi ha prou amb dir a la gent que ha de reciclar, cal explicar-li per què, com, amb quin impacte i amb quin retorn. Cal fer-la sentir part d’un projecte col·lectiu, no d’un sistema que només li demana més esforç i més diners. Cal que les institucions siguen les primeres a donar exemple, a ser transparents, a escoltar i a corregir quan cal. I cal, sobretot, que la ciutadania veja que el seu esforç té un efecte real.

A Sagunt, com en tants altres llocs, el reciclatge ha estat durant anys una pràctica que ha anat creixent gràcies a la voluntat de la gent, no gràcies a una planificació institucional exemplar. Les persones han reciclat perquè creuen en la necessitat de cuidar el planeta, perquè volen deixar un món millor a les generacions futures, perquè entenen que els recursos són finits i que cal gestionar-los amb responsabilitat. Però aquesta voluntat no és infinita. Quan el sistema falla, quan la gestió es percep com a injusta o ineficient, quan la comunicació és deficient, la motivació es desgasta.

El basurazo ha fet visible aquesta fractura. I el més preocupant és que, si no es corregeix, pot tindre conseqüències a llarg termini. Perquè quan una persona deixa de creure en el sistema, no només deixa de reciclar amb la mateixa constància, sinó que perd la confiança en altres polítiques públiques que també necessiten del seu compromís. La sostenibilitat és un ecosistema emocional i polític que es construeix amb coherència. I quan una peça falla, totes les altres tremolen.

El Dia Mundial del Reciclatge hauria de ser, per tant, una oportunitat per fer autocrítica. Per reconéixer que el sistema necessita una revisió profunda, que la ciutadania necessita ser escoltada i que la gestió dels residus no pot continuar sent un tema que només apareix quan toca pagar. Cal una estratègia clara, continuada i pedagògica. Cal explicar què es fa amb els residus, com es tracten, quin cost real tenen i com es pot reduir aquest cost amb polítiques eficients. Cal, sobretot, que la gent veja que el seu esforç té un retorn tangible.

També cal revisar el model de finançament. No pot ser que la càrrega econòmica recaiga sempre en les persones particulars mentre que altres agents, com les grans superfícies, les empreses productores d’envasos o els sectors que generen més residus, no assumisquen la seua part proporcional. El principi de qui contamina paga ha de ser real, no un eslògan. I això implica valentia política, capacitat de negociació i una visió a llarg termini que, massa sovint, ha faltat.

El basurazo ha sigut un error de forma i de fons. De forma, perquè s’ha comunicat malament, tard i sense empatia. De fons, perquè ha posat de manifest que el sistema no és sostenible ni socialment ni emocionalment. Però un error també pot ser una oportunitat si es reconeix i es corregeix. I Sagunt necessita, ara més que mai, una rectificació valenta, clara i honesta.

El reciclatge no pot ser un luxe ni una càrrega. Ha de ser una pràctica quotidiana, accessible i motivadora. I això només serà possible si les institucions recuperen la confiança de la ciutadania. Si expliquen amb claredat, si escolten amb humilitat i si actuen amb coherència. Si entenen que la sostenibilitat no és només una qüestió ambiental, sinó una qüestió de justícia social.

En aquest Dia Mundial del Reciclatge, Sagunt no necessita discursos triomfalistes ni campanyes puntuals. Necessita un compromís real, profund i compartit. Necessita un model que no castigue, sinó que motive. Que no penalitze, sinó que acompanye. Que no genere desconfiança, sinó orgull.

Perquè reciclar és important, però reciclar amb sentit ho és encara més. I això només serà possible si el sistema deixa de ser percebut com un basurazo i es converteix en un projecte col·lectiu que la ciutadania sent seu. Sagunt té la capacitat, la consciència i la voluntat per fer-ho. Només cal que les institucions estiguen a l’altura.

llegir més