L’obesitat i el camí cap a una vida nova ^

L’obesitat és una realitat cada vegada més present en la nostra societat, però sovint es tracta de manera superficial. No és només una qüestió d’imatge, sinó un problema que afecta profundament la salut i la vida quotidiana. Parlar d’obesitat és parlar de malalties, sí, però també de vivències personals, de dificultats invisibles i de lluites que no sempre es veuen des de fora.

Viure amb obesitat és experimentar com, a poc a poc, el cos posa límits. No arriba de cop, sinó que es manifesta de manera progressiva. Un dia et canses més del compte, un altre evites una activitat que abans feies sense pensar-ho, i finalment acabes adaptant la teua vida a unes limitacions que semblen inevitables. A tot això s’afegeix la pressió social i la sensació constant de ser jutjat.

Sovint es redueix el problema a una idea simplista, com si tot depenguera només de menjar menys i moure’s més. Però la realitat és molt més complexa. Hi ha hàbits consolidats al llarg dels anys, factors emocionals, moments difícils i una relació amb el menjar que, en moltes ocasions, està carregada de significat.

El canvi sol començar amb un moment de lucidesa. Un instant en què entens que necessites fer alguna cosa diferent. No per complir cap ideal extern, sinó per una qüestió de salut i de futur. Eixe moment en què decideixes cuidar-te perquè vols continuar avançant, amb més qualitat de vida i amb més opcions.

A partir d’ací s’inicia un camí llarg. En el meu cas, ha sigut un procés que m’ha portat a perdre vora 90 quilos. No és una xifra que s’assolisca ràpidament ni sense esforç. És un recorregut ple de dies bons i altres no tant, però sobretot és una experiència d’aprenentatge constant.

Durant aquest trajecte he hagut de canviar la manera d’entendre l’alimentació i d’incorporar l’activitat física a la meua vida. Però, sobretot, he hagut de treballar la part mental. Hi ha moments de dubte, recaigudes i situacions que et posen a prova. Acceptar això forma part del procés i ajuda a continuar.

La transformació que implica perdre tant de pes va més enllà del cos. Evidentment, hi ha canvis físics importants, però els canvis més profunds es noten en el dia a dia. La salut millora, l’energia augmenta i la manera de relacionar-se amb un mateix i amb el món també es transforma. Moltes coses que abans semblaven complicades o inabastables es tornen possibles.

Tot i això, el procés també deixa empremta. No tot desapareix amb la pèrdua de pes. Hi ha records, inseguretats i una història personal que forma part de qui eres. Assumir-ho també és part del camí.

Parlar d’obesitat des de l’experiència ajuda a trencar estigmes. Darrere de cada persona hi ha una realitat diferent, i jutjar des de fora no aporta solucions. Cal més comprensió i més mirada crítica cap a com s’aborda aquest tema socialment.

La meua experiència és una prova que el canvi és possible, però no és un model únic ni extrapolable a tothom. Cada procés és diferent i cada persona ha de trobar el seu ritme i les seues eines.

Perdre vora 90 quilos ha sigut molt més que una transformació física. Ha sigut una manera de recuperar la salut, però també de recuperar vida. Un camí que m’ha permés passar de sentir-me limitat a tornar a sentir-me capaç. I, al final, d’això es tracta: de viure amb més llibertat i amb més consciència.

llegir més

15M: la plaça que encara respira ^

Fa quinze anys, les places de l’Estat espanyol es van convertir en un espai inesperat de trobada, de consciència i de rebel·lia. Aquell 15 de maig va ser molt més que una protesta espontània; va ser un trencament emocional i polític que va sacsejar una generació sencera i que va posar en paraules allò que moltes persones sentien però no sabien com expressar. Hui, una dècada i mitja després, aquell crit continua ressonant. No com un eco llunyà, sinó com una presència viva que ens recorda que la lluita per una vida digna, per una democràcia real i per un futur compartit no ha acabat.

El 15M va néixer d’una indignació profunda. La crisi econòmica havia deixat milers de persones sense feina, sense casa, sense horitzó. Les institucions semblaven més preocupades per rescatar bancs que per rescatar vides. La política institucional havia perdut credibilitat, atrapada en una lògica de desconnexió i privilegis. I, davant d’això, la ciutadania va decidir ocupar l’espai públic per dir prou. No era només una protesta contra un govern o contra unes mesures concretes; era una denúncia global d’un sistema que havia deixat de posar les persones al centre.

Aquelles places van ser laboratoris de democràcia directa, d’assemblees obertes, de cures col·lectives, de creativitat política. Es van convertir en un espai on tothom podia parlar, escoltar, discrepar i construir. Per a moltes persones, va ser la primera vegada que sentien que la política també els pertanyia, que no era un territori reservat a experts o a professionals, sinó un espai compartit on cada veu tenia valor. El 15M va demostrar que la política podia ser una experiència comunitària, emocional i transformadora.

Amb el pas dels anys, aquell moviment va deixar de ser una acampada per convertir-se en una manera d’entendre el món. Va influir en noves formes d’organització social, en moviments feministes, ecologistes i veïnals, en la defensa dels serveis públics i en la lluita contra la precarietat. Va obrir portes a noves forces polítiques i va obligar les institucions a mirar-se al mirall. Però també va patir les seues pròpies contradiccions, tensions i límits. No tot el que es va somiar es va aconseguir, i moltes de les esperances d’aquells dies es van veure frustrades per la realitat d’un sistema que sap resistir, adaptar-se i neutralitzar.

Tanmateix, quinze anys després, el 15M continua sent una referència imprescindible. No per idealitzar-lo, sinó per entendre què va significar i què continua significat. En un moment en què la desigualtat creix, en què la crisi climàtica amenaça el futur, en què els discursos d’odi intenten dividir-nos i en què la política institucional torna a allunyar-se de la vida quotidiana, recordar aquell moviment és recordar que la ciutadania té poder quan s’organitza, quan es reconeix, quan es cuida i quan s’atreveix a imaginar alternatives.

El 15M també ens va ensenyar que la indignació, per si sola, no transforma. Que cal convertir-la en proposta, en estructura, en perseverança. Que la lluita per una societat més justa és llarga, complexa i plena d’obstacles. Però també ens va ensenyar que la política pot ser emocionant, que pot ser un espai de trobada i de sentit, que pot unir persones molt diferents al voltant d’un objectiu comú. Aquella energia col·lectiva, aquella sensació de possibilitat, continua sent un record potent que ens impulsa a no resignar-nos.

Hui, quan mirem enrere, no ho fem amb nostàlgia, sinó amb consciència. Sabem que moltes de les injustícies que van motivar el 15M continuen presents. La precarietat laboral afecta especialment les persones joves. L’accés a l’habitatge és un privilegi més que un dret. La corrupció no ha desaparegut, només ha canviat de forma. Les grans corporacions acumulen un poder que sovint supera el dels governs. I, davant d’això, la sensació d’impotència pot tornar-se asfixiant.

Però també sabem que hi ha una generació que va aprendre a no callar. Que va descobrir que la política no és només votar cada quatre anys, sinó participar, organitzar-se, exigir, crear alternatives. Que va entendre que la democràcia és un procés viu que necessita ser defensat cada dia. I que, malgrat el cansament, continua lluitant en mil espais diferents: en moviments socials, en sindicats, en col·lectius feministes, en plataformes per l’habitatge, en entitats ecologistes, en assemblees de barri, en projectes comunitaris.

El 15M no va ser un punt final, sinó un punt d’inflexió. Va obrir una finestra que ja no s’ha tancat del tot. Va demostrar que la ciutadania pot fer trontollar allò que semblava inamovible. Va posar en circulació paraules com dignitat, transparència, participació, cures, comunitat. I aquestes paraules continuen sent brúixoles en un temps de confusió i incertesa.

Quinze anys després, la pregunta no és què va ser el 15M, sinó què fem amb el seu llegat. Com convertim aquella energia en projectes duradors. Com defensem els drets que estan en risc. Com construïm espais de convivència en un món cada vegada més polaritzat. Com fem que la política torne a ser un instrument al servei de la vida i no al servei dels interessos d’uns pocs.

La resposta no és senzilla, però tampoc és impossible. Passa per recuperar la capacitat d’indignar-nos, però també la capacitat d’esperar, de construir, de persistir. Passa per entendre que la lluita no és un esprint, sinó una marató col·lectiva. Passa per reconèixer que la transformació social no vindrà d’un únic moviment, sinó de la suma de moltes lluites que es connecten, es reforcen i s’acompanyen.

El 15M ens va recordar que la democràcia és una obra inacabada. Que no hi ha res garantit. Que cada generació ha de defensar els seus drets i ampliar-los. Que la llibertat i la justícia no són regals, sinó conquestes. I que, quan la gent s’organitza, quan perd la por, quan es reconeix en l’altra, pot canviar el curs de la història.

Per això, quinze anys després, continuem lluitant. No perquè siga fàcil, sinó perquè és necessari. No perquè tinguem totes les respostes, sinó perquè sabem que la resignació no és una opció. No perquè vulguem repetir el 15M, sinó perquè volem continuar el seu camí.

La plaça ja no està ocupada, però continua viva dins de moltes persones. És un record, sí, però també és una promesa. La promesa que un altre món és possible si el construïm juntes. La promesa que la dignitat sempre torna. La promesa que, malgrat tot, no ens han vençut.

I és per això que, quinze anys després, encara alcem la veu. Encara ens organitzem. Encara defensem el que és de totes. Encara creiem en la força col·lectiva. Encara lluitem.

llegir més

La família hui: entre el suport, el respecte i els nous límits ^

Quan vaig decidir operar-me, vaig entendre que la família no és un bloc homogeni, sinó un ecosistema viu, canviant, ple de matisos. El que en un moment vaig viure com a tensions o incomoditats, amb el temps ha pres una nova forma: la d’un procés compartit, encara que no sempre sincronitzat.

La família actual viu en un equilibri delicat entre voler protegir i aprendre a respectar. Abans, moltes decisions personals es diluïen dins d’una dinàmica més col·lectiva; hui, cada vegada més, es reconeix que hi ha camins que només pot recórrer una persona. I això, tot i ser saludable, no sempre és fàcil d’acceptar per a qui estima. Estimar, de vegades, implica callar, confiar i deixar fer. I això, per a moltes persones, és molt més difícil que opinar o intentar guiar.

Mirant enrere, entenc millor algunes reaccions. Aquelles preguntes insistents, aquells silencis incòmodes o aquelles opinions que en el seu moment em van fer dubtar, no eren necessàriament un atac, sinó una manera imperfecta de gestionar la por. La por continua sent un element central en moltes famílies: por a perdre, a canviar, a no reconèixer l’altre després d’una transformació profunda.

Però la família també evoluciona. Amb el temps, moltes d’aquelles tensions inicials es transformen en una cosa més madura. No sempre en comprensió absoluta, però sí en respecte. I el respecte, quan arriba, té una força tranquil·litzadora molt més estable que l’acceptació immediata. Ja no cal convèncer ni justificar tant. La relació es recol·loca en un lloc més sa, on la confiança pesa més que l’opinió.

També he après que cada membre de la família viu aquests processos des del seu propi lloc. No tots tenen les mateixes eines emocionals, ni les mateixes experiències, ni la mateixa capacitat per expressar-se. Això vol dir que el suport no sempre arriba de la manera que esperaríem. A voltes es manifesta com una simple presència, com un missatge curt, com una mirada que no jutja. I això, que abans podia semblar insuficient, hui sé que també és valuós.

Un dels grans aprenentatges ha sigut redefinir els límits dins de la família sense trencar el vincle. Posar límits ja no ho veig com una forma d’allunyar-me, sinó com una manera de protegir l’espai necessari perquè la relació siga més honesta. Dir “això no ho vull parlar” o “confia en mi” no és un rebuig, és una afirmació de la pròpia autonomia dins d’un marc afectiu.

La família actual també es veu influïda per un context més ampli: xarxes socials, sobreinformació, discursos constants sobre el cos, la salut i el canvi. Tot això genera noves pressions i també noves confusions. En aquest escenari, tenir una família que, encara que no ho entenga tot, respecta el procés, es converteix en un refugi. No perfecte, però real.

Amb el pas del temps, he deixat de veure la família com un espai que ha d’estar sempre a l’altura de les meues expectatives, i he començat a veure-la com un espai que també aprén, s’equivoca i creix. Igual que jo. Aquest canvi de mirada ha alleugerit molt de pes. Ja no espere respostes perfectes, sinó presència sincera.

Al final, la gran reflexió és que la família no es tracta només del suport que rebem, sinó també de la capacitat de construir relacions més conscients dins d’ella. Relacions on es pot discrepar sense trencar, on es pot cuidar sense envair, i on es pot estimar sense perdre’s.

Hui entenc que aquell moment de compartir la decisió no va ser només un punt d’inflexió personal, sinó també familiar. Va obligar a reconfigurar rols, expectatives i formes de cuidar. I encara que no tot va ser fàcil, sí que va ser necessari.

Perquè créixer, al final, no és separar-se de la família, sinó aprendre a estar-hi d’una altra manera.

llegir més

Família, fallera ^

La paraula família és, probablement, una de les més carregades de significat dins del món faller. No és un concepte neutre ni merament afectiu: és una estructura social, un espai de convivència, un mecanisme de transmissió cultural i, sobretot, una manera d’entendre la vida col·lectiva. Hui, en el Dia Internacional de les Famílies, val la pena mirar-nos al mirall i preguntar-nos què vol dir família quan parlem de falles. I la resposta, lluny de ser simple, revela la profunditat d’un univers que sovint es confon amb la festa, però que en realitat és una forma de comunitat molt més complexa.

La família fallera no és només la que comparteix cognom, sinó la que comparteix projecte, temps, emocions i responsabilitats. És aquella que es construeix a base de jornades de muntatge, de nits de casal, de decisions col·lectives, de conflictes resolts i d’alegries compartides. És una família que es tria, que es cuida i que es renova constantment. I, com tota família, té memòria, té rituals i té un llenguatge propi.

En sociologia fallera, la família és un microcosmos dins del macrocosmos de la comissió. És el grup que dona estabilitat, que manté la continuïtat i que transmet els valors que sostenen la festa. No és casualitat que moltes falles tinguen nissagues que, generació rere generació, han assumit rols de lideratge, de treball o de cohesió. Estes famílies —siga quin siga el seu nom— actuen com a columna vertebral del casal.

Però reduir-ho a una qüestió de llinatge seria injust. La família fallera és també aquella que es forma entre persones que no tenen cap vincle de sang però que, amb el temps, es converteixen en imprescindibles. És la família que es construeix a base de confiança, de complicitats i de presència. La que sap que, quan arriba març, cal estar-hi. La que entén que la festa no és només un calendari, sinó un compromís.

Les falles són una festa profundament intergeneracional. En un mateix casal conviuen xiquetes i xiquets que descobreixen la festa, joves que la reinventen, persones adultes que la sostenen i majors que la custodien. Esta convivència no és casual: és el motor que permet que la festa evolucione sense perdre l’essència.

La família fallera és, per tant, un espai de transmissió cultural. És on s’aprén què significa la plantà, com es viu una despertà, per què el monument és un acte de crítica i no només d’estètica. És on es transmet el valor del treball col·lectiu, de la responsabilitat compartida i de la festa com a acte de poble.

En un món accelerat, individualista i sovint fragmentat, el casal faller és un dels pocs espais on encara es practica la convivència real. No la convivència digital, ni la convivència superficial, sinó la convivència de veritat: la de mirar-se als ulls, la de discutir i reconciliar-se, la de compartir taula, la de fer pinya.

La família fallera és refugi perquè és espai segur. És on una persona pot arribar després d’un dia difícil i trobar algú que li pregunte com està. És on es construeixen amistats que duren dècades. És on es troba suport quan cal i celebració quan toca. És on es recorda que la vida és més amable quan es viu en col·lectiu.

Les falles no són una festa estàtica. Són un organisme viu que es transforma amb la societat. I en este procés, la família fallera juga un paper fonamental. És la que impulsa canvis, la que obri portes, la que renova maneres de fer. És la que entén que la festa ha de ser més inclusiva, més igualitària, més oberta i més representativa de la diversitat del nostre poble.

La família fallera és motor de canvi quan aposta per la participació de totes les persones, quan dona espai a les noves generacions, quan escolta, quan revisa tradicions i quan assumeix que la festa és patrimoni viu. És motor de canvi quan entén que la crítica no és una amenaça, sinó una oportunitat per créixer.

Cada falla té la seua manera de ser, el seu estil, la seua personalitat. I esta identitat no es construeix només amb monuments o actes, sinó amb persones. Amb famílies —de sang o d’elecció— que han deixat empremta. Famílies que han marcat un to, una manera de treballar, una manera d’acollir.

Quan parlem de família fallera, parlem també d’identitat compartida. D’un “nosaltres” que no exclou, sinó que suma. D’un sentiment de pertinença que no es pot explicar només amb paraules, perquè es viu, es respira i es reconeix.

En un dia com hui, el món faller té una oportunitat magnífica per mirar-se i reconéixer la seua riquesa. Perquè si alguna cosa defineix les falles és la capacitat de crear famílies diverses, famílies escollides, famílies que sostenen.

Famílies que no sempre pensen igual, però que treballen juntes.  Famílies que no sempre estan d’acord, però que es respecten.  Famílies que no sempre tenen el mateix ritme, però que caminen en la mateixa direcció.

En el Dia Internacional de les Famílies, el món faller pot reivindicar que la festa és, sobretot, una manera d’entendre la vida col·lectiva. Una manera de dir que la comunitat importa. Que la convivència importa. Que la memòria importa. Que el futur es construeix juntes i junts.

La família fallera és molt més que un grup de persones que comparteixen un casal. És una estructura emocional, social i cultural que sosté la festa des de dins. És un espai de transmissió, de refugi, de canvi i d’identitat. És la prova que, fins i tot en un món fragmentat, encara hi ha llocs on la vida col·lectiva és possible i necessària.

I potser per això les falles continuen sent una de les expressions més potents de la nostra cultura: perquè, al final, són una festa feta per famílies —de totes les formes, de totes les mides, de totes les històries— que han entés que la festa és, sobretot, un acte d’estimar.

llegir més

Els dijous que lluïen més que el sol ^

Hi ha refranys que, encara que el pas del temps els haja anat arraconant en l’ús quotidià, continuen sent autèntiques claus d’interpretació de la nostra cultura. “Hi ha tres dijous que lluïxen més que el sol: Dijous Sant, Corpus Christi i l’Ascensió” és molt més que una dita bonica; és una manera de mirar el calendari, de donar valor als dies i de construir identitat col·lectiva.

Hui, dia de l’Ascensió, el refrany pren un significat especial perquè ens obliga a preguntar-nos què queda de tot això en la societat actual. I la resposta, si som sinceres i sincers, és que queda més memòria que pràctica. L’Ascensió, que en altres temps fou jornada destacada, compartint protagonisme amb Dijous Sant i Corpus, ha anat diluint-se fins a convertir-se, per a molta gent, en una data quasi invisible.

La cultura popular valenciana ha estat històricament travessada per una combinació profunda de religió, cicle agrícola i vida col·lectiva. Aquests tres dijous que “lluïen més que el sol” no destacaven només pel seu contingut litúrgic sinó perquè suposaven un trencament amb la rutina. Eren jorns en què el conjunt del poble es reconeixia a si mateix, compartia espais, rituals i emocions. Eren dies per vestir-se millor, per eixir al carrer, per mirar-se als ulls i saber-se part d’una mateixa realitat compartida.

L’Ascensió, en concret, tenia un simbolisme menys espectacular però igualment potent. Situada en plena primavera, marcava un moment de transició en el calendari natural i espiritual. El camp començava a prometre, les collites apuntaven maneres, i la idea d’“ascendir” connectava amb una esperança col·lectiva de prosperitat. No era només Crist qui pujava al cel; també hi havia el desig compartit que la vida millorara, que el treball donara fruits, que tot anara cap amunt.

En canvi, hui vivim en una societat que ha desconnectat en gran part d’aquestes lectures simbòliques del temps. Els ritmes ja no els marca l’oratge ni el calendari litúrgic, sinó altres dinàmiques més accelerades i sovint més individuals. Això ha fet que dies com l’Ascensió perden centralitat, mentre altres celebracions, com el Corpus o la Setmana Santa, han resistit millor gràcies a la seua dimensió més visual o turística.

Però perdre protagonisme no significa perdre valor. El refrany continua parlant-nos, encara que siga des d’un segon pla. Ens recorda que hi hagué un moment en què el temps es vivia d’una altra manera, més compartida, més ritualitzada, més connectada amb la terra i amb les altres persones. I també ens interpel·la sobre què volem conservar d’aquella manera de viure.

Recuperar el sentit d’aquests dies no implica necessàriament tornar a una societat més religiosa, sinó repensar la importància de tindre moments col·lectius que donen sentit al calendari. En una època marcada per la immediatesa i la fragmentació, tal volta necessitem més que mai dies que “lluïsquen més que el sol”, encara que siga en un altre sentit, amb altres formes, però amb la mateixa capacitat de reunir-nos i reconéixer-nos.

L’Ascensió, discretament, continua ahí. No amb la força d’altres temps, però sí com una peça més del nostre patrimoni immaterial. I potser, si parem atenció, encara podem trobar en ella una invitació a alçar la mirada, a pensar en el que compartim i a recuperar, encara que siga una miqueta, aquella llum que un dia féu brillar els dijous més que el sol.

llegir més