Ciència i tecnologia: el motor silenciós que sosté el nostre futur ^

Vivim en una societat que avança a una velocitat vertiginosa, però sovint oblidem qui fa possible aquest progrés. Parlem de la ciència i de la tecnologia com si foren eines neutres, quasi invisibles, quan en realitat són el resultat de dècades d’esforç, de curiositat i de treball constant de milers de persones que dediquen la seua vida a investigar, descobrir i transformar el món.

La ciència no és un luxe ni un caprici intel·lectual. És una necessitat col·lectiva. Gràcies al coneixement científic hem superat malalties que abans eren mortals, hem millorat la qualitat de vida de milions de persones i hem desenvolupat tecnologies que ens connecten, ens informen i ens permeten entendre millor el planeta que habitem. Cada avenç, per menut que semble, és una peça més d’un engranatge que sosté la nostra vida quotidiana.

Tanmateix, la ciència continua sent, massa sovint, una gran desconeguda. La societat celebra els resultats, però rarament mira cap a les persones que hi ha darrere: equips diversos, investigadores i investigadors que treballen amb recursos limitats, que lluiten contra la precarietat i que, malgrat tot, mantenen viva la flama de la curiositat. Sense elles i ells, no hi hauria innovació, ni progrés, ni futur.

La tecnologia, per la seua banda, és l’expressió pràctica d’aquest coneixement. No és només un conjunt de dispositius o aplicacions; és la manera com transformem la ciència en solucions reals. Des de la intel·ligència artificial fins a les energies renovables, des de la medicina personalitzada fins a l’exploració espacial, la tecnologia és el pont que connecta la teoria amb la vida quotidiana. I aquest pont només és sòlid quan està construït sobre una base científica robusta.

Reivindicar la importància de la ciència i la tecnologia és, en el fons, reivindicar un model de societat que aposta pel pensament crític, per la curiositat i per la capacitat de fer preguntes. Una societat que entén que invertir en recerca no és una despesa, sinó una garantia de futur. Una societat que sap que el coneixement és la millor eina per afrontar reptes globals com el canvi climàtic, les desigualtats socials o les crisis sanitàries.

La ciència no és patrimoni d’una elit. És un bé comú. I la tecnologia no és un fi en si mateixa, sinó una oportunitat per millorar la vida de totes les persones. Per això és tan important defensar-les, protegir-les i donar-los el valor que mereixen. Perquè darrere de cada descobriment hi ha una història humana, i darrere de cada innovació hi ha una esperança compartida.

Potser ha arribat el moment de deixar de veure la ciència com una cosa llunyana i començar a entendre-la com allò que realment és: el motor silenciós que sosté el nostre present i que, si sabem cuidar-lo, garantirà també el nostre futur.

llegir més

Festes ^

Les festes de Sagunt són molt més que un calendari d’actes, una setmana de llums i soroll o un conjunt de tradicions que repetim any rere any. Són un espai polític, cultural i social on es fa visible qui som com a ciutat i cap a on volem caminar. Per això, quan fa un any celebràvem el reconeixement de les Festes Patronals com a Festa d’Interés Turístic Autonòmic, no estàvem només commemorant una fita administrativa. Estàvem reivindicant una manera de fer comunitat, de treballar col·lectivament i de defensar allò que ens identifica. Aquell moment continua sent un símbol d’orgull compartit, però també un recordatori de la responsabilitat que tenim per davant.

El reconeixement no va caure del cel. Va ser fruit de dècades de dedicació de penyes, entitats culturals, associacions veïnals i persones que han sostingut les festes amb esforç, imaginació i estima. I també, en el meu cas, és un record personal del camí compartit amb Ricardo Melia, amb qui vaig aprendre que la col·laboració no és un eslògan, sinó una manera d’entendre la ciutat. Quan treballem amb convicció, amb respecte i amb una idea clara de futur, som capaços de transformar realitats que semblaven inamovibles.

Però un any després d’aquella fita, cal preguntar-nos què hem fet amb aquell impuls i, sobretot, què volem fer-ne. Perquè les festes no poden quedar atrapades en la nostàlgia ni en la inèrcia. No podem conformar-nos amb repetir allò que ja coneixem sense preguntar-nos si respon a les necessitats d’una ciutat que ha canviat, que és més diversa, més complexa i més exigent. Sagunt no és la mateixa ciutat que fa trenta anys, i les festes tampoc haurien de ser-ho.

Hi ha qui pensa que les festes són un terreny neutre, un espai on la política no ha d’entrar. Però això és una il·lusió. Les festes són política en el sentit més profund: són decisions sobre l’ús de l’espai públic, sobre la convivència, sobre els recursos municipals, sobre el model cultural i sobre la identitat col·lectiva. Quan decidim quins actes es programen, quins espais es tanquen, quins horaris s’estableixen, quins col·lectius tenen veu i quins no, estem fent política. I negar-ho només serveix per perpetuar els privilegis de sempre.

Per això cal parlar clar. Les festes de Sagunt necessiten una revisió profunda. Necessiten una mirada crítica que no tinga por de qüestionar allò que no funciona, que no s’amague darrere de la frase fàcil de “sempre s’ha fet així” i que siga capaç d’imaginar alternatives. Necessitem unes festes que siguen realment de totes i tots, i no només d’uns quants. Necessitem unes festes que siguen habitables, sostenibles, creatives i capaces de generar orgull sense generar malestar.

La ciutat ha crescut, els barris han canviat, la diversitat cultural és una realitat i la manera de viure l’espai públic ja no és la mateixa. Les festes han de respondre a aquesta nova realitat. No podem continuar pensant-les com si Sagunt fóra un poble de 10.000 habitants on tothom es coneix i tothom participa de la mateixa manera. La ciutat és plural, i les festes han de ser-ho també.

Això implica assumir que hi ha tensions i conflictes que cal abordar amb valentia. Hi ha persones que viuen les festes com un moment de llibertat i celebració, i d’altres que les viuen com una imposició o com un període de soroll i incomoditat. Hi ha col·lectius que tenen un paper central en l’organització i d’altres que no hi troben el seu lloc. Hi ha tradicions que desperten entusiasme i d’altres que generen debat. Ignorar aquestes tensions no les resol; només les cronifica.

També cal parlar de la sostenibilitat. No podem continuar organitzant festes com si el soroll, els residus, el consum energètic o l’impacte sobre el descans no tingueren conseqüències. Una ciutat que vol ser moderna, saludable i respectuosa amb el seu entorn no pot tancar els ulls davant d’aquests reptes. Les festes han de ser compatibles amb la vida quotidiana, amb el descans, amb la mobilitat i amb la cura del medi ambient. I això no significa renunciar a la festa, sinó repensar-la amb intel·ligència.

Un altre repte és la inclusió. Parlem molt d’inclusió, però sovint es queda en paraules. Una festa inclusiva no és només aquella on tothom és benvingut, sinó aquella on tothom pot participar de veritat. Això implica pensar en les persones majors, en la infància, en les persones amb diversitat funcional, en les famílies, en qui treballa en horaris complicats, en qui arriba nou a la ciutat i encara no coneix les tradicions. Implica crear espais accessibles, segurs i amables. Implica programar actes que reflectisquen la diversitat cultural i social de Sagunt. Implica reconéixer que la ciutat és plural i que la festa ha de ser un espai on aquesta pluralitat es celebre, no on s’amague.

També cal reivindicar el paper de la cultura. Les festes no poden reduir-se a concerts, bous i orquestres. Sagunt té un patrimoni cultural immens, una història que travessa segles i una creativitat que brolla de les associacions, de les colles, de les escoles de música, de les entitats culturals i de les persones que treballen cada dia per mantindre viva la identitat local. Les festes haurien de ser un aparador d’aquesta riquesa, un espai on la cultura popular i la cultura contemporània dialoguen, on la tradició i la innovació es donen la mà.

I, sobretot, cal recuperar la idea que les festes són un projecte col·lectiu. No poden ser patrimoni d’un govern, d’una regidoria o d’un grup concret. Han de ser el resultat d’un procés participatiu real, on les decisions es prenguen escoltant totes les veus i no només les més sorolloses. La participació no pot ser una foto ni una reunió puntual; ha de ser una manera de governar les festes i, en realitat, la ciutat.

L’aniversari del reconeixement com a Festa d’Interés Turístic Autonòmic ens hauria d’impulsar a fer aquesta reflexió amb valentia. No per quedar-nos en l’autocomplaença, sinó per preguntar-nos què volem que siguen les festes d’ací a deu o vint anys. Volem unes festes que siguen un reclam turístic, sí, però sobretot volem unes festes que siguen un espai de convivència real, on totes les persones se senten part de la celebració i del futur que construïm juntes i junts.

El model de festes que volem no és un model tancat, però sí que té uns principis clars. Volem unes festes vives, capaces de reinventar-se sense perdre l’essència. Volem unes festes habitables, que respecten el descans, la mobilitat i el benestar de totes les persones. Volem unes festes creatives, que donen espai a la cultura local i a la innovació. Volem unes festes inclusives, on ningú quede fora. Volem unes festes que siguen un espai de trobada i no de divisió. Volem unes festes que parlen de la ciutat que som i de la ciutat que volem ser.

I si depenguera de mi, ho tinc clar. Vull unes festes que siguen un motor de cohesió social, un espai de convivència i un símbol d’orgull col·lectiu. Vull unes festes que miren endavant, que no tinguen por de canviar, que siguen capaces de recuperar tradicions i de crear-ne de noves. Vull unes festes que siguen de totes i tots, sense exclusions. Vull unes festes que siguen un reflex de la millor versió de Sagunt.

Aquest és el model de festes que mereixem. I és el model pel qual continuaré treballant.

llegir més

Unicorn: un símbol que diu més del que sembla ^

Hi ha símbols que sorprenen per la seua força, i d’altres que sorprenen per la seua existència mateixa. L’unicorn, criatura mitològica que moltes persones associen a contes infantils o a fantasies acolorides, és un d’aquells éssers que, malgrat no existir, ha aconseguit arrelar en la cultura de pobles sencers. Tant és així que Escòcia el reconeix com el seu animal nacional, un fet que pot semblar anecdòtic però que revela molt sobre la manera com les societats es conten a si mateixes.

L’unicorn ha sigut, durant segles, un símbol de llibertat, puresa i força indomable. En la tradició celta, aquesta criatura representa un esperit que no es deixa sotmetre, una energia que només pot ser domesticada si ella mateixa ho permet. És una imatge poderosa per a un país que ha viscut lluites constants per mantindre la seua identitat i la seua autonomia. No és casualitat que l’unicorn aparega en l’escut reial escocés des de l’edat mitjana, sovint representat amb una cadena d’or que, paradoxalment, reforça la idea que només un poder legítim pot controlar allò que és realment lliure.

Quan arriba el Dia Internacional de l’Unicorn, el 9 d’abril, moltes persones ho viuen com una celebració simpàtica, quasi lúdica. Però darrere d’aquesta data hi ha una invitació a pensar en el paper que tenen els mites en la nostra vida col·lectiva. En un món que sovint exigeix pragmatisme i velocitat, recordar que les cultures també es construeixen a partir de llegendes i imaginaris compartits és una manera de reivindicar la importància de la creativitat i de la memòria simbòlica.

L’unicorn és un recordatori que els pobles no sempre trien símbols realistes, sinó símbols que expressen allò que aspiren a ser. Escòcia no va triar un animal existent, sinó un ideal. I potser això és el més interessant: que un país decidira representar-se a través d’una criatura que encarna la llibertat, la dignitat i la resistència, encara que siga una criatura impossible.

En un temps en què les identitats es redefineixen constantment, l’unicorn continua alçant el seu cap impossible per recordar-nos que la fantasia també forma part del que som. Que els símbols no necessiten existir físicament per ser veritat. I que, de tant en tant, mirar cap a allò extraordinari ens ajuda a entendre millor allò essencial.

llegir més

Churchill ^

Churchill continua sent un mirall incòmode: una figura capaç d’alçar un país en un moment de col·lapse, però també un símbol d’unes formes de poder imperials, paternalistes i marcadament masculinitzades que, d’una manera o altra, encara trobem en moltes persones que ocupen càrrecs polítics hui. La comparació no sols revela el que hem avançat, sinó també allò que encara arrosseguem.

Winston Churchill és recordat com la veu que va saber insuflar coratge a una societat que s’enfonsava. La seua retòrica i la seua determinació en temps de guerra han estat elevades a categoria de llegenda. Però els mites sempre amaguen esquerdes. Churchill també va ser un dirigent erràtic, amb decisions desastroses i amb una visió imperialista i jeràrquica que hui seria insostenible. El seu lideratge transformador, basat en inspirar i mobilitzar, conviu amb una mirada elitista i amb una defensa d’un ordre mundial desigual.

La seua herència imperial és especialment incòmoda. Defensava la democràcia a Europa mentre negava l’autodeterminació a milions de persones sota domini britànic. Les seues posicions sobre l’Índia, Irlanda o l’Imperi són hui objecte d’una revisió crítica profunda. I aquest contrast es fa encara més evident quan el comparem amb figures que han apostat per la inclusió i la reconciliació, molt lluny de la seua rigidesa i del seu estil de confrontació.

Quan mirem la política actual, trobem moltes persones que invoquen Churchill per projectar una imatge de fermesa o de grandesa històrica. Però la majoria es queden en la imitació superficial. Churchill destacava en moments límit, mentre que hui sovint es confon la determinació amb el soroll i la polarització. La seua capacitat de cooperar amb rivals quan el país ho exigia contrasta amb un present on la col·laboració transversal és vista com una feblesa i on els adversaris polítics són tractats com enemics irreconciliables.

També hi ha una diferència clara en la visió de futur. Churchill, amb tots els seus errors, tenia una idea definida del paper del seu país al món. Moltes persones que governen hui, atrapades en cicles electorals curts i en la immediatesa mediàtica, actuen sense horitzó i sense projecte. La política s’ha convertit en un exercici de supervivència més que no en un espai de transformació.

El risc de comparar Churchill amb la política actual és caure en la nostàlgia. No es tracta d’idealitzar el passat, sinó d’entendre que Churchill era un producte del seu temps, amb virtuts extraordinàries i defectes profunds. Les persones que governen hui operen en un món més complex, més accelerat i més fragmentat. Però això no justifica la manca de visió, de coratge i de capacitat de pacte que sovint observem.

Churchill ens serveix com a mirall. No per imitar-lo, sinó per preguntar-nos on són hui les persones capaces d’assumir costos polítics per responsabilitat, on són les que saben cooperar amb rivals per un bé comú, on són les que pensen en el país més enllà del pròxim sondeig. Potser el problema no és que no tinguem figures com Churchill. Potser el problema és que hem normalitzat una política que ja no aspira a res més que a resistir.

llegir més

L’herència invisible: el poble gitano i les paraules que ens habiten ^

Hi ha pobles que han deixat petjada en la història a través de monuments, imperis o conflictes. I n’hi ha d’altres que han deixat una empremta més subtil i quotidiana: la de les paraules que fem servir sense adonar-nos-en. El poble gitano, sovint marginat i estereotipat, ha sigut i continua sent un dels grans sembradors lingüístics del valencià popular. Una influència tan profunda que moltes vegades ni tan sols la reconeixem.

És una paradoxa dolorosa: un poble que ha patit discriminació, expulsions i persecucions és el mateix que ha enriquit la nostra parla fins al moll de l’os. Parlem amb paraules d’origen gitano sense saber-ho, i això diu molt de la nostra història compartida, però també del camí que encara ens queda per recórrer en termes de reconeixement i respecte.

Moltes persones valencianes utilitzen cada dia termes procedents del caló, la llengua històrica del poble gitano. Paraules com xurro, parné, churumbel, pinreles, currar, molar, camelar, jalar o menda formen part del nostre parlar espontani. Són paraules de carrer, de vida, de relació. Són peces d’un vocabulari que expliquen com ens expressem quan deixem de banda les formalitats i parlem des de la naturalitat.

La presència gitana al País Valencià és antiga i profunda. Ha format part dels nostres barris, dels mercats, de les festes i de les músiques que ens acompanyen. Però la convivència no sempre ha sigut justa. El poble gitano ha aportat cultura, llengua i sensibilitat, mentre rebia a canvi prejudicis, segregació i invisibilitat institucional. Malgrat això, la seua influència ha continuat fluint, resistint i transformant-se, mantenint viva una manera de mirar i d’habitar el món.

Reivindicar l’origen gitano d’aquestes paraules no és una simple curiositat lingüística. És un acte de dignificació. És reconéixer que la nostra llengua és mestissa, que la nostra identitat és plural i que la diversitat no sols no és una amenaça, sinó un fonament de la nostra riquesa col·lectiva. És també una manera de trencar estigmes i de recordar que quan un poble forma part del teu vocabulari, també forma part de tu.

Potser ha arribat el moment de deixar de parlar del poble gitano només en termes de problemàtiques socials i començar a fer-ho en termes de patrimoni cultural i de contribució compartida. De deixar de veure’l com un “altre” i reconéixer-lo com una part essencial del mosaic valencià.

Cada vegada que diem molar, camelar, parné o churumbel, estem fent memòria d’un poble que ha sigut fonamental en la nostra manera de parlar i de relacionar-nos. I potser, si parem més atenció a les paraules que utilitzem, aprendrem també a escoltar millor les persones que les han fet possibles.

llegir més