L'antiracisme comença en l'aula ^

Quan li pregunten a Pep Guardiola com es pot acabar amb el racisme des del futbol, ell respon amb una contundència que descol·loca: “En les escoles. Cal pagar més a les professores i professors. Són les persones que haurien d’estar millor pagades”. La frase, aparentment senzilla, és un míssil contra la hipocresia estructural que envolta el debat sobre el racisme. I és també una invitació a mirar més enllà del terreny de joc, més enllà de les sancions, més enllà de les campanyes de màrqueting que els clubs llueixen un cap de setmana i obliden l’endemà.

Guardiola apunta a l’arrel, no a la fulla. I això, en un món que prefereix cosmètica a transformació, és gairebé revolucionari. El racisme no neix a les grades, ni als vestidors, ni a les xarxes socials. Neix molt abans, en espais on encara confiem que tot és innocència: les escoles, les famílies, els entorns on les criatures aprenen a mirar el món i a mirar-se entre elles. El futbol només és l’aparador on esclata allò que ja estava sembrat.

La pregunta, però, és incòmoda: si sabem que l’educació és clau, per què continuem tractant el professorat com si fos un recurs prescindible? Per què acceptem que les persones que eduquen les generacions futures treballen amb salaris insuficients, condicions precàries i un reconeixement social minvat? Guardiola, sense voler fer política partidista, fa política de la bona: assenyala el desordre moral d’una societat que paga fortunes a qui marca gols però escatima recursos a qui forma ciutadania.

El futbol, com a fenomen global, té una responsabilitat immensa. No només perquè mou milions de persones, sinó perquè és un espai on es projecten identitats, conflictes i desigualtats. Quan un jugador rep insults racistes, no és un incident aïllat. És el reflex d’un sistema que encara no ha assumit que la diversitat no és una amenaça, sinó una realitat. I és també la prova que les mesures punitives, per si soles, no serveixen. Expulsar quatre energúmens no canvia res si la societat que els ha produït continua intacta.

Per això la resposta de Guardiola és tan potent. No parla de càmeres de vigilància, ni de sancions econòmiques, ni de protocols. Parla d’educació. Parla de dignificar el treball de les persones que ensenyen a conviure. Parla de posar els diners on posem la boca quan diem que volem una societat més justa. I això, en un món que idolatra l’espectacle però menysprea la pedagogia, és gairebé subversiu.

El racisme és un problema estructural, i els problemes estructurals no es resolen amb gestos simbòlics. Necessiten polítiques públiques valentes, inversions sostingudes i un compromís real amb la igualtat. Però també necessiten un canvi cultural profund, i aquest canvi només pot començar en espais on encara és possible sembrar valors abans que prejudicis. Les escoles són aquests espais. O haurien de ser-ho.

La realitat, però, és tossuda. Les escoles sovint estan infrafinançades, massificades i sotmeses a pressions que dificulten qualsevol tasca educativa transformadora. El professorat ha de fer de psicòleg, mediador, gestor de conflictes, referent emocional i, de tant en tant, també d’ensenyant. I tot això amb salaris que no reflecteixen la importància social de la seua feina. Guardiola ho diu clar: si volem una societat menys racista, hem de començar per valorar qui educa.

És evident que el futbol pot fer més. Pot ser un espai de denúncia, de visibilització, de resistència. Pot donar altaveu a les persones que pateixen discriminació. Pot sancionar amb contundència els comportaments racistes. Pot formar els seus professionals perquè entenguen que el seu impacte social va més enllà del marcador. Però el futbol, per si sol, no pot desfer dècades de desigualtats, estereotips i violències. Pot ser part de la solució, però no és la solució.

La solució passa per entendre que el racisme no és un problema de persones individuals, sinó de sistemes. I els sistemes només canvien quan es transformen les condicions materials i culturals que els sostenen. Això implica invertir en educació, en serveis socials, en polítiques d’inclusió, en espais comunitaris. Implica també revisar els privilegis, qüestionar els relats dominants i assumir que la igualtat no és un estat natural, sinó una construcció col·lectiva.

Quan Guardiola diu que cal pagar millor el professorat, està fent una crítica directa a un model econòmic que premia l’espectacle i penalitza la cura. Un model que converteix el futbol en un negoci multimilionari mentre manté les escoles en una precarietat crònica. Un model que diu que l’educació és important, però no prou important com per invertir-hi de veritat. Un model que, en definitiva, alimenta les desigualtats que després esclaten en forma de racisme.

És fàcil indignar-se quan un jugador rep insults racistes. És fàcil condemnar els fets, exigir sancions i fer campanyes de conscienciació. El difícil és assumir que el racisme no és un accident, sinó una conseqüència. I que, si volem eliminar la conseqüència, hem d’actuar sobre la causa. Guardiola ho sap. I per això parla d’escoles, no de estadis.

També és important recordar que l’educació no és només responsabilitat del professorat. És responsabilitat de tota la societat. Les famílies, els mitjans de comunicació, les institucions, els clubs esportius, les empreses, totes tenen un paper en la construcció d’una cultura antiracista. Però el professorat és qui té la tasca més delicada: acompanyar les criatures en el procés de convertir-se en persones capaces de conviure en la diversitat. I això requereix temps, recursos i reconeixement.

El racisme no desapareixerà perquè ho desitgem. Desapareixerà quan deixem de tolerar-lo en totes les seues formes, també les subtils, també les quotidianes. Quan deixem de justificar-lo amb excuses culturals o històriques. Quan deixem de mirar cap a una altra banda. I, sobretot, quan eduquem generacions que entenguen que la diferència no és una amenaça, sinó una oportunitat.

El futbol pot ser un aliat en aquest procés. Pot mostrar que la diversitat és una força, no una feblesa. Pot visibilitzar referents que trenquen estereotips. Pot denunciar les injustícies amb la potència simbòlica que només l’esport té. Però el futbol no pot substituir l’educació. I Guardiola, amb la seua resposta, ens recorda que la lluita contra el racisme no es guanya als estadis, sinó a les aules.

Potser el més revolucionari de la seua afirmació és que posa el focus en allò que realment importa. En un món que celebra els triomfs esportius com si foren gestes èpiques, Guardiola ens recorda que la vertadera victòria és construir una societat on ningú siga discriminat pel color de la pell, l’origen o la identitat. I que aquesta victòria no la marcarà cap davanter, sinó una mestra o un mestre que, amb paciència i dedicació, ensenya a una criatura que totes les persones tenen la mateixa dignitat.

Si volem acabar amb el racisme, hem de començar per aquí. Per dignificar l’educació. Per invertir en les persones que eduquen. Per entendre que la igualtat no és un eslògan, sinó una pràctica quotidiana. Guardiola ho ha dit amb claredat. Ara ens toca escoltar-lo i actuar en conseqüència.

llegir més

Igualtat Salarial i Europa ^

Cada any, quan arriba el Día Europeu de la Igualtat Salarial, es repetix la mateixa fotografia: dades que incomoden, informes que confirmen que la bretxa salarial persisteix, discursos institucionals carregats de bones paraules i un silenci social que, a poc a poc, s’ha anat convertint en un soroll de fons. Com si parlar de desigualtat salarial fóra un ritual obligat, una mena de litúrgia moderna que celebrem perquè toca, però que no ens mou prou per a canviar res de manera profunda. Tanmateix, quan una realitat es manté durant dècades, quan afecta milions de dones, quan limita vides i projectes i quan la societat es resigna subtilment, és moment de parlar més fort que mai.

La desigualtat salarial no és un error comptable. És un reflex directe del sistema social que hem construït. És la marca visible d’un mecanisme que assigna rols, privilegis i expectatives diferents segons el gènere. La bretxa no apareix perquè sí, ni és un malentés, ni és fruit d’eleccions individuals desconnectades del context. Naix d’un entramat que comença molt abans que una dona firme un contracte i que continua actuant després que abandone l’oficina. Per això, aquest dia no pot ser només una jornada commemorativa; ha de ser un toc contundent a les consciències.

És important recordar que la bretxa salarial no és només la diferència entre el que cobra un home i una dona en un mateix lloc de treball, que ja seria prou greu. És també la concentració de dones en professions pitjor pagades, la poca presència femenina en llocs de direcció, la maternitat penalitzada, les interrupcions de carrera no reconegudes, les jornades reduïdes que s’assumeixen quasi sempre en femení i la falta de corresponsabilitat real en les cures. És, en definitiva, la suma de totes les desigualtats que ens travessen. La bretxa és el resultat d’un llarg passadís on les dones avancen amb obstacles que els homes, massa sovint, ni tan sols veuen.

Això no vol dir que tots els homes siguen culpables ni que totes les dones patisquen el mateix. Vol dir que el sistema està construït amb una asimetria incorporada, com un edifici que s’alça ja tort des de la primera pedra. Quan les regles del joc es dissenyen sense tindre en compte la diversitat de vides i experiències, el resultat sempre és injust. I no hi ha manera d’arreglar una injustícia mirant cap a un altre costat.

Aquest dia hauria de fer-nos reflexionar sobre el fet que la igualtat formal, la que figura en les lleis i en els discursos, no és suficient. Podem tindre normes que prohibixen la discriminació salarial, però si a la pràctica no s’inspecciona, no es sanciona i no es corregeix, la llei queda reduïda a un paper sense força. Massa empreses continuen funcionant amb criteris opacs, massa processos de promoció continuen depenent de xarxes informals on les dones entren tard o no entren mai, massa tasques invisibles continuen recaient sobre elles sense reconeixement econòmic.

També massa discursos, encara hui, culpen les dones per les seues pròpies desigualtats. Que si trien carreres menys pagades, que si opten per treballs més conciliadors, que si tenen més sensibilitat per les cures. Però aquestes suposades eleccions no es produïxen en un buit. Són decisions influïdes per la socialització, per les expectatives familiars, pel pes cultural, per la falta de referents, per l’escassetat de polítiques públiques que faciliten altres camins. Dir que les dones cobren menys perquè trien diferent és no entendre res. És confondre llibertat amb obligació i responsabilitat personal amb estructures que condicionen cada pas.

El Día Europeu de la Igualtat Salarial també hauria de servir per a parlar dels silencis. El silenci de moltes treballadores que no s’atrevixen a preguntar per què cobren menys. El silenci d’empreses que preferixen no publicar les seues dades salarials. El silenci de col·legues que saben que hi ha injustícies, però no volen ser assenyalats. El silenci d’una societat que continua valorant més un directiu agressiu que una líder empàtica, més un currículum masculinitzat que una trajectòria plena d’interrupcions de cura. Els silencis, tots junts, són una forma de violència subtil, però molt efectiva.

Per això és fonamental recordar que la igualtat salarial no és només un objectiu feminista; és un objectiu democràtic. Una societat on la meitat de la població cobra menys per motius socials i culturals no és una societat madura. Una economia que es permet perdre talent femení perquè no sap reconéixer-lo en termes salarials és una economia que camina coixa. I un estat que no garanteix la igualtat efectiva en el salari està traint un principi bàsic: a igual feina, igual sou.

La bretxa salarial té conseqüències que molta gent no veu. No és només el present; és també el futur. És la bretxa en pensions, en estalvi, en independència econòmica. És la vulnerabilitat de moltes dones en situacions de violència masclista perquè no poden marxar si no tenen autonomia econòmica. És la dificultat per accedir a una llar, per formar una família, per planificar la vellesa. La desigualtat salarial no és una dada econòmica; és un tall en la dignitat.

Aquest dia ens convida a mirar-nos als ulls i a reconéixer que no n’hi ha prou amb condemnar la bretxa. Cal actuar. Cal salaris transparents, processos de selecció nets, polítiques de conciliació que no penalitzen les dones, corresponsabilitat real a casa i al treball, educació que trenque rols i empreses que entenguen que la igualtat és una inversió. Cal canviar mentalitats, però també estructures. I això només s’aconseguix si hi ha voluntat política, compromís social i valentia individual.

Però res de tot això passarà si continuem pensant que el temps ho arreglarà. El temps, sol, només consolida les injustícies. Per això aquesta jornada ha de convertir-se en un punt d’inflexió. Una invitació directa a deixar de donar per normal el que és injust. Una crida a les institucions perquè passen de les paraules als fets. Una demanda a les empreses perquè obrin les seues dades i assumisquen la responsabilitat de corregir desigualtats. Una empenta a la societat perquè deixe de tolerar el que condena en teoria.

I sobretot, una invitació a cadascú de nosaltres a fer soroll, a preguntar, a exigir, a no conformar-se, a defensar la igualtat salarial no com una idea abstracta, sinó com una necessitat vital. Perquè darrere de cada euro de diferència hi ha una vida que podria ser diferent. Hi ha projectes que podrien créixer. Hi ha futur que podria ser més just.

Aquest día no és un recordatori amable; és un crit. Un crit que diu que la paciència s’ha acabat, que les excuses ja no valen, que la igualtat salarial no és una promesa, sinó un deure. Ja no podem esperar més. És el moment de trencar la bretxa, no de continuar mesurant-la. I això depén de nosaltres. De tots nosaltres.

llegir més

Les Falles i valencià, llengua materna ^

Hi ha dies que semblen fets a mida per recordar-nos qui som, d’on venim i cap a on anem. El Dia Internacional de la Llengua Materna és un d’eixos moments en què el món s’atura un instant per mirar-se al mirall i preguntar-se quina veu utilitza per contar-se. I ací, en terres valencianes, la coincidència amb les Falles no és només una casualitat del calendari: és una metàfora perfecta. Perquè si hi ha un lloc on la llengua materna no només es parla, sinó que es crema, es canta, es critica, es balla i es planta enmig del carrer amb orgull, és precisament en aquesta festa que transforma la ciutat en un escenari col·lectiu.

La llengua materna, per a nosaltres, no és un concepte abstracte. No és una etiqueta sociolingüística ni un apunt de manual. És la veu que ens ha contat rondalles, la que ens ha renyat, la que ens ha fet riure, la que ens ha explicat què és un ninot, què és una mascletà i per què la pólvora té el poder de fer-nos sentir vius. És la llengua que s’escola entre les taules del casal, que s’alça en els discursos de les falleres majors, que es filtra en els llibrets i que es manté tossuda, com una flama que no vol apagar-se.

I és precisament aquesta tossuderia la que molesta a alguns. Perquè el valencià, quan es mostra amb naturalitat, quan ocupa l’espai públic sense demanar permís, quan es fa visible i audible, recorda que existim. I això, per a determinats sectors que preferirien un país silenciat, és un problema. Però les Falles, amb tota la seua exuberància, són un antídot contra la invisibilitat. Són una festa que no sap callar, que no vol callar i que, de fet, no pot callar. I en eixe soroll, en eixa música, en eixa sàtira, la llengua es fa forta.

La cultura festiva valenciana té una virtut que sovint passa desapercebuda: és una escola de llengua sense que ningú ho haja planificat. No hi ha un currículum oficial, ni un decret, ni una assignatura. Hi ha vida. Hi ha convivència. Hi ha tradició. Hi ha un teixit social que funciona com una xarxa de transmissió lingüística més eficient que moltes campanyes institucionals. En un casal, el valencià no és una opció; és l’ambient. És la manera natural de parlar de la loteria de Nadal, de la paella del diumenge, del monument que enguany “ha eixit més car que mai”, del president que no troba voluntaris per a muntar la carpa, de la xiqueta que s’ha aprés el vers de presentació i el recita amb una gràcia que faria plorar a qualsevol iaia.

I és que les Falles tenen una cosa que cap política lingüística pot comprar: afecte. La llengua que es parla en festa és una llengua estimada, compartida, celebrada. No és una llengua imposada ni defensada amb dents i ungles per obligació. És una llengua que es viu. I quan una llengua es viu, es transmet. Quan una llengua es transmet, perd la por. I quan perd la por, es fa indestructible.

Per això resulta tan irònic que, mentre el món celebra el Dia de la Llengua Materna, ací encara hi haja qui es pregunta si el valencià “serveix per a alguna cosa”. Com si una llengua necessitara justificar-se. Com si no fora suficient ser la llengua que ha contat la nostra història, que ha posat nom als nostres carrers, que ha descrit els nostres paisatges i que ha donat forma a la nostra manera d’entendre el món. Com si no fóra prou ser la llengua que ha creat una de les tradicions festives més potents d’Europa.

La sàtira fallera, per exemple, és un monument lingüístic en si mateixa. És un exercici de llibertat que només pot existir en una llengua viva. Els llibrets són un espill de la societat, un espai on la crítica política, social i cultural es fa amb humor, amb mala bava i amb una creativitat que ja voldrien molts columnistes. I tot això, en valencià. No perquè siga obligatori, sinó perquè és natural. Perquè la festa parla com parla la gent. I la gent, quan es deixa de complexos, parla valencià.

La música també juga el seu paper. Els pasdobles, les cançons populars, les melodies que acompanyen les cercaviles i els actes oficials formen part d’un imaginari compartit que només té sentit en la nostra llengua. Quan sona Paquito el Chocolatero, no cal traducció. Quan una banda interpreta un pasdoble dedicat a una falla, la llengua que el titula i el contextualitza és la nostra. I això crea comunitat. Crea identitat. Crea memòria.

Però potser el més important de tot és el paper de les comissions infantils. Eixes xiquetes i xiquets que, sense adonar-se’n, aprenen valencià mentre juguen, mentre assagen un ball, mentre preparen una presentació o mentre escolten els majors discutir sobre si enguany la falla gran és massa moderna o massa clàssica. La llengua entra per osmosi, sense esforç, sense pressió. I això és un regal. Un regal que moltes llengües minoritzades del món no tenen. Un regal que no podem donar per fet.

Perquè sí, el valencià és una llengua minoritzada. No minoritària, que és una altra cosa. Minoritzada. És a dir, una llengua que ha sigut arraconada, menystinguda, invisibilitzada i, en alguns moments de la història, directament prohibida. I malgrat tot, ací està. Plantada com un monument faller, resistint al vent, a la pluja i a les modes. I quan arriba la nit de la cremà, no s’apaga. Al contrari: renaix. Perquè la llengua no és de cartó pedra. La llengua és de carn i ossos. És de veu i de memòria. I això no es crema.

Hi ha qui diu que les Falles són una festa del passat. Que si el fum, que si el soroll, que si la tradició és massa antiga per al món modern. Però el que no entenen és que precisament en eixa barreja de tradició i actualitat hi ha la força de la festa. Les Falles són un organisme viu que s’adapta, que evoluciona, que incorpora noves formes d’expressió sense perdre l’essència. I eixa essència és, en gran part, lingüística. Perquè una festa sense llengua és només un decorat. I ací no fem decorats: fem vida.

El Dia de la Llengua Materna ens recorda que cada idioma és un patrimoni que cal protegir. Però ací, més que protegir-lo, el vivim. El defensem sense necessitat de pancartes, simplement parlant-lo. El reivindiquem sense discursos solemnes, simplement fent-lo servir. El celebrem sense museus, simplement vivint-lo en el carrer. I això és el que fa del valencià una llengua tan poderosa: que no necessita justificacions. Només necessita espais. I les Falles li’n donen a cabassos.

És cert que encara hi ha reptes. Que encara hi ha qui es nega a utilitzar-lo en l’àmbit públic. Que encara hi ha institucions que el tracten com si fóra un caprici folklòric. Que encara hi ha prejudicis, complexos i pors. Però també és cert que cada vegada hi ha més gent que el parla amb naturalitat, que el transmet als fills, que el reivindica en el treball, que el utilitza en xarxes socials, que el incorpora a la seua vida quotidiana sense demanar permís. I això és imparable.

Les Falles, en aquest sentit, són un termòmetre social. Quan una festa tan massiva, tan popular i tan transversal utilitza el valencià com a llengua vehicular, vol dir que la llengua està viva. I no només viva: està forta. Està arrelada. Està estimada. I això és el millor indicador de futur que podem tindre.

Per això, en un dia com hui, cal dir-ho sense por: el valencià és la nostra llengua materna, la nostra veu i la nostra festa. És la llengua que ens fa poble, que ens fa comunitat, que ens fa sentir part d’una història compartida. És la llengua que ens connecta amb els nostres avantpassats i que, al mateix temps, ens projecta cap al futur. És la llengua que ens permet riure’ns de nosaltres mateixos, criticar el poder, celebrar la vida i plorar quan toca.

I mentre hi haja Falles, hi haurà valencià. Perquè la festa és un refugi, un escenari i un altaveu. És un espai on la llengua no només sobreviu, sinó que brilla. I això, en un món on tantes llengües desapareixen cada any, és un miracle. Un miracle que no cau del cel, sinó que construïm entre totes i tots. Amb cada paraula, amb cada vers, amb cada llibret, amb cada conversa de casal, amb cada crit de “senyor pirotècnic, pot començar la mascletà”.

El valencià no és només una llengua. És una manera de ser. I les Falles no són només una festa. Són una declaració d’intencions. Una manera de dir al món que no ens rendim, que no ens amaguem, que no renunciem a la nostra identitat. Que som un poble que parla, que canta, que riu i que crema. I que, malgrat tot, continua.

I això, al cap i a la fi, és el que significa tindre una llengua materna: tindre una veu pròpia. Una veu que no s’apaga. Una veu que, com la flama fallera, sempre troba la manera de renàixer.

llegir més

El valencià arraconat: crònica d’una renúncia política i manual d’insubmissió democràtica ^

Hi ha decisions que no s’anuncien amb rodes de premsa ni amb grans documents programàtics. S’executen en la discreció quotidiana, en la tria de cada paraula, en l’elecció de cada canal i en el to de cada missatge. La política lingüística a les xarxes socials institucionals n’és un exemple nítid: no es decideix una sola vegada, sinó cada dia, cada hora, cada cop que una administració opta per visibilitzar o amagar la llengua pròpia. Quan el valencià desapareix del fil de notícies, quan queda relegat a un racó folklòric o a escletxes puntuals en un mar de publicacions en castellà, no ens trobem davant d’un descuit ingenu, sinó d’un patró sostingut. És la política dels fets consumats, una forma de governar sense dir-ho, de transformar el paisatge comunicatiu per la via de la pràctica, i d’instal·lar una idea terrible: que el valencià és prescindible en el cor de la vida pública.

Aquest desplaçament s’esdevé en un context on la llei és explícita i l’esperit democràtic encara més. El marc normatiu del nostre territori no és ambigu pel que fa a la llengua pròpia: el valencià és llengua de l’administració i ha de ser preferent en la comunicació institucional. No és una recomanació ni una declaració lírica. És un mandat. I, tanmateix, massa sovint observem com la realitat digital institucional s’allunya d’aquesta obligació, amb justificacions que semblen raonables a primer colp d’ull però que, analitzades amb deteniment, revelen una renúncia fonda i continuada. Quan una institució pública comunica majoritàriament en castellà en els seus perfils d’alt abast, quan la llengua pròpia només compareix en formats marginals o en dates assenyalades, el missatge que rep la ciutadania és inequívoc: a la casa de tots, el valencià no fa falta.

El problema no és merament lingüístic. És democràtic i cultural. Allò que una administració decideix fer —o deixar de fer— amb la llengua marca un estàndard que la societat imita o, com a mínim, normalitza. El que no es veu als canals amb més audiència, als espais on la ciutadania passa hores cada dia, acaba interpretant-se com a innecessari. I una llengua que es jutja innecessària a l’administració, difícilment rebrà el respecte i l’atenció que mereix a l’empresa, a l’escola, a l’entitat de barri, al comerç o a la comunicació del club esportiu. Les institucions no només emeten informació; també eduquen en què és normal i què no ho és. Quan l’administració instaura una normalitat on el valencià és l’excepció, tot l’entorn social rep una lliçó silenciosa d’inferioritat.

La defensa d’una inclusió mal entesa s’ha convertit en coartada recurrent. Se’ns diu que emprar el castellà assegura que tothom entén el missatge i que, per tant, és la tria més inclusiva i eficient. Però la inclusió real no consisteix a eliminar la llengua pròpia, sinó a garantir-ne l’ús preferent allí on el poder públic té responsabilitat directa, assegurant alhora la comprensió universal amb els recursos necessaris. És perfectament possible i desitjable que les institucions comuniquen de manera que tothom tinga accés a la informació, sense sacrificar la centralitat simbòlica i operativa del valencià. Quan s’opta per substituir la llengua pròpia en comptes d’afegir, no estem davant d’una decisió tècnica; estem davant d’una opció política que consolida una jerarquia lingüística.

Aquesta jerarquia s’aprèn per acumulació de gestos. Avui és una urgència que s’emet en castellà perquè cal reaccionar de pressa. Demà és una campanya de gran abast que, per inèrcia de l’agència subcontractada, es planifica només en castellà. L’endemà és l’excusa de la continuïtat gràfica i, amb el temps, la ciutadania interioritza que els canals que realment marquen agenda municipal parlen en castellà. Per al valencià es reserven perfils específics, sovint amb menys impacte, menys pressupost i menys freqüència de publicació. Al remat, el que no apareix al timeline de la institució queda fora de la conversa pública. Així funciona la pedagogia de la invisibilitat.

Si assumim que el digital és el camp central de la comunicació contemporània, com podem admetre que, precisament ací, la llengua pròpia siga marginal? Si el gran aparador del que som com a comunitat està en els feeds institucionals, quin relat estem projectant quan el valencià hi és anecdòtic? Cap pla de foment de la llengua sobreviu si el poder públic, a les pantalles on es decideix la percepció col·lectiva, decideix que la llengua pròpia és un convidat de pedra. Una llengua pot resistir en llibres, aules i escenaris; pot subsistir en cercles de resistència i en espais de memòria. Però si no ocupa la plaça principal del present —que avui és digital—, queda sempre en posició subalterna.

No es tracta d’una crida a la uniformitat acrítica ni a l’exclusió d’altres llengües. Es tracta d’instal·lar una normalitat coherent amb el nostre marc democràtic: que el valencià siga la llengua de referència de l’administració, la que estructura la seua veu en públic, la que dona forma a la identitat institucional. I que, des d’aquesta posició central, es despleguen mecanismes de comunicació perquè els missatges arriben sense barreres a tota la ciutadania. El que és incompatible amb una democràcia lingüística madura és convertir l’accessibilitat en pretext per a la substitució sistemàtica del valencià.

Quan s’aborda aquesta qüestió s’acostuma a pensar de seguida en recursos, en capacitats tècniques, en equips i en terminis. És legítim i necessari parlar-ne. Però abans de qualsevol consideració logística hi ha una decisió de fons que no cal disfressar: la voluntat política de fer del valencià el marc per defecte de la comunicació. Si aquesta voluntat existeix, els recursos apareixen, l’organització s’adapta i els professionals canvien rutines. Si aquesta voluntat no existeix, tot seran perquès i peros, i el resultat serà el mateix: una absència que es fa norma.

El respecte a la llei no s’esgota en el compliment literal. Respectar-la implica entendre el perquè, abraçar l’esperit que la inspira i portar-lo a la pràctica amb ambició. El nostre ordenament no va nàixer per ancorar el valencià en la nostàlgia, sinó per garantir-ne la normalitat en el dia a dia de les institucions i, a través d’elles, en el conjunt de la societat. El que una administració publica a Instagram, a X o a Facebook té més impacte que cap ple municipal i que moltes rodes de premsa. És allí on la llei troba o perd la seua eficàcia. Una publicació no és un tràmit: és una afirmació de qui som.

També cal parlar de responsabilitats i de cadenes de decisió. Quan l’ús del valencià depén del zel particular d’una sola persona, l’atzar marca l’agenda lingüística. Una política pública que descansa en la voluntat d’un tècnic o d’una tècnica és fràgil per definició. L’ús normal de la llengua pròpia ha de formar part d’uns objectius clars, compartits per tots els nivells de l’organització. El personal de comunicació, els gabinets, les regidories i els equips directius han d’entendre que la llengua no és un afegit estètic, sinó una dimensió troncal del servei públic. Si aquest convenciment arrela, s’imposarà una disciplina natural i l’ús del valencià deixarà de ser un esforç heroïc per a esdevenir allò que sempre hauria d’haver estat: la rutina.

Cal dir amb claredat que la ciutadania té dret a comprovar aquesta rutina. L’obligació de retre comptes no es limita a la gestió pressupostària o a la contractació. També abasta l’àmbit lingüístic, i més encara quan està en joc una obligació legal explícita. Per això és tan important que la informació sobre l’ús del valencià als canals institucionals siga transparent, verificable i pública. No es tracta de convertir la llengua en un quadre de comandament fred, sinó de fer visible el compromís i de permetre que la crítica i la millora troben terreny fèrtil. Quan una institució mostra què fa, com ho fa i amb quins resultats, desactiva la sospita i convida la societat a implicar-s’hi.

La relació amb el teixit extern és igualment decisiva. Amb massa freqüència, la producció digital que sustenta els perfils institucionals s’externalitza a agències i empreses que, a falta d’un marc clar, treballen amb els seus hàbits de sempre. I els hàbits de sempre acostumen a passar pel castellà. El sector privat pot operar com vulga quan fa feina per a clients privats, però si gestiona recursos públics i construeix la veu digital de l’administració, ha d’ajustar-se al mandat públic. Això té una traducció senzilla: contractes que especifiquen exigències lingüístiques, criteris d’avaluació que valoren la competència en valencià i, si cal, penalitzacions quan es desatén el compromís. No es tracta de sancionar per sancionar; es tracta d’alinear incentius amb finalitats públiques.

El debat sobre recursos reapareix ací amb tota la seua intensitat. Es diu que produir continguts en valencià duplica l’esforç, que no hi ha mans suficients, que el pressupost s’estira fins on s’estira. Però hi ha maneres intel·ligents d’abordar aquest repte. Si l’estratègia parteix d’una producció nadiua en valencià, no de la traducció tardana d’un contingut pensat en castellà, els costos s’estabilitzen i la qualitat lingüística millora. Les plantilles, els bancs de recursos, els glossaris i els manuals d’ús estalvien hores, redueixen errors i donen coherència. No cal inventar la roda cada setmana; cal construir una infraestructura lingüística que permeta que el valencià fluïsca amb la mateixa naturalitat amb què flueix qualsevol altre element de la identitat institucional.

La dimensió emocional d’aquest debat no és menor. Durant massa temps, parlar en valencià en l’espai públic s’ha presentat com un exercici de militància que calia justificar constantment. Aquesta fatiga acumulada ha deixat un pòsit de resignació que cal superar. El valencià no necessita excuses; necessita normalitat. Necessita ser la llengua amb què la institució saluda, informa, convoca, resol, explica i celebra. Necessita ocupar l’espai central no per expulsar ningú, sinó per reflectir el que som de fet: un poble amb una llengua pròpia que vol viure en la seua llengua sense que això siga una extravagància.

Enfront d’aquesta reivindicació s’oposen sovint unes quantes idees fixes que convingut desmuntar. Es diu que la gent interactua més en castellà, com si la llengua fora l’única variable que determina l’abast i el compromís. En realitat, la qualitat del contingut, la seua rellevància, el moment de publicació, el tractament visual i el coneixement de l’audiència pesen més que la llengua triada. Es diu també que la urgència no dona temps, com si la professionalitat fóra incompatible amb la responsabilitat lingüística. Una organització que planifica amb anticipació, que disposa de recursos preparats i que estableix rols clars pot reaccionar amb celeritat sense sacrificar la llengua. Finalment, es planteja que el valencià és barrera, quan en realitat la barrera la crea el desús, no la presència. Com més es veu i s’escolta, més natural és per a tots.

La política lingüística digital, si vol ser creïble, ha d’acompanyar-se d’una narrativa pública que no titubege. No cal caure en l’epopeia ni en la retòrica grandiloqüent; cal explicar amb serenitat que el valencià és la llengua de l’administració perquè és la llengua del país. Cal fer visible que comunicar en valencià no és tancar-se, sinó obrir-se amb identitat, i que la coexistència amb el castellà està garantida quan la informació ho exigeix. Cal insistir que la defensa de la llengua no perjudica ningú, però beneficia la comunitat en el seu conjunt, perquè vincula la institució amb la seua base social, dona continuïtat cultural i reforça la cohesió.

Els mecanismes de garantia institucional juguen ací un paper que no s’ha d’infravalorar. Quan la ciutadania detecta una disfunció, quan comprova que la llei s’ignora o s’aplica de manera erràtica, té dret a recórrer a les vies que el sistema posa a disposició per corregir rumbs. Aquestes instàncies no haurien de ser l’últim recurs després d’anys de paciència, sinó un instrument normal de vigilància democràtica. Quan actuen, quan recomanen, quan assenyalen un incompliment, cal que aquesta veu tinga efecte en el terreny on més es nota: en el calendari editorial, en la composició dels equips, en la redacció de contractes i en l’avaluació periòdica.

No tot recau, però, en l’administració. La societat civil, el teixit cultural, els mitjans locals, les associacions i les empreses que treballen en el nostre ecosistema poden reforçar o debilitar aquesta aposta. Quan una entitat de referència decideix fer visible el valencià en els seus canals, quan una falla, un club o una cooperativa aposten per la llengua pròpia amb naturalitat, contribueixen a eixamplar la zona de confort col·lectiva. Quan l’empresa concessionària presenta propostes creatives en valencià sense esperar que li ho exigisquen, envia un missatge de maduresa professional i de respecte pel context on opera. Són detalls que canvien climes.

La resistència al canvi sovint es refugia en el cansament. Hi ha qui pensa que ja s’ha dit tot, que el debat és cíclic, que la realitat digital és massa veloç per a imposar-hi pautes públiques i que convé resignar-se a un bilingüisme de circumstàncies. Però la resignació no construeix drets, només els erosiona. La constància és menys espectacular que la protesta, però és més efectiva a mitjà termini. Una queixa reiterada amb bones maneres, una carta ben documentada, una proposta concreta, una reunió amb dades i solucions, una petició de transparència, una insistència amable i persistent poden obrir portes que semblaven tancades. La normalitat es fabrica amb una suma de gestos que es van encadenant.

Cal recordar que la llengua no és una peça de museu. És una eina viva que serveix per fer coses. Quan la institució la fa servir, la ciutadania ho percep i s’anima a usar-la també per a fer la seua vida. Quan la institució la substitueix per defecte, la ciutadania aprén que, en l’espai que més pesa, el valencià sobra. És una lliçó que no ens podem permetre. El nostre futur cultural no es conserva a base de declaracions solemnes, sinó amb la pràctica diària de cada perfil públic. El país que volem es construeix també a la pantalla del mòbil i del portàtil, en la llengua amb què s’explica a si mateix en temps real.

Tot plegat desemboca en una pregunta essencial que convé fer-se sense embuts. Quin tipus de comunitat volem ser? Volem una comunitat que tracta la seua llengua com un ornament, una música de fons agradable que es puja o baixa segons la circumstància? O volem una comunitat que entén que la llengua és columna vertebral de la seua identitat cívica, que la posa al centre amb serenitat i que la conjuga amb l’obertura i la pluralitat del nostre entorn? La resposta, si és honesta, demana coherència. I la coherència, en el món que habitem, es mesura en allò que fem al digital.

L’objectiu no és fer soroll, ni buscar una superioritat moral. L’objectiu és restituir una normalitat que ja està escrita en la nostra norma, però que necessita caminar amb pas ferm sobre el terreny relliscós de la comunicació contemporània. És cert que hi haurà moments d’error, que hi haurà dies d’urgència, que hi haurà peces que s’escapen. Però la direcció ha d’estar meridianament clara, sense excuses. Quan la institució s’hi posa de veritat, es nota. Es nota en el to, en l’abundància de contingut de qualitat, en la naturalitat amb què el valencià travessa formats i registres, en la manera com s’explica la ciutat o el poble a si mateix.

La millor notícia és que aquest canvi és possible i, de fet, és relativament senzill si hi ha convicció. Requereix una revisió de processos, una definició de rols, una aliança amb proveïdors que compartisquen criteris i una aposta per la formació del personal que gestiona xarxes. Requereix també valentia per a dir que, a partir d’ara, l’ordre natural de la casa és un altre i que la llengua pròpia en serà l’eix. No cal demanar perdó a ningú per exercir un dret col·lectiu; cal oferir un servei millor, més coherent i més digne.

Arribats a aquest punt, convé trencar l’última resistència: la por a quedar malament. Sovint s’evita un canvi perquè es tem la crítica, l’acusació d’exclusió o el retret d’instrumentalització. Però la millor forma d’esvair aquests fantasmes és fer bé la feina i explicar-la. Si la ciutadania rep una comunicació clara, pròxima i útil, si la institució demostra que continua garantint l’accés a la informació a tothom, si el relat s’argumenta amb serenitat i s’exemplifica amb constància, la polèmica s’apaga i queda la realitat. I la realitat que cal construir és la d’un espai públic on el valencià és present de forma natural, sense exhibicionismes i sense demanar permís.

El futur no espera. Cada dia que passa amb el valencià fora de l’aparador digital institucional és un dia en què la normalitat s’esquerda un poc més. Cada dia que el valencià entra per la porta gran d’aquests canals és un dia en què la confiança col·lectiva s’enforteix. No hi ha neutralitat possible en aquesta matèria. O s’aposta amb fets per una política lingüística que s’encarna en la pràctica, o s’accepta una residualització lenta que cap discurs compensarà. Fer país avui vol dir, també i sobretot, explicar el país en la llengua que el fa distint.

La democràcia es reconeix en detalls. En la cura de la forma, en el respecte a la llei, en la coherència de les institucions i en el valor que donen a allò que les defineix. Quan una administració decideix que la seua veu pública parla en valencià, està dient molt més que una tria de codi lingüístic: està dient que entén qui és i a qui serveix. I quan aquesta veu s’apaga, quan barreja el compromís amb la inèrcia, quan confon la comoditat amb la igualtat, la democràcia perd una part de la seua musculatura.

Per això, més que un clam, aquesta és una invitació a la serenitat exigent. Es tracta de fer el que s’ha de fer amb constància, de recompondre hàbits vells i d’instal·lar-ne de nous, de tractar la llengua pròpia com una evidència que no cal discutir cada dia. Es tracta de convertir la pantalla en el que hauria d’haver estat sempre: un espai de representació fidel d’allò que som. Quan això passe, comprovar l’ús del valencià a les xarxes institucionals deixarà de ser una gimcana, i els debats sobre si cal o no cal ja no tindran sentit. La normalitat haurà tornat al seu lloc, que és el centre.

I si algú encara es pregunta per què tanta insistència, la resposta és simple. Perquè les institucions no estan per posar excuses, sinó per posar exemple. I el primer exemple que cal donar és parlar al poble en la llengua del poble, sense ostentació i sense complexos, cada dia, a cada canal, en cada missatge. Així és com es fa política lingüística de veritat. Així és com es fa país. Així és com es garanteix que el futur no s’escriga d’esquena a la nostra identitat, sinó amb la tinta que li pertoca des de sempre.

llegir més

Opinions i responsabilitat ^

Hi ha moments en què un vídeo breu, quasi anecdòtic, és capaç de sacsejar-nos més que un llibre sencer. El fragment que he vist, protagonitzat per un professor de filosofia que interpel·la el seu alumnat sobre la idea que totes les opinions són respectables, és un d’eixos instants de lucidesa que ens obliguen a parar i pensar. No importa qui siga el docent ni la seua trajectòria; el que importa és la claredat amb què exposa un problema que travessa la nostra societat de dalt a baix. Vivim en un temps en què s’ha confós el dret a opinar amb la qualitat de les opinions, i eixa confusió està erosionant la nostra capacitat de conviure, de dialogar i fins i tot de comprendre el món.

L’article que segueix és una reflexió extensa sobre eixa qüestió. No pretén ser una lliçó magistral, sinó una invitació a recuperar el sentit crític i a assumir que pensar és una responsabilitat compartida. El vídeo és només el punt de partida d’un debat molt més profund.

El professor comença amb una pregunta aparentment senzilla: és veritat que totes les opinions són respectables? La majoria de persones, com el seu alumnat, respondrien que sí sense dubtar-ho. Però ell diu que no, i ho diu amb una contundència que sorprén perquè trenca un tabú contemporani. Hem convertit el respecte en una mena d’obligació universal, com si qualsevol idea, per absurda o injusta que siga, mereixera la mateixa consideració. Però això no és cert. El que és respectable és el dret a expressar una opinió sense por a represàlies, sense censura i sense inquisicions. El contingut de l’opinió, en canvi, pot ser perfectament criticable.

Aquesta distinció, que hauria de ser òbvia, s’ha anat diluint fins al punt que moltes persones la consideren ofensiva. Però és imprescindible recuperar-la. El dret a opinar és universal; la qualitat de les opinions no ho és. Hi ha opinions que són fruit de la ignorància, de la desinformació, de la mala fe o del prejudici. Hi ha opinions que fan mal, que exclouen, que degraden. I dir-ho no és intolerància, sinó responsabilitat.

Vivim en una cultura que ha convertit la subjectivitat en dogma. La frase “tinc dret a la meua opinió” s’utilitza com un escut per evitar qualsevol examen crític. És com si el simple fet de sentir una cosa la convertira automàticament en vàlida. Però no és així. Tindre dret a una opinió no significa que eixa opinió siga encertada, informada o moralment acceptable. El professor ho expressa amb naturalitat: hi ha opinions estúpides, injustes, racistes, blasfemes. I cal poder dir-ho sense que això es convertisca en un drama.

Aquesta confusió ha generat una renúncia progressiva al sentit crític. Hem passat d’un optimisme naïf que afirmava que totes les persones són bones a una versió intel·lectual igualment perillosa: totes les opinions són bones. I no, no ho són. Algunes són simplement errònies. Altres són perilloses. Altres són profundament injustes. I si no som capaços de distingir-les, acabem convertint el debat públic en un soroll caòtic on la veritat i la mentida pesen exactament el mateix.

El professor parla d’una abdicació del pensament crític, i té tota la raó. Aquesta abdicació té moltes causes. Una d’elles és la por al conflicte. Criticar una opinió s’ha convertit en sinònim d’atacar una persona. Això fa que moltes persones preferisquen callar abans que qüestionar. Una altra causa és la cultura de la immediatesa. Les xarxes socials han creat un ecosistema on el que importa no és pensar, sinó reaccionar. I reaccionar ràpid. L’argumentació, que necessita temps, matís i esforç, queda fora de joc.

També hi ha un component educatiu. Durant anys hem posat l’accent en l’expressió personal, en la creativitat, en la participació. Tot això és valuós, però insuficient. Hem oblidat que expressar-se sense criteri no és un acte de llibertat, sinó de desorientació. I finalment, hi ha una interpretació errònia de la democràcia. Que totes les persones tinguen dret a parlar no significa que totes les opinions tinguen el mateix valor. La igualtat de drets no implica igualtat de criteri.

El professor assenyala un altre problema fonamental: la crisi de l’argumentació. I ací toca un punt especialment delicat: la pèrdua de la capacitat lectora. Els arguments necessiten temps, profunditat i un cert entrenament mental que només es cultiva amb la lectura sostinguda. Però hui llegim menys, llegim pitjor i llegim més ràpid del que el pensament pot assimilar. Les noves tecnologies han creat un ecosistema de missatges breus que són excel·lents per entretenir, però nefastos per pensar. El cervell s’acostuma a la gratificació immediata i rebutja l’esforç cognitiu que implica seguir un argument complex.

Això genera una peresa argumental que és devastadora per a la vida democràtica. Quan l’opinió substitueix el coneixement, la ignorància es converteix en força política. I quan la ignorància es converteix en força política, la societat retrocedeix. És així de simple i així de greu.

Un exemple clar és la proliferació d’afirmacions que es presenten com a opinions però que en realitat són errors factuals. Quan algú diu que les vacunes no funcionen, que la Terra és plana o que el canvi climàtic és un invent, no està expressant una opinió, sinó una falsedat. Però en una cultura que idolatra la subjectivitat, qualsevol afirmació es presenta com a legítima només perquè algú la sent com a pròpia. Això és profundament perillós.

Una societat democràtica no es manté només amb urnes. Es manté amb persones capaces de deliberar. I deliberar implica escoltar, analitzar, contrastar i argumentar. Sense això, la democràcia es converteix en una competició de consignes buides. I les consignes buides són el terreny fèrtil del populisme. El professor ens recorda que l’argumentació no és un luxe intel·lectual, sinó una necessitat cívica. Sense arguments, no hi ha debat. Sense debat, no hi ha consens. Sense consens, no hi ha convivència.

La responsabilitat última recau en cadascuna de nosaltres. Pensar és un acte voluntari. Requereix esforç, disciplina i humilitat per reconéixer quan ens equivoquem. I sobretot, requereix valentia per acceptar que no totes les opinions són iguals. Que hi ha opinions que mereixen ser refutades. Que hi ha idees que mereixen ser combatudes. Que hi ha discursos que no mereixen respecte, sinó resposta.

Una societat madura no és aquella on totes les persones pensen igual, sinó aquella on el desacord és possible sense que es trenque la convivència. Però això només és possible si entenem que criticar una opinió no és atacar una persona. El professor ho diu amb una simplicitat desarmant: la respecte o no la respecte, depén de com siga la seua opinió. Això és exactament el que hem oblidat. Hem convertit el respecte en una obligació incondicional, quan hauria de ser una conseqüència del contingut.

Respectar una opinió injusta és una forma de complicitat. Respectar una opinió racista és una forma de violència. Respectar una opinió ignorant és una forma de negligència. El respecte no és automàtic: es guanya.

Si volem revertir aquesta crisi, cal repensar l’educació. Necessitem tornar a ensenyar lògica, retòrica, lectura profunda, capacitat de síntesi i, sobretot, capacitat de discutir amb rigor. No es tracta de formar oradores, sinó persones capaces de comprendre el món i de participar en ell amb criteri. No es tracta de guanyar debats, sinó de construir pensament.

El vídeo que he vist és breu, però el seu missatge és immens. Ens recorda que la democràcia, la convivència i fins i tot la veritat depenen de la nostra capacitat d’argumentar. I que aquesta capacitat està en perill. No podem permetre que la comoditat intel·lectual substituïsca el pensament crític. No podem permetre que la por al conflicte ens impedisca dir que una opinió és dolenta. No podem permetre que la superficialitat de les xarxes socials definisca la profunditat del nostre pensament.

Respectem el dret a opinar, sí. Però exigim que les opinions estiguen a l’altura del món que volem construir. Perquè només amb arguments podem avançar. I només amb arguments podem defensar-nos de la ignorància disfressada de llibertat.

llegir més