Vaga SAG ^

La vaga indefinida de la SAG no ha caigut del cel. No és un llamp inesperat enmig d’un estiu tranquil, ni un caprici sindical que apareix per torbar la rutina d’una ciutat que ja prou té amb la seua pròpia inèrcia. És, més bé, la conseqüència lògica d’un desgast que fa anys que s’acumula, d’un model de gestió que ha anat funcionant a base de pedaços i d’un silenci institucional que, massa sovint, ha confós la resistència de la plantilla amb una paciència infinita. I no: la paciència també té límits.

Quan una empresa pública com la SAG esclata, ho fa perquè abans ha anat absorbint tensions que ningú ha volgut mirar de cara. La manca de personal, la sobrecàrrega, la desorganització, la sensació que les decisions polítiques no sempre responen al servei públic sinó a altres lògiques menys confessables. Tot això no és nou. El que és nou és que, finalment, la plantilla ha dit prou. I ho ha dit de la manera més contundent que pot dir-ho un col·lectiu que sosté el funcionament quotidià d’una ciutat: amb una vaga indefinida.

Sagunt, mentrestant, observa el conflicte amb una barreja de sorpresa i resignació. Sorpresa perquè, com sempre, hi ha qui només desperta quan el problema es fa visible al carrer: contenidors plens, carrers bruts, serveis que s’alenteixen o s’aturen. Resignació perquè la ciutat ja arrossega una imatge de deixadesa que no és nova, i que la vaga només fa més evident. Però la pregunta que cal fer-se no és per què ara, sinó per què hem arribat fins ací. I la resposta, encara que moleste, és senzilla: perquè no s’ha volgut escoltar.

La SAG és molt més que una empresa municipal. És la infraestructura invisible que fa possible la vida quotidiana. És qui neteja, qui manté, qui repara, qui sosté. Quan funciona, ningú se’n recorda. Quan falla, tothom ho nota. I quan protesta, s’obri un debat que molts preferirien evitar. Però evitar-lo ja no és una opció. La vaga indefinida és un mirall incòmode que ens obliga a mirar-nos com a ciutat, com a administració i com a comunitat.

El problema de fons és que Sagunt ha viscut massa temps instal·lat en una cultura del pedaç. Quan hi ha un problema, s’arregla el mínim per eixir del pas. Quan hi ha una queixa, es promet una solució que després s’endarrereix. Quan la plantilla alerta que no pot més, se li demana un últim esforç. I així, any rere any, fins que el sistema es trenca. La vaga no és un error: és el resultat natural d’aquesta manera de fer.

També cal dir que la ciutat ha anat acumulant una sensació de degradació que no és només estètica. La brutícia als carrers, els abocaments incontrolats, la falta de manteniment en alguns barris, la percepció que els serveis no arriben on haurien d’arribar. Tot això té conseqüències en la convivència, en la cohesió social i en la imatge pública del municipi. I, paradoxalment, la plantilla que ara està en vaga és la mateixa que ha estat sostenint, amb esforç i professionalitat, un model que ja no donava més de si.

La responsabilitat última recau en l’Ajuntament. No perquè siga el culpable únic, sinó perquè és qui té la capacitat de transformar el conflicte en una oportunitat. Però això només serà possible si es deixa de banda la temptació de reduir-ho tot a una negociació salarial o a un desacord puntual. El que està en joc és molt més profund: és el model de gestió pública que volem per a la ciutat. Un model que ha de ser transparent, estable, participatiu i capaç de garantir que les persones que treballen en la SAG tinguen les condicions necessàries per fer la seua feina amb dignitat.

La ciutadania també té un paper en aquesta història. Massa sovint es parla de la SAG només quan hi ha un contenidor ple o un carrer brut. Però darrere de cada servei hi ha persones que treballen en condicions que no sempre són visibles. La vaga és una invitació a mirar més enllà del símptoma i entendre la malaltia. I la malaltia és un sistema que ha anat funcionant per inèrcia, sense una planificació real a llarg termini, sense una aposta clara per reforçar els serveis públics i sense una voluntat política de posar la cura de la ciutat al centre.

És cert que una vaga indefinida pot generar incomoditats. Però també és cert que la incomoditat és, a vegades, l’única manera de trencar la indiferència. Sagunt no pot continuar fent veure que tot va bé mentre la plantilla que sosté la ciutat treballa al límit. No pot continuar confiant que la bona voluntat de les persones substituïsca la responsabilitat institucional. I no pot continuar amagant els problemes sota l’alfombra, perquè l’alfombra ja no dona més de si.

El futur de la SAG, i per extensió el futur de la ciutat, dependrà de la capacitat de transformar aquest conflicte en un punt d’inflexió. No es tracta només de signar un acord. Es tracta de repensar-ho tot: l’organització interna, els recursos, la planificació, la relació entre l’Ajuntament i la plantilla, la manera com entenem el servei públic. I això només serà possible si hi ha valentia política, si hi ha escolta real i si hi ha un compromís ferm amb la dignitat laboral.

La vaga indefinida és un crit. Un crit que diu que així no podem continuar. Un crit que demana respecte, recursos i un futur digne. I és un crit que la ciutat ha d’escoltar. Perquè una ciutat que no cuida de qui la cuida és una ciutat que es condemna a la decadència.

Ara mateix, Sagunt té davant un repte i una oportunitat. El repte és gestionar un conflicte que ja no es pot ajornar. L’oportunitat és construir un model de gestió pública que siga exemplar, que pose les persones al centre i que entenga que la dignitat laboral no és una molèstia, sinó un pilar fonamental d’una ciutat viva i justa.

llegir més

Municipalisme davant la set del futur ^

L’inici de moltes reflexions sobre el clima sol començar amb dades alarmants o amb advertiments globals. Però, sincerament, ja no ens calen més titulars apocalíptics. El que ens cal és mirar el nostre poble, el nostre terme, els nostres barrancs i adonar-nos que el futur no és una idea abstracta, sinó un paisatge que ja està canviant. El Día de Lucha contra la Desertificación y la Sequía ens recorda precisament això: que la batalla per l’aigua i per la terra es juga ací, en el quilòmetre zero de cada municipi.

La desertificació no és un concepte tècnic que apareix en informes llunyans. És un procés que es nota en els camps que s’assequen massa prompte, en les fonts que deixen de brollar, en els incendis que cada any arriben abans i marxen més tard. I, davant d’això, el municipalisme no és només una administració de proximitat, sinó una trinxera. Els ajuntaments tenen la capacitat de decidir com es gestiona l’aigua, com es protegeixen els espais naturals, com es planifica el creixement urbà i com es fomenta una cultura de respecte pel territori.

Quan un municipi aposta per recuperar zones verdes, per renaturalitzar espais urbans, per reduir el consum d’aigua o per impulsar projectes de gestió sostenible, no està fent política menuda. Està fent política de supervivència. I quan una comunitat veïnal s’organitza per cuidar un hort urbà, per vigilar un bosc o per denunciar un abocament il·legal, està exercint un poder que sovint subestimem: el poder de la proximitat.

La lluita contra la sequera i la desertificació no es guanyarà només amb grans acords internacionals, encara que siguen imprescindibles. Es guanyarà amb decisions quotidianes, amb planificació valenta i amb una mirada que entenga que el territori no és un recurs infinit, sinó un patrimoni compartit. I això és municipalisme en estat pur: entendre que el futur es construeix des de baix, amb responsabilitat, amb comunitat i amb una consciència ecològica que ja no pot esperar.

llegir més

Ser valencià sense demanar perdó ^

Hi ha moments en què una persona descobreix que la seua identitat pesa més per als altres que per a ella mateixa. Que dir “soc valencià” o “soc valenciana” desperta mirades, comentaris o silencis que no busques, que no provoques i que, sincerament, no tens cap obligació de gestionar. És com si el simple fet de parlar valencià, de viure’l amb naturalitat, de defensar-lo sense complexos, activara un mecanisme de sospita en un país que presumeix de pluralitat però que encara no sap conviure amb la diversitat real.

Quan escolte declaracions com les de Manu Guix sobre ser català, inevitablement pense en nosaltres. En com, al País Valencià, encara hem de justificar que la nostra llengua és nostra, que no és un caprici, ni una mania, ni una bandera que agitem per molestar ningú. És la llengua amb què pensem, amb què estimem, amb què ens enfadem i amb què ens expliquem el món. I, malgrat això, encara hi ha qui espera que demanem permís per usar-la.

La paradoxa és que, quan afirmes amb serenitat que el valencià forma part de tu, hi ha qui ho interpreta com una agressió. Com si la teua identitat qüestionara la seua. Com si parlar valencià fóra un acte de rebel·lia i no de normalitat. I arriba un punt en què et canses. Et canses de justificar-te, de suavitzar-te, de traduir-te per no incomodar. Et canses de fer pedagogia a qui no vol aprendre res.

Però també hi ha un punt de dignitat que no es negocia. Un punt en què dius prou. En què entens que no és la teua responsabilitat fer que els altres se senten còmodes amb qui eres. Que no has de rebaixar-te per encaixar en un marc mental que no has triat. Que parlar valencià no és una provocació, sinó una evidència. I que si algú se sent amenaçat per això, el problema no és teu.

El més curiós és que, quan expresses aquesta idea amb naturalitat, hi ha qui et titlla de radical. Radical, tu, per voler viure en la teua llengua. Radical, tu, per no voler renunciar a allò que t’ha fet ser qui eres. Radical, tu, per no voler convertir el valencià en un record folklòric, en un decorat per a festes, en una peça de museu.

La veritat és que el valencià no necessita excuses. Necessita espais, respecte i continuïtat. Necessita que el visquem sense por i sense demanar perdó. Necessita que deixem de justificar-nos i comencem a existir amb la mateixa naturalitat amb què els altres existeixen en la seua llengua.

I si algú no ho entén, si algú s’ofén, si algú pensa que parlar valencià és una imposició, potser el que hauria de fer és mirar-se al mirall i preguntar-se per què li molesta tant que una persona siga qui és. Perquè, al remat, ser valencià o valenciana no és un acte de resistència. És un acte de vida. I no pensava demanar permís per viure.

llegir més

Joan Monleón, cultura pop valenciana ^

Joan Monleón és una icona que transcendeix el temps i la pantalla. Representa una manera d’entendre la cultura popular valenciana des de la proximitat, la ironia i la tendresa. En ell convivien la sàtira i la festa, la crítica i la complicitat, la televisió com a espai de trobada i no com a aparador. Monleón va ser molt més que un presentador: va ser un mirall —sense metàfora— d’un poble que volia reconèixer-se en la seua pròpia llengua i en els seus propis gestos.

La seua figura emergeix en un moment en què la televisió autonòmica buscava una veu pròpia. Canal 9 era aleshores un experiment d’identitat col·lectiva, i Monleón hi va posar el cor i la rialla. El seu programa, “El Show de Joan Monleón”, era una explosió de color, música i humor, però també una reivindicació de la quotidianitat. Les persones que hi participaven no eren celebritats: eren veïnes, treballadores, gent del carrer que trobava en aquell escenari una forma de ser visible. Monleón convertia la normalitat en espectacle, però sense ridiculitzar-la. La dignificava.

La cultura pop a la valenciana que ell encarnava no imitava models forans. Era autèntica, desacomplexada, feta de falles, de orxata, de sarcasme i de tendresa. Monleón sabia que la identitat no és una bandera, sinó una manera de mirar el món. I la seua mirada era inclusiva, festiva, crítica. Parlava en valencià amb naturalitat, sense impostura, i això ja era una declaració política. En una època en què la llengua sovint era motiu de confrontació, ell la convertia en pont, en riure compartit, en cançó.

La seua estètica era un carnaval permanent. Els vestits brillants, les coreografies impossibles, les cançons absurdes, tot formava part d’una poètica de l’excés que no buscava la perfecció, sinó la veritat emocional. Monleón entenia que la cultura popular és imperfecta, que la bellesa pot ser kitsch, que la sinceritat pot ser estrident. I en eixa estridència hi havia una forma de resistència: la de qui no vol ser invisible, la de qui reivindica el dret a existir amb alegria.

Amb el temps, la seua figura s’ha convertit en símbol d’una televisió que ja no existeix. Però més enllà de la nostàlgia, cal llegir Monleón com un precursor de la comunicació participativa. Abans que les xarxes socials democratitzaren la fama, ell ja havia obert la porta a la gent comuna. Abans que es parlara de diversitat, ell ja la practicava. En el seu programa hi cabien totes les edats, tots els accents, totes les maneres de ser. Era un espai on la diferència no es jutjava, es celebrava.

La seua mort va deixar un buit que encara pesa. No només per la pèrdua d’un artista, sinó per la desaparició d’una manera de fer televisió amb arrels. Monleón no era un producte, era una presència. I en un món cada vegada més mediatitzat, recordar-lo és recordar que la cultura popular necessita persones que la estimen, no empreses que la exploten. La seua herència és una invitació a recuperar la proximitat, la llengua, la festa com a espai de convivència.

Avui, quan la cultura valenciana busca noves formes d’expressió, Monleón continua sent una referència. No per repetir el seu estil, sinó per entendre el seu esperit. La seua manera de fer era radicalment democràtica: tothom podia participar, tothom podia ser protagonista. I això és el que la cultura necessita per ser viva: que siga compartida, que siga de totes les persones, que no tinga por de riure’s d’ella mateixa.

Reivindicar Joan Monleón és reivindicar una manera d’estimar el país sense solemnitat. És recordar que la identitat no es construeix amb discursos, sinó amb gestos, amb cançons, amb moments compartits. És defensar que la cultura popular no és menor, sinó essencial. Perquè en ella es reconeix la comunitat, la memòria, la diversitat. Monleón ho sabia, i per això el seu llegat és tan profund: va fer de la televisió un espai de poble, de festa i de pensament.

La cultura pop a la valenciana que ell va crear és un patrimoni que cal cuidar. No per museïtzar-lo, sinó per continuar-lo. Perquè cada nova expressió artística que parla en valencià, que celebra la vida amb humor i amb crítica, és hereva d’aquell esperit. Monleón ens va ensenyar que la cultura no és elit, sinó convivència. Que la festa pot ser reflexió. Que la rialla pot ser política.

En temps de pantalles globals, recordar Joan Monleón és recordar que la cultura també pot ser local, pròxima, humana. Que la televisió pot ser un espai d’inclusió i no de uniformitat. Que la llengua és una abraçada, no una frontera. I que la felicitat compartida és una forma de resistència. Monleón va fer de tot això una obra d’art col·lectiva. I encara avui, quan sona una cançó absurda o una frase seua reapareix en una conversa, el seu esperit torna a brillar, com aquella jaqueta morada que convertia la quotidianitat en festa.

llegir més

Les tortugues marines i la nostra incapacitat absoluta per no fer el ridícul com a espècie ^

Hi ha animals que, només de mirar-los, ja et fan sentir malament amb tu mateix. No perquè siguen agressius o perquè et jutgen, sinó perquè són tan increïblement millors que tu en tot, que et deixen en evidència. Les tortugues marines són exactament això. Un recordatori vivent que la natura funciona perfectament fins que apareix l’ésser humà amb una bossa de plàstic i un somriure de persona que no sap reciclar.

Les tortugues marines són animals que porten ací milions d’anys. Milions. Nosaltres portem quatre dies i ja hem aconseguit carregar-nos mitja festa. És com si elles foren les veteranes d’un festival que coneixen tots els trucs per sobreviure, i nosaltres els novatos que arriben, es cremen amb el sol, perden la motxilla i acaben dormint damunt d’un palet. I després encara preguntem per què ens miren amb eixa cara de resignació.

Quan una tortuga marina naix, ix de l’ou i corre cap a la mar com si li anara la vida, perquè efectivament li va la vida. És un moment èpic, digne d’una pel·lícula. I mentrestant, nosaltres, com a espècie, no som capaços ni d’arribar puntuals a una reunió de Zoom. Elles, amb dos minuts de vida, ja tenen més clar el seu futur que nosaltres amb trenta anys i tres màsters.

Les tortugues marines són un exemple de constància. Fan viatges de milers de quilòmetres, tornen exactament a la mateixa platja on van nàixer, i tot això sense Google Maps, sense GPS i sense que ningú els envie un missatge de “on estàs?”. Nosaltres, en canvi, necessitem un navegador per anar al supermercat i encara així ens perdem. I si ens canvien un carrer de sentit, ja és el caos absolut. Les tortugues no. Les tortugues tenen dignitat.

També tenen paciència. Una tortuga marina pot viure més de cent anys. Cent anys. Nosaltres, amb trenta, ja estem dient que estem cansats, que la vida és dura, que necessitem vacances. Elles no. Elles continuen, impertorbables, com si el temps no els afectara. I potser no els afecta perquè no tenen xarxes socials. No han de veure vídeos de gent fent ioga damunt d’un penya-segat. No han de llegir comentaris de persones enfadades perquè algú ha dit que la pizza amb pinya està bé. Les tortugues viuen tranquil·les perquè no saben què és Twitter.

Però el millor de les tortugues marines és que són elegants. Neden amb una calma que fa enveja. Són com eixes persones que entren a una festa i tot el món es gira. No perquè facen soroll, sinó perquè tenen una presència natural. Nosaltres, en canvi, entrem a una festa i el primer que fem és buscar el bany. O la taula del menjar. O eixir del grup de WhatsApp perquè ens fa ansietat. Les tortugues no tenen ansietat. Les tortugues tenen classe.

I ara ve la part trista. Les tortugues marines estan en perill. I no perquè siguen tontes, que no ho són. Són molt més intel·ligents que nosaltres. Estan en perill perquè nosaltres som un desastre. Perquè tirem plàstic a la mar. Perquè contaminem. Perquè construïm massa prop de la costa. Perquè deixem llums enceses que desorienten les cries. Perquè, en general, som com eixe veí que sempre fa soroll i mai recull el que embruta.

Les tortugues confonen les bosses de plàstic amb meduses. I això és culpa nostra. No és culpa d’elles. Elles no tenen per què saber que hem inventat un material que triga centenars d’anys a desfer-se i que, per alguna raó inexplicable, utilitzem per embolicar fruita que ja porta la seua pròpia pell. Si les tortugues pogueren parlar, ens dirien: de veritat era necessari embolicar un plàtan? I tindrien tota la raó.

També hi ha el tema de la pesca accidental. Les tortugues queden atrapades en xarxes que no són per a elles. És com si anares pel carrer i de sobte caigueres en una trampa per a senglars. I després la gent diguera: ai, quina mala sort. No és mala sort. És mala gestió. És mala planificació. És mala consciència. Les tortugues no haurien d’estar esquivant obstacles humans per sobreviure. Ja tenen prou amb els depredadors naturals. No necessiten depredadors artificials.

I després hi ha el canvi climàtic. Les tortugues marines depenen de la temperatura de la sorra per determinar el sexe de les cries. Si la sorra està massa calenta, naixen més femelles. I això, a llarg termini, és un problema. Un problema que no han creat elles. Un problema que hem creat nosaltres amb la nostra afició a cremar coses i a fer com si no passara res. Les tortugues no tenen la culpa que nosaltres siguem addictes a l’aire condicionat.

Però malgrat tot això, les tortugues continuen. Continuem veient-les tornar a les platges, pondre ous, lluitar per sobreviure. Són un exemple de resistència. Un exemple de dignitat. Un exemple de com es pot continuar endavant encara que el món s’haja tornat boig. I això és inspirador. Molt inspirador. Tant, que quasi fa vergonya ser humà.

Potser hauríem d’aprendre d’elles. Hauríem d’aprendre a moure’ns amb més calma. A no fer tant de soroll. A no destruir el lloc on vivim. A no confondre bosses de plàstic amb meduses, metafòricament parlant. A tindre una mica més de paciència. A no perdre’ns tant. A tornar als llocs que ens fan bé. A cuidar el que és fràgil. A entendre que no som el centre del món.

Les tortugues marines no ens necessiten. Nosaltres les necessitem a elles. Necessitem saber que encara hi ha animals que fan les coses bé. Que encara hi ha vida que funciona. Que encara hi ha esperança. I si volem que continuen existint, potser ha arribat el moment de deixar de comportar-nos com criatures que no saben què és una paperera.

Les tortugues marines són un regal. Un regal que no mereixem, però que encara tenim. I estaria bé conservar-lo. No per quedar bé. No per fer-nos fotos. No per penjar-ho a Instagram. Sinó perquè un món sense tortugues marines seria un món molt més trist. I ja tenim prou tristesa.

llegir més