No és només governar: és a qui es governa i per a què ^

No n’hi ha prou amb governar: cal saber a qui es governa i per a què. Hi ha una diferència profunda entre ocupar una institució i exercir el poder amb sentit col·lectiu. Governar no és només gestionar pressupostos, tancar acords o assegurar majories circumstancials. Governar és prendre decisions pensant en la gent, en els territoris i en el futur compartit, i assumir també a qui beneficien eixes decisions i qui en paga les conseqüències.

Durant anys, moltes institucions valencianes havien començat a caminar, amb totes les limitacions i contradiccions del món, cap a un model que posava les persones al centre. Els pobles xicotets, els serveis públics, les polítiques d’igualtat, la defensa del territori i una idea bàsica de justícia social formaven part d’un full de ruta recognizable. No era cap revolució, però sí una direcció clara. Hui, eixa direcció s’ha anat esvaint.

El problema no és només qui governa, sinó com s’aconsegueix governar. Quan la governabilitat depén de suports que neguen drets, qüestionen consensos democràtics bàsics o imposen vetos ideològics, el cost no és retòric. Es paga amb decisions concretes, amb silencis forçats i amb renúncies que tenen conseqüències reals en la vida de la gent.

Quan es decideix eliminar paraules per poder aprovar pressupostos, no s’està fent pragmatisme, sinó assumint que hi ha realitats incòmodes que cal amagar. I quan una realitat incomoda tant que s’esborra del discurs públic, el següent pas sol ser deixar d’actuar-hi. Així, la igualtat, la memòria democràtica o la lluita contra les violències tornen a ser tractades com a problemes, no perquè ho siguen, sinó perquè posen en risc equilibris polítics febles.

Un altre símptoma preocupant és el retorn d’una manera antiga de fer política, basada en l’arbitrarietat disfressada d’eficiència. Quan el repartiment dels recursos deixa de fonamentar-se en criteris clars i justos i passa a dependre de pactes tàctics o equilibris interns, els municipis deixen de ser subjectes amb drets per a convertir-se en espais que han de demanar, esperar o agrair.

Els pobles del País Valencià no necessiten favors ni tractes preferents. Necessiten institucions que garantisquen serveis, que actuen amb equitat i que entenguen el territori com un projecte compartit, no com un tauler de compensacions polítiques. La cohesió territorial no es construeix repartint engrunes, sinó assegurant drets.

Però el més greu no és una decisió concreta o una polèmica puntual. El més preocupant és la sensació que s’ha renunciat a pensar a llarg termini. Quan governar es redueix a resistir el dia a dia, a quadrar números o a evitar conflictes amb qui sosté majories fràgils, el futur desapareix del debat polític. Sense projecte, només s’administra el present fins que s’esgota.

El País Valencià necessita un horitzó compartit. Necessita apostar de debò per una transició ecològica justa, per la cohesió social, per la defensa de la llengua i la cultura pròpies, per uns serveis públics forts i per unes institucions transparents i valentes. Sense això, el govern es converteix en una simple gestió del que hi ha, sense ambició ni sentit col·lectiu.

Reivindicar no és crispar. Criticar no és destruir. Al contrari, és assumir la responsabilitat de no normalitzar retrocessos que ens fan pitjor com a societat. Callar per prudència pot semblar moderació, però massa sovint acaba sent complicitat. Dir el que no funciona, assenyalar les renúncies i exigir un rumb diferent també és una manera de cuidar les institucions i la democràcia.

Aquest text no va contra persones concretes, sinó contra una manera de governar sense projecte, sense coratge democràtic i sense respecte profund per tot allò que ha costat anys construir. Perquè governar és triar. I no triar mai és, en realitat, una decisió molt clara.

llegir més

L’esport com a pont: Internuclis, una ciutat que es reconeix en moviment ^

Sagunt és una ciutat singular. Ho és per la seua història mil·lenària, per la seua diversitat social i, sobretot, per la seua estructura urbana dual: Sagunt i el Port de Sagunt. Durant dècades, aquesta realitat ha sigut explicada massa sovint des de la divisió, com si fóra un problema a gestionar. Però potser ha arribat el moment de canviar la mirada i entendre que allò que ens fa diversos també ens pot fer més forts. En aquest camí, el Pla Esportiu de Sagunt i el projecte de Ciutat Esportiva d’Internuclis emergeixen com una oportunitat real per a construir ciutat des de la convivència, la salut i el moviment.

L’esport no és només una activitat física. És un llenguatge universal que no necessita traducció, una escola de valors que s’aprèn sense manuals i una eina de cohesió social d’una potència extraordinària. Quan una xiqueta entrena amb una altra vinguda d’un altre barri, quan un club acull persones de diferents edats, orígens i realitats, o quan una família travessa la ciutat per a animar un partit, el que està passant va molt més enllà de l’activitat esportiva: s’estan teixint vincles.

Internuclis, per la seua ubicació geogràfica i simbòlica, és el lloc idoni per a convertir-se en aquest gran punt de trobada. No és Sagunt ni és el Port: és l’espai compartit. Apostar per consolidar-lo com a ciutat esportiva de referència no significa recentralitzar per caprici, sinó crear un espai comú, accessible, on totes les persones se senten part d’un mateix projecte col·lectiu.

El Pla Esportiu planteja una visió a llarg termini, necessària en una època en què l’urbanisme sovint corre darrere de les urgències. Parlar d’un estadi municipal, de la millora i ordenar els equipaments existents, de sostenibilitat, accessibilitat i inclusió, no és parlar només d’obres: és parlar de model de ciutat. Un model on l’esport base té el mateix pes que l’esport d’alt nivell, on la salut comunitària és tan important com la competició, i on la igualtat d’oportunitats no depén del codi postal.

En una societat cada vegada més fragmentada, l’esport continua sent un dels pocs espais on la cooperació, l’esforç compartit i el respecte a les normes són experiències viscudes, no eslògans. A Internuclis poden coincidir cada setmana centenars de persones que, probablement, no es trobarien en un altre context. I aqueixa convivència quotidiana, aparentment banal, és profundament transformadora. L’esport normalitza la diversitat, ens fa veure’ns com a companys i companyes abans que com a diferents.

Defensar el Pla Esportiu de Sagunt és també defensar una idea molt concreta: que la inversió pública en esport no és una despesa supèrflua, sinó una aposta per la preventiva, per la educació en valors i per la cohesió social. Cada pista, cada vestuari accessible, cada espai compartit és una inversió en salut física, però també en salut emocional i comunitària. I això és especialment rellevant en un municipi en creixement, amb nous veïns i veïnes que necessiten espais on arrelar, participar i sentir-se part.

A més, construir ciutat esportiva a Internuclis significa trencar definitivament amb la lògica del “cada nucli el seu” per avançar cap a una ciutat pensada de manera global. No es tracta de llevar oportunitats a ningú, sinó de multiplicar-les des de la connexió. Quan un projecte és inclusiu, ben planificat i orientat al bé comú, no divideix, suma.

Per això, cal defensar aquest pla amb convicció i responsabilitat. Exigir que es faça bé, que es faça amb participació, que siga sostenible i accessible, però també tindre la valentia política i social d’entendre que sense projectes compartits no hi ha ciutat compartida. Internuclis pot ser molt més que un espai entre dos llocs: pot ser el lloc on Sagunt es reconeix com una sola ciutat en moviment.

Apostar per l’esport com a eina d’interconnexió és apostar per una ciutat més sana, més justa i més cohesionada. I això, hui més que mai, no és només desitjable: és imprescindible.

llegir més

L’única república: la valenciana ^

Hi ha paraules que, quan les pronunciem, desperten un eco antic, com si vingueren d’un temps en què encara ens atrevíem a imaginar col·lectivament. República és una d’aquestes paraules. No tant per la càrrega ideològica, sinó per la promesa que conté: la idea que la cosa pública ens pertany a totes les persones, que el poder no baixa del cel ni de cap genealogia, sinó que puja del carrer, de la plaça i de la vida compartida.

En un país acostumat a mirar-se al mirall amb una barreja d’ironia i resignació, parlar d’una república valenciana pot sonar a provocació, a fantasia o a simple exercici literari. Però també pot ser una manera d’interrogar-nos sobre qui som i qui voldríem ser. Perquè, al capdavall, la pregunta no és si una república és possible, sinó si la democràcia que tenim és suficient.

La valenciana és una societat que s’ha reinventat moltes vegades: de port mediterrani a motor industrial, de terra agrícola a laboratori cultural. Hem sobreviscut a conquestes, decadències, renaixences i silencis. I, malgrat tot, continuem ací, tossudament vives i vius, amb una identitat que no necessita proclames perquè es manifesta en cada gest quotidià: en una conversa al mercat, en una mascletà, en un vers d’Estellés, en un partit de pilota o en una paella feta amb orgull i sense concessions.

Aquesta vitalitat és, en si mateixa, una forma de república: una comunitat que es reconeix, que es cuida i que es projecta cap al futur.

Quan parlem de l’única república, la valenciana, no estem necessàriament dibuixant fronteres noves ni redactant constitucions imaginàries. Estem parlant d’una actitud, d’una manera d’entendre el país. Una república valenciana seria, abans que res, un espai on la llengua fóra patrimoni compartit, on les institucions foren transparents i pròximes, on l’economia estiguera al servei de la gent, on la cultura actuara com a motor i no com a decorat, i on la diversitat fóra celebrada i no simplement tolerada.

És a dir, una república que no necessita proclamar-se per existir, perquè ja es manifesta en la manera com vivim, treballem i ens relacionem.

Potser la força d’aquesta idea no està en la seua literalitat, sinó en la seua capacitat de sacsejar-nos. De fer-nos preguntes incòmodes. De recordar-nos que la democràcia no és un regal, sinó una construcció permanent. La república valenciana —real o simbòlica— és un horitzó que ens obliga a imaginar un país més just, més lliure i més digne. I això, siga quin siga el marc polític, és una aspiració legítima i necessària.

Potser algun dia tindrem debats constitucionals, referèndums o processos històrics que transformen el mapa. O potser no. Però el que sí que tenim, ara mateix, és una societat que no renuncia a pensar-se, a reivindicar-se i a projectar-se. I això, en un món que sovint ens vol muts i obedients, ja és una forma de república.

La valenciana. L’única que depén de nosaltres.

llegir més

Que suposa la derrota d'Orban per al País Valencià? ^

La derrota de Viktor Orbán, un dels principals referents europeus de l’extrema dreta i del nacional-populisme autoritari, no és només un canvi polític a Hongria. És un moviment de fons que travessa Europa i que, inevitablement, arriba fins al País Valencià. Ací, on les dinàmiques polítiques dels últims anys han estat marcades per l’ascens de discursos il·liberals, la caiguda d’un líder que havia servit de model per a part de la dreta radical té un impacte simbòlic i pràctic.

Per a l’extrema dreta valenciana, Orbán era un mirall on mirar-se. El seu projecte de recentralització, control mediàtic, regressió de drets i identitat excloent havia inspirat part del relat de Vox i, en alguns moments, havia condicionat les cessions del Partit Popular en matèria de drets LGTBI, polítiques migratòries o educació. Amb la derrota d’Orbán, aquest referent internacional perd força, i amb ell també es debilita la legitimitat d’unes polítiques que pretenien normalitzar retrocessos en drets i llibertats.

La caiguda d’un govern il·liberal reforça el bloc democràtic i europeista. Envia un missatge clar: Europa no està disposada a normalitzar projectes que erosionen l’estat de dret. Això pressiona el Consell valencià a moderar-se i a evitar derives que recorden massa el model hongarés. Alhora, dona aire a les forces progressistes i valencianistes, que poden reivindicar que el futur passa per més democràcia, més drets i més Europa. També reforça la idea que el País Valencià forma part d’un espai europeu que defensa la pluralitat, la convivència i la cohesió social.

En el debat valencià sobre drets i llibertats, la derrota d’Orbán té un efecte clar. Les esmenes que pretenien limitar drets de persones trans o migrants, i que havien generat alarma entre entitats socials, queden ara més deslegitimades. El missatge és que els retrocessos no són inevitables i que la societat civil té capacitat d’influir i de frenar polítiques regressives. Això empodera col·lectius i obliga el govern valencià a repensar la seua relació amb Vox, que queda ideològicament desorientat.

Per al valencianisme polític, aquest moment pot ser una oportunitat. La derrota d’un projecte autoritari reforça la idea que els models inclusius, de proximitat i arrelats al territori són els que generen confiança. Obri un espai per reivindicar un País Valencià que no imite fórmules importades, sinó que construïsca el seu propi camí basat en l’autogovern, la cohesió social i una identitat oberta i mediterrània.

La derrota d’Orbán recorda que la democràcia no és irreversible, però també que pot ser defensada i recuperada. Per al País Valencià, és una invitació a mirar cap al futur amb més ambició democràtica i amb la convicció que el nostre model de convivència continua sent una alternativa potent. És un vent d’Europa que arriba fins ací i que ens recorda que la democràcia es cuida cada dia, també des de la nostra terra.

llegir més

Miquel Grau, memòria que encara ens interpel·la ^

Hi ha noms que no haurien d’haver desaparegut mai de la nostra memòria col·lectiva. Noms que representen molt més que una biografia truncada: són símbols d’un país que lluitava —i continua lluitant— per la llibertat, la dignitat i la democràcia. Miquel Grau és un d’aquests noms. Un jove alacantí assassinat el 1977 per un militant d’extrema dreta mentre penjava cartells per la Diada del 9 d’Octubre. Un crim polític, un atac directe a la llibertat d’expressió i una prova que la transició no va ser tan exemplar com alguns encara volen fer creure.

Compromís ha tornat a reivindicar la seua figura arran de la modificació de la Llei de Memòria Democràtica, que permet reconéixer i indemnitzar les víctimes de la violència feixista durant la transició. És una reivindicació justa i necessària, que arriba tard però que almenys obri una porta a reparar, encara que siga simbòlicament, una ferida que mai no ha deixat de fer mal.

Sagunt també va alçar la veu

A casa nostra, Sagunt també va fer el que tocava. Compromís per Sagunt va demanar que la ciutat reconeguera la figura de Miquel Grau, perquè la memòria democràtica no és patrimoni d’un territori concret, sinó de totes les persones que entenem que la llibertat es defensa recordant aquelles que la van pagar massa cara.

Sagunt, ciutat de memòries obreres, de lluites veïnals i de resistències culturals i polítiques, no podia quedar al marge. Reivindicar Miquel Grau des d’ací és assumir que la violència feixista no és un episodi llunyà, sinó una amenaça que sempre pot tornar quan la democràcia es relaxa o es banalitza.

Per què importa recordar-lo hui

La memòria no és arqueologia, és política viva. Quan es normalitzen discursos d’odi, quan es qüestionen drets fonamentals o quan es blanquegen actituds autoritàries, recordar Miquel Grau esdevé un acte de resistència democràtica. La seua mort no és només un fet del passat, és un advertiment sobre el present i el futur.

Les institucions, també les locals, tenen el deure moral de posar nom i cognoms a les víctimes de la intolerància. No per revenja, sinó per justícia i per responsabilitat democràtica.

Un país que recorda és un país que avança

El reconeixement estatal és un pas endavant, però la memòria democràtica es construeix també des dels pobles i les ciutats, des de les escoles, des de les entitats i des de les persones que no volen que la història es repetisca. Sagunt, amb la petició de Compromís, va demostrar que no vol ser un territori amnèsic. Que sap que la llibertat es defensa cada dia. Que la memòria és una eina de futur.

Que Miquel Grau no siga només un nom

Que siga un record viu, una lliçó i un compromís compartit. Perquè si oblidem Miquel Grau, oblidem per què vam decidir ser un poble lliure.

llegir més