Casa nostra, orgull nostre ^

Hi ha qui diu que parlar de diversitat sexual i de gènere és complicat, que és un tema delicat, que millor no tocar-lo massa perquè pot incomodar. I jo sempre pense el mateix: si encara incomoda, és precisament perquè no en parlem prou. El silenci mai ha sigut neutral. El silenci és un espai on creixen els prejudicis, les pors i les violències. Per això, cada vegada que defense l’educació LGTBIQ+ com una necessitat bàsica, no ho faig per militància abstracta, sinó perquè ho he vist, ho he viscut i ho he comprovat en primera persona.

A casa meua, des de fa anys, hem decidit que la llibertat no és un eslògan, sinó una pràctica quotidiana. Un espai segur no és un cartell penjat a la porta, és una manera de mirar, d’escoltar i d’acompanyar. És saber que qualsevol persona que entre pot respirar sense por, pot ser qui és sense justificar-se, pot estimar sense demanar permís. I això, que sembla tan bàsic, encara és revolucionari.

Quan pense en la importància de l’educació, pense també en la responsabilitat que tenim com a persones adultes. No podem delegar-ho tot a l’escola, com si la convivència i el respecte foren assignatures que només es donen entre pissarres i pupitres. L’educació real comença a casa, en les converses de després de sopar, en les preguntes que no esquivem, en les mirades que no jutgen. Comencen quan una criatura pregunta per què dues dones es donen la mà i la resposta no és un murmuri incòmode, sinó una explicació natural, clara i afectuosa. Comença quan un adolescent diu que no sap ben bé qui és, i en lloc de rebre un sermó, rep un abraç i un “ací estic”.

La diversitat no és una amenaça, és una oportunitat. Una societat que educa en la diversitat és una societat que es vacuna contra l’odi. I això no és una exageració. Quan una persona creix entenent que hi ha moltes maneres de ser, de sentir i d’estimar, és molt més difícil que després caiga en discursos que busquen dividir, assenyalar o fer mal. L’educació LGTBIQ+ no és adoctrinament, és prevenció. Prevenció de la violència, del bullying, de la discriminació, de la soledat que tantes persones han patit durant dècades.

Jo he vist com canvia la vida d’algú quan descobreix que no està sol. He vist com es relaxen les espatles, com s’il·lumina la cara, com es transforma la veu quan entén que pot parlar sense filtres. He vist com persones que venien carregades de pors acabaven rient al menjador de casa, com si de sobte el món fora un lloc un poc més amable. I això no ho fa cap llei per si sola, ni cap protocol, ni cap campanya institucional. Ho fa la proximitat, la confiança, la coherència de dir “ací pots ser tu” i demostrar-ho cada dia.

També he vist el contrari. He vist el dolor de qui ha crescut en entorns on la diversitat era motiu de burla o de càstig. He escoltat històries de silencis llargs, de dobles vides, de pors que s’arrosseguen durant anys. I cada vegada que escolte una d’aquestes històries, em reafirme en la idea que educar no és opcional. Que parlar de LGTBIQ+ no és un caprici, és una urgència. Que no fer-ho té conseqüències reals en la vida de les persones.

Per això defense que l’educació afectivosexual siga integral, inclusiva i valenta. Que no es quede en quatre conceptes biològics i prou, sinó que parle de sentiments, de relacions sanes, de consentiment, de respecte, de diversitat. Que no tinga por de dir lesbianes, gais, bisexuals, trans, intersexuals, queer, perquè les paraules que no es pronuncien són les que després es converteixen en insults. I no podem permetre que la identitat de ningú siga utilitzada com una arma.

A casa meua, parlar d’aquests temes és tan natural com parlar de què soparem. No perquè siga un tema recurrent, sinó perquè no és un tabú. I això fa que les persones que entren, siguen de la família o no, senten que poden expressar-se sense por. Que poden contar el que viuen, el que senten, el que dubten. I jo, que he crescut en un entorn on no sempre era així, valore moltíssim haver construït aquest espai segur. No és perfecte, però és honest. I això ja és molt.

Quan defense la importància de l’educació LGTBIQ+, ho faig també pensant en les generacions que venen. En les criatures que hui tenen cinc, deu o quinze anys i que mereixen créixer sense haver d’amagar-se. Mereixen un món on no hagen de fer-se xicotets per encaixar. Mereixen saber que la seua existència no és un error, sinó una possibilitat preciosa. I això només ho aconseguirem si eduquem amb valentia, si trenquem silencis, si convertim les cases en espais de llibertat i les escoles en espais de respecte.

També ho faig pensant en les persones adultes que encara carreguen ferides. En aquelles que no van tindre un espai segur quan el necessitaven i que ara busquen, a poc a poc, reconstruir-se. Per a elles també és important que la societat avance, que el discurs canvie, que la diversitat siga visible i celebrada. Perquè mai és tard per sentir-se lliure, però és molt més fàcil quan el món acompanya.

La lluita LGTBIQ+ no és només una reivindicació de drets, és una reivindicació de dignitat. I la dignitat es construeix amb educació, amb diàleg, amb espais segurs, amb afecte. No és una batalla cultural, és una aposta per la convivència. I si hi ha qui s’hi oposa, no és perquè defense cap valor superior, sinó perquè té por de perdre privilegis o de qüestionar creences que mai ha revisat.

Per això, quan pense en el futur, no pense en grans discursos ni en grans gestes. Pense en converses quotidianes, en famílies que escolten, en escoles que acompanyen, en amistats que abracen, en cases que obrin finestres i deixen entrar aire fresc. Pense en la meua pròpia experiència i en com un espai segur pot canviar-ho tot. I pense que, si cada persona fera un xicotet pas en aquesta direcció, el món seria molt més habitable.

La diversitat no és una moda ni una bandera que només traiem al carrer en juny. És una realitat humana que mereix ser entesa, respectada i celebrada cada dia. I això comença parlant-ne, educant, escoltant i estimant. Comença a casa. Comença en cada espai segur que som capaços de crear. Comença en nosaltres.

llegir més

El valencià no ix a escena al Teatre Romà ^

Hi ha silencis que pesen més que qualsevol discurs. Hi ha decisions que no cal justificar perquè parlen per si mateixes. I hi ha programes culturals que, quan els mires amb deteniment, revelen molt més del que aparenten. La programació del Teatre Romà de Sagunt a Escena 2026 és un d’eixos casos: un mirall incòmode que reflecteix la política cultural que el Partit Popular està imposant des de la Generalitat Valenciana. Una política que, amb una elegància calculada, va arraconant el valencià dels espais centrals de representació pública.

El Teatre Romà és l’escenari més emblemàtic del festival. És la postal, la icona, el símbol. És el lloc on es projecta al món què entenem per cultura valenciana. I, paradoxalment, és justament allí on el valencià quasi no existeix. De tota la programació del recinte, només dues obres utilitzen la llengua pròpia. La resta, totes, estan en castellà. No és una casualitat. No és un accident. És una línia política.

Quan un govern decideix què es representa en el seu escenari públic més important, està decidint també quina llengua considera apta per a la cultura de prestigi. I enguany, el missatge és clar: el valencià no és la llengua del gran format. No és la llengua dels clàssics. No és la llengua de les produccions que omplin titulars. No és la llengua que mereix sonar entre les pedres mil·lenàries del Teatre Romà. El valencià queda relegat a un paper secundari, quasi testimonial, com si no tinguera prou força per sostenir una dramatúrgia o una posada en escena de gran escala.

Aquesta és una idea que no es diu en veu alta, però que es transmet amb cada decisió de programació. I és una idea que encaixa perfectament amb el model cultural que el Partit Popular està desplegant: un model que tolera el valencià, però no el promou; que l’accepta en espais menors, però no el situa al centre; que el manté viu, però sense veu. És una política subtil, però efectiva. No cal prohibir res. N’hi ha prou amb no programar.

Les xifres que expliquen el problema. Les estadístiques de la programació són tan clares que quasi fan vergonya aliena. El Teatre Romà acull enguany vuit espectacles principals. D’eixos vuit, sis són en castellà i només dos en valencià. Això significa que el 75% de la programació del recinte central del festival es fa en castellà, mentre que només el 25% utilitza la llengua pròpia.

Si ho mirem en termes de públic potencial, la desigualtat encara és més gran. Les funcions del Teatre Romà són les que concentren més espectadors, més cobertura mediàtica i més projecció institucional. És a dir: el 75% de la visibilitat del festival es fa en castellà. El valencià queda reduït a una presència simbòlica, residual, insuficient.

Mentrestant, el Off Romà —que acull 11 espectacles— sí que està ple de companyies valencianes. Però ací hi ha una trampa estadística important: més de la meitat dels espectacles del Off no tenen llenguatge perquè són de circ, dansa o formats itinerants. I dels que sí que tenen text, la majoria són de petit format, de carrer o de proximitat. Si comptem només els espectacles amb paraula, el valencià queda reduït a una presència mínima.

En resum al Teatre Romà: 75% castellà, 25% valencià. Al Off Romà: majoria d’espectacles sense llenguatge; el valencià apareix sobretot al títol. En conjunt del festival: el valencià no arriba ni al 20% del total de minuts parlats en escena.

Aquestes xifres no són neutrals. Són el resultat d’un model cultural que assigna al castellà el centre i al valencià la perifèria.

El valencià arraconat al Off Romà. Quan busques el valencià dins del festival, el trobes, sí, però fora del Teatre Romà. El trobes al Off Romà, en els carrers, en els espais alternatius, en les propostes de proximitat. Allí sí que hi ha companyies valencianes, creació local, risc, experimentació. Però també hi ha una realitat incòmoda: molts espectacles no tenen llenguatge perquè són de circ o de dansa, i en altres el valencià només apareix al títol. És a dir, el valencià hi és, però sovint sense parlar. Sense text. Sense discurs. Sense capacitat de construir relat.

Això crea una jerarquia cultural que és impossible d’ignorar. El castellà ocupa el centre, el focus, la monumentalitat. El valencià queda al marge, al carrer, a l’espai alternatiu. El castellà és la llengua del poder simbòlic; el valencià, la de la perifèria amable. I aquesta jerarquia no és casual: és el resultat d’una política cultural que, des de la Generalitat, està desplaçant el valencià cap a espais cada vegada més secundaris.

El Teatre Romà com a símbol polític. El Teatre Romà no és un escenari qualsevol. És un espai carregat de significat. És el lloc on una ciutat i un país es miren al mirall. I enguany, quan el festival es mira, el reflex diu que la cultura valenciana pot ser moltes coses, però no necessàriament en valencià. És un reflex que incomoda, que dol, que interpel·la. Perquè si el valencià no és al Teatre Romà, on se suposa que ha d’estar? Si no és allí on es projecta la nostra identitat cultural, on la projectarem?

El Partit Popular ha defensat sovint que la cultura ha de ser plural, oberta, diversa. I és cert. Però la pluralitat no pot ser una excusa per invisibilitzar la llengua pròpia. La diversitat no pot servir per justificar que el valencià quede reduït a un paper ornamental. La cultura oberta no pot significar que la llengua pròpia quede fora del centre. La pluralitat real implica que el valencià tinga un espai central, no marginal.

Una política cultural que desplaça el valencià. El que està passant a Sagunt a Escena és un símptoma d’una tendència més ampla. En altres àmbits culturals, educatius i institucionals, el valencià també està perdent presència. No perquè la societat el rebutge, sinó perquè les institucions no el prioritzen. I quan un govern no prioritza la llengua pròpia, la llengua es va apagant. No de colp, sinó a poc a poc. No amb prohibicions, sinó amb omissions. No amb discursos, sinó amb silencis.

Per això és tan important denunciar el que passa al Teatre Romà. Perquè no és només una qüestió de programació. És una qüestió de model cultural. És una qüestió de dignitat lingüística. És una qüestió de quin lloc ocupa el valencià en la cultura pública. I és una qüestió de responsabilitat política. El Partit Popular pot dir que defensa la cultura valenciana, però els fets diuen una altra cosa: que la cultura valenciana pot existir, sempre que no parle massa en valencià.

La cultura no és neutra. La llengua tampoc. I quan un govern decideix quina llengua sona en el seu escenari més emblemàtic, està decidint també quin país vol construir. El Partit Popular ha triat un model on el valencià és prescindible. On el valencià és secundari. On el valencià és tolerat, però no central. I això té conseqüències.

Perquè una llengua que no trepitja el seu escenari principal és una llengua que perd espai simbòlic. Una llengua que no ocupa el centre és una llengua que es va desplaçant cap a la perifèria. I una llengua que només apareix en espectacles sense text és una llengua que, literalment, es queda sense veu.

La pregunta és: fins quan ho acceptarem.

llegir més

La força invisible que sosté el País Valencià ^

Quan parlem d’economia, solem imaginar grans xifres, macroprojectes, inversions milionàries i noms que apareixen als informatius. Però la realitat és molt més humil i, alhora, molt més poderosa. L’economia del País Valencià no la sostenen els gegants, sinó les mans que obrin cada matí la persiana d’un taller, d’una botiga, d’un estudi, d’un forn, d’una cooperativa. Les microempreses i les pimes són l’esquelet real del nostre territori, encara que massa sovint passen desapercebudes, com si foren un decorat i no el motor que fa avançar tot plegat.

Aquestes empreses són, sobretot, proximitat. Coneixen el barri, el poble, la comarca. Saben què necessita la gent perquè formen part de la mateixa comunitat. No són entitats abstractes que operen des d’un despatx llunyà, sinó projectes que respiren el mateix aire que la resta de la ciutadania. Quan una microempresa funciona, no només genera ocupació; genera arrelament, cohesió i autoestima col·lectiva. És una manera de dir que ací, en aquest tros de mapa, hi ha vida, hi ha talent i hi ha futur.

Però també són vulnerables. I ho són perquè carreguen amb una pressió que sovint no es veu. Tràmits interminables, burocràcia que sembla dissenyada per a qui té un departament jurídic, impostos que no sempre tenen en compte la realitat de qui factura poc però treballa molt, i una competència global que juga amb regles diferents. A tot això s’hi suma la inestabilitat econòmica, els canvis de consum, les crisis que sempre colpegen primer a qui menys marge té. I, malgrat tot, continuen. Resistixen. S’adapten. Inventen.

Les pimes i microempreses són també espais d’innovació, encara que no sempre es reconega. Innovació no és només tecnologia punta; és trobar maneres noves de fer les coses, és reinventar un ofici, és apostar per la sostenibilitat, és mantindre viu un saber que passaria a l’oblit si no fora per aquestes persones que decideixen continuar. En un món que corre massa, aquestes empreses són un recordatori que el progrés no sempre és velocitat, sinó constància.

També són un exemple de diversitat. Hi ha projectes familiars que passen de generació en generació, iniciatives joves que naixen d’una idea valenta, negocis impulsats per persones migrades que aporten noves mirades, cooperatives que posen la vida al centre. Totes aquestes realitats conviuen i es complementen, i fan del País Valencià un territori econòmicament viu i socialment ric.

El que falta, massa sovint, és reconeixement. No un reconeixement simbòlic, sinó real: polítiques públiques que faciliten i no dificulten, ajudes que arriben a temps, normatives pensades per a la realitat i no per a l’excepció, espais de formació i acompanyament, i una mirada que entenga que sense aquestes empreses no hi ha teixit productiu, ni ocupació estable, ni territori equilibrat. No es tracta de protegir-les com si foren fràgils, sinó de donar-los les eines perquè puguen continuar fent el que ja fan: sostenir-nos.

També cal que la societat les valore. Que entenga que comprar en una botiga local no és només una transacció, sinó una aposta pel futur del poble. Que reparar en un taller de barri és una manera de mantindre viva una economia circular. Que confiar en professionals pròxims és invertir en la pròpia comunitat. No és romanticisme; és pragmatisme. Si les microempreses i pimes desapareixen, el buit que deixen no el cobriran les grans corporacions.

El País Valencià és un territori de treball, d’ofici, de creativitat i de resistència. I això no és fruit de l’atzar, sinó de milers de persones que cada dia posen el seu temps, el seu esforç i la seua il·lusió en projectes que, encara que menuts, tenen un impacte immens. Són la prova que l’economia no és només números, sinó persones. I que el futur, si volem que siga just i sostenible, passa necessàriament per cuidar-les.

llegir més

Gràcies ^

L’agraïment és un d’aquells gestos que sovint fem sense pensar, com si formara part d’un automatime social que repetim per inèrcia. Però, quan parem atenció, descobrim que donar les gràcies és molt més que una fórmula educada. És un acte emocional profund, una manera de mirar el món i de mirar-nos a nosaltres mateixos. És un moviment interior que ens posa davant del que rebem, del que reconeixem i del que som capaços de deixar entrar. En un temps que ens empeny a córrer, a produir, a demostrar que podem amb tot, agrair és una pausa que ens retorna a la nostra humanitat.

Quan una persona diu “gràcies”, en realitat està fent un exercici de reconeixement. Accepta que algú ha fet un gest que no era obligatori, que ha dedicat temps, atenció o cura a una necessitat que potser ni tan sols havia sigut expressada. Aquest reconeixement és un acte d’humilitat, perquè implica admetre que no sempre podem sols, que hi ha moments en què necessitem que algú ens sostinga, ens escolte o ens mire amb una atenció que ens falta. En una cultura que glorifica l’autosuficiència i la força individual, reconéixer que depenem de les altres persones pot resultar incòmode. Però és precisament en aquesta dependència compartida on es construeix la vida en comunitat.

Agradir també és un acte de vulnerabilitat. Quan donem les gràcies, ens exposem. Obrim una escletxa perquè l’altra persona veja que el seu gest ens ha afectat, que ens ha fet bé, que ens ha arribat a un lloc íntim. Dir “gràcies” és dir “això m’ha importat”, “això m’ha sostingut”, “això m’ha fet sentir menys sol o menys sola”. En un món que sovint ens anima a protegir-nos, a no mostrar massa, a no deixar que ningú veja les nostres esquerdes, l’agraïment és una manera de trencar la cuirassa. I, paradoxalment, és en aquesta exposició on es generen els vincles més autèntics.

La vulnerabilitat que implica agrair no és un signe de debilitat, sinó de valentia. Requereix coratge mostrar que alguna cosa ens ha commogut, que ens ha fet bé, que ens ha despertat una emoció. Requereix coratge reconéixer que no som impermeables, que no som màquines, que no podem viure d’esquena a les cures que ens envolten. Quan agraïm, ens situem en un lloc de veritat, un lloc on les emocions no són un obstacle, sinó una forma de comunicació.

A més del reconeixement i la vulnerabilitat, l’agraïment conté un tercer moviment interior: la correspondència. Donar les gràcies no és pagar un deute, perquè l’agraïment no és una moneda. No es tracta de tancar un compte, sinó d’obrir un pont. Quan agraïm, tornem una mirada. Diguem “ho he vist”, “ho valore”, “ho guarde”. És una resposta que no busca equilibrar res, sinó reconéixer la importància del gest rebut. La correspondència és la part més relacional de l’agraïment, perquè crea un espai compartit entre qui dona i qui rep. En aquest espai, la cura circula i els vincles es reforcen.

Agradir és també una forma de memòria. En un món que ens obliga a anar sempre endavant, a pensar en el següent objectiu, en la següent tasca, en la següent urgència, l’agraïment ens convida a mirar enrere i a recordar allò que ens ha sostingut. És una manera de fer memòria del que ens salva, encara que siga menut, quotidià o inesperat. Una conversa que arriba en el moment just, una mà que ens ajuda quan flaquegem, un gest que ens retorna la confiança en nosaltres mateixos, una presència que ens acompanya en silenci. Sovint aquestes petites salvacions passen desapercebudes, perquè estem massa ocupats sobrevivint. Però l’agraïment les rescata de l’oblit i les posa en el centre.

Agradir és triar recordar allò que ens fa bé. No per ingenuïtat, sinó per justícia. Perquè també mereix quedar registrat el que ens reconstrueix, no només el que ens trenca. En un temps on la negativitat té més pes que la llum, l’agraïment és un acte de resistència emocional. Ens recorda que, malgrat les dificultats, hi ha moments de llum que val la pena conservar.

Hi ha, a més, una dimensió íntima i personal en l’agraïment: quan agraïm, tornem a habitar-nos. Ens adonem que hi ha coses que ens commouen, que ens fan bé, que ens recorden que no estem sols ni soles. Agradir és reconéixer que tenim un interior que vibra, que sent, que respon. En un món que ens exigeix estar sempre disponibles, productius i eficients, l’agraïment ens reconnecta amb la nostra part més humana. Ens retorna al cos, a l’emoció, a la presència. Ens recorda que som éssers afectables, i que això no és un defecte, sinó una condició preciosa.

Però l’agraïment no és només un acte individual. També és una política quotidiana. Una manera de relacionar-nos amb el món que posa la cura al centre. Quan agraïm, estem dient que els gestos importen, que les persones importen, que la vida compartida importa. En temps de crispació, de polarització i de desconfiança, l’agraïment és una forma de resistència cívica. No perquè resolga els conflictes, sinó perquè ens recorda que darrere de cada posició hi ha una persona. I que, malgrat les diferències, totes les persones necessitem sentir-nos vistes, reconegudes i valorades.

Agradir és un acte polític perquè construeix comunitat. I sense comunitat, no hi ha futur possible. Quan una societat perd la capacitat d’agrair, es torna més dura, més individualista, més tancada. Quan una societat practica l’agraïment, encara que siga en gestos menuts, es fa més habitable. L’agraïment és una forma de dir que no renunciem a la humanitat compartida, que no renunciem a la possibilitat de cuidar-nos.

Potser per això, donar les gràcies és molt més que un gest educat. És una manera de mirar, de recordar, de vincular-nos. Una forma de dir “estic ací”, “t’he vist”, “m’has fet bé”. Una manera de fer-nos més humans en un món que sovint ens vol impermeables. Agradir no costa res, però transforma molt. I, sobretot, ens transforma a nosaltres. És un acte senzill que obri portes interiors, que ens reconcilia amb la fragilitat i amb la força, que ens recorda que la vida és una xarxa de gestos que ens sostenen.

Agradir és, en definitiva, una manera de fer-nos presents. De dir que la llum que arriba, encara que siga mínima, mereix ser reconeguda. I que, mentre hi haja algú disposat a donar les gràcies, hi haurà també un espai per a la cura, per a la comunitat i per a la tendresa que ens manté vius i vives.

llegir més

Tortura d’estat: el silenci que fa mal ^

Hi ha paraules que fan fred només de pronunciar-les. Tortura és una d’eixes. Una paraula que no necessita adjectius, perquè ja porta dins tota la càrrega de dolor, humiliació i deshumanització que cap societat hauria de tolerar. I, tanmateix, quan la tortura es vincula a l’estat, quan qui hauria de protegir és qui fa mal, el debat es torna incòmode, espés, ple d’eufemismes i silencis que pesen més que qualsevol informe oficial.

La tortura d’estat no és només un acte físic. És una arquitectura. Una manera de funcionar. Un engranatge que permet que el dolor siga una eina de control, una forma de disciplina, un recurs que s’amaga darrere de paraules com seguretat, estabilitat o interès nacional. És un mecanisme que necessita complicitats: la de qui mira cap a un altre costat, la de qui justifica, la de qui relativitza, la de qui diu que són casos aïllats mentre sap perfectament que no ho són.

Quan un estat tortura, no sols trenca el cos d’una persona. Trenca la confiança col·lectiva. Trenca la idea que hi ha límits que no es poden traspassar. Trenca la ficció que la llei és igual per a totes. I, sobretot, trenca la possibilitat de construir una convivència basada en el respecte i la dignitat. Perquè un estat que tortura és un estat que diu, sense dir-ho, que hi ha vides que valen menys, que hi ha cossos que poden ser doblegats, que hi ha persones que poden ser reduïdes a un instrument.

La tortura d’estat sempre va acompanyada d’un relat. Un relat que intenta justificar l’injustificable. Que parla de perills, de situacions excepcionals, de persones que no mereixen els mateixos drets. És un relat que busca deshumanitzar, perquè només quan deixes de veure l’altra persona com a persona pots acceptar que se li faça mal. I és ací on comença la vertadera derrota democràtica: quan la societat assumeix que hi ha dolor legítim i dolor il·legítim, que hi ha sofriments que es poden tolerar perquè no ens toquen de prop.

Però la tortura no és mai un accident. No és mai un error puntual. És una decisió. Una pràctica que es manté perquè funciona per a qui té el poder. I és també un tabú, perquè reconéixer-la implica assumir responsabilitats, obrir arxius, escoltar testimonis, revisar estructures i, sobretot, renunciar a la comoditat del silenci. Un estat que tortura necessita ciutadania que calle. I això és el que més fa mal: la normalització, la indiferència, la idea que no és cosa nostra.

Parlar de tortura d’estat és parlar de memòria. De totes les persones que han patit en habitacions sense finestres, en comissaries, en centres de detenció, en espais que no apareixen en cap mapa. És parlar de les seues veus, de les seues cicatrius, de les seues històries que massa vegades han sigut negades o ridiculitzades. És parlar de la necessitat de creure-les, de reparar-les, de garantir que mai més ningú haja de passar per això.

També és parlar de futur. De quin tipus de societat volem ser. De si volem un estat que es mire al mirall i siga capaç de reconéixer els seus errors, o un estat que preferisca continuar amagant-los sota la catifa. De si volem institucions que entenguen que la força no és un dret, sinó una responsabilitat. De si volem una democràcia que no tinga por de la veritat, encara que siga dolorosa.

La tortura d’estat no desapareix perquè deixem de parlar-ne. Al contrari: creix en la foscor. Per això cal posar llum, encara que siga incòmoda. Cal exigir transparència, garanties, mecanismes de control independents. Cal escoltar les víctimes. Cal recordar que els drets humans no són un luxe, ni una opció, ni un detall. Són el mínim imprescindible per a poder dir que vivim en una societat que es respecta a si mateixa.

Potser el primer pas és tan senzill —i tan difícil— com trencar el silenci. Només així podem començar a construir un futur on la paraula tortura torne a ser el que hauria de ser: una cosa impensable. I no una ombra que encara projecta l’estat sobre massa vides.

llegir més