Recicla i paga ^

Dia Mundial del Reciclatge ens recorda que el futur del planeta depén, en bona mesura, de les decisions quotidianes que prenem com a persones i com a comunitat. És un dia que hauria de servir per celebrar els avanços, reforçar els compromisos i impulsar polítiques públiques que faciliten la transició cap a un model més sostenible. Però a Sagunt, enguany, el debat arriba contaminat per un malestar creixent que no és casual ni espontani: el basurazo, l’increment sobtat i desproporcionat de la taxa de reciclatge i tractament de residus, ha sacsejat la confiança de la ciutadania i ha posat en qüestió la coherència d’un sistema que, en teoria, hauria de premiar el comportament responsable, no castigar-lo.

És difícil demanar a la gent que continue reciclant amb la mateixa motivació quan, al mateix temps, se li exigeix pagar més per un servei que no percep com a millor, més eficient o més just. La sensació generalitzada és que el cost recau sempre en les mateixes persones, mentre que la gestió continua sent opaca, poc pedagògica i, sovint, allunyada de la realitat quotidiana dels barris i dels pobles. El reciclatge, que hauria de ser una pràctica col·lectiva basada en la corresponsabilitat, s’ha convertit en un camp de batalla emocional on moltes persones es pregunten per què han de continuar fent un esforç que no veuen recompensat.

El basurazo ha actuat com un accelerador d’un malestar que ja venia de lluny. Fa anys que la ciutadania percep que el sistema de recollida i tractament de residus no funciona com hauria de funcionar. Contenidors plens, punts d’aportació saturats, falta de pedagogia institucional, absència de campanyes continuades i, sobretot, la sensació que el pes de la responsabilitat recau sempre en les persones particulars mentre que les administracions i les empreses gestores no assumeixen la seua part amb la mateixa exigència. Quan a tot això se li suma un increment de la taxa que arriba sense una explicació clara, sense un relat compartit i sense una millora visible del servei, el resultat és inevitable: desmotivació, frustració i una pèrdua de confiança que costa molt de recuperar.

El reciclatge no és només un gest ambiental, és un pacte social. I com qualsevol pacte, necessita confiança, transparència i coherència. Quan una persona separa el plàstic, el paper, el vidre o l’orgànica, ho fa perquè creu que aquell esforç té un sentit, que forma part d’un engranatge col·lectiu que funciona. Però quan veu que paga més, que el servei no millora i que la informació arriba tard i malament, el pacte es trenca. I quan es trenca, no es trenca només la relació amb el reciclatge, sinó amb la idea mateixa de responsabilitat compartida.

A Sagunt, el basurazo ha tingut un efecte devastador en aquest sentit. No perquè la ciutadania no entenga que la gestió de residus té un cost, sinó perquè ha percebut que el procés ha estat improvisat, poc explicat i gens empàtic. La gent no és contrària a pagar per un servei públic si veu que funciona, si entén per què es fa i si percep que hi ha un criteri de justícia i proporcionalitat. El problema és quan el missatge que arriba és que es paga més per rebre el mateix o, fins i tot, menys.

El Dia Mundial del Reciclatge hauria de ser una oportunitat per reflexionar sobre com podem millorar com a societat, no per recordar-nos que estem pagant més per un sistema que no acaba de funcionar. I, tanmateix, és impossible separar una cosa de l’altra. Perquè el reciclatge no és només una qüestió tècnica, és una qüestió de confiança. I la confiança, una vegada es perd, costa molt de reconstruir.

La desmotivació que moltes persones expressen aquests dies no és un caprici ni una reacció exagerada. És el resultat d’anys de decisions poc explicades, de polítiques que no han sabut connectar amb la realitat de la gent i d’una gestió que sovint ha prioritzat l’administració interna per damunt de la pedagogia pública. Quan la ciutadania se sent part d’un projecte, respon. Quan se sent ignorada o menystinguda, es desconnecta. I això és exactament el que està passant.

El basurazo ha posat en evidència una cosa que moltes vegades s’oblida: la sostenibilitat no es construeix només amb normatives, sinó amb confiança. No n’hi ha prou amb dir a la gent que ha de reciclar, cal explicar-li per què, com, amb quin impacte i amb quin retorn. Cal fer-la sentir part d’un projecte col·lectiu, no d’un sistema que només li demana més esforç i més diners. Cal que les institucions siguen les primeres a donar exemple, a ser transparents, a escoltar i a corregir quan cal. I cal, sobretot, que la ciutadania veja que el seu esforç té un efecte real.

A Sagunt, com en tants altres llocs, el reciclatge ha estat durant anys una pràctica que ha anat creixent gràcies a la voluntat de la gent, no gràcies a una planificació institucional exemplar. Les persones han reciclat perquè creuen en la necessitat de cuidar el planeta, perquè volen deixar un món millor a les generacions futures, perquè entenen que els recursos són finits i que cal gestionar-los amb responsabilitat. Però aquesta voluntat no és infinita. Quan el sistema falla, quan la gestió es percep com a injusta o ineficient, quan la comunicació és deficient, la motivació es desgasta.

El basurazo ha fet visible aquesta fractura. I el més preocupant és que, si no es corregeix, pot tindre conseqüències a llarg termini. Perquè quan una persona deixa de creure en el sistema, no només deixa de reciclar amb la mateixa constància, sinó que perd la confiança en altres polítiques públiques que també necessiten del seu compromís. La sostenibilitat és un ecosistema emocional i polític que es construeix amb coherència. I quan una peça falla, totes les altres tremolen.

El Dia Mundial del Reciclatge hauria de ser, per tant, una oportunitat per fer autocrítica. Per reconéixer que el sistema necessita una revisió profunda, que la ciutadania necessita ser escoltada i que la gestió dels residus no pot continuar sent un tema que només apareix quan toca pagar. Cal una estratègia clara, continuada i pedagògica. Cal explicar què es fa amb els residus, com es tracten, quin cost real tenen i com es pot reduir aquest cost amb polítiques eficients. Cal, sobretot, que la gent veja que el seu esforç té un retorn tangible.

També cal revisar el model de finançament. No pot ser que la càrrega econòmica recaiga sempre en les persones particulars mentre que altres agents, com les grans superfícies, les empreses productores d’envasos o els sectors que generen més residus, no assumisquen la seua part proporcional. El principi de qui contamina paga ha de ser real, no un eslògan. I això implica valentia política, capacitat de negociació i una visió a llarg termini que, massa sovint, ha faltat.

El basurazo ha sigut un error de forma i de fons. De forma, perquè s’ha comunicat malament, tard i sense empatia. De fons, perquè ha posat de manifest que el sistema no és sostenible ni socialment ni emocionalment. Però un error també pot ser una oportunitat si es reconeix i es corregeix. I Sagunt necessita, ara més que mai, una rectificació valenta, clara i honesta.

El reciclatge no pot ser un luxe ni una càrrega. Ha de ser una pràctica quotidiana, accessible i motivadora. I això només serà possible si les institucions recuperen la confiança de la ciutadania. Si expliquen amb claredat, si escolten amb humilitat i si actuen amb coherència. Si entenen que la sostenibilitat no és només una qüestió ambiental, sinó una qüestió de justícia social.

En aquest Dia Mundial del Reciclatge, Sagunt no necessita discursos triomfalistes ni campanyes puntuals. Necessita un compromís real, profund i compartit. Necessita un model que no castigue, sinó que motive. Que no penalitze, sinó que acompanye. Que no genere desconfiança, sinó orgull.

Perquè reciclar és important, però reciclar amb sentit ho és encara més. I això només serà possible si el sistema deixa de ser percebut com un basurazo i es converteix en un projecte col·lectiu que la ciutadania sent seu. Sagunt té la capacitat, la consciència i la voluntat per fer-ho. Només cal que les institucions estiguen a l’altura.

llegir més

Internet ^

Cada 17 de maig celebrem el Dia d’Internet, una data que sovint es presenta com una festa de la innovació, de la connectivitat global i del progrés tecnològic. Però per a qui treballem en el sector TIC, i especialment per a qui ho fem des de dins d’una gran consultora com Indra Minsait, aquesta jornada té un significat més profund i més incòmode. No és només un recordatori del potencial transformador de la tecnologia, sinó també un mirall que ens obliga a mirar de front les contradiccions, les desigualtats i les tensions que conviuen en un sector que es ven com a futur però que massa sovint opera amb lògiques del passat.

Com a delegat sindical d’USO, visc cada dia la distància entre el relat oficial i la realitat quotidiana. El relat parla de talent, d’excel·lència, de projectes estratègics, d’innovació constant. La realitat parla de pressió, de càrregues de treball desmesurades, de salaris que no sempre estan a l’altura de la responsabilitat, de persones que sostenen sistemes crítics mentre lluiten per conciliar, descansar o simplement ser reconegudes. El relat parla de digitalització com una promesa de futur. La realitat ens mostra que, sense drets, la digitalització pot convertir-se en una nova forma de precarietat.

Internet ha canviat el món, sí. Però també ha canviat la manera com treballem, com ens relacionem i com ens organitzem. I en aquest canvi, les persones treballadores del sector TIC hem quedat atrapades en una paradoxa: som imprescindibles per al funcionament de la societat digital, però sovint invisibles en el debat públic. Quan tot funciona, ningú pensa en nosaltres. Quan alguna cosa falla, apareixem com a responsables, però no com a protagonistes. I quan parlem de condicions laborals, de drets, de salut mental o de conciliació, sembla que molestem, com si la tecnologia haguera de ser sempre sinònim d’eficiència i no de persones reals amb vides reals.

El Dia d’Internet hauria de ser també el dia de les persones que fan possible Internet. De les que desenvolupen, mantenen, monitoritzen, documenten, dissenyen, asseguren i gestionen sistemes que la ciutadania utilitza cada dia sense adonar-se’n. De les que treballen en torns, de les que fan guàrdies, de les que reben trucades a hores intempestives, de les que han de donar explicacions per correu electrònic mentre intenten sopar amb la família. De les que sostenen la infraestructura invisible que permet que el món funcione.

En empreses com Indra Minsait, aquesta invisibilitat es multiplica. La grandària, la complexitat i la diversitat de projectes fan que siga fàcil perdre de vista el valor humà que hi ha darrere de cada línia de codi, de cada ticket resolt, de cada migració, de cada integració, de cada servei que no pot fallar. I és precisament per això que el sindicalisme és tan necessari. No per frenar la innovació, sinó per humanitzar-la. No per oposar-se al progrés, sinó per garantir que el progrés no passe per damunt de ningú.

La tecnologia no és neutral. Internet no és neutral. Les TIC no són neutrals. Res del que afecta la vida de les persones ho és. I si no hi ha una mirada crítica, col·lectiva i organitzada, el risc és que la digitalització siga un procés que amplifique desigualtats en lloc de reduir-les. Ho veiem en la bretxa digital, en la dependència tecnològica, en la concentració de poder en poques empreses, en la precarització de determinats perfils, en la subcontractació en cadena, en la pressió constant per actualitzar-se, reinventar-se i demostrar que sempre es pot fer més amb menys.

Internet ha democratitzat moltes coses, però també ha generat noves formes de control, de vigilància i d’explotació. I en el món laboral, això es nota. Les eines de monitoratge, els objectius de productivitat, la cultura del sempre connectat, la idea que el teletreball és un privilegi i no un dret que ha de vindre acompanyat de garanties. Tot això forma part d’un ecosistema que cal analitzar amb honestedat. I el Dia d’Internet és una oportunitat per fer-ho.

Com a delegat sindical, veig cada dia com la tecnologia pot ser una aliada o una amenaça. Pot facilitar processos, millorar la qualitat del treball, reduir tasques repetitives i obrir oportunitats de formació i creixement. Però també pot convertir-se en una excusa per retallar, externalitzar, automatitzar o invisibilitzar. La clau no és la tecnologia en si, sinó el model de governança, les condicions laborals i la capacitat de les persones treballadores per participar en les decisions que les afecten.

La IA generativa, per exemple, és un tema recurrent. Es presenta com una revolució, i ho és. Però també és un camp de batalla. Pot ajudar-nos a treballar millor, però també pot ser utilitzada per justificar reduccions de plantilla, per augmentar la pressió o per desplaçar responsabilitats. La pregunta no és si la IA és bona o dolenta, sinó qui la controla, amb quins objectius i amb quines garanties. I ací el sindicalisme torna a ser imprescindible. No per negar la tecnologia, sinó per assegurar que siga una eina al servei de les persones i no a l’inrevés.

Internet ha creat comunitats, però també ha fragmentat col·lectius. Ha facilitat l’organització, però també ha generat individualisme. Ha obert espais de participació, però també ha multiplicat la desinformació. I en aquest context, el paper dels sindicats és més necessari que mai. No només per defensar drets laborals, sinó per construir espais de confiança, de suport mutu i de resistència davant d’un model econòmic que tendeix a convertir-ho tot en dades, processos i objectius.

El Dia d’Internet hauria de ser també un dia per reivindicar la importància de la formació contínua, però no com una càrrega individual, sinó com una responsabilitat compartida. No podem exigir a les persones treballadores que s’actualitzen constantment si les empreses no garanteixen temps, recursos i reconeixement. No podem parlar de talent si no parlem de condicions dignes. No podem parlar d’innovació si no parlem de salut mental. No podem parlar de futur si no parlem de drets.

En Indra Minsait, com en moltes altres empreses del sector, hi ha persones extraordinàries que sostenen projectes extraordinaris. Però també hi ha desigualtats, tensions i reptes que no es poden ignorar. La subcontractació, la mobilitat forçada, la pressió per complir terminis impossibles, la manca de reconeixement, la dificultat per conciliar, la sensació de ser una peça més en una maquinària massa gran. Tot això forma part de la realitat. I el Dia d’Internet és un bon moment per recordar que darrere de cada sistema hi ha persones que mereixen respecte, estabilitat i veu.

Internet no seria res sense les persones que el fan possible. Les TIC no serien res sense les persones que les desenvolupen i les mantenen. I el futur digital no serà just si no és construït amb la participació activa de les persones treballadores. Per això, com a delegat sindical, defense un model de digitalització que pose la vida al centre. Que reconega el valor del treball. Que garantisca drets. Que fomente la participació. Que no confonga innovació amb explotació ni flexibilitat amb disponibilitat absoluta.

El Dia d’Internet no és només una celebració. És una oportunitat per repensar el sector, per escoltar les persones que hi treballen, per revisar models, per exigir responsabilitat i per reivindicar que la tecnologia ha de ser una eina d’alliberament i no de submissió. És un dia per recordar que el futur digital no està escrit i que tenim la capacitat de construir-lo de manera col·lectiva, justa i humana.

Com a delegat sindical d’USO a Indra Minsait, crec que aquest futur passa per reforçar la negociació col·lectiva, per garantir condicions dignes, per protegir la salut mental, per reconéixer el valor del treball invisible, per assegurar que la IA i la digitalització siguen processos participats i no imposats, i per construir un sector TIC que siga realment estratègic perquè cuida les persones que el fan possible.

Internet és una eina poderosa. Les TIC són un motor de canvi. Però només tindran sentit si aquest canvi millora la vida de les persones. I això només serà possible amb organització, amb consciència i amb un sindicalisme fort, valent i capaç de mirar de cara un futur que no volem que ens vinguen donat, sinó que volem construir.

llegir més

Els ajuntaments com a primera línia en la defensa dels drets LGTBI ^

Els ajuntaments són, sovint sense que ho reconeguem prou, la institució que més directament condiciona la vida quotidiana de la ciutadania. Quan parlem de combatre l’homofòbia, la transfòbia i la bifòbia, no parlem només de grans declaracions o de marcs legislatius estatals o autonòmics. Parlem de carrers, de places, de centres educatius, de clubs esportius, de serveis socials i culturals, de festes populars i de convivència. Parlem, en definitiva, de la manera com una comunitat es mira a si mateixa i decideix quin tipus de vida vol garantir a totes les persones que la formen. I és en aquest terreny on els ajuntaments tenen un paper insubstituïble.

El 17 de maig ens recorda que la lluita pels drets LGTBI no és una qüestió simbòlica, sinó una necessitat democràtica. La data commemora la decisió de l’Organització Mundial de la Salut, l’any 1990, d’eliminar l’homosexualitat de la classificació internacional de malalties. Aquell gest va marcar un abans i un després, però no va acabar amb la discriminació. Encara hui, moltes persones continuen patint agressions, insults, invisibilització i barreres institucionals que limiten la seua llibertat. I és precisament en l’àmbit local on aquestes violències es fan més evidents i on, per tant, es poden combatre amb més eficàcia.

Els ajuntaments poden actuar en molts fronts. Poden impulsar polítiques públiques que convertisquen la igualtat en una pràctica real i no en una simple declaració. Poden desenvolupar plans municipals LGTBI que incloguen formació per al personal públic, protocols d’atenció davant agressions, programes de sensibilització i accions educatives que arriben a les escoles, als instituts i a l’esport base. Poden garantir que els espais públics siguen segurs i acollidors, que les festes i activitats culturals reflectisquen la diversitat del municipi i que cap persona se senta exclosa o qüestionada per la seua identitat o orientació.

També poden reforçar els serveis d’atenció psicològica, social i jurídica per a persones que pateixen discriminació. Poden establir punts d’informació i acompanyament, donar suport a les entitats del territori i crear xarxes de col·laboració que connecten institucions, col·lectius i ciutadania. Poden assegurar que la policia local actue amb criteris de respecte i protecció, i que la resposta institucional davant qualsevol agressió siga ràpida, clara i contundent. Poden, fins i tot, revisar el llenguatge administratiu, els formularis i les comunicacions públiques per eliminar barreres i reconéixer totes les realitats familiars i identitàries.

Però més enllà de les mesures concretes, els ajuntaments poden exercir un lideratge moral que és imprescindible. Poden enviar un missatge inequívoc que la diversitat és un valor i que la convivència només és possible si totes les persones se senten respectades. Poden evitar que els discursos d’odi arrelen en la vida pública i poden defensar que els drets humans no són negociables. Poden recordar que la igualtat no és una concessió, sinó una obligació democràtica.

La lluita contra la LGTBIfòbia no és una tasca que es resolga en un dia ni amb una campanya puntual. És un compromís sostingut que exigeix constància, recursos i valentia política. I és en els ajuntaments on aquest compromís pot transformar-se en realitats tangibles: en escoles que eduquen en el respecte, en carrers on totes les persones caminen sense por, en institucions que escolten i acompanyen, en comunitats que entenen que la diversitat no és una amenaça, sinó una oportunitat per ser més lliures i més justes.

Els municipis tenen el poder de convertir la igualtat en una experiència quotidiana. I quan això passa, la democràcia es fa més forta. Perquè un poble que protegeix la seua diversitat és un poble que es protegeix a si mateix.

llegir més

L’obesitat i el camí cap a una vida nova ^

L’obesitat és una realitat cada vegada més present en la nostra societat, però sovint es tracta de manera superficial. No és només una qüestió d’imatge, sinó un problema que afecta profundament la salut i la vida quotidiana. Parlar d’obesitat és parlar de malalties, sí, però també de vivències personals, de dificultats invisibles i de lluites que no sempre es veuen des de fora.

Viure amb obesitat és experimentar com, a poc a poc, el cos posa límits. No arriba de cop, sinó que es manifesta de manera progressiva. Un dia et canses més del compte, un altre evites una activitat que abans feies sense pensar-ho, i finalment acabes adaptant la teua vida a unes limitacions que semblen inevitables. A tot això s’afegeix la pressió social i la sensació constant de ser jutjat.

Sovint es redueix el problema a una idea simplista, com si tot depenguera només de menjar menys i moure’s més. Però la realitat és molt més complexa. Hi ha hàbits consolidats al llarg dels anys, factors emocionals, moments difícils i una relació amb el menjar que, en moltes ocasions, està carregada de significat.

El canvi sol començar amb un moment de lucidesa. Un instant en què entens que necessites fer alguna cosa diferent. No per complir cap ideal extern, sinó per una qüestió de salut i de futur. Eixe moment en què decideixes cuidar-te perquè vols continuar avançant, amb més qualitat de vida i amb més opcions.

A partir d’ací s’inicia un camí llarg. En el meu cas, ha sigut un procés que m’ha portat a perdre vora 90 quilos. No és una xifra que s’assolisca ràpidament ni sense esforç. És un recorregut ple de dies bons i altres no tant, però sobretot és una experiència d’aprenentatge constant.

Durant aquest trajecte he hagut de canviar la manera d’entendre l’alimentació i d’incorporar l’activitat física a la meua vida. Però, sobretot, he hagut de treballar la part mental. Hi ha moments de dubte, recaigudes i situacions que et posen a prova. Acceptar això forma part del procés i ajuda a continuar.

La transformació que implica perdre tant de pes va més enllà del cos. Evidentment, hi ha canvis físics importants, però els canvis més profunds es noten en el dia a dia. La salut millora, l’energia augmenta i la manera de relacionar-se amb un mateix i amb el món també es transforma. Moltes coses que abans semblaven complicades o inabastables es tornen possibles.

Tot i això, el procés també deixa empremta. No tot desapareix amb la pèrdua de pes. Hi ha records, inseguretats i una història personal que forma part de qui eres. Assumir-ho també és part del camí.

Parlar d’obesitat des de l’experiència ajuda a trencar estigmes. Darrere de cada persona hi ha una realitat diferent, i jutjar des de fora no aporta solucions. Cal més comprensió i més mirada crítica cap a com s’aborda aquest tema socialment.

La meua experiència és una prova que el canvi és possible, però no és un model únic ni extrapolable a tothom. Cada procés és diferent i cada persona ha de trobar el seu ritme i les seues eines.

Perdre vora 90 quilos ha sigut molt més que una transformació física. Ha sigut una manera de recuperar la salut, però també de recuperar vida. Un camí que m’ha permés passar de sentir-me limitat a tornar a sentir-me capaç. I, al final, d’això es tracta: de viure amb més llibertat i amb més consciència.

llegir més

15M: la plaça que encara respira ^

Fa quinze anys, les places de l’Estat espanyol es van convertir en un espai inesperat de trobada, de consciència i de rebel·lia. Aquell 15 de maig va ser molt més que una protesta espontània; va ser un trencament emocional i polític que va sacsejar una generació sencera i que va posar en paraules allò que moltes persones sentien però no sabien com expressar. Hui, una dècada i mitja després, aquell crit continua ressonant. No com un eco llunyà, sinó com una presència viva que ens recorda que la lluita per una vida digna, per una democràcia real i per un futur compartit no ha acabat.

El 15M va néixer d’una indignació profunda. La crisi econòmica havia deixat milers de persones sense feina, sense casa, sense horitzó. Les institucions semblaven més preocupades per rescatar bancs que per rescatar vides. La política institucional havia perdut credibilitat, atrapada en una lògica de desconnexió i privilegis. I, davant d’això, la ciutadania va decidir ocupar l’espai públic per dir prou. No era només una protesta contra un govern o contra unes mesures concretes; era una denúncia global d’un sistema que havia deixat de posar les persones al centre.

Aquelles places van ser laboratoris de democràcia directa, d’assemblees obertes, de cures col·lectives, de creativitat política. Es van convertir en un espai on tothom podia parlar, escoltar, discrepar i construir. Per a moltes persones, va ser la primera vegada que sentien que la política també els pertanyia, que no era un territori reservat a experts o a professionals, sinó un espai compartit on cada veu tenia valor. El 15M va demostrar que la política podia ser una experiència comunitària, emocional i transformadora.

Amb el pas dels anys, aquell moviment va deixar de ser una acampada per convertir-se en una manera d’entendre el món. Va influir en noves formes d’organització social, en moviments feministes, ecologistes i veïnals, en la defensa dels serveis públics i en la lluita contra la precarietat. Va obrir portes a noves forces polítiques i va obligar les institucions a mirar-se al mirall. Però també va patir les seues pròpies contradiccions, tensions i límits. No tot el que es va somiar es va aconseguir, i moltes de les esperances d’aquells dies es van veure frustrades per la realitat d’un sistema que sap resistir, adaptar-se i neutralitzar.

Tanmateix, quinze anys després, el 15M continua sent una referència imprescindible. No per idealitzar-lo, sinó per entendre què va significar i què continua significat. En un moment en què la desigualtat creix, en què la crisi climàtica amenaça el futur, en què els discursos d’odi intenten dividir-nos i en què la política institucional torna a allunyar-se de la vida quotidiana, recordar aquell moviment és recordar que la ciutadania té poder quan s’organitza, quan es reconeix, quan es cuida i quan s’atreveix a imaginar alternatives.

El 15M també ens va ensenyar que la indignació, per si sola, no transforma. Que cal convertir-la en proposta, en estructura, en perseverança. Que la lluita per una societat més justa és llarga, complexa i plena d’obstacles. Però també ens va ensenyar que la política pot ser emocionant, que pot ser un espai de trobada i de sentit, que pot unir persones molt diferents al voltant d’un objectiu comú. Aquella energia col·lectiva, aquella sensació de possibilitat, continua sent un record potent que ens impulsa a no resignar-nos.

Hui, quan mirem enrere, no ho fem amb nostàlgia, sinó amb consciència. Sabem que moltes de les injustícies que van motivar el 15M continuen presents. La precarietat laboral afecta especialment les persones joves. L’accés a l’habitatge és un privilegi més que un dret. La corrupció no ha desaparegut, només ha canviat de forma. Les grans corporacions acumulen un poder que sovint supera el dels governs. I, davant d’això, la sensació d’impotència pot tornar-se asfixiant.

Però també sabem que hi ha una generació que va aprendre a no callar. Que va descobrir que la política no és només votar cada quatre anys, sinó participar, organitzar-se, exigir, crear alternatives. Que va entendre que la democràcia és un procés viu que necessita ser defensat cada dia. I que, malgrat el cansament, continua lluitant en mil espais diferents: en moviments socials, en sindicats, en col·lectius feministes, en plataformes per l’habitatge, en entitats ecologistes, en assemblees de barri, en projectes comunitaris.

El 15M no va ser un punt final, sinó un punt d’inflexió. Va obrir una finestra que ja no s’ha tancat del tot. Va demostrar que la ciutadania pot fer trontollar allò que semblava inamovible. Va posar en circulació paraules com dignitat, transparència, participació, cures, comunitat. I aquestes paraules continuen sent brúixoles en un temps de confusió i incertesa.

Quinze anys després, la pregunta no és què va ser el 15M, sinó què fem amb el seu llegat. Com convertim aquella energia en projectes duradors. Com defensem els drets que estan en risc. Com construïm espais de convivència en un món cada vegada més polaritzat. Com fem que la política torne a ser un instrument al servei de la vida i no al servei dels interessos d’uns pocs.

La resposta no és senzilla, però tampoc és impossible. Passa per recuperar la capacitat d’indignar-nos, però també la capacitat d’esperar, de construir, de persistir. Passa per entendre que la lluita no és un esprint, sinó una marató col·lectiva. Passa per reconèixer que la transformació social no vindrà d’un únic moviment, sinó de la suma de moltes lluites que es connecten, es reforcen i s’acompanyen.

El 15M ens va recordar que la democràcia és una obra inacabada. Que no hi ha res garantit. Que cada generació ha de defensar els seus drets i ampliar-los. Que la llibertat i la justícia no són regals, sinó conquestes. I que, quan la gent s’organitza, quan perd la por, quan es reconeix en l’altra, pot canviar el curs de la història.

Per això, quinze anys després, continuem lluitant. No perquè siga fàcil, sinó perquè és necessari. No perquè tinguem totes les respostes, sinó perquè sabem que la resignació no és una opció. No perquè vulguem repetir el 15M, sinó perquè volem continuar el seu camí.

La plaça ja no està ocupada, però continua viva dins de moltes persones. És un record, sí, però també és una promesa. La promesa que un altre món és possible si el construïm juntes. La promesa que la dignitat sempre torna. La promesa que, malgrat tot, no ens han vençut.

I és per això que, quinze anys després, encara alcem la veu. Encara ens organitzem. Encara defensem el que és de totes. Encara creiem en la força col·lectiva. Encara lluitem.

llegir més