Les tres monedes de Zakynthos (novel·lat) ^

Quan el sol encara no havia après a alçar-se sobre el Mediterrani i les aigües eren un mirall on els déus jugaven a reflectir-se, Zakynthos, fill de Dardanos, avançava amb la seua embarcació cap a un destí que no sabia anomenar. Des de feia setmanes, un mateix somni el perseguia: un turó altíssim, un riu que brillava com una serp de plata i una guineu d’ulls d’ambre que li parlava amb una veu que no era d’aquest món. Aquell somni, repetit nit rere nit, havia anat convertint-se en una mena de crida interior que no podia ignorar. No era un oracle, ni un mandat diví, sinó una intuïció profunda, com si la terra mateixa li demanara que la trobés.

Quan la seua nau arribà a una costa desconeguda, Zakynthos sentí que el cor li bategava amb una força nova. Les ones murmuraven un nom que ell no havia pronunciat mai, però que li resultava familiar, com si formara part d’un record antic: Arse, Arse, Arse. Aquell eco el guià fins a una platja ampla, envoltada de muntanyes que s’alçaven com guardians silenciosos. En posar el peu a terra, tingué la sensació que havia arribat al lloc que el somni li havia promés.

Explorant l’interior, descobrí un bosc dens, ple d’arrels que semblaven moure’s com serps adormides. Entre les ombres, trobà una obertura estreta, una mena de túnel excavat no per mans humanes, sinó per alguna força antiga. Era el Fuchsbau, un espai que no pertanyia a cap geografia coneguda. En travessar-lo, el temps semblà doblegar-se, com si cada pas el portara a un món diferent.

Dins del Fuchsbau, l’esperava la guineu del seu somni. No era un animal corrent. Els seus ulls d’ambre brillaven amb una saviesa que superava qualsevol criatura viva. La seua presència imposava respecte, però també una estranya calma.

Zakynthos, encara desconcertat, preguntà què volia d’ell. La guineu li respongué amb una veu suau, però ferma, que semblava sorgir de totes les direccions alhora. Li digué que aquell territori era antic i que necessitava una persona que sabera escoltar-lo. Per això li oferí tres monedes, cadascuna amb un significat diferent: una per al passat, una per al present i una per al futur. Si les lliurava amb sinceritat, la terra li revelaria on fundar la seua ciutat.

Zakynthos acceptà el tracte, encara que no entenia del tot què significava. Les monedes brillaven com si contingueren llum pròpia, i en tocar-les sentí una energia que li recorria el braç fins al cor.

La guineu el conduí a un primer espai dins del Fuchsbau, on el temps retrocedia com una onada que torna enrere. Davant seu aparegué Hèrcules, encara jove, lluitant contra el lleó de Nemea. La força del semidéu era tan gran que l’aire tremolava. Quan finalment derrotà la bèstia, la terra s’obrí lleument i una veu profunda proclamà que aquell turó seria refugi de persones valentes. Zakynthos deixà caure la primera moneda, i el passat quedà segellat.

El Fuchsbau canvià de forma i el portà a un segon espai, on el riu Palancia fluïa amb una intensitat que no havia vist mai. A l’altra riba, una jove caçadora, que semblava ser Diana, observava el corrent amb una serenitat divina. Li digué que aquella terra era viva i que necessitava algú que la respectara i la cuidara. Zakynthos lliurà la segona moneda, consagrant el present.

La guineu el guià finalment a un tercer espai, on el futur es mostrava com un paisatge devastat. Veié muralles caigudes, flames que devoraven la ciutat i un general d’ulls foscos, Anníbal, jurant venjança. Però entre les ruïnes també veié persones reconstruint, aixecant pedres, compartint esperança. La guineu li xiuxiuejà que la ciutat que fundaria seria destruïda, però sempre renaixeria, perquè la seua força no seria de pedra, sinó de memòria. Zakynthos deixà caure la tercera moneda, i el futur quedà obert.

Quan eixí del Fuchsbau, el túnel desaparegué com si mai no haguera existit. Davant seu, el turó del castell brillava amb una llum nova, com si el sol haguera decidit besar-lo per primera vegada. Entengué que aquell era el lloc que el somni li havia anunciat. Allí fundà Arse, que amb el temps seria Saguntum, Murbīṭir, Morvedre i finalment Sagunt. Una ciutat que travessaria segles, imperis i guerres, però que sempre tornaria a alçar-se, fidel a la promesa de la guineu.

Zakynthos guardà el record del Fuchsbau com un secret sagrat. Sabia que ningú no el creuria si ho contava, però també sabia que no calia. La ciutat parlaria per ell. I encara hui, en nits de lluna nova, hi ha qui diu que una guineu d’ulls d’ambre ronda el castell, vigilant que la ciutat continue complint el seu destí, renaixent sempre que calga, com una flama que mai no s’apaga.

llegir més

Tariro, tariro ^

Qui ho havia de dir. Aquell crit de festa, de desbarat i de carrer, que abans sonava a xaranga, a pólvora i a suor compartida, ara s’ha convertit en una mena de sospir sexy. I no és que la paraula haja canviat, és que hem canviat nosaltres, la manera com mirem el món i la manera com el món ens mira.

Hi ha un moment, difícil d’ubicar però fàcil de reconéixer, en què el tariro va deixar de ser només soroll i va començar a ser insinuació. Potser fou quan la festa es va convertir en escenari, quan els cossos van començar a ballar no sols per celebrar, sinó també per mostrar-se. Quan la música popular va descobrir que també podia ser sensual, i que la sensualitat no era patrimoni de cap elit, sinó un dret col·lectiu, compartit i desacomplexat.

El tariro, tariro, aquell eco de comparsa i de disbauxa, va començar a sonar diferent quan vam entendre que la festa també és un espai on els cossos reclamen presència. On la gent, siga com siga, es permet ser mirada i mirar. On el desig deixa de ser clandestí i es fa comunitari, amable, juganer. No calen escots impossibles ni músculs de revista: n’hi ha prou amb una mirada que riu, un maluc que acompanya el ritme, una complicitat que s’insinua entre nota i nota.

Potser el tariro es va tornar sexy quan vam començar a reivindicar la sensualitat quotidiana. La que no necessita permís. La que no demana perdó. La que no és objecte, sinó expressió. La que no exclou ningú. La que no es ven, sinó que es viu.

També hi ha un punt de rebel·lia en tot això. Convertir un crit popular en un gest sensual és una manera de dir que la cultura de base, la de carrer, la de la gent que ompli places i carrers, també pot ser sofisticada, suggeridora, poderosa. Que no calen focus ni catifes roges per sentir-se desitjant i desitjada. Que el desig pot nàixer d’un pas de xaranga, d’un colp de tabal, d’un somriure que s’escapa entre amics i amigues.

I així, sense adonar-nos-en, el tariro, tariro ha anat mutant. Ja no és només festa. Ja no és només soroll. Ara és un llenguatge. Un codi. Una manera de dir “estic ací”, “em sent viu”, “em deixe portar”. Una manera de celebrar que la sensualitat no és patrimoni de ningú, sinó un patrimoni compartit, obert, lliure.

Potser, al final, el tariro s’ha tornat sexy perquè nosaltres també ho hem fet. Perquè hem après a mirar-nos amb més tendresa, amb més humor, amb més desig i menys vergonya. Perquè hem descobert que la festa no és només un lloc on desconnectar, sinó un lloc on connectar-nos. Amb la música, amb la gent, amb nosaltres mateixes i mateixos.

I si el tariro, tariro és ara un sospir sensual, potser és perquè la sensualitat, com la festa, sempre ha sigut nostra. Només calia escoltar-la.

llegir més

Amb IA? No: amb insomni i ansietat ^

Hi ha qui diu que fem massa coses amb la intel·ligència artificial. Que si redactem textos, que si generem imatges, que si organitzem la vida amb algoritmes que prometen ordre on només hi ha caos. Però, quan algú em pregunta si de veritat faig tantes coses amb la IA, sempre em ve al cap la mateixa resposta: amb intel·ligència artificial? No, amb insomni i ansietat. I és que darrere de moltes de les nostres suposades proeses tecnològiques hi ha una realitat molt més humana, molt més crua i molt menys glamuritzada.

Vivim en un temps en què la productivitat s’ha convertit en una mena de religió civil. Tot ha de ser immediat, eficient, optimitzat. I si no ho és, sembla que estem fallant. Quan una persona diu que fa moltes coses amb la IA, sovint el que està dient és que ha trobat una manera d’aguantar un ritme que no és sostenible, un ritme que ens imposa un sistema que confon valor amb rendiment i benestar amb velocitat. La IA, en molts casos, no és una eina d’alliberament, sinó un flotador per a no enfonsar-nos en un mar de pressions.

L’insomni i l’ansietat són, per a moltes persones, els motors reals de la hiperproductivitat. No és que vulguen fer més, és que no poden parar. Les nits en blanc, els pensaments que no callen, la sensació constant d’estar arribant tard a alguna cosa que ni tan sols sabem definir. I enmig d’eixe soroll mental, la IA apareix com una promesa de solució ràpida: escriu això per mi, organitza’m allò, genera’m una idea perquè jo ja no puc més. Però la tecnologia no cura el malestar; només el maquilla.

Quan diem que fem moltes coses amb la IA, potser hauríem de preguntar-nos què és el que no estem fent. No estem descansant. No estem respirant. No estem posant límits. No estem escoltant el nostre cos quan ens diu prou. La IA pot accelerar processos, però no pot substituir la necessitat humana de parar, de desconnectar, de reconéixer que no som màquines. I, tanmateix, ens exigim com si ho fórem.

També hi ha una dimensió emocional que sovint queda amagada. L’ansietat no és només un estat mental, és una manera de viure quan el món ens demana més del que podem donar. I l’insomni no és només una falta de son, és una falta de pau. Quan una persona passa la nit generant idees, responent correus o intentant avançar feina perquè el dia no li dona per a tot, no està utilitzant la IA per creativitat, sinó per supervivència. I això diu molt més del sistema que de la tecnologia.

La ironia és que la IA, que hauria de ser una eina per a fer-nos la vida més fàcil, sovint acaba convertint-se en una excusa perquè el sistema ens exigisca encara més. Si pots fer un informe en deu minuts, per què no en fas tres? Si pots generar una imatge en segons, per què no presentes cinc propostes? Si pots automatitzar tasques, per què no assumes més responsabilitats? La IA no ens allibera del pes, només canvia la forma del pes.

I, mentrestant, l’insomni i l’ansietat continuen fent la seua feina silenciosa. Ens mantenen despertes quan hauríem de dormir. Ens fan revisar una vegada i una altra allò que ja està fet. Ens fan sentir que mai és suficient. I la IA, obedient, ens acompanya en eixe cercle que no s’acaba. Però no ens pregunta com estem. No ens diu que parem. No ens recorda que som persones i no processos.

També hi ha un component social que no podem ignorar. Vivim en una cultura que glorifica el cansament com si fóra una medalla. Quantes vegades hem sentit allò de jo dormisc poc perquè tinc moltes coses a fer, com si fos un signe d’èxit i no un senyal d’alarma. La IA entra en este relat com una aliada perfecta: et permet fer més, més ràpid, més lluny. Però no et pregunta si vols fer més. Ni si pots.

Potser ha arribat el moment de canviar la conversa. No es tracta de demonitzar la tecnologia, perquè la IA pot ser útil, creativa i fins i tot inspiradora. Però tampoc podem convertir-la en una crossa emocional que ens impedisca mirar de cara el que realment ens passa. Quan una persona diu que fa moltes coses amb la IA, potser està dient que no sap com parar. Que té por de quedar-se enrere. Que el seu cos li demana descans però el seu entorn li demana resultats.

La frase amb intel·ligència artificial? No, amb insomni i ansietat és una manera de posar llum a una realitat que moltes persones viuen en silenci. És una denúncia, però també una invitació. Una denúncia perquè evidencia que estem utilitzant tecnologia avançada per a compensar un malestar que no hauríem de normalitzar. I una invitació perquè ens preguntem com volem viure, no només com volem produir.

Potser la solució no és deixar d’utilitzar la IA, sinó deixar d’utilitzar-la com a escut contra el nostre propi esgotament. Potser cal recuperar el dret a la lentitud, a la imperfecció, a la pausa. Potser cal recordar que la creativitat no naix de la pressió constant, sinó de l’espai, del temps, de la calma. I potser cal assumir que, si necessitem la IA per a tot, no és perquè siga imprescindible, sinó perquè estem massa cansades per a fer-ho d’una altra manera.

La tecnologia pot ajudar-nos, però no pot salvar-nos de nosaltres mateixes. L’insomni i l’ansietat no es resolen amb algoritmes, sinó amb cures, amb límits, amb comunitat, amb una altra manera d’entendre la vida. I això no ho pot generar cap màquina.

Així que sí, faig moltes coses amb la IA. Però el que realment m’agradaria és fer menys coses amb l’insomni i l’ansietat. M’agradaria que la tecnologia fora una aliada i no una disfressa del meu cansament. M’agradaria que el món no exigira velocitat quan el cos demana pausa. I m’agradaria que, algun dia, quan algú em pregunte si treballe amb intel·ligència artificial, puga respondre que sí, però també que treballe amb descans, amb serenitat i amb una vida que no em crema per dins.

Perquè la veritable revolució no serà tecnològica, sinó humana. I començarà el dia que deixem de confondre la nostra salut amb la nostra productivitat.

llegir més

Pac-man ^

En cada partida, Pac‑Man travessa corredors estrets que recorden els camins vitals que cadascuna de nosaltres ha d’afrontar. Hi ha girs inesperats, parets que semblen massa altes i cruïlles on cal decidir en un segon. I, com en la vida, no hi ha pausa. El món continua avançant encara que una persona necessite respirar. Els fantasmes —aquelles pors, aquelles pressions, aquelles expectatives— no desapareixen mai del tot. Només canvien de color, de forma o de nom. Poden ser la precarietat, la culpa, la mirada aliena, el cansament o la sensació de no arribar. Són figures que cadascú pot reconéixer, i que sovint es disfressen de normalitat.

Però Pac‑Man també ens recorda que hi ha moments de llum. Les boletes grans, aquelles que transformen la partida, són com els instants en què una persona recupera força, autoestima o suport comunitari. Quan això passa, els fantasmes deixen de ser monstres i es converteixen en obstacles manejables. No desapareixen, però per un moment deixen de dictar el ritme. És el que passa quan algú troba un espai segur, una veu amiga, una decisió valenta o un acte de cura cap a si mateixa. Són instants que no duren per sempre, però que canvien la manera d’avançar.

El laberint, com la vida, es repeteix. Una pantalla rere l’altra, amb variacions mínimes però amb la mateixa essència: continuar buscant camins, continuar menjant punts de llum, continuar esquivant allò que fa mal. I, malgrat tot, hi ha una mena de bellesa en aquesta repetició. Una resistència silenciosa. Una manera de dir que, encara que el món siga un laberint, cada persona té dret a recórrer-lo al seu ritme i amb les seues pròpies regles.

Pac‑Man no guanya perquè siga més fort que els fantasmes, sinó perquè insisteix. Perquè no es rendeix. Perquè troba petites victòries en cada racó del mapa. I potser això és el que ens diu, amb la seua boca oberta i el seu pas constant: que la vida no és una cursa per arribar al final, sinó un exercici de persistència, de cura i de mirada ampla. Que cadascú pot reescriure el seu laberint, encara que siga a poc a poc. Que sempre hi ha una boleta de llum esperant en algun punt del camí.

llegir més

La política d’ensenyar i de lluitar ^

Quan Pérez Llorca afirma que la vaga indefinida del professorat és “fer política”, no està llançant una opinió improvisada, sinó que revela una manera molt concreta d’entendre el poder, la societat i el paper de la comunitat educativa. Aquesta afirmació, aparentment senzilla, conté una càrrega ideològica profunda: pretén deslegitimar la protesta, reduir-la a una maniobra partidista i situar el govern en una suposada neutralitat que, en realitat, no existeix.

Com recordava Joan Fuster, la política no és un àmbit reservat a les institucions ni un joc exclusiu de despatxos. La política és la vida en comú: les decisions que afecten la quotidianitat, les condicions materials que determinen si una aula funciona o si un centre educatiu pot oferir un ensenyament digne. Per això, quan el professorat es mobilitza, no fa política partidista, sinó política en el seu sentit més essencial: aquella que naix de la necessitat i de la defensa del bé comú.

El problema de fons és que, quan un governant diu que una vaga és “fer política”, en realitat està dient que no és la seua política. Això evidencia una doble vara de mesurar. Quan el Consell augmenta el finançament de la concertada, això es presenta com una decisió de gestió. Quan es retallen programes de suport al valencià, es parla de racionalització. Quan s’ignoren ràtios insostenibles, baixes sense cobrir o la precarietat del professorat, es qualifiquen de problemes tècnics. En canvi, quan el professorat diu prou i ix al carrer, aleshores sí: això és política, i a més una política que molesta i que cal desacreditar.

Aquesta forma d’explicar la realitat no és nova. Respon a una estratègia que busca monopolitzar el significat de la política i reduir-la a allò que fan les institucions quan governen. Però la política no és patrimoni de cap conselleria; és de qui la practica, de qui la defensa i de qui la necessita. I hui, qui la necessita és un professorat que porta anys sostenint el sistema educatiu amb vocació i esforç personal, més que no amb polítiques públiques adequades.

La vaga indefinida no és cap caprici ni una maniobra partidista. És la resposta a una acumulació de problemes cada vegada més insostenibles: aules massificades, burocràcia desbordant, manca de recursos, degradació de les condicions laborals i la percepció que l’educació pública ha deixat de ser prioritària. Qualsevol persona que conega de prop un centre educatiu sap que aquesta realitat no és exagerada.

Dir que això és “fer política” és tan evident com dir que respirar és fer biologia. Ho és, però no en el sentit partidista que alguns volen imposar, sinó en el sentit profund de defensar allò que és de totes i tots. La política del professorat és la de la vida quotidiana, la que naix del compromís amb l’alumnat. No busca privilegis, sinó drets; no imposa, sinó que reclama una educació pública digna, inclusiva i de qualitat.

En aquest debat hi ha també un element que sovint queda en l’ombra: el valencià. Quan es parla de la vaga i de les seues reivindicacions, la llengua desapareix del discurs institucional, i això no és casual. La defensa del valencià en l’escola pública és una qüestió clau perquè afecta la igualtat d’oportunitats, la cohesió social i la preservació del patrimoni cultural.

Quan un govern retalla programes en valencià, en dificulta la presència o afavoreix models que el releguen, també està fent política, i una política amb conseqüències profundes. La comunitat educativa ho sap: sense valencià no hi ha una escola pública completa ni igualtat real. La llengua no és un afegit, sinó un element central. Defensar-la és defensar la funció social de l’escola.

Per això, la frase de Pérez Llorca no és innocent. Forma part d’un relat que divideix entre una política considerada legítima —la del govern— i una altra considerada il·legítima —la de la ciutadania que protesta. Però la democràcia no funciona així: necessita una ciutadania activa, crítica i disposada a defensar els seus drets.

La qüestió, per tant, no és si la vaga és política, sinó per què molesta tant que ho siga. Potser perquè posa en evidència contradiccions, perquè mostra que la comunitat educativa no està disposada a resignar-se, o perquè recorda que l’educació pública és un pilar fonamental de la societat.

La vaga és política, sí. I per sort. Perquè és una política que defensa drets, denuncia injustícies i posa al centre l’educació i el futur. No busca dividir, sinó construir; no reclama privilegis, sinó dignitat. I, malgrat els intents de deslegitimació, continua sent una de les expressions més nobles de la participació democràtica.

llegir més