Ceuta, Melilla i la frontera emocional d’Europa ^

Hi ha fronteres que es dibuixen amb filferros, murs i patrulles, i n’hi ha d’altres que es dibuixen en la imaginació col·lectiva. Ceuta i Melilla són totes dues coses alhora: dos punts diminuts en el mapa que, tanmateix, concentren una càrrega simbòlica desmesurada. Són el lloc on Europa diu que comença, el lloc on Àfrica diu que no vol acabar, i el lloc on Espanya es mira al mirall i no sempre li agrada el que veu. Quan apareixen imatges de centenars de persones saltant la tanca, el debat polític es transforma en una batalla emocional. I en eixa batalla, Marruecos juga amb avantatge perquè coneix perfectament com funciona la psicologia de la frontera.

La idea que Marruecos utilitza els fluxos migratoris com a instrument de pressió no és nova. Diverses persones expertes en geopolítica ho han assenyalat al llarg dels anys, i els episodis de tensió solen coincidir amb moments diplomàtics delicats. Quan Espanya fa un moviment que Rabat interpreta com una falta de respecte, una provocació o una amenaça als seus interessos, la frontera es converteix en un escenari. No és casual que les avalanxes massives apareguen en moments de fricció política. No és casual que la imatge de la tanca es convertisca en un missatge. I no és casual que la pressió sempre arribe per la via més vulnerable: persones que fugen de la pobresa, de la repressió o de la falta d’oportunitats, i que es transformen en peons involuntaris d’un joc diplomàtic que no han triat.

La relació entre Marruecos i Israel, així com amb els Estats Units, és un element clau per entendre este joc. Marruecos s’ha posicionat com un aliat estratègic en el nord d’Àfrica, i això li dona una força que va més enllà del seu pes econòmic o militar. Quan un país és útil per a les potències, rep suport, tolerància i, sovint, silenci davant de pràctiques que en altres contextos serien criticades. La cooperació militar, els acords comercials i la diplomàcia de seguretat han consolidat un eix que situa Rabat en una posició privilegiada. I Espanya, que manté relacions irregulars amb Israel i amb els Estats Units, es troba enmig d’un tauler on no sempre pot moure fitxa amb llibertat.

A l’altra banda del tauler hi ha Algèria, un país amb el qual Marruecos manté una rivalitat profunda, històrica i territorial. El conflicte pel Sàhara Occidental és el nucli d’esta tensió. Algèria dona suport al Front Polisario i defensa el dret d’autodeterminació del poble sahrauí, mentre que Marruecos manté el control del territori i rebutja qualsevol via que pose en qüestió la seua sobirania. Quan Espanya va acollir el líder del Polisario per motius mèdics, Rabat ho va interpretar com una traïció. I la resposta va arribar per la frontera, com sol passar. La coincidència temporal entre aquell episodi i una nova avalanxa migratòria no és una prova concloent, però tampoc és una casualitat innocent. En geopolítica, les casualitats solen tindre intenció.

La migració, en este context, es converteix en una arma. No en el sentit militar, sinó en el sentit simbòlic i emocional. Les persones que intenten creuar la tanca no són enemigues de ningú, però la seua imatge pot ser utilitzada per generar por, indignació o rebuig. Quan una societat veu un flux massiu de persones arribant de sobte, la reacció instintiva és pensar que hi ha una amenaça, que hi ha un descontrol, que hi ha un perill. I eixa reacció és fàcil d’explotar. Marruecos ho sap. Les potències aliades ho saben. I els governs europeus ho saben també, encara que sovint preferixen parlar de “crisi migratòria” en lloc de parlar de “estratègia diplomàtica”.

Espanya, mentrestant, es mou en un equilibri fràgil. Necessita mantenir relacions estables amb Marruecos per motius econòmics, comercials i de seguretat. Necessita, alhora, mantindre una relació sòlida amb Algèria, que és un soci energètic essencial. I necessita, a més, gestionar la seua pròpia opinió pública, que sovint reacciona amb visceralitat davant de qualsevol imatge de frontera desbordada. En este triangle, cada moviment té conseqüències. Cada gest diplomàtic pot desencadenar una resposta. I cada resposta pot convertir-se en titular.

El drama és que, enmig de tot este joc, les persones migrants són les que paguen el preu més alt. Són persones que fugen de la repressió, de la pobresa o de la falta de futur. Són persones que arriben amb l’esperança d’una vida millor i que es troben atrapades en una disputa que no és seua. Quan es parla de “avalanches”, “pressió migratòria” o “crisi”, sovint s’oblida que darrere de cada cos hi ha una història, una família, un dolor i una esperança. Convertir-les en arma és una forma de violència política que no sempre es denuncia amb la contundència que mereix.

Ceuta i Melilla són, per tant, molt més que dos enclavaments. Són un termòmetre de les relacions internacionals, un mirall de les contradiccions europees i un recordatori constant que la frontera és un espai on es mesura la dignitat humana. Quan la política exterior es juga amb persones vulnerables, el debat hauria de ser més profund, més honest i més valent. No es tracta només de controlar la tanca, sinó de preguntar-se per què hi ha tanta gent disposada a arriscar la vida per creuar-la. No es tracta només de denunciar les maniobres de Marruecos, sinó d’entendre per què funcionen. I no es tracta només de parlar de sobirania, sinó de parlar de responsabilitat.

Europa, i Espanya en particular, ha de decidir si vol una frontera que siga un mur o una frontera que siga un pont. Un mur és fàcil de construir, però difícil de sostenir. Un pont és més difícil de imaginar, però més útil per a construir futur. Ceuta i Melilla continuaran sent un espai de tensió mentre la política exterior es base en equilibris fràgils i en silencis interessats. Però també poden ser un espai de reflexió, si som capaços de mirar més enllà del soroll i entendre que la frontera no és només un lloc, sinó una responsabilitat compartida.

llegir més

Quan una crisi és suficient per a fer retrocedir els drets de les dones ^

Hi ha frases que no envelleixen. No perquè siguen eternes, sinó perquè el món insisteix a donar-los raó. Simone de Beauvoir advertia que n’hi ha prou amb una crisi —política, econòmica o religiosa— perquè els drets de les dones tornen a ser qüestionats. Setanta anys després, en una Espanya que es proclama moderna, europea i democràtica, la frase continua ressonant com un avís que preferim no escoltar.

Vivim en un temps de soroll i velocitat, on les crisis ja no arriben cada dècada, sinó cada temporada. Crisi sanitària, crisi energètica, crisi climàtica, crisi institucional, crisi de convivència. I en cada una d’elles, com si fóra un reflex condicionat, reapareix la temptació de revisar drets que semblaven consolidats. No és casualitat: en moments d’incertesa, les societats busquen seguretats, i massa sovint les troben en discursos que prometen ordre a canvi de llibertats.

En els últims anys, Espanya ha viscut un debat intens sobre el feminisme, convertit en camp de batalla cultural. S’ha qüestionat la violència de gènere, s’han ridiculitzat les polítiques d’igualtat, s’ha intentat reescriure el llenguatge per a diluir el subjecte polític “dona”, s’han atacat lleis que protegien drets sexuals i reproductius. No és només discrepància ideològica: és una estratègia que aprofita el cansament social i la polarització per a erosionar conquestes que van costar dècades.

La història ens mostra que els drets de les dones mai han sigut un regal, sinó una negociació constant amb el poder. I que cada avanç ha anat seguit d’un intent de retrocés. Hui, en ple segle XXI, eixa dinàmica continua. Quan la política es crispa, quan l’economia tremola, quan la identitat es converteix en arma, els drets de les dones tornen a ser moneda de canvi. Es presenten com a “excessos”, com a “ideologia”, com a “privilegis”. I així, el que era un consens democràtic es transforma en un debat artificial.

La fragilitat no està només en les lleis, sinó en la memòria. En un país que sovint oblida massa ràpid, el feminisme corre el risc de ser percebut com una moda i no com una estructura de justícia. Però la realitat és tossuda: les dones continuen patint desigualtats salarials, precarietat laboral, violències múltiples, invisibilització en la cultura i en la política. I quan una societat no resol les seues desigualtats, sempre hi haurà qui aprofite la fractura per a imposar regressions.

El segle XXI ens hauria d’haver vacunat contra eixes derrotes, però no ho ha fet. Les xarxes socials amplifiquen discursos que abans quedaven en marges; la desinformació converteix mentides en veritats emocionals; la política, cada vegada més performativa, utilitza el feminisme com a símbol per a mobilitzar o dividir. I mentrestant, les dones continuen en el centre del debat, però no sempre en el centre de les decisions.

Per això la frase de Beauvoir continua vigent: perquè ens recorda que els drets no són permanents, sinó fràgils. Que la democràcia no és només votar, sinó protegir allò que fa possible la igualtat. Que una crisi pot ser l’excusa perfecta per a desfer el que semblava indiscutible. I que la vigilància és una forma de responsabilitat cívica.

Potser el repte del feminisme del segle XXI a Espanya no és només avançar, sinó impedir que ens facen retrocedir. Mantindre viva la memòria de les conquestes, denunciar els intents de regressió, exigir polítiques que no siguen cosmètiques, i entendre que la igualtat no és un luxe, sinó una condició de la democràcia.  

Perquè, com advertia Beauvoir, n’hi ha prou amb una crisi. I les crisis, en este país, mai falten.

llegir més

Sagunt, la veu que volen fer menuda ^

Hi ha ciutats que creixen com una criatura que demana espai, llum i aire. Sagunt és una d’eixes ciutats. Creix perquè rep famílies que busquen futur, perquè és un punt de trobada entre la mar i la indústria, perquè és un lloc on la vida encara té un ritme propi. Però mentre la ciutat creix, les institucions que haurien d’acompanyar-la semblen cada volta més lluny. I aquesta distància no és casual: és política. És una manera de governar que, en lloc de mirar el territori, mira el partit. I quan el partit mana més que la realitat, la ciutat queda muda.

La contradicció és tan visible que ja no es pot dissimular. Al ple municipal, PP i Vox voten esmenes de PSOE i Compromís. A Sagunt, de sobte, sembla que hi ha consens, que hi ha voluntat de treballar per la ciutat, que hi ha un mínim de responsabilitat compartida. Però només cal pujar un escaló, arribar a València o a Madrid, per veure com eixa voluntat desapareix. A les Corts Valencianes i al Congrés, PP i Vox voten no a tot el que proposen els mateixos partits amb qui a Sagunt diuen que poden dialogar. No és incoherència: és disciplina. És jerarquia. És la prova que la política municipal és un aparador i la política autonòmica és el lloc on es decideix de veritat.

Aquesta jerarquia té conseqüències molt concretes. La primera és que Sagunt queda sense veu. No perquè els representants locals siguen marionetes en el sentit infantil del terme, sinó perquè han acceptat un pacte on la seua autonomia és secundària. Quan el partit marca la línia, el municipi deixa de ser una prioritat. I això es nota en cada decisió que afecta la vida quotidiana de la gent.

L’article del Levante-EMV ho mostra amb una claredat que fa mal. El IES Altos Hornos, inaugurat fa només tres anys, ja ha quedat menut. Les aules prefabricades arribaran al setembre. Les places en Infantil i Primària estan pràcticament esgotades. En quart de Primària, només set places lliures en tota la ciutat. Set places per a una població que supera els setanta-quatre mil habitants i que continua creixent. Les xifres de matriculació extraordinària s’han duplicat en quatre anys. La concertada, que sempre diu que pot absorbir demanda, només té dotze places disponibles. La Generalitat, que és qui té la competència, continua improvisant, obrint unitats a última hora, com si la planificació educativa fóra un joc de taula i no una responsabilitat pública.

Aquesta improvisació no és un error tècnic. És una manera de governar. Quan PP i Vox voten en contra de totes les esmenes de l’oposició a les Corts, estan votant en contra de la planificació educativa que Sagunt necessita. Quan aproven pressupostos que no contemplen la construcció de nous centres, estan votant en contra de les famílies que busquen plaça per als seus fills. Quan defensen la “prioritat nacional” per damunt de la realitat demogràfica, estan votant en contra de les persones que arriben a la ciutat i que també formen part del seu futur.

Sagunt necessita dos nous col·legis públics d’Infantil i Primària, un al nucli històric i un al Port. Necessita un nou institut de Secundària i Batxillerat. Necessita planificació, anticipació, inversió. Necessita que la Generalitat mire les dades i actue en conseqüència. Però la Generalitat actual mira les dades i gira el cap. No perquè no les entenga, sinó perquè no són prioritàries dins del seu projecte polític. I quan una ciutat no és prioritària, queda en silenci.

Aquest silenci és el que fa que Sagunt siga un exemple del que passa quan la ultradreta marca l’agenda. No és una qüestió de soroll ideològic, sinó de conseqüències materials. Barracons. Aules saturades. Famílies que no saben on escolaritzar els seus fills. Professorat que treballa en condicions precàries. Una ciutat que creix sense que les institucions la vulguen acompanyar. Una ciutat que demana veu i rep un mur.

La política municipal intenta resistir. A Sagunt, PP i Vox voten a favor d’esmenes que, a València, els seus partits rebutgen. És un gest que vol mostrar proximitat, voluntat de diàleg, responsabilitat local. Però és un gest buit si després, en les institucions que tenen la capacitat real de decidir, es vota en contra de tot allò que la ciutat necessita. És com si Sagunt tinguera dos realitats: una de façana i una de fons. La façana diu que hi ha consens. El fons diu que no hi ha voluntat de canviar res.

La pregunta és per què. Per què PP i Vox voten una cosa a Sagunt i una altra a València. Per què accepten esmenes municipals que després els seus partits rebutgen a les Corts. La resposta és simple: perquè el municipi és un espai de gestió, però la Generalitat és un espai de poder. I el poder no es discuteix. El poder s’obeeix. Quan un partit decideix que la seua línia és prioritària, els representants locals deixen de ser veus i passen a ser peces. No marionetes en el sentit literal, però sí en el sentit polític: actors que no poden improvisar, que no poden contradir, que no poden defensar el territori si el territori no encaixa en el relat del partit.

Sagunt queda atrapada en aquesta lògica. Creix, però no és escoltada. Demana, però no és atesa. Reclama, però no és prioritària. I això té un cost que paga la ciutadania: xiquetes i xiquets sense plaça, famílies que han d’esperar, barracons que arriben com una solució temporal que es fa eterna, professorat que treballa en centres saturats, una ciutat que es veu obligada a improvisar perquè la Generalitat improvisa.

La política hauria de ser l’art de escoltar el territori. Però quan la política es converteix en l’art de obeir el partit, el territori queda en silenci. Sagunt és un exemple d’aquest silenci imposat. Un silenci que no és natural, que no és inevitable, que no és casual. És un silenci construït. Un silenci que es pot trencar, però que només es trencarà quan les institucions tornen a mirar la realitat i no la consigna.

Sagunt té veu. El problema és que, ara mateix, hi ha qui prefereix no escoltar-la.

llegir més

Auto de fe ^

L’últim auto de fe celebrat a l’Estat espanyol no és només una data en un manual d’història, sinó una ferida moral que encara supura. El 31 de juliol de 1826, a València, la ciutat que hui es mostra com a espai de modernitat i llum, es va consumar l’execució de Cayetano Ripoll, mestre de Ruzafa, persona de conviccions deistes, pacífica i racionalista, i considerada culpable per la Junta de Fe de no seguir els rituals del catolicisme. Va ser penjat, i el seu cos introduït en un tonell pintat amb flames, una imatge grotesca que imitava la foguera inquisitorial quan ja no existia legalment.

Aquell acte, anacrònic fins a la crueltat, va ser l’últim auto de fe públic celebrat a l’Estat. I va passar ací, en el nostre territori, en una València que encara cremava en el vell ordre. La Inquisició oficial havia estat abolida durant el Trienni Liberal, però el retorn de l’absolutisme de Ferran VII va permetre que els bisbes crearen les Juntes de Fe, tribunals sense cobertura legal però amb la mateixa vocació repressiva. A València, la més activa de totes, es va decidir que un mestre que saludava amb un “Alabado sea Dios” en lloc d’un “Ave Maria puríssima” mereixia morir.

És difícil imaginar una escena més reveladora: una persona que ensenya a llegir, que defensa la raó, que evita la violència contra els animals, que no obliga l’alumnat a assistir a missa, convertida en enemiga pública per una comunitat que confonia tradició amb veritat i per una jerarquia que temia més la llibertat que la ignorància.

Ripoll va passar vint-i-dos mesos a la presó, sense acusació formal, sense defensa, rebent visites de teòlegs que intentaven arrancar-li una abjuració. No ho van aconseguir. La seua obstinació intel·lectual, la dignitat de no renunciar a la pròpia consciència, va ser interpretada com una amenaça intolerable. La seua mort va causar escàndol a Europa, però ací quasi no se’n va parlar: la censura ho va tapar. El vell ordre sabia que aquell ajusticiament era una vergonya, i tot i això el va perpetrar.

La història de Cayetano Ripoll és un mirall incòmode. Recorda que la intolerància no necessita institucions formals per actuar, que li basta un clima polític propici, una jerarquia disposada a reprimir i una comunitat que prefereix la seguretat de les certeses imposades a la fragilitat del pensament crític. Recorda que la llibertat de consciència, que hui considerem un dret elemental, va costar vides. Que la modernitat no és un regal, sinó una conquesta. Que València, la mateixa València que celebra festivals, llibres i ciència, va ser l’escenari d’un acte de barbàrie disfressat de religió.

I recorda, sobretot, que la por a qui pensa diferent és eterna. Canvien les formes, canvien els actors, però la pulsió de castigar la dissidència sempre troba camins. L’últim auto de fe no és només el final de la Inquisició, sinó l’avís que la repressió pot renàixer quan la societat abaixa la guàrdia. Ripoll no va morir per negar Déu, sinó per negar el monopoli d’unes poques persones sobre la veritat. Va morir per defensar la idea que la fe, si existeix, ha de ser lliure.

En un temps en què tornen discursos que simplifiquen, que assenyalen i que busquen uniformitat, recordar Ripoll és un acte de vigilància democràtica.  

llegir més

Patrons sense descendència: Sagunt i la memòria d’Abdón i Senén ^

Sagunt arrossega una contradicció que ja fa olor a derrota cultural: presumeix d’uns patrons “arrelats”, però en realitat són figures museïtzades, congelades en un ritual que la ciutat ja no sent com a propi. Abdón i Senén continuen desfilant en processons, penjats en calendaris, repetits en discursos oficials… però són noms que ningú tria, símbols que ningú encarna, memòria que ningú renova. Arrelats? No: fossilitzats.

Les dades del padró del INE no deixen marge a la fantasia: Abdón i Senén han desaparegut del mapa demogràfic. No són minoritaris; són inexistents. Sagunt manté els Sants de la Pedra com qui manté una vitrina: es contempla, es reverencia, però no es viu. La ciutat que els va fer patrons era agrícola, comunitària, dependent del cel i de la terra. La ciutat actual és industrial, portuària, fragmentada, accelerada. El Camp de Morvedre ja no es pensa en clau de collita, sinó en clau de logística.

I tanmateix, continuem repetint que són “arrelats”. Arrelats a què? A un relat que ens fa sentir còmodes, a una identitat que ens agrada exhibir però que ja no practiquem. Sagunt ha canviat, però es resisteix a acceptar que alguns símbols han quedat com a decoració patrimonial. No és un drama: és una realitat. Les ciutats evolucionen, i els patrons no tenen dret diví a la permanència.

Això no vol dir que siguen inútils. La seua persistència és una forma de memòria, sí, però també és un advertiment: si no revisem què significa ser de Sagunt en 2026, acabarem convertint la identitat en un museu a l’aire lliure. Els Sants de la Pedra no necessiten descendència, però Sagunt sí que necessita coherència. No podem proclamar arrels mentre vivim d’esquena al territori que les va generar.

Sagunt continua sent casa, però només si té el coratge de mirar-se al mirall i admetre que alguns símbols ja no arrelen perquè el sòl ha canviat. I això, lluny de ser una pèrdua, pot ser una oportunitat per repensar què vol dir ser Sagunt, més enllà de repetir litúrgies que ja no ens representen.

llegir més