Jesús, zelote ^

Hi ha preguntes que, quan les fem, no busquen una resposta definitiva, sinó obrir una esquerda en la superfície polida de la tradició. Preguntes que no pretenen destruir res, però sí ventilar, airejar, deixar que entre llum en espais que sovint han estat tancats amb pany i clau. Una d’aquestes preguntes és si Jesús va estar relacionat amb el zelotisme, si Barrabàs representa el líder que el poble esperava i si Jesús, en realitat, va acabar complint un destí profètic més pròxim a Jeremies que no a cap projecte polític concret. I encara més: com encaixa tot això amb la lectura irònica, lúcida i desmitificadora que fa Juan Eslava Galán en el seu llibre El catolicismo explicado a las ovejas.

Quan unim totes aquestes peces, el resultat no és un Jesús desfigurat ni una fe desacreditada, sinó una figura més humana, més històrica i, paradoxalment, més poderosa. Un Jesús que no viu en un núvol teològic, sinó en un país ocupat, en un clima de tensió política, en un poble que busca desesperadament una eixida. Un Jesús que no pot ser entés sense el context, sense els moviments que l’envolten, sense les expectatives que el poble projecta sobre ell. I un Jesús que, precisament perquè no encaixa en cap d’aquestes expectatives, acaba sent condemnat.

Per començar, cal recordar qui eren els zelotes. No eren un grup marginal ni una secta anecdòtica. Eren un moviment polític-religiós que defensava que només Déu podia ser rei d’Israel i que, per tant, Roma era una ocupació il·legítima. La seua lluita no era simbòlica: practicaven la resistència violenta, els atacs selectius, la guerrilla urbana. En un país humiliat per impostos, repressió i presència militar, el zelotisme no era una extravagància, sinó una resposta visceral a una situació insuportable. I Jesús creix en aquest món. No en un desert espiritual, sinó en una Galilea que bull de revoltes, de messianismes, de promeses d’alliberament.

A partir d’ací, afirmar que Jesús era zelote pot sonar exagerat, però no és una idea absurda. Hi ha elements que ho fan plausible. El llenguatge del Regne de Déu, en un context d’ocupació, té inevitablement una càrrega política. La seua entrada a Jerusalem, muntat en un ase com un rei humil, és un gest amb una força simbòlica enorme. L’acció al Temple, expulsant mercaders i denunciant la corrupció del culte, és un acte de confrontació directa amb el poder religiós i econòmic. I entre els seus seguidors hi ha un tal Simó anomenat el Zelote, cosa que indica que Jesús no vivia aïllat d’aquell ambient.

Ara bé, també hi ha elements que trenquen amb la identificació directa. Jesús rebutja explícitament la violència, predica l’amor als enemics, es relaciona amb persones que els zelotes considerarien impures o col·laboracionistes, com el centurió romà o el cobrador d’impostos. La seua crítica no és només contra Roma, sinó també contra les elits del Temple, contra la riquesa acumulada, contra la hipocresia religiosa. I la seua mort no es produeix en el marc d’una revolta armada, sinó en una situació de solitud i abandonament, mentre el poble demana l’alliberament d’un altre pres, Barrabàs, que probablement sí que estava implicat en una insurrecció.

És ací on la lectura d’Eslava Galán esdevé útil. L’autor recorda que la figura de Jesús ha estat progressivament despolititzada per la tradició cristiana, sobretot a partir de Pau, que necessitava un missatge exportable a l’Imperi. El Regne de Déu es va espiritualitzar, la confrontació amb Roma es va suavitzar i Jesús es va convertir en un mestre moral més que no en un agitador profètic. Però Eslava Galán insisteix que el Jesús històric no pot ser entés sense el seu context polític. No era un gurú flotant, sinó un jueu del segle I que parlava a un poble oprimit. I això, vulguem o no, té conseqüències.

Quan unim aquesta lectura amb la hipòtesi zelota, apareix un Jesús que no és un revolucionari armat, però sí un revolucionari perillós. Un Jesús que comparteix amb els zelotes el desig d’alliberament, però no els mètodes. Un Jesús que anuncia un Regne que no és una metàfora espiritual, sinó una alternativa radical a l’ordre existent. Un Jesús que, com Jeremies, denuncia el Temple, la corrupció, la injustícia, i que per això és perseguit. Un Jesús que no encaixa en cap dels dos poders: ni en el romà ni en el religiós. I un Jesús que, precisament per això, acaba sent eliminat.

La figura de Barrabàs reforça aquesta lectura. Els evangelis el presenten com un pres implicat en un motí, possiblement un insurgent. No és un lladre vulgar, sinó un combatent polític. I el seu nom, Bar-Abbàs, fill del pare, té una càrrega simbòlica enorme. Alguns manuscrits antics fins i tot el presenten com Jesús Barrabàs, cosa que crea una escena gairebé teatral: el poble ha de triar entre dos Jesús, dos fills del pare, dos models de messianisme. Un, el violent, el polític, el que promet una alliberació immediata. L’altre, el profètic, el que anuncia un Regne que comença en el cor i en la comunitat. I el poble tria el primer.

Això no vol dir que Barrabàs fora el líder de Jesús, però sí que representa el camí que Jesús rebutja. Barrabàs és el messies que el poble volia. Jesús és el messies que el poble no entén. I ací és on la profecia de Jeremies esdevé clau. Jeremies és el profeta que denuncia el Temple, que és perseguit pel seu propi poble, que és acusat falsament, que pateix per fidelitat a Déu. És el patró narratiu que Mateu utilitza per explicar la mort de Jesús. No és casual que Mateu cite Jeremies en el relat de la Passió, encara que la frase que utilitza siga una barreja de textos. Jeremies simbolitza el destí del profeta que diu la veritat i paga el preu.

Quan unim totes aquestes peces, el resultat és una lectura potent i incòmoda. Jesús i Barrabàs no són enemics, sinó respostes diferents al mateix problema: Roma. Un tria el punyal. L’altre tria la profecia. El poble tria el punyal. I Jesús, com Jeremies, paga el preu de no encaixar en cap dels dos poders. Aquesta lectura no destrueix la figura de Jesús, sinó que la fa més profunda. El converteix en algú que no només parla d’amor, sinó que desafia estructures. Algú que no només consola, sinó que denuncia. Algú que no només salva ànimes, sinó que qüestiona imperis.

Aquesta visió també ens obliga a revisar la manera com la tradició cristiana ha presentat Jesús. Sovint s’ha insistit en un Jesús despolititzat, desactivat, convertit en un símbol de bondat abstracta. Però el Jesús històric era incòmode. No encaixava en les categories del seu temps. No era prou violent per als zelotes ni prou submís per a Roma. No era prou ritualista per al Temple ni prou revolucionari per al poble. Era, com Jeremies, un profeta que parlava des d’un altre lloc. I això, en un món polaritzat, és sempre perillós.

També ens obliga a revisar la nostra manera de llegir els evangelis. No com a cròniques neutres, sinó com a textos que interpreten, seleccionen i reescriuen. Textos que volen presentar Jesús com el messies que la comunitat creu que és, no necessàriament com el messies que el poble esperava. Textos que, en alguns casos, intenten suavitzar la tensió política per evitar problemes amb Roma. Textos que, en altres casos, volen mostrar que Jesús compleix les profecies, encara que això implique adaptar-les. Textos que són teologia, no periodisme.

I finalment, aquesta lectura ens obliga a mirar el present. Perquè la pregunta no és només qui era Jesús, sinó què fem amb ell hui. Si el convertim en un símbol inofensiu, en un santet amable que no molesta ningú, estem repetint el procés de desactivació que Eslava Galán denuncia. Si el convertim en un revolucionari violent, estem projectant sobre ell les nostres pròpies fantasies polítiques. Però si l’acceptem com un profeta que desafia els poders, que denuncia la injustícia, que anuncia un Regne que no és una metàfora, sinó una alternativa, aleshores Jesús torna a ser perillós. Torna a ser viu.

Potser la clau no és decidir si Jesús era zelote o no, sinó reconéixer que vivia en el mateix camp de batalla, però jugava amb altres regles. Que compartia el desig d’alliberament, però no la violència. Que compartia la indignació, però no l’odi. Que compartia la passió per la dignitat del poble, però no la necessitat d’eliminar l’enemic. I que, precisament per això, va acabar sol, incomprés i condemnat. No perquè fora feble, sinó perquè era massa fort per als esquemes del seu temps.

En un món com el nostre, on sovint es confon força amb agressivitat i convicció amb fanatisme, aquesta lectura de Jesús és més necessària que mai. Ens recorda que hi ha una altra manera de resistir, una altra manera de lluitar, una altra manera de transformar. Una manera que no passa per reproduir la lògica del poder, sinó per trencar-la. Una manera que no passa per triar entre Barrabàs i Roma, sinó per obrir un camí nou. Un camí que, com el de Jeremies, pot ser solitari, però que també pot ser fecund.

Potser, al final, la pregunta no és si Jesús era zelote, sinó si nosaltres estem disposades i disposats a escoltar el que realment deia. No el que la tradició ha suavitzat, no el que la política ha manipulat, no el que la cultura ha convertit en tòpic. Sinó el que ell, com a profeta, com a jueu, com a home del seu temps, va anunciar amb una radicalitat que encara hui ens incomoda. Un Regne que no és de violència, però tampoc de resignació. Un Regne que no és de poder, però tampoc de submissió. Un Regne que comença en la dignitat, en la justícia, en la comunitat, en la llibertat.

I potser, només potser, és ací on Jesús i Jeremies es donen la mà. Dos profetes que parlen des de la perifèria, que denuncien el centre, que paguen el preu de la seua fidelitat. Dos figures que no encaixen en els esquemes del seu temps, però que obrin camins nous. Dos homes que, sense violència, sense armes, sense poder, van ser considerats perillosos. I que, precisament per això, continuen sent necessaris.

llegir més

Piano Begoña ^

El piano del CEIP Begoña és molt més que un instrument antic. És una peça que concentra memòria, identitat i una part important de la història del Port de Sagunt. No és habitual que un centre educatiu públic conserve una joia així, i encara ho és menys que darrere d’un piano hi haja una biografia tan sorprenent.

Aquest instrument, un Steinway & Sons de gran cua fabricat a Nova York l’any 1878, va pertànyer a la regenta Maria Cristina, vídua d’Alfons XII. Després va passar a una naviliera i va amenitzar travessies transatlàntiques fins que un naufragi a les costes valencianes el va deixar a la deriva. Rescatat i restaurat, va acabar en mans d’Altos Hornos, que el va portar al col·legi Mare Inmaculada i, més tard, al Begoña, on va viure els seus anys més intensos.

Durant dècades, el piano va ser el centre de la vida musical del col·legi. El cor infantil assajava al seu voltant i moltes criatures van descobrir la música gràcies a ell. Mestres com Vicente Sanjosé el cuidaven amb dedicació i el feien sonar en celebracions i concursos. Fins i tot quan va patir una caiguda en un trasllat i va quedar malmés, es va reparar i va continuar fent servei fins a principis dels anys vuitanta.

Amb el declivi industrial i els canvis socials que va viure el Port, el piano va córrer la mateixa sort que altres elements del nostre patrimoni: va quedar oblidat. Durant anys va romandre sota una escala de l’Ajuntament, com si fóra un objecte sense valor. Aquella imatge, tan trista com eloqüent, reflectia la desconnexió entre la comunitat i la seua pròpia història.

La situació va canviar quan la Conselleria de Cultura va decidir restaurar-lo l’any 2007. La intervenció va ser costosa i minuciosa, i va permetre recuperar un instrument que ja semblava perdut. Des d’aleshores, l’Associació d’Antics Alumnes del Begoña el cuida amb estima i el fa sonar en concerts que s’han convertit en un homenatge al passat i un regal per al present.

El piano del Begoña representa moltes coses alhora. És patrimoni industrial, perquè forma part de la memòria d’Altos Hornos i del desenvolupament del Port. És patrimoni educatiu, perquè ha acompanyat generacions d’alumnat. És patrimoni emocional, perquè connecta la comunitat amb un llegat que no sempre ha sigut prou valorat. I és també un símbol de resistència cultural en un temps en què la bellesa i la cultura sovint queden relegades a un segon pla.

La seua història ens recorda que allò que no es cuida es perd, i que el patrimoni no és només pedra o ferro: també són objectes que han acompanyat vides, que han creat records i que poden continuar generant-los si els donem l’atenció que mereixen. El piano del Begoña ha sobreviscut naufragis, trasllats i abandonaments. Si un instrument així ha pogut renàixer, també pot fer-ho la nostra manera d’entendre i protegir el que és nostre.

llegir més

La fe no és una ideologia ^

Se pot ser d’esquerres i confrare? La pregunta, repetida fins a l’avorriment en converses de bar, en tertúlies improvisades o en comentaris de xarxes socials, diu molt més del que sembla. No parla només de política ni només de religió. Parla de qui té dret a ser poble i de qui pretén decidir què és ser poble. Parla de qui vol custodiar la tradició com si fóra patrimoni privat i de qui, des de la seua trinxera ideològica, mira la cultura popular amb una barreja de desconfiança i distància. Parla, sobretot, d’un malentés profund: la idea que la fe, la festa i la identitat col·lectiva eren propietat d’un únic relat, d’un únic color, d’un únic bàndol.

Però la realitat és tossuda. I la realitat és que sí, que es pot ser d’esquerres i confrare. I no sols es pot: moltes vegades és precisament des de l’esquerra, des de la defensa del teixit social, de la cultura popular i de la dignitat de les persones, que la Setmana Santa i les confraries troben el seu sentit més profund. Perquè la tradició no és un museu, ni una vitrina, ni un símbol congelat. La tradició és un organisme viu, canviant, permeable, que respira amb el poble i que es transforma amb ell.

La Bíblia, que alguns utilitzen com a martell per a excloure, és en realitat un text que parla de grup humà, de justícia, de dignitat i de pobles que es reconstrueixen des de baix. Quan Jesús diu en l’Evangeli de Mateu que «on dos o tres es reunixen en el meu nom, allí estic jo enmig d’ells», no està parlant d’un club selecte ni d’una elit moral. Està parlant d’un col·lectiu que es troba, que es reconeix, que es dona suport. I això, precisament això, és el que les confraries han sigut sempre: espais de trobada, de suport mutu, de treball compartit, de memòria i de futur.

El papa Francesc, en el seu moment, va resultar incòmode per a alguns guardians de la puresa doctrinal. Va recordar una vegada i una altra que la fe no era un refugi per a privilegiats, sinó una crida a eixir al carrer, a tocar la realitat, a posar-se del costat de les persones vulnerables. Quan afirmava que «la realitat és superior a la idea», desmuntava tota una arquitectura de discursos que volien convertir la religió en una bandera partidista. I quan sostenia que «la fe autèntica sempre implica un profund desig de canviar el món», parlava d’una espiritualitat que no fugia de la política, sinó que la travessava amb responsabilitat i compromís.

Aleshores, d’on naixia la sospita? Per què hi havia qui mirava amb recel una persona d’esquerres que participava en una confraria? Per què hi havia qui pensava que era una contradicció, una incoherència o fins i tot una impostura? La resposta era incòmoda, però necessària: perquè durant dècades, en molts llocs, la religió i les seues expressions públiques havien sigut instrumentalitzades per projectes polítics conservadors. Perquè s’havia confós el temple amb el despatx, la fe amb l’ordre establit, la tradició amb la jerarquia. I perquè alguns havien volgut fer creure que la Setmana Santa era patrimoni d’un sol relat, d’una sola manera d’entendre el món.

Però això no era cert. No ho havia sigut mai. Les confraries, històricament, havien sigut espais populars, sovint formats per persones treballadores, per barris sencers, per famílies que trobaven en la festa un lloc de dignitat i d’arrelament. No eren espais de poder, sinó d’entramat popular. No eren símbols d’ordre, sinó d’identitat. I encara hui, malgrat els intents d’alguns per convertir-les en aparadors de distinció, continuen sent això: llocs on el poble s’organitza, es reconeix i es projecta.

Ser d’esquerres, en el sentit més profund, és creure en la igualtat, en la justícia social, en la dignitat de totes les persones, en la cultura com a bé comú i no com a privilegi. I ser confrare, en el sentit més autèntic, és participar d’un teixit social que es construeix des de baix, que es manté viu gràcies a hores regalades, a mans anònimes, a esforços col·lectius. No hi ha contradicció. Hi ha coherència.

Quan el papa Francesc denunciava «la globalització de la indiferència» i reclamava una Església que fóra «hospital de campanya», parlava d’una espiritualitat que no es tancava en si mateixa, que no es refugiava en rituals buits, que no es conformava amb la repetició mecànica. I això, curiosament, era exactament el que moltes confraries havien entés des de feia anys: que la festa no era només processó, sinó també acció social, suport mutu, presència en el barri, solidaritat amb qui ho necessitava. Era difícil trobar un espai més coherent amb els valors de l’esquerra que un grup humà que es mobilitzava per ajudar, que organitzava campanyes solidàries, que acompanyava famílies, que mantenia viva la memòria col·lectiva.

La Bíblia també és clara quan diu en la carta de Jaume que «la fe sense obres és morta». I les confraries, quan funcionen com han de funcionar, són precisament això: obres. Accions. Gestos concrets. No discursos. No banderes. No identitarismes excloents. Són persones que es posen d’acord per fer alguna cosa juntes, per donar forma a una tradició que no és de ningú i és de totes.

Però hi ha un altre element que cal posar damunt la taula: la identitat. En molts pobles i ciutats, la Setmana Santa és un dels espais on el cos social es reconeix, es mira, es conta a si mateix. I negar a una part del poble el dret a participar-hi és negar-li el dret a ser poble. Quan algú deia que una persona d’esquerres no podia ser confrare, el que estava dient en realitat era que la identitat col·lectiva era patrimoni d’uns pocs. Que hi havia qui tenia dret a representar el poble i qui no. Que hi havia qui podia desfilar, organitzar, decidir, i qui havia de mirar des de fora.

Això no era només injust. Era profundament antidemocràtic. I era, a més, una lectura absolutament contrària a l’esperit de l’Evangeli, que és un text que parla una vegada i una altra d’inclusió, d’obertura, de trencar fronteres. Quan Jesús deia «no jutgeu i no sereu jutjats», parlava també d’això: de no convertir la fe en un instrument de control social. De no utilitzar la religió per excloure, per marcar qui és digne i qui no.

El papa Francesc ho expressava amb una claredat que incomodava a molts: «La fe no és una ideologia». I quan ho afirmava, advertia contra la temptació de convertir la religió en un instrument de poder, en una identitat tancada, en un espai de puresa moral. Les confraries, quan queien en aquesta temptació, es desnaturalitzaven. Perdien la seua essència popular. Es convertien en aparadors. Però quan es mantenien arrelades al poble, quan eren espais de trobada i no de distinció, esdevenien un dels llocs més potents per a construir un entramat social viu i digne.

Ser d’esquerres i confrare era, de fet, una manera de reivindicar que la cultura popular era de totes. Que la tradició no era patrimoni d’un partit ni d’una ideologia. Que la identitat col·lectiva no es podia segrestar. Que la fe, per a qui la tinguera, era una experiència personal que es vivia en xarxa veïnal, no una etiqueta política. I que la festa, com totes les expressions culturals, era un espai de llibertat, no de control.

També calia dir-ho clar: hi havia persones d’esquerres que miraven la Setmana Santa amb desconfiança, com si fóra un residu del passat, un símbol d’una societat que volien superar. I era legítim. Però era una mirada incompleta. Perquè la cultura popular no era un obstacle per a la transformació social. Era un terreny de disputa. Un espai on es podia construir un relat més inclusiu, més igualitari, més democràtic. Renunciar-hi era regalar-lo. I regalar-lo era permetre que altres el convertiren en allò que no era.

Quan el papa Francesc parlava de «poble» no ho feia en un sentit folklòric ni paternalista. Ho feia en un sentit profundament polític: el poble com a subjecte col·lectiu, com a cos social que es reconeix i es projecta. I això era exactament el que passava en una confraria quan funcionava com havia de funcionar: persones diverses que es posaven d’acord per fer alguna cosa juntes, que es reconeixien en una història compartida, que es projectaven cap al futur.

La Setmana Santa, com totes les tradicions vives, era un espai en disputa. I era bo que fóra així. Era bo que hi haguera persones d’esquerres que hi participaren, que la transformaren, que la democratitzaren, que la feren més inclusiva, més oberta, més coherent amb els valors d’una societat plural. Era bo que hi haguera veus que qüestionaren privilegis, que denunciaren exclusions, que reclamaren igualtat. Era bo que la festa fóra un espai on es parlara de drets, de dignitat, de poble organitzat.

La Bíblia està plena de passatges que parlen de trencar murs, de superar divisions, de construir un teixit social més ampli. Quan Pau deia que «ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure», parlava d’un col·lectiu que superava les identitats tancades. I això, traslladat al nostre temps, volia dir que tampoc hi havia confrare de dretes ni confrare d’esquerres. Hi havia persones que participaven d’una tradició i que la feien viva.

Ser d’esquerres i confrare era, en definitiva, una manera de reivindicar que la cultura popular era un espai de llibertat i no de control. Que la fe, per a qui la tinguera, era una experiència que no es podia instrumentalitzar. Que la identitat col·lectiva era un bé comú. Que la tradició era un organisme viu que es transformava amb el poble. I que la Setmana Santa, lluny de ser un símbol d’ordre, podia ser un espai de xarxa humana, de solidaritat i de dignitat.

La pregunta, al final, no era si es podia ser d’esquerres i confrare. La pregunta era per què hi havia qui volia impedir-ho. I la resposta, encara que no agradara, era clara: perquè hi havia qui volia convertir la cultura popular en patrimoni privat. Però la cultura popular, com el poble, no tenia amo. I quan algú intentava posar-li fronteres, sempre hi havia qui les trencava.

llegir més

La Hora del Planeta: un gest simbòlic que ens interpel·la políticament ^

Cada any, quan arriba la Hora del Planeta, apaguem els llums durant seixanta minuts i ens sentim part d’un moviment global que reclama acció davant l’emergència climàtica. És un gest senzill, gairebé íntim, però carregat de significat. I, tanmateix, no podem permetre que es quede només en això: un símbol. La crisi climàtica no és una metàfora, és una realitat que condiciona el present i hipotecarà el futur si no hi ha decisions valentes i polítiques públiques a l’altura del repte.

La Hora del Planeta ens recorda que la responsabilitat és compartida, però també que no totes les responsabilitats pesen igual. La ciutadania pot apagar llums, reduir consums i adoptar hàbits més sostenibles, però sense un compromís ferm de les institucions, de les administracions i dels sectors econòmics que més contaminen, la balança sempre caurà del mateix costat. No podem continuar delegant en gestos individuals allò que exigeix transformacions estructurals.

És important entendre que la lluita contra el canvi climàtic no és només una qüestió ambiental, sinó també social i econòmica. Afecta la salut, la qualitat de vida, el model productiu i les oportunitats de les generacions futures. Per això, la Hora del Planeta hauria de ser un recordatori incòmode per a qui té capacitat de decisió: cal invertir en energies renovables, en mobilitat sostenible, en rehabilitació d’edificis, en protecció de la biodiversitat i en polítiques que posen la vida al centre. No és una opció, és una necessitat.

També és una oportunitat per repensar el nostre model de ciutat i de territori. Les comunitats que aposten per la sostenibilitat no només protegeixen el medi ambient, sinó que generen ocupació, innovació i cohesió social. La transició ecològica no ha de ser un sacrifici, sinó una aposta de futur. Però perquè això siga possible, cal que les institucions escolten, planifiquen i actuen amb coherència, fugint de la improvisació i del greenwashing.

La Hora del Planeta ens convida a apagar els llums, però sobretot ens convida a encendre consciències. Ens recorda que la lluita climàtica no és un caprici ni una moda, sinó una urgència que demana compromís col·lectiu i valentia política. No podem continuar ajornant decisions que ja arriben tard. El planeta no espera, i la ciutadania tampoc hauria de fer-ho.

Si convertim aquest gest simbòlic en un impuls real per exigir polítiques més ambicioses, la Hora del Planeta deixarà de ser només un ritual anual per esdevenir un punt d’inflexió. I això, al cap i a la fi, és el que realment necessita el nostre futur compartit.

llegir més

Quan la tradició parla més fort que la igualtat: una mirada feminista a la Passió i al poder que la sosté ^

Hi ha moments en què una comunitat es mira a l’espill i no li agrada el que veu. No perquè siga lletja, ni perquè siga dolenta, sinó perquè descobreix que allò que sempre ha considerat natural, sagrat o intocable està construït sobre silencis, exclusions i privilegis que mai no s’han qüestionat. La Passió de Crist —com a relat, com a festa i com a estructura social— és un d’aquests espills. I el feminisme, amb la seua insistència incòmoda però necessària, és la llum que revela les esquerdes.

En els últims anys, moltes comunitats han començat a revisar el paper de les dones en les seues festes religioses i culturals. No és un caprici ni una moda: és una exigència de justícia. Però cada vegada que s’obri aquest debat, apareix una resposta recurrent: “si no t’agrada, no participes”. És una frase aparentment inofensiva, però que amaga una lògica profundament autoritària. És la manera més ràpida de tancar una conversa sense haver d’escoltar, sense haver d’analitzar, sense haver d’assumir que potser hi ha coses que cal canviar.

Però el feminisme no vol destruir la festa. Vol fer-la més justa. Vol que siga de totes. Vol que la tradició deixe de ser una excusa per mantindre desigualtats. I això, inevitablement, incomoda.

La Passió com a relat i com a estructura de poder

La Passió de Crist és un relat potentíssim. Parla de sacrifici, de dolor, de comunitat, de fe. És un relat que ha modelat la cultura occidental durant segles. Però també és un relat que, com tots els relats fundacionals, ha sigut interpretat i administrat per homes. No per maldat, sinó per estructura. Les institucions religioses han sigut històricament espais masculins, i això ha deixat una empremta profunda en la manera com es representen els rols, els personatges i els símbols.

Quan una festa es construeix sobre un relat gestionat per homes, és inevitable que reproduïsca una mirada masculina del món. I quan aquesta festa es manté intacta durant dècades o segles, la mirada masculina deixa de percebre’s com a mirada i passa a percebre’s com a veritat. És així com funciona el poder: es fa invisible.

El feminisme, en canvi, fa visible allò que s’ha naturalitzat. I això molesta.

El mecanisme de la sacralització: quan la crítica es converteix en sacrilegi

Una de les raons per les quals és tan difícil qüestionar la Passió —o qualsevol festa religiosa— és perquè està envoltada d’un halo de sacralitat. No només espiritual, sinó emocional i identitària. La festa no és només festa: és memòria, és orgull, és comunitat, és sentiment de pertinença. I quan una cosa és tan important per a tanta gent, qualsevol crítica es percep com una amenaça.

Això explica per què, davant d’una reivindicació feminista, la resposta no és un debat seré, sinó un tancament en banda. “No toqueu això”. “Això sempre ha sigut així”. “No ho enteneu”. “Si no vos agrada, no vingueu”.

Aquestes frases no són arguments: són murs. Són la manera de protegir un espai de poder que no vol ser revisat. I són, també, un reflex de com funciona el machisme: es presenta com a tradició, com a normalitat, com a ordre natural. I quan algú el qüestiona, la reacció és defensiva, emocional, desproporcionada.

La falsa dicotomia: o calles o te’n vas

Una de les estratègies més habituals per silenciar les veus feministes és plantejar una falsa dicotomia: o acceptes la festa tal com és, o renuncies a ella. És una trampa. És una manera de convertir la crítica en traïció. Però és també una manera de protegir el privilegi: si només poden participar els qui no qüestionen res, el poder queda intacte.

El feminisme, però, no juga a això. El feminisme estima la festa. L’estima tant que vol que siga millor. L’estima tant que no accepta que continue excloent dones, invisibilitzant-les o relegant-les a papers secundaris. L’estima tant que no vol que la tradició siga una presó.

Participar i criticar no són incompatibles. De fet, són inseparables. Només qui estima una cosa de veritat s’atreveix a assenyalar les seues ombres.

Quan el fervor tapa les desigualtats

El fervor és una força poderosa. Uneix, emociona, mobilitza. Però també pot cegar. Quan una comunitat viu una festa amb tanta intensitat, és fàcil que qualsevol qüestionament es perceba com una falta de respecte. Però el respecte no és submissió. El respecte és diàleg. El respecte és escoltar. El respecte és reconéixer que la festa no és perfecta i que pot millorar.

El problema és que el fervor, quan es converteix en dogma, tapa les desigualtats. Fa que no es vegen. Fa que no importen. Fa que es justifiquen. I això és especialment perillós quan parlem de desigualtats de gènere, perquè són desigualtats que ja estan profundament arrelades en la cultura.

El feminisme no vol apagar el fervor. Vol que siga compartit. Vol que siga inclusiu. Vol que totes les persones puguen viure la festa amb la mateixa intensitat, amb la mateixa dignitat, amb el mateix reconeixement.

El pes de la tradició: quan “sempre s’ha fet així” es converteix en una condemna

La tradició és un argument poderós. Però també és un argument trampós. “Sempre s’ha fet així” no és una raó: és una descripció. I moltes coses que “sempre s’han fet així” han sigut injustes. La història està plena d’exemples: el vot femení, l’educació de les xiquetes, la presència de les dones en l’esport, en la política, en la cultura. Tot això, en algun moment, va ser considerat una amenaça a la tradició.

La tradició no és un museu. És un organisme viu. I com tot organisme, si no evoluciona, mor. Les festes que no s’adapten, que no escolten, que no inclouen, acaben convertint-se en rituals buits, repetits per inèrcia, sense ànima. La igualtat no mata la tradició: la revitalitza.

El feminisme com a acte d’amor

Hi ha qui pensa que el feminisme és una força destructiva. Que vol trencar-ho tot. Que vol imposar una nova moral. Però això és una caricatura. El feminisme és, sobretot, un acte d’amor. Amor per la justícia. Amor per la comunitat. Amor per la dignitat de totes les persones. Amor per la festa, també.

Quan el feminisme entra en un espai tradicional, no ho fa per destruir-lo, sinó per ampliar-lo. Per fer-lo més gran. Perquè més gent puga sentir-lo com a propi. Perquè ningú quede fora. Perquè la festa siga realment de totes i tots.

El futur de la Passió: més obert, més just, més viu

La pregunta no és si la Passió pot canviar. La pregunta és si vol fer-ho. Si vol ser una festa que mira cap al futur o una festa que s’ancora en el passat. Si vol ser un espai de comunitat o un espai de privilegis. Si vol ser un símbol de fe o un símbol de resistència al canvi.

El feminisme no demana miracles. Demana coherència. Demana que una festa que parla de justícia, de dignitat i de redempció siga coherent amb els seus propis valors. Demana que la comunitat que la celebra siga capaç d’escoltar les seues dones. Demana que el fervor no siga una excusa per perpetuar desigualtats.

La Passió pot ser un espai transformador. Pot ser un exemple. Pot ser un símbol d’igualtat. Però només si s’atrevix a mirar-se a l’espill i a reconéixer les seues ombres.

Conclusió: la festa serà feminista o no serà

No perquè el feminisme siga una imposició, sinó perquè la igualtat és una condició de justícia. Una festa que exclou, que silencia, que relega, no és una festa completa. És una festa trencada. I una comunitat que no escolta les seues dones és una comunitat que es fa més xicoteta.

La Passió, com totes les tradicions, té un potencial immens. Pot ser un espai de trobada, de memòria, de fe, de comunitat. Però només si és capaç d’obrir-se. Només si és capaç d’escoltar. Només si és capaç de reconéixer que la tradició no és un mur, sinó un camí. I que aquest camí, si vol continuar viu, ha de caminar cap a la igualtat.

El feminisme no vol llevar res. Vol sumar. Vol que la festa siga més gran, més justa, més nostra. Vol que totes les persones puguen viure-la amb la mateixa intensitat, amb la mateixa dignitat, amb el mateix dret a ser protagonistes.

La Passió pot ser un espai de transformació profunda. Només cal una cosa: voluntat. I valentia. La valentia de reconéixer que estimar la festa també és voler canviar-la.

llegir més