Tortura d’estat: el silenci que fa mal ^

Hi ha paraules que fan fred només de pronunciar-les. Tortura és una d’eixes. Una paraula que no necessita adjectius, perquè ja porta dins tota la càrrega de dolor, humiliació i deshumanització que cap societat hauria de tolerar. I, tanmateix, quan la tortura es vincula a l’estat, quan qui hauria de protegir és qui fa mal, el debat es torna incòmode, espés, ple d’eufemismes i silencis que pesen més que qualsevol informe oficial.

La tortura d’estat no és només un acte físic. És una arquitectura. Una manera de funcionar. Un engranatge que permet que el dolor siga una eina de control, una forma de disciplina, un recurs que s’amaga darrere de paraules com seguretat, estabilitat o interès nacional. És un mecanisme que necessita complicitats: la de qui mira cap a un altre costat, la de qui justifica, la de qui relativitza, la de qui diu que són casos aïllats mentre sap perfectament que no ho són.

Quan un estat tortura, no sols trenca el cos d’una persona. Trenca la confiança col·lectiva. Trenca la idea que hi ha límits que no es poden traspassar. Trenca la ficció que la llei és igual per a totes. I, sobretot, trenca la possibilitat de construir una convivència basada en el respecte i la dignitat. Perquè un estat que tortura és un estat que diu, sense dir-ho, que hi ha vides que valen menys, que hi ha cossos que poden ser doblegats, que hi ha persones que poden ser reduïdes a un instrument.

La tortura d’estat sempre va acompanyada d’un relat. Un relat que intenta justificar l’injustificable. Que parla de perills, de situacions excepcionals, de persones que no mereixen els mateixos drets. És un relat que busca deshumanitzar, perquè només quan deixes de veure l’altra persona com a persona pots acceptar que se li faça mal. I és ací on comença la vertadera derrota democràtica: quan la societat assumeix que hi ha dolor legítim i dolor il·legítim, que hi ha sofriments que es poden tolerar perquè no ens toquen de prop.

Però la tortura no és mai un accident. No és mai un error puntual. És una decisió. Una pràctica que es manté perquè funciona per a qui té el poder. I és també un tabú, perquè reconéixer-la implica assumir responsabilitats, obrir arxius, escoltar testimonis, revisar estructures i, sobretot, renunciar a la comoditat del silenci. Un estat que tortura necessita ciutadania que calle. I això és el que més fa mal: la normalització, la indiferència, la idea que no és cosa nostra.

Parlar de tortura d’estat és parlar de memòria. De totes les persones que han patit en habitacions sense finestres, en comissaries, en centres de detenció, en espais que no apareixen en cap mapa. És parlar de les seues veus, de les seues cicatrius, de les seues històries que massa vegades han sigut negades o ridiculitzades. És parlar de la necessitat de creure-les, de reparar-les, de garantir que mai més ningú haja de passar per això.

També és parlar de futur. De quin tipus de societat volem ser. De si volem un estat que es mire al mirall i siga capaç de reconéixer els seus errors, o un estat que preferisca continuar amagant-los sota la catifa. De si volem institucions que entenguen que la força no és un dret, sinó una responsabilitat. De si volem una democràcia que no tinga por de la veritat, encara que siga dolorosa.

La tortura d’estat no desapareix perquè deixem de parlar-ne. Al contrari: creix en la foscor. Per això cal posar llum, encara que siga incòmoda. Cal exigir transparència, garanties, mecanismes de control independents. Cal escoltar les víctimes. Cal recordar que els drets humans no són un luxe, ni una opció, ni un detall. Són el mínim imprescindible per a poder dir que vivim en una societat que es respecta a si mateixa.

Potser el primer pas és tan senzill —i tan difícil— com trencar el silenci. Només així podem començar a construir un futur on la paraula tortura torne a ser el que hauria de ser: una cosa impensable. I no una ombra que encara projecta l’estat sobre massa vides.

llegir més

Quan confonen odi amb opinió ^

Hi ha una tendència perillosa, cada volta més normalitzada, a disfressar l’odi de llibertat d’expressió. És com si qualsevol afirmació, per més violenta que siga, poguera passar per una simple manera de veure el món. I no. Hi ha línies que no són debatibles, perquè no parlen d’idees, sinó de vides. Quan algú diu que el racisme és una opinió, està convertint la dignitat humana en un caprici ideològic. Quan algú defensa que el masclisme és una manera legítima d’entendre les relacions, està convertint la desigualtat en un hobby. I quan algú afirma que la transfòbia o la LGTBI-fòbia són punts de vista, està convertint l’existència de moltes persones en un tema opcional.

Aquesta confusió no és innocent. És una estratègia. Si l’odi es presenta com una opinió, de sobte sembla respectable. Sembla que cal escoltar-lo, donar-li espai, equilibrar-lo amb altres veus, com si estiguérem parlant de gustos musicals o de models de ciutat. Però no estem parlant de si preferim carrils bici o més aparcaments. Estem parlant de drets humans. I els drets humans no es negocien, no es relativitzen, no es converteixen en tertúlia.

El problema és que aquesta confusió arrela perquè hi ha qui necessita justificar la seua incomoditat davant la diversitat. El classisme, per exemple, es disfressa sovint de meritocràcia. L’edatisme es ven com a modernitat. El capacitisme es camufla darrere d’una suposada normalitat. I la xenofòbia es presenta com a preocupació per la seguretat. Totes aquestes disfresses tenen un objectiu comú: fer que l’odi semble raonable. Fer-lo passar per sentit comú. Fer-lo acceptable.

Però no ho és. No ho serà mai. Una societat que confon odi amb opinió és una societat que es permet el luxe de mirar cap a un altre costat mentre es vulneren drets. És una societat que diu que totes les veus compten, però després deixa que unes veus anul·len les altres. És una societat que es pensa tolerant perquè tolera fins i tot la intolerància. I això no és tolerància, és covardia.

La llibertat d’expressió no és un escut per a fer mal. No és una carta blanca per a degradar, excloure o deshumanitzar. La llibertat d’expressió és un dret que naix per protegir la pluralitat, no per destruir-la. Quan algú diu que el racisme és una opinió, està utilitzant la llibertat d’expressió per atacar la llibertat d’existir d’altres persones. I això no és llibertat, és abús.

Per això és tan important recordar que la discriminació no és un debat. No és un punt de vista. No és una discrepància. És violència. I la violència, quan es normalitza, s’expandeix. Quan es tolera, creix. Quan es justifica, es converteix en estructura. I quan es converteix en estructura, ja no és només odi individual, sinó odi socialment organitzat.

La responsabilitat col·lectiva passa per no caure en la trampa. Per no donar-li categoria d’opinió al que és, senzillament, odi. Per no confondre pluralitat amb permissivitat. Per no deixar que la convivència siga un concepte buit. I sobretot, per entendre que defensar els drets humans no és una postura ideològica, sinó una obligació democràtica.

L’odi no necessita altaveus. Ja en té massa. El que necessita és límits. I el primer límit és no acceptar que es presente com una opinió respectable. Perquè no ho és. Perquè mai ho serà. Perquè darrere de cada frase que intenta disfressar l’odi hi ha persones reals que el pateixen. I perquè una societat que es pren seriosament la dignitat humana no pot permetre’s el luxe de fer veure que no ho sap.

llegir més

La dignitat humana no admet fronteres: per què les paraules de Benavent importen més del que sembla ^

Les declaracions de l’arquebisbe de València, Enrique Benavent, rebutjant la “prioritat nacional” defensada per Vox, han generat un terratrémol polític i moral que va molt més enllà del titular. No és habitual que un alt representant de l’Església catòlica intervinga de manera tan clara en un debat que, en els últims anys, s’ha embrutit amb discursos excloents, simplificacions identitàries i una instrumentalització constant de la immigració. Per això, convé analitzar amb calma què ha dit exactament Benavent, per què ho ha dit i què implica en el context valencià i espanyol actual.

La frase que ha recorregut tots els mitjans és contundent: “No podem negar l’ajuda per ser d’una raça, d’una llengua, d’una religió o d’un altre país.” Aquesta afirmació, aparentment òbvia des d’un punt de vista humanista, s’ha convertit en un posicionament polític de primer ordre perquè contradiu directament una de les banderes ideològiques de Vox: la idea que els serveis públics, les ajudes socials i fins i tot la solidaritat institucional han de prioritzar els “nacionals” per damunt de qualsevol altra consideració.

Aquesta tensió no és nova. Fa anys que l’extrema dreta europea intenta reduir la convivència a un joc de suma zero: si ajudes un immigrant, estàs traient-li alguna cosa a un autòcton. Si defenses la diversitat, estàs atacant la identitat. Si parles de drets humans, estàs fent “bonisme”. Però que siga precisament l’arquebisbe de València qui desmunte aquesta lògica és significatiu. No perquè l’Església siga un referent moral indiscutible —que no ho és—, sinó perquè el seu discurs arriba a sectors socials que no sempre connecten amb els arguments progressistes o acadèmics sobre migració i convivència.

Benavent recorda una cosa essencial: la vulnerabilitat és l’únic criteri moralment acceptable per prioritzar l’ajuda, no la nacionalitat. I això, en un moment en què la política s’ha convertit en una competició per veure qui és més dur amb els febles, és gairebé revolucionari.

---

La immigració com a boc expiatori

Un dels punts més interessants de la intervenció de Benavent és quan recorda que els immigrants “formen part de la nostra vida”, que cuiden els nostres majors, treballen al camp i sostenen sectors sencers de l’economia valenciana. És una veritat tan evident que sorprén que encara calga repetir-la. Però cal. Perquè el relat que alguns partits han imposat és just el contrari: que la immigració és una amenaça, un problema, una càrrega.

Aquest relat no sols és fals; és profundament injust. I, sobretot, és perillós. Quan un govern o un partit decideix que hi ha persones de primera i persones de segona, està obrint la porta a una societat més dura, més tancada i més desigual. I quan aquesta jerarquia es basa en l’origen, la raça o la religió, el que s’està fent és legitimar la discriminació com a política pública.

Benavent, sense citar Vox directament, desmunta aquesta visió amb una idea molt simple: tots som fills de Déu. Traduït a un llenguatge laic: tots som iguals en dignitat. I això no és negociable.

---

La paradoxa de l’Església i la política identitària

És cert que l’Església catòlica no és precisament un model de coherència en tots els seus àmbits. El mateix Benavent, en la mateixa intervenció, defensa que els ministeris sacerdotals continuen reservats als homes. També parla de la necessitat de revisar l’excessiva institucionalització de la fe, però sense qüestionar estructures profundament jeràrquiques. És a dir: l’Església continua sent una institució amb moltes ombres.

Però això no invalida la importància del seu missatge en aquest cas. De fet, la seua intervenció té més força precisament perquè prové d’una institució que, històricament, ha estat utilitzada per justificar desigualtats. Que siga un arquebisbe qui recorde que la dignitat humana està per damunt de les fronteres és un símptoma que alguna cosa s’està movent.

I també és un toc d’atenció per a aquells que, des de la dreta, han intentat apropiar-se del discurs religiós per legitimar polítiques excloents. L’Església, amb totes les seues contradiccions, no pot permetre que el cristianisme siga utilitzat com a coartada per negar drets o ajudes a persones vulnerables.

---

La política valenciana i el silenci incòmode

Les paraules de Benavent arriben en un moment especialment delicat per al País Valencià. El govern del PP amb Vox ha assumit part del marc discursiu de l’extrema dreta, especialment en matèria migratòria i identitària. La “prioritat nacional” és un concepte que, encara que no sempre aparega literalment en els documents oficials, impregna moltes de les seues decisions.

Per això sorprén —o potser no tant— que cap representant del Consell haja replicat públicament les paraules de l’arquebisbe. El silenci és revelador. Quan un alt càrrec eclesiàstic diu que no es pot discriminar ningú per la seua procedència, i els responsables polítics que governen amb un partit que defensa exactament això callen, el missatge és clar: la moral no entra en els seus càlculs.

---

Una societat més justa no es construeix amb murs

Benavent acaba la seua intervenció amb una crida a construir una societat “més justa i més pacífica”. És una frase que podria semblar buida, però que pren sentit quan la connectem amb la resta del seu discurs. Una societat justa no és aquella que protegeix els seus a costa dels altres. No és aquella que decideix que hi ha vides que valen més que altres. No és aquella que utilitza la por com a eina política.

Una societat justa és aquella que entén que la vulnerabilitat és universal. Que tots podem necessitar ajuda en algun moment. Que la solidaritat no és un recurs escàs, sinó una actitud. I que la convivència no es defensa expulsant, sinó integrant.

---

Per què aquest debat ens afecta directament

Al País Valencià, com a la resta d’Europa, el futur de la convivència es juga en debats com aquest. No és un tema abstracte. És el que determina com tractem les persones que arriben a les nostres ciutats, com eduquem els nostres fills, com entenem la identitat i com definim la ciutadania.

Quan un partit polític defensa que els serveis públics han de prioritzar els “nacionals”, està redefinint el contracte social. I quan un arquebisbe recorda que això és incompatible amb la dignitat humana, està posant un límit moral que la política no hauria de traspassar.

---

Conclusió: un missatge incòmode però necessari

Les paraules de Benavent no són un atac polític. Són un recordatori. Un recordatori que la humanitat no es pot parcel·lar. Que la solidaritat no pot dependre del passaport. Que la dignitat no es negocia.

En un moment en què els discursos d’odi guanyen espai, que una veu institucional recorde l’essencial és una bona notícia. Encara que siga incòmoda per a alguns. Encara que desmunte relats construïts sobre la por. Encara que obligue a mirar la realitat amb més complexitat.

La pregunta ara és si la societat valenciana —i la seua classe política— estarà a l’altura d’aquest repte. Perquè, com ha dit Benavent, “quan tenim davant una persona necessitada, la prioritat és la vulnerabilitat”. I això, més que un principi religiós, és un principi de civilització.

llegir més

Foc i dignitat: Sant Joan com a termòmetre polític d’un país que vol ser escoltat ^

Sant Joan sempre arriba amb la mateixa barreja de fum, música i contradiccions. És una nit que crema, literalment i simbòlicament, tot allò que hem anat acumulant durant l’any. Però també és una nit que ens recorda que el foc no és només festa: és memòria, és identitat i és política. I, sobretot, és un mirall incòmode on es reflecteix un país que encara no sap ben bé si vol créixer, si vol resistir o si vol continuar fent veure que no passa res mentre tot s’esquerda.

Perquè Sant Joan, al País Valencià, no és només una celebració. És un ritual col·lectiu que parla de nosaltres, de com ens relacionem amb el territori, amb la llengua, amb la cultura i amb la manera com el poder institucional entén —o no entén— el que significa ser poble. I enguany, més que mai, la nit del foc es converteix en una metàfora perfecta d’un país que crema per dins mentre alguns insisteixen a dir que tot va bé, que no cal preocupar-se, que la tradició està garantida i que la cultura popular és un simple decorat per a fer bonic a les xarxes socials.

La realitat és una altra. La cultura popular, la que naix de baix, la que es transmet de generació en generació, la que no necessita permisos per existir, està en un moment delicat. No perquè la gent no la vulga, sinó perquè les institucions que haurien de protegir-la sovint la tracten com un problema logístic, com una molèstia, com una cosa que cal controlar més que no pas impulsar. I això es nota cada vegada que arriba Sant Joan i comencen les restriccions, les traves, les decisions improvisades i la sensació que la festa és tolerada, però no estimada.

És curiós com el poder polític pot convertir una celebració ancestral en un camp de batalla ideològic. D’una banda, hi ha qui vol reduir Sant Joan a un espectacle turístic, desconnectat del seu sentit comunitari, convertit en un producte més per vendre. De l’altra, hi ha qui voldria que la festa continuara sent un espai de llibertat, de reivindicació, de trobada i de resistència cultural. I al mig, com sempre, hi ha la gent, que només vol celebrar, compartir i sentir que forma part d’alguna cosa més gran que ella mateixa.

Però la política no és neutral, i la gestió de la cultura tampoc. Quan es retallen recursos, quan es burocratitza la festa fins a fer-la irrespirable, quan es menysté la llengua pròpia en els actes públics, quan es desconnecta la celebració del seu context històric, el que s’està fent és desactivar la seua força transformadora. Perquè Sant Joan, com totes les festes populars, és un espai on la comunitat es reconeix, es reafirma i es projecta cap al futur. I això, per a alguns, és massa poderós.

La nit de Sant Joan també és una oportunitat per pensar en quin país volem. Un país que crema les seues pors o un país que crema les seues esperances. Un país que encén fogueres per celebrar la vida o un país que encén fogueres per tapar silencis. Un país que escolta la seua gent o un país que només escolta els despatxos. I, sobretot, un país que entén la cultura com un dret o un país que la tracta com un luxe prescindible.

És fàcil caure en la nostàlgia i pensar que qualsevol temps passat va ser millor. Però la veritat és que la cultura popular sempre ha estat en disputa. Sempre hi ha hagut qui ha volgut domesticar-la, controlar-la o utilitzar-la per als seus interessos. La diferència és que ara ho fan amb un somriure, amb discursos buits sobre tradició i identitat, mentre per darrere es desmantellen estructures, es retallen programes i es buiden de contingut les celebracions que donen sentit al nostre calendari.

I, malgrat tot, Sant Joan continua resistint. Perquè la festa no és de qui la regula, sinó de qui la viu. És de les persones que preparen la foguera, que recullen llenya, que organitzen sopars populars, que ballen fins tard, que canten en la llengua que estimen, que encenen un tros de fusta i demanen un desig que no apareixerà mai en cap decret. És de la gent que entén que la cultura no és un tràmit, sinó una manera de ser al món.

Potser per això Sant Joan és tan incòmode per al poder. Perquè recorda que la comunitat té una força que no es pot mesurar en informes ni en rodes de premsa. Que la identitat no es decreta, es viu. Que la llengua no es protegeix amb discursos, sinó amb ús real. Que la cultura no és un eslògan, sinó una pràctica quotidiana. I que la festa, quan és autèntica, és un espai de llibertat que no encaixa bé amb qui vol tenir-ho tot controlat.

La nit del 23 de juny, quan el cel s’ompli de fum i la gent es reuneix al voltant del foc, es fa evident que encara hi ha un país que batega, que resisteix, que no es resigna. Un país que sap que la cultura popular és molt més que folklore: és memòria, és dignitat i és futur. I que, malgrat les traves, malgrat els intents de despolititzar-la o de convertir-la en un producte, continuarà encenent fogueres cada any per recordar que la comunitat és més forta que qualsevol decret.

Sant Joan és, al cap i a la fi, una invitació a repensar-nos. A decidir què volem cremar i què volem salvar. A entendre que la cultura no és un luxe, sinó una necessitat. I a reivindicar que la festa és nostra, de totes les persones que la fan possible, i que cap govern, siga del color que siga, té dret a buidar-la de sentit.

Potser enguany, mentre el foc s’alce i la nit s’il·lumine, siga un bon moment per recordar que la cultura popular és un acte polític. I que defensar-la no és només celebrar-la, sinó exigir que siga respectada, cuidada i reconeguda com el que és: un pilar fonamental d’un país que vol continuar existint amb dignitat.

llegir més

Pont magenta ^

El magenta és un color que sovint passa desapercebut en les converses quotidianes, però que amaga una càrrega simbòlica i conceptual que mereix ser reivindicada. En un món que tendeix a simplificar-ho tot en blancs i negres, en roigs i blaus, el magenta recorda que la realitat és molt més complexa, que entre els extrems hi ha espais de síntesi, de diàleg i de construcció. És un color que no existeix com a longitud d’ona única, sinó que és una creació del cervell per donar coherència a un buit cromàtic. Aquesta condició el converteix en una metàfora potent de tot allò que no encaixa en categories rígides, de tot el que necessita ser inventat per poder existir.

El magenta representa la capacitat de combinar impuls i reflexió, força i profunditat, acció i anàlisi. En un temps marcat per la immediatesa i la polarització, aquest color ens recorda que es pot avançar sense perdre la mirada interior, que es pot transformar sense destruir, que es pot crear sense renunciar a la serenitat. És un color que parla de persones que no es deixen arrossegar per l’estridència, però tampoc s’amaguen darrere d’una falsa neutralitat. És la tonalitat de qui sap que la identitat no és un bloc immòbil, sinó un procés en moviment constant.

En l’àmbit social i cultural, el magenta simbolitza la necessitat de construir ponts en lloc de murs. Vivim en una societat que sovint obliga a triar entre opcions excloents, com si només existiren dos camins possibles. El magenta trenca aquesta lògica i reivindica l’espai intermig, aquell que no és indefinició, sinó síntesi. És el color de les persones que busquen solucions creatives, que no es conformen amb repetir esquemes heretats, que entenen que la innovació naix de la capacitat de combinar elements aparentment incompatibles.

També és un color profundament vinculat a la transformació. No és casualitat que aparega en contextos artístics, tecnològics i espirituals. El magenta és el color de les mutacions lentes però decisives, de les idees que es gesten en silenci i acaben canviant maneres de fer i de pensar. Representa la valentia de qüestionar-se, de revisar allò que semblava inamovible, de reconéixer que créixer implica deixar enrere parts de nosaltres que ja no ens serveixen.

En un pla més personal, el magenta pot entendre’s com una manera d’estar al món. És la postura de qui combina determinació i sensibilitat, de qui actua amb convicció però no perd la capacitat d’escoltar. És la mirada de qui sap que la intensitat no ha de ser destructiva, que la força pot ser serena i que la identitat es construeix amb coherència, no amb soroll.

Reivindicar el magenta és reivindicar la complexitat, la creativitat i la capacitat de transformar sense renunciar a l’equilibri. És apostar per un model de convivència que no es basa en la imposició, sinó en la síntesi. En un moment en què tot sembla obligar-nos a triar bàndol, el magenta ens recorda que també existeix l’espai on els contraris es troben i creen alguna cosa nova. És, en definitiva, una invitació a pensar-nos d’una altra manera i a imaginar futurs més amplis i més inclusius.

llegir més