Quan els bots entren al bar i demanen torn ^

Hi ha un moment, en qualsevol conversa sobre tecnologia, en què apareix la paraula bots i tothom fa una miqueta de silenci, com si haguera entrat al bar una criatura estranya que no sap si ve a demanar un cafè o a substituir-te la faena. La veritat és que els bots, estes presències digitals que ja formen part del nostre dia a dia, desperten una barreja curiosa de fascinació i desconfiança. Són com eixes persones que no saps si t’estan escoltant o només esperen que acabes per a dir la seua. I, tanmateix, ací estan, convivint amb nosaltres, fent-se un lloc en les nostres rutines i obligant-nos a repensar què vol dir ser humà en un món on la tecnologia ja no és només una ferramenta, sinó una companya de conversa.

La primera cosa que sorprén és com de ràpid hem normalitzat la seua presència. Fa uns anys, parlar amb un bot era quasi una anècdota, una curiositat que feies per a vore fins on arribava la màquina. Ara, en canvi, ens trobem preguntant-li coses a un assistent digital mentre fem el dinar, demanant-li que ens recorde una cita o que ens explique per què el nostre router ha decidit morir-se just el dia que més necessitàvem internet. I ho fem amb una naturalitat que espanta. És com si haguérem adoptat una criatura nova a casa sense haver passat per cap procés d’adaptació. Simplement ha arribat, s’ha assegut al sofà i li hem dit que es quede.

Però darrere d’esta convivència amable hi ha un debat profund sobre la confiança. Perquè un bot no és una persona, encara que parle com si ho fóra. No té experiències, no té memòria emocional, no té eixa mirada que et diu que t’estan entenent de veritat. I, malgrat això, li confiem preguntes íntimes, dubtes personals, decisions que abans hauríem consultat amb una amistat o amb algú de confiança. És ací on apareix la pregunta incòmoda: estem delegant massa en estes eines? O, dit d’una altra manera, estem convertint els bots en una mena de confessors moderns, sempre disponibles, sempre amables, sempre preparats per a donar una resposta que ens tranquil·litze?

La resposta no és senzilla. Perquè els bots, com tecnologia emergent, no són bons ni roïns per si mateixos. Són el que fem amb ells. Poden ajudar-nos a organitzar-nos, a aprendre, a comunicar-nos millor. Poden ser una porta d’entrada a coneixements que abans estaven tancats darrere de murs acadèmics o econòmics. Però també poden convertir-se en una crossa emocional que ens impedisca buscar suport humà quan realment el necessitem. Poden fer-nos creure que la immediatesa és sinònim de profunditat, que una resposta ràpida equival a una resposta encertada.

I després hi ha la qüestió de la identitat. Quan un bot parla amb nosaltres, ho fa imitant patrons humans. Però què passa quan eixa imitació és tan bona que comencem a oblidar que darrere no hi ha cap persona? És un risc subtil, però real. Ens agrada sentir-nos compresos, i si una màquina ens dona eixa sensació, podem caure en la temptació de preferir-la a la complexitat humana. Perquè les persones, a diferència dels bots, no sempre responen com volem, no sempre estan disponibles, no sempre tenen la paciència infinita d’un sistema programat per a no cansar-se mai.

Tot això ens porta a una reflexió necessària: els bots no han vingut a substituir-nos, però sí que ens obliguen a redefinir-nos. Ens fan preguntar-nos què és essencialment humà. És la capacitat de sentir? De dubtar? De contradir-nos? De no saber què dir? Potser la nostra força està precisament en eixa imperfecció que les màquines no poden replicar. En la manera com ens equivoquem, com rectifiquem, com ens relacionem amb altres persones des de la vulnerabilitat i no des de la perfecció.

Així que, quan pensem en els bots, potser hauríem de deixar de vore’ls com una amenaça i començar a vore’ls com un mirall. Un mirall que ens mostra què busquem, què necessitem i què ens falta. Un mirall que ens recorda que la tecnologia pot ser una aliada, però mai una substituta de les relacions humanes. I que, al final, la responsabilitat de mantindre eixe equilibri és nostra, no de les màquines.

Els bots han entrat al bar, sí. S’han assegut, han demanat torn i fins i tot han començat a participar en la conversa. Però la pregunta important no és què faran ells, sinó què farem nosaltres amb esta nova convivència. Si sabrem posar límits, si sabrem aprofitar el seu potencial sense perdre la nostra essència, si sabrem mantindre viva la necessitat de parlar amb persones de carn i ossos. Perquè, per molt que avance la tecnologia, hi ha una cosa que cap bot pot replicar: la calidesa d’una conversa humana que no busca només respostes, sinó companyia.

llegir més

Després de 25 anys de militància, he decidit deixar Compromís. ^

No és una decisió improvisada, ni fruit d’un moment d’enuig, cansament o decepció. Al contrari. És una decisió profundament meditada, reposada durant molt de temps i presa des de la serenitat. Per això mateix, probablement sorprendrà algunes persones que arribe en un moment en què el vent sembla bufar a favor, quan molts podrien pensar que és temps de resistir, d’aguantar o de continuar des de dins. Però precisament perquè és una decisió presa amb total llibertat, sé que és també una decisió honesta.

Han passat vint-i-cinc anys des que vaig decidir implicar-me políticament en este projecte. Un quart de segle és molt de temps. És una part important de qualsevol vida. En estos anys he compartit militància, projectes, campanyes, reunions, debats, alegries, decepcions, victòries i derrotes amb centenars de persones. He conegut gent extraordinària, persones compromeses amb el seu poble, amb el seu país i amb els seus ideals. Persones que han dedicat hores, dies i anys sencers a intentar construir una societat millor.

A totes elles només puc donar-los les gràcies.

Si alguna cosa tinc clara és que deixe una organització política, però no abandone cap dels valors que m’han acompanyat durant estos anys. Continue creient en el valencianisme polític i cultural. Continue pensant que el País Valencià necessita veus pròpies, capaces de defensar els interessos de la nostra gent sense dependre de ningú més. Continue defensant la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat com una riquesa col·lectiva que cal protegir i projectar cap al futur.

També continue creient en la justícia social. En la necessitat de construir una societat més igualitària, amb oportunitats per a totes les persones, independentment del lloc on hagen nascut o de la situació econòmica amb què els haja tocat començar la vida. Continue creient en uns serveis públics forts, en la defensa dels drets socials i en la necessitat de posar les persones al centre de les decisions.

Continue creient, igualment, en la sostenibilitat i en l’obligació que tenim de deixar a les futures generacions un món millor que el que hem rebut. I continue pensant que la política, quan es fa bé, és una eina imprescindible per a transformar la realitat.

Si algú em pregunta si continue compartint els valors que representen Compromís, la resposta és clara: sí.

Però també és cert que les persones evolucionem. Canvien les circumstàncies, les prioritats i les formes d’entendre com podem contribuir a allò en què creiem. I després de molts anys d’implicació política, he arribat a la conclusió que necessite una altra manera de participar, una altra manera de defensar estes idees i uns altres espais des dels quals treballar.

Necessite llibertat.

Llibertat per impulsar projectes sense condicionants. Llibertat per col·laborar amb persones de procedències diverses. Llibertat per dedicar temps i esforços a iniciatives que naixen directament de les necessitats de la comunitat. Llibertat per continuar fent allò que he fet sempre, però sense les limitacions que inevitablement comporta la vinculació a una organització política.

No es tracta d’una ruptura amb el passat. No renegue de res del que he fet ni del camí recorregut. Tot el contrari. Estic orgullós de moltes de les coses que hem aconseguit col·lectivament i dels espais que hem ajudat a construir. També dels debats, dels aprenentatges i de les persones que he conegut durant este trajecte.

Simplement sent que ha arribat el moment d’obrir una nova etapa.

Una etapa que, en realitat, també és un retorn.

Torne a una trinxera que probablement no hauria d’haver abandonat mai: la del treball directe amb la societat. La de les associacions. La de la cultura. La de la participació ciutadana. La dels projectes comunitaris. La dels espais on les transformacions no sempre ocupen titulars, però canvien vides. La dels col·lectius que treballen cada dia, de manera discreta i constant, per fer barri, fer poble i fer comunitat.

És en eixos espais on vaig aprendre que la transformació social no depén exclusivament de les institucions. Les administracions són necessàries, però la força de les comunitats organitzades és igualment imprescindible. Sense una ciutadania activa, compromesa i participativa, cap canvi és realment profund ni durador.

Per això vull dedicar els pròxims anys a reforçar eixa dimensió comunitària. A continuar impulsant iniciatives socials, culturals i cíviques. A treballar colze a colze amb persones que comparteixen la voluntat de millorar el nostre entorn, independentment de les seues sigles o de la seua trajectòria política.

La política institucional és només una part de la realitat. Hi ha moltes altres formes de servir a la societat. I és en eixe espai on, hui, sent que puc aportar més.

Marxe amb estima. Sense rancor. Sense retrets. Sense buscar culpables ni alimentar polèmiques innecessàries. Marxe amb la tranquil·litat de saber que he sigut coherent amb les meues conviccions i amb el respecte intacte cap a les persones que continuen fent camí dins de Compromís.

Els desitge tota la sort del món.

A les companyes i companys amb qui he compartit estos vint-i-cinc anys, gràcies. Gràcies per les converses, per les discrepàncies constructives, pels somriures, pels moments difícils i pels bons records. Gràcies per tot el que he aprés al vostre costat.

Hui es tanca una etapa important de la meua vida, però no es tanca el meu compromís amb la societat. Els valors continuen intactes. Les ganes de treballar continuen intactes. La voluntat de construir continua intacta.

Canvia l’espai. No canvia la convicció.

Perquè després de 25 anys, no deixe de creure. Simplement torne a la trinxera.

llegir més

Joan Valls ^

Hi ha persones que no busquen la posteritat, però la posteritat les troba igualment. Són figures que treballen en silenci, que no necessiten grans escenaris ni titulars, que fan de la constància una forma de resistència i de la tendresa una manera d’estar al món. Joan Valls, cantautor de la Vall de Segó, és una d’eixes persones que han construït un llegat sense pretensions, però amb una profunditat que només es pot aconseguir quan es canta des de la veritat. La seua mort ens deixa un buit, però també una llum que continua encenent-se cada vegada que algú recorda una de les seues melodies.

Nascut a Faura l’any 1950, Joan Valls va ser un músic autodidacta, un creador que va fer de la guitarra una prolongació natural de la seua manera de mirar el món. No va passar per conservatoris ni per circuits professionals, però va construir una obra de més de dos-centes cinquanta cançons que formen un arxiu sentimental de la Vall de Segó. La seua trajectòria comença el 1977, quan compon “La bola del món”, una cançó que ja anticipava la seua manera de narrar la vida: amb senzillesa, amb ironia, amb una mirada que sabia trobar el que és essencial en allò que sembla menut. El seu debut públic arriba el 1981 al Teatre Romà de Sagunt, en un festival de música folk on queda segon, i poc després grava el seu primer cassette, “La bola”, als estudis Tabalet d’Alboraia. Aquell enregistrament, humil i artesanal, és una mostra perfecta del que seria tota la seua obra: honestedat, proximitat i una voluntat clara de cantar per a la gent que tenia més a prop.

La biografia de Joan Valls no és la d’un artista que busca l’èxit, sinó la d’un activista cultural que entén la música com un servei públic. Va organitzar tres festivals de cançó inèdita en valencià a Faura, va participar en programes de televisió com “Original i Còpia” de Canal 9, va impulsar festivals solidaris com “Tot per Àfrica” i va actuar en espais emblemàtics de la comarca, des de la Casa Guarner fins a la piscina de Quart de les Valls. La seua presència era constant, però mai invasiva; era la presència d’algú que sap que la cultura és una forma de comunitat i que la música pot ser una manera de cuidar-la.

Quan pensem en figures com Joan Valls, és inevitable reflexionar sobre el paper que tenen les veus locals en un món que sovint només mira cap a allò que és gran, massiu o mediàtic. La cultura popular, la que es fa des de baix, la que naix en els pobles i en les comarques, és la que sosté la identitat d’un territori. Sense ella, tot es torna més fràgil, més uniforme, més desconnectat. Joan Valls va ser un d’eixos puntals invisibles que mantenen viva la memòria col·lectiva. Les seues cançons no només parlen de la Vall de Segó; són la Vall de Segó. Són la seua manera de respirar, de caminar, de recordar. Són la veu d’una comunitat que ha trobat en ell un narrador fidel, algú que ha sabut transformar la quotidianitat en art.

En un temps en què la cultura sovint es mesura en reproduccions, seguidors o impacte mediàtic, la figura de Joan Valls ens recorda que hi ha altres formes de valor. La persistència, la dedicació, la capacitat de crear sense esperar res a canvi, la voluntat de compartir allò que es fa amb estima. La seua obra és un exemple de com la música pot ser una forma de resistència davant la uniformitat, una manera de reivindicar la singularitat d’un territori i la dignitat de la seua gent. No cal ser famós per ser important; cal ser coherent, cal ser generós, cal ser constant. I ell ho va ser.

La mort de Joan Valls ens obliga també a pensar en com cuidem les persones que han dedicat la vida a la cultura local. Massa sovint, els creadors que treballen des de la perifèria —geogràfica, mediàtica o institucional— queden invisibilitzats fins que ja no hi són. És una injustícia que es repeteix, però que podem evitar si aprenem a reconéixer el valor de la cultura que es fa a prop, la que ens toca directament, la que parla de nosaltres. Joan Valls mereix ser recordat, estudiat, escoltat i celebrat. No per nostàlgia, sinó per justícia.

La seua obra, feta de melodies senzilles i paraules que no busquen complicar-se, és una invitació a mirar el món amb una certa tendresa. En un temps de soroll, de velocitat i de discursos grandiloqüents, ell va optar per la calma, per la proximitat, per la veritat. I això, que pot semblar menut, és en realitat una forma de valentia. Cantar des de la terra i per a la terra és una manera de resistir, de afirmar que el que som importa, que el que vivim té valor, que el que recordem ens fa ser qui som.

Hui, quan la Vall de Segó el plora, també el celebra. Celebra la seua constància, la seua generositat, la seua manera de fer comunitat. Celebra que, gràcies a ell, la comarca té una banda sonora pròpia, una memòria musical que no s’esborra. Celebra que hi ha persones que, sense buscar-ho, es convertixen en referents. Joan Valls és un d’eixos referents que no necessiten monuments perquè ja tenen el monument més important: el record de la seua gent.

La seua obra queda, com queda la llum que no s’apaga. I queda també la responsabilitat de cuidar-la, de transmetre-la, de continuar fent que la cultura local siga un espai viu, plural i estimat. Perquè, al cap i a la fi, això és el que ell va fer tota la vida: cuidar la cultura, cuidar la llengua, cuidar la comunitat. I és així com se’l recordarà.

llegir més

Casa nostra, orgull nostre ^

Hi ha qui diu que parlar de diversitat sexual i de gènere és complicat, que és un tema delicat, que millor no tocar-lo massa perquè pot incomodar. I jo sempre pense el mateix: si encara incomoda, és precisament perquè no en parlem prou. El silenci mai ha sigut neutral. El silenci és un espai on creixen els prejudicis, les pors i les violències. Per això, cada vegada que defense l’educació LGTBIQ+ com una necessitat bàsica, no ho faig per militància abstracta, sinó perquè ho he vist, ho he viscut i ho he comprovat en primera persona.

A casa meua, des de fa anys, hem decidit que la llibertat no és un eslògan, sinó una pràctica quotidiana. Un espai segur no és un cartell penjat a la porta, és una manera de mirar, d’escoltar i d’acompanyar. És saber que qualsevol persona que entre pot respirar sense por, pot ser qui és sense justificar-se, pot estimar sense demanar permís. I això, que sembla tan bàsic, encara és revolucionari.

Quan pense en la importància de l’educació, pense també en la responsabilitat que tenim com a persones adultes. No podem delegar-ho tot a l’escola, com si la convivència i el respecte foren assignatures que només es donen entre pissarres i pupitres. L’educació real comença a casa, en les converses de després de sopar, en les preguntes que no esquivem, en les mirades que no jutgen. Comencen quan una criatura pregunta per què dues dones es donen la mà i la resposta no és un murmuri incòmode, sinó una explicació natural, clara i afectuosa. Comença quan un adolescent diu que no sap ben bé qui és, i en lloc de rebre un sermó, rep un abraç i un “ací estic”.

La diversitat no és una amenaça, és una oportunitat. Una societat que educa en la diversitat és una societat que es vacuna contra l’odi. I això no és una exageració. Quan una persona creix entenent que hi ha moltes maneres de ser, de sentir i d’estimar, és molt més difícil que després caiga en discursos que busquen dividir, assenyalar o fer mal. L’educació LGTBIQ+ no és adoctrinament, és prevenció. Prevenció de la violència, del bullying, de la discriminació, de la soledat que tantes persones han patit durant dècades.

Jo he vist com canvia la vida d’algú quan descobreix que no està sol. He vist com es relaxen les espatles, com s’il·lumina la cara, com es transforma la veu quan entén que pot parlar sense filtres. He vist com persones que venien carregades de pors acabaven rient al menjador de casa, com si de sobte el món fora un lloc un poc més amable. I això no ho fa cap llei per si sola, ni cap protocol, ni cap campanya institucional. Ho fa la proximitat, la confiança, la coherència de dir “ací pots ser tu” i demostrar-ho cada dia.

També he vist el contrari. He vist el dolor de qui ha crescut en entorns on la diversitat era motiu de burla o de càstig. He escoltat històries de silencis llargs, de dobles vides, de pors que s’arrosseguen durant anys. I cada vegada que escolte una d’aquestes històries, em reafirme en la idea que educar no és opcional. Que parlar de LGTBIQ+ no és un caprici, és una urgència. Que no fer-ho té conseqüències reals en la vida de les persones.

Per això defense que l’educació afectivosexual siga integral, inclusiva i valenta. Que no es quede en quatre conceptes biològics i prou, sinó que parle de sentiments, de relacions sanes, de consentiment, de respecte, de diversitat. Que no tinga por de dir lesbianes, gais, bisexuals, trans, intersexuals, queer, perquè les paraules que no es pronuncien són les que després es converteixen en insults. I no podem permetre que la identitat de ningú siga utilitzada com una arma.

A casa meua, parlar d’aquests temes és tan natural com parlar de què soparem. No perquè siga un tema recurrent, sinó perquè no és un tabú. I això fa que les persones que entren, siguen de la família o no, senten que poden expressar-se sense por. Que poden contar el que viuen, el que senten, el que dubten. I jo, que he crescut en un entorn on no sempre era així, valore moltíssim haver construït aquest espai segur. No és perfecte, però és honest. I això ja és molt.

Quan defense la importància de l’educació LGTBIQ+, ho faig també pensant en les generacions que venen. En les criatures que hui tenen cinc, deu o quinze anys i que mereixen créixer sense haver d’amagar-se. Mereixen un món on no hagen de fer-se xicotets per encaixar. Mereixen saber que la seua existència no és un error, sinó una possibilitat preciosa. I això només ho aconseguirem si eduquem amb valentia, si trenquem silencis, si convertim les cases en espais de llibertat i les escoles en espais de respecte.

També ho faig pensant en les persones adultes que encara carreguen ferides. En aquelles que no van tindre un espai segur quan el necessitaven i que ara busquen, a poc a poc, reconstruir-se. Per a elles també és important que la societat avance, que el discurs canvie, que la diversitat siga visible i celebrada. Perquè mai és tard per sentir-se lliure, però és molt més fàcil quan el món acompanya.

La lluita LGTBIQ+ no és només una reivindicació de drets, és una reivindicació de dignitat. I la dignitat es construeix amb educació, amb diàleg, amb espais segurs, amb afecte. No és una batalla cultural, és una aposta per la convivència. I si hi ha qui s’hi oposa, no és perquè defense cap valor superior, sinó perquè té por de perdre privilegis o de qüestionar creences que mai ha revisat.

Per això, quan pense en el futur, no pense en grans discursos ni en grans gestes. Pense en converses quotidianes, en famílies que escolten, en escoles que acompanyen, en amistats que abracen, en cases que obrin finestres i deixen entrar aire fresc. Pense en la meua pròpia experiència i en com un espai segur pot canviar-ho tot. I pense que, si cada persona fera un xicotet pas en aquesta direcció, el món seria molt més habitable.

La diversitat no és una moda ni una bandera que només traiem al carrer en juny. És una realitat humana que mereix ser entesa, respectada i celebrada cada dia. I això comença parlant-ne, educant, escoltant i estimant. Comença a casa. Comença en cada espai segur que som capaços de crear. Comença en nosaltres.

llegir més

El valencià no ix a escena al Teatre Romà ^

Hi ha silencis que pesen més que qualsevol discurs. Hi ha decisions que no cal justificar perquè parlen per si mateixes. I hi ha programes culturals que, quan els mires amb deteniment, revelen molt més del que aparenten. La programació del Teatre Romà de Sagunt a Escena 2026 és un d’eixos casos: un mirall incòmode que reflecteix la política cultural que el Partit Popular està imposant des de la Generalitat Valenciana. Una política que, amb una elegància calculada, va arraconant el valencià dels espais centrals de representació pública.

El Teatre Romà és l’escenari més emblemàtic del festival. És la postal, la icona, el símbol. És el lloc on es projecta al món què entenem per cultura valenciana. I, paradoxalment, és justament allí on el valencià quasi no existeix. De tota la programació del recinte, només dues obres utilitzen la llengua pròpia. La resta, totes, estan en castellà. No és una casualitat. No és un accident. És una línia política.

Quan un govern decideix què es representa en el seu escenari públic més important, està decidint també quina llengua considera apta per a la cultura de prestigi. I enguany, el missatge és clar: el valencià no és la llengua del gran format. No és la llengua dels clàssics. No és la llengua de les produccions que omplin titulars. No és la llengua que mereix sonar entre les pedres mil·lenàries del Teatre Romà. El valencià queda relegat a un paper secundari, quasi testimonial, com si no tinguera prou força per sostenir una dramatúrgia o una posada en escena de gran escala.

Aquesta és una idea que no es diu en veu alta, però que es transmet amb cada decisió de programació. I és una idea que encaixa perfectament amb el model cultural que el Partit Popular està desplegant: un model que tolera el valencià, però no el promou; que l’accepta en espais menors, però no el situa al centre; que el manté viu, però sense veu. És una política subtil, però efectiva. No cal prohibir res. N’hi ha prou amb no programar.

Les xifres que expliquen el problema. Les estadístiques de la programació són tan clares que quasi fan vergonya aliena. El Teatre Romà acull enguany vuit espectacles principals. D’eixos vuit, sis són en castellà i només dos en valencià. Això significa que el 75% de la programació del recinte central del festival es fa en castellà, mentre que només el 25% utilitza la llengua pròpia.

Si ho mirem en termes de públic potencial, la desigualtat encara és més gran. Les funcions del Teatre Romà són les que concentren més espectadors, més cobertura mediàtica i més projecció institucional. És a dir: el 75% de la visibilitat del festival es fa en castellà. El valencià queda reduït a una presència simbòlica, residual, insuficient.

Mentrestant, el Off Romà —que acull 11 espectacles— sí que està ple de companyies valencianes. Però ací hi ha una trampa estadística important: més de la meitat dels espectacles del Off no tenen llenguatge perquè són de circ, dansa o formats itinerants. I dels que sí que tenen text, la majoria són de petit format, de carrer o de proximitat. Si comptem només els espectacles amb paraula, el valencià queda reduït a una presència mínima.

En resum al Teatre Romà: 75% castellà, 25% valencià. Al Off Romà: majoria d’espectacles sense llenguatge; el valencià apareix sobretot al títol. En conjunt del festival: el valencià no arriba ni al 20% del total de minuts parlats en escena.

Aquestes xifres no són neutrals. Són el resultat d’un model cultural que assigna al castellà el centre i al valencià la perifèria.

El valencià arraconat al Off Romà. Quan busques el valencià dins del festival, el trobes, sí, però fora del Teatre Romà. El trobes al Off Romà, en els carrers, en els espais alternatius, en les propostes de proximitat. Allí sí que hi ha companyies valencianes, creació local, risc, experimentació. Però també hi ha una realitat incòmoda: molts espectacles no tenen llenguatge perquè són de circ o de dansa, i en altres el valencià només apareix al títol. És a dir, el valencià hi és, però sovint sense parlar. Sense text. Sense discurs. Sense capacitat de construir relat.

Això crea una jerarquia cultural que és impossible d’ignorar. El castellà ocupa el centre, el focus, la monumentalitat. El valencià queda al marge, al carrer, a l’espai alternatiu. El castellà és la llengua del poder simbòlic; el valencià, la de la perifèria amable. I aquesta jerarquia no és casual: és el resultat d’una política cultural que, des de la Generalitat, està desplaçant el valencià cap a espais cada vegada més secundaris.

El Teatre Romà com a símbol polític. El Teatre Romà no és un escenari qualsevol. És un espai carregat de significat. És el lloc on una ciutat i un país es miren al mirall. I enguany, quan el festival es mira, el reflex diu que la cultura valenciana pot ser moltes coses, però no necessàriament en valencià. És un reflex que incomoda, que dol, que interpel·la. Perquè si el valencià no és al Teatre Romà, on se suposa que ha d’estar? Si no és allí on es projecta la nostra identitat cultural, on la projectarem?

El Partit Popular ha defensat sovint que la cultura ha de ser plural, oberta, diversa. I és cert. Però la pluralitat no pot ser una excusa per invisibilitzar la llengua pròpia. La diversitat no pot servir per justificar que el valencià quede reduït a un paper ornamental. La cultura oberta no pot significar que la llengua pròpia quede fora del centre. La pluralitat real implica que el valencià tinga un espai central, no marginal.

Una política cultural que desplaça el valencià. El que està passant a Sagunt a Escena és un símptoma d’una tendència més ampla. En altres àmbits culturals, educatius i institucionals, el valencià també està perdent presència. No perquè la societat el rebutge, sinó perquè les institucions no el prioritzen. I quan un govern no prioritza la llengua pròpia, la llengua es va apagant. No de colp, sinó a poc a poc. No amb prohibicions, sinó amb omissions. No amb discursos, sinó amb silencis.

Per això és tan important denunciar el que passa al Teatre Romà. Perquè no és només una qüestió de programació. És una qüestió de model cultural. És una qüestió de dignitat lingüística. És una qüestió de quin lloc ocupa el valencià en la cultura pública. I és una qüestió de responsabilitat política. El Partit Popular pot dir que defensa la cultura valenciana, però els fets diuen una altra cosa: que la cultura valenciana pot existir, sempre que no parle massa en valencià.

La cultura no és neutra. La llengua tampoc. I quan un govern decideix quina llengua sona en el seu escenari més emblemàtic, està decidint també quin país vol construir. El Partit Popular ha triat un model on el valencià és prescindible. On el valencià és secundari. On el valencià és tolerat, però no central. I això té conseqüències.

Perquè una llengua que no trepitja el seu escenari principal és una llengua que perd espai simbòlic. Una llengua que no ocupa el centre és una llengua que es va desplaçant cap a la perifèria. I una llengua que només apareix en espectacles sense text és una llengua que, literalment, es queda sense veu.

La pregunta és: fins quan ho acceptarem.

llegir més