Jaume I i Sagunt, els fonaments històrics d’una ciutat i d’un país ^

La relació entre Jaume I i Sagunt, coneguda com a Morvedre durant bona part de l’edat mitjana, constitueix un dels capítols més rellevants de la història valenciana. Sovint, quan es parla del monarca conqueridor, el relat es concentra en la presa de la ciutat de València l’any 1238 i en la fundació del Regne de València. No obstant això, per comprendre plenament l’abast de la seua obra política cal analitzar el paper que tingueren les principals viles del territori, entre les quals Morvedre ocupà una posició destacada tant per la seua situació geogràfica com per la seua importància econòmica i institucional. 

Des d’una perspectiva històrica, la vinculació entre Jaume I i Sagunt no es redueix a un episodi militar o a una simple reorganització administrativa. Es tracta d’un procés profund de transformació social, jurídica i territorial que va establir les bases de la comunitat política que, amb diferents noms i configuracions, ha arribat fins als nostres dies. La història de Sagunt no es pot entendre sense Jaume I, però tampoc és possible entendre la consolidació del Regne de València sense el paper desenvolupat per Morvedre. 

La importància estratègica de Morvedre era evident molt abans de l’arribada dels cristians. Situada en un corredor natural entre València i el nord de la Corona d’Aragó, amb un castell dominant el territori i una llarga tradició urbana heretada dels períodes ibèric, romà i islàmic, la ciutat representava una peça clau per al control polític del nou regne. Precisament per aquesta raó, una vegada consolidada la conquesta valenciana, Jaume I impulsà una política activa de repoblació i reorganització institucional que afectà directament la vila.

L’episodi més significatiu d’aquesta relació és, sens dubte, l’atorgament de la Carta Pobla de Morvedre el 29 de juliol de 1248. Segons la documentació commemorada recentment per l’Ajuntament de Sagunt i per l’Arxiu Camp de Morvedre, aquell privilegi concedia als nous habitants cristians una sèrie de drets, llibertats i garanties jurídiques que afavorien l’estabilitat demogràfica i econòmica de la població. A més, el document establia que el municipi es regira pels Furs de València, un element essencial per a la construcció d’un marc jurídic comú dins del regne. 

L’aplicació dels Furs de València a Morvedre tenia una transcendència que anava molt més enllà de l’àmbit local. Significava incorporar la vila al projecte polític impulsat per Jaume I, basat en una estructura institucional pròpia i diferenciada respecte d’altres territoris de la Corona d’Aragó. D’aquesta manera, Morvedre no era simplement una comunitat conquistada, sinó una peça integrada en una nova construcció política. Els Furs garantien mecanismes d’autogovern municipal i dotaven la població d’un marc legal estable, aspectes que afavoriren el desenvolupament econòmic i social de la vila. 

Particularment rellevant resulta la creació d’un consell municipal autònom, elegit pels principals habitants de la vila. Aquest fet representava una forma primerenca de govern local que limitava la intervenció directa del poder feudal i reforçava la capacitat de gestió de la comunitat. En termes historiogràfics, pot interpretar-se com una expressió del model municipal valencià que Jaume I contribuí a consolidar en diverses poblacions del regne.

També cal destacar les mesures econòmiques associades al privilegi de 1248. El document confirmava drets sobre aigües procedents del Palància, de la séquia de Torres-Torres i dels sistemes de regadiu de la Vall de Segó, mantenint en bona mesura estructures hidràuliques existents durant el període islàmic. Igualment, el rei ordenà modificar el traçat del camí reial perquè travessara la població, afavorint el comerç i el trànsit de persones i mercaderies. Aquestes decisions mostren una visió pragmàtica del govern, orientada a fomentar l’activitat econòmica i la prosperitat dels nuclis urbans.

Des d’un punt de vista cultural i simbòlic, la influència de Jaume I sobre Morvedre també fou considerable. La reorganització cristiana del territori es materialitzà en la construcció de nous temples i en la promoció d’un imaginari religiós vinculat a la Corona d’Aragó. L’església del Salvador, considerada un dels edificis més antics de la primera arquitectura cristiana valenciana, s’emmarca dins d’aquest procés de transformació. La configuració d’un nou paisatge simbòlic permetia reforçar la legitimitat del poder reial i consolidar la integració de la població en el nou ordre polític. 

Tanmateix, una lectura acadèmica rigorosa exigeix evitar interpretacions excessivament romàntiques o simplificadores. La conquesta i repoblació impulsades per Jaume I comportaren també profunds canvis demogràfics i culturals que afectaren les comunitats musulmanes preexistents. La nova societat valenciana es construí sobre una realitat complexa, marcada per processos de convivència, adaptació i conflicte. Reconeixer aquesta complexitat no disminueix la importància històrica de Jaume I; al contrari, permet comprendre millor les dimensions múltiples de la seua actuació política. 

La commemoració del 775 aniversari de la Carta Pobla de Morvedre en 2023 evidencià que aquesta herència continua present en la memòria col·lectiva. Diverses institucions han reivindicat aquell document com l’acta fundacional de la comunitat que dona origen directe a l’actual Sagunt. Encara que la ciutat té arrels molt més antigues —ibèriques, romanes i islàmiques—, l’etapa de Jaume I representa l’inici d’una continuïtat institucional que arriba fins al municipi contemporani. 

La relació entre Jaume I i Sagunt transcendeix la mera evocació històrica associada al 9 d’Octubre. Morvedre fou una peça essencial en el projecte de construcció del Regne de València i un laboratori on es materialitzaren els principis polítics, jurídics i econòmics promoguts pel monarca. La Carta Pobla de 1248, la implantació dels Furs, l’autogovern municipal, la reorganització de les infraestructures i la construcció d’una nova identitat col·lectiva constitueixen elements fonamentals per entendre tant la història local de Sagunt com la formació del poble valencià. Més de set segles després, l’empremta de Jaume I continua visible en les institucions, en la memòria i en la mateixa configuració històrica de la ciutat.

llegir més

El deute municipal i la gran mentida del progrés ^

Hi ha una frase de la notícia que he llegit que funciona com una espurna que encén tot el debat: “El nivel de endeudamiento de los ayuntamientos del Camp de Morvedre ha caído a mínimos históricos”. És una afirmació que, d’entrada, sembla una celebració col·lectiva, una prova que els municipis han aprés a gestionar amb prudència, a evitar excessos i a caminar cap a una autonomia financera més sòlida. Però només cal llegir la notícia amb una mirada crítica per descobrir que la realitat és molt més complexa, més incòmoda i, sobretot, més reveladora del model de governança que hem construït.

La pregunta que ens hauríem de fer és directa: és bo que el deute municipal cresca? O és millor que desaparega? I la resposta, encara que ens agradaria que fóra simple, no ho és. El deute és una eina. Una palanca. Un instrument que pot servir per transformar un municipi o per enfonsar-lo. El problema és que, en la política local, el deute s’ha convertit en un símbol moral, en una bandera que cada govern agita segons li convé. Si baixa, és mèrit propi. Si puja, és culpa de l’anterior. I així, legislatura rere legislatura, es construeix un relat que té més de màrqueting que de veritat.

La notícia que he llegit ho deixa clar: només dos municipis de la comarca mantenen deute bancari, i Sagunt concentra quasi tota la càrrega. Però també revela una “pequeña trampa” comptable: el deute oficial no inclou un crèdit de 5,7 milions formalitzat l’any anterior perquè no es va fer efectiu fins enguany. És a dir, la fotografia és bonica, però està feta amb un filtre que dissimula les ombres. I això ens porta a una reflexió necessària: fins a quin punt les xifres que ens presenten els governs locals reflecteixen la realitat i fins a quin punt són una narrativa construïda per mantindre la sensació de control?

El deute, en si mateix, no és un problema. De fet, pot ser una oportunitat. Quan un municipi decideix endeutar-se per adquirir un edifici estratègic, com va fer Sagunt en 2004, o per impulsar infraestructures que transformen la vida de la ciutadania, el crèdit és una inversió en futur. Quan el deute serveix per modernitzar serveis, per garantir drets, per ampliar equipaments culturals, per reforçar la xarxa educativa o per afrontar reptes ambientals, és una aposta valenta. El problema apareix quan el deute es converteix en una crossa per tapar forats, per pagar factures del dia a dia o per maquillar una gestió erràtica.

Gilet és un exemple clar de com el deute pot arribar a ser una amenaça. Fa una dècada, el seu endeutament representava un 102 % dels ingressos corrents. Això no és una política d’inversió: és una hipoteca del futur. Quan un municipi destina més diners a pagar interessos que a garantir serveis públics, la democràcia local es debilita. La capacitat d’autonomia es redueix. La ciutadania paga les conseqüències d’unes decisions que, sovint, es van prendre sense transparència ni planificació.

Però el debat sobre el deute municipal no és només tècnic. És profundament polític. I és, sobretot, una qüestió de model de ciutat. Què volem ser com a municipi? Quina visió tenim del futur? Quines infraestructures necessitem per garantir una vida digna? Quins serveis públics considerem irrenunciables? Sense respondre aquestes preguntes, parlar de deute és parlar de fum.

La comarca del Camp de Morvedre es troba en un moment decisiu. Projectes industrials de gran escala, reptes ambientals que ja no es poden ajornar, necessitats educatives que s’acumulen, barris que reclamen inversions, espais públics que necessiten repensar-se, una transició ecològica que no pot quedar en eslògans. Tot això costa diners. I, sovint, més diners dels que un pressupost municipal pot assumir sense recórrer al crèdit. Per tant, la pregunta no és si el deute ha de créixer, sinó per què ha de créixer.

Endeutar-se per transformar és legítim. Endeutar-se per sobreviure és un fracàs. Endeutar-se per fer política de titular és una irresponsabilitat. I ací és on la ciutadania ha de ser exigent. No podem acceptar que el deute siga una arma electoral. No podem permetre que es presente com una victòria o com una derrota sense explicar què hi ha darrere. No podem tolerar que es maquillen xifres per aparentar una gestió que no és real.

La transparència és clau. I no parlem de publicar documents incomprensibles o informes tècnics que només entenen les persones expertes. Parlem d’explicar amb claredat per què es demana un crèdit, quins objectius té, quin calendari de retorn s’estableix, quins beneficis col·lectius es preveuen i quins riscos es contemplen. Parlem de tractar la ciutadania com a adulta, com a part activa del municipi, com a subjecte polític i no com a públic passiu.

La notícia també parla de superàvits, d’amortitzacions anticipades, de remanents de tresoreria que s’han utilitzat per reduir deute. Tot això és positiu. Però també és insuficient si no s’acompanya d’una reflexió profunda sobre el model de gestió. No es tracta només de quadrar números. Es tracta de construir municipis que no depenguen de maniobres comptables per aparentar estabilitat. Es tracta de garantir que cada euro invertit té un sentit col·lectiu.

La política local, massa sovint, es queda atrapada en el curt termini. En el titular. En la foto. En la comparació amb el municipi del costat. Però el deute és una qüestió de llarg recorregut. Sagunt, per exemple, té operacions pendents d’amortitzar que es remunten a 2004 i que no acabaran fins 2035. Això significa que les decisions que es prenen hui condicionen la vida de la ciutadania durant dècades. I això exigeix responsabilitat, valentia i una mirada que vaja més enllà del calendari electoral.

El deute municipal és, en el fons, un mirall. Reflecteix les prioritats d’un govern. Reflecteix la seua capacitat de planificació. Reflecteix la seua honestedat. Reflecteix si aposta per un futur compartit o si es limita a gestionar la inèrcia. I reflecteix, sobretot, si entén que la ciutat és un projecte col·lectiu i no una marca política.

Per això, cal reivindicar una nova manera de parlar del deute. Una manera que no siga paternalista ni simplista. Una manera que reconega que endeutar-se pot ser una ferramenta poderosa, però també un perill. Una manera que situe la ciutadania al centre del debat. Una manera que exigisca que cada decisió econòmica tinga un impacte social positiu i mesurable.

El deute no és el problema. El problema és la falta de projecte. La falta de transparència. La falta de valentia per explicar la veritat. La falta de compromís amb un futur que no siga només una promesa, sinó una realitat construïda amb responsabilitat.

llegir més

Els qui canvien el món sense alçar la veu ^

Vivim en una època en què sembla que només existeix allò que fa soroll. Les xarxes socials premien la contundència, els mitjans amplifiquen la polèmica i la política sovint es converteix en una competició per veure qui parla més fort. En aquest context, la reflexió d’Annie Lyons resulta especialment suggeridora: «Les persones que més influeixen en el curs de la història rarament són les que tenen la veu més alta.» És una afirmació que ens obliga a repensar què entenem realment per influència, lideratge i transcendència.

Tendim a associar la capacitat de transformar la societat amb la presència pública. Pensem en grans discursos, multituds reunides en places o personatges capaços de monopolitzar titulars. Però quan observem amb deteniment la història, descobrim una realitat diferent. Molts dels avanços que han definit el món modern no van nàixer de la cridòria, sinó del treball discret, constant i sovint invisible de persones que mai van aspirar a ser protagonistes.

La història està plena d’exemples. Els grans descobriments científics solen ser el resultat d’anys d’investigació pacient en laboratoris allunyats dels focus. Les innovacions que han canviat la nostra forma de viure sovint van ser impulsades per equips de persones desconegudes per al gran públic. Fins i tot molts moviments socials que han transformat drets i llibertats van començar gràcies a individus anònims que van decidir actuar quan ningú els observava.

Aquesta realitat ens recorda que la influència no depén necessàriament de la visibilitat. Hi ha persones que mai ocuparan una portada, però que deixen una empremta profunda en la societat. Un mestre que inspira els seus alumnes, una infermera que dediqua la seua vida a cuidar els altres, un voluntari compromés amb la seua comunitat o una investigadora que treballa per trobar una cura mèdica poden tindre un impacte molt més durador que moltes figures mediàtiques.

La societat actual, tanmateix, corre el risc de confondre notorietat amb importància. Les xarxes socials han democratitzat la capacitat d’expressar-se, cosa que és positiva, però també han generat la percepció que la influència es mesura en nombre de seguidors, comparticions o “likes”. Sembla que qui parla més o genera més controvèrsia és automàticament més rellevant. No obstant això, la popularitat és una cosa i la transcendència una altra ben diferent.

De fet, moltes vegades el soroll acaba ocultant les veus que realment aporten valor. Les opinions més extremes solen atraure més atenció que les reflexions serenes. Els titulars impactants obtenen més clics que les anàlisis rigoroses. Així, correm el perill de construir una cultura en què la capacitat de captar l’atenció siga més valorada que la capacitat de generar resultats.

Però els canvis duradors rarament es produïxen de manera instantània. Les transformacions profundes solen requerir temps, perseverança i una convicció que no depén dels aplaudiments. Les persones que han deixat una petjada significativa al llarg de la història sovint van haver d’actuar durant anys sense reconeixement. Moltes no van arribar a veure els fruits de la seua tasca. El seu llegat va créixer després, quan les idees sembrades van començar a donar resultats.

A escala local també trobem exemples d’aquesta influència silenciosa. Cada poble i cada ciutat tenen persones que treballen diàriament per millorar la vida col·lectiva sense esperar recompenses ni homenatges. Associacions culturals, entitats esportives, agrupacions veïnals o iniciatives solidàries depenen sovint d’homes i dones que dediquen hores i esforços de manera desinteressada. Són persones que no solen aparéixer als titulars, però sense les quals moltes activitats simplement no existirien.

És possible que la història oficial no recorde els seus noms. Tanmateix, la seua aportació és fonamental. La cohesió social, la transmissió dels valors comunitaris i la construcció d’espais de convivència depenen en gran mesura d’aquesta xarxa invisible de compromís ciutadà. Quan parlem de canviar el món, tendim a pensar en grans gestes, però de vegades el canvi més important és aquell que millora la vida de les persones que tenim al costat.

La frase d’Annie Lyons també ens convida a reflexionar sobre el lideratge. Durant molt de temps s’ha identificat el líder amb una figura dominant, capaç d’imposar la seua presència en qualsevol espai. No obstant això, els lideratges més efectius solen caracteritzar-se per la capacitat d’escoltar, de generar consensos i d’ajudar altres persones a créixer. Són lideratges menys espectaculars, però més sòlids i duradors.

Qui escolta abans de parlar comprén millor la realitat. Qui treballa en equip aconseguix resultats més amplis. Qui actua amb humilitat guanya credibilitat. Aquestes qualitats difícilment es convertixen en tendència a internet, però resulten essencials per construir projectes col·lectius d’èxit. Potser per això moltes de les figures més influents no necessiten alçar la veu: saben que l’autoritat autèntica naix del respecte i no del volum.

També hi ha una lliçó personal en aquesta reflexió. Vivim sotmesos a una pressió constant per destacar, per demostrar que tenim alguna cosa important a dir o per mostrar contínuament els nostres èxits. Però la cita de Lyons ens recorda que el valor d’una persona no depén de la seua capacitat per atraure atenció. El que realment importa és la qualitat de les seues accions i l’impacte que genera en els altres.

Potser mai sabrem fins a quin punt influïm en la vida de les persones que ens envolten. Una conversa en el moment adequat, un gest de suport o una acció generosa poden tindre conseqüències molt més grans del que imaginem. La història no es construïx únicament a través dels grans esdeveniments; també es construïx a través de milions de decisions quotidianes, moltes d’elles protagonitzades per persones anònimes.

La frase d’Annie Lyons ens recorda una veritat sovint oblidada: la influència real no sempre fa soroll. En una societat obsessionada amb la visibilitat, convé reivindicar el valor de la discreció, de la constància i del compromís silenciós. Els qui més criden poden ocupar l’escenari durant un temps, però els qui treballen amb dedicació i coherència són els que acaben deixant una empremta duradora. La història, al cap i a la fi, no sempre la canvien els qui tenen la veu més alta, sinó aquells que, sense necessitat de cridar, aconseguixen transformar la realitat que els envolta.

llegir més

Parlamentarisme en temps de soroll digital ^

El parlamentarisme sempre ha sigut un espai de paraula pausada, de rèplica i contrarèplica, de mirar-se als ulls i assumir que la política és, abans que res, una conversa llarga i sovint incòmoda. Però en un temps en què les xarxes socials han convertit la immediatesa en dogma i l’impacte emocional en moneda de canvi, aquell vell ritual de la paraula compartida es troba en una tensió constant. No és que el parlamentarisme haja deixat de funcionar, és que ha de conviure amb un ecosistema que premia el crit per damunt de l’argument i la viralitat per damunt de la responsabilitat.

Les xarxes socials han democratitzat la veu, sí, però també han multiplicat el soroll. I el soroll, quan entra en política, no és neutre. El soroll desordena, distorsiona, accelera. El soroll converteix qualsevol matís en sospita i qualsevol dubte en feblesa. En aquest context, el parlamentarisme, que necessita temps, escolta i una mínima voluntat de comprensió mútua, queda sovint arraconat per un relat que exigeix contundència immediata i posicionaments absoluts. És com si la política institucional haguera de competir amb un algoritme que no entén de separació de poders, ni de procediments, ni de garanties.

Això no vol dir que les xarxes siguen un enemic. De fet, poden ser una eina potentíssima per apropar la política a la ciutadania, per fer-la més transparent, més permeable, més humana. Però quan la lògica de les xarxes s’imposa sobre la lògica parlamentària, el risc és evident: la política deixa de ser un espai de deliberació per convertir-se en un escenari de performance permanent. I en eixe escenari, el que importa no és tant el que es diu, sinó com queda en vídeo, quants likes arreplega o quina frase es pot tallar per a fer-ne un clip de trenta segons.

El problema és que el parlamentarisme no està pensat per a això. No és un plató, és un lloc on es negocia, es pacta, es rectifica, es cedeix. I tot això, en xarxes, queda malament. Qui vol veure un vídeo d’algú reconeixent que potser s’ha equivocat o que ha canviat d’opinió després d’escoltar una intervenció? Qui vol compartir un fragment on una persona electa explica que ha hagut de renunciar a part de les seues demandes per arribar a un acord? La política real, la que sosté els serveis públics, els pressupostos i les lleis, no és viral. I això genera una tensió que erosiona la confiança en les institucions.

També hi ha un altre efecte subtil però profund: la política es personalitza encara més. Les xarxes reforcen la idea que la representació és una qüestió de carisma, d’estil, d’identitat digital. I això pot ser útil per connectar amb la gent, però també pot desdibuixar el paper col·lectiu del parlamentarisme. Un parlament no és un conjunt d’influencers, és un espai on es construeixen majories, on es confronten projectes, on es decideix el rumb d’un país. Quan la política es redueix a la imatge individual, el debat públic es fa més superficial i més vulnerable a la polarització.

Tot i això, no estem condemnades a triar entre un parlamentarisme antic i unes xarxes socials desbocades. El repte és trobar un equilibri. Fer que les xarxes siguen una finestra, no un substitut. Fer que la immediatesa no anul·le la reflexió. Fer que la política digital no devore la política institucional. I sobretot, recordar que la democràcia no es construeix amb tuits, sinó amb decisions que afecten la vida de la gent i que necessiten temps, responsabilitat i una mínima cultura del diàleg.

Potser el que cal és reivindicar el valor del silenci, de la pausa, de la paraula dita sense pressa. Reivindicar que la política no ha de competir amb l’algoritme, sinó resistir-lo. Reivindicar que el parlamentarisme continua sent un espai imprescindible per a ordenar el conflicte social i transformar-lo en decisions compartides. I que, si deixem que les xarxes dicten el ritme i el to de la política, acabarem amb un debat públic més sorollós, però també més buit.

En un temps de pantalles que tot ho acceleren, el parlamentarisme pot ser un recordatori incòmode però necessari: la democràcia és lenta perquè és de totes. I potser, precisament per això, val tant la pena defensar-la.

llegir més

Quan els bots entren al bar i demanen torn ^

Hi ha un moment, en qualsevol conversa sobre tecnologia, en què apareix la paraula bots i tothom fa una miqueta de silenci, com si haguera entrat al bar una criatura estranya que no sap si ve a demanar un cafè o a substituir-te la faena. La veritat és que els bots, estes presències digitals que ja formen part del nostre dia a dia, desperten una barreja curiosa de fascinació i desconfiança. Són com eixes persones que no saps si t’estan escoltant o només esperen que acabes per a dir la seua. I, tanmateix, ací estan, convivint amb nosaltres, fent-se un lloc en les nostres rutines i obligant-nos a repensar què vol dir ser humà en un món on la tecnologia ja no és només una ferramenta, sinó una companya de conversa.

La primera cosa que sorprén és com de ràpid hem normalitzat la seua presència. Fa uns anys, parlar amb un bot era quasi una anècdota, una curiositat que feies per a vore fins on arribava la màquina. Ara, en canvi, ens trobem preguntant-li coses a un assistent digital mentre fem el dinar, demanant-li que ens recorde una cita o que ens explique per què el nostre router ha decidit morir-se just el dia que més necessitàvem internet. I ho fem amb una naturalitat que espanta. És com si haguérem adoptat una criatura nova a casa sense haver passat per cap procés d’adaptació. Simplement ha arribat, s’ha assegut al sofà i li hem dit que es quede.

Però darrere d’esta convivència amable hi ha un debat profund sobre la confiança. Perquè un bot no és una persona, encara que parle com si ho fóra. No té experiències, no té memòria emocional, no té eixa mirada que et diu que t’estan entenent de veritat. I, malgrat això, li confiem preguntes íntimes, dubtes personals, decisions que abans hauríem consultat amb una amistat o amb algú de confiança. És ací on apareix la pregunta incòmoda: estem delegant massa en estes eines? O, dit d’una altra manera, estem convertint els bots en una mena de confessors moderns, sempre disponibles, sempre amables, sempre preparats per a donar una resposta que ens tranquil·litze?

La resposta no és senzilla. Perquè els bots, com tecnologia emergent, no són bons ni roïns per si mateixos. Són el que fem amb ells. Poden ajudar-nos a organitzar-nos, a aprendre, a comunicar-nos millor. Poden ser una porta d’entrada a coneixements que abans estaven tancats darrere de murs acadèmics o econòmics. Però també poden convertir-se en una crossa emocional que ens impedisca buscar suport humà quan realment el necessitem. Poden fer-nos creure que la immediatesa és sinònim de profunditat, que una resposta ràpida equival a una resposta encertada.

I després hi ha la qüestió de la identitat. Quan un bot parla amb nosaltres, ho fa imitant patrons humans. Però què passa quan eixa imitació és tan bona que comencem a oblidar que darrere no hi ha cap persona? És un risc subtil, però real. Ens agrada sentir-nos compresos, i si una màquina ens dona eixa sensació, podem caure en la temptació de preferir-la a la complexitat humana. Perquè les persones, a diferència dels bots, no sempre responen com volem, no sempre estan disponibles, no sempre tenen la paciència infinita d’un sistema programat per a no cansar-se mai.

Tot això ens porta a una reflexió necessària: els bots no han vingut a substituir-nos, però sí que ens obliguen a redefinir-nos. Ens fan preguntar-nos què és essencialment humà. És la capacitat de sentir? De dubtar? De contradir-nos? De no saber què dir? Potser la nostra força està precisament en eixa imperfecció que les màquines no poden replicar. En la manera com ens equivoquem, com rectifiquem, com ens relacionem amb altres persones des de la vulnerabilitat i no des de la perfecció.

Així que, quan pensem en els bots, potser hauríem de deixar de vore’ls com una amenaça i començar a vore’ls com un mirall. Un mirall que ens mostra què busquem, què necessitem i què ens falta. Un mirall que ens recorda que la tecnologia pot ser una aliada, però mai una substituta de les relacions humanes. I que, al final, la responsabilitat de mantindre eixe equilibri és nostra, no de les màquines.

Els bots han entrat al bar, sí. S’han assegut, han demanat torn i fins i tot han començat a participar en la conversa. Però la pregunta important no és què faran ells, sinó què farem nosaltres amb esta nova convivència. Si sabrem posar límits, si sabrem aprofitar el seu potencial sense perdre la nostra essència, si sabrem mantindre viva la necessitat de parlar amb persones de carn i ossos. Perquè, per molt que avance la tecnologia, hi ha una cosa que cap bot pot replicar: la calidesa d’una conversa humana que no busca només respostes, sinó companyia.

llegir més