Els noms populars naixen de l’ús i de la vida quotidiana ^

Hi ha una distància cada volta més evident entre els noms oficials dels carrers i places de Sagunt i del Port i els noms que la gent fa servir en el dia a dia. És un fenomen que no té a veure amb la ignorància, ni amb una suposada deixadesa col·lectiva, sinó amb la manera com es construeix la memòria urbana. La plaça Blasco Ibáñez continua sent, per a molta gent, la plaça de l’Àngel. Altres espais mantenen noms populars com la plaça del Júnior, el Triangule Umbral o el parc de l’Aigua. Són noms que no apareixen en cap acord de ple, però que formen part d’un imaginari compartit que s’ha transmés de generació en generació.

Els noms populars naixen de l’ús i de la vida quotidiana. No responen a criteris administratius, sinó a records, referents visuals, comerços que marcaren una època o formes que ajudaven a orientar-se. Quan un nom arrela en la memòria col·lectiva, és molt difícil desplaçar-lo. Per això, quan es canvia un nom oficial o s’intenta consolidar-ne un de nou, sovint no hi ha un procés de pedagogia que explique el sentit del canvi, la història que hi ha darrere o la importància de la persona homenatjada. Sense aquest relat, el nom oficial queda com una etiqueta burocràtica que no connecta amb la vida real de la gent.

Algunes persones atribueixen aquesta confusió a Google Maps, com si la tecnologia fora la responsable de la pèrdua de referents. Però Google no crea la realitat urbana; simplement la reflecteix. Si la ciutadania no usa els noms oficials, no és perquè Google ho diga, sinó perquè no ha trobat motius per incorporar-los al seu vocabulari. La tecnologia amplifica allò que ja existia, però no substitueix la memòria col·lectiva.

Institucionalment, sí que s’utilitzen els noms oficials. Les administracions, els serveis d’emergència, la documentació i la senyalització segueixen el nomenclàtor aprovat. Però això crea un doble circuit: el món administratiu i el món quotidià. Quan aquests dos mons no dialoguen, el nomenclàtor es converteix en un instrument formal que no arrela en la ciutadania.

Això ens porta a una pregunta de fons: és important un nomenclàtor? Ho és, i molt. Un bon nomenclàtor és una eina de memòria democràtica, un espai on es decideix què volem recordar i quins valors volem projectar. També és una forma de cohesió urbana, perquè dona sentit als espais i facilita la convivència. Però perquè siga útil, ha d’estar viu, explicat i compartit. No pot ser només un llistat de noms aprovats en un ple; ha de formar part d’un relat que la ciutadania puga reconéixer com a propi.

El repte, per tant, no és renyar la gent perquè diu plaça de l’Àngel en lloc de plaça Blasco Ibáñez. El repte és construir un pont entre la memòria popular i la memòria institucional. Explicar qui era Blasco Ibáñez, per què mereix una plaça, què diu de nosaltres com a comunitat. Donar vida als espais, generar activitat, crear vincles. Només així els noms oficials deixaran de ser paraules en un plànol i es convertiran en part de la identitat compartida.

La ciutat no és només allò que està escrit en els rètols; és també allò que la gent diu, recorda i transmet. Quan el nomenclàtor i la memòria popular caminen junts, la ciutat es reconeix a si mateixa. Quan no, cada persona continua orientant-se com pot, entre el que diu el Google i el que li diu el cor.

llegir més

Claus entre els dits ^

Hi ha pors que no s’expliquen, es carreguen. I moltes dones i persones llegides com a dones carreguen una por que no hauria d’existir: la por que les violen, que les maten, que no tornen a casa. Una por que es manifesta en gestos automàtics, en recorreguts calculats, en claus entre els dits, en passos accelerats, en atacs d’ansietat que esclaten només d’imaginar un carrer massa fosc o massa buit.

Els homes poden escoltar-ho, poden entendre-ho racionalment, poden empatitzar. Però no poden sentir-ho en la pell de la mateixa manera. No perquè no vulguen, sinó perquè no han crescut amb eixa alerta constant. La seua llibertat de moviment és diferent. I això no els fa culpables, però sí responsables de mirar de cara aquesta desigualtat.

I aleshores arriba la pregunta que pesa més que totes les altres: com explique jo això a la meua filla, si l’he educada en llibertat? Com li dic que el món no sempre respectarà eixa llibertat que jo he defensat per a ella? Com li explique que pot ser valenta, però que també ha de ser prudent? Com li dic que no és culpa seua, però que ha d’estar alerta? És una contradicció que trenca per dins, perquè cap mare o pare voldria ensenyar la por com a eina de supervivència.

I encara una altra pregunta que punxa: he educat bé la meua filla? I ells, als seus fills, els hen educat bé? I jo? He fet tot el que tocava perquè entenguen la igualtat, el respecte, la responsabilitat? O, sense voler, també he contribuït a que algú senta aquesta por? És una pregunta que fa mal, però que és necessària. Perquè educar no és només transmetre valors, és revisar-se constantment, assumir errors, corregir camins, aprendre a desaprendre.

Jo mateix he canviat de vorera més d’una vegada en vore una dona preocupada per creuar-se amb mi. No perquè jo siga una amenaça, sinó perquè sé que ella no pot saber-ho. I això ja diu prou del món que hem construït. Un món on un home que camina darrere d’una dona pot ser percebut com un perill, encara que no ho siga. Un món on ella ha d’interpretar cada ombra, cada soroll, cada pas. Un món on jo, per simple empatia, m’aparte per no afegir-li més tensió.

Aquesta és la realitat que moltes persones viuen cada dia. Una realitat que no es resol dient que “no tots els homes”, perquè el problema no és individual, és estructural. I mentre siga així, la por continuarà sent una companya no desitjada.

Explicar-li això a una filla és dur. Però potser la clau està en no transmetre-li la por, sinó la consciència. No ensenyar-li a tindre por, sinó a reconéixer situacions injustes. No educar-la per a defendre’s sola, sinó per a exigir un món on no haja de defendre’s. I educar els fills, els xics, perquè entenguen que la seguretat de les altres persones també depén d’ells, de com miren, de com actuen, de com ocupen l’espai.

Jo no sé si ho he fet tot bé. Ningú ho sap del tot. Però preguntar-s’ho ja és una forma de responsabilitat. I assumir que el món pot ser millor, i que podem contribuir a fer-lo més segur, també ho és.

Fins que això no siga així, moltes dones continuaran tornant a casa amb el cor accelerat. I això, senzillament, no hauria de passar.

llegir més

Ni simp, ni aliat ^

Un home feminista no és un simp, ni tampoc un aliat que busca reconeixement. És, simplement, una persona decent. I que aquesta idea continue sorprenent diu molt de la societat que hem construït.

En un entorn on una part de la masculinitat encara es defensa a base de cuirasses, burles i por a perdre privilegis, qualsevol gest d’empatia cap a les dones és ridiculitzat. El mot simp, importat de l’argot digital, és la prova d’una inseguretat profunda: un insult que només funciona en cultures que interpreten la igualtat com una amenaça i no com una condició mínima de convivència.

L’etiqueta aliat tampoc resol res. Massa vegades s’ha convertit en una posició simbòlica, una mena de paper que algunes persones representen per sentir-se del costat correcte sense revisar actituds, sense escoltar de veritat, sense renunciar a res. Quan algú necessita que li reconeguen el paper d’aliat, deixa de ser útil i passa a ocupar un espai que no li correspon. El feminisme no necessita protagonismes masculins, sinó responsabilitat compartida.

Per això la decència és tan poderosa. No demana aplaudiments ni medalles. No és una postura ni un discurs, sinó una pràctica quotidiana: escoltar, revisar-se, no ocupar espais que no toquen, assumir que la igualtat no és una concessió, sinó un dret que ha sigut negat massa temps. Un home feminista no és un heroi ni un salvador. És algú que entén que la desigualtat és estructural i que també el travessa, perquè el patriarcat no sols oprimeix les dones: també empobreix la vida emocional i relacional dels homes.

Quan la masculinitat deixa de ser una cuirassa, desapareix la necessitat de demostrar res. No cal exhibir duresa, ni menysprear la vulnerabilitat, ni convertir les relacions en un intercanvi de favors. La decència és, en realitat, una forma de llibertat: la llibertat de no haver de representar un paper.

El feminisme no necessita que els homes s’hi apunten com qui s’apunta a un club. Necessita que deixen de ser obstacles, que entenguen que la igualtat no és una causa aliena, sinó una condició per a una societat més justa, més habitable i més humana.

Per això, un home feminista no és un simp ni un aliat. És una persona que ha decidit no ser part del problema. I això, encara hui, és un acte de decència profunda.

llegir més

Dones, TIC ^

Cada vegada que arriba el Dia Internacional de les Dones i les Xiquetes en la Ciència i la Tecnologia, al meu sector es reactiva un debat que, per a moltes persones, sembla antic però que continua ben viu: per què encara som tan poques les que arriben, es queden i progressen en els entorns tecnològics. Ho veig cada dia des de la meua posició en una empresa tecnològica i també des del comitè d’empresa, on les desigualtats no són una teoria, sinó una realitat que es manifesta en salaris, oportunitats i reconeixement.

Treballar en tecnologia hauria de ser sinònim d’innovació, d’obertura mental i de capacitat per imaginar futurs més justos. Però massa sovint el sector es queda ancorat en patrons antics. Encara hi ha xiquetes que reben el missatge subtil que la tecnologia no és per a elles, que és un món complicat, fred o massa competitiu. I encara hi ha dones que, quan aconsegueixen entrar-hi, han de demostrar el doble per a ser considerades la meitat.

Des del sindicalisme, aquesta realitat es veu amb una claredat especial. Les dades internes de moltes empreses mostren que les dones i les persones joves que s’identifiquen fora dels rols tradicionals tenen més dificultats per accedir a llocs de responsabilitat, pateixen més interrupcions en la carrera professional i sovint carreguen amb tasques invisibles que no puntuen en cap avaluació. La tecnologia avança a una velocitat vertiginosa, però els drets i les condicions laborals no sempre ho fan al mateix ritme.

També hi ha un altre element que em preocupa: la cultura interna. Les empreses tecnològiques parlen molt de talent, però massa poc de cures, de conciliació o de benestar. I sense això, és difícil que les xiquetes i les dones que entren al sector vulguen quedar-s’hi. La innovació no pot ser només una qüestió de productes; ha de ser també una manera de relacionar-nos, de treballar i de construir espais on totes les persones puguen créixer.

Com a treballador i com a sindicalista, crec que tenim la responsabilitat de posar el focus en allò que no funciona i de proposar canvis reals. No n’hi ha prou amb campanyes puntuals o amb discursos inspiradors. Cal revisar processos de selecció, criteris d’ascens, polítiques de conciliació i sistemes de reconeixement. Cal escoltar les dones i les xiquetes que ja estan en el sector i també les que encara no hi han arribat. I cal fer-ho amb humilitat, amb constància i amb la convicció que la igualtat no és un detall, sinó una condició imprescindible per a qualsevol futur tecnològic que vulga ser digne.

Quan pense en les xiquetes que hui miren el món amb curiositat, m’agrada imaginar-les entrant en un sector on no hagen de triar entre ser elles mateixes o ser acceptades. Un sector on la tecnologia siga una eina de llibertat i no un espai de reproducció de desigualtats. I m’agrada pensar que, des del nostre lloc, podem contribuir a fer-ho possible.

No és només una qüestió de justícia. És una qüestió de talent, de qualitat democràtica i de futur. I és responsabilitat de totes les persones que formem part del sector, especialment d’aquelles que tenim veu en els espais de representació laboral, assegurar que aquest futur siga realment inclusiu.

llegir més

La rata penada i el País Valencià: símbol, memòria i identitat en moviment ^

La rata penada és, probablement, un dels símbols més persistents i alhora més mal interpretats de la història valenciana. Present en escuts municipals, en la iconografia heràldica i en la memòria col·lectiva, aquest animal nocturn ha travessat segles de transformacions polítiques, culturals i territorials fins a convertir-se en un element identitari que, paradoxalment, sovint es dona per descomptat. Analitzar la seua trajectòria és també una manera d’entendre com el País Valencià ha construït i reconstruït el seu relat al llarg del temps.

La presència de la rata penada en l’heràldica valenciana s’ha explicat tradicionalment a partir d’un episodi llegendari vinculat a Jaume I. Segons la narració més difosa, una rata penada hauria anunciat o facilitat la victòria cristiana durant la conquesta de València. Tanmateix, la historiografia contemporània ha matisat aquesta lectura, recordant que la figura original no era un quiròpter, sinó un drac alat d’arrel medieval, transformat progressivament en rata penada a partir del segle XVI. Aquest procés de reinterpretació simbòlica mostra fins a quin punt la identitat col·lectiva és un organisme viu, capaç de reescriure els seus propis signes per adaptar-los a noves sensibilitats.

En aquest procés de transformació, un dels canvis més significatius —i menys analitzats— és la substitució moderna de rata penada per rat penat. Aquesta masculinització del símbol, aparentment anecdòtica, ha acabat consolidant-se en l’ús popular i fins i tot institucional, malgrat no tindre cap fonament etimològic. La forma històrica, documentada i coherent amb l’evolució del català i del valencià, és rata penada, mentre que rat penat és una deformació tardana que respon més a percepcions socials que no a criteris lingüístics.

Aquesta mutació lingüística no és neutra. Forma part d’un procés més ampli de reinterpretació simbòlica en què determinats elements de la identitat valenciana han estat filtrats a través d’un prisma de masculinització, heroicitat i èpica. La rata penada, un animal discret, nocturn i associat a la vigilància silenciosa, ha estat transformada en un símbol més agressiu, més “mascle”, més alineat amb discursos identitaris que busquen força i contundència més que no subtilesa o memòria. Aquesta operació cultural ha contribuït a desconnectar el símbol del seu origen medieval i del seu significat real.

Des d’una perspectiva històrica, aquesta masculinització resulta especialment reveladora. Mostra com els símbols no sols canvien per erosió del temps, sinó també per interessos ideològics que busquen reorientar-los. La substitució de rata penada per rat penat és un exemple clar de com la identitat pot ser reescrita per adaptar-se a narratives contemporànies que necessiten signes més contundents, encara que això implique sacrificar la coherència lingüística i patrimonial. En aquest sentit, el debat entre les dues formes és també un debat sobre qui té la potestat de definir què és “valencià”.

Recuperar la forma original no és una qüestió purista, sinó un exercici de rigor històric i de respecte pel patrimoni immaterial. La rata penada, tal com apareix en els textos antics i en la tradició heràldica, no necessita ser masculinitzada per ser significativa. La seua força simbòlica prové precisament de la seua singularitat: un animal nocturn que protegeix, que observa i que anuncia canvis. Reivindicar la forma etimològicament correcta és també reivindicar una manera d’entendre la identitat valenciana menys condicionada per imposicions modernes i més fidel a la seua pròpia història.

En un territori marcat per la pluralitat lingüística, la diversitat cultural i les tensions entre centralització i autonomia, la rata penada ha actuat com un element de cohesió visual. No obstant això, la seua força simbòlica no ha estat sempre aprofitada de manera conscient. En molts casos, la seua presència en escuts i institucions ha quedat reduïda a un ornament heretat, desvinculat del seu potencial narratiu i pedagògic. Recuperar-ne el sentit profund pot ser una oportunitat per repensar el relat col·lectiu.

A més, la seua vinculació amb la nit i amb els espais marginals pot oferir una lectura contemporània sobre la necessitat de mirar allò que sovint queda fora del focus institucional: el patrimoni menystingut, els barris invisibilitzats, les comunitats que no sempre troben espai en el relat oficial. La rata penada, en aquest sentit, pot ser una metàfora d’un País Valencià que vol reconéixer totes les seues capes, també les que han estat històricament silenciades.

Reivindicar la rata penada no és un exercici de nostàlgia, sinó un acte de consciència cultural. És recordar que els símbols no són peces mortes del passat, sinó eines vives per pensar el present i imaginar el futur. El País Valencià té en aquest animal un emblema singular, capaç de connectar la història medieval amb els reptes contemporanis. Potser ha arribat el moment de mirar-la de nou, amb la mateixa atenció amb què ella observa la ciutat des dels escuts, silenciosa però persistent, com una memòria que no vol desaparèixer.

llegir més