Potser ja no portem els cabells planxats tapant-nos mitja cara, ni pantalons negres estrets amb cinturons de tatxes, ni samarretes de grups que cridaven més que cantaven. Però l’esperit emo no és una moda: és una manera de sentir el món. I sí, encara som ací.
Ser emo no és estar trist tot el dia, ni viure en un drama perpetu. És tindre la capacitat de sentir-ho tot amb intensitat. És escoltar una cançó i notar que et trenca per dins, però també que et reconstrueix. És mirar el cel gris i pensar que és bonic, perquè reflecteix com et sents. És riure amb amargor, plorar amb dignitat, estimar amb tot el cor, encara que saps que et pot fer mal.
Som els Emos, i no ens fa por mostrar vulnerabilitat. En un món que ens demana ser productius, eficients, valents i sempre contents, nosaltres reivindiquem el dret a estar malament de tant en tant. A no entendre-ho tot. A tindre dies foscos. A fer preguntes sense resposta.
Potser ara som més grans, i ja no escrivim poemes a les llibretes amb tinta negra, ni pengem frases críptiques al Fotolog. Però seguim sentint. Seguim buscant. Seguim connectant amb aquelles emocions que no caben en un tuit ni en una conversa superficial.
Ser emo és també ser solidari amb qui pateix. És mirar més enllà de les aparences. És escoltar sense jutjar. És saber que darrere d’un somriure pot haver-hi un abisme, i que un gest amable pot salvar un dia.
Som els Emos, i no som una tribu urbana extingida. Som una sensibilitat que resisteix. Una manera de mirar el món amb ulls humits però valents. Una forma de dir: “No estic bé, però estic ací. I això ja és molt.”
Així que si alguna vegada et sents fora de lloc, si el món et sembla massa sorollós, massa superficial, massa ràpid… vine. Ací hi ha espai per a tu. Som els Emos. I t’entenem.