L’escepticisme no és cinisme. No és indiferència. És una actitud crítica que ens ajuda a no caure en la ingenuïtat, a qüestionar les bones intencions que de vegades amaguen interessos, a demanar coherència entre el que es diu i el que es fa. En aquest sentit, l’escepticisme pot ser un aliat de la solidaritat, si ens ajuda a fer-la més honesta, més efectiva, més arrelada en la realitat.
Vivim en una època on la paraula “solidaritat” s’utilitza molt, però no sempre amb profunditat. Campanyes, eslògans, gestos puntuals… tot això pot ser útil, però també pot convertir-se en una forma de tranquil·litzar la consciència sense transformar res. L’escepticisme ens recorda que la solidaritat no és una foto ni una etiqueta, sinó una pràctica constant, exigent i compromesa.
També cal reconéixer que moltes persones han perdut la confiança en la solidaritat perquè han vist com se’n feia ús per a manipular, per a fer política buida o per a alimentar discursos paternalistes. Davant d’això, l’escepticisme és una defensa legítima. Però no hauria de convertir-se en una muralla. Perquè si deixem de creure en la capacitat humana de cuidar-nos mútuament, què ens queda?
La clau està en trobar un equilibri. Ser solidaris, però sense ingenuïtat. Ser crítics, però sense tancar-nos. Escoltar, acompanyar, actuar… però també revisar, preguntar, millorar. La solidaritat que es construeix des de l’escepticisme és més forta, perquè no es basa en l’impuls, sinó en la convicció.
Potser no podem canviar el món de colp, però sí podem fer-lo més habitable, més humà, més just. I per a això, necessitem tant la tendresa com la lucidesa. La solidaritat com a motor, i l’escepticisme com a brúixola. Perquè ajudar no és només donar, sinó entendre. I entendre requereix mirar amb ulls nets, però també amb ulls oberts.