Vamos Puerto ^

Sagunt és una ciutat que ha crescut sempre a través de la seua gent. Una ciutat que ha sabut construir identitat des de la memòria, des de la cultura, des de la indústria i, també, des de l’esport. Entre totes les històries que han anat donant forma al nostre caràcter col·lectiu, hi ha una que destaca per la seua capacitat de resistència, de cohesió i d’orgull compartit: la història del Club Balonmano Puerto Sagunto. Hui, quan celebrem el seu 75 aniversari, no només recordem un trajecte esportiu excepcional, sinó també una manera d’entendre la vida comunitària, una forma de relacionar-nos amb el territori i una expressió viva del que significa ser d’ací.

L’handbol ha sigut, per a moltes generacions, un espai de trobada, d’aprenentatge i de creixement. Ha sigut un lloc on xiquetes i xiquets han descobert la disciplina, la constància i la força del treball en equip. Ha sigut un refugi emocional per a famílies senceres que han trobat en el pavelló un punt de trobada setmanal, un lloc on compartir alegries, patiments i esperances. I ha sigut, també, un motor de projecció exterior, una manera de situar Sagunt en el mapa esportiu estatal i de demostrar que, fins i tot en moments difícils, esta ciutat sap alçar-se, reinventar-se i continuar avançant.

Quan parlem del 75 aniversari del club, parlem d’un llegat que va molt més enllà de les victòries o de les classificacions. Parlem d’un projecte que ha sabut mantindre’s viu gràcies a la implicació de centenars de persones: directives, entrenadores, jugadors, famílies, patrocinadors, institucions i una afició que ha convertit el roig i blanc en un símbol emocional que travessa generacions. Parlem d’un club que ha sabut adaptar-se als temps, que ha superat moments de precarietat i que ha sabut aprofitar les oportunitats quan han arribat. I parlem, sobretot, d’un club que ha sabut mantindre intacta la seua essència: la defensa d’un esport noble, exigent i profundament comunitari.

En este camí llarg i intens, hi ha moments que han marcat un abans i un després. Un d’ells és, sens dubte, la construcció i finalització del nou pavelló, una infraestructura que ha permés al club créixer, consolidar-se i projectar-se amb més força. Este pavelló no és només un espai físic; és una declaració de principis. És la demostració que, quan una ciutat aposta per l’esport, aposta també per la salut, per l’educació, per la cohesió social i per la igualtat d’oportunitats. És la prova que les infraestructures públiques poden ser motors de transformació i que, quan es fan amb visió i responsabilitat, deixen una empremta que perdura.

En este sentit, és de justícia reconéixer el treball de Quico Fernández com a alcalde, que va assumir la responsabilitat de culminar un projecte llargament reivindicat i que va saber donar-li l’impuls definitiu. La finalització del pavelló no va ser un acte administratiu, sinó un compromís amb la ciutat i amb el club. Va ser una aposta per garantir que l’handbol continuara tenint un espai digne, modern i adaptat a les necessitats d’un esport que, a Sagunt, és molt més que una activitat física. Va ser, també, una manera de demostrar que les institucions poden estar al costat de la ciutadania quan es tracta de defensar projectes que generen benestar, orgull i futur.

Però la història del club no s’explica només a través de les institucions públiques. També s’explica a través del teixit econòmic i social que ha sabut donar suport al projecte en moments clau. El patrocini d’Alser va marcar una etapa d’expansió i professionalització que va situar el club en un nou nivell de competitivitat. Va ser una etapa en què l’handbol local va començar a mirar més enllà, a somiar amb objectius més ambiciosos i a demostrar que, amb suport i visió, era possible competir amb clubs de ciutats molt més grans.

Posteriorment, el patrocini de Fertiberia ha consolidat esta trajectòria, aportant estabilitat i continuïtat a un projecte que necessitava un suport sòlid per mantindre’s en l’elit. Este compromís empresarial no és només una qüestió econòmica; és també una expressió de responsabilitat social, una manera de reconéixer el valor que el club aporta al territori i una aposta per mantindre viva una part essencial de la nostra identitat col·lectiva. Quan una empresa del nostre entorn decideix invertir en un projecte esportiu com este, està invertint també en la cohesió social, en la formació de persones joves i en la projecció positiva de la ciutat.

El 75 aniversari del club arriba en un moment en què Sagunt es troba immersa en múltiples transformacions. La ciutat creix, es diversifica, es projecta cap al futur amb nous reptes industrials, culturals i socials. En este context, l’handbol continua sent un punt d’estabilitat emocional i simbòlica. És un recordatori que, més enllà dels canvis, hi ha elements que ens uneixen, que ens representen i que ens ajuden a mantindre viva la nostra identitat. El club és un d’estos elements. És un espai on la diversitat es transforma en força col·lectiva, on les diferències es dissolen darrere d’un objectiu compartit i on la ciutat es reconeix a si mateixa.

Com a secretari local de Compromís, defense amb convicció que l’esport és una eina poderosa per construir comunitat. No és un luxe ni un complement; és una necessitat social. L’esport educa, integra, prevé desigualtats i genera espais de convivència que són imprescindibles en una societat plural i diversa com la nostra. Per això, és fonamental que les institucions continuen apostant per projectes com el del Club Balonmano Puerto Sagunto, garantint recursos, infraestructures i suport continuat. No es tracta només de celebrar el passat, sinó de construir el futur.

El club té per davant nous reptes. La base continua sent un pilar fonamental, i cal continuar invertint en la formació, en la igualtat d’oportunitats i en la promoció de l’esport femení. Cal continuar treballant perquè cap xiquet o xiqueta quede fora per motius econòmics o socials. Cal reforçar la connexió entre el club i els centres educatius, perquè l’esport siga una eina de transformació real. I cal continuar reivindicant el valor de l’handbol com a patrimoni immaterial de la ciutat, com una expressió cultural que mereix ser protegida i projectada.

També és important continuar teixint aliances amb el teixit econòmic local, perquè el futur del club depén, en part, de la capacitat de generar complicitats i de mantindre un suport estable. Les empreses que aposten per l’esport no només guanyen visibilitat; també contribueixen a construir una ciutat més cohesionada, més saludable i més orgullosa del que és. En un moment en què Sagunt es projecta com un pol industrial i logístic de primer ordre, és fonamental que esta projecció vaja acompanyada d’un compromís real amb la vida comunitària i amb els projectes que donen sentit al territori.

El 75 aniversari és, també, una oportunitat per mirar cap a dins i reconéixer el valor de totes les persones que han fet possible este camí. Des de les directives que han dedicat hores infinites de manera voluntària fins a les famílies que han sostingut el club en moments difícils. Des de les persones entrenadores que han educat generacions senceres fins a les aficions que han omplit pavellons, que han viatjat quilòmetres i que han mantingut viva la flama fins i tot en les temporades més complicades. Totes elles formen part d’esta història. Totes elles són imprescindibles.

Quan una ciutat celebra un aniversari com este, no celebra només un club. Celebra una manera de ser. Celebra la capacitat de resistir, de reinventar-se i de continuar avançant. Celebra la força de la comunitat i la importància de cuidar allò que ens fa únics. Celebra, en definitiva, que Sagunt és, i continuarà sent, una ciutat que estima l’handbol, que el viu amb passió i que el defensa com una part essencial de la seua identitat.

Per això, este aniversari és també una invitació a continuar treballant. A continuar defensant l’esport com un dret i com una eina de transformació. A continuar apostant per infraestructures dignes, per projectes inclusius i per un model de ciutat que pose les persones al centre. A continuar reivindicant que l’handbol no és només un esport, sinó una manera de construir futur.

Sagunt ha sigut, és i serà ciutat d’handbol. I el Club Balonmano Puerto Sagunto continuarà sent un dels seus pilars més estimats, més respectats i més inspiradors. Setanta-cinc anys després, el roig i blanc continua bategant amb força. I ho farà durant moltes dècades més, perquè darrere de cada llançament, de cada defensa i de cada celebració hi ha una ciutat que creu en si mateixa, que estima el que és i que lluita pel que vol ser.

llegir més

No avale una reforma que perpetua l’infrafinançament ^

 He decidit escriure aquesta crítica en primera persona perquè açò no va d’un debat tècnic que puga resoldre’s amb quatre gràfiques, sinó d’una vivència col·lectiva que fa massa anys que patim. Quan escolte que el nou model de finançament autonòmic aportarà un increment de recursos a la Comunitat Valenciana, incloent una xifra que es repeteix com un mantra, 3.669 milions d’euros addicionals per a 2027, note una doble sensació. D’una banda, alleujament, perquè qualsevol millora és oxigen. De l’altra, una indignació serena, perquè millorar una injustícia no equival a resoldre-la. Ens ho han dit amb xifres i calendaris, però també ens ho ha ensenyat l’experiència: si no es posa fi a l’arrel de l’infrafinançament i no es repara el deute històric, tornarem a quedar-nos a la cua. L’anunci d’eixos 3.669 milions s’ha difós amb entusiasme i amb titulars que ens situen entre les autonomies que més guanyarien el 2027, sempre que el model isca endavant, però el matís és clau: la mitjana efectiva, el calendari real, el tractament del passiu acumulat i el mecanisme de transició són els que determinen si aquest suposat avanç és una solució o només un alleujament temporal. Els mateixos articles que quantifiquen el guany reconeixen el llarg recorregut d’un model caducat i un deute acumulat que arrosseguem des de fa anys, fins i tot assenyalant la xifra de 46.000 milions relacionada amb l’infrafinançament i la cronificació d’un desequilibri que s’ha fet estructural en el nostre pressupost autonòmic.

Jo no puc fer com si no haguera passat res durant l’última dècada. He vist com la paraula infrafinançament s’ha convertit en un sinònim de retall de projectes, de llista d’espera sanitària, d’infraestructures ajornades i d’escoles que esperaven dignitat. Quan m’expliquen que el nou model porta més ingressos globals al sistema, amb increments de recaptació cedida i amb l’anomenada anivellació vertical, ho reconec com un pas positiu en abstracte, però no em tape els ulls davant el fet essencial: continuarà havent-hi una bretxa entre els territoris millor i pitjor finançats si no es canvia el cor de l’engranatge i si no s’activa un fons transitori d’anivellament immediatament. Açò no ho dic a soles. Ho ha verbalitzat, amb la contundència que cal, Àgueda Micó, que ha resumit el problema d’una manera que compartisc plenament: el nou model pot acurtar la distància, però no es tracta d’acurtar-la, es tracta d’eliminar-la; i mentre no hi haja model en vigor, cal un fons d’anivellament perquè cap comunitat quede per davall de la mitjana. A més, ha recordat que el diable sol viure en la lletra menuda dels criteris de població ajustada, que durant anys ha sancionat una discriminació objectiva per al nostre territori. Que es parle d’injectar 16.000 milions addicionals a través de la recaptació i 19.000 en nivellació vertical pot sonar bé en conjunt, però si l’aplicació concreta no resol l’infrafinançament valencià i la desigualtat per càpita, no haurem fet la faena. Micó ho ha dit amb claredat, i s’ha fet ressò en notes i teletips: sense fons transitori i sense una solució real per al deute generat per anys d’infrafinançament, el problema continuarà intacte sota una capa de pintura nova.

 
Quan pense en la paraula deute, no pense en un número abstracte; pense en el cost d’oportunitat perdut. El deute històric valencià no és només un apunt comptable; són els salaris d’infermeres que no s’han contractat, els barracons que s’han perllongat, els serveis socials que han anat curtíssims. Quan veig que es torna a posposar la reparació de l’origen d’eixa càrrega, m’és inevitable sentir que es torna a demanar al País Valencià resignació amb el mal menor. Però jo no vull resignació, vull justícia i una reforma amb credibilitat. La credibilitat, per a mi, té tres cares inseparables: que el 2027 no siga una excusa per deixar-nos baix de la mitjana fins aleshores; que es reconega de manera explícita l’origen institucional del deute per infrafinançament i se’n faça una condonació coherent; i que el calendari d’implementació estiga blindat davant canvis de cicle o temptacions de bloqueig. No són exigències retòriques, són condicions mínimes per a dir que el País Valencià ix del llast que l’ha condemnat a fer cada any miracles amb menys recursos dels que pertocaven. Les dades i els relats periodístics que han anat apareixent aquests dies ho confirmen: sense mecanismes concrets que actuen ja, la promesa pot quedar disolta en el temps polític, amb entrada en vigor diferida i massa incògnites pendents.

Hi ha una altra part d’aquest debat que jo valore molt i que sovint queda amagada darrere de les xifres. La manera d’evitar el bloqueig. Ací he trobat especialment útil el que ha proposat Joan Baldoví amb la Llei de Tracte Just: un instrument legislatiu amb terminis concrets per a negociar i, si no hi ha acord, l’activació automàtica d’un model basat en criteris clars com la població, acompanyat d’un fons d’anivellament que entre en funcionament immediatament i d’un mecanisme per a calcular i regularitzar el deute històric a través d’un organisme independent. Em sembla una manera honesta d’acabar amb l’etern retorn a la casella d’eixida. Ho ha defensat a les Corts, ho ha explicat als mitjans i ho ha registrat per escrit: sis mesos de negociació i prou, fons transitori des de ja, i el deute històric tractat com el que és, la factura de l’Estat amb nosaltres i no al revés. És especialment revelador que, quan aquesta llei ha entrat al debat parlamentari, s’hagen alçat veus que, després d’haver promés suport, han reculat. I no és cap secret que Baldoví ha posat el dit en la nafra: renunciar a la condonació d’un deute que no hem generat és fer pagar a la societat valenciana una hipoteca aliena. Quan ho escolte, no puc estar més d’acord, perquè parla la lògica i parla l’experiència de cada any de pressupost ofegat per interessos i quotes que mai no haurien d’haver existit si el sistema haguera tractat la Comunitat Valenciana amb equitat des del principi.

 
També he pres bona nota d’un altre matís que ha plantejat Àgueda Micó i que no convé menystindre: la necessitat d’examinar a fons com es recalcula la població ajustada, perquè ací s’hi juga gran part de la justícia del repartiment. S’ha dit i escrit que la revisió del criteri afina grups d’edat, pondera millor el cost sanitari i incorpora factors educatius i socials que podrien beneficiar territoris com el nostre, però si la ponderació final no reflecteix la realitat de la demanda assistencial i educativa que gestionem, tornarem a tindre una mitjana que no és el nostre sostre, sinó el nostre sostre de ciment. Micó ho ha expressat amb una claredat que compartisc: la distància entre la comunitat millor finançada i la pitjor no pot continuar; i una reforma que naix per acabar amb la discriminació no pot deixar obert un diferencial per càpita que mantinga un terç del problema intacte. Quan a més s’apunta, com s’ha publicat, que fins i tot amb la reforma podria continuar existint una diferència per habitant molt significativa, comprenc la seua insistència a reclamar el fons transitori ja, i la condonació del deute històric vinculada explícitament a la part del deute generat per l’infrafinançament, que en el nostre cas és la majoria del total. Aquest enfocament no és maximalista; és l’única manera de convertir en present el que, amb massa facilitat, es vol enviar al futur.

 
Vull fer una pausa per a explicar com ho visc quan isc del terreny de les xifres. Quan parle de fons transitori, en realitat estic parlant d’enguany, d’aquest curs, d’aquesta llista d’espera, d’aquesta beca menjador, d’aquesta obra que no pot esperar a una legislatura. Quan parle de condonació del deute històric, estic parlant de treure una pedra immensa de la motxilla pressupostària perquè els diners que hui es van en interessos puguen anar a salut mental, a formació professional, a trens de rodalia que funcionen i a barris que porten massa temps en inferioritat de condicions. Quan parle d’un calendari curt i blindat, parle d’evitar que, altre cop, un canvi polític o una desídia negociadora ens tornen a descarrilar. Tot açò no és retòrica. És el que he llegit en conclusions de cròniques sobre el nou model, que, mentre dibuixen el global amb més recursos i amb canvi de ponderacions, també assumeixen que el 2027 és una meta que demana consensos amplis i recorreguts tècnics i polítics que, sense compromisos ferms, sempre corren el risc d’allargar-se. Les dades que posen el focus en l’increment de recaptació cedida d’IRPF i IVA, o en la correcció de desequilibris per la via de transferències estatals, són rellevants, però no substitueixen el que hem de garantir per a la Comunitat Valenciana: arribar com a mínim a la mitjana efectiva este any i l’any que ve, no només en una promesa a tres exercicis vista.

He escoltat també, massa vegades, l’argument que cap reforma és perfecta i que és millor agarrar el que hi ha. Jo no negue que cal negociar i aconseguir avanços reals. Però fer passar un alleujament per una solució no és ser pragmàtic, és ser conformista. Per això m’han semblat tan útils les paraules de Baldoví quan defensa que la Llei de Tracte Just no és un gest simbòlic, sinó un antídot contra el bloqueig: si en sis mesos no hi ha acord, entra en vigor un model clar i comença a rodar un fons d’anivellament immediat que evita tornar a perdre un any. És exactament el que sempre ens ha faltat: una andana per a pujar al tren sense haver d’esperar el següent que no arriba. I per això també compartisc el seu retret als que han anat canviant de posició en funció de vents interns i consignes externes. No es pot voler finançament just en gener i posar pals a les rodes en setembre, o avalar uns criteris en abril i fer-se el desentés en octubre. La coherència, en un tema així, hauria de ser una obligació moral i política, perquè està en joc la igualtat de drets de la nostra gent, més enllà de qui governe cada conselleria.

 
Quan Micó ha posat negre sobre blanc que el finançament és la prioritat màxima per a sostindre qualsevol pacte estatal i que sense una proposta clara el Govern incompleix allò pactat amb Compromís, no he pensat en una amenaça partidista. He pensat en una higiene democràtica bàsica: els acords, per a ser creïbles, s’han de complir. Micó ha vinculat la centralitat del finançament amb la necessitat de criteris objectius, de principis com l’ordinalitat i d’una condonació que no siga discrecional ni producte d’un intercanvi conjuntural amb altres forces, sinó la correcció d’un greuge provat i quantificable. Compartisc aquesta línia sense matisos. No es pot demanar a la Comunitat Valenciana que aplaudisca una reducció parcial d’un deute que, en la seua major part, s’ha creat precisament perquè el sistema ens ha infrafinançat durant dècades. És una paradoxa que cal trencar amb valentia: si el mal ve del sistema, la reparació també ha d’arribar des del sistema, i no com una gràcia eventual que depén del mapa de la governabilitat d’un any concret.

És cert que, entre les opinions que s’han publicat aquests dies, hi ha qui volen vendre’ns el model com el final de totes les diferències. Aquests relats solen ometre dues qüestions: la primera, que els mateixos documents reconeixen la necessitat de revisar la lletra menuda i que, mentrestant, la bretxa pot persistir; la segona, que sense fons transitori el País Valencià podria continuar dos anys més rebent per davall del que li pertoca. Jo no puc signar un xec en blanc en aquestes condicions. El que sí que puc fer és demanar el que és raonable: garanties d’arribada a la mitjana de manera immediata; mecanismes de control i transparència per a veure si l’aplicació de la població ajustada realment corregeix la nostra situació; i una condonació del deute històric que naix d’un criteri d’equitat, no d’un pacte oportunista. Quan Micó recorda que no n’hi ha prou amb acurtar la distància i que cal eliminar-la, jo hi pose la meua veu, perquè sé què significa viure anys amb els serveis bàsics fent mans i mànigues per a no degradar-se del tot; quan Baldoví explica que el fons d’anivellament ha d’engegar-se tan prompte com la llei s’aprove i que hi ha instruments per a calcular i regularitzar el deute via AIReF, jo hi assentisc, perquè conec el valor d’un calendari curt i executable.

També sé que no fem política només per a una setmana de titulars. El que està en joc és la capacitat del País Valencià per a sostindre, amb la mateixa dignitat que la resta, l’Estat del benestar al qual contribuïm com els que més. Quan veig que s’explica que la proposta estatal incrementa la cessió d’impostos i reconfigura ponderacions per a acostar-nos a la mitjana, prenc nota. Quan, en la mateixa línia, es diu que la Comunitat Valenciana seria, amb el model aprovat, una de les més beneficiades, també prenc nota. Però no confonc la fotografia final promesa amb la realitat present, ni la mitjana teòrica amb la mitjana efectiva. Per això insistisc: sense fons transitori, sense condonació justa i sense anti-bloqueig, no hi ha res que garantisca que aquest colp no tornem a quedar-nos esperant una primavera que no arriba. Ho he llegit en reportatges i anàlisis que posen èmfasi tant en els guanys projectats com en la necessitat d’un pacte ampli perquè el 2027 no siga paper banyat; i ho he vist, massa vegades, en el passat recent, quan la voluntat d’acord es dissolia entre càlculs electorals i vetos creuats.

 
No vull deixar-me la dimensió cívica. Ací, a casa nostra, la reivindicació d’un finançament just ha sigut, durant dècades, una causa compartida. Empresariat, sindicats, universitats, ajuntaments i entitats de tota mena han repetit que no demanem privilegis, demanem que es tracte igual el que és igual i que es compense el que ha estat injust. Em sembla que Baldoví i Micó han encarnat en aquestes setmanes les dues cares necessàries de la mateixa estratègia: el mecanisme institucional i el criteri de justícia distributiva. El mecanisme, amb una llei que impedisca perpetuar el bloqueig, fons transitori immediat i regularització del deute. El criteri, amb un discurs que torna sempre a la mateixa base: si el model no ens porta a la mitjana de recursos efectius i si no desfà la bretxa per càpita, no és un model just. Eixa combinació és la que jo vull defensar en qualsevol taula de negociació, perquè és l’única que fa possible que, quan tornem a llegir xifres i promeses, no hàgem de preguntar-nos per enèsima vegada on està el parany.

No em val tampoc la confusió interessada entre condonació i amnistia de la mala gestió. Quan el deute ve de l’infrafinançament, la condonació no és un premi a ningú; és la reparació d’un dany causat pel sistema. És una línia que he vist defensar amb dades i que es troba, expressament, en les propostes de Compromís: una regularització del deute històric calculada amb criteris objectius i articulada via acord Estat-Generalitat, perquè el que es neteja no és una factura indeguda, sinó un deute de l’Estat amb el territori pel dèficit d’ingressos que ha patit any rere any. Quan Baldoví diu que el deute històric no és el que devem nosaltres, sinó el que l’Estat ens deu per no haver-nos finançat com tocava, jo no hi veig grandiloqüència; hi veig la definició exacta d’un problema que massa vegades s’ha maquillat per a no assumir responsabilitats. I quan Micó subratlla que sense un fons transitori que funcione ja estem jugant a la loteria amb els drets presents, jo també signe a sota. El camí és clar i perfectament executable; el que falta és voluntat de traduir-lo en BOE i en partides immediates.

 
Per tot això, la meua posició és nítida. Vull una reforma del finançament que acabe de veritat amb l’infrafinançament valencià i no una versió cosmetitzada que, mentre proclama una gran victòria, ens manté per baix de la mitjana fins al 2027 i potser més enllà. Vull que el País Valencià deixe d’acceptar com a normal pagar més del que rep i assumir com a pròpia una hipoteca que té el seu origen en les regles del joc, no en la nostra gestió quotidiana. I vull que açò no depenga del color que haja a Madrid, sinó d’una cultura política que entenga que l’Estat de les autonomies només és creïble si no permet que el codi postal determine el volum i la qualitat dels drets. Per això done ple suport a l’estratègia de tallar el bucle del bloqueig amb una llei que active fons transitori i marque terminis, i per això compartisc les alertes insistents sobre la lletra menuda del model, la població ajustada i la necessitat de condonar, amb criteris, allò que és deute per infrafinançament. Açò és el mínim que podem demanar si realment volem que l’endemà de la reforma el nostre sistema de salut, la nostra escola pública o la nostra xarxa de serveis socials respiren a la mateixa altura que la mitjana del país.

Acabe com vaig començar, en primera persona i amb la serenitat de qui sap que les batalles decents es guanyen amb constància i amb dades. No puc acceptar una proposta que consolida l’infrafinançament del meu país. Millorar una injustícia no és resoldre-la, i el deute històric continua intacte si la reforma no l’afronta de cara i amb xifres que s’ajusten a l’origen del problema. Com a valencianista i com a ciutadà que defensa la dignitat del seu poble, no puc avalar un acord que ens manté en el mateix lloc de sempre: pagant més del que rebem i sense capacitat real per a decidir el nostre futur. Sé que hi ha un camí millor perquè l’han posat damunt la taula veus com les de Joan Baldoví, amb una proposta legislativa concreta que desbloqueja i protegeix la negociació, i Àgueda Micó, amb una exigència tan simple com imprescindible: no acurtar la bretxa, eliminar-la; no prometre la mitjana d’ací a dos anys, garantir-la ara; no confondre discrecionalitat amb justícia, sinó fer de la justícia el nucli de la reforma. Quan això entre en vigor, quan el fons transitori estiga en marxa, quan el deute històric estiga correctament condonat i quan la població ajustada reflectisca la realitat de la nostra gent, aleshores sí que podrem dir que la Comunitat Valenciana ha deixat enrere l’etapa de l’infrafinançament i que el país s’ha posat a l’altura del que som i del que mereixem. Fins a eixe moment, persistir en l’exigència no és un caprici; és una responsabilitat cívica que no penso abandonar.

llegir més

Enric Valor ^

Enric Valor, constructor de la memòria col·lectiva del País Valencià, no fou només un escriptor de rondalles o un gramàtic meticulós: fou, sobretot, un enllaç entre la llengua i la terra, un pont que ens permet travessar el riu del temps sense perdre ni una miqueta d’allò que ens fa ser nosaltres. En un país sovint desmemoriat, on la pressa moderna tendeix a esborrar els contorns fins i tot de les muntanyes familiars, Valor ens ha donat el mapa. I aquest mapa no és fet de línies rectes, sinó de camins de pols, d’aigües que parlen, de gegants que ressonen en l’alè dels pins, de mares de peixos que ens confien la saviesa antiga, d’herois menuts que aprenen a negociar amb dimonis i laberints. Enric Valor és, en el cor de la nostra cultura, el narrador que no va voler deixar que el fil es trenqués. I per això la seua obra, i el seu gest, són un acte radical de supervivència: salvar la llengua per salvar la memòria, salvar la memòria per salvar el país.

Llegir les Rondalles valencianes de Valor és sentir que la terra ens mira des de cada pàgina. Quan La mare dels peixos emergeix de les aigües amb un alè de misteri que no caduca, ens recorda que el País Valencià és un litoral que sap parlar, un territori que, si volem, encara pot explicar-nos les històries que el fan viu. No és casualitat que la maternitat que ix de la mar porte en la seua veu la capacitat de donar i transformar: la mar crea, la llengua crea, la tradició crea. Valor —com a recollidor, com a reescriptor, com a mestre del detall— entén que el poder de la faula és un poder de contagi. Les seues rondalles no es limiten a “ser boniques”: ens ensenyen a pensar, a sentir, a parlar. Ens ensenyen que el valencià no és només una forma de dir les coses, sinó una forma compartida de saber-les.

Hi ha qui dirà que aquestes històries només són per a infants, que el món gran demana altres codis. Però El dimoni fumador, amb la seua ironia i la seua amenaça, ens indica que l’astúcia popular és una escola d’adults. Les trames que Valor rescata i reescriu no són anècdotes folklòriques, sinó enginy col·lectiu: com s’esquiva el poder injust, com es discuteix el destí, com es fa lloc a la llibertat en una vida que sembla segellada per forces majors. En cada passatge on els personatges negocien amb allò extraordinari, des d’El gegant del romaní fins a El castell d’entorn i no entorn, els lectors aprenem que el territori mític és una metàfora del territori real. El gegant és la muntanya, el romaní són els aromes que no s’han perdut del tot, el castell inasible és el país en construcció que es veu i no es veu: existeix si el volem mirar, s’esvaeix si l’abandonem.

Enric Valor ens ensenya, amb una calma d’artesà, que la llengua és més que una gramàtica: és una casa. Casa que es construeix amb parets de paraules, amb claus lèxiques, amb finestrals d’expressions que deixen passar el paisatge. Ell —lexicògraf, gramàtic, narrador— convoca totes les disciplines en una sola erótica de la cura. Quan arregla una frase, no fa de censor; fa de jardiners de les veus. La semàntica que ell acarona és la semàntica d’una comunitat que vol dir-se a si mateixa amb precisió, amb música, amb memòria. Les rondalles són manual d’ús del valencià, sí, però també manual d’ús del món en valencià. Hi ha verbs que oloren a llenya, noms que porten la terra en la boca, adjectius que són brisa o ferritja. En cada pàgina, s’hi planta una llavor.

La seua tasca és reivindicació sense estridències: fer que la llengua siga habitat, fer que la terra siga contada. A través de Valor, el Camp de Morvedre s’allarga fins a la Marina, la Plana conversa amb l’Horta, el Comtat fa senyals a la Ribera, i tot plegat es recompon com qui plega un llençol antic que ha resistit tantes bugades. Així és com es construeix la memòria col·lectiva: amb històries que no oposen comarca a comarca, sinó que les entrellacen; amb una sintaxi que fa família entre llocs, amb una prosòdia que reuneix temps. Valor no diu “vosaltres” o “ells”; diu “nosaltres”, i ho diu amb un plural que no és deslleial: inclou sense uniformar, suma sense imposar, recorda sense congelar.

Quan llegim El taüt de coure, hi trobem l’enigma del passat tancat i la pregunta sobre què fem amb el llegat: obrim-lo, el respectem, el reutilitzem? Valor no és un fetitxista del vell; no idealitza el món antic. El que fa és sorprendre’s pel seu enginy, aprofitar el seu ritme, convertir-lo en pedagogia contemporània. La ronda com a forma —aquell itinerari narratiu que recomença, que gira, que prova camins— és també una política de la cultura: mai no renunciem a tornar a començar, a reformular, a barrejar. El país, com el conte, demana retorns. I cada retorn és nova llum sobre un rostoll que semblava sec.

En El gegant del romaní, la força que sembla invencible és domada per la intel·ligència i la constància. Ens parla d’una economia emocional que va més enllà del tremolor que provoca la grandesa: el gegant s’escolta i s’entén, la naturalesa té una clau si la llengua la pronuncia amb respecte. Aquesta metamorfosi —del temor a la complicitat— és la pedagogia de la terra. Valor ens diu que el país no s’estima amb proclames buides, ni amb banderes que no tensen la trama diària de les vides; s’estima aprenent a parlar-li, aprenent a escoltar-lo, aprenent a fer-nos lloc a la seua llum sense voler posseir-la. Això és dir “llengua, terra, sentiments” com qui diria “pares, fills, veïns”.

Una de les virtuts de Valor és recuperar la dignitat literària de la gent corrent. Els protagonistes de les rondalles no són prínceps de palau, sinó parelles de feina, criatures que fan camí, dones que negocien amb la sort, joves amb gana d’entendre el món. Quan Iaraní camina entre el possible i l’impossible, ens recorda que la identitat valenciana és un sender entre realisme i meravella, entre treball i somni. No hi ha grandesa sense arrels, no hi ha futur sense una gramàtica de la memòria. Iaraní sap que els límits poden ser transitats, però que cal fer-ho amb paraules que ens agafen la mà: cada sintagma és una pedra segura, cada conte una guia.

Aturar-nos en aquestes històries és fer política des de la delicadesa. Enric Valor, amb la seua escriptura neta, directa, controlada en la complexitat, ens empeny a dir el valencià en veu alta. L’article determinat d’ací no és el mateix que el d’allà, els pronoms febles tenen música de llaüt, les locucions fan olor de tarongina. I aquesta especificitat —la diferència que no renuncia al comú— és el que fa que una comunitat existisca amb claror. Valor ens demana responsabilitat: la llengua no és una joguina, és una obra compartida. Cal cultivar-la amb tenacitat, cal fer-la servir sense vergonya, cal fer-la créixer en l’escola, al carrer, en la faena, en les bandes que toquen al port i en les converses de plaça on se salvava el món abans que arribaren els telèfons.

El castell d’entorn i no entorn és, si es vol, la metàfora perfecta del país que es difumina si no l’anomenem. Un castell que hi és i no hi és, un edifici de l’imaginari que depèn del nostre acte de fe lingüístic i cultural: d’entorn, si parlem; no entorn, si callem. Valor, amb una paciència de sastre, cus als nostres dies la necessitat d’escoltar la literatura oral com una física del paisatge. Quan saps dir el nom de les coses —aquell repertori de flora, de faena, de costums— el món es repara. Quan abandonem els noms, el món es trenca. El valor de Valor és arreglar aquesta escletxa amb contes que no són caprici, sinó arquitectura del sentit.

Hi ha una alegria austera en les rondalles, una felicitat que no embogeix, que travessa la fam, la feina, la carència, l’enyor. Aquesta alegria és l’equivalent sentimental de la sobrietat valenciana: fer molt amb poc, fer festa amb parsimònia, fer bulla amb respecte. Les animetes que apareixen i passegen per l’ombra són memòria que pren forma delicada: no cal cridar per dir que estimem els nostres, no cal fer ostentació per honorar els morts i els vius. Valor ens dona una litúrgia civil, laica en el més noble sentit, on l’amor no necessita decorats; li basta amb una frase ben dita, amb un conte ben acabat, amb un gir de llengua que ens fa somriure.

La funció de Valor, al capdavall, és una funció de resistència. Resistència contra el suïcidi cultural, contra la desmemòria aplaudida, contra el provincianisme que confon modernitat amb renúncia. Les seues rondalles són modernes perquè són eternes; són contemporànies perquè encara ens parlen amb claredat. Quan les llegim, no fem arqueologia: fem retòrica de futur. La mare dels peixos continua oferint-nos opcions, ens continua exigint que triem amb cura; El dimoni fumador ens continua advertint que els pactes amb la comoditat tenen preu; El gegant del romaní ens continua confirmant que la natura té una gramàtica que la ciutat ha d’aprendre. Aquesta vigència és un miracle discret: no cal fer escàndol per ser fonamental.

En aquest punt, cal reconéixer l’obra de Valor com una infraestructura cultural, tant o més important que un pont o un hospital. Perquè cura la llengua, perquè uneix un marge amb un altre, perquè minva el dolor de la fractura. Quan un xiquet aprén a dir les coses com toca, quan una família troba en una rondalla el fil per sopar plegats i conversar, quan una escola programa una lectura que no és de farcit sinó de columna vertebral, el país es fa més fort. Valor no és només patrimoni; és ferramenta. Pensem-lo com a pauta de treball: si cada barri, cada poble, cada colla troba en les seues històries el motor de la convivència, la política renova l’oxigen. I si la política renova l’oxigen, la llengua respira.

La dignitat que desprenen els seus contes ens obliga a una responsabilitat cívica. No podem continuar parlant de la llengua com si fora una molèstia o una excentricitat; no podem relegar-la al cap de setmana o a la intimitat. Enric Valor, que va fer gran el valencià des de la normalitat, ens posa davant del mirall: som capaços d’habitar la nostra llengua amb el mateix amor que posà ell? Som capaços d’escoltar la terra amb el mateix respecte que conté cada rondalla? La resposta no és una consigna, és una pràctica. Cal llegir-lo, cal dir-lo, cal fer-lo rodar. I cal exigir que les institucions —escoles, ajuntaments, mitjans— entenguen que la cultura no és un complement, és el teixit. Llavors, sí, la memòria col·lectiva es fa de debò.

Hi ha també la seua obra narrativa de llarg alé, que ens recorda que el món popular pot dialogar amb la novel·la més exigent. Però és en les rondalles on el seu impuls més radical es fa útil i clar: allí on la llengua es presenta sense embuts, on la terra es guarda en la gola, on els sentiments no s’empalmen de retòrica barata. Enric Valor ens ensenya que el cor no necessita ornaments quan té paraula; que el país no necessita uniformes quan té contes; que la identitat no necessita eslògans quan té memòria. Aquesta és la seua política: fer que la gent tinga històries que fer-se seues. És un municipalisme sentimental que travessa la geografia sense demanar permís, un federalisme del record que porta cada poble al centre.

En un temps de pantalles que acceleren i ens dispersen, la lectura d’El taüt de coure o d’El castell d’entorn i no entorn és un gest de resistència contra la distracció. Ens obliga a cuidar l’atenció, a construir significat amb paciència, a fer de la frase una casa on seure. I en seure, reconeguem que aquesta casa és compartida: en cada “nosaltres” hi ha una genealogia d’esforços, una seqüència de mestres i d’aprenents, una conversa que no s’acaba. Valor no romançà la tradició com a paisatge immòbil, sinó com a obra en curs. Per això la seua llengua és neta i viva: s’hi nota la correcció i s’hi nota el goig, s’hi nota la norma i s’hi nota la llibertat. Quina lliçó més clara i més necessària per a un país que encara dubta de si mateix.

Alerta, també, a la seua composició de l’èpica menuda: herois que no necessiten corones, gestes que es fan en jornades que esclafen la suor. Aquesta èpica quotidiana és el remei contra el fatalisme que ens va pessigollejant quan la ciutat creix sense preguntar-se qui és. Les rondalles són urbanitzables en el bon sentit: poden construir ciutadania. No perquè parlen de carrers i impostos, sinó perquè ens donen fonaments emocionals, càlculs d’empatia, contes morales que no fan sermons. Enric Valor no adoctrina; acompanya. I el seu acompanyament és tan fort que encara avui, en una classe, en una biblioteca, en una colla, pot renovar l’energia cívica amb una sola imatge: un gegant que cedeix, una mare que dona, un dimoni que fuma.

Per tot això, cal dir amb veu alta que Valor és patrimoni actiu. Ens hem d’oposar a la idea de la cultura com a trofeu decoratiu que es posa al prestatge i s’ens polsa dos voltes l’any. La cultura és ús, urgent i diari; és pa i aigua. El valencià és pa i aigua. La terra és pa i aigua. Els sentiments, pa i aigua. Enric Valor ens dona receptes que no caduquen. Fem-ne sopars, esmorzars, converses amb viure. I demanem que l’educació faça de les rondalles un eix vertebrador; que els mitjans les facen circulació natural; que els ajuntaments les posen en els carrers com qui planta arbres. No estem parlant d’un monument; estem parlant d’una manera de fer país.

Quan acabe una rondalla, sovint queda aquella llumeta que no s’apaga, com si un fil encara demanara dit i polze. És la llum que diu: continua. I aquest continua és un imperatiu moral. No podem deixar la memòria en mans del calendari. La memòria, com el romaní, es cuida. Com les animetes, es visita. Com la mare dels peixos, es respecta. Enric Valor ens ho ha deixat claríssim: la llengua és l’òrgan que permet que el país respire, i la terra és el cos on aquesta respiració se sent. Si desconnectem les dues coses, el país cau en síncope. Si les ajuntem, el país camina.

Llavors, fem-ho. Parlem en valencià amb la serenitat que desprén la seua prosa. Llegim amb constància. Reivindiquem sense rancor. Construïm sense pausa. Entenguem que la identitat no és un mur, és una casa amb portes obertes, però amb fonaments sòlids. I els fonaments, en la nostra cultura, tenen nom i cognom: Enric Valor. En ell, la rondalla no és passada, és brúixola; no és folklorisme, és política de l’ànima; no és evasió, és responsabilitat compartida. Diguem-ho sense por: Valor ens ha ensenyat a ser país. I ser país vol dir, entre altres coses, tindre una memòria que no demana perdó per existir, una llengua que no suplica per ser usada, uns sentiments que no s’amaguen per vergonya.

Quan tornem a escoltar El dimoni fumador burxant-nos l’oïda amb humor, quan Iaraní ens convida a creuar el límit, quan el gegant del romaní fa olor de muntanya i de casa, quan el castell d’entorn i no entorn se’ns fa present i fugaç, quan la mare dels peixos ens regala saviesa antiga per a problemes molt contemporanis, comprenem que Enric Valor ha bastit un pont que no ha de caure. És a les nostres mans mantindre’l: llimar-lo, repintar-lo, fer-lo travessable per a noves generacions que també tindran pressa, que també tindran dubtes, que també necessitaran una història on veure’s valentes i lliures. Perquè, al final, això és la memòria col·lectiva: una manera d’anar units, sense uniformar-nos, una manera de creure que el futur es pot escriure sense renunciar a la música que venim cantant des de fa segles.

Així que sí, diguem-ho clar: Enric Valor, constructor de la memòria col·lectiva del País Valencià, és un mestre que ens ha donat ferramenta per viure amb dignitat el que som. Les rondalles són la seua obra més visible, però també la seua promesa: si les fem nostres, si les fem córrer, si les fem viure, no hi haurà dimoni fumador capaç d’ofegar-nos, no hi haurà gegant del romaní que ens espante, no hi haurà castell d’entorn i no entorn que se’ns amague. Hi haurà, simplement, un país que parla, una terra que estima i uns sentiments que es diuen sense vergonya. I això, avui, és revolucionari.

llegir més

Dimarts, 13. ^

Dimarts 13. Eixe dia que, segons la saviesa popular, és millor no tocar ni amb un pal llarg. Un dia que, per alguna raó misteriosa, ha quedat marcat com a sinònim de mala sort, de decisions desastroses i de projectes que naixen morts. I, sincerament, si una cosa té gràcia d’aquesta superstició és que, com totes les supersticions, diu molt més de nosaltres que del calendari.

Perquè el dimarts 13 no és un problema astronòmic, ni un error matemàtic, ni un avís còsmic. És un mirall. Un mirall que ens recorda que, com a societat, continuem buscant excuses per a justificar el que no controlem. Ens encanta pensar que la culpa és del dia, del número, del planeta o del déu de torn. Qualsevol cosa abans que assumir que, moltes vegades, la mala sort la fabriquem nosaltres mateixos amb una precisió quasi artesanal.

El dimarts ja naix amb mala fama perquè està dedicat a Mart, el déu de la guerra. I clar, si un dia porta el nom d’un senyor obsessionat amb la violència, la sang i la destrucció, no és estrany que la gent preferisca no casar-se ni embarcar-se. Però la veritat és que Mart no té la culpa que algunes persones prenguen decisions desastroses fins i tot en dies perfectament normals. Si algú vol fer un mal negoci, triar la pitjor parella o iniciar un projecte ruïnós, no necessita cap dimarts 13. Ho farà igualment un dijous 22 o un dissabte 4.

Després està el número 13, que sempre ha sigut el rebel del calendari. El 12 és perfecte, harmònic, ordenat. El 13 és el que arriba tard, el que no quadra, el que trenca l’estètica. I això, a les societats que adoren l’ordre i la previsibilitat, els posa molt nervioses. Però el número tampoc té la culpa que, cada vegada que passa alguna cosa roïna, busquem un culpable simbòlic per a no mirar de cara la realitat. És més fàcil dir “és que era dimarts 13” que reconéixer que potser no havíem pensat bé el que estàvem fent.

La història també ha posat el seu granet de sorra. Constantinoble va caure un dimarts. I clar, si una ciutat sencera cau un dimarts, ja queda tot el dia maleït per als segles dels segles. Però tampoc cal exagerar. Les ciutats no cauen per culpa del calendari, sinó per culpa de decisions polítiques, militars i econòmiques que solen ser molt més desastroses que qualsevol superstició. Si el dimarts 13 tinguera poder real, ja estaria treballant en algun ministeri.

La veritat és que el dimarts 13 és una excusa perfecta per a justificar la por. La por a arriscar, la por a equivocar-se, la por a assumir responsabilitats. És molt còmode pensar que hi ha dies maleïts que ens recomanen no fer res important. Així, si no fem res, tampoc podem fallar. I si fallem, sempre podem dir que la culpa era del dimarts. És una estratègia impecable per a no moure’s de la cadira.

Però la vida no funciona així. La mala sort no té calendari. Les decisions equivocades tampoc. I les oportunitats, quan passen, no pregunten quin dia és. Si una persona vol avançar, haurà de fer-ho un dimarts 13, un dimecres 8 o un diumenge 21. El calendari no és el problema. El problema és la tendència humana a buscar excuses per a no fer el que toca.

Potser el que realment ens molesta del dimarts 13 és que ens recorda que no tenim el control absolut. Que per molt que planifiquem, sempre hi haurà imprevistos, errors i sorpreses. I això ens irrita profundament. Preferim pensar que hi ha un dia maleït que ens saboteja, en lloc d’acceptar que la vida és caòtica per naturalesa i que nosaltres, per molt que ens pese, també ho som.

Així que, si algú vol continuar evitant el dimarts 13, endavant. Que no es case, que no viatge, que no prenga decisions. Però que no culpe el calendari. Que siga sincer i reconega que el que li fa por no és el número, sinó la vida mateixa. I que, si vol buscar un culpable, que mire el mirall. El dimarts 13 no té res en contra de ningú. Som nosaltres qui tenim un problema amb la responsabilitat.

Al final, el dimarts 13 és un recordatori irònic que la mala sort no està escrita en cap data. Està escrita en les excuses que ens contem. I si necessitem un dia maleït per a justificar-les, potser el problema no és el dimarts. Potser el problema és que ens hem acostumat massa a viure buscant supersticions en lloc de buscar solucions.

llegir més

Dona. Vida. Llibertat. ^

La dignitat humana té un límit, i quan un poder el traspassa de manera sistemàtica, la societat esclata. L’Iran viu des de fa més de dos anys un d’eixos moments en què la repressió ja no pot ocultar-se darrere de cap justificació religiosa ni de cap retòrica de seguretat nacional. El règim ha decidit respondre a la demanda de llibertat de les dones i de totes les persones dissidents amb més càstig, més vigilància i més control. Però cada nova llei, cada nova detenció i cada nou intent de silenciar-les no fa sinó engrandir la magnitud moral del moviment que elles han encés: Dona, Vida, Llibertat.

Les notícies recents ho confirmen. El Parlament iranià ha aprovat una llei que endureix les penes per no portar el vel, amb càstigs que poden arribar a una dècada de presó. A més, el règim ha creat centres de “tractament psicològic” per a les dones que rebutgen el hiyab, com si la llibertat fora una malaltia que calguera curar. És un pas més en la voluntat de controlar no sols el cos, sinó també la ment. És la patologització de la dissidència, un mecanisme que recorda els pitjors episodis de la història contemporània.

Mentrestant, la repressió continua dos anys després de la mort de Jina Mahsa Amini, la jove kurda assassinada per portar el vel “mal ajustat”. Segons organismes internacionals, el govern ha intensificat la violència física, la vigilància amb drons i vehicles, i la persecució sistemàtica de dones, xiquetes i qualsevol persona que qüestione l’autoritat. Amnistia Internacional denuncia que cap responsable de les morts, tortures o abusos ha sigut investigat. La impunitat és absoluta i forma part del funcionament intern del règim.

Aquest article és una resposta a tot això. No pretén ser neutral, perquè davant la injustícia la neutralitat és una forma de complicitat. Pretén ser lúcid, ferm i necessari.

La revolució que va esclatar després de la mort de Mahsa Amini no s’ha apagat. Ha canviat de forma, s’ha adaptat a la repressió i ha trobat noves vies d’expressió, però continua viva. Les dones iranianes han perdut la por, i quan un poble perd la por, cap règim pot dormir tranquil. El moviment no és només una protesta contra el vel obligatori, sinó una contestació profunda a un sistema que ha convertit el cos de les dones en un camp de batalla ideològic. És una revolució contra la humiliació quotidiana, contra la vigilància constant i contra la violència institucionalitzada. És una revolució que qüestiona l’arrel mateixa del poder teocràtic.

El vel obligatori no és una peça de roba, sinó un instrument de dominació. És la manera com el règim recorda a les dones que el seu cos no els pertany. L’enduriment de les penes no és una mesura religiosa, sinó una estratègia de supervivència del poder. Quan un règim necessita controlar fins i tot un floc de cabell per mantindre’s, és que està profundament debilitat. La creació de centres de “reeducació” psicològica és encara més inquietant, perquè converteix la llibertat en una desviació que cal corregir. És un mecanisme de control emocional i mental que pretén anul·lar la dissidència des de l’arrel.

La impunitat és un altre pilar del sistema. Cap responsable de la brutalitat policial ha sigut jutjat. No és negligència, és estratègia. La impunitat envia un missatge clar: el règim pot fer el que vulga perquè ningú el fiscalitzarà. Però també revela una fragilitat profunda: si s’obrira una sola investigació, la resta cauria com un castell de cartes. La impunitat és el ciment que manté el sistema, però també és la prova de la seua feblesa.

La vigilància és omnipresent. Càmeres, drons, policies de paisà, control digital, persecució a les xarxes socials. L’Iran ha convertit la repressió en tecnologia. Però la vigilància té un límit: no pot controlar la consciència. El règim pot vigilar carrers, però no pot vigilar pensaments. Pot controlar xarxes, però no pot controlar somnis. Pot castigar cossos, però no pot apagar desitjos. La vigilància és un mur, però les dones iranianes han aprés a caminar per damunt del mur.

Mahsa Amini s’ha convertit en un símbol. No és només una víctima, sinó el rostre d’una generació que ha decidit dir prou. La seua mort va desencadenar una onada que ha travessat fronteres i ha despertat consciències. El règim pot intentar esborrar la seua memòria, però no pot esborrar el que representa: la dignitat d’un poble que s’alça.

Aquesta revolució és diferent de totes les anteriors. És liderada per dones que no actuen com a símbols, sinó com a subjectes polítics. És transversal, perquè aplega joves, minories ètniques, treballadores, estudiants, artistes i persones de tota mena. I és global, perquè la diàspora iraniana ha convertit el moviment en un fenomen internacional que ha sacsejat consciències arreu del món.

El règim iranià no caurà demà, però tampoc és etern. Està corcat, i quan un sistema està corcat, qualsevol esquerda pot convertir-se en fractura. La repressió és un recurs de supervivència, no de fortalesa. Quan un poder només pot mantindre’s reprimint, és que ja ha perdut la batalla moral. El futur de l’Iran no està escrit, però una cosa és clara: el règim no podrà governar eternament contra la meitat de la població.

La comunitat internacional no pot mirar cap a un altre costat. No pot normalitzar la repressió ni acceptar que un estat castigue dones i xiquetes per mostrar el cabell. No pot callar davant la tortura, la violència i la impunitat. Cal exigir investigacions independents, sancionar els responsables, donar suport a la societat civil iraniana i amplificar les veus de les dones que arrisquen la vida per reclamar llibertat.

La revolució iraniana no és un esdeveniment puntual, sinó un procés. És una llavor que ja ha germinat. Encara que el règim intente arrencar-la, ha arrelat en la consciència col·lectiva. Les dones iranianes han trencat el silenci, han trencat la por i han trencat el relat oficial. Quan un poble trenca la por, el futur s’obri. La pregunta no és si l’Iran canviarà, sinó quan. I quan ho faça, el món recordarà que tot va començar amb un crit senzill, valent i universal: Dona, Vida, Llibertat.

llegir més