Carta als Reis d’Orient ^

Estimats Reis d’Orient,

Aquest any no us escric per demanar joguines ni cap regal. El que vull és justícia i dignitat. Us demanem que l’Ajuntament de Sagunt deixe, d’una vegada per totes, de girar l’esquena al seu poble i a la seua llengua. Que parle en valencià, que legisle en valencià, que atenga en valencià. Que complisca, d’una vegada, les normes d’ús i el reglament intern, que ja obliguen a fer-ho. No és cap capritx, ni una qüestió d’imatge. És una exigència democràtica i una obligació institucional.

El valencià no és un simple decorat. És la llengua d’ací, la veu de la nostra gent, la memòria col·lectiva, la dignitat que ens fa qui som. Quan l’Ajuntament ignora el valencià, no només passa per alt la llei, també menysprea la identitat de tot un poble. És una falta de respecte i una mostra de desconnexió amb la realitat del carrer.

Per això, reclamem compromís de veritat, no més excuses. Volem totes les comunicacions oficials en valencià: actes, bans, webs, xarxes socials. Volem que els plens municipals i la documentació siguen íntegrament en valencià, sense traduccions improvisades, sense relegar la nostra llengua al fons. Volem que l’atenció ciutadana siga en valencià, perquè qualsevol persona puga ser escoltada i atesa en la seua llengua, sense haver de donar explicacions ni sentir-se fora de lloc. Volem que es legisle en valencià, perquè les normes que ens afecten ens parlen directament. Necessitem recursos reals per a la normalització: formació per al personal, campanyes de sensibilització, mecanismes que garantisquen que tot açò es complix sense excuses. Volem que es done exemple, que Sagunt siga un referent en dignitat lingüística, no en deixadesa.

La sensibilitat pel valencià s’ha perdut, i cal recuperar-la amb fets, amb valentia política i responsabilitat. Ja n’hi ha prou de discursos buits i promeses que s’evaporen. Volem accions. Volem coherència. Volem que l’Ajuntament de Sagunt estiga a l’altura del seu poble i no siga un mur que separa institució i ciutadania.

Això és el regal que us demanem: que l’Ajuntament torne a ser la casa de tots, també en la llengua de tots. Que el valencià siga, de nou, la veu institucional de Sagunt, sense subordinacions ni excuses, amb tota la força i dignitat que li toca.

Aquesta no és una petició simbòlica. És una exigència política i social. El valencià és la nostra manera de ser i de viure, el fil que uneix generacions, allò que ens fa poble. Negar-li el seu lloc és negar-nos a nosaltres mateixos. Per això, amb fermesa i esperança, us demanem que aquest 2026 arribe el canvi real, que faça de Sagunt un exemple de respecte institucional i de compromís amb la seua gent.

Que aquesta carta es llija com un crit de dignitat i una advertència clara. No és cap capritx ni una súplica. És una exigència que naix del poble i que reclama responsabilitat pública.

M’acomiade segur que la justícia lingüística no és un regal, és un deure. I que la valentia política no és opcional, és una obligació.

llegir més

Emo ^

Som els Emos, i no ens fa vergonya dir-ho.

Potser ja no portem els cabells planxats tapant-nos mitja cara, ni pantalons negres estrets amb cinturons de tatxes, ni samarretes de grups que cridaven més que cantaven. Però l’esperit emo no és una moda: és una manera de sentir el món. I sí, encara som ací.

Ser emo no és estar trist tot el dia, ni viure en un drama perpetu. És tindre la capacitat de sentir-ho tot amb intensitat. És escoltar una cançó i notar que et trenca per dins, però també que et reconstrueix. És mirar el cel gris i pensar que és bonic, perquè reflecteix com et sents. És riure amb amargor, plorar amb dignitat, estimar amb tot el cor, encara que saps que et pot fer mal.

Som els Emos, i no ens fa por mostrar vulnerabilitat. En un món que ens demana ser productius, eficients, valents i sempre contents, nosaltres reivindiquem el dret a estar malament de tant en tant. A no entendre-ho tot. A tindre dies foscos. A fer preguntes sense resposta.

Potser ara som més grans, i ja no escrivim poemes a les llibretes amb tinta negra, ni pengem frases críptiques al Fotolog. Però seguim sentint. Seguim buscant. Seguim connectant amb aquelles emocions que no caben en un tuit ni en una conversa superficial.

Ser emo és també ser solidari amb qui pateix. És mirar més enllà de les aparences. És escoltar sense jutjar. És saber que darrere d’un somriure pot haver-hi un abisme, i que un gest amable pot salvar un dia.

Som els Emos, i no som una tribu urbana extingida. Som una sensibilitat que resisteix. Una manera de mirar el món amb ulls humits però valents. Una forma de dir: “No estic bé, però estic ací. I això ja és molt.”

Així que si alguna vegada et sents fora de lloc, si el món et sembla massa sorollós, massa superficial, massa ràpid… vine. Ací hi ha espai per a tu. Som els Emos. I t’entenem.

llegir més

Quan el silenci es converteix en arma ^

Vivim envoltats de paraules. Parlem, escrivim, publiquem i opinem sense aturar-nos a pensar-hi gaire. Però imagina, per un instant, que cada paraula tingués un cost real. I si el llenguatge, allò que ens fa humans, esdevingués un recurs limitat? Això és justament el que planteja Miquel Platero Berjas a “El contador de silencios”, i no deixa ningú indiferent.

La novel·la ens situa en un futur on La Dirección ho controla tot, com si fos una empresa gegantina. Cada persona porta un dispositiu que li compta les paraules diàries. Si parles massa, et quedes a zero. El silenci, de cop, esdevé la clau per sobreviure. I aquí arriba el cop fort: la llibertat d’expressió, que pensem que és indestructible, pot trencar-se amb facilitat.

Smith, el protagonista, és l’home gris de sempre, atrapat en la rutina, que ha oblidat què significa sentir. Tot canvia, però, quan coneix la Sophie, una jove rebel que s’atreveix a cantar cançons prohibides. És l’espurna d’una revolta sense retorn. A partir d’aquí, cada paraula pesa, cada silenci es converteix en defensa pròpia.

El més potent d’aquesta història és com et fa repensar la censura i la manipulació avui dia. No tenim comptadors de veu, però vivim enmig d’un soroll constant, una allau d’informació que ens fa oblidar el valor de dir realment alguna cosa. Platero t’ho recorda: parlar és resistir, i saber callar quan toca, també pot ser un acte revolucionari.

Amb un estil àgil i una bona dosi d’ironia, l’autor marca el ritme com si fos una peça musical. Pauses per respirar, moments intensos i esclats de rebel·lia que et mantenen atrapat fins al final. No és només una història d’amor i conspiració; és una metàfora poderosa sobre com de fràgils són les llibertats que donem per fetes.

Llegir “El contador de silencios” va més enllà de gaudir d’una bona distopia. Et fa pensar en el valor de la paraula, t’obliga a mirar el silenci amb altres ulls, i et recorda que la música pot ser una forma de llibertat. Potser ha arribat el moment de preguntar-nos quin preu tenen, de debò, les nostres paraules.

Si vols saber-ne més, o descobrir la playlist amb les cançons que travessen la novel·la, dona un cop d’ull a la web oficial: elcontadordesilencios.es

llegir més

Migrants ^

El Dia Internacional de les Persones Migrants ens convida a mirar el món amb empatia, responsabilitat i compromís compartit.

Cada 18 de desembre, les Nacions Unides ens recorden que la migració no és una excepció, sinó una constant en la història de la humanitat. Les persones migren per motius diversos: fugint de conflictes, buscant oportunitats, escapant de la pobresa o del canvi climàtic. Però darrere de cada trajecte hi ha una història de coratge, de dolor i d’esperança.

La creació d’aquesta efemèride té com a objectiu principal visibilitzar els reptes i les dificultats que han d’afrontar les persones migrants arreu del món. No es tracta només de travessar fronteres geogràfiques, sinó també de superar murs simbòlics: el rebuig, la discriminació, la precarietat, la invisibilització. Massa sovint, les persones que migren són tractades com a números, com a problemes, com a amenaces. Però són persones amb drets, amb dignitat, amb capacitat de contribuir a les societats que les acullen.

Des d’una mirada sociològica, la migració internacional és un fenomen complex que requereix respostes coordinades entre països i regions. Cal impulsar espais d’intercanvi d’experiències, de col·laboració efectiva, de polítiques públiques que garantisquen un procés migratori segur, regular i digne. Això implica reconéixer les persones migrants com a agents actius del desenvolupament, no com a subjectes passius de l’assistència.

Des d’una perspectiva ètica, el tractament que donem a les persones migrants diu molt del tipus de societat que volem ser. Si les excloem, si les criminalitzem, si les deixem en la intempèrie legal i emocional, estem fallant com a comunitat humana. En canvi, si les acollim, si les escoltem, si les integrem amb respecte i equitat, estem construint un món més just i més ric en diversitat.

El Dia Internacional de les Persones Migrants és també una oportunitat per revisar les narratives dominants. Cal combatre els discursos d’odi, les generalitzacions, les mentides que alimenten la por. Cal donar veu a les persones migrants, escoltar les seues vivències, reconéixer els seus sabers, les seues aportacions culturals, socials i econòmiques.

En definitiva, aquesta jornada no és només per recordar, sinó per actuar. Perquè la migració siga un camí de vida, no una condemna. Perquè cap persona haja de arriscar la seua existència per buscar un futur millor. Perquè les fronteres no siguen murs, sinó ponts. Perquè la dignitat humana no tinga nacionalitat.

llegir més

Quan la violència terrorista colpeja sense pietat ^

No sols pren vides: trenca famílies, altera comunitats, perverteix valors col·lectius. L’atemptat contra Josefina Corresa Huerta el 16 de desembre de 1995 a València, perpetrat per ETA, fou una demostració d’aquest mal disfressat de conflicte ideològic. Josefina, auxiliar de clínica amb dedicació i compromís, era acompanyada al moment de l’explosió per la seua filla de quinze anys, que va resultar greument ferida. L’acte va succeir durant la campanya de compres nadalenca i tenia una crueltat simbòlica: repetir allò del terrible atemptat del Hipercor per sembrar la por en plena vida quotidiana.

L’esplendor d’una vida enmig del dol. Josefina tenia 43 anys i era veïna de Sagunt, una ciutat amb la qual tenia un llaç profund: els seus amics, les seues complicitats i el sentit de comunitat forjat a les aules, els carrers i els centres de salut on treballava. Quan el seu cadàver i el de totes les víctimes van arribar al municipi, Sagunt es va vestir de dol, no sols per ella, sinó per tot allò que representava: una vida dedicada al servei, una maternitat compartida, una presència afectuosa en cada racó on va transitar.

El funeral al Bon Succés: un espill de la commoció. L’església respirava una barreja de tristesa i dignitat. Les imatges recollides per testimonis mostren la plaça plena de gent abans i després del soterrar: veïns i veïnes que sortien dels seus llocs de treball per sumar-se al dol, institucions públiques i massa ciutadana unitària davant d’allò que no tenia justificació possible.

Una comunió entre comunitat i sensibilitat. La ciutat de Sagunt, amb un criteri que barra tota distinció partidista, va mostrar el seu millor rostre. Va ser un instant que remarca la importància de la solidaritat com a antídot del terror. Sense necessitat de banderes nacionals o discursos incendiaris, la comunitat va saber manifestar el seu rebuig i el seu suport als familiars. Enmig del silenci, s’escoltaven murmuris, alguna llàgrima, algun gest d’agraïment cap a les autoritats municipals i civils que van voler acompanyar la família coratjada.

Memòria vídua, memòria compartida. El soterrar a l’església del Bon Succés va servir també per fer visible la necessitat de memòria i justícia. A Sagunt, es va parlar de Josefina per nom i cognom, no només com a víctima, sinó com a persona, com a professional, com a mare. Aquesta elecció serà per sempre més un pas decidit cap a la dignificació de la memòria col·lectiva.

Quan la política intenta reparar l’oblit. Quan vaig exercir com a regidor vaig presentar una proposta perquè la rotonda situada en la intersecció entre el País València i Sant de la Pedra portara el nom de Josefina Corresa. Creia fermament que aquest acte de reconeixement, encara que modest, serviria per fer visible l’empremta de Josefina a la nostra ciutat i per reforçar la memòria col·lectiva davant la violència. Tanmateix, aquesta iniciativa no va prosperar: va ser rebutjada per motius que res tenien a veure amb la memòria, sinó amb decisions tècniques o prioritzacions que no van saber valorar l’important simbolisme que portava aquell nom.

Anys després, sota l’alcaldia de Quico Fernández, es va recuperar aquella voluntat de retre homenatge a Josefina. Quan ell i el seu equip van promoure la denominació de diversos carrers en el nou barri de Fusió, es va aprovar que un d’ells portara el seu nom. La “Carrer Josefina Corresa” és hui un testimoni viu de com la ciutat pot corregir omissions i recuperar la dignitat d’una persona assassinada injustament. És, al capdavall, una raó per a la gratitud i un exemple de compromís polític amb la memòria i la justícia.

Sagunt com a espai de resistència i cura. Quan el funeral va acabar, els carrers de Sagunt es van dispersar plens de resiliència. La tristesa no desapareix, però es compartix. Es va parlar de continuar amb els ànims vius en les institucions sanitàries, en els centres d’educació, en la vida quotidiana de les famílies i els barris. La resposta no va ser només llàgrima, sinó també compromís. Correspon a una consciència col·lectiva que, davant del masclisme de la violència, levanta un edifici de respecte, empatia i esperança.

El llegat de Josefina: un reclam de pau. Josefina Corresa simbolitza una part fonamental del llegat que queda quan la violència trunça una vida. Però, en lloc d’enterrar-se amb ella, aquell funeral a l’església del Bon Succés va perforar l’oblit i va plantejar un discurs ferm sobre la cultura de la pau.

Impulsant la memòria per a un futur sense violència. Construir memòria no és una tasca que done premi immediat. Però sí és essencial per teixir la resistència contra tots els fonamentalismes. En un moment en què la polarització guanya espais, revisar episodis com aquest i interpretar-los com a lliçons vigents és un deure de justícia.

Josefina fou assassinada per ETA, però la violència no ha de guanyar. El funeral al Bon Succés va evidenciar que, quan es manté viva la humanitat, l’odi es queda sense efecte. Cada gest de solidaritat i edificació col·lectiva és una aportació al ciment de la pau. És responsabilitat de totes, des dels ajuntaments i institucions fins a les comunitats i famílies, continuar cultivant aquests valors.

Cal recordar que homenatjar Josefina no és només retre culte a una víctima del passat. És comprometre’s a no permetre que la indiferència, el silenci còmplice o la injustícia estructural tornen a convertir la vida quotidiana en escenari de dolor. És insistir que la memòria activa, remunerada en compromís i humanisme, és una orientació que transcendeix el temps i dóna sentit a les paraules «mai més».

llegir més