La pobresa al País Valencià: una ferida oberta al Camp de Morvedre

La pobresa no és només una xifra en un informe estadístic. És una realitat que travessa vides, que condiciona el futur de milers de persones i que, malgrat els discursos polítics, continua sent una de les grans assignatures pendents del nostre territori. Al País Valencià, quasi un terç de la població viu en risc de pobresa o exclusió social. Aquesta dada, que pot semblar abstracta, pren forma concreta en comarques com el Camp de Morvedre, on les desigualtats s’han fet més evidents en els últims anys.

La comarca del Camp de Morvedre, amb Sagunt com a capital històrica i administrativa, ha viscut transformacions importants en les darreres dècades. De ser un nucli industrial potent, amb la siderúrgia com a motor econòmic, ha passat a una diversificació econòmica marcada per la precarietat laboral, la temporalitat i la dependència del sector serveis. Aquesta mutació ha deixat una empremta profunda en el teixit social, especialment en els barris obrers i en les zones rurals de la comarca.

La pobresa al Camp de Morvedre no és homogènia. Es manifesta de manera diferent a Sagunt, al Port, a Canet d’en Berenguer o a municipis com Quartell, Benifairó o Torres Torres. A Sagunt, per exemple, la desigualtat entre barris és palpable. Mentre que en zones com el centre històric o algunes urbanitzacions de la muntanya la renda mitjana és relativament alta, en barris com el Baladre, el Vent de Llevant o el barri de la Marina, la pobresa es fa visible en les condicions d’habitatge, en l’accés a serveis bàsics i en les oportunitats educatives.

El Port de Sagunt, que va créixer al voltant de la indústria siderúrgica, ha patit especialment la desindustrialització. Tot i que s’han fet esforços per revitalitzar l’economia local amb la implantació de noves empreses, com la gigafactoria de bateries, la realitat és que moltes famílies continuen vivint amb ingressos molt baixos, amb feines temporals o en l’economia submergida. La precarietat laboral és una de les principals causes de la pobresa actual. Treballar ja no és garantia de viure dignament.

Un altre factor que contribueix a la pobresa és l’accés a l’habitatge. En els últims anys, el preu del lloguer ha augmentat de manera significativa, especialment en municipis costaners com Canet d’en Berenguer, on la pressió turística ha expulsat moltes famílies del mercat residencial. Aquesta situació ha provocat un desplaçament de població cap a zones més econòmiques, però amb menys serveis i oportunitats. El dret a un habitatge digne s’ha convertit en un luxe per a moltes persones.

La pobresa infantil és una altra cara dolorosa d’aquesta realitat. Segons dades recents, més d’un terç dels xiquets i xiquetes del País Valencià viuen en risc de pobresa o exclusió social. Al Camp de Morvedre, aquesta xifra es tradueix en escoles on l’alumnat arriba amb mancances alimentàries, amb dificultats per seguir el ritme acadèmic i amb entorns familiars marcats per l’estrès econòmic. Els centres educatius fan un esforç titànic per compensar aquestes desigualtats, però sovint es troben sols, sense el suport suficient de les administracions.

La pobresa també té una dimensió emocional i psicològica. Viure amb incertesa, amb por de no poder pagar el lloguer o de no arribar a final de mes, genera estrès, ansietat i depressió. Al Camp de Morvedre, els serveis socials municipals estan desbordats. Les treballadores socials denuncien que no poden atendre amb la qualitat necessària totes les demandes que reben. Les ajudes d’emergència són insuficients i els tràmits burocràtics, massa lents per a les urgències de la vida quotidiana.

La pobresa no és només una qüestió de diners. És també una qüestió de drets. Quan una persona no pot accedir a una alimentació saludable, a una vivenda digna, a una educació de qualitat o a una sanitat adequada, s’estan vulnerant drets fonamentals. Al Camp de Morvedre, moltes persones viuen en aquesta vulneració constant, en una lluita diària per sobreviure. I això no pot ser normalitzat ni invisibilitzat.

Les polítiques públiques han de ser valentes. No n’hi ha prou amb ajudes puntuals o amb discursos benintencionats. Cal una estratègia integral que aborde les causes estructurals de la pobresa. Això implica reformar el sistema fiscal per fer-lo més just, garantir l’accés universal als serveis bàsics, invertir en educació i sanitat, i promoure un model econòmic que genere ocupació estable i de qualitat. Al Camp de Morvedre, això vol dir apostar per la reindustrialització sostenible, per l’agricultura de proximitat, pel turisme responsable i per la innovació social.

També cal escoltar les persones que viuen la pobresa. Sovint, les polítiques es dissenyen des de despatxos llunyans, sense conéixer la realitat del carrer. Al Camp de Morvedre hi ha entitats socials que treballen colze a colze amb les persones en situació de vulnerabilitat. Associacions com Cáritas, Creu Roja, el Banc d’Aliments o col·lectius veïnals són fonamentals per entendre què està passant i com es pot actuar. La seua experiència ha de ser valorada i incorporada en la presa de decisions.

La pobresa no és inevitable. És el resultat d’un sistema que prioritza el benefici econòmic per damunt del benestar de les persones. Al Camp de Morvedre, com en moltes altres comarques, hi ha potencial per revertir aquesta situació. Hi ha talent, hi ha recursos, hi ha voluntat. El que cal és una acció coordinada, decidida i sostinguda en el temps. No podem permetre que una generació sencera cresca sense esperança, sense oportunitats, sense futur.

La lluita contra la pobresa és una lluita per la dignitat. És una lluita per garantir que totes les persones, siguen d’on siguen, tinguen les mateixes possibilitats de viure una vida plena. Al Camp de Morvedre, aquesta lluita ha de ser compartida per institucions, entitats, veïnat i societat civil. Només així podrem construir un territori més just, més igualitari i més humà.

llegir més

De la mà per uns aliments i un futur millors

Cada 16 d’octubre, el món commemora el Dia Mundial de l’Alimentació, una jornada impulsada per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) que pretén conscienciar sobre els problemes alimentaris globals i promoure accions per garantir una alimentació saludable, sostenible i equitativa per a totes les persones. En 2025, coincidint amb el 80è aniversari de la FAO, el lema triat és: “De la mà per uns aliments i un futur millors”. Aquest lema, aparentment senzill, encarna una profunda crida a la col·laboració, la solidaritat i la transformació dels sistemes agroalimentaris.

Aquest article pretén explorar les implicacions d’aquest lema des de diverses perspectives: la producció agrícola, la nutrició, el medi ambient, la justícia social i el futur de les comunitats. A través d’una mirada crítica i esperançadora, analitzarem com podem caminar junts cap a un món on l’alimentació siga un dret garantit, no un privilegi.

El lema no és només una frase inspiradora; és una proposta d’acció col·lectiva. En un món marcat per les desigualtats, les crisis climàtiques i els conflictes, la idea de caminar junts —governs, agricultors, científics, consumidors, comunitats— és essencial per abordar els reptes alimentaris. La FAO articula aquest lema al voltant de les quatre millores: millor producció, millor nutrició, millor medi ambient i una vida millor. Aquestes millores no poden aconseguir-se de manera aïllada; requereixen sinergies, diàleg intercultural, innovació compartida i solidaritat global.

La producció d’aliments ha de transformar-se per ser més eficient, resilient i respectuosa amb el medi ambient. L’agricultura intensiva, basada en monocultius i l’ús excessiu de químics, ha contribuït a la degradació del sòl, la contaminació de l’aigua i la pèrdua de biodiversitat. Però hi ha alternatives. L’agroecologia, l’agricultura regenerativa i les pràctiques tradicionals adaptades al context local ofereixen models de producció que concilien rendiment i sostenibilitat. A més, cal empoderar els petits agricultors, que produeixen gran part dels aliments del món però sovint viuen en condicions precàries. Invertir en infraestructures rurals, formació tècnica i accés a mercats justos és fonamental per garantir una producció que siga alhora econòmicament viable i ecològicament responsable.

La malnutrició adopta formes diverses: des de la fam crònica fins a l’obesitat causada per dietes desequilibrades. En molts països, coexisteixen la desnutrició i les malalties relacionades amb l’excés de consum de greixos, sucres i aliments ultraprocessats. Una millor nutrició implica educació alimentària, accessibilitat a aliments frescos i locals, i polítiques públiques que regulen la indústria alimentària. Les escoles, els centres de salut i els mitjans de comunicació tenen un paper clau en la promoció d’hàbits saludables. També cal reconéixer el valor de les dietes tradicionals, com la mediterrània, que combinen sabor, equilibri nutricional i sostenibilitat. Recuperar receptes locals, promoure el consum de productes de temporada i reduir el malbaratament alimentari són accions concretes que poden millorar la nutrició global.

Els sistemes alimentaris són responsables d’una part significativa de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, la deforestació i la contaminació. Per tant, transformar-los és essencial per frenar el canvi climàtic. Apostar per una alimentació sostenible implica reduir el consum de carn, fomentar la producció local, minimitzar els envasos plàstics i promoure l’agricultura orgànica. També cal protegir els ecosistemes que sustenten la producció alimentària: boscos, aqüífers, pol·linitzadors. Les polítiques ambientals han de considerar l’alimentació com un eix central. No podem parlar de sostenibilitat sense abordar com produïm, distribuïm i consumim els nostres aliments.

L’alimentació no és només una necessitat biològica; és un dret humà fonamental. Garantir-lo implica lluitar contra la pobresa, eliminar les barreres d’accés als aliments, i assegurar condicions laborals dignes per a totes les persones que treballen en la cadena alimentària. Una vida millor també significa respectar la diversitat cultural en les pràctiques alimentàries, fomentar la sobirania alimentària i donar veu a les comunitats indígenes i rurals. La justícia alimentària és inseparable de la justícia social.

Les comunitats tenen un paper fonamental en la transformació dels sistemes alimentaris. Des de horts urbans fins a cooperatives de consum, passant per mercats de proximitat i projectes educatius, les iniciatives locals poden generar canvis significatius. A Sagunt, per exemple, s’han impulsat projectes com Capgirant Sagunt, que promouen la sostenibilitat i la participació ciutadana. Aquest tipus d’iniciatives connecten les persones amb el seu entorn, fomenten la responsabilitat col·lectiva i enforteixen el teixit social.

Per caminar de la mà cap a un futur millor, cal educar. L’educació alimentària ha de formar part dels currículums escolars, però també ha d’estar present en les polítiques públiques, els mitjans de comunicació i les campanyes institucionals. Sensibilitzar sobre l’origen dels aliments, el seu impacte ambiental i social, i les alternatives sostenibles és essencial per formar consumidors crítics i ciutadans compromesos.

La tecnologia pot ser una gran aliada en la transformació alimentària. Des de sistemes de reg intel·ligents fins a aplicacions per reduir el malbaratament, passant per plataformes de comerç just, la innovació pot millorar l’eficiència i la transparència. Tanmateix, cal garantir que la tecnologia siga accessible, ètica i orientada al bé comú. No podem permetre que la digitalització amplie les desigualtats o desplaçe els coneixements tradicionals.

Els problemes alimentaris no coneixen fronteres. Les crisis humanitàries, els conflictes armats, el canvi climàtic i les desigualtats econòmiques afecten la seguretat alimentària global. Per això, cal una solidaritat internacional que combine ajuda humanitària amb cooperació per al desenvolupament. Els països més rics tenen la responsabilitat de reduir el seu impacte ambiental, donar suport a les economies agrícoles del Sud Global i promoure un comerç just. La fam no és inevitable; és una qüestió de prioritats polítiques.

El lema del Dia Mundial de l’Alimentació 2025 ens recorda que el futur de l’alimentació és col·lectiu. No podem transformar els sistemes alimentaris des de la fragmentació, la competència o la indiferència. Necessitem caminar de la mà, amb empatia, responsabilitat i compromís. Cada persona, cada comunitat, cada institució té un paper a jugar. Des de les decisions que prenem al supermercat fins a les polítiques que impulsem des dels ajuntaments, tot suma. El repte és gran, però l’esperança també. Perquè un món amb aliments millors és un món amb futur, amb dignitat, amb vida.

llegir més

Auschwitz no és cap broma

Quan un diputat valencià del Partit Popular s’atreveix a dir-li a un altre parlamentari que “ha tornat grosset d’Auschwitz”, no estem davant d’una simple ocurrència desafortunada. Estem davant d’un abisme moral que travessa la memòria, la dignitat i el respecte més elemental. Auschwitz no és cap metàfora, ni cap lloc per fer ironies. És el símbol del dolor absolut, de l’extermini sistemàtic, de la barbàrie que mai hauria de ser banalitzada.

Aquest comentari, a més, va ser dirigit a Juan Bordera, que acabava de tornar d’una missió humanitària amb la Flotilla cap a Gaza, on havia estat detingut per les autoritats israelianes. Venia de defensar drets humans, de denunciar el bloqueig, de posar el cos en una acció de solidaritat internacional. I la resposta institucional que rep és una burla cruel, una banalització del sofriment, una humiliació disfressada d’humor negre. No és només una falta de respecte personal. És una agressió simbòlica a la memòria de les víctimes de l’Holocaust, a les persones que lluiten per la pau, a la dignitat de les institucions democràtiques.

Convertir un camp de concentració en motiu de burla corporal és una mostra de la misèria política que encara habita en alguns escons. No és una anècdota. És un símptoma. Un símptoma d’una cultura política que ha perdut el nord ètic, que confon la llibertat d’expressió amb la impunitat verbal, que utilitza el sarcasme com a arma per deshumanitzar l’altre. Quan Auschwitz es fa servir com a insult, no només s’ofèn a qui el rep. S’ofèn a tota la humanitat.

La resposta institucional ha estat tèbia, amb silencis còmplices i relativitzacions vergonyoses. La presidenta de Les Corts, de Vox, va mirar cap a una altra banda. El PP va parlar de “sobreactuació de l’esquerra”. I mentrestant, el comentari ressona com una bufetada a la memòria col·lectiva. Però la societat civil, les entitats memorialistes i les veus compromeses no poden callar. Cal alçar la veu, recordar que la memòria històrica no és decorativa, sinó una trinxera de dignitat. Cal exigir disculpes públiques, formació en drets humans i una revisió profunda de les actituds que es toleren en les nostres institucions.

Auschwitz no és cap adjectiu. És una advertència. I qui el fa servir per ridiculitzar, per fer mofa o per atacar, demostra que no ha entés res. Davant d’això, només queda la fermesa: educar, denunciar, reparar. Perquè la memòria no es negocia. I la dignitat, tampoc.

Cal recordar que l’Holocaust no és un capítol tancat. És una ferida oberta que ens interpel·la cada dia. És la prova que el discurs de l’odi, quan es normalitza, pot acabar en extermini. És la constatació que la indiferència mata. I per això, cada vegada que es fa servir Auschwitz com a broma, com a sarcasme, com a arma política, s’està traint la memòria de milions de persones. S’està traint la humanitat.

Juan Bordera no tornava d’un viatge turístic. Tornava d’una acció de resistència pacífica, d’un gest de solidaritat amb el poble palestí, d’un compromís amb la justícia global. I en lloc de reconéixer eixa valentia, se’l ridiculitza amb una frase que evoca el genocidi. Quina mena de política és aquesta? Quina mena de societat permet que això passe sense conseqüències?

La memòria històrica no és un luxe. És una necessitat democràtica. És el que ens permet entendre el present, prevenir el futur, construir una societat més justa. I per això, cal defensar-la amb fermesa. Cal que les institucions valencianes condemnen públicament aquest tipus de comentaris. Cal que es promoga una cultura del respecte, de la reparació, de la responsabilitat. No podem permetre que l’odi es disfresse d’humor. No podem permetre que la ignorància es convertisca en norma.

Auschwitz no és cap broma. És el lloc on la humanitat va tocar fons. És el record de les càmeres de gas, dels crematoris, dels nadons assassinats, de les famílies destruïdes. És el crit silenciós de qui no va poder cridar. I per això, cada vegada que es fa servir el seu nom amb frivolitat, cal alçar la veu. Cal dir prou.

Aquest article no és només una denúncia. És una crida. Una crida a la consciència, a la memòria, a la dignitat. Una crida a construir una política que no es base en l’insult, sinó en el respecte. Una crida a recuperar el sentit de les paraules, el pes de la història, la responsabilitat de representar un poble.

Perquè si permetem que Auschwitz siga motiu de burla, estem permetent que el dolor siga invisible. Estem permetent que la barbàrie torne. Estem permetent que l’odi es normalitze. I això, com a societat, no ens ho podem permetre.

Per això, cal que les veus crítiques s’organitzen. Que les entitats memorialistes facen pedagogia. Que les escoles parlen de l’Holocaust amb rigor i sensibilitat. Que els mitjans de comunicació denuncien, contextualitzen, expliquen. Que la ciutadania exigisca responsabilitats. Que la política torne a ser espai de dignitat.

Auschwitz no és cap broma. És el límit. I qui el travessa, ha de saber que no hi ha impunitat possible. Perquè la memòria és resistència. I la dignitat, no es negocia.

llegir més

Els pronoms: eixos éssers diminuts que governen el nostre destí

Hi ha qui pensa que els pronoms són simples paraules que substitueixen noms. Que estan ahí per fer-nos la vida més fàcil. Que són com els botons del comandament: menuts, útils, i fàcils d’oblidar. Però no. Els pronoms són criatures amb voluntat pròpia. Són els titellaires del llenguatge, els que mouen els fils del discurs mentre nosaltres, pobres mortals, balbucegem “l’hi en donaré” com si estiguérem recitant una fórmula alquímica.

Els pronoms no només substitueixen: manipulen, confonen, provoquen crisis existencials. Són com eixes persones que apareixen en una reunió, no diuen res, però tot gira al seu voltant. I si no els controles, acabes dient barbaritats com “li la vaig dir que l’hi portara” i provocant un col·lapse sintàctic que ni el Consell Superior d’Investigacions Lingüístiques pot resoldre.

Els febles: una organització secreta amb agenda pròpia

Els pronoms febles són els més perillosos. No tenen accent, però tenen poder. S’ajunten al verb com paparres, s’infiltren en la frase com espies russos, i quan menys t’ho esperes, et trobes dient “me’n vaig” amb cara de no saber ni on ni per què. “Te’l donaré”, “ens ho han dit”, “l’hi portarem”... tot sona a missatge encriptat. Si combines més de dos, ja no estàs parlant: estàs invocant.

Hi ha qui diu que els pronoms febles són com les matemàtiques: tenen regles, però ningú les entén. “Li’n donaré” és com una equació amb tres incògnites. “Se’n va” és una fugida. “L’hi en portarem” és una declaració de guerra. I si t’equivoques, no passa res: només has trencat les lleis de la física lingüística.

A més, tenen la mania de canviar de lloc. Davant del verb, darrere del verb, enganxats, separats... són com adolescents rebels que no volen seguir normes. “Me’n vaig” és correcte, però “vaig-me’n” també. I “anem-nos-en” és una festa. Però si dius “nos-anem-en”, ja estàs parlant en klingon.

Els possessius: el capitalisme gramatical

“El meu”, “la teua”, “els seus”... són els pronoms que ens recorden que tot té amo. Fins i tot les emocions. “La meua tristesa”, “el teu drama”, “la seua culpa”. Són com etiquetes de propietat en un món on fins el dolor té títol. I si no tens res, sempre pots dir “el meu buit”, que queda molt poètic i molt Instagram.

Els possessius són obsessius. Volen deixar clar que allò és teu, seu, nostre. “És el meu llibre”, “la teua idea”, “el seu problema”. I si algú diu “el nostre futur”, ja pots tremolar: segurament vol vendre’t alguna cosa. Són pronoms que no deixen espai per al dubte. Si és teu, és teu. I si no, ja ho serà.

Els demostratius: els influencers del llenguatge

“Aquest”, “aquell”, “això”, “allò”... són els pronoms que assenyalen com si foren influencers. “Aquest llibre és brutal”, “aquell moment va ser màgic”, “això no ho superem”. Són els que donen context, però també drama. “Allò que va passar” pot ser des d’una caiguda tonta fins a una revelació mística. Tot depén del to i del cafè que portes al cos.

Els demostratius tenen actitud. “Aquest” és proper, és íntim, és de confiança. “Aquell” és distant, sospitós, potser fins i tot enemic. “Allò” és misteriós, inquietant, com un record que no vols recuperar. Són pronoms amb personalitat, amb caràcter, amb ganes de protagonisme.

I no oblidem “això”. “Això” és el pronom que ho embolica tot. “Això no és normal”, “això és massa”, “això no ho aguante”. És el pronom de la queixa, de la indignació, de la revolta. Si dius “això és el que hi ha”, ja estàs renunciant a la lluita i acceptant el caos.

Els relatius: els detectius del discurs

“Que”, “el qual”, “la qual”, “on”, “en què”... són els pronoms que connecten, que investiguen, que descobreixen. Són com detectius privats que troben la relació entre dues frases aparentment innocents. “La casa que vam vore”... qui és eixa casa? Què amaga? Per què la vam vore? El pronom “que” ho sap tot, però no ho diu.

Els relatius són els que fan que el discurs tinga coherència. Sense ells, tot seria un caos. Però també són els que provoquen confusió. “El llibre en què pensava”... pensaves en un llibre? O el llibre pensava en tu? Tot és possible en el món dels relatius.

I després estan els que porten article: “el qual”, “la qual”, “els quals”, “les quals”. Són com aristòcrates gramaticals. No apareixen en qualsevol frase. Només en les elegants, les sofisticades, les que tenen pretensions. Si dius “la pel·lícula en la qual es basa el llibre”, ja estàs en un nivell superior. Has ascendit.

Els interrogatius: els filòsofs del pati

“Qui?”, “Què?”, “Com?”, “Quant?”... són els pronoms que no paren de preguntar. Són com criatures menudes que volen saber-ho tot. “Qui ha vingut?” “Què vols?” “Com ho farem?” “Quant falta?” No tenen límits. Volen respostes, volen veritat, volen sentit.

Però també són els que provoquen ansietat. Quan algú et pregunta “què fas?”, no saps si contestar amb sinceritat o fugir corrent. Quan et diuen “com estàs?”, et planteges si realment estàs bé o si només estàs dissimulant. Els interrogatius són pronoms que et miren als ulls i et desmunten.

I si combines més d’un, ja estàs en territori filosòfic. “Qui som?” “Què volem?” “Com sabem que sabem?” Són preguntes que no tenen resposta, però que queden molt bé en una tertúlia o en una pancarta.

Els adverbials: els fantasmes del valencià

“Hi” i “en” són els pronoms que apareixen i desapareixen com ninjes. No saps d’on venen ni cap a on van. “Hi vaig”, “En parlem”, “N’hi ha”... són frases que semblen codis secrets. Si no entens “n’hi ha prou”, no estàs preparat per a la vida adulta.

Aquests pronoms són subtils, elegants, però mortals. Un “hi” mal posat pot fer que et suspenguen un examen. Un “en” oblidat pot provocar una ruptura sentimental. Són pronoms que no perdonen, que exigeixen respecte, que demanen devoció.

I tenen la mania de colar-se en frases on ningú els ha convidat. “Hi ha qui diu”, “En tenim prou”, “N’hi ha massa”. Són com eixos convidats que apareixen en una festa i acaben sent els protagonistes. Si no els controles, et controlen.

Els reflexius: l’ego fet pronom

“Em”, “et”, “se”, “ens”, “us”... són els pronoms que parlen de tu, però també de tu parlant de tu. Són els que et fan mirar-te al mirall gramatical. “Em mire”, “et penses”, “se’n va”... tot és una conversa interna. Són els pronoms de l’autoanàlisi, de l’autocrítica, de l’autodrama.

I si els combines amb els febles, ja estàs en territori perillós. “Me’n vaig”, “Se’n va”, “Ens ho diuen”... tot és una espiral de reflexió que pot acabar en una crisi existencial. Són pronoms que et fan pensar massa. I pensar massa, ja ho sabem, no sempre és bo.

Conclusió: els pronoms són els amos del món

Els pronoms no són simples paraules. Són entitats que ens són entitats que ens observen des de les ombres del diccionari, que ens murmuren des de les entranyes del verb, que ens fan ballar la dansa de la concordança com si fórem titelles d’un espectacle gramatical que ningú ha pagat per vore.

Els pronoms són els veritables amos del món. No Elon Musk, no les multinacionals, no els algoritmes: els pronoms. Perquè sense ells, no podríem dir “jo”, ni “nosaltres”, ni “això”. Sense ells, no hi hauria identitat, ni relació, ni context. Són els fils invisibles que connecten les paraules, les idees, les persones. I com tot poder invisible, són difícils de controlar.

La pedagogia del patiment

Aprendre a usar els pronoms és com fer un màster en supervivència lingüística. No hi ha curs que et prepare per a la combinació “l’hi en donaré”. No hi ha professor que no haja suat tinta explicant “n’hi ha prou”. I no hi ha alumne que no haja pensat, en algun moment, que potser seria millor parlar en monosíl·labs.

Els llibres de text ho intenten. Fan esquemes, taules, exemples. Però els pronoms no es deixen domesticar. Són com gats salvatges: pots intentar entendre’ls, però mai els tindràs del tot sota control. I quan creus que ja ho tens clar, apareix una excepció. O una construcció dialectal. O una combinació que només s’usa en la Marina Alta quan plou i és dijous.

La dimensió emocional del pronom

Perquè sí, els pronoms també tenen càrrega emocional. No és el mateix dir “jo” que “nosaltres”. No és el mateix dir “te’l donaré” que “ja te l’he donat”. Els pronoms marquen distància, proximitat, afecte, rancor. Són com miralls que reflecteixen l’estat d’ànim del parlant.

Quan algú et diu “me’n vaig”, no només està anunciant una acció: està expressant una emoció. Pot ser cansament, decisió, fugida. I quan et diuen “t’ho he dit mil vegades”, no és només una queixa: és una declaració de guerra. Els pronoms són el termòmetre de les relacions humanes. I com tot termòmetre, poden trencar-se si els agites massa.

La dimensió política del pronom

I no oblidem la seua dimensió política. Perquè sí, els pronoms també són ideològics. Quan diem “nosaltres”, estem construint comunitat. Quan diem “ells”, estem marcant frontera. I quan diem “jo”, estem reivindicant identitat. Els pronoms són eines de poder, de resistència, de transformació.

En el valencià inclusiu, per exemple, l’ús conscient dels pronoms és una forma de justícia lingüística. Dir “totes i tots” no és només una fórmula: és una declaració. És reconéixer presències, diversitats, realitats. I si algú et diu que això és una tonteria, pots respondre amb un “això és el que hi ha” carregat de dignitat gramatical.

Els pronoms com a entitat mística

Hi ha qui creu que els pronoms tenen ànima. Que són com esperits que habiten el llenguatge. Que cada “en” és una partícula de memòria, cada “hi” una espurna de presència. I potser tenen raó. Perquè quan parlem, no només comuniquem: també evoquem, convoquem, invoquem.

Dir “me’n vaig” és com obrir una porta. Dir “l’hi portaré” és com fer una promesa. Dir “això no ho aguante” és com alçar un mur. Els pronoms són rituals. Són gestos. Són actes de fe. I si no ho veus, és que encara no has entrat en el temple de la sintaxi.

Final: resignació, humor i reverència

Al final, només ens queda acceptar-ho. Els pronoms són complicats, sí. Són traïdors, sí. Són capaços de fer-nos dubtar de tot, sí. Però també són bells. Són potents. Són imprescindibles.

I si algun dia, enmig d’una conversa, et trobes dient “l’hi en donaré quan n’hi haja prou per a tots i totes”, no et preocupes. No estàs sol. Estàs en comunió amb milers de persones que han patit, han rigut, han plorat per culpa d’un pronom.

Perquè parlar valencià és això: una aventura gramatical, una odissea sintàctica, una comèdia humana on els pronoms són els protagonistes. I nosaltres, com a bons figurants, només podem aplaudir, fer reverències, i continuar parlant. Amb ironia, amb amor, amb pronoms. Sempre amb pronoms.

llegir més

Jesús com a símbol de resistència i arrelament

La figura de Jesús ha estat reinterpretada en múltiples contextos com a símbol de resistència davant l’opressió. Aquesta lectura, que transcendeix la seva identitat històrica, permet vincular-lo a causes contemporànies com la palestina. En aquest sentit, Jesús és vist com algú que va desafiar l’autoritat imperial, va defensar les persones excloses i va denunciar les injustícies estructurals. Aquesta visió encaixa amb la narrativa palestina, que busca referents espirituals i culturals per legitimar la seva lluita.

Diversos teòlegs i pensadors han defensat aquesta lectura contextual. El teòleg palestí Mitri Raheb, per exemple, afirma que "Jesús va néixer sota ocupació romana, va viure com a refugiat i va morir com a víctima de la violència estatal. Això el fa profundament rellevant per al poble palestí" (Raheb, 2014). Aquesta afirmació no pretén redefinir la identitat ètnica de Jesús, sinó destacar les similituds entre la seva experiència vital i la situació actual de moltes persones palestines.

La tensió entre història i memòria

El debat sobre si Jesús era palestí posa en relleu la tensió entre història i memòria. La història, com a disciplina acadèmica, busca reconstruir els fets del passat amb rigor metodològic. La memòria, en canvi, és una construcció col·lectiva que dona sentit al present a partir del passat. En aquest cas, la memòria palestina ha incorporat Jesús com a figura pròpia, tot i que la història el defineix com a jueu de Judea.

Aquesta tensió no és exclusiva del cas palestí. En moltes cultures, figures històriques han estat reinterpretades per donar veu a col·lectius silenciats. El mateix passa amb Jesús, que ha estat representat com a africà, indígena, asiàtic o europeu, segons el context cultural. Aquestes representacions no pretenen ser històricament exactes, sinó simbòlicament significatives.

Jesús en el context de la colonització i la descolonització

La identificació de Jesús com a palestí també s’inscriu en el marc de les teories de la descolonització. En aquest context, reinterpretar figures històriques des del punt de vista dels pobles colonitzats és una forma de resistència simbòlica. Jesús, com a figura central del cristianisme, ha estat utilitzat sovint per justificar l’expansió colonial. Reivindicar-lo com a palestí és una manera de descolonitzar la seva imatge i de recuperar la seva dimensió humana i local.

Com explica l’antropòleg palestí Naim Ateek, "Jesús no només va néixer a Palestina, sinó que va viure com a palestí, en el sentit que va compartir la vida del poble, les seues esperances i les seues ferides" (Ateek, 2008). Aquesta afirmació utilitza el terme "palestí" en sentit cultural i simbòlic, no pas històric. És una manera de vincular Jesús a la terra i al poble que avui s’identifica com a palestí.

La responsabilitat de les representacions

Representar Jesús com a palestí implica una responsabilitat ètica. No es tracta només d’una qüestió de veracitat històrica, sinó de respecte per les diverses tradicions que el veneren. En contextos interreligiosos, aquesta representació pot generar tensions, especialment si s’utilitza amb finalitats polítiques. Per això, cal distingir entre representació simbòlica i afirmació identitària.

La responsabilitat també recau en les institucions religioses, que han de vetllar per una representació inclusiva i respectuosa de Jesús. El pessebre del Vaticà del 2024, amb el nen Jesús sobre una kufiya, va generar debat, però també va obrir espais de diàleg. Aquesta representació no negava la identitat jueva de Jesús, sinó que expressava solidaritat amb el poble palestí.

Jesús com a figura universal i local

Una de les característiques més fascinants de Jesús és la seva capacitat de ser alhora figura universal i local. És venerat arreu del món, però també és reinterpretat en contextos concrets. Aquesta dualitat permet que Jesús sigui vist com a palestí, africà, amerindi o europeu, segons la comunitat que el representa. Aquesta flexibilitat simbòlica és una de les claus de la seva pervivència.

En el cas palestí, Jesús és vist com a part de la història local, com a fill de la terra. Aquesta identificació no pretén negar la seva identitat jueva, sinó integrar-la en una narrativa més àmplia. És una manera de reivindicar la presència cristiana en Palestina i de reforçar la identitat nacional.

Perspectives acadèmiques i teològiques

Diversos estudis acadèmics han abordat la qüestió de la identitat de Jesús des de perspectives diverses. La historiadora Joan E. Taylor, per exemple, ha analitzat la imatge física de Jesús i ha conclòs que probablement tenia trets semites, pell fosca i cabell arrissat, molt diferent de les representacions europees tradicionals (Taylor, 2018). Aquesta recerca reforça la idea que Jesús era un home del Pròxim Orient, arrelat en la seva terra.

La teologia palestina, per la seva banda, ha desenvolupat una lectura contextual de Jesús. Autors com Rifat Odeh Kassis i Naim Ateek han defensat la idea que Jesús comparteix la història del poble palestí, no com a afirmació ètnica, sinó com a identificació espiritual. Aquesta teologia busca recuperar la dimensió humana de Jesús i vincular-la a la realitat actual.

Implicacions per al diàleg interreligiós

La representació de Jesús com a palestí pot ser una oportunitat per al diàleg interreligiós, si s’aborda amb respecte i sensibilitat. Pot ajudar a reconèixer la diversitat de les tradicions cristianes, a visibilitzar les comunitats cristianes palestines i a promoure la solidaritat entre pobles. Tanmateix, també pot generar conflictes si s’utilitza per negar la identitat jueva de Jesús o per alimentar discursos excloents.

Per això, és important que el diàleg interreligiós reconegui la complexitat de la figura de Jesús. Cal acceptar que pot ser alhora jueu i símbol palestí, històric i universal, humà i diví. Aquesta complexitat és la que fa de Jesús una figura capaç de generar ponts entre cultures, religions i comunitats.

Conclusions obertes

Dir que Jesús era palestí és una afirmació que cal matisar. En sentit històric, Jesús era jueu, nascut a Judea, en un context romà. El terme "palestí" no existia com a identitat nacional en el seu temps. Tanmateix, en sentit simbòlic, cultural i espiritual, Jesús pot ser representat com a palestí, especialment en contextos de resistència, arrelament i esperança.

Aquesta representació no pretén substituir la història, sinó enriquir-la amb significats actuals. És una manera de donar veu a col·lectius silenciats, de recuperar la dimensió humana de Jesús i de promoure la solidaritat entre pobles. Sempre que es faci amb respecte, sensibilitat i consciència crítica, aquesta lectura pot contribuir a una comprensió més profunda de la figura de Jesús i del seu significat en el món contemporani.

llegir més