El transport sostenible

El transport sostenible és molt més que una opció tècnica o una moda mediambiental. És una necessitat urgent, una aposta ètica i una oportunitat per repensar el territori des de la justícia social, la salut col·lectiva i la dignitat urbana. A Sagunt, ciutat amb una identitat complexa i rica, la problemàtica del transport s’ha convertit en un dels grans reptes pendents per a la transformació ecosocial que moltes persones i col·lectius ja estan impulsant des de fa temps.

Sagunt és un municipi dividit físicament i simbòlicament entre el nucli històric, el Port, els barris perifèrics i les zones industrials. Aquesta fragmentació territorial, heretada de processos urbanístics desiguals i de decisions polítiques que han prioritzat el vehicle privat i el creixement dispers, ha generat una mobilitat poc equitativa, contaminant i excloent. Les persones que viuen en barris com Baladre, Els Vents o la zona de la platja sovint es troben amb dificultats per accedir a serveis bàsics, centres educatius o espais culturals si no disposen de cotxe. Les connexions entre el Port i el nucli històric són deficients, i el transport públic no sempre respon a les necessitats reals de la població.

A més, la presència de grans infraestructures com l’autovia, el polígon industrial, el corredor ferroviari i el port comercial ha condicionat la manera com ens movem i com vivim. El soroll, la contaminació atmosfèrica i la inseguretat viària afecten especialment les persones més vulnerables: infants, gent gran, persones amb diversitat funcional i aquelles que no poden o no volen utilitzar el cotxe. El model actual de mobilitat perpetua desigualtats socials, limita la vida comunitària i dificulta la transició cap a una ciutat més saludable, inclusiva i resilient.

Però Sagunt no és només un espai de problemes. És també un territori ple de potencialitats, de veus crítiques i de propostes transformadores. Diversos col·lectius, entitats i persones han començat a imaginar i a construir alternatives des de la base. Es parla cada vegada més de carrils bici segurs i connectats, de camins escolars protegits, de transport públic accessible i freqüent, de zones de baixes emissions que no penalitzen les persones amb menys recursos, de pacificació del trànsit i de recuperació de l’espai públic per a la vida quotidiana.

La mobilitat sostenible a Sagunt hauria de partir d’una mirada integral que connecte urbanisme, salut, equitat i participació. No es tracta només de canviar el tipus de vehicle, sinó de transformar la manera com ens relacionem amb el territori i entre nosaltres. Cal escoltar les necessitats de les persones que viuen en barris amb menys serveis, cal garantir que les persones joves puguen desplaçar-se amb autonomia i seguretat, cal reconéixer les dificultats de les famílies monoparentals, de les persones majors que volen continuar participant en la vida social, de les persones amb mobilitat reduïda que reclamen accessibilitat real.

En aquest sentit, les polítiques públiques han de ser valentes, però també sensibles. No n’hi ha prou amb fer plans de mobilitat sobre el paper. Cal processos participatius reals, amb implicació de les associacions veïnals, dels centres educatius, dels comerços locals, dels col·lectius ecologistes i de les persones que utilitzen cada dia el transport públic o que van a peu. Cal una mirada feminista i interseccional que reconega com la mobilitat afecta de manera diferent segons el gènere, la classe social, l’edat o la situació familiar.

Sagunt té una història industrial potent, però també una memòria viva de resistències, de solidaritats i de creativitat comunitària. Aquesta memòria pot ser la base per imaginar un futur on el transport siga un dret i no un privilegi. On moure’s pel municipi no implique riscos ni barreres. On les persones puguen triar opcions sostenibles sense que això supose un cost econòmic o una pèrdua de temps. On els carrers siguen espais de trobada, de joc, de cultura i de convivència.

La transició cap a un model de mobilitat sostenible no és fàcil. Implica canvis en les infraestructures, en les normatives, en els hàbits i en les mentalitats. Però també pot ser una oportunitat per reconnectar amb el territori, per redescobrir la ciutat a peu o en bicicleta, per recuperar el valor del temps compartit, per reduir l’estrés i millorar la salut física i emocional. Pot ser una manera de construir comunitat, de fer visible la diversitat i de reivindicar el dret a una ciutat amable per a totes les persones.

En aquest camí, és fonamental que les institucions locals assumisquen el lideratge amb responsabilitat i transparència. Que es prioritzen les inversions en transport públic, en accessibilitat universal, en infraestructures verdes i en educació viària. Que es promoguen campanyes de sensibilització que connecten amb les emocions, amb les vivències quotidianes i amb els somnis de futur. Que es reconega el paper dels col·lectius que ja estan treballant per una mobilitat més justa i que es facilite la seua participació en la presa de decisions.

Sagunt pot ser referent en mobilitat sostenible si aposta per un model que combine innovació, memòria i justícia. Si entén el transport com una eina per a la cohesió social, per a la lluita contra el canvi climàtic i per a la construcció d’identitat territorial. Si escolta les veus diverses que habiten el municipi i si posa les persones al centre de les polítiques públiques.

La mobilitat no és només una qüestió tècnica. És una expressió de com volem viure, de com volem relacionar-nos i de com volem cuidar-nos. És una oportunitat per transformar Sagunt en una ciutat més humana, més inclusiva i més sostenible. I això només serà possible si ho fem entre totes, des de la diversitat, des de la creativitat i des del compromís amb el bé comú.

llegir més

Contra la violència de gènere: una crida a la dignitat, la memòria i la transformació

La violència de gènere no és una suma de casos aïllats. És el reflex d’un sistema patriarcal que travessa les estructures socials, polítiques, culturals i familiars. És una ferida oberta en la nostra societat, que encara tolera, justifica o invisibilitza el dolor de milers de persones. És una vulneració constant dels drets humans, un atemptat contra la llibertat, la igualtat i la vida.

Aquest text no pretén només denunciar. Vol ser una crida a la rebel·lia, a la memòria col·lectiva, a la responsabilitat institucional i a la transformació comunitària. Perquè cada agressió, cada silenci, cada absència de resposta és una oportunitat perduda per construir un món més just.

Segons les dades oficials, més de mil dones han estat assassinades per les seues parelles o exparelles a l’Estat espanyol des de fa dues dècades. Milers de denúncies s’arxiven per falta de proves, per por, per manca de suport institucional. Les violències sexuals augmenten, especialment entre joves, i les formes digitals de control i assetjament s’estenen amb impunitat.

Però les xifres no expliquen el dolor. No recullen les mirades trencades, les infàncies robades, les vides escapçades. No expliquen les vegades que una dona ha callat per protegir les criatures, les vegades que ha tornat amb l’agressor per falta de recursos, les vegades que ha estat culpabilitzada per voler viure.

La violència de gènere no comença amb una bufetada. Comença amb una broma masclista, amb una mirada de menyspreu, amb una educació que ensenya a les xiquetes a agradar i als xiquets a dominar. Comença amb la invisibilització de les dones en la història, en la ciència, en l’art. Comença amb la precarització laboral, amb la dependència econòmica, amb la por a caminar soles de nit.

És una violència que es manifesta de moltes maneres. La violència psicològica, amb humiliacions, insults i manipulació emocional. La violència econòmica, amb el control dels diners i la negació de recursos. La violència digital, amb l’assetjament en xarxes i el control de dispositius. La violència vicària, que utilitza les criatures per fer mal a la mare. I la violència institucional, que es fa present en la manca de protecció, en judicis revictimitzadors i en protocols que no s’apliquen.

Moltes persones denuncien. Però el sistema judicial les qüestiona, les revictimitza, les obliga a demostrar el dolor. Els serveis socials estan saturats, les ajudes són insuficients, els protocols no sempre funcionen. Les ordres d’allunyament no eviten assassinats. Les cases d’acollida no són sempre segures. I les dones migrants, racialitzades, amb discapacitat o LGTBIQ+ pateixen una doble discriminació.

Cal una reforma profunda de les estructures institucionals. No podem permetre que l’Estat siga còmplice per omissió. La protecció ha de ser integral, immediata, empàtica i transformadora.

Les criatures que viuen en entorns de violència no són testimonis: són víctimes. Patixen el trauma, la por, la ruptura dels vincles. Moltes són obligades a veure els seus pares agressors en règims de visites imposats. Altres creixen en entorns de silenci, de culpa, de dolor.

La protecció de la infància ha de ser prioritària. Cal reconéixer el seu dret a créixer lliures de violència, a ser escoltades, a ser protegides. Cal formació específica per a professionals, protocols clars i una mirada integral que connecte la protecció amb la reparació emocional.

La cultura pot ser eina de resistència o arma de dominació. Les narratives audiovisuals, les cançons, les xarxes socials, les campanyes publicitàries poden perpetuar estereotips o trencar-los. L’educació pot reproduir rols de gènere o fomentar la igualtat.

És urgent introduir l’educació afectivosexual i feminista en tots els nivells educatius. Regular els continguts mediàtics que promouen violència simbòlica. Donar suport a projectes culturals que visibilitzen la diversitat i la resistència. Formar comunicadores, docents i creadores en perspectiva de gènere.

La violència de gènere no afecta totes les persones igual. Les dones migrants, racialitzades, amb discapacitat, trans, lesbianes, majors, joves o amb situacions de pobresa pateixen formes específiques de violència i exclusió. La resposta institucional ha de reconéixer aquestes interseccions i adaptar-se a les seues realitats.

No hi ha lluita feminista sense antiracisme, sense inclusió, sense perspectiva comunitària. La diversitat no és un obstacle: és la força de la transformació.

Cada persona assassinada té un nom, una història, una vida. No són números. Són absències que ens interpel·len. Cal construir espais de memòria, rituals comunitaris, homenatges que dignifiquen les víctimes i mobilitzen la societat.

La memòria és resistència. És pedagogia. És justícia simbòlica. És el compromís de no repetir.

Per erradicar la violència de gènere calen mesures valentes, estructurals i comunitàries. Cal crear centres integrals d’atenció a les víctimes amb serveis psicològics, jurídics i socials. Cal una xarxa de vivendes segures per a persones supervivents i les seues criatures. Cal garantir una renda d’autonomia per a eixir del cercle de la dependència. Cal formació obligatòria en perspectiva de gènere per a tot el personal judicial, policial, sanitari i educatiu. Cal reforçar les campanyes de sensibilització, especialment entre la joventut, amb llenguatges propers, formats creatius i missatges que connecten amb les emocions.

Cal que les institucions escolten les supervivents, les activistes, les professionals que treballen en primera línia. Cal que la societat es mobilitze, que les comunitats s’organitzen, que les famílies eduquen en el respecte, en la igualtat, en la llibertat.

La violència de gènere no és inevitable. És una construcció social que es pot desfer. És una realitat que es pot transformar. Però cal voluntat, compromís, recursos i coratge.

Aquest article és una crida. A les institucions, perquè actuen amb responsabilitat. A les comunitats, perquè es mobilitzen amb empatia. A les persones, perquè no callen, perquè no giren la cara, perquè trenquen el silenci.

Perquè cada vida compta. Perquè cada absència és una ferida. Perquè cada pas cap a la justícia és un acte d’amor col·lectiu.

llegir més

Evolució O no

L’evolució és aquella gran epopeia biològica que ens ha portat des dels bacteris fins als humans capaços de fer pa amb massa mare i discutir sobre si la pizza amb pinya és una aberració o una genialitat. Però, com en tota història èpica, hi ha personatges que semblen haver-se quedat encallats en capítols anteriors. No per falta de temps, sinó per una estranya resistència a l’avenç.

Hi ha qui encara creu que la Terra és plana, que les vacunes són una conspiració per controlar la ment, o que el millor lloc per aparcar és damunt la vorera. Són éssers que, malgrat tenir accés a la Wikipedia, continuen pensant que el canvi climàtic és una opinió i que les dones no haurien de jugar a futbol. Darwin, si pogués veure’ls, es demanaria si la selecció natural ha decidit fer vacances.

Alguns exemplars han desenvolupat una capacitat extraordinària per evitar el pensament crític. Són capaços de repetir arguments escoltats en tertúlies radiofòniques com si fossin veritats revelades, sense passar pel filtre de la raó ni del sentit comú. Altres han perfeccionat l’art de la queixa permanent, com si el món els degués una evolució personal que mai ha arribat.

També hi ha qui ha evolucionat cap a formes de vida digitals, però només per compartir vídeos de gats, fake news i missatges en majúscules. La seva adaptació a l’entorn tecnològic és tan superficial com una selfie amb filtre. No han desenvolupat ni la capacitat de contrastar informació ni la de llegir més enllà del titular.

L’evolució, en teoria, ens fa més adaptables, més intel·ligents, més capaços de cooperar. Però sembla que alguns han decidit que la millor estratègia és resistir-se a tot això. Potser no és que no hagin evolucionat, sinó que han triat una branca alternativa: la del retrocés lúdic, la nostàlgia mal entesa i la ignorància orgullosa.

En aquest escenari, la pregunta no és si hem evolucionat, sinó si alguns han decidit fer marxa enrere amb entusiasme. I potser, només potser, la selecció natural està esperant que acabin el seu podcast de dues hores sobre com abans es vivia millor, per prendre una decisió.

llegir més

La màgia de Fibonacci

La successió de Fibonacci és una d’eixes meravelles que uneixen la matemàtica amb la vida. Comença amb zero i u, i cada número següent és la suma dels dos anteriors. Així avança: zero, u, u, dos, tres, cinc, huit, tretze... i continua cap a l’infinit. El seu nom prové de Leonardo de Pisa, conegut com Fibonacci, que la va descriure al segle XIII en un problema sobre la reproducció de conills. Però allò que sembla una simple curiositat aritmètica s’ha convertit en una clau per entendre formes, ritmes i harmonies que ens envolten.

La natura sembla ballar al compàs de Fibonacci. Les fulles en una tija, els pètals de moltes flors, les espirals de les pinyes, dels gira-sols o de les conquilles marines... totes aquestes formes responen a patrons que optimitzen l’espai, la llum i l’energia. És com si la vida, en el seu afany per créixer amb equilibri, haguera trobat en aquesta successió una guia secreta.

A mesura que avancem en la seqüència, si dividim un número pel seu anterior, ens acostem a una proporció que ha fascinat artistes, arquitectes i dissenyadors: la proporció àuria. Aquesta proporció, que ronda l’u coma sis-cents divuit, ha estat utilitzada en temples antics, en pintures renaixentistes, en composicions musicals i en dissenys contemporanis. No és només una qüestió de càlcul, sinó de bellesa. D’harmonia. D’allò que ens fa sentir que una forma és justa, que un espai respira, que una imatge emociona.

Però més enllà de la ciència i de l’art, Fibonacci pot ser una manera d’entendre el creixement com a procés orgànic, arrelat en el passat però obert al futur. Cada pas depén dels anteriors, però obri camins nous. És una metàfora potent per a projectes col·lectius, per a la construcció d’identitat, per a la transformació social. Imaginar una ruta on cada parada siga un número de Fibonacci i una història compartida seria una forma preciosa de connectar emoció, coneixement i comunitat.

Per a qui estima la matemàtica, aquesta seqüència és també una forma de mirar el món amb ulls curiosos. De trobar patrons en el caos, de descobrir que fins i tot en la diversitat, en la memòria o en la solitud hi ha ritmes que ens uneixen. Fibonacci ens recorda que la bellesa pot ser mesurada, però també sentida. Que la ciència i l’art no són mons separats, sinó espirals que s’entrellacen. Que la vida, en el fons, és una successió de vincles.

llegir més

música

La música és com una abraçada que no demana permís. Ens acompanya quan celebrem, quan plorem, quan pensem, quan estimem. És la veu del poble, el crit de la terra, el batec de les emocions compartides. I si ens deixem portar, ens duu per camins que van de l’Ebre a la Ría, del Pirineu a l’Atlàntic, del Mediterrani a les muntanyes d’Euskal Herria.

Hi ha qui diu que “no és tan sols una cançó, és una manera de viure”, i potser tenen raó. Perquè quan escoltem “Pa amb oli i sal” de Blaumut, no només sentim una melodia, sinó una declaració d’intencions: “Som com som, i això és el que ens fa únics”. I quan Alidé Sans canta “Eth dia que jo me’n vagi”, la llengua occitana esdevé pont entre generacions, entre muntanyes i records.

A la terreta, la música és rebel i tendra. Obrint Pas ens va deixar versos que encara ressonen: “Al país de l’olivera, la memòria és resistència”. I com no recordar la dolçor combativa de Feliu Ventura, que ens diu “Que no s’apague la llum”, com si cada nota fos una espurna de dignitat.

Des de Galícia, les veus de Mercedes Peón o Tanxugueiras ens fan ballar amb arrels. “Non hai fronteiras que nos calen”, canten, i és com si el tambor i la pandeireta ens recordaren que la llibertat també es diu en gallec.

I al País Basc, la força de Ken Zazpi o de Berri Txarrak ens sacseja: “Libre izan nahi dut”, criden, i la guitarra esdevé martell i carícia. La música basca té una manera de dir les coses que no necessita traducció: emociona, punxa, transforma.

La música és també espai de trobada. Quan escoltem “L’estaca” de Lluís Llach, no importa d’on venim: sabem que hi ha cordes que cal trencar juntes. I si sona “Quen poidera namorala” en una festa, el cor s’eixampla i la llengua gallega es fa nostra per un instant.

És bonic pensar que, en aquest mosaic de sons i paraules, cada vers és una llavor. Que potser, com cantava Ovidi Montllor, “Tot està per fer i tot és possible”. I que la música, com la vida, és millor quan es canta a cor obert, amb totes les veus, amb totes les llengües, amb totes les emocions.

Perquè al cap i a la fi, com deia una cançó que encara ens fa tremolar: “Si ens deixem portar, potser arribarem”. I si arribem cantant, millor encara.

llegir més