La neutralitat permanent: utopia, estratègia o contradicció? ^

La idea d’un Estat permanentment neutral desperta reflexions que van més enllà de la geopolítica. En un món travessat per conflictes, aliances canviants i interessos creuats, mantindre’s al marge pot semblar una postura ètica, una estratègia de supervivència o, en alguns casos, una ficció diplomàtica.

Històricament, alguns països han reivindicat la neutralitat com a senyal de pau i independència. Suïssa és l’exemple paradigmàtic, amb una tradició de neutralitat que ha esdevingut part de la seua identitat nacional. Però fins i tot en aquest cas, la neutralitat no és absoluta: manté una capacitat militar considerable, participa en missions humanitàries i té vincles econòmics amb blocs que sí que prenen partit. La neutralitat, per tant, no implica inacció, sinó una forma particular d’actuar.

Ara bé, pot un Estat ser realment neutral de manera permanent? La resposta depén de com definim la neutralitat. Si entenem que és no participar en conflictes armats, pot ser viable en determinats contextos. Però si la definim com absència total d’influència, de posicionament ideològic o de dependència econòmica, la neutralitat esdevé una il·lusió. Cap país és una illa en el sentit absolut. Les interdependències globals, les pressions comercials, les crisis migratòries o climàtiques obliguen a posicionar-se, encara que siga des de la prudència.

A més, la neutralitat pot ser utilitzada com a coartada. Alguns Estats han apel·lat a la neutralitat per evitar condemnar violacions de drets humans, per no acollir refugiades o per no contribuir a la resolució de conflictes. En eixos casos, la neutralitat esdevé complicitat silenciosa. No posicionar-se davant la injustícia no és neutralitat, és renúncia a la responsabilitat.

També cal considerar el factor intern. Un Estat que es declara neutral ha de gestionar les tensions internes que eixa postura pot generar. Les comunitats que el conformen poden tindre vincles emocionals, culturals o històrics amb altres territoris en conflicte. La neutralitat, si no és compartida per la ciutadania, pot generar fractures, desafecció o polarització.

Per tant, la neutralitat permanent és possible en certs aspectes, però no en tots. Pot ser una eina útil per evitar la guerra, per fomentar el diàleg o per construir ponts. Però ha de ser activa, compromesa amb la pau, amb els drets humans i amb la justícia global. Una neutralitat que no es tradueix en accions solidàries, en mediació o en defensa de la dignitat humana, corre el risc de convertir-se en indiferència.

Més que preguntar-nos si un Estat pot ser neutral per sempre, caldria qüestionar quin tipus de neutralitat volem. Una que contribuïsca a la convivència o una que perpetue el silenci davant la barbàrie. La resposta no és jurídica, és ètica. I en eixe terreny, la neutralitat no pot ser sinònim de passivitat.

llegir més

L’educació pública com a columna vertebral del nostre poble ^

Hui, quan he alçat la veu en la manifestació pels carrers de la meua ciutat, no ho he fet només com a pare preocupat pel futur de les meues filles, ni tan sols com a membre del consell escolar que coneix de primera mà les mancances del sistema. Ho he fet com a persona que entén que l’educació pública és la columna vertebral del nostre poble, el fonament sobre el qual es construeix la dignitat col·lectiva i la possibilitat d’un futur compartit.  

La jornada ha estat intensa, plena de crits, pancartes i consignes que ressonaven amb una força que no es pot mesurar en decibels, sinó en convicció. El que estava en joc no era una reivindicació puntual, sinó la defensa d’un model de societat: una educació pública, gratuïta, de qualitat, coeducativa, inclusiva, digna i en valencià.  

La gratuïtat és un dret, no una concessió. Quan l’educació es converteix en mercaderia, quan depén de la capacitat econòmica de les famílies, es trenca el pacte social que garanteix la igualtat d’oportunitats. La gratuïtat no és un regal de l’Estat, és un dret que hem conquerit amb dècades de lluita. I com tot dret, pot ser retallat si no el defensem. Per això, cada vegada que es planteja la privatització encoberta, cada vegada que es redueixen recursos a l’escola pública mentre es beneficien els concerts educatius, hem de recordar que l’educació no és un negoci, sinó un bé comú.  

La qualitat és un compromís. No ens conformem amb una educació gratuïta si aquesta no és de qualitat. La qualitat no es mesura només en resultats acadèmics, sinó en la capacitat de formar persones crítiques, lliures i solidàries. Una escola de qualitat és aquella que ofereix recursos suficients, professorat motivat i reconegut, espais dignes i projectes pedagògics que miren al futur. Quan el professorat reclama millores laborals, no ho fa només per elles i ells. Ho fa per garantir que poden dedicar temps, energia i creativitat a l’alumnat. Un professorat precaritzat és un professorat limitat, i això repercutix directament en la qualitat educativa. Per això, defensar els drets del professorat és defensar la qualitat de l’educació.  

Per damunt de tot, cal recordar que la dignitat dels drets laborals del professorat és inseparable de la dignitat de l’educació mateixa. Quan es menystenen les condicions de treball, quan es retallen recursos o es precaritzen les contractacions, no sols es fa mal a les persones que sostenen cada dia les aules, sinó que es debilita el conjunt del sistema educatiu. El professorat necessita estabilitat, reconeixement i temps per a preparar les classes, per a innovar i per a atendre l’alumnat amb la cura que mereix. Sense drets laborals garantits, l’escola pública es converteix en un espai fràgil, i això és una injustícia que repercutix directament en la qualitat de l’aprenentatge i en el futur de la comunitat.  

La mateixa dignitat s’ha d’estendre a totes les persones que treballen als instituts i col·legis: personal administratiu, de neteja, de menjador, de manteniment, de consergeria. Són elles i ells qui fan possible que cada jornada escolar funcione, qui asseguren que els espais estiguen en condicions, que l’alumnat estiga atés i que la vida quotidiana de l’escola siga fluida. Reconéixer els seus drets laborals és reconéixer que l’educació és una tasca col·lectiva, que no depén només de les classes impartides, sinó d’un entramat humà que sosté la comunitat educativa. La dignitat laboral d’aquestes persones és també dignitat educativa, i defensar-la és defensar el valor de l’escola pública com a espai de justícia i igualtat.  

La coeducació és horitzó. És molt més que posar xiquetes i xiquets en les mateixes aules. És un compromís amb la igualtat real, amb la superació dels estereotips de gènere, amb la construcció d’una societat on la diversitat siga reconeguda i celebrada. Encara hui, massa llibres de text perpetuen rols tradicionals, massa pràctiques educatives invisibilitzen les aportacions de les dones, massa actituds toleren el masclisme quotidià. La coeducació és la vacuna contra aquestes desigualtats, i només una escola pública forta pot garantir-la.  

La inclusió és dignitat. Una educació inclusiva és aquella que no deixa ningú enrere. Parlem d’alumnat amb necessitats educatives especials, d’alumnat migrant, d’alumnat que viu en contextos de vulnerabilitat. La inclusió no és un luxe, és una exigència moral. Però la inclusió necessita recursos: professionals de suport, adaptacions curriculars, espais accessibles, sensibilització constant. Sense inversió, la inclusió es queda en un eslògan. Per això, quan reclamem més recursos per a l’escola pública, estem reclamant dignitat per a cada alumna i alumne, siga quin siga el seu punt de partida.  

Els espais dignes són condició. No podem parlar de qualitat ni d’inclusió si les nostres escoles i instituts es troben en condicions precàries. Massa vegades hem vist aules prefabricades que es converteixen en solucions eternes, gimnasos que semblen magatzems, laboratoris obsolets, biblioteques sense llibres actualitzats. Els espais educatius són també missatges simbòlics: transmeten a l’alumnat si la societat valora o no la seua formació. Quan un institut cau a trossos, el missatge és clar: l’educació no és prioritària. Per això exigim espais dignes, perquè la dignitat no es pot ensenyar en parets que s’esfondren.  

El valencià és orgull. Defensar l’educació en valencià és defensar la nostra identitat, la nostra cultura i la nostra història. El valencià no és només una llengua, és la manera com ens reconeixem com a poble. Quan reclamem més hores en valencià, més materials didàctics, més professorat capacitat, no estem demanant privilegis, estem exigint justícia. El valencià ha estat massa temps marginat, i l’escola pública és l’espai on podem revertir aquesta situació. Parlar valencià a l’aula és parlar amb orgull, és transmetre a les nostres filles i fills que la seua llengua és digna, que no han de renunciar a ella per ser modernes o competitius. Al contrari, el plurilingüisme és una riquesa, i el valencià és part fonamental d’aquesta riquesa.  

La lluita és camí. La manifestació d’avui no és un punt final, és un punt de partida. Cada crit, cada pancarta, cada pas al carrer és part d’una lluita que continuarà demà, la setmana que ve, el mes que ve. No ens rendirem perquè sabem que l’educació és el futur del nostre poble. I un poble sense futur és un poble condemnat. La nostra responsabilitat és garantir que les nostres filles i fills tindran les eines per construir un món millor.  

La responsabilitat institucional és clau. No podem oblidar que darrere de cada reivindicació hi ha responsables polítics. Els governs, siga quin siga el seu color, tenen l’obligació de garantir l’educació pública. No valen excuses de pressupost, no valen discursos buits. La transparència i la responsabilitat institucional són imprescindibles. Volem saber en què es gasten els diners, volem participar en les decisions, volem que la comunitat educativa siga escoltada. L’educació no es pot gestionar des de despatxos llunyans, s’ha de construir des de les aules, els patis i les famílies.  

La força de la comunitat és decisiva. El que hui hem viscut a Sagunt és la prova que la comunitat té força. Pares, mares, professorat, alumnat, veïnat… totes i tots junts hem demostrat que l’educació pública no és una causa individual, sinó col·lectiva. Quan ens unim, som capaços de fer tremolar els murs de la indiferència. Quan ens unim, enviem un missatge clar: no acceptarem retallades, no acceptarem precarietat, no acceptarem invisibilització.  

L’educació és el futur del nostre poble. Aquesta frase, que hem repetit tantes vegades, no és un eslògan, és una veritat profunda. Sense educació pública, gratuïta, de qualitat, coeducativa, inclusiva, digna i en valencià, no hi ha futur possible. Per això hui hem alçat la veu, i per això la continuarem alçant. No ens rendirem, perquè rendir-se seria trair les nostres filles i fills, trair la nostra llengua, trair la nostra dignitat. La lluita continua, i cada pas que fem és un pas cap a un futur més just. Que res ni ningú ens faça callar.  

El clam que ha ressonat als carrers de la meua ciutat és el mateix que recorre tot el territori valencià: la defensa d’una escola que siga motor de cohesió social, espai de llibertat i instrument de dignificació col·lectiva. No és només una reivindicació local, és una causa compartida per milers de famílies, per centenars de centres, per tota una comunitat que sap que sense educació pública no hi ha democràcia real.  

La nostra veu és coral, i la nostra força és la unitat. Cada persona que ha eixit al carrer, cada pancarta que s’ha alçat, cada consigna que s’ha cridat, forma part d’un relat comú que diu alt i clar que l’educació no es negocia, que l’educació no es ven, que l’educació no es retalla. És patrimoni del poble, és dignitat compartida, és esperança viva.  

I així, amb orgull i amb fermesa, continuarem caminant. Perquè l’educació pública és molt més que un servei: és la llavor del futur, és la garantia de la igualtat, és la veu que ens recorda que som poble i que tenim dret a créixer amb dignitat.

llegir més

La muntanya de Romeu: la dignitat del territori davant la voracitat extractiva ^

La muntanya de Romeu no és només un espai natural. És un símbol de resistència, un bosc urbà que ens recorda que la vida digna comença per un territori respectat. Situada entre Sagunt i el Port, Romeu ha estat durant dècades un refugi verd, un escenari de memòria col·lectiva i un espai de convivència. Però també ha estat víctima d’una pressió constant per part d’interessos econòmics que han intentat convertir-la en pedrera, en ferida oberta, en negoci a costa del bé comú.

La declaració de Romeu com a Paratge Natural Municipal, aprovada pel Consell el 2019, no va ser un gest amable ni una concessió. Va ser una resposta necessària a una amenaça persistent: l’activitat extractiva de Lafarge-Holcim, una multinacional que durant anys ha explotat el Salt del Llop i que ha intentat ampliar la seua acció sobre la muntanya. Aquesta empresa, que es presenta com a compromesa amb la sostenibilitat, ha pressionat les institucions, ha judicialitzat la protecció i ha intentat desacreditar la voluntat popular que demana preservar Romeu.

Cal dir-ho clar: la protecció de Romeu no pot estar subordinada als interessos d’una empresa que viu de destruir muntanyes. No pot estar condicionada per la por a perdre llocs de treball que, en realitat, depenen d’un model caduc, insostenible i agressiu. La defensa de Romeu és la defensa d’un futur diferent, on el territori no siga moneda de canvi, on les persones no hagen de triar entre treball i natura, entre pa i dignitat.

Romeu és un bosc urbà que ens protegeix. Les seues 275 hectàrees són un pulmó verd que regula la temperatura, que absorbeix CO₂, que acull biodiversitat. És un espai de salut pública, de benestar emocional, de educació ambiental. En un context de crisi climàtica, de desertificació i de contaminació, destruir Romeu seria un acte de barbàrie. Seria condemnar Sagunt a una ciutat més calenta, més grisa, més vulnerable.

L’empresa extractiva ha intentat presentar-se com a víctima d’una decisió injusta. Ha parlat d’inseguretat jurídica, de pèrdua de competitivitat, de risc per a l’ocupació. Però cal recordar que la protecció de Romeu no va ser improvisada. Va ser fruit d’un procés llarg, participatiu, fonamentat en informes tècnics, en estudis ambientals, en la veu de la ciutadania. La declaració com a paratge natural va ser legal, legítima i necessària. I qualsevol intent de revertir-la és una agressió al territori i a la democràcia.

La muntanya de Romeu no és un recurs econòmic. És un espai de vida. És un lloc on les persones caminen, respiren, mediten, aprenen. És una aula oberta per a les escoles, un escenari per a la cultura, un refugi per a la fauna. És un espai que connecta la ciutat amb la natura, que ofereix alternatives al model de creixement descontrolat, que ens recorda que la qualitat de vida no es mesura en tones de ciment.

La protecció de Romeu ha estat una victòria de la societat civil. Col·lectius ecologistes, entitats culturals, centres educatius, veïnat compromés i representants institucionals han treballat colze a colze per defensar aquest espai. Han organitzat caminades, han presentat al·legacions, han fet pedagogia, han resistit. I han guanyat. Però la victòria no és definitiva. L’empresa continua pressionant, continua litigant, continua buscant escletxes per reprendre l’explotació.

Per això cal mantenir-se ferms. Cal entendre que la protecció de Romeu no és negociable. No és un favor, ni una excepció. És una necessitat. És una línia roja que no es pot traspassar. I cal que les institucions ho diguen amb claredat, que no cedisquen davant les pressions, que no busquen equilibris impossibles entre destrucció i conservació.

Romeu pot ser un laboratori de sostenibilitat. Pot acollir projectes de restauració ecològica, d’agricultura regenerativa, de turisme responsable. Pot ser un espai per a la innovació pedagògica, per a la creació artística, per a la convivència comunitària. Pot generar ocupació digna, vinculada al respecte pel territori, a la cura de la natura, a la promoció de valors.

Però per a això cal valentia. Cal trencar amb el discurs de la dependència industrial, amb la idea que només el ciment genera riquesa. Cal apostar per un model que pose la vida al centre, que reconega el valor dels espais naturals, que entenga que la natura no és un obstacle, sinó una aliada.

La muntanya de Romeu és un símbol. Un símbol de dignitat, de resistència, de esperança. És un espai que ens recorda que el territori té drets, que la ciutadania té veu, que la natura mereix ser protegida. I per això, cal continuar defensant-la. Amb fermesa, amb tendresa, amb intel·ligència. Cal fer de Romeu un emblema de la nova ciutat que volem: verda, justa, inclusiva, habitable.

No podem permetre que una empresa que viu de destruir muntanyes condicione el futur de Sagunt. No podem acceptar que la protecció de Romeu siga qüestionada per interessos privats. No podem oblidar que cada arbre tallat, cada roca extreta, cada senda esborrada és una pèrdua irreparable.

Romeu ens pertany a totes. És part de la nostra història, de la nostra identitat, del nostre futur. I per això, mereix ser protegida amb tota la força de la comunitat. Amb tota la dignitat del territori. Amb tota la esperança d’un poble que estima la seua muntanya.

llegir més

El Fossar de Loreto: memòria, identitat i responsabilitat col·lectiva ^

Els noms dels carrers mai no són simples etiquetes urbanes. Són claus simbòliques que obrin portes a la memòria compartida, que dignifiquen o silencien històries, que projecten identitats i que, en definitiva, construeixen el relat coral d’una ciutat. El cas del Fossar de Loreto a Sagunt és paradigmàtic: un espai que va ser cementeri extramurs, vinculat al convent de Sant Francesc, i que conserva en el seu nom la petjada d’una època en què la mort, la religió i la comunitat s’entrellaçaven en la quotidianitat urbana.  

El document que analitza la importància del Fossar de Loreto ens recorda que, abans de les reformes sanitàries del segle XIX, els cementeris estaven incrustats en el teixit urbà, al voltant de les esglésies i convents. La mort no era un fet apartat, sinó part visible de la vida comunitària. Hui, en canvi, la ciutat tendeix a expulsar la mort als marges, a invisibilitzar-la. Recuperar el nom del Fossar de Loreto és, per tant, un acte de resistència contra l’oblit.  

El relat històric mostra com els cementeris medievals eren espais de jerarquia social. Les persones nobles i les jerarquies eclesiàstiques descansaven prop de l’altar major, mentre que les persones menestrals i les més pobres eren relegades a l’exterior. Les esteles discoidals, amb creus i emblemes d’oficis, són testimonis materials d’aquesta estratificació. El Fossar de Loreto, fundat en 1252, esdevé un símbol d’aquesta arquitectura de la mort, on cada enterrament reflectia la posició social i la vinculació comunitària.  

Aquest fet obliga a reflexionar sobre com la ciutat actual gestiona les desigualtats. Si abans la mort era un mirall de les jerarquies, hui la memòria urbana corre el risc de repetir el mateix patró: uns noms de carrers recorden famílies poderoses, mentre que altres històries populars resten invisibles. El Fossar de Loreto ens interpel·la: volem una ciutat que recorde només les persones poderoses o una ciutat que dignifique la pluralitat de veus?  

La vinculació del Fossar de Loreto amb el convent de Sant Francesc és clau. Fundat en 1294, el convent va ser un centre espiritual i hospitalari, amb arquitectura gòtica mediterrània i un raval propi. El Fossar Major, situat enfront de l’hort del convent, era el cementeri civil de la vila. La seua presència en gravats de Wyngaerde, Laborde o Suchet confirma la importància d’aquest espai en la configuració urbana. El trasllat del cementeri en 1775 i la posterior construcció de cases en el seu solar mostren la transformació de la ciutat: de l’espai de la mort a l’espai de l’habitatge. Però el nom, Fossar de Loreto, continua sent testimoni d’aquella funció original. Ací rau la importància de conservar-lo: perquè la ciutat no esborre les seues capes de memòria, sinó que les integre en el relat urbà.  

La capella semicircular dedicada a la Verge del Loreto, situada a la Glorieta, reforça el vincle entre religió, mort i comunitat. El fet que després de la Guerra de la Independència fora reconvertida en escola i alienada amb els patis del cementeri mostra la capacitat de la ciutat per resignificar els espais. Però també evidencia el risc de banalitzar-los, de convertir-los en simples solars sense consciència històrica. La cisterna del Loreto, construïda en 1788, i el conegut “cuarto de les pedres” com a primer museu arqueològic de Sagunt, són exemples de com la ciutat ha sabut reutilitzar els espais vinculats al Fossar. Però la reutilització no hauria de significar oblit. El nom Fossar de Loreto és l’únic fil que connecta totes aquestes capes: cementeri, capella, cisterna, museu. Esborrar-lo seria trencar el fil de la memòria.  

El trasllat del cementeri en 1775 i la construcció del nou cementeri en 1806, arran d’una Reial Ordre, marquen l’inici de la modernitat sanitària. La mort es desplaça fora del nucli urbà, es regula, es controla. Però aquest desplaçament també implica una ruptura simbòlica: la mort deixa de ser part visible de la vida comunitària. El Fossar de Loreto, com a nom de carrer, és un recordatori incòmode d’aquella època en què la mort era present en el cor de la ciutat. Hui, en una societat que tendeix a ocultar la mort, recuperar el nom del Fossar és un acte de dignitat. Ens obliga a mirar de cara allò que preferim amagar. Ens recorda que la ciutat és també un espai de dol, de memòria, de transmissió de valors.  

Ací és on la crítica institucional es fa necessària. Moltes vegades, les decisions sobre noms de carrers es prenen amb criteris superficials, sense consciència històrica ni sensibilitat comunitària. Substituir el nom del Fossar de Loreto per un altre seria un error greu: significaria esborrar un llegat franciscà, un patrimoni compartit i un símbol de la memòria urbana. Les institucions tenen la responsabilitat de preservar aquests noms, no com a simples etiquetes, sinó com a instruments pedagògics. Cada carrer hauria de ser una aula oberta, un llibre de memòria. El Fossar de Loreto ensenya a les persones que la ciutat té capes, que la mort forma part de la vida, que la comunitat es construeix també en el record de qui ja no hi és.  

El Fossar de Loreto no és només un cementeri antic. És un símbol de la relació entre Sagunt i la seua història. És un recordatori de la presència franciscana, de la jerarquia social medieval, de la transformació urbana del segle XVIII, de la modernització sanitària del segle XIX. És, en definitiva, un palimpsest urbà que concentra en un nom tot un relat compartit. Eliminar-lo seria com arrencar una pàgina del llibre de la ciutat. Conservar-lo és un acte de responsabilitat, de dignitat, de memòria. És reconéixer que la ciutat no és només present, sinó també passat i futur.  

El Fossar de Loreto ens obliga a pensar en la ciutat com a espai viu, on cada pedra, cada nom i cada record tenen un pes simbòlic. Ens recorda que la memòria no és un luxe, sinó una necessitat per a construir comunitat. Ens interpel·la sobre quin model de ciutat volem: una ciutat que esborra les seues arrels o una ciutat que les integra amb orgull i consciència.  

Per tant el Fossar de Loreto un símbol de dignitat col·lectiva. No es tracta només de conservar un nom, sinó de reconéixer que la ciutat és un mosaic de memòries, de dols, de lluites i de esperances. El Fossar de Loreto és una invitació a mirar la mort de cara, a dignificar-la, a integrar-la en el relat urbà. És, en definitiva, una crida a la responsabilitat institucional i ciutadana per a preservar la memòria i construir una identitat inclusiva, crítica i compartida.  

llegir més

Nosaltres i ells ^

La moció presentada per Vox per prohibir el burka i el nicab en espais públics és un exemple clar de com es pot utilitzar la política per alimentar la por i la confrontació cultural en lloc de buscar solucions reals als reptes de convivència. El text apel·la a la identitat occidental i a la dignitat de les dones, però en realitat es tracta d’una mesura selectiva que assenyala una comunitat concreta i reforça estereotips que ja viuen sota sospita i discriminació.

La qüestió de la vestimenta és molt més complexa que una simple prohibició. El vel integral pot ser imposat, però també pot ser escollit lliurement per algunes dones com a expressió de fe o identitat. Convertir-lo en un delicte o en una sanció administrativa significa negar l’agència personal i reduir la diversitat cultural a un problema de seguretat. En canvi, quan es tracta d’altres vestimentes que també cobreixen el rostre, com els cascos de moto o les màscares sanitàries, la moció guarda silenci. Açò demostra que no estem davant d’una norma neutral, sinó d’una iniciativa ideològica que busca marcar diferències entre “nosaltres” i “ells”.

La convivència en una societat plural no es construeix a base de prohibicions que criminalitzen símbols religiosos. Es construeix amb diàleg, amb educació, amb polítiques d’inclusió que garantisquen que totes les persones, vinguen d’on vinguen, puguen sentir-se part d’un projecte comú. La moció de Vox, en canvi, reforça la idea que hi ha ciutadans de primera i de segona, que hi ha identitats acceptables i identitats rebutjades. És una manera de fer política que no dignifica ningú, ni tan sols aquelles dones que diuen voler protegir.

El perill d’esta proposta és que obri la porta a més restriccions basades en la diferència cultural o religiosa. Hui és el burka, demà podria ser qualsevol altre símbol que no encaixe amb la visió estreta d’una identitat nacional homogènia. En lloc de defensar la llibertat, la moció la retalla. En lloc de protegir la dignitat, la utilitza com a excusa per imposar uniformitat. I en lloc de fomentar convivència, alimenta la fractura social.

La societat valenciana i l’espanyola han demostrat al llarg de la història que són capaces de conviure amb pluralitat de llengües, de tradicions i de creences. La diversitat no és una amenaça, és una riquesa. El que sí és una amenaça és la política que fa de la por i de la divisió la seua bandera. Per això, davant d’esta moció, cal reivindicar una altra manera de fer política: una que pose les persones al centre, que respecte les seues decisions i que entenga que la llibertat no es defensa prohibint, sinó garantint drets per a totes i tots.

llegir més