Els llinatges de Llueca i Juesas: genealogia, identitat i projecció històrica en el context valencià ^

La història dels llinatges valencians és un espai d’estudi que combina la recerca documental, la memòria oral i la interpretació crítica dels processos socials que han configurat el territori. Entre els cognoms que han deixat una empremta significativa en diverses comarques del País Valencià, els llinatges de Llueca i Juesas destaquen per la seua singularitat, la seua distribució territorial i la seua capacitat d’adaptació als canvis històrics. L’objectiu d’aquest article és oferir una aproximació acadèmica, rigorosa i contextualitzada a l’origen, evolució i significació cultural d’aquests dos llinatges, tot integrant perspectives de la genealogia, la sociologia històrica i l’antropologia de la identitat.

L’estudi dels cognoms no és només una qüestió de curiositat familiar. És una porta d’entrada a la comprensió de les dinàmiques de poblament, de les estructures de poder local, de les migracions internes i externes, i de les formes de construcció simbòlica de la comunitat. En el cas dels llinatges de Llueca i Juesas, la seua presència documentada en zones com el Camp de Morvedre, l’Alt Palància, la Plana i altres espais limítrofs permet analitzar processos de llarga durada que connecten el món rural medieval amb la societat contemporània. A més, la seua evolució mostra com els cognoms, lluny de ser simples etiquetes administratives, funcionen com a marcadors d’identitat, com a memòria viva i com a elements de cohesió o diferenciació social.

L’origen del llinatge Llueca presenta una complexitat notable, tant per la variabilitat ortogràfica històrica com per la possible coexistència de diversos focus d’emergència. Les primeres aparicions documentals semblen situar-se en zones d’interior, especialment en territoris vinculats a la repoblació cristiana posterior a la conquesta feudal del segle XIII. La forma Llueca podria derivar d’un topònim preromà o romànic, possiblement relacionat amb accidents geogràfics o amb antics assentaments. També s’ha suggerit una possible connexió amb formes llatines o mossàrabs que haurien evolucionat fonèticament fins a donar lloc al cognom actual. En qualsevol cas, la presència del cognom en documentació baixmedieval indica que ja al segle XIV existien llars consolidades amb aquest nom, sovint vinculades a activitats agrícoles, ramaderes o artesanals.

La distribució territorial del cognom Llueca mostra un patró característic de les comarques de transició entre el litoral i l’interior. Aquesta distribució respon a dinàmiques històriques com la mobilitat laboral, els matrimonis entre famílies de pobles pròxims i els processos de concentració o dispersió de la propietat agrària. En alguns casos, el cognom apareix associat a famílies que exerciren càrrecs municipals menors, com jurats, clavaris o responsables de la gestió comunal. Aquestes funcions, encara que modestes, contribuïren a reforçar la visibilitat del llinatge en l’àmbit local i a consolidar-lo com a part de la memòria col·lectiva.

Pel que fa al llinatge Juesas, la seua etimologia apunta a un origen diferent, possiblement relacionat amb formes patronímiques o amb oficis vinculats a l’administració de justícia en època medieval. Algunes hipòtesis apunten a una evolució des de formes com Jueces o Juesa, adaptades fonèticament al llarg dels segles en el context lingüístic valencià. La presència del cognom en zones de frontera històrica entre els regnes de València i Aragó reforça la idea d’un origen vinculat a famílies que participaren en processos de repoblació, control territorial i organització administrativa.

La distribució del cognom Juesas és més reduïda que la del cognom Llueca, però presenta una concentració significativa en determinades localitats, fet que suggereix una forta cohesió familiar i una transmissió intergeneracional molt marcada. Aquesta concentració també pot indicar la presència de nissagues que, al llarg dels segles, mantingueren un cert prestigi local, ja fóra per la seua activitat econòmica, per la seua participació en institucions municipals o per la seua capacitat d’establir aliances matrimonials estratègiques.

L’estudi comparat dels dos llinatges permet observar tant diferències com coincidències. Mentre que Llueca sembla presentar una expansió més àmplia i una diversificació geogràfica notable, Juesas manté un perfil més concentrat i més lligat a determinats nuclis històrics. Tanmateix, ambdós cognoms comparteixen un element fonamental: la seua capacitat de perdurar en el temps i d’adaptar-se als canvis socials, econòmics i culturals que han marcat la història valenciana.

La transmissió dels cognoms, especialment en societats agràries i preindustrials, estava profundament vinculada a la continuïtat de la casa, del patrimoni i de la comunitat. En aquest sentit, els llinatges de Llueca i Juesas funcionaren com a estructures de cohesió familiar, com a referents identitaris i com a mecanismes de reconeixement social. La casa, entesa com a unitat econòmica i simbòlica, era el centre de la vida familiar i comunitària. El cognom, associat a la casa, esdevenia un element de prestigi o de reputació, i podia influir en les relacions socials, en les oportunitats econòmiques i en la participació en la vida pública.

Amb l’arribada de la modernitat i la progressiva transformació de les estructures socials, els cognoms continuaren exercint un paper rellevant, encara que amb significats renovats. La mobilitat laboral, l’urbanització i la diversificació professional contribuïren a expandir els llinatges més enllà dels seus territoris d’origen. En el cas de Llueca i Juesas, aquesta expansió es reflecteix en la presència contemporània dels cognoms en ciutats com València, Castelló o Sagunt, on les famílies han continuat construint identitat i memòria en contextos urbans i multiculturals.

La memòria familiar és un element fonamental per entendre la persistència dels llinatges. En moltes famílies, els relats orals, les fotografies, els documents antics i les tradicions transmeses de generació en generació han contribuït a mantenir viva la consciència del llinatge. Aquesta memòria no és estàtica, sinó que es transforma amb el temps, s’adapta a les necessitats del present i es projecta cap al futur. En aquest sentit, els llinatges de Llueca i Juesas exemplifiquen com la identitat familiar pot esdevenir un espai de resistència cultural, de reivindicació del territori i de construcció d’un relat col·lectiu compartit.

L’estudi dels cognoms també permet analitzar les relacions entre identitat i territori. En el cas valencià, el territori no és només un espai físic, sinó també un espai simbòlic carregat de significats històrics, lingüístics i culturals. Els llinatges de Llueca i Juesas, arrelats en comarques amb una forta personalitat històrica, reflecteixen aquesta interacció entre família i paisatge. Les muntanyes, els rius, les hortes i els pobles han configurat la vida quotidiana de les famílies, i alhora han estat configurats per elles. Aquesta relació bidireccional entre persones i territori és essencial per entendre la persistència dels cognoms i la seua capacitat de generar identitat.

En l’actualitat, l’interés per la genealogia i per la recuperació de la memòria familiar ha experimentat un creixement notable. Aquest interés respon a diverses motivacions, com la necessitat de comprendre els orígens personals, la voluntat de preservar la memòria col·lectiva o la curiositat per les connexions entre passat i present. En aquest context, els llinatges de Llueca i Juesas ofereixen un camp d’estudi ric i divers, que permet explorar processos històrics de llarga durada i alhora connectar-los amb experiències contemporànies.

La recerca sobre aquests llinatges també pot contribuir a reforçar la identitat local i a promoure iniciatives de divulgació patrimonial. En municipis com Sagunt, on la memòria històrica és un element central de la vida cultural, la recuperació dels llinatges pot esdevenir una eina per enfortir el sentiment de pertinença, per reivindicar la diversitat interna de la comunitat i per construir relats inclusius que integren totes les persones que formen part del teixit social. Aquesta perspectiva inclusiva és especialment rellevant en un context en què la identitat es construeix de manera plural, oberta i dinàmica.

Des d’una perspectiva metodològica, l’estudi dels llinatges de Llueca i Juesas requereix una combinació de fonts i tècniques. Les fonts documentals, com els llibres parroquials, els protocols notarials, els censos i els arxius municipals, són essencials per reconstruir la genealogia i per identificar les línies de continuïtat i discontinuïtat. La memòria oral, per la seua banda, aporta informació sobre les experiències quotidianes, les relacions familiars i els valors transmesos al llarg del temps. L’anàlisi sociològica i antropològica permet contextualitzar aquestes dades i interpretar-les en relació amb els processos històrics més amplis.

En conclusió, els llinatges de Llueca i Juesas constitueixen un exemple valuós de com els cognoms poden esdevenir una finestra privilegiada per comprendre la història, la identitat i la cultura valencianes. La seua evolució al llarg dels segles, la seua presència en diverses comarques i la seua capacitat de generar memòria i cohesió social els converteixen en objectes d’estudi rellevants tant per a la recerca acadèmica com per a la construcció de relats col·lectius inclusius. En un moment en què la societat valenciana reivindica la seua diversitat, la seua llengua i el seu patrimoni, l’estudi d’aquests llinatges contribueix a reforçar la consciència d’un passat compartit i a projectar-lo cap a un futur en què la identitat siga un espai d’encontre, de respecte i d’esperança.

llegir més

Cap d’Any: temps de fer balanç, temps de plantar cara ^

Hi ha qui diu que el Cap d’Any és només una excusa per a fer festa, per a vestir-se de gala, per a brindar amb cava i per a menjar raïm a colp de campanada. Hi ha qui el viu com un ritual repetitiu, com una nit més dins del calendari, com una celebració buida de significat. Però per a moltes persones, este moment és molt més que això. És una frontera simbòlica entre el que hem sigut i el que volem ser. És una oportunitat per a mirar-nos als ulls, per a reconéixer les ferides, per a celebrar les victòries, per a plorar el que ja no està, i sobretot, per a decidir com volem caminar cap al futur.

El Cap d’Any és un crit silenciós que ens convida a parar, a escoltar-nos, a fer balanç. I en eixe balanç, inevitablement, apareixen les injustícies que hem patit, les lluites que hem encetat, les esperances que encara resistixen. Perquè no podem parlar del pas del temps sense parlar del que ens ha marcat, del que ens ha fet créixer, del que ens ha fet mal. I és en eixa reflexió on naix la reivindicació, on el desig de canvi es transforma en compromís.

Vivim en un món que sovint ens obliga a córrer, a produir, a competir. Un món que invisibilitza les cures, que menysté la diversitat, que margina les veus dissidents. Un món que, massa vegades, ens fa sentir que no som prou, que no encaixem, que no mereixem. I és precisament en el Cap d’Any on podem alçar la veu i dir que ja n’hi ha prou. Que volem un món més just, més amable, més inclusiu. Que volem relacions basades en el respecte, en l’empatia, en la tendresa. Que volem espais on totes les persones puguen ser, puguen estimar, puguen viure amb dignitat.

El Cap d’Any és també un moment per a recordar. Per a fer memòria de les persones que ens han deixat, de les que han lluitat abans que nosaltres, de les que han obert camins. És un moment per a agrair, per a reconéixer, per a honorar. Perquè sense memòria no hi ha futur. Perquè cada pas que fem està construït sobre les petjades de qui ens ha precedit. I en eixa memòria, també hi ha dolor, també hi ha absències, també hi ha silencis. Però són silencis que parlen, que ens interpel·len, que ens demanen que no oblidem.

I enmig de tot això, el Cap d’Any és també una festa. Una festa que pot ser íntima o multitudinària, sorollosa o serena, tradicional o alternativa. Però hauria de ser, sobretot, una festa que ens connecte amb el que som, amb el que volem ser. Una festa que celebre la vida, que celebre la resistència, que celebre l’amor. Una festa que no excloga, que no jutge, que no impose. Una festa que ens abrace, que ens cuide, que ens inspire.

Per això, este Cap d’Any, més enllà dels brindis i dels desitjos, cal que ens preguntem què volem canviar. Què volem defensar. Què volem construir. Cal que ens mirem amb honestedat, que reconeguem les nostres contradiccions, que ens comprometem amb allò que ens mou. Cal que deixem de banda les aparences, les presses, les exigències absurdes. Cal que ens donem permís per a sentir, per a descansar, per a sanar.

I cal, sobretot, que ens unim. Que deixem de competir i comencem a cooperar. Que deixem de jutjar i comencem a comprendre. Que deixem de tancar-nos i comencem a obrir-nos. Perquè el món que volem no es construirà des de la solitud, sinó des de la comunitat. Des de la solidaritat. Des de la sororitat. Des de l’afecte compartit.

Este Cap d’Any, reivindiquem el dret a ser. A ser com som, amb les nostres llums i les nostres ombres. Reivindiquem el dret a estimar sense por, a viure sense culpa, a somiar sense límits. Reivindiquem el dret a una vida plena, digna, lliure. I ho fem des de la paraula, des del gest, des de la mirada. Ho fem des de la festa, des del dol, des de la memòria. Ho fem des de la convicció que un altre món és possible, i que el podem començar a construir des d’ara, des d’ací, des de nosaltres.

Perquè cada Cap d’Any és una porta. Una porta que s’obri cap a l’esperança, cap a la transformació, cap a la utopia. I tenim el dret —i el deure— de travessar-la amb coratge, amb alegria, amb rebel·lia. Perquè el futur no està escrit, i som nosaltres qui el podem escriure. Amb cada decisió, amb cada acció, amb cada somni.

Així que, quan sonen les campanades, quan el rellotge marque la mitjanit, quan el cel s’ompliga de llums i de desitjos, recordem que no estem soles. Que som part d’un teixit, d’una xarxa, d’un moviment. Que som llavor de canvi, espurna de revolució, abraçada de vida. I brindem, sí. Però brindem per tot allò que volem defensar. Brindem per les persones que ens inspiren. Brindem per les causes que ens mouen. Brindem per la tendresa, per la justícia, per la llibertat.

Perquè el Cap d’Any no és només un final. És, sobretot, un principi. I cada principi és una oportunitat. Una oportunitat per a ser més valentes, més conscients, més compromeses. Una oportunitat per a fer del món un lloc millor. I eixa oportunitat comença ara. Comença amb tu. Comença amb nosaltres.

llegir més

Si la nostra vida fora una pel·lícula de Bollywood? ^

Imaginem per un moment que el món que coneixem es transforma. Que els carrers de València, de Castelló, d’Alacant, es convertixen en escenaris de pel·lícules vibrants, plenes de color, música i emocions desbordades. Que cada dia comença amb una cançó, que cada conflicte es resol amb una dansa, que cada amor és etern i cada llàgrima té banda sonora. Imaginem que vivim dins d’una pel·lícula de Bollywood.

Bollywood, la indústria cinematogràfica de Bombai, és molt més que un conjunt de pel·lícules en hindi. És una forma de veure el món, una estètica, una filosofia vital. Les seues produccions són conegudes per la seua capacitat de combinar drama, comèdia, acció, amor i crítica social en un mateix relat, tot embolicat en coreografies espectaculars i melodies que s’enganxen a l’ànima.

Si la nostra vida es regira com una pel·lícula hindú, el primer que canviaria seria el ritme. Ja no caminaríem, sinó que ballaríem. Les reunions de treball es convertirien en números musicals, les discussions familiars en duets dramàtics, les festes en explosions de color. El temps deixaria de ser lineal per convertir-se en una successió de moments intensos, on cada emoció es viu al màxim.

Però no tot seria superficial. El cinema de Bollywood, malgrat la seua fama de melodramàtic, és profundament compromés amb la realitat social. Moltes pel·lícules denuncien la corrupció, la desigualtat, la violència de gènere, la discriminació per classe o religió. Si visquérem dins d’una pel·lícula hindú, la nostra vida estaria plena de moments de rebel·lia, de lluita per la justícia, de solidaritat entre persones diverses. Seríem protagonistes d’històries que no només busquen entretenir, sinó transformar.

A més, en aquest món bollywoodià, l’amor seria omnipresent. Però no un amor superficial, sinó un amor que desafia normes, que trenca barreres, que s’enfronta a l’adversitat. Les relacions no serien només romàntiques, sinó també familiars, d’amistat, de comunitat. Cada gest d’afecte tindria una coreografia, cada mirada una cançó, cada abraçada un significat profund.

També canviarien les nostres formes de comunicar-nos. En lloc de missatges breus i correus electrònics, ens expressaríem amb metàfores, amb poesia, amb gestos teatrals. La paraula seria sagrada, el silenci significatiu, el crit una declaració. Aprendríem a escoltar amb el cor, a parlar amb l’ànima, a entendre amb el cos.

I què dir de la moda? Els carrers s’omplirien de teles brillants, de saris acolorits, de vestits amb pedreria. Cada persona seria una obra d’art en moviment. La roba no seria només funcional, sinó expressió de l’estat d’ànim, del moment vital, de la identitat. Les tendències no vindrien de les passarel·les, sinó de les emocions.

Però també hauríem d’aprendre a conviure amb el drama. En les pel·lícules de Bollywood, les emocions són extremes: l’alegria és eufòrica, la tristesa devastadora, la ràbia incendiària. Això ens obligaria a ser més conscients del que sentim, a donar-li espai a les emocions, a no reprimir-les. Seríem més vulnerables, però també més valents.

La música seria el fil conductor de la nostra existència. Cada moment tindria la seua banda sonora, cada decisió un ritme, cada record una melodia. Aprendríem a ballar amb la vida, a cantar les nostres esperances, a fer del soroll una harmonia. La música ens uniria, ens consolaria, ens inspiraria.

I enmig de tot això, la comunitat seria fonamental. Les pel·lícules hindús solen mostrar famílies extenses, barris units, amistats incondicionals. Si visquérem dins d’una pel·lícula de Bollywood, la solitud seria una excepció. Tindríem sempre algú al costat, algú que ens escolta, que ens acompanya, que ens sosté. La vida seria col·lectiva, compartida, celebrada.

Però també hauríem de fer front als antagonistes. En cada pel·lícula hi ha qui representa el poder corrupte, la intolerància, la violència. I nosaltres, com a protagonistes, hauríem de plantar cara, amb coratge, amb dignitat, amb creativitat. La lluita seria part de la trama, però també part del creixement.

En aquest món, les persones amb diversitat funcional, les persones migrades, les persones LGTBI, les persones majors, les criatures, tindrien un paper central. No serien secundàries, sinó protagonistes. Les seues històries serien contades amb respecte, amb sensibilitat, amb empatia. La inclusió no seria un objectiu, sinó una realitat.

I el final? Sempre hi ha un final en les pel·lícules de Bollywood. Però no sempre és feliç. A vegades és obert, a vegades és tràgic, a vegades és esperançador. El que importa no és com acaba, sinó com es viu. La vida, dins d’una pel·lícula hindú, seria una aventura, una travessia, una dansa.

Potser no podem transformar el món en una pel·lícula de Bollywood. Però sí que podem aprendre d’eixe esperit. Podem viure amb més intensitat, amb més consciència, amb més alegria. Podem fer de cada dia una escena memorable, de cada relació una història d’amor, de cada repte una oportunitat per créixer.

Bollywood ens ensenya que la vida pot ser art, que l’art pot ser vida, que les emocions són poderoses, que la comunitat és essencial, que la diversitat és bella. I si, per un moment, decidim ballar enmig del carrer, cantar enmig del silenci, estimar sense por, potser estarem vivint, encara que siga un poc, dins d’una pel·lícula hindú.

llegir més

Una oda al molinet més universal ^

Hi ha dies mundials per a tot: el del gat, el de la pizza, el de l’abraçada i fins i tot el del silenci (que, curiosament, ningú celebra en veu baixa). Però entre tots eixos dies gloriosos, n’hi ha un que destaca per la seua picardia, literalment: el Dia Mundial del Pimentero. Sí, sí, el pimentero, eixe artefacte que pareix innocent però que pot transformar una trista ensalada en una explosió de sabor i esternuts.

L’origen d’aquesta efemèride es remunta a l’any 1970, quan un grup de persones —que probablement tenien molt de temps lliure i una passió desbordada per les espècies— decidí que ja era hora de reconéixer el valor d’aquest invent. Perquè, siguem sincers, què seria del món sense el pimentero? Un lloc més insípid, més avorrit, més... sense gràcia.

Imaginem per un moment la reunió fundacional: un saló discret, una taula plena de plats sense condimentar, i un senyor amb ulleres que, alçant un pimentero com si fora l’espasa d’Excalibur, proclamà: “A partir d’ara, cada 1 de març (o el dia que siga, que tampoc ho tenim clar), celebrarem el Dia Mundial del Pimentero!” I tots aplaudiren, esternudaren, i brindaren amb caldo de verdures.

El pimentero no és només un utensili de cuina. És un símbol de rebel·lia contra el menjar insípid. És l’arma secreta de les iaies quan volen donar-li caràcter al guisat. És el protagonista silenciós de les taules de restaurant, sempre al costat del saler, però amb més personalitat. El saler és conformista, dóna sal i ja està. El pimentero, en canvi, et fa treballar: has de girar-lo, fer força, i a vegades et deixa la mà com si haguera estat en el gimnàs.

I no parlem del pimentero automàtic, eixe que funciona amb piles i fa soroll com si estiguera molent diamants. Un invent modern que ha dividit famílies: els tradicionals defensen el gir manual com a acte d’amor culinari, mentre que els tecnològics abracen la comoditat del botó. Però tots coincideixen en una cosa: el pimentero és imprescindible.

Ara bé, el Dia Mundial del Pimentero no és només per a cuiners i cuineres. És per a totes aquelles persones que han viscut el drama de no trobar-lo en la taula, que han hagut de demanar-lo al cambrer amb cara de súplica, que han confós el pimentero amb el molinet de sal i han acabat amb un plat que pareixia una trampa per a caragols.

També és un dia per recordar aquells moments en què el pimentero ha sigut protagonista de situacions absurdes: com quan algú el gira massa fort i el tap es desprén, deixant una muntanya de pebre sobre el plat. O quan el molinet fa un soroll estrany i et mires al voltant pensant que ha començat una revolta de condiments.

Però el més bonic del Dia Mundial del Pimentero és que ens uneix. No importa si eres de paella o de fideuà, de carn o de tofu: el pimentero és democràtic, no discrimina, no jutja. Només demana que el gires amb amor i que el deixes en pau quan ja ha fet la seua faena.

Així que, estimades persones del món, celebrem aquest dia com cal. Posem el pimentero al centre de la taula, fem-li una reverència, i recordem que, en un món ple de notícies picants, el pimentero és l’únic que ens fa esternudar amb alegria. I si algú et diu que això és una tonteria, només has de contestar: “Tu no has tastat un plat amb pebre acabat de moldre.”

Feliç Dia Mundial del Pimentero! Que la força del molinet t’acompanye.

llegir més

Els Sants Innocents i la innocència perduda: una reflexió crítica sobre la societat actual ^

Cada 28 de desembre, la tradició ens convida a fer bromes, a riure’ns de la vida i a recordar, amb una certa ironia, aquells infants que foren víctimes de la crueltat d’un poder despòtic. El Dia dels Sants Innocents, amb arrels cristianes i paganes, ens parla d’una matança ordenada pel rei Herodes, qui, per por de perdre el seu tron, decidí eliminar tots els xiquets menors de dos anys. Aquell acte atroç, narrat en l’Evangeli segons Mateu, ha esdevingut símbol de la innocència vulnerada, de la injustícia institucionalitzada i del sofriment silenciat.

Però, si mirem al nostre voltant, si observem amb ulls crítics la realitat que ens envolta, no podem evitar preguntar-nos: qui són els sants innocents d’avui? Qui pateix les decisions d’un sistema que, com Herodes, actua per protegir els seus privilegis? Qui són les víctimes de les bromes que ja no fan gràcia, dels enganys que perpetuen desigualtats, dels silencis que condemnen?

Vivim en una societat que ha perdut gran part de la seua innocència. No perquè haja madurat, sinó perquè ha normalitzat la injustícia. Els infants d’ara no són degollats per un rei, però sí que són víctimes d’un sistema educatiu que no sempre garanteix igualtat d’oportunitats, d’una sanitat que no arriba a tots els racons, d’unes polítiques que obliden les persones amb diversitat funcional, les famílies vulnerables, les persones migrades. La innocència d’avui és la de qui confia en les institucions i rep indiferència.

Els sants innocents d’ara són aquelles persones que viuen en la precarietat, que treballen sense contracte, que no poden accedir a una vivenda digna, que pateixen violència estructural. Són les dones que han de lluitar cada dia per ser escoltades, les persones trans que són qüestionades en la seua identitat, les persones majors que viuen en la soledat. Són els qui no tenen veu en els mitjans, els qui són invisibles per a les estadístiques, els qui no caben en els discursos oficials.

La broma del 28 de desembre, que abans servia per subvertir l’ordre establit, per donar la volta a les jerarquies, s’ha convertit en una caricatura buida. Ja no és una eina de crítica, sinó un entreteniment superficial. I això és simptomàtic d’una societat que ha perdut la capacitat de riure’s de si mateixa amb intel·ligència, que ha oblidat que l’humor pot ser revolucionari, que pot ser denúncia, que pot ser esperança.

En canvi, el que abunda són les bromes que perpetuen estereotips, que ridiculitzen la diferència, que reforcen el masclisme, el racisme, la LGTBIfòbia. Bromes que no fan riure, sinó que fan mal. Bromes que són còmplices d’un sistema que exclou, que margina, que castiga. I ací és on cal alçar la veu, on cal reivindicar un humor que siga inclusiu, que siga respectuós, que siga transformador.

Els sants innocents d’ahir morien per la por d’un poder que no acceptava el canvi. Els d’avui pateixen per la por d’una societat que no vol mirar-se al mirall, que no vol reconéixer les seues contradiccions, que prefereix la comoditat de la ignorància. Però la innocència no ha de ser sinònim de vulnerabilitat. Pot ser força, pot ser resistència, pot ser lluita.

Per això, cal recuperar el sentit profund del Dia dels Sants Innocents. No com una jornada de bromes sense substància, sinó com una oportunitat per reflexionar sobre les injustícies que encara ens travessen. Cal recordar que la innocència no és només cosa de criatures, sinó de totes aquelles persones que confien en un món millor, que creuen en la justícia, que esperen un futur més digne.

I cal denunciar que, com Herodes, hi ha qui utilitza el poder per protegir-se, per perpetuar privilegis, per silenciar dissidències. Hi ha qui tem el canvi, qui tem la diversitat, qui tem la llibertat. I davant d’això, no podem callar. No podem ser còmplices. No podem ser espectadors.

La societat actual necessita una revolta de la innocència. Una revolta que pose en qüestió les estructures que generen desigualtat, que denuncie les violències invisibles, que reclame drets per a totes les persones. Una revolta que recupere l’esperit crític, que transforme el dolor en acció, que convertisca la vulnerabilitat en força col·lectiva.

Els sants innocents d’avui no han de ser víctimes. Han de ser protagonistes. Han de ser agents de canvi. Han de ser la veu que trenca el silenci, el gest que desmunta el sistema, la mirada que revela la veritat. I per això, cal escoltar-los, cal donar-los espai, cal reconéixer-los.

En aquest sentit, el paper dels mitjans de comunicació, de l’educació, de la cultura, és fonamental. No podem permetre que la innocència siga manipulada, que siga utilitzada com a excusa per perpetuar l’ordre establit. Cal una pedagogia de la justícia, una cultura de la inclusió, una comunicació que done veu als qui no en tenen.

I també cal una política que estiga al servei de les persones, que no siga una broma pesada, que no jugue amb les esperances de la gent. Una política que reconega els sants innocents d’avui, que els protegisca, que els empodere. Una política que no tinga por del canvi, que abrace la diversitat, que construïsca ponts.

Perquè la innocència no és debilitat. És dignitat. És confiança. És esperança. I això és el que cal reivindicar. No només el 28 de desembre, sinó cada dia. Cada vegada que veiem una injustícia, cada vegada que escoltem una broma ofensiva, cada vegada que sentim que el sistema ens exclou.

Els sants innocents d’ahir ens recorden que el poder pot ser cruel. Els d’avui ens conviden a transformar-lo. A fer-lo més humà, més just, més inclusiu. A construir una societat on la innocència no siga sinònim de sofriment, sinó de possibilitat.

I això només serà possible si deixem de riure’ns de la diferència, si deixem de fer bromes que fan mal, si comencem a construir un humor que abrace, que cuide, que transforme. Un humor que siga eina de resistència, de denúncia, de esperança.

Perquè la innocència no ha de morir. Ha de renàixer. Ha de ser llavor de futur. Ha de ser crit de justícia. Ha de ser somni compartit.

I en aquest somni, totes i tots tenim un paper. Totes i tots podem ser sants innocents. No com a víctimes, sinó com a agents de canvi. Com a persones que creuen en un món millor. Com a veus que no callen. Com a mirades que no s’acovardeixen.

Perquè la innocència és força. I la força, quan és col·lectiva, pot transformar-ho tot.

llegir més