Trencaclosques ^

Un trencaclosques és molt més que un joc de taula. És una metàfora potentíssima de com entenem el món, de com construïm comunitat i de com afrontem els reptes col·lectius. Quan parlem d’un trencaclosques, parlem d’un procés que combina paciència, mirada ampla, intuïció i capacitat d’encaixar diferències. I, al mateix temps, parlem d’una fragilitat: qualsevol peça que falta, qualsevol peça mal col·locada, altera el conjunt.

En realitat, cada municipi, cada barri, cada col·lectiu funciona com un trencaclosques. I la política local, la convivència i fins i tot la identitat compartida depenen de com som capaces d’ordenar eixes peces, de donar-los sentit i de reconéixer que totes són necessàries, fins i tot les que a primera vista semblen insignificants.

El trencaclosques com a manera d’entendre la vida col·lectiva

Quan obrim una caixa d’un trencaclosques, el primer que veiem és caos. Peces soltes, colors dispersos, formes que no entenem. Però sabem que, si insistim, si mirem amb atenció, si busquem patrons, acabarà apareixent una imatge completa. La vida municipal funciona igual. Les necessitats de la gent, els conflictes, les oportunitats, les urgències, les emocions… tot arriba desordenat. I la tasca de l’administració, de les entitats i de la ciutadania és precisament ordenar-ho, donar-li forma, construir un relat que funcione.

El trencaclosques ens recorda que no hi ha solucions immediates. Que cal temps. Que cal escoltar. Que cal provar, equivocar-se i tornar a provar. I que, sobretot, cal tindre una visió global: si només mirem una peça, no entendrem res. Si només mirem el conjunt, tampoc sabrem per on començar.

Cada peça importa

Una de les grans lliçons del trencaclosques és que totes les peces són imprescindibles. No n’hi ha cap que sobre. No n’hi ha cap que siga més important que una altra. Una peça xicoteta, aparentment insignificant, pot ser la clau per a completar la imatge. I una peça que falta pot fer impossible acabar el conjunt.

A escala municipal, això és fonamental. Cada persona, cada barri, cada col·lectiu, cada necessitat és una peça. I quan una peça queda fora —perquè no se l’escolta, perquè no se li dona espai, perquè no se li reconeix el valor— el trencaclosques queda incomplet. La ciutat perd coherència. La comunitat perd força.

La política local hauria de funcionar així: no com una lluita per veure quina peça domina, sinó com un procés per assegurar que totes encaixen. Que totes tenen lloc. Que totes aporten.

L’art de buscar encaixos

Fer un trencaclosques és un exercici d’observació. Mirem colors, formes, textures. Busquem coincidències. Ens fixem en detalls que, al principi, semblaven irrellevants. I, de sobte, una peça encaixa. I després una altra. I una altra. I la imatge comença a aparéixer.

En la gestió municipal passa exactament el mateix. Les solucions no solen vindre d’una idea genial, sinó de la capacitat de connectar elements que ja existien. Una entitat que treballa en joventut i una altra que treballa en cultura. Un barri que necessita espais i un edifici municipal infrautilitzat. Una problemàtica social i un grup de persones disposades a implicar-se. Quan estes peces es troben, quan algú té la mirada suficientment ampla per a veure l’encaix, el municipi avança.

La paciència com a virtut política

Vivim en un temps d’immediatesa. Tot ha de ser ràpid, visible, impactant. Però els trencaclosques ens recorden que les coses importants necessiten temps. Que no es poden forçar. Que no es poden improvisar. Que cal perseverar.

La política local, si vol ser transformadora, ha d’assumir esta lògica. No es pot construir una ciutat cohesionada a base de titulars. No es pot generar convivència amb presses. No es pot crear comunitat sense temps per a escoltar, per a provar, per a rectificar.

El trencaclosques ens ensenya que la paciència no és passivitat. És constància. És compromís. És la voluntat de no abandonar encara que el procés siga lent.

Quan una peça no encaixa

Totes les persones que han fet un trencaclosques han viscut eixe moment de frustració: una peça que sembla que hauria d’encaixar, però no ho fa. I insistim. I provem. I tornem a provar. Fins que entenem que no és la peça correcta.

En política local també passa. Hi ha projectes que no funcionen. Hi ha decisions que no donen el resultat esperat. Hi ha iniciatives que, per molt que insistim, no acaben d’encaixar amb la realitat del municipi. I cal saber reconéixer-ho. Cal saber rectificar. Cal saber buscar una altra peça.

La humilitat és una part essencial del trencaclosques. I també de la gestió pública.

El moment final: quan la imatge apareix

Hi ha un instant màgic en qualsevol trencaclosques: aquell moment en què, de sobte, la imatge completa es revela. Tot cobra sentit. Tot el temps invertit, totes les proves, totes les errades, tot el caos inicial es transforma en una imatge coherent.

En un municipi, eixe moment arriba quan un projecte es consolida, quan una comunitat es reconeix, quan una política pública comença a donar fruits, quan la gent sent que forma part d’alguna cosa més gran. És un moment que no sempre és visible, que no sempre té foto, però que transforma.

El trencaclosques com a compromís col·lectiu

Un trencaclosques no es fa a soles. O, almenys, no hauria de fer-se a soles. Quan diverses persones treballen juntes, el procés és més ràpid, més ric, més creatiu. Cadascú veu coses que l’altra no veu. Cadascú aporta una mirada diferent. I el resultat és millor.

Així hauria de funcionar la política local: com un trencaclosques compartit. On l’ajuntament, les entitats, els comerços, les escoles, els clubs esportius i la ciutadania treballen juntes per a construir una imatge comuna. Una ciutat que tinga sentit. Una comunitat que s’entenga. Un futur que il·lusione.

Conclusió: el trencaclosques com a manera de fer

Parlar del trencaclosques és parlar de nosaltres. De com vivim, de com ens organitzem, de com ens relacionem. És una metàfora que ens recorda que la vida col·lectiva és complexa, però també preciosa. Que cada peça importa. Que cada persona aporta. Que cada gest suma.

I que, si som capaces de mirar amb atenció, de tindre paciència i de treballar juntes, el trencaclosques sempre acaba encaixant.

llegir més

100 anys de Joaquín Michavila: l’abstracció que ens explica com a poble ^

Hi ha artistes que passen per la història de l’art com una anotació més, i n’hi ha d’altres que es queden incrustats en la memòria col·lectiva d’un territori fins al punt de convertir-se en una mena de brúixola emocional. Joaquín Ximo Michavila Asensi, nascut a l’Alcora el 1926 i arrelat durant dècades a Albalat dels Tarongers, és un d’aquests creadors que no sols transformen el llenguatge plàstic, sinó que també ajuden a entendre qui som i com hem arribat fins ací. La seua trajectòria, que va del realisme contingut a una abstracció lírica i estructural, és també la història d’un País Valencià que buscava aire, modernitat i una manera pròpia de mirar el món després de temps difícils.

Els seus primers anys transcorren entre l’Alcora i València, on la família s’instal·la el 1932. Allí estudia Magisteri i Belles Arts, i allí comença a construir una mirada que, amb el temps, esdevindrà una de les més sòlides i personals de l’art valencià contemporani. El 1953 exposa per primera vegada en solitari i s’integra en el Grupo de los Siete, un col·lectiu que volia trencar amb l’immobilisme estètic de la postguerra. Més endavant formarà part del Grup Parpalló, que connectarà València amb les avantguardes europees i reivindicarà una modernitat mediterrània, lluminosa i intel·ligent.

Una breu estada a Itàlia el 1957 marca un punt d’inflexió. Abandona bodegons i paisatges i s’endinsa en l’abstracció, no com un gest de moda, sinó com una necessitat interior. L’abstracció li permet alliberar-se de la representació literal i explorar l’essència del color, la llum i l’espai. A partir d’ací, la seua obra esdevé un diàleg constant entre estructura i emoció, entre geometria i lirisme, entre rigor i intuïció. Participa en exposicions internacionals a Prato i Pistoria, i és seleccionat per a la Biennal de São Paulo, un reconeixement que confirma la seua projecció més enllà de les nostres fronteres.

La docència ocupa un lloc central en la seua vida. Com a catedràtic de dibuix de l’Escola Universitària del Magisteri i professor de la Facultat de Belles Arts, influeix generacions d’artistes i professionals de l’educació. La seua manera d’ensenyar és coherent amb la seua manera de pintar: oberta, rigorosa, sensible. No busca imitacions, sinó persones capaces de trobar la seua pròpia veu. Aquesta actitud explica l’estima profunda que li tenien moltes de les persones que van passar per les seues classes. Com a membre i president de la Reial Acadèmia de Sant Carles, defensa una idea de cultura arrelada al territori però connectada amb el món, una cultura que no es resigna a ser perifèrica.

Una part menys coneguda però essencial de la seua trajectòria és la seua producció de vidrieres, murals i escenografies teatrals. Són obres que dialoguen amb l’arquitectura, amb la llum natural i amb la vida quotidiana de la gent. Entre aquestes aportacions destaca un gest que Sagunt recorda amb especial afecte: l’any 1992, amb motiu del V Centenari de la Confraria de la Sang, Michavila va donar el cartell commemoratiu, una peça que es convertiria en icònica i que encara hui forma part del patrimoni emocional de la ciutat. No era només un cartell; era un regal simbòlic, un pont entre la tradició i la modernitat, entre la devoció popular i la sensibilitat contemporània.

La relació de Michavila amb Sagunt i el Camp de Morvedre va molt més enllà d’aquest gest. La família estava arrelada a Albalat dels Tarongers des de feia generacions, i això creava una vinculació natural amb la ciutat. Amb el temps, aquesta relació es va fer més profunda i més conscient. Michavila va formar part de la Comissió de Patrimoni de l’Ajuntament de Sagunt, on aportava criteri, prudència i una mirada moderna però respectuosa. No era un artista distant; era un veí implicat, una persona que estimava el territori i que entenia la cultura com una responsabilitat compartida.

La presència de la seua obra a Sagunt, com el mural Luz y sol que arribà a la ciutat gràcies a la donació de la Fundació Bancaixa, reforça encara més aquesta connexió. Però més enllà de les peces físiques, el que Sagunt conserva de Michavila és una manera de mirar. Una manera de relacionar-se amb la llum, amb el paisatge, amb la memòria. Quan va morir el 2016, la ciutat va expressar un condol sincer, profund, que no es reserva per a qualsevol creador. Sagunt el sentia com a propi, i amb raó.

En el nostre territori, la memòria oral té un pes enorme. És cert que hi ha persones que recorden haver sentit històries de Michavila parlant de la guerra, de refugis, de desplaçaments. Però aquestes històries no han quedat documentades en entrevistes o biografies. Això no les invalida; simplement les situa en un altre pla, el de la memòria íntima, familiar. El que sí sabem és que la guerra va marcar tota la seua generació, i que la seua obra, sense ser política, respira una necessitat de reconstrucció, d’ordre, de llum després de la foscor.

Per què importa hui Michavila? Importa perquè ens recorda una manera de fer cultura que no es deixa arrossegar per la immediatesa ni pel soroll. Una cultura que necessita temps, profunditat, coherència. La seua obra ens parla d’un País Valencià que vol ser contemporani sense renunciar a la seua identitat. D’un territori que troba en la llum, en la geometria i en la sensibilitat mediterrània un llenguatge universal. I ens parla també d’una comarca, el Camp de Morvedre, que ha estat casa, paisatge i horitzó per a un dels grans artistes valencians del segle XX.

Entendre Michavila és entendre una part de nosaltres. De la nostra manera de mirar, de la nostra manera d’habitar el paisatge, de la nostra manera de resistir i reinventar-nos. En un temps que sovint confon soroll amb cultura, la seua obra ens convida a fer el contrari: a escoltar el silenci, a mirar amb profunditat, a construir amb coherència. I això, hui, és més necessari que mai.

llegir més

Protecció i dades ^

La protecció de dades a escala municipal s’ha convertit en un dels grans reptes de la gestió pública contemporània. No és un tema tècnic reservat a informàtiques o juristes; és una qüestió democràtica de primer ordre. Afecta la confiança de la ciutadania, la qualitat dels serveis i la legitimitat de les institucions. I, sobretot, posa damunt la taula una pregunta incòmoda però necessària: fins a quin punt els ajuntaments estan preparats per a gestionar de manera responsable la informació personal de milers de veïnes i veïns.

En un municipi, la relació entre administració i ciutadania és directa, quotidiana i molt més íntima que en altres nivells de govern. L’ajuntament sap qui viu on, quins serveis rep, quines ajudes sol·licita, quines activitats practica, quines queixes presenta, quins impostos paga i fins i tot quins problemes familiars o socials poden haver motivat una intervenció dels serveis socials. És una quantitat d’informació enorme, sensible i, en molts casos, vulnerable.

Per això, parlar de protecció de dades en l’àmbit municipal no és només parlar de complir la llei. És parlar de cuidar la gent. De respectar-la. De garantir que la informació que confia a la seua administració no es convertirà en un risc, en una filtració o en un mal ús.

La cultura de la dada: un repte pendent

Molts ajuntaments han avançat en digitalització, però no sempre han avançat en cultura de la protecció de dades. S’han implantat portals de tràmits, aplicacions mòbils, sistemes de cita prèvia, sensors urbans, càmeres de seguretat, plataformes de participació i eines de gestió interna. Tot això genera dades. I les dades, si no es gestionen bé, poden convertir-se en un problema.

La qüestió clau és que la protecció de dades no és només una obligació legal, sinó una manera de treballar. Implica formar el personal, revisar processos, limitar accessos, establir protocols, auditar sistemes i, sobretot, assumir que no tot el que és tècnicament possible és èticament acceptable.

Un ajuntament pot tindre la capacitat de creuar dades de padró, serveis socials i policia local. Però ha de fer-ho? I si ho fa, amb quines garanties? Qui supervisa? Qui controla? Qui decideix?

El RGPD com a brúixola, no com a excusa

El Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) ha marcat un abans i un després. Però massa sovint s’utilitza com a escut per a justificar silencis, opacitats o decisions poc transparents. La protecció de dades no ha de ser una excusa per a no informar, sinó un marc per a informar millor. No ha de ser un mur, sinó una guia.

Quan un ajuntament diu “no podem donar esta informació per protecció de dades”, cal preguntar-se si és realment així o si s’està utilitzant la normativa per a evitar donar explicacions. La protecció de dades no impedeix la transparència; la regula. No impedeix la participació; la fa més segura. No impedeix la comunicació; la fa més responsable.

El factor humà: el punt més feble

La majoria de vulneracions de dades no provenen de grans atacs informàtics, sinó d’errors humans. Un correu enviat a qui no tocava. Un document imprés i oblidat en una sala. Una carpeta compartida sense restriccions. Una contrasenya massa simple. Un expedient obert en una pantalla visible per a qualsevol persona que passe pel despatx.

Per això, la formació del personal municipal és clau. No n’hi ha prou amb tindre un Delegat o Delegada de Protecció de Dades. Cal que tota la plantilla entenga què significa gestionar informació sensible. Cal que assumisca que cada dada és una responsabilitat. I cal que l’ajuntament invertisca en formació contínua, en protocols clars i en una cultura organitzativa que valore la prudència.

La confiança ciutadana: un bé fràgil

Quan una persona entrega les seues dades a l’ajuntament, ho fa perquè confia. Confia que l’administració les utilitzarà per a millorar la seua vida, no per a complicar-la. Confia que no es filtraran. Confia que no es faran servir per a discriminar-la. Confia que no acabaran en mans de qui no toca.

La confiança és un bé fràgil. Una sola filtració pot trencar-la. Un sol error pot generar un dany irreparable. I quan la confiança es trenca, no només es danya la imatge de l’ajuntament; es danya la relació entre institució i ciutadania. I sense eixa relació, la democràcia local es debilita.

La temptació del control

Els ajuntaments, com qualsevol altra administració, poden caure en la temptació de controlar més del que cal. Les noves tecnologies ho faciliten: càmeres intel·ligents, sensors, sistemes de reconeixement, plataformes de seguiment. Però que siga possible no vol dir que siga legítim.

La protecció de dades és també un fre a la deriva cap a una ciutat vigilada. És un recordatori que la seguretat no pot justificar-ho tot. Que la privacitat és un dret fonamental. Que la llibertat de moviments, d’expressió i d’organització depén també de no sentir-se observada constantment.

Cap a una protecció de dades municipal que siga real, no només formal

Un ajuntament que vol fer bé les coses hauria d’assumir la protecció de dades com una política pública transversal. No com un tràmit. No com un document que es guarda en un calaix. Sinó com una manera de governar.

Això implica:

- revisar tots els processos administratius amb mirada crítica  

- limitar l’accés a la informació només a qui realment la necessita  

- garantir que cada nova eina digital incorpore el principi de minimització  

- explicar a la ciutadania què es fa amb les seues dades i per què  

- establir mecanismes de supervisió independents  

- fomentar una cultura interna de responsabilitat i prudència  

Perquè la protecció de dades no és només complir la llei. És protegir persones. És garantir drets. És construir una administració que tracta la informació amb el mateix respecte amb què hauria de tractar cada veïna i cada veí.

Conclusió: la dada com a espai de democràcia

En un món on les dades són poder, els ajuntaments tenen una responsabilitat enorme. Poden utilitzar-les per a millorar serveis, per a planificar millor, per a fer la ciutat més habitable. Però també poden, si no van amb compte, convertir-se en espais de risc, de vulnerabilitat o de control excessiu.

La protecció de dades és, en realitat, una forma de democràcia. Una manera de dir: la informació és vostra, no nostra. Una manera de garantir que l’administració està al servei de la ciutadania, i no al revés. Una manera de construir confiança, respecte i proximitat.

I en un moment en què la digitalització avança a tota velocitat, els ajuntaments tenen l’oportunitat —i l’obligació— de demostrar que es pot innovar sense renunciar als drets. Que es pot modernitzar sense perdre l’ètica. Que es pot gestionar dades sense oblidar que darrere de cada dada hi ha una persona.

llegir més

Coeduquem ^

Hi ha moments en què una societat es juga molt més que un debat tècnic o una discrepància administrativa. Hi ha moments en què el que està en joc és el model de convivència que volem, la manera com eduquem les nostres criatures, la forma com entenem la igualtat i la llibertat, i fins i tot la dignitat amb què afrontem les violències que travessen les escoles i els instituts. El debat obert arran del Decret 193/2025 de convivència educativa és un d’eixos moments. No és una discussió menor, ni un simple ajust normatiu. És una disputa profunda sobre quin futur volem construir i, sobretot, sobre a qui estem disposades a escoltar i protegir.

Quan parlem de convivència escolar, no parlem d’una paraula neutra. Parlem de poder. Parlem de qui té veu i qui no. Parlem de qui és considerat problema i qui és considerat normalitat. Parlem de com es gestionen els conflictes, però també de com es generen, de com es prevenen i de com es reparen. I sobretot parlem de quines mirades es posen al centre i quines es deixen fora. Per això és tan greu que un decret que hauria de garantir una convivència justa i igualitària haja sigut redactat sense incorporar de manera clara i contundent la perspectiva coeducadora, feminista i LGTBIQ+. Perquè quan aquesta perspectiva desapareix, no desapareix la desigualtat: es fa més forta.

La coeducació no és un caprici ideològic ni una moda pedagògica. És una necessitat democràtica. És la manera més efectiva de prevenir violències masclistes, LGTBI-fòbia, discriminacions racistes i desigualtats estructurals. És l’única forma d’educar en llibertat real, perquè només quan totes les persones poden ser qui són sense por, sense burles, sense silencis imposats, podem parlar d’una convivència autèntica. I això no s’aconsegueix amb discursos buits ni amb manuals de bones intencions. S’aconsegueix amb recursos, amb formació, amb protocols clars, amb equips de convivència que tinguen perspectiva de gènere i diversitat, i amb una aposta institucional valenta.

El Decret 193/2025, però, apunta en una direcció contrària. Redueix la coeducació a un element secundari, quasi ornamental. Dilueix la perspectiva feminista fins a fer-la irreconeixible. I, el que és més preocupant, reforça una mirada disciplinària que posa el focus en el càstig i no en la prevenció, en la sanció i no en la reparació, en la jerarquia i no en la corresponsabilitat. És un decret que sembla més preocupat per controlar que per educar, més pendent de l’ordre que de la justícia, més interessat en la imatge que en la realitat.

I la realitat és tossuda. Les dades de violència masclista entre adolescents continuen sent alarmants. Les agressions LGTBI-fòbiques no deixen d’augmentar. Les xiquetes i adolescents continuen patint assetjament per motius de gènere, d’expressió corporal, d’orientació sexual o d’identitat. Les persones trans i no binàries continuen trobant-se amb barreres, mirades de sospita i protocols insuficients. I tot això passa dins i fora de les aules, però les escoles són un espai privilegiat per transformar-ho. O per perpetuar-ho.

Quan un decret de convivència ignora aquesta realitat, el que fa és legitimar-la. Quan no incorpora la perspectiva feminista, està dient que les violències que patim les dones i les persones LGTBIQ+ no són prou importants. Quan no parla de diversitat afectivosexual i de gènere, està dient que les nostres vides són prescindibles. Quan no reforça els equips de convivència amb formació específica, està dient que la igualtat és un luxe i no un dret. I quan posa el focus en la disciplina, està dient que el problema és l’alumnat i no les estructures que generen desigualtat.

La convivència no es construeix amb por. Es construeix amb confiança. I la confiança només naix quan hi ha espais segurs, quan hi ha referents, quan hi ha protocols que funcionen, quan hi ha professorat format i empoderat, quan hi ha famílies que se senten escoltades, quan hi ha alumnat que sap que pot parlar sense ser jutjat. La convivència no és un reglament: és una cultura. I aquesta cultura només pot ser justa si és feminista i LGTBIQ+.

És especialment preocupant que el decret reduïsca el paper de les comissions d’igualtat i convivència, que fins ara havien sigut un instrument fonamental per detectar i abordar situacions de violència. Aquestes comissions no eren perfectes, però representaven un espai de treball col·lectiu, interdisciplinari i amb perspectiva de gènere. Substituir-les o buidar-les de contingut és un retrocés que pagaran les criatures més vulnerables. I quan parlem de vulnerabilitat, no parlem només de qui pateix assetjament, sinó també de qui no encaixa en la norma, de qui té un cos diferent, de qui estima diferent, de qui s’expressa diferent, de qui ve d’un altre lloc, de qui parla una altra llengua, de qui no té els privilegis que altres donen per descomptats.

La convivència escolar ha de ser un espai de resistència contra totes les formes de violència estructural. Ha de ser un lloc on les criatures aprenguen que la diversitat és una riquesa i no una amenaça. Ha de ser un espai on les xiquetes no siguen educades per a agradar, sinó per a ser lliures. On els xiquets no siguen educats per a dominar, sinó per a cuidar. On les persones no binàries i trans no hagen de justificar la seua existència. On les famílies diverses siguen reconegudes i respectades. On el feminisme no siga una paraula prohibida, sinó una brúixola.

Per això és imprescindible revisar el decret. No per caprici, no per partidisme, no per confrontació. Sinó per responsabilitat democràtica. Perquè un decret que regula la convivència escolar ha de ser un instrument de protecció, no de control. Ha de ser un instrument de llibertat, no de por. Ha de ser un instrument de justícia, no de silenci. I això només s’aconsegueix si incorpora de manera explícita la perspectiva feminista i LGTBIQ+.

Algunes veus diran que la convivència no ha de ser ideològica. Però això és una fal·làcia. La convivència sempre és ideològica. Sempre respon a una manera d’entendre el món. La diferència és que la perspectiva feminista i LGTBIQ+ és l’única que posa al centre la igualtat real, la dignitat i els drets humans. L’única que no deixa ningú enrere. L’única que no es conforma amb la pau aparent, sinó que busca la justícia profunda. L’única que entén que la convivència no és absència de conflicte, sinó capacitat de gestionar-lo de manera justa i transformadora.

També hi haurà qui diga que el feminisme i la diversitat són temes que s’han de tractar a casa, no a l’escola. Però això és una altra fal·làcia. L’escola és un espai públic, i com a tal té la responsabilitat de garantir drets. No pot delegar la igualtat en la voluntat de cada família. No pot deixar la prevenció de violències en mans de la sort. No pot mirar cap a un altre costat quan una criatura pateix assetjament per ser qui és. L’escola ha de ser un espai segur per a totes les persones, no només per a les que encaixen en la norma.

La revisió del decret no és només una qüestió tècnica. És una qüestió moral. És una qüestió política en el sentit més noble de la paraula: la política que protegeix, que escolta, que transforma, que fa possible una vida digna. I és també una qüestió de memòria. Perquè no podem oblidar tot el que s’ha avançat en coeducació en les últimes dècades gràcies a l’esforç de docents, orientadores, associacions feministes, col·lectius LGTBIQ+, famílies i alumnat. No podem permetre que aquest treball siga desmantellat per una normativa que no entén la importància del que està en joc.

La convivència escolar no pot ser un camp de batalla ideològic on es juguen interessos partidistes. Ha de ser un espai de consens social, de defensa dels drets humans, de protecció de la infància i l’adolescència. I això implica escoltar les persones que treballen cada dia als centres educatius, les que coneixen la realitat de les aules, les que han vist com la coeducació salva vides, literalment. Implica escoltar les criatures que han patit assetjament i que necessiten protocols clars i equips formats. Implica escoltar les famílies que reclamen una escola segura i inclusiva. Implica escoltar les persones expertes en igualtat, en diversitat, en prevenció de violències.

Revisar el decret és un acte de valentia. És reconéixer que la convivència no es pot construir des de la por ni des de la imposició. És entendre que la igualtat no és negociable. És assumir que la diversitat és una realitat que no es pot esborrar. És apostar per una escola que eduque per a la llibertat i no per a l’obediència. És defensar un futur on les criatures cresquen sense haver d’amagar qui són.

La convivència escolar amb perspectiva coeducadora, feminista i LGTBIQ+ no és un luxe. És una necessitat urgent. És la base d’una societat més justa, més lliure i més humana. I és responsabilitat de totes les institucions garantir-la. Per això cal alçar la veu, organitzar-se, exigir la revisió del decret i defensar una escola que no retrocedisca, que no calle, que no tinga por de dir les coses pel seu nom.

Perquè la convivència no és només compartir un espai. És compartir un compromís. I el nostre compromís ha de ser amb la igualtat, amb la llibertat i amb la dignitat de totes les persones. Una convivència sense feminisme i sense perspectiva LGTBIQ+ no és convivència: és submissió. I això, com a societat, no ens ho podem permetre.

llegir més

Vergonya, indignació i una determinació absoluta a no callar més ^

Hi ha moments en què una ciutat sent un colp sec al pit. No és només una pintada. No és només una esvàstica. No és només un insult. És la prova que l’odi, quan se li deixa espai, entra sense demanar permís i intenta arrelar-se entre nosaltres.

Això és el que ha passat al Clot del Moro de Sagunt. Han aparegut missatges nazis, xenòfobs i racistes: esvàstiques, referències a Hitler, insults com “putos moros” i consignes feixistes que no haurien de tindre cabuda en cap racó del nostre poble. No és una bretolada ni una anècdota. És un avís.

I, sobretot, no és un fet aïllat.

A Sagunt ja hem vist com atacaven la mesquita del Port, la seu de Compromís per Sagunt i fins i tot escoles com l’Ausiàs March, que haurien de ser espais intocables. Qui ha patit una pintada feixista a la porta sap perfectament què significa. Sap la por que intenten provocar, la ràbia que encén i la voluntat de silenciar-te. I sap també que callar no és una opció. Nosaltres tampoc callarem.

🔍 Açò no passa per casualitat

Quan un discurs d’odi es repeteix una vegada i una altra des de tribunes públiques, quan es normalitza la xenofòbia, quan es criminalitza la diversitat i es parla de persones com si foren amenaces, el resultat és inevitable. El carrer acaba reproduint allò que alguns polítics alimenten.

Hi ha qui diu que són casos puntuals. Però quan la dreta i l’extrema dreta espanyola converteixen la diferència en un problema, quan legitimen el menyspreu, quan ridiculitzen la convivència i parlen d’“invasions” o “enemics interns”, el missatge que arriba als neonazis és clar: teniu via lliure.

I així és com acabem amb esvàstiques pintades a les escoles.

🏫 Les escoles no són el pati de jocs del feixisme

Els centres educatius són espais de pau, respecte, diversitat i futur. Són llocs on les nostres criatures aprenen a conviure, a pensar i a créixer. Convertir-los en objectiu de l’odi és una línia roja que una societat democràtica no pot permetre.

Per això, les institucions han de reaccionar amb tota la força democràtica. No amb silencis, no amb excuses, no amb relativismes. Amb acció, protecció i contundència.

---

🌿 Des de Compromís, el missatge és clar

Açò no és només una posició política. És una convicció profunda i una defensa del que som com a poble.

No consentirem l’odi.  

Defensarem la convivència.  

Plantarem cara sempre.

Perquè el feixisme no desapareix a soles. No cau per inèrcia. No retrocedeix si el deixes fer. El feixisme es combat, i el tirem nosaltres.

Amb valentia, amb fermesa i amb la força d’un poble que no vol tornar enrere. Amb la convicció que Sagunt és, i continuarà sent, una ciutat diversa, digna i orgullosa de la seua gent.

I sí: no callarem mai més.

llegir més