La soledat no desitjada ^

La soledat no desitjada és una ferida silenciosa que travessa generacions, barris i condicions socials. No és una qüestió d’edat, sinó de connexió. Pot afectar tant a una persona major que viu sola com a una jove que, envoltada de gent, no troba espais on sentir-se escoltada ni compresa. En un món cada vegada més digitalitzat, on les relacions sovint es redueixen a interaccions virtuals, la necessitat de comunitat real es fa més urgent que mai.

És en este context que el cohousing apareix com una proposta transformadora. No es tracta només de compartir un espai físic, sinó de construir una forma de vida basada en la cooperació, el respecte mutu i la solidaritat. El cohousing és una alternativa a l’individualisme que impera en moltes ciutats, una manera de recuperar el sentit de pertinença i de cuidar-nos les unes a les altres.

Imaginem un conjunt de vivendes on cada persona o família té el seu espai privat, però també zones comunes per cuinar, fer activitats, celebrar aniversaris o simplement conversar. Un lloc on les decisions es prenen de manera col·lectiva, on es fomenta la participació i es respecten les diversitats. Este model no només combat la soledat, sinó que promou la sostenibilitat, la inclusió i la salut emocional.

A més, el cohousing pot adaptar-se a diferents realitats: per a persones majors que volen envellir en comunitat, per a famílies que busquen una criança compartida, per a joves que volen viure de manera més assequible i connectada. És una resposta creativa i humana a les mancances del sistema residencial tradicional.

Però perquè el cohousing siga una opció real, cal voluntat política, suport institucional i un canvi cultural. Cal entendre que viure en comunitat no és una renúncia a la llibertat, sinó una aposta per una llibertat compartida, més rica i plena. Cal trencar amb el mite de l’autosuficiència i reconéixer que necessitem les altres persones per viure amb dignitat.

Contra la soledat no desitjada, el cohousing és molt més que una arquitectura: és una manera de cuidar-nos, de fer barri, de construir futur. És hora de posar la vida al centre i de recuperar el valor de la convivència.

llegir més

La pluja, les alertes i la confiança en els sistemes públics ^

Quan es parla de l’oratge, sempre hi ha un element d’incertesa que ens acompanya. La meteorologia és una ciència complexa, plena de variables que es poden alterar en qüestió de minuts. El cas de la pluja a València, amb un acumulat de 13 litres per metre quadrat entre les dotze del migdia i les deu de la nit, és un bon exemple de com les previsions poden fallar. No és cap drama, és la constatació que la previsió és una referència, no una garantia absoluta. El problema apareix quan la gestió institucional de les alertes es converteix en un instrument polític més que en una ferramenta de protecció ciutadana. I ací és on cal obrir un debat seriós sobre l’ús de l’ES-ALERT.

La diferència entre prevenció i reacció és clau per entendre la gestió de riscos. La prevenció és el treball silenciós, constant, que es fa abans que arribe el perill. És netejar els boscos a l’hivern, és mantindre els rius lliures d’obstacles, és preparar quiròfans i ambulàncies per a qualsevol eventualitat. És la tasca invisible que no es veu però que salva vides. La reacció, en canvi, és l’acció immediata quan el perill ja és present. És enviar hidroavions a apagar un incendi, és mobilitzar ambulàncies quan hi ha un accident, és activar els bombers quan esclata un foc. Entre una i altra funció hi ha el CECOPI, el Centre de Coordinació d’Emergències, que no és preventiu sinó reactiu, i que existeix per a coordinar les actuacions quan el risc ja s’ha materialitzat.

En este context, l’ES-ALERT hauria de ser una ferramenta reactiva. El seu nom ja ho diu: és un sistema d’alerta, no un sistema de prevenció. La seua funció hauria de ser avisar la població quan el perill és imminent, quan cal refugiar-se, quan cal parar una activitat perquè la vida està en risc. Però el dissabte passat es va enviar un avís a més de dos milions de persones disset hores abans que començara un episodi que finalment va ser modest. Quin sentit té fer sonar una sirena d’alerta quan encara no hi ha avions sobrevolant la ciutat? Quin sentit té avisar la població d’un perill que encara no existeix? El resultat és que la ciutadania perd confiança en el sistema, banalitza les alertes i acaba fent vida normal quan potser sí que caldria atendre-les.

El problema no és tècnic, és polític. Les institucions, per por a ser acusades de passivitat, han alterat els protocols. Prefereixen pecar d’excés que de defecte. Prefereixen enviar una alerta preventiva encara que no siga necessària, perquè així ningú podrà dir que no han actuat. Es posen la vena abans de la ferida, i amb això es curen en salut. Però el preu d’esta estratègia és alt: es desvirtua una ferramenta que pot salvar vides. Si l’ES-ALERT es converteix en un instrument de propaganda, si es fa servir per a demostrar que s’està fent alguna cosa encara que no calga, acabarem per ignorar-lo. I ignorar-lo pot ser fatal quan el perill és real.

La confiança en els sistemes públics es construeix amb rigor, amb transparència i amb proporcionalitat. La ciutadania ha d’entendre que una alerta és un avís seriós, que no es pot banalitzar. Si es fa servir de manera preventiva, es trenca la credibilitat. És com el conte del pastor que cridava “el llop” quan no hi havia cap llop. Quan finalment va aparéixer el llop, ningú li va fer cas. Amb les alertes passa el mateix: si es fan servir com a estratègia política, quan realment caldrà que la gent es refugie, potser ja no ho farà.

La reflexió que cal fer és profunda. No es tracta només de si calia o no enviar l’ES-ALERT dissabte passat. Es tracta de repensar el sistema de gestió de riscos i emergències. Es tracta de distingir clarament entre prevenció i reacció, i de no confondre una funció amb l’altra. Es tracta de respectar els protocols i de no manipular-los per conveniència política. Es tracta de posar la vida de les persones per damunt de la imatge institucional. I es tracta, sobretot, de recuperar la confiança ciutadana en les institucions.

La meteorologia, com dèiem, és incerta. Però la gestió institucional no hauria de ser-ho. Ha de ser clara, ha de ser coherent, ha de ser responsable. No es pot jugar amb les alertes com si foren un instrument de màrqueting. No es pot enviar un missatge massiu a milions de persones només per a demostrar que s’està fent alguna cosa. Les alertes han de ser excepcionals, han de ser precises, han de ser útils. Si es fan servir de manera indiscriminada, perden la seua força. I quan perden la seua força, perden la seua raó de ser.

La pluja de diumenge a València ha sigut un episodi modest. Però el debat que ha obert és important. Ens obliga a pensar en com gestionem els riscos, en com usem les ferramentes que tenim, en com construïm la confiança ciutadana. Ens obliga a pensar en la diferència entre prevenció i reacció, en el paper del CECOPI, en la funció de l’ES-ALERT. Ens obliga a pensar en la responsabilitat política i en la necessitat de no manipular els protocols. Ens obliga, en definitiva, a pensar en la vida de les persones i en la seua protecció.

La pregunta final és clara: de veres calia l’ES-ALERT? La resposta, al meu entendre, és que no. No calia enviar un avís disset hores abans d’un episodi modest. No calia fer sonar la sirena quan encara no hi havia perill. El que calia era respectar els protocols, confiar en la prevenció i actuar amb rigor quan el perill fora real. El que calia era no banalitzar una ferramenta que pot salvar vides. El que calia era no convertir l’ES-ALERT en un instrument de propaganda. El que calia era protegir la ciutadania, no protegir la imatge institucional.

Este debat no s’ha de quedar ací. Ha de continuar. Ha de servir per a repensar el sistema de gestió de riscos i emergències. Ha de servir per a recuperar la confiança ciutadana. Ha de servir per a garantir que les alertes es fan servir amb responsabilitat. Ha de servir, en definitiva, per a protegir la vida de les persones. Perquè al final, de tot això es tracta: de protegir la vida. I això no es pot fer amb alertes mal usades. Això només es pot fer amb rigor, amb transparència i amb responsabilitat.

llegir més

Quan la veu religiosa es converteix en soroll polític ^

La recent polèmica al voltant de Luis Argüello, president de la Conferència Episcopal, ha tornat a posar sobre la taula una qüestió incòmoda: quin ha de ser el paper de l’Església en el debat públic? Segons la notícia publicada per eldiario.es, diversos bisbes es mostren molestos amb el que consideren una “campanya política” que ha acabat per “ficar-los en un embolic”. Aquesta frase resumeix perfectament la tensió entre la missió espiritual i la temptació d’intervenció política.

Quan una institució que es proclama moral i universal adopta un discurs que sembla alineat amb estratègies partidistes, el risc és evident: es perd credibilitat i es reforça la percepció que la religió és un instrument de poder. En un context de polarització, cada declaració que sona a consigna política erosiona la funció integradora que l’Església diu voler exercir. El problema no és tant el contingut —defensar valors és legítim— sinó el to i la forma, que poden convertir la veu profètica en soroll ideològic.

Aquesta situació ens obliga a reflexionar sobre la coherència entre representació i responsabilitat. Si els bisbes se senten incòmodes, és perquè entenen que la seva presència pública hauria de ser pont, no mur. Però, és possible mantenir aquesta neutralitat en una societat que exigeix posicionaments clars? Pot l’Església ser referent moral sense caure en la trinxera política? Aquest és el repte: trobar un equilibri entre la denúncia profètica i la prudència institucional.

El cas Argüello és un mirall per a altres àmbits: quan representem col·lectius, partits o entitats, parlem en nom d’una comunitat o en nom propi? Som capaços de separar la nostra opinió personal del mandat que hem rebut? La representació no és un altaveu per a l’ego, sinó una responsabilitat que exigeix escolta, síntesi i coherència. Si això falla, la confiança es trenca i la institució es debilita.

Com entenem la representació i quins mecanismes necessitem per fer-la real i efectiva. Perquè, tant en política com en l’Església, la pregunta és la mateixa: a qui representem realment quan parlem?

La prohibició que impedeix a un cura o a una monja presentar-se a les eleccions municipals o autonòmiques en Espanya és un tema que mereix una reflexió profunda, perquè posa damunt la taula la tensió entre la llibertat individual i la neutralitat institucional. La Llei Orgànica del Règim Electoral General estableix que els ministres de culte i religiosos professos no poden ser elegits, i això s’ha justificat històricament com una mesura per garantir la separació entre l’Església i l’Estat. Ara bé, la pregunta que ressona és si aquesta limitació és realment necessària o si es tracta d’una discriminació encoberta que restringeix drets fonamentals.

En primer lloc, cal entendre el marc constitucional. Espanya es defineix com un estat aconfessional, on cap religió té caràcter oficial, i on es garanteix la llibertat de consciència. La prohibició de candidatures religioses s’inscriu en aquesta lògica: evitar que el poder espiritual es traduïsca en poder polític directe. La idea és que un sacerdot o una monja, pel seu rol de guia moral i comunitària, podrien condicionar la llibertat de vot de les persones que confien en ells. És una mesura preventiva, que busca protegir la ciutadania d’una possible confusió entre autoritat religiosa i autoritat política. Però al mateix temps, és una limitació que recau sobre individus concrets, que com a persones adultes i ciutadanes haurien de tindre dret a participar plenament en la vida política.

Si comparem amb altres professions, veiem que no és un cas aïllat. Els jutges, fiscals, militars i policies en actiu tampoc poden presentar-se a eleccions mentre exerceixen. La raó és semblant: evitar conflictes d’interessos i preservar la neutralitat de les institucions. En aquest sentit, la restricció als religiosos es podria entendre com una mesura equiparable. No obstant això, hi ha una diferència significativa. Un jutge o un militar poden demanar una excedència o abandonar temporalment el càrrec per poder ser candidats. En el cas dels religiosos, la renúncia al ministeri és molt més complexa, perquè implica deixar de ser sacerdot o monja de manera definitiva. Això converteix la limitació en una barrera pràcticament infranquejable, que restringeix de manera desproporcionada la seua llibertat política.

La comparació internacional ens ajuda a veure que no hi ha un model únic. A França, amb un laïcisme estricte, els religiosos poden participar en política si abandonen el ministeri actiu. A Itàlia, alguns sacerdots han renunciat al seu estat clerical per entrar en política, i la Conferència Episcopal recomana neutralitat però no imposa prohibicions legals. A Alemanya, és permés amb condicions, sempre que se suspenguen les funcions religioses. Als països nòrdics, pastors luterans han estat diputats, i la societat confia en la separació pràctica entre rol religiós i polític. Als Estats Units, no hi ha cap prohibició legal, i diversos reverends han estat congressistes. En canvi, a Mèxic i Bolívia les restriccions són molt fortes, semblants a les espanyoles, per evitar que la influència religiosa es convertisca en poder institucional. Aquesta diversitat mostra que la decisió no és inevitable, sinó que respon a una tradició històrica i cultural concreta.

La qüestió de fons és si la prohibició espanyola és una mesura de protecció o una forma de discriminació. Des d’una perspectiva jurídica, es defensa que és una limitació funcional, no una discriminació per religió. No es prohibeix a una persona pel fet de ser creient, sinó pel fet d’exercir un ministeri religiós. Però des d’una perspectiva crítica, es pot argumentar que sí que és discriminatori, perquè obliga a renunciar a una part essencial de la identitat personal per poder exercir un dret polític. És com si es diguera: pots ser ciutadà complet només si deixes de ser qui eres en la teua vida religiosa. Aquesta exigència és molt més dura que la que es fa a altres professions, i per això genera un debat legítim sobre la proporcionalitat de la mesura.

A més, cal considerar l’impacte simbòlic. Veure una monja votant desperta curiositat mediàtica, però també recorda que les persones religioses són ciutadanes amb plens drets. La prohibició de ser candidates envia un missatge contradictori: se’ls reconeix com a votants, però se’ls nega la possibilitat de ser representants. Això pot alimentar la percepció que l’Estat encara té una relació ambigua amb la religió, on es vol la seua presència social però no la seua participació política. En un context de pluralisme i diversitat, aquesta ambigüitat pot ser vista com una incoherència.

També és interessant analitzar el paper de la pròpia Església. Moltes vegades, la jerarquia eclesiàstica ha defensat que els sacerdots no han de fer política partidista, perquè la seua missió és espiritual. Però això no elimina el fet que hi haja religiosos amb vocació social i política, que voldrien contribuir des de les institucions. La prohibició legal els tanca aquesta porta, i alhora reforça la idea que la religió ha de quedar confinada a l’àmbit privat o comunitari, sense capacitat d’incidir en les decisions públiques. Això pot ser vist com una manera de reduir la influència religiosa en la societat, però també com una limitació injusta a la pluralitat democràtica.

La prohibició que impedeix a curas i monjes presentar-se a les eleccions municipals o autonòmiques en Espanya és una mesura que té sentit des del punt de vista de la neutralitat institucional, però que alhora planteja seriosos dubtes sobre la llibertat individual. No és una discriminació en el sentit estricte de la llei, però sí que pot ser considerada una restricció desproporcionada, que obliga a renunciar a una identitat profunda per poder exercir un dret polític. La comparació amb altres països mostra que hi ha alternatives més flexibles, que permeten compatibilitzar la llibertat personal amb la neutralitat de l’Estat. Potser ha arribat el moment de repensar aquesta norma, i de buscar un equilibri que respecte tant la separació entre religió i política com la dignitat de cada persona. Perquè al cap i a la fi, la democràcia es fonamenta en la participació de totes les veus, i excloure’n algunes per raó del seu rol pot empobrir el debat col·lectiu i limitar la representació de la diversitat real de la societat.  

Aquest debat no és només jurídic, sinó també cultural i simbòlic. Ens obliga a preguntar-nos quina mena de convivència volem entre la fe i la política, entre la identitat personal i la responsabilitat pública. I ens recorda que la llibertat no és només un dret individual, sinó també una construcció col·lectiva que ha de trobar l’equilibri entre la protecció de la neutralitat i el respecte a la pluralitat. Potser la resposta no és una prohibició absoluta, sinó una regulació que permeta la participació amb condicions clares, com fan altres països. El que està clar és que el tema mereix ser revisat, perquè la democràcia no pot permetre’s el luxe de deixar fora veus que, amb independència del seu origen, poden enriquir el debat i aportar una mirada diferent sobre la vida pública.  

llegir més

Esperanto ^

L’esperanto, aquella llengua construïda amb l’aspiració de facilitar la comunicació entre persones de cultures diverses, continua sent un fenomen que desperta curiositat, debat i, en molts casos, admiració. No és només una proposta lingüística; és també una declaració de principis, una crida a la igualtat comunicativa i a la fraternitat entre pobles. En un món on les llengües dominants imposen jerarquies, privilegis i exclusions, l’esperanto emergeix com una alternativa que qüestiona l’ordre establert i obre camins cap a una justícia lingüística més equitativa.

La seua creació, a finals del segle XIX, per part de Ludwik Lejzer Zamenhof, no va ser fruit d’un caprici ni d’un exercici d’erudició. Va nàixer d’una experiència vital marcada per la diversitat i el conflicte. Zamenhof, jueu polonés en una ciutat multilingüe i multiètnica, va viure en carn pròpia les dificultats de la incomunicació, la discriminació i la fragmentació social. El seu projecte de llengua internacional no pretenia substituir les llengües existents, sinó oferir una eina neutral que permetés el diàleg sense imposicions. En aquest sentit, l’esperanto no és una llengua sense identitat, sinó una llengua que fa de la neutralitat la seua identitat.

Avui dia, més d’un segle després del seu naixement, l’esperanto continua viu. No ha esdevingut la llengua universal que alguns somiaven, però tampoc ha desaparegut com altres llengües planificades. És parlada per desenes de milers de persones arreu del món, s’ensenya en escoles i universitats, es publica literatura original i traduïda, i manté una comunitat activa que organitza congressos, trobades i activitats culturals. Aquesta persistència és, en si mateixa, una mostra de la força simbòlica i pràctica de l’esperanto.

Una de les aportacions més valuoses de l’esperanto és la seua capacitat de fomentar la diversitat lingüística. Paradoxalment, una llengua que aspira a ser comuna no uniformitza, sinó que enforteix les llengües minoritàries. Les persones que aprenen esperanto solen ser políglotes, interessades en les cultures del món, respectuoses amb les identitats locals. En els congressos esperantistes, és habitual trobar espais dedicats a la promoció de llengües minoritzades, a la traducció d’obres literàries poc conegudes, a la difusió de músiques tradicionals. L’esperanto, en aquest sentit, no és una amenaça per a la diversitat, sinó un aliat.

Tanmateix, l’esperanto també ha estat objecte de crítiques. Algunes veus consideren que és una utopia irrealitzable, que la seua simplicitat gramatical no compensa la manca d’arrelament cultural, que el seu ús és marginal i que no pot competir amb llengües com l’anglés, que ja exerceixen de facto com a llengües globals. Altres crítiques apunten al fet que, malgrat la seua neutralitat teòrica, l’esperanto ha estat històricament més present en determinats contextos europeus, i que la seua comunitat no sempre reflecteix la diversitat del planeta.

Aquestes crítiques, però, poden ser matisades. L’esperanto no pretén substituir les llengües naturals ni competir amb elles. És una eina complementària, una proposta de convivència lingüística que busca reduir les desigualtats. En un món on l’anglés s’imposa com a llengua franca, sovint en detriment de les llengües locals, l’esperanto ofereix una alternativa més equitativa. No és una llengua imperial, no està vinculada a cap estat ni a cap poder econòmic, i això li confereix una llibertat que altres llengües no tenen.

Des del punt de vista pedagògic, l’esperanto també presenta avantatges. La seua estructura gramatical regular, la seua fonètica clara i la seua lògica interna en faciliten l’aprenentatge. Moltes persones que han estudiat esperanto afirmen que els ha ajudat a comprendre millor altres llengües, a desenvolupar habilitats lingüístiques i a obrir-se a noves cultures. En aquest sentit, l’esperanto no és només una llengua, sinó també una porta d’entrada al plurilingüisme.

A més, l’esperanto té una dimensió ètica que el fa especialment atractiu per a qui creu en la igualtat, la solidaritat i la pau. Aprendre esperanto és, en certa manera, fer una opció moral. És apostar per una comunicació més justa, per una relació entre persones que no estiga mediatitzada per les jerarquies lingüístiques. És reconéixer que totes les llengües tenen valor, que cap hauria de ser imposada, que la diversitat és una riquesa i no un obstacle.

En el context actual, marcat per la globalització, les migracions i els conflictes identitaris, l’esperanto pot jugar un paper rellevant. No com a solució única ni com a substitut de les llengües existents, sinó com a eina de diàleg, com a espai de trobada, com a símbol d’un món més just. Pot ser útil en espais internacionals, en projectes de cooperació, en iniciatives educatives, en moviments socials que busquen una comunicació horitzontal i respectuosa.

També cal destacar el paper de l’esperanto en la construcció de comunitats. Les persones esperantistes solen compartir valors, inquietuds i projectes. La llengua esdevé un vehicle per a la col·laboració, per a l’amistat, per a la creació cultural. En aquest sentit, l’esperanto no és només una llengua funcional, sinó també una llengua emocional, que connecta persones més enllà de les fronteres.

Ara bé, per tal que l’esperanto puga desplegar tot el seu potencial, cal que siga reconegut, promogut i valorat. Les institucions educatives podrien incloure’l com a opció en els currículums, les administracions podrien donar suport a les associacions esperantistes, els mitjans de comunicació podrien visibilitzar la seua existència. No es tracta d’imposar-lo, sinó de donar-li l’espai que mereix com a proposta legítima i enriquidora.

És cert que l’esperanto no és una llengua màgica ni una solució universal. Té limitacions, com totes les llengües. Però la seua existència ens interpel·la, ens convida a reflexionar sobre el poder de les llengües, sobre les injustícies que generen les jerarquies lingüístiques, sobre les possibilitats de construir un món on la comunicació siga més equitativa. En aquest sentit, l’esperanto és molt més que una llengua: és una proposta de convivència, una invitació a imaginar un futur diferent.

Potser no totes les persones se senten cridades a aprendre esperanto, i això és perfectament legítim. Però conéixer-lo, entendre el seu esperit, valorar la seua aportació, pot ser un exercici enriquidor. Ens ajuda a qüestionar el que donem per fet, a obrir-nos a altres maneres de comunicar-nos, a reconéixer que la diversitat lingüística és una part essencial de la diversitat humana.

En definitiva, l’esperanto és una llengua sense amos, una llengua que no pertany a cap nació ni a cap poder. És una llengua que pertany a qui la parla, a qui la estima, a qui la fa servir per connectar amb altres persones. És una llengua que ens recorda que la comunicació pot ser lliure, justa i solidària. I en un món on les paraules sovint són armes, l’esperanto ens convida a fer-les ponts.

llegir més

ETA, franquisme i la batalla pels relats ^

En els debats polítics contemporanis a l’Estat espanyol hi ha una paradoxa que crida l’atenció: la dreta pot invocar ETA com a arma retòrica, com a recurs per desacreditar l’adversari, mentre que l’esquerra troba més dificultats per posar damunt la taula el franquisme com a element de memòria, responsabilitat i crítica. Esta asimetria no és casual, sinó que respon a una llarga construcció cultural, mediàtica i institucional que ha anat sedimentant en la societat. Reflexionar sobre este fenomen ens obliga a mirar de cara la història recent, les estratègies discursives i les ferides que encara supuren en la nostra convivència.

ETA, com a organització armada que va practicar la violència durant dècades, és un símbol fàcilment mobilitzable. La dreta l’utilitza per associar l’esquerra amb la connivència, la permissivitat o la tebiesa davant del terrorisme. Encara que ETA va deixar d’existir fa anys, el seu fantasma continua sent útil per a generar por, per a marcar línies roges i per a construir un relat de legitimitat política. En canvi, el franquisme, que va ser una dictadura de quaranta anys amb repressió sistemàtica, tortures, afusellaments i anul·lació de drets, apareix sovint com un tema incòmode, com una qüestió que es vol tancar en fals amb la retòrica de la “reconciliació” o de la “transició modèlica”. Així, mentre ETA és un record viu i recurrent, el franquisme es presenta com una ombra que cal deixar arrere, com si parlar-ne fóra obrir ferides i no curar-les.

La dreta ha sabut convertir ETA en un instrument de confrontació. En cada debat, quan les propostes socials o econòmiques no els resulten còmodes, apareix la referència a ETA, a Bildu, a la suposada complicitat de l’esquerra amb el terrorisme. És un mecanisme de deslegitimació que funciona perquè apel·la a l’emoció, al dolor de les víctimes, a la por col·lectiva. En canvi, quan l’esquerra tracta de recordar el franquisme, la resposta és sovint que “no cal mirar arrere”, que “ja està superat”, que “no té sentit reobrir el passat”. Esta diferència mostra com s’ha construït un relat oficial que blinda la memòria de la dictadura i la situa fora del debat quotidià.

La transició espanyola va ser un pacte que, en gran mesura, va deixar intactes les estructures del franquisme. Les elits econòmiques, judicials, militars i mediàtiques van continuar ocupant espais de poder. La llei d’amnistia de 1977 va impedir jutjar els crims de la dictadura. Tot això va consolidar una cultura política on el franquisme quedava amagat, silenciat, convertit en un passat que no es podia tocar. Mentrestant, ETA seguia activa i la seua presència mediàtica era constant. Així es va establir una jerarquia de memòries: la violència d’ETA era intolerable i mereixia tota l’atenció, mentre que la violència franquista quedava soterrada sota el discurs de la reconciliació.

Esta asimetria té conseqüències profundes. D’una banda, les víctimes d’ETA han tingut reconeixement públic, memorials, homenatges institucionals. D’altra banda, les víctimes del franquisme han hagut de lluitar durant dècades per a recuperar els cossos dels seus familiars, per a obtindre reparació, per a ser reconegudes. La dreta, quan parla d’ETA, ho fa des d’una posició de força, de legitimitat moral. L’esquerra, quan parla del franquisme, és acusada de sectària, de voler dividir, de voler reobrir ferides. Esta doble vara de mesurar mostra com el poder simbòlic s’ha repartit de manera desigual.

Per què passa això? En primer lloc, perquè la dreta ha construït un relat on ETA és l’enemic perfecte: representa la violència contra l’Estat, contra la unitat d’Espanya, contra l’ordre establit. En canvi, el franquisme és part de la seua genealogia, és el règim que va consolidar moltes de les seues estructures. Reconéixer el franquisme com a crim seria qüestionar la legitimitat de bona part de les seues bases socials i polítiques. Per això, el franquisme es presenta com un passat superat, mentre ETA es manté com un present etern.

En segon lloc, perquè els mitjans de comunicació han contribuït a esta construcció. La cobertura sobre ETA ha sigut constant, amb imatges, testimonis, reportatges. El franquisme, en canvi, ha aparegut sovint com un tema històric, acadèmic, sense la mateixa intensitat emocional. Això ha fet que la societat perceba ETA com una ferida oberta i el franquisme com una qüestió tancada. La dreta aprofita esta percepció per a reforçar el seu discurs, mentre l’esquerra es veu limitada per la falta de suport mediàtic quan tracta de posar el franquisme al centre.

En tercer lloc, perquè la cultura política espanyola ha estat marcada per la por a la divisió. Parlar del franquisme implica assenyalar responsabilitats, qüestionar institucions, obrir debats incòmodes. Parlar d’ETA, en canvi, implica condemnar la violència i reforçar la unitat. Així, la dreta pot usar ETA sense risc, mentre que l’esquerra, si usa el franquisme, és acusada de polaritzar. Esta diferència reflecteix la fragilitat de la democràcia espanyola, que encara no ha afrontat de manera plena el seu passat dictatorial.

Ara bé, cal reivindicar que parlar del franquisme no és obrir ferides, sinó curar-les. Les víctimes mereixen veritat, justícia i reparació. La societat necessita conéixer la seua història per a no repetir-la. El silenci no és neutral, és una forma de perpetuar la impunitat. Si la dreta pot usar ETA com a recurs retòric, l’esquerra ha de poder usar el franquisme com a recordatori de la necessitat de democràcia, de drets humans, de llibertat. No es tracta de competir en dolor, sinó de reconéixer totes les víctimes i de construir un relat inclusiu.

La memòria és un camp de batalla. Qui controla el relat controla la legitimitat. La dreta ha guanyat la batalla d’ETA, convertint-la en un símbol recurrent. L’esquerra té pendent guanyar la batalla del franquisme, situar-lo en el centre del debat, mostrar que la democràcia no pot ser plena si no afronta el seu passat. Això implica educació, cultura, mitjans, polítiques públiques. Implica també valentia per a desafiar el discurs dominant i per a reivindicar que la memòria no és un luxe, sinó una necessitat.

En definitiva, la diferència entre ETA i el franquisme en el debat polític mostra la desigualtat en la gestió de la memòria. La dreta pot usar ETA perquè li dona legitimitat, perquè li permet atacar l’esquerra. L’esquerra té més dificultats per usar el franquisme perquè el relat oficial l’ha silenciat, perquè la transició va blindar la impunitat, perquè els mitjans no han donat la mateixa cobertura. Però això no ha de ser un límit permanent. Cal reivindicar el dret a la memòria, a la veritat, a la justícia. Cal recordar que la democràcia no és només votar, sinó també reconéixer les ferides del passat i curar-les amb dignitat.

El futur de la convivència passa per una memòria inclusiva. No es tracta de competir en dolor, sinó de reconéixer totes les víctimes. No es tracta de usar el passat com a arma, sinó com a aprenentatge. Però mentre la dreta continue usant ETA com a recurs retòric, l’esquerra té el dret i el deure de posar el franquisme damunt la taula. Només així podrem construir una democràcia madura, capaç d’afrontar el seu passat i de mirar el futur amb honestedat.

llegir més