Black Friday o comerç local?

Cada any, quan s’acosta el mes de novembre, les ciutats s’omplen de cartells cridaners, les xarxes socials esclaten amb promocions i les grans superfícies es preparen per a una de les jornades més esperades del calendari comercial: el Black Friday. Aquesta tradició importada dels Estats Units ha arrelat amb força al nostre país, convertint-se en una cita ineludible per a molts consumidors. Però darrere de les ofertes irresistibles i les cues virtuals, s’amaga una pregunta que mereix ser formulada amb claredat: quin impacte té el Black Friday en el comerç local, en la sostenibilitat i en la vida comunitària?

El Black Friday representa una apoteosi del consum accelerat. Durant uns dies, el valor dels productes es mesura per la seva rebaixa, no per la seva qualitat, durabilitat o significat. Les grans marques i plataformes digitals dominen l’escena, amb capacitat logística i publicitària per eclipsar qualsevol iniciativa local. En aquest escenari, el petit comerç queda relegat a un paper secundari, sovint incapaç de competir en preus, visibilitat o volum. I no és només una qüestió econòmica: és una qüestió de model de societat.

El comerç local no és només un espai de transacció. És un lloc de trobada, de relació, de identitat. Les botigues de barri, els mercats municipals, les llibreries independents o els tallers artesanals són part del teixit viu de les nostres ciutats. Són espais on el tracte és personalitzat, on es coneix el nom del client, on es recomana amb criteri i afecte. Són també motors d’ocupació, de cohesió social i de dinamisme cultural. Quan apostem pel comerç local, no només comprem un producte: invertim en la nostra comunitat.

Però el Black Friday, amb la seva lògica de descompte massiu i urgència artificial, desplaça aquesta mirada. Ens convida a comprar per impuls, a acumular per por de perdre l’oferta, a prioritzar el preu per damunt de qualsevol altra consideració. Aquesta dinàmica té conseqüències. En primer lloc, afavoreix el consumisme acrític, que sovint desemboca en compres innecessàries, en malbaratament i en frustració. En segon lloc, accentua la dependència de les grans corporacions, que concentren beneficis i deslocalitzen la producció. I en tercer lloc, debilita el comerç de proximitat, que no pot sostenir aquesta guerra de preus sense comprometre la seva viabilitat.

A més, cal considerar l’impacte ambiental. El Black Friday genera un augment exponencial en el transport de mercaderies, en l’embalatge, en les devolucions i en la producció accelerada. Tot això té un cost ecològic elevat, que sovint s’amaga darrere de la comoditat de la compra en línia. En canvi, el comerç local, amb circuits més curts, amb productes de proximitat i amb una relació més directa amb el consumidor, pot ser una peça clau en la transició cap a un model més sostenible.

És cert que molts comerços locals intenten adaptar-se al Black Friday, oferint descomptes o promocions per no quedar fora del circuit. Però aquesta adaptació sovint és forçada, i pot comprometre la seva salut econòmica. El petit comerç no té marge per a grans rebaixes, perquè ja opera amb equilibris molt delicats. Quan entra en la dinàmica del descompte, ho fa sovint a costa de la seva qualitat, del seu temps o del seu marge de benefici. I això, a la llarga, pot erosionar la seva capacitat de resistència.

Per això, cal reivindicar una altra manera de consumir. Una manera que posi en valor la relació, la qualitat, la proximitat i la responsabilitat. Apostar pel comerç local no és només una opció econòmica: és una declaració de principis. És dir que volem ciutats vives, amb botigues obertes, amb carrers amb activitat, amb persones que es coneixen i es reconeixen. És dir que volem un model de consum que respecti el planeta, que generi ocupació digna i que reforci els vincles comunitaris.

Aquesta aposta no ha de ser naïf ni idealista. El comerç local també ha de fer un esforç per adaptar-se als nous temps, per innovar, per millorar l’experiència del client, per incorporar la digitalització de manera estratègica. Però aquest esforç ha de ser recolzat per les institucions, per les polítiques públiques i, sobretot, per la ciutadania. No podem exigir al petit comerç que competeixi en solitari contra gegants globals. Hem de construir aliances, campanyes, xarxes i narratives que el posin en valor.

En aquest sentit, caldria repensar el calendari comercial. Per què no impulsar una setmana del comerç local, amb activitats, promocions i visibilitat? Per què no vincular el consum a causes socials, ambientals o culturals? Per què no fer del regal un acte de suport a projectes comunitaris, a iniciatives creatives, a artesans del territori? El consum pot ser una eina de transformació, si es fa amb consciència i amb compromís.

També cal treballar des de l’educació. Cal formar les noves generacions en el valor de la proximitat, en la importància de la sostenibilitat, en la responsabilitat del consum. Cal explicar que darrere de cada compra hi ha una decisió que afecta el món que construïm. I cal fer-ho des de l’escola, des de les famílies, des dels mitjans de comunicació i des de les institucions.

Finalment, cal recuperar el sentit de la festa. El Black Friday s’ha convertit en una mena de ritual consumista, desconnectat de qualsevol significat col·lectiu. En canvi, el comerç local pot ser part de les nostres festes, de les nostres tradicions, de les nostres celebracions. Pot ser espai de cultura, de memòria, d’identitat. Quan comprem al comerç local, no només adquirim un objecte: participem en una història compartida.

En definitiva, la pregunta no és només Black Friday o comerç local. La pregunta és quin model de ciutat volem, quin tipus de relacions volem fomentar, quin impacte volem tenir en el planeta i en la nostra comunitat. I en aquesta tria, el comerç local no és una opció nostàlgica: és una aposta de futur. Una aposta per la vida quotidiana, per la diversitat, per la sostenibilitat i per la dignitat. Una aposta que mereix ser defensada, viscuda i celebrada.

llegir més

Pérez Llorca accedeix a la presidència amb el peatge amarg de Vox

La investidura de Juan Francisco Pérez Llorca com a president de la Generalitat Valenciana ha estat un dels episodis més singulars i, alhora, més inquietants de la política valenciana recent. No per la novetat del canvi de lideratge, que en democràcia és sempre possible i legítim, sinó per les condicions en què s’ha produït i pel clima que ha envoltat la seua proclamació. El que hauria de ser un moment de renovació institucional, de projecció cap al futur i de reafirmació de la dignitat col·lectiva, s’ha convertit en una cerimònia amarga, marcada per l’absència del seu predecessor, pel silenci incòmode de part de la bancada popular i per la sensació que el preu pagat per aconseguir la presidència ha estat massa alt.  

Quan un líder arriba al poder sense entusiasme, sense aplaudiments i amb la percepció que ha hagut de sotmetre’s a les exigències d’un aliat incòmode, la legitimitat formal es veu acompanyada d’una fragilitat política que pot condicionar tota la seua acció de govern. Pérez Llorca ha estat investit gràcies al suport de Vox, un partit que ha convertit la immigració en arma política i que ha imposat una agenda que desborda els límits del consens democràtic. El nou president ha assumit sense matisos les seues demandes, fins i tot amb frases que evoquen un retorn forçat de persones migrants a les seues famílies, com si la mobilitat humana fóra una anomalia que cal corregir i no una realitat complexa que exigeix polítiques inclusives, respectuoses i solidàries.  

Aquest gest no és menor. Significa que la presidència de la Generalitat es construeix sobre una base ideològica que no respon a la pluralitat de la societat valenciana, sinó a la pressió d’un soci que, més que aliat, és rival sistèmic. El PP ha acceptat un peatge altíssim per mantenir el poder, i aquest peatge es tradueix en concessions que afecten drets fonamentals, en discursos que criminalitzen la diversitat i en una renúncia a liderar amb autonomia. El resultat és un Consell que naix amb la sensació de dependència, amb un president que no ha pogut ni tan sols mencionar el seu antecessor, Carlos Mazón, en el discurs d’investidura, com si la memòria recent fóra un llast que cal esborrar.  

La política valenciana ha viscut moments de gran intensitat simbòlica. Recordem la investidura de Francisco Camps el 2003, envoltada d’eufòria i promeses de prosperitat, o la de Ximo Puig el 2015, que va significar un gir cap a la regeneració i la recuperació de la confiança ciutadana després d’anys de corrupció. En canvi, la de Pérez Llorca s’ha percebut com un tràmit, com una obligació més que com una celebració. La imatge d’un president que saluda Mazón amb fredor, que rep el primer abraç d’una figura vinculada a la trama Gürtel i que veu com la seua bancada aplaudeix sense convicció, dibuixa un escenari de fragilitat institucional.  

La fragilitat no és només interna. També és externa, perquè la societat valenciana observa amb perplexitat com el nou Consell es compromet a aplicar polítiques que poden dividir, excloure i retrocedir en matèria de drets. Quan es parla de “treballar perquè les persones migrants tornen amb les seues famílies”, s’està transmetent un missatge que ignora les causes reals de la migració, que invisibilitza les aportacions de les persones migrants a la nostra societat i que redueix la complexitat humana a un eslògan simplista. És un discurs que pot alimentar la por i el rebuig, i que contradiu els valors d’inclusió i convivència que haurien de guiar qualsevol govern democràtic.  

La investidura amarga és també un reflex de la crisi de lideratge dins del Partit Popular valencià. Mazón, marcat per la gestió de la DANA de 2024 i per la seua incapacitat de donar resposta a una tragèdia amb centenars de víctimes, ha desaparegut del protagonisme polític. La seua absència en el moment de la investidura és simbòlica: representa la fi d’una etapa i la constatació que el PP ha buscat un recanvi ràpid per evitar l’erosió definitiva. Però aquest recanvi no ha estat fruit d’un projecte il·lusionant, sinó d’una negociació amb Vox que ha deixat cicatrius.  

El nou president hereta un Consell amb reptes enormes: la reconstrucció després de la DANA, la gestió de la crisi econòmica, la necessitat de reforçar els serveis públics i la urgència de garantir la cohesió social. Però com es poden afrontar aquests reptes amb un govern que naix condicionat, amb un president que ha hagut de cedir a les exigències d’un soci que no comparteix els valors de la convivència democràtica? La resposta no és senzilla, però la sensació és que la Generalitat inicia una etapa marcada per la tensió, per la manca de confiança i per la incertesa.  

La política no és només gestió; és també símbol, relat i capacitat de generar esperança. Quan un president és investit, la societat espera sentir un discurs que inspire, que marque un camí i que done confiança en el futur. En el cas de Pérez Llorca, el discurs ha estat buit de referències al seu predecessor, ple de concessions a Vox i mancat de visió pròpia. Això genera un buit simbòlic que pot ser perillós, perquè la ciutadania necessita creure que el seu govern té un projecte clar, més enllà de les imposicions d’un aliat.  

La investidura amarga ens obliga a reflexionar sobre el paper de les institucions en la defensa dels drets i de la dignitat col·lectiva. La Generalitat no pot ser un instrument al servei de pactes de conveniència, sinó un espai de lideratge que represente la pluralitat del poble valencià. Quan es renuncia a aquesta funció, es posa en risc la confiança ciutadana i es debilita la democràcia.  

És cert que la política és l’art del possible i que els pactes són necessaris per governar. Però hi ha límits que no es poden traspassar. El límit és la dignitat de les persones, el respecte als drets humans i la defensa de la convivència. Quan un govern accepta discursos que criminalitzen la migració, que invisibilitzen la diversitat o que redueixen la complexitat social a consignes simplistes, està traspassant aquest límit. I això és el que preocupa de la investidura de Pérez Llorca: que el preu pagat per aconseguir la presidència siga la renúncia a defensar la dignitat col·lectiva.  

La societat valenciana té una llarga tradició de resistència, de creativitat i de capacitat de superar adversitats. Des de les lluites per la llengua i la cultura fins a les mobilitzacions per la justícia social, el poble valencià ha demostrat que sap defensar la seua identitat i els seus drets. Davant d’un govern que naix condicionat per Vox, aquesta tradició pot ser clau per mantenir viva la flama de la convivència i per exigir polítiques inclusives.  

La investidura amarga no ha de ser el final de l’esperança, sinó el recordatori que la democràcia necessita vigilància, crítica i participació. La ciutadania té el poder de fiscalitzar, de denunciar i de proposar alternatives. Els moviments socials, les entitats culturals, els clubs esportius i les associacions veïnals poden jugar un paper fonamental per contrarestar discursos excloents i per reforçar la cohesió.  

En definitiva, la presidència de Pérez Llorca comença amb fragilitat, amb dependència i amb un relat que no inspira. Però la història ens ensenya que els governs que naixen sense entusiasme tenen dificultats per consolidar-se. La societat valenciana té l’oportunitat de demostrar que la dignitat no es negocia, que la convivència és irrenunciable i que la memòria col·lectiva és més forta que qualsevol pacte de conveniència.  

La investidura amarga és un avís. Un avís que la política pot perdre el seu sentit si es converteix en un joc de poder sense projecte. Un avís que la democràcia es debilita quan es renuncia a defensar els drets de totes les persones. Un avís que la societat ha de mantindre’s alerta per evitar que la Generalitat es convertisca en un instrument de poder buit de projecte.

La continuació d’aquest article d’opinió ha de remarcar que la investidura de Pérez Llorca no és només un episodi puntual, sinó un símptoma d’una manera de fer política que prioritza la supervivència sobre la coherència. Quan un partit accepta condicions que contradiuen els seus propis discursos anteriors, quan renuncia a marcar un camí propi per sotmetre’s a les exigències d’un soci que no comparteix els valors de la convivència, està enviant un missatge clar: el poder es manté a qualsevol preu. I aquest preu, en el cas valencià, és la renúncia a defensar una societat plural, diversa i oberta.

El poble valencià mereix un govern que parle amb veu pròpia, que siga capaç de reconéixer els errors del passat i de construir un futur amb dignitat. La gestió de la DANA de 2024 va ser un punt d’inflexió que va demostrar la importància de la responsabilitat institucional. Les famílies de les víctimes necessiten més que excuses; necessiten polítiques de prevenció, de protecció i de memòria. Però en lloc d’assumir aquest repte amb valentia, el nou president ha preferit centrar el seu discurs en la immigració, com si el problema central de la societat valenciana fóra la presència de persones migrants i no la fragilitat dels serveis públics davant les emergències.

Aquest desplaçament del focus és perillós. No només invisibilitza les necessitats reals de la ciutadania, sinó que alimenta un relat que divideix i que pot generar conflicte social. La immigració no és una amenaça, sinó una realitat que enriqueix la nostra cultura, que aporta força laboral i que contribueix a la diversitat. Convertir-la en problema és una estratègia política que busca mobilitzar la por i el rebuig, però que no aporta solucions.

La investidura amarga ens recorda que la política valenciana viu un moment de transició. El PP ha perdut l’oportunitat de liderar amb autonomia i ha optat per la dependència. Vox ha aconseguit imposar la seua agenda sense ni tan sols mostrar entusiasme, com si el seu objectiu fóra demostrar que pot condicionar sense comprometre’s. I la societat observa amb perplexitat com el Consell naix amb un relat feble, amb un president que no inspira i amb un futur incert.

Però la història no està escrita. La ciutadania té la capacitat de transformar aquest escenari. La crítica, la mobilització i la participació poden ser les eines per exigir un govern que responga a les necessitats reals. Les entitats culturals poden reivindicar la diversitat com a valor irrenunciable. Els clubs esportius poden demostrar que la convivència és possible en la pràctica quotidiana. Les associacions veïnals poden denunciar les mancances dels serveis públics i exigir respostes.

La investidura amarga pot ser l’inici d’una etapa de resistència cívica. Una etapa en què la societat valenciana recorde que la dignitat no es negocia, que la convivència és un dret i que la memòria col·lectiva és més forta que qualsevol pacte de conveniència. La Generalitat és una institució que ha de representar el poble, i si el govern renuncia a fer-ho, serà la ciutadania qui recorde que la democràcia no és només votar, sinó també participar, exigir i construir.

En aquest sentit, cal reivindicar la importància de la memòria. La DANA de 2024 no pot ser oblidada ni reduïda a un episodi incòmode. Ha de ser un recordatori constant de la necessitat de polítiques públiques eficaces, de la responsabilitat institucional i de la solidaritat col·lectiva. Quan un govern es compromet a demanar perdó, ha de fer-ho amb accions, no només amb paraules. I la societat té el dret de fiscalitzar que aquest compromís es complisca.

La investidura amarga és també un avís per a la resta de forces polítiques. El PSPV, Compromís i altres grups han de ser conscients que la seua responsabilitat no és només oposar-se, sinó construir alternatives que inspiren. La crítica és necessària, però la proposta és imprescindible. Si el govern naix feble, l’oposició ha de ser forta, no només en el discurs, sinó en la capacitat de connectar amb la ciutadania i de plantejar projectes que responguen a les necessitats reals.

En definitiva, la presidència de Pérez Llorca comença amb fragilitat, amb dependència i amb un relat que no inspira. Però la societat valenciana té la força de la memòria, de la diversitat i de la dignitat. La investidura amarga pot ser el recordatori que la democràcia necessita vigilància, crítica i participació. I pot ser també l’oportunitat per demostrar que el poble valencià no accepta renúncies, que la convivència és irrenunciable i que la dignitat col·lectiva és més forta que qualsevol pacte de conveniència.

Aquest article vol ser una crida a la reflexió i a l’acció. La investidura de Pérez Llorca no ha de ser vista només com un canvi de president, sinó com un símptoma d’una manera de fer política que pot debilitar la democràcia. Però també pot ser l’inici d’una etapa en què la societat valenciana recorde que la seua força no depén dels pactes de poder, sinó de la capacitat de defensar la dignitat, la convivència i la memòria.

La investidura amarga és un avís, però també una oportunitat. Una oportunitat per demostrar que la democràcia és més forta que qualsevol pacte de conveniència, que la dignitat no es negocia i que la convivència és irrenunciable. El futur de la Generalitat dependrà de la capacitat de la societat valenciana de mantindre viva aquesta convicció.

llegir més

Acció de Gràcies: entre el relat fundacional i la memòria silenciada

Cada quart dijous de novembre, milions de persones als Estats Units s’apleguen al voltant d’una taula per celebrar l’Acció de Gràcies. El ritual és conegut: gall dindi farcit, puré de creïlla, salsa de nabius i una atmosfera de gratitud familiar. Però sota aquesta postal amable s’amaga una història complexa, sovint tergiversada, que mereix ser revisitada amb mirada crítica.

La versió oficial parla d’una trobada harmoniosa entre colons anglesos i pobles indígenes el 1621, compartint la collita i la supervivència. Un relat que ha estat elevat a mite fundacional, com si la nació nord-americana hagués nascut del diàleg i la cooperació. Tanmateix, la història real és molt més dolorosa: després d’aquell primer banquet, van venir dècades de massacres, despossessió i genocidi cultural. Els mateixos pobles que van ajudar els colons van ser expulsats, exterminats o assimilats per força.

L’Acció de Gràcies, doncs, no és només una festa. És una construcció política, una eina de cohesió nacional que ha servit per blanquejar el passat colonial i invisibilitzar les veus indígenes. Mentre les famílies celebren, moltes comunitats natives commemoren el “Dia Nacional de Dol”, recordant els seus morts i reivindicant la veritat històrica.

Cal preguntar-nos: què celebrem quan celebrem? Pot una societat avançar si fonamenta la seva identitat en relats edulcorats? La memòria no ha de ser un obstacle, sinó una eina de transformació. Reconèixer el dolor, la injustícia i les veus silenciades és el primer pas cap a una cultura de pau i reparació.

Des de la nostra realitat mediterrània, també podem aprendre. Les nostres festes, rituals i commemoracions haurien de ser espais de veritat, inclusió i memòria compartida. Perquè només des de la complexitat podem construir comunitats més justes, més conscients i més humanes.

llegir més

Sagunt i la necessitat d’un pla estratègic coral

Quan parlem de Sagunt, parlem d’una ciutat que és molt més que un conjunt de carrers, places i edificis. Sagunt és memòria, és patrimoni, és identitat compartida, és diversitat cultural i és també projecció de futur. Però massa sovint, les ciutats es gestionen com si foren espais inerts, com si bastara anar resolent problemes del dia a dia sense una mirada global. I això, en un món on la competència entre territoris és tan intensa com la que es dona entre empreses, és un error que pot hipotecar el futur. Per això cal defensar amb força la idea que Sagunt necessita un pla estratègic integral, pensat des de la comunicació, la imatge, el patrimoni i els projectes, com si la ciutat fora una empresa que vol posicionar-se en el mercat global de les ciutats.

Imaginem per un moment que Sagunt és una empresa. Una empresa amb més de dos mil anys d’història, amb un producte únic: el seu patrimoni iber, romà, medieval i industrial; amb una marca que porta associada la idea de resistència, de diversitat i de mediterraneïtat; amb uns treballadors que són la ciutadania, les associacions, les entitats culturals i esportives; amb uns inversors que són les institucions públiques i privades que aposten pel territori. Si acceptem aquesta metàfora, és evident que cap empresa amb aquestes característiques podria funcionar sense un pla estratègic clar, consensuat i compartit. I Sagunt tampoc.

Un pla estratègic no és un document burocràtic, ni una llista de bones intencions. És una brúixola que orienta les decisions, que marca prioritats, que defineix la imatge que es vol projectar i que articula els recursos disponibles per aconseguir-ho. En el cas de Sagunt, això significa posar en valor el patrimoni com a motor de desenvolupament, construir una narrativa comunicativa que siga inclusiva i atractiva, impulsar projectes que reforcen la identitat col·lectiva i establir una imatge de ciutat que siga reconeixible i competitiva.

La comunicació és clau. Una ciutat que no comunica, que no sap contar-se, que no sap emocionar, és una ciutat invisible. Sagunt té un relat potentíssim: la resistència davant Anníbal, el teatre romà com a símbol de cultura viva, el port com a espai de transformació industrial, les festes com a expressió de diversitat, el patrimoni jueu com a testimoni de convivència històrica. Però aquest relat cal ordenar-lo, cal fer-lo arribar amb llenguatge inclusiu, cal adaptar-lo als diferents públics: la ciutadania local, la comunitat valenciana, l’Estat, Europa i el món. Igual que una empresa defineix la seua marca i la seua estratègia de màrqueting, Sagunt ha de definir com vol ser vista i recordada.

La imatge és inseparable de la comunicació. No parlem només de logotips o campanyes puntuals, sinó d’una imatge global que impregne cada acció. Sagunt ha de projectar-se com una ciutat mediterrània, oberta, plural, amb orgull de la seua història i amb ambició de futur. Ha de saber combinar la solemnitat del patrimoni amb la frescor de la innovació, la memòria amb la creativitat, la tradició amb la diversitat. Una imatge coherent i coral, que no depenga de modes passatgeres, sinó que es fonamente en valors sòlids: dignitat, inclusió, sostenibilitat, participació. Això és el que fa que una empresa siga reconeixible i fiable, i això és el que ha de fer Sagunt.

El patrimoni és el gran actiu de la ciutat. Però un actiu que, si no es gestiona bé, pot convertir-se en un pes mort. El teatre romà, el castell, el barri jueu, les restes industrials, les esglésies, les tradicions festives… tot això és capital cultural que cal activar. No n’hi ha prou amb conservar-lo, cal fer-lo viu, cal convertir-lo en experiència, en relat, en motor econòmic. Igual que una empresa sap que el seu producte ha d’estar en constant renovació, Sagunt ha d’entendre que el patrimoni no és només pedra o memòria, sinó oportunitat. Oportunitat per al turisme cultural, per a l’educació, per a la recerca, per a la creació artística, per a la projecció internacional. Però això exigeix una estratègia clara, que evite improvisacions i que done coherència a cada acció.

Els projectes són la manera concreta de fer realitat la visió estratègica. Sagunt necessita projectes que vagen més enllà de la gestió quotidiana. Projectes que connecten el patrimoni amb la innovació, que vinculen la memòria amb la diversitat, que transformen espais en experiències. Pensem en un centre d’interpretació del patrimoni industrial que dialogue amb el port actual, en una xarxa de rutes culturals que connecten el castell amb el barri jueu i amb el teatre, en festivals que combinen música, teatre i gastronomia, en programes educatius que facen del patrimoni una eina pedagògica. Tot això són projectes que, si s’inscriuen en un pla estratègic, poden multiplicar l’impacte i donar coherència a la imatge de ciutat.

La gestió d’una ciutat com a empresa implica també saber escoltar. Una empresa que no escolta els seus treballadors fracassa. Una ciutat que no escolta la seua ciutadania es desconnecta. El pla estratègic de Sagunt ha de ser coral, participatiu, inclusiu. Ha de donar veu a les associacions, als col·lectius, a les persones joves, a les persones majors, a les entitats culturals i esportives. Ha de ser capaç de recollir la diversitat de mirades i convertir-les en força compartida. Això no és només una qüestió de democràcia, és també una qüestió d’eficàcia: com més plural siga la mirada, més sòlida serà l’estratègia.

La comparació amb una empresa ens ajuda a entendre la importància de la planificació. Una empresa que improvisa, que no té objectius clars, que no sap quina imatge vol projectar, està condemnada a perdre competitivitat. Una ciutat que improvisa, que no té pla estratègic, que no sap quina identitat vol construir, està condemnada a desaprofitar oportunitats. Sagunt no pot permetre’s això. Sagunt té massa història, massa patrimoni, massa potencial per quedar-se en la improvisació. Necessita un pla que marque el camí, que done coherència, que inspire confiança.

El pla estratègic ha de ser també un instrument de dignitat. Massa vegades les ciutats es veuen reduïdes a números, a pressupostos, a informes tècnics. Però una ciutat és sobretot comunitat, és memòria, és emoció. El pla estratègic de Sagunt ha de ser capaç de traduir aquesta dimensió emocional en accions concretes. Ha de ser capaç de fer que cada persona se senta part d’un projecte compartit, que cada col·lectiu veja reconeguda la seua aportació, que cada festa, cada tradició, cada iniciativa cultural trobe el seu lloc en la imatge global de ciutat. Això és el que fa que una empresa siga estimada pels seus treballadors, i això és el que farà que Sagunt siga estimada per la seua ciutadania.

La dimensió internacional és també fonamental. Vivim en un món globalitzat, on les ciutats competeixen per atraure inversions, turisme, talent. Sagunt no pot quedar-se al marge. Ha de saber projectar-se com una ciutat mediterrània amb patrimoni únic, amb capacitat d’innovació, amb qualitat de vida. Ha de saber construir aliances amb altres ciutats, ha de saber participar en xarxes europees, ha de saber aprofitar les oportunitats de finançament internacional. Igual que una empresa sap que ha de competir en mercats globals, Sagunt ha d’entendre que la seua imatge no es juga només a escala local, sinó també a escala internacional.

La sostenibilitat és un altre eix clau. Una empresa que no és sostenible perd credibilitat. Una ciutat que no és sostenible perd futur. El pla estratègic de Sagunt ha d’incorporar la sostenibilitat com a principi transversal: en la gestió del patrimoni, en la mobilitat, en l’urbanisme, en la comunicació. Ha de ser capaç de mostrar que la ciutat és respectuosa amb el medi ambient, que aposta per les energies renovables, que cuida els espais naturals, que promou hàbits saludables. Això no és només una exigència ètica, és també una exigència competitiva: les ciutats que no són sostenibles queden fora del mapa.

La innovació és inseparable de la sostenibilitat, perquè una ciutat que vol ser competitiva ha de saber reinventar-se constantment. Sagunt no pot quedar-se en la contemplació del seu passat, per gloriós que siga. Ha de ser capaç d’innovar en formats culturals, en estratègies de comunicació, en projectes urbans. Innovar vol dir atrevir-se a experimentar, a combinar tradició i modernitat, a obrir espais per a la creativitat col·lectiva. Igual que una empresa sap que la innovació és la clau per a sobreviure en mercats canviants, Sagunt ha d’entendre que la innovació és la clau per a mantenir viva la seua identitat i per a projectar-se amb força en el futur.

Un pla estratègic sobre Sagunt ha de contemplar també la dimensió social. Una empresa que oblida la responsabilitat social es queda sense legitimitat. Una ciutat que oblida la cohesió social es trenca. Sagunt ha de ser capaç de fer que el seu pla estratègic siga inclusiu, que done resposta a les necessitats de les persones més vulnerables, que promoga la igualtat, que reconega la diversitat com a riquesa. Ha de ser capaç de fer que cada persona se senta part del projecte, que ningú quede fora, que la ciutat siga espai de dignitat compartida. Això no és només una qüestió de justícia, és també una qüestió de imatge: una ciutat que exclou no pot projectar-se amb credibilitat.

La dimensió esportiva i festiva és un altre element que no pot quedar fora. Sagunt és també les seues festes, les seues tradicions, els seus clubs esportius, les seues entitats que fan de l’esport un motor d’identitat. El pla estratègic ha de saber integrar aquesta dimensió, ha de saber convertir-la en part de la imatge global de ciutat. Igual que una empresa sap que la cultura corporativa és clau per a la motivació dels treballadors, Sagunt ha d’entendre que les festes i l’esport són clau per a la motivació de la ciutadania. Són espais de cohesió, de orgull, de projecció. I han de ser reconeguts com a part fonamental de l’estratègia.

La dimensió educativa és inseparable de tot això. Una empresa que no forma els seus treballadors es queda obsoleta. Una ciutat que no aposta per l’educació es queda sense futur. Sagunt ha de fer que el seu pla estratègic incorpore l’educació com a eix central: educació patrimonial, educació cultural, educació esportiva, educació ambiental. Ha de ser capaç de fer que les escoles, els instituts, les universitats, les entitats educatives siguen part activa del projecte. Ha de ser capaç de fer que la ciutadania jove se senta protagonista, que veja en la ciutat un espai de oportunitat, que trobe en el patrimoni i en la innovació una manera de construir futur.

Un pla estratègic sobre Sagunt ha de ser també un instrument de projecció institucional. Igual que una empresa sap que ha de tenir bones relacions amb els seus inversors, Sagunt ha de saber construir bones relacions amb les institucions públiques i privades. Ha de ser capaç de defensar els seus projectes davant la Generalitat, davant l’Estat, davant Europa. Ha de ser capaç de atraure inversions, de aconseguir finançament, de participar en programes internacionals. Això exigeix una imatge clara, una comunicació efectiva, una estratègia coherent. No es tracta només de demanar recursos, es tracta de mostrar que la ciutat té un projecte sòlid, que sap on va, que sap què vol.

La dimensió econòmica és inseparable. Una empresa que no té viabilitat econòmica no pot sobreviure. Una ciutat que no té estratègia econòmica no pot desenvolupar-se. Sagunt ha de ser capaç de fer que el seu pla estratègic incorpore una visió econòmica clara: com es pot aprofitar el patrimoni per al turisme cultural, com es pot vincular el port amb la innovació industrial, com es pot fer que l’esport i les festes generen activitat econòmica, com es pot atraure talent i inversió. Ha de ser capaç de mostrar que la ciutat no és només memòria, sinó també oportunitat econòmica. I això exigeix una estratègia clara, que done coherència a cada acció.

La dimensió urbana és també fonamental. Una empresa sap que el seu espai físic influeix en la seua imatge. Una ciutat sap que el seu urbanisme influeix en la seua identitat. Sagunt ha de ser capaç de fer que el seu pla estratègic incorpore una visió urbana clara: com es connecten els barris, com es cuiden els espais públics, com es fa que la ciutat siga accessible, com es fa que siga sostenible. Ha de ser capaç de mostrar que la ciutat és espai de convivència, que cada plaça, cada carrer, cada parc és part de la imatge global. Això no és només una qüestió estètica, és també una qüestió de identitat: una ciutat que cuida els seus espais és una ciutat que cuida la seua ciutadania.

La dimensió digital és inseparable. Una empresa que no sap utilitzar les noves tecnologies es queda fora del mercat. Una ciutat que no sap utilitzar les noves tecnologies es queda fora del mapa. Sagunt ha de ser capaç de fer que el seu pla estratègic incorpore la dimensió digital: comunicació en xarxes socials, plataformes de participació ciutadana, aplicacions per a la gestió urbana, estratègies de màrqueting digital. Ha de ser capaç de mostrar que la ciutat és moderna, que sap utilitzar les eines digitals per a projectar-se, que sap connectar amb la ciutadania jove, que sap competir en el món global. Això no és només una qüestió de imatge, és també una qüestió de eficàcia: les ciutats que no són digitals queden fora.

Parlar de la importància de fer un pla estratègic sobre Sagunt és parlar de la importància de entendre la ciutat com una empresa que vol ser competitiva, que vol ser reconeixible, que vol ser estimada. És parlar de la importància de construir una imatge coherent, de impulsar projectes amb sentit, de activar el patrimoni com a motor, de comunicar amb força, de escoltar la ciutadania, de innovar, de ser sostenible, de projectar-se internacionalment. És parlar de la importància de fer que la ciutat siga espai de dignitat compartida, de memòria viva, de identitat coral.

Sagunt té tots els ingredients per a ser una ciutat amb imatge potent, amb projecció internacional, amb identitat sòlida. Però això no passarà per casualitat. Passarà si hi ha un pla estratègic clar, consensuat, compartit. Passarà si la ciutat sap entendre’s com una empresa que ha de competir, que ha de innovar, que ha de comunicar. Passarà si la ciutadania se sent part del projecte, si les institucions confien, si els inversors aposten, si els col·lectius participen. Passarà si hi ha una estratègia que done coherència, que inspire confiança, que marque el camí.

I és que, com diu el refrany, qui no té cap, ha de tindre cames. Sagunt no pot anar corrent darrere de cada problema, improvisant solucions, perdent oportunitats. Sagunt ha de tindre cap, ha de tindre estratègia, ha de tindre pla. Només així podrà caminar amb pas ferm, amb dignitat, amb orgull. Només així podrà projectar-se com una ciutat que sap qui és, que sap què vol, que sap on va. Només així podrà convertir la seua memòria en futur, la seua diversitat en força, la seua identitat en imatge. Només així podrà ser, de veritat, una ciutat que funciona com una empresa, però amb l’ànima d’una comunitat.  

llegir més

Sagunt, patrimoni en disputa, entre la memòria i l’oblit

Sagunt és una ciutat que parla amb pedres, amb ferro i amb mar. Les seues muralles, els carrers, els espais industrials i els temples antics conten històries que travessen segles i cultures. Però la grandesa del passat contrasta amb la fragilitat del present. El patrimoni saguntí és plural, immens i divers, però també és vulnerable, desatès i, en alguns casos, condemnat a l’oblit.  

El Teatre Romà, rehabilitat i actiu, és l’exemple que la ciutat pot ser un referent cultural de primer ordre. Malgrat les polèmiques sobre la seua intervenció, hui és un espai viu, amb programació estable i projecció internacional. És la prova que, amb voluntat política i recursos, Sagunt pot ser un far cultural. Però el Castell, amb les seues muralles esberlades, o el Grau Vell, amb la seua memòria marítima en perill, ens recorden que la desídia institucional pot convertir la història en runa. I encara més greu: el patrimoni industrial, clau per entendre la identitat contemporània de Sagunt, continua marginat, fragmentat i sense un projecte integral que el dignifique.  

El patrimoni no és només pedra, ferro o documents. És memòria viva, és identitat compartida, és la veu de les generacions que ens han precedit. Entendre’l com un projecte col·lectiu és fonamental, perquè no pot ser patrimoni si no és patrimoni de totes i tots. Les institucions tenen l’obligació legal i moral de protegir-lo, però les inversions arriben tard, malament o no arriben. La ciutadania, sense la pressió popular, sense la implicació de les entitats socials, veu com el patrimoni esdevé un luxe decoratiu. La gent ha de ser protagonista, no espectadora. Les entitats culturals i socials mantenen viva la flama, organitzen visites, denuncien l’abandonament, reclamen dignitat. El patrimoni és, per tant, un espai de democràcia. Si es gestiona de manera participativa, es converteix en motor de cohesió. Si es deixa en mans de la burocràcia i la indiferència, esdevé un record apagat.  

El contrast és evident. El Teatre Romà funciona, però el Castell s’ensorra. El Grau Vell, antic port històric, és reduït a un espai degradat i oblidat. El patrimoni industrial, amb les instal·lacions siderúrgiques, les colònies obreres i les infraestructures ferroviàries, forma part d’una identitat obrera que ha marcat la ciutat. Però la mirada institucional continua sent fragmentada: es protegeix un edifici ací, es fa una ruta allà, però falta un projecte integral que done sentit i dignitat a tot el conjunt.  

Cal dir-ho clar: el patrimoni saguntí pateix per la manca de voluntat política. El Ministeri de Cultura envia inversions amb comptagotes, com si Sagunt no apareguera en el mapa prioritari de Madrid. La Generalitat Valenciana parla de Sagunt com a capital cultural, però les inversions no corresponen a les paraules. L’Ajuntament, que hauria de ser avantatge per la proximitat, sovint es converteix en excusa. La sensibilitat patrimonial és escassa, i les polítiques locals es centren més en l’ús immediat que en la preservació a llarg termini. Sense recursos i sense compromís, el patrimoni es converteix en un decorat fràgil.  

El patrimoni industrial és la gran assignatura pendent. Sagunt és coneguda internacionalment per la seua trajectòria siderúrgica, per la seua identitat obrera, per la seua capacitat de transformar el ferro en motor econòmic i social. Però què queda d’aquella memòria? Restes disperses, edificis abandonats, rutes improvisades. Falta un pla integral que protegisca els espais més significatius, que done ús cultural i social als edificis, que connecte el patrimoni industrial amb el patrimoni històric i natural, que reconega la memòria obrera com a part fonamental de la identitat valenciana. El patrimoni industrial no és un apèndix, és part del cor de Sagunt. Ignorar-lo és amputar la història contemporània de la ciutat.  

Sagunt no és només Sagunt. El seu patrimoni forma part de la memòria valenciana i universal. El Teatre Romà és referent mediterrani. El Castell és testimoni de civilitzacions que han marcat Europa. El Grau Vell és part de la història marítima valenciana. El patrimoni industrial és clau per entendre la modernitat obrera del segle XX. Per això, la negligència institucional no és només un problema local, és una pèrdua global. Quan Sagunt s’ensorra, s’ensorra també una part de la memòria col·lectiva de totes i tots.  

Davant la desídia institucional, la ciutadania ha de ser motor de canvi. Les associacions culturals, les entitats veïnals, els col·lectius socials han demostrat que, amb voluntat, es poden fer miracles: visites guiades, campanyes de sensibilització, denúncies públiques. Però no és suficient. La ciutadania no pot substituir les institucions. Pot pressionar, pot denunciar, pot proposar. Però la responsabilitat última és política, i ací és on cal exigir compromís ferm i real.  

Si no hi ha inversions, si no hi ha sensibilitat, el patrimoni corre el risc de convertir-se en un record apagat. Un Castell que es desfà, un Grau Vell que s’ensorra, unes instal·lacions industrials que desapareixen. Tot això pot acabar sent només fotografies en llibres, memòries en arxius, records en converses. I això seria una derrota col·lectiva. Perquè el patrimoni no és només passat, és futur. És motor de turisme, de cultura, d’educació, d’identitat. És la base sobre la qual es construeix una ciutat digna i amb projecció.  

Sagunt mereix un compromís ferm i real. Mereix inversions del Ministeri, de la Generalitat i de l’Ajuntament. Mereix sensibilitat política i social. Mereix un projecte integral que dignifique el seu patrimoni històric, marítim i industrial. El patrimoni no pot ser un luxe ni un decorat. Ha de ser motor de futur, ha de ser memòria viva, ha de ser identitat compartida.  

Sagunt és una ciutat que parla amb pedres, amb ferro i amb mar. Però si no escoltem eixa veu, si no la cuidem, si no la dignifiquem, correm el risc de perdre-la. I perdre Sagunt és perdre una part fonamental de la memòria valenciana i universal.

llegir més