Educar en valencià: sembrar arrels per a un futur amb identitat i llibertat ^

“Educar en valencià és estimar el futur.” Amb esta frase tan clara i profunda, Carme Miquel ens recorda que la llengua no és només un mitjà de comunicació, sinó també una manera de ser, de sentir, de viure. Educar en valencià no és només ensenyar una llengua, és transmetre una cultura, una història, una manera de mirar el món. És, en definitiva, un acte d’amor cap al futur: cap a les persones que vindran, cap a la diversitat, cap a la llibertat.

En un món globalitzat, on les llengües dominants tendeixen a esborrar les minoritzades, educar en valencià és una forma de resistència. Però no una resistència tancada, nostàlgica o excloent, sinó una resistència oberta, alegre, creativa. És defensar el dret de cada criatura a créixer amb la seua llengua, a estimar-la, a usar-la amb naturalitat i orgull. És garantir que el valencià no siga només una assignatura, sinó una llengua de vida, de ciència, de cultura, de futur.

Carme Miquel, com a mestra i escriptora, va dedicar la seua vida a esta causa. Va entendre que la llengua no es defensa només amb discursos, sinó amb pràctiques quotidianes, amb escoles que l’estimen, amb llibres que la fan volar, amb mestres que la fan estimar. Va entendre que educar en valencià és una forma de dignificar les persones, de fer-les sentir part d’una comunitat, d’un relat compartit.

Però educar en valencià no és només una qüestió lingüística. És també una qüestió de justícia social. Perquè quan una llengua és minoritzada, no és perquè siga minoritària, sinó perquè ha sigut discriminada, arraconada, invisibilitzada. I això té conseqüències en l’autoestima, en les oportunitats, en la participació. Per això, educar en valencià és també educar en igualtat, en drets, en democràcia.

És important recordar que el valencià és la llengua pròpia del nostre territori, i que això no vol dir que siga l’única, sinó que té un paper fonamental en la construcció de la nostra identitat col·lectiva. Educar en valencià no és imposar, és reparar. No és excloure, és incloure. És garantir que totes les persones que viuen ací tinguen l’oportunitat de conéixer i estimar la llengua del lloc on viuen. I això és enriquidor per a totes.

A més, l’educació en valencià és una eina potent per a la cohesió social. Quan l’escola fa del valencià una llengua de convivència, de diàleg, de creació, està construint ponts entre persones diverses. Està trencant prejudicis, estereotips, barreres. Està fent que la llengua siga un espai de trobada, no de confrontació. I això és fonamental en una societat plural com la nostra.

També cal destacar el paper de la literatura infantil i juvenil en valencià, que ha crescut molt gràcies a l’esforç de persones com Carme Miquel. Els llibres en valencià no només ajuden a aprendre la llengua, sinó que connecten amb les emocions, amb la imaginació, amb la creativitat. Fan que les criatures s’enamoren de la llengua, que la senten seua, que la visquen com una cosa viva i bonica. I això és clau per a garantir la seua continuïtat.

Però educar en valencià també implica reptes. Encara hi ha famílies que no entenen la importància de fer-ho, que pensen que el valencià és un obstacle i no una oportunitat. Encara hi ha centres educatius on la presència del valencià és mínima, simbòlica, residual. Encara hi ha qui associa el valencià amb el passat, amb el rural, amb el poc útil. I això és fruit d’anys de discriminació, de polítiques lingüístiques febles, de manca de voluntat política.

Per això, cal una aposta clara, decidida, valenta. Cal polítiques educatives que garantisquen una presència real i efectiva del valencià en tots els nivells i àmbits. Cal formació per al professorat, materials de qualitat, recursos pedagògics. Cal implicació de les famílies, de les institucions, dels mitjans de comunicació. Cal fer del valencià una llengua de prestigi, de futur, de possibilitats.

També cal una mirada inclusiva i interseccional. Educar en valencià ha de ser compatible amb reconéixer i valorar la diversitat lingüística i cultural de l’alumnat. Ha de ser una porta oberta, no una frontera. Ha de sumar, no restar. Ha de fer que totes les criatures, siguen d’on siguen, senten que el valencià també és seu, que tenen dret a parlar-lo, a estimar-lo, a fer-lo créixer.

La frase de Carme Miquel ens recorda que educar en valencià és una forma d’estimar. Estimar la llengua, la cultura, la terra. Però també estimar les persones, el seu dret a ser, a créixer, a expressar-se. I estimar el futur, perquè només des de l’arrel podem créixer amb força, amb llibertat, amb dignitat.

Per això, cal continuar sembrant valencià. En les aules, en els patis, en les biblioteques, en les famílies. Cal parlar-lo, llegir-lo, escriure’l, cantar-lo. Cal fer-lo viu, present, estimat. I cal fer-ho amb alegria, amb convicció, amb esperança. Perquè educar en valencià és, com deia Carme, estimar el futur. I el futur, si el volem lliure, just i plural, ha de tindre el valencià com a part essencial.

llegir més

Hivern ^

El solstici d’hivern és un moment que convida a la pausa, a la contemplació i a la reflexió. És el dia més curt de l’any, quan la foscor sembla guanyar la partida a la llum, però també és el punt d’inflexió que anuncia que, a poc a poc, la claror tornarà a créixer. En aquest sentit, el solstici és molt més que un fenomen astronòmic: és una metàfora poderosa de la vida.

En moltes cultures antigues, aquest dia era celebrat com un renaixement. El sol, que semblava esgotat, reprenia el seu camí cap a la plenitud. Les persones es reunien, encenien focs, compartien aliments i esperances. Hui, enmig d’un món accelerat i sovint desconnectat dels ritmes naturals, recuperar el sentit del solstici pot ser una forma de tornar a l’essencial.

L’hivern ens parla de quietud, de recolliment, de mirar cap endins. És una estació que ens convida a cuidar-nos, a escoltar-nos, a donar-nos permís per a descansar. En una societat que premia la productivitat constant, reivindicar el valor del silenci i de la lentitud és un acte de resistència. El solstici ens recorda que no tot ha de ser moviment, que també hi ha saviesa en l’estat de repòs.

També és un bon moment per a pensar en les persones que viuen l’hivern en condicions difícils. El fred, la foscor, la solitud… poden ser molt dures per a qui no té sostre, per a qui viu en la precarietat, per a qui travessa un dol o una etapa de vulnerabilitat. El solstici pot ser una crida a la solidaritat, a encendre llums en les vides dels altres, a compartir calor humana.

Des d’una mirada simbòlica, el solstici d’hivern ens diu que fins i tot en el punt més fosc, hi ha possibilitat de renaixement. Que la llum no desapareix, sinó que espera el seu moment per tornar. Que cada cicle té el seu sentit, i que la foscor no és enemiga, sinó part del camí.

Celebrar el solstici és, en definitiva, reconéixer que som part d’un tot més gran. Que els ritmes del cel també habiten dins nostre. Que la natura ens parla, si sabem escoltar-la. I que, com el sol, també nosaltres podem renàixer, una vegada i una altra, amb cada pas cap a la llum.

llegir més

solidaritat, escepticisme ^

La solidaritat humana és una de les expressions més nobles de la nostra condició. És el gest que ens connecta amb les altres persones, que ens fa eixir de nosaltres mateixos per a reconéixer el dolor, la necessitat o l’alegria aliena com a pròpia. És una forma de dir: “No estàs a soles, estic ací amb tu”. Però en un món cada vegada més complex, més accelerat i més ple de soroll, l’escepticisme també s’ha fet lloc. I no és necessàriament dolent.

L’escepticisme no és cinisme. No és indiferència. És una actitud crítica que ens ajuda a no caure en la ingenuïtat, a qüestionar les bones intencions que de vegades amaguen interessos, a demanar coherència entre el que es diu i el que es fa. En aquest sentit, l’escepticisme pot ser un aliat de la solidaritat, si ens ajuda a fer-la més honesta, més efectiva, més arrelada en la realitat.

Vivim en una època on la paraula “solidaritat” s’utilitza molt, però no sempre amb profunditat. Campanyes, eslògans, gestos puntuals… tot això pot ser útil, però també pot convertir-se en una forma de tranquil·litzar la consciència sense transformar res. L’escepticisme ens recorda que la solidaritat no és una foto ni una etiqueta, sinó una pràctica constant, exigent i compromesa.

També cal reconéixer que moltes persones han perdut la confiança en la solidaritat perquè han vist com se’n feia ús per a manipular, per a fer política buida o per a alimentar discursos paternalistes. Davant d’això, l’escepticisme és una defensa legítima. Però no hauria de convertir-se en una muralla. Perquè si deixem de creure en la capacitat humana de cuidar-nos mútuament, què ens queda?

La clau està en trobar un equilibri. Ser solidaris, però sense ingenuïtat. Ser crítics, però sense tancar-nos. Escoltar, acompanyar, actuar… però també revisar, preguntar, millorar. La solidaritat que es construeix des de l’escepticisme és més forta, perquè no es basa en l’impuls, sinó en la convicció.

Potser no podem canviar el món de colp, però sí podem fer-lo més habitable, més humà, més just. I per a això, necessitem tant la tendresa com la lucidesa. La solidaritat com a motor, i l’escepticisme com a brúixola. Perquè ajudar no és només donar, sinó entendre. I entendre requereix mirar amb ulls nets, però també amb ulls oberts.

llegir més

Carta als Reis d’Orient ^

Estimats Reis d’Orient,

Aquest any no us escric per demanar joguines ni cap regal. El que vull és justícia i dignitat. Us demanem que l’Ajuntament de Sagunt deixe, d’una vegada per totes, de girar l’esquena al seu poble i a la seua llengua. Que parle en valencià, que legisle en valencià, que atenga en valencià. Que complisca, d’una vegada, les normes d’ús i el reglament intern, que ja obliguen a fer-ho. No és cap capritx, ni una qüestió d’imatge. És una exigència democràtica i una obligació institucional.

El valencià no és un simple decorat. És la llengua d’ací, la veu de la nostra gent, la memòria col·lectiva, la dignitat que ens fa qui som. Quan l’Ajuntament ignora el valencià, no només passa per alt la llei, també menysprea la identitat de tot un poble. És una falta de respecte i una mostra de desconnexió amb la realitat del carrer.

Per això, reclamem compromís de veritat, no més excuses. Volem totes les comunicacions oficials en valencià: actes, bans, webs, xarxes socials. Volem que els plens municipals i la documentació siguen íntegrament en valencià, sense traduccions improvisades, sense relegar la nostra llengua al fons. Volem que l’atenció ciutadana siga en valencià, perquè qualsevol persona puga ser escoltada i atesa en la seua llengua, sense haver de donar explicacions ni sentir-se fora de lloc. Volem que es legisle en valencià, perquè les normes que ens afecten ens parlen directament. Necessitem recursos reals per a la normalització: formació per al personal, campanyes de sensibilització, mecanismes que garantisquen que tot açò es complix sense excuses. Volem que es done exemple, que Sagunt siga un referent en dignitat lingüística, no en deixadesa.

La sensibilitat pel valencià s’ha perdut, i cal recuperar-la amb fets, amb valentia política i responsabilitat. Ja n’hi ha prou de discursos buits i promeses que s’evaporen. Volem accions. Volem coherència. Volem que l’Ajuntament de Sagunt estiga a l’altura del seu poble i no siga un mur que separa institució i ciutadania.

Això és el regal que us demanem: que l’Ajuntament torne a ser la casa de tots, també en la llengua de tots. Que el valencià siga, de nou, la veu institucional de Sagunt, sense subordinacions ni excuses, amb tota la força i dignitat que li toca.

Aquesta no és una petició simbòlica. És una exigència política i social. El valencià és la nostra manera de ser i de viure, el fil que uneix generacions, allò que ens fa poble. Negar-li el seu lloc és negar-nos a nosaltres mateixos. Per això, amb fermesa i esperança, us demanem que aquest 2026 arribe el canvi real, que faça de Sagunt un exemple de respecte institucional i de compromís amb la seua gent.

Que aquesta carta es llija com un crit de dignitat i una advertència clara. No és cap capritx ni una súplica. És una exigència que naix del poble i que reclama responsabilitat pública.

M’acomiade segur que la justícia lingüística no és un regal, és un deure. I que la valentia política no és opcional, és una obligació.

llegir més

Emo ^

Som els Emos, i no ens fa vergonya dir-ho.

Potser ja no portem els cabells planxats tapant-nos mitja cara, ni pantalons negres estrets amb cinturons de tatxes, ni samarretes de grups que cridaven més que cantaven. Però l’esperit emo no és una moda: és una manera de sentir el món. I sí, encara som ací.

Ser emo no és estar trist tot el dia, ni viure en un drama perpetu. És tindre la capacitat de sentir-ho tot amb intensitat. És escoltar una cançó i notar que et trenca per dins, però també que et reconstrueix. És mirar el cel gris i pensar que és bonic, perquè reflecteix com et sents. És riure amb amargor, plorar amb dignitat, estimar amb tot el cor, encara que saps que et pot fer mal.

Som els Emos, i no ens fa por mostrar vulnerabilitat. En un món que ens demana ser productius, eficients, valents i sempre contents, nosaltres reivindiquem el dret a estar malament de tant en tant. A no entendre-ho tot. A tindre dies foscos. A fer preguntes sense resposta.

Potser ara som més grans, i ja no escrivim poemes a les llibretes amb tinta negra, ni pengem frases críptiques al Fotolog. Però seguim sentint. Seguim buscant. Seguim connectant amb aquelles emocions que no caben en un tuit ni en una conversa superficial.

Ser emo és també ser solidari amb qui pateix. És mirar més enllà de les aparences. És escoltar sense jutjar. És saber que darrere d’un somriure pot haver-hi un abisme, i que un gest amable pot salvar un dia.

Som els Emos, i no som una tribu urbana extingida. Som una sensibilitat que resisteix. Una manera de mirar el món amb ulls humits però valents. Una forma de dir: “No estic bé, però estic ací. I això ja és molt.”

Així que si alguna vegada et sents fora de lloc, si el món et sembla massa sorollós, massa superficial, massa ràpid… vine. Ací hi ha espai per a tu. Som els Emos. I t’entenem.

llegir més