Antoni Chabret i Fraga premissa i síntesi

Antoni Chabret i Fraga (Sagunt, 1846–1907) es mostra com una figura central en la transformació de la memòria local en instrument institucional i cívic. La seua trajectòria combina formació humanística i mèdica, activitat professional com a metge, recerca històrica i arqueològica, col·leccionisme sistemàtic, redacció d’inventaris i accions de difusió cultural que van des de publicacions erudites fins a dramatitzacions per a públics amplis (Chabret 1888; Chabret 1900; Chabret 1901). Aquest text ofereix una versió acadèmica pensada per a presentació o enviament, amb cites integrades dins del flux textual i una bibliografia final per a la comprovació i ampliació.

Introducció

L’estudi de Chabret serveix per analitzar la professionalització de la historiografia municipal i la institucionalització del patrimoni en una ciutat portuària amb fort arrelament antic i fortes pressions de modernització. La seua obra exemplifica com el coneixement local pot convertir-se en capital simbòlic i pràctica política, i alhora planteja interrogants metodològics i morals sobre la selecció d’arxius, la representació social i la governança patrimonial (Bourdieu 1979; Connerton 1989).

Context històric i social

Sagunt a finals del segle xix era una ciutat marcada per la superposició de passat clàssic i transformacions contemporànies derivades de la industrialització i del comerç marítim. Aquest entorn generava tensions entre conservació i desenvolupament que van posar en relleu la necessitat d’instruments d’ordenació i de legitimació del patrimoni local (Hartog 2015). En aquest marc, la iniciativa d’un professional local amb capital cultural podia condicionar la política municipal i la percepció social sobre què valia la pena preservar.

Biografia i trajectòria intel·lectual

Chabret va cursar estudis humanístics i la carrera de Medicina, creant una combinació d’hàbits analítics i de contacte social intens que modelaren la seua praxis: observació, classificació i servei públic. La publicació de Historia de Sagunto y sus monumentos (1888) suposa el nucli epistemològic del seu projecte; el Nomenclator (1901) institucionalitza la lectura toponímica de la ciutat i el llibret d’El Fantasma (1900) materialitza l’estratègia d’arribar a públics amplis a través de la dramatització (Chabret 1888; Chabret 1900; Chabret 1901).

Metodologia i aportacions a la historiografia local

Chabret va proposar una metodologia per a la història municipal basada en la catalogació sistemàtica de restes materials, l’epigrafia i la correlació amb documents d’arxiu. Aquesta combinació de procediments li permeté dotar la història local d’un to científic que va ampliar la legitimitat social de la recerca municipal i va facilitar la incorporació dels seus resultats en decisions administratives i educatives (Hodder 2001). La seua insistència en inventariar i publicar va crear un corpus accessible que posteriorment ha servit com a font primària per a investigadors.

Col·leccionisme i museïtzació: de la possessió privada al bé comú

La transformació del col·leccionisme en pràctica museogràfica pública és central en l’obra de Chabret. La seua biblioteca i les col·leccions de monedes i làpides funcionaren com a dispositius per a la investigació i la transmissió; la casa del col·leccionista esdevingué un node de consulta i interlocució entre erudits i ciutadania (Bennett 1995). Aquesta conversió anticipa pràctiques modernes de museïtzació municipal i posa en evidència la necessitat d’ordre, catalogació i interpretació contextualitzada dels objectes perquè aquests puguen complir funcions pedagògiques i polítiques.

Antropologia de la memòria: rituals urbans i sacralització simbòlica

Les pràctiques de Chabret —inventaris, publicacions, dramatitzacions, rutes— configuren rituals laics que reassignen significat als elements materials. La toponímia, en particular, és tractada com a arxiu urbà: fixar i explicar noms de carrers i places és un acte de custòdia de memòria quotidiana que, segons Halbwachs i Connerton, contribueix a la reproducció social de la memòria col·lectiva (Halbwachs 1950; Connerton 1989). Les dramatitzacions com El Fantasma actuen com a rituals de reencantament que faciliten l’adhesió emocional al passat i la seua incorporació en pràctiques comunitàries.

Sociologia del coneixement i capital cultural

Aplicar la noció de capital cultural a la trajectòria de Chabret permet observar com el seu bagatge i les seues col·leccions eren recursos convertibles en autoritat i influència (Bourdieu 1979). La circulació de les seves publicacions i la seva vinculació amb institucions regionals van permetre que el projecte local adquirira visibilitat i suport, convertint la iniciativa individual en motor d’institucionalització patrimonial.

Filosofia de la història: veritat, finalitat i ús cívic del passat

La concepció de la història que s’observa en Chabret combina la recerca de veritat amb una finalitat normativa: la història ha de servir per educar i per orientar la vida pública (Gadamer 2004; Ricoeur 2004). Aquesta concepció hermenèutica implica reconéixer la historicitat de tota interpretació i la responsabilitat de l’historiador com a mediador entre passat i present. La insistència en continuitats i en la legitimació identitària obre el debat sobre els límits entre la reconstrucció científica i l’ús polític de la memòria (Hartog 2015).

Crítica epistemològica i limitacions metodològiques

Les pràctiques científiques del segle xix incorporaven instruments transicionals que avui cal revisar amb metodologies contemporànies: datacions científiques, estratigrafia arqueològica i tècniques d’anàlisi material permeten actualitzar interpretacions i corregir atribucions. A més, la selecció temàtica de Chabret reflecteix interessos propis de l’elit cultural del seu temps i tendeix a privilegiar monuments i figures institucionals en detriment d’altres formes de memòria (Ginzburg 1980; Hodder 2001).

Gènere, classe i absències socials

La institucionalització del patrimoni i la narrativa construïda poden ocultar presències i pràctiques: l’absència de veus femenines i de les experiències de les capes subalternes és una limitació que requereix relectures crítiques i interdisciplinàries. Incorporar perspectives de gènere i d’història social en la reutilització dels fons de Chabret permet ampliar la pluralitat del relat patrimonial i recuperar trajectòries silenciades (Scott 1986; Guha 1983).

Dramatització i pedagogia afectiva

La utilització del teatre i la música per a la difusió històrica posa de manifest l’estratègia de Chabret per transformar informació en experiència afectiva. Aquesta pedagogia afectiva reforça la implicació ciutadana però planteja reptes d’equilibri entre emoció i rigor: la dramatització pot simplificar complexitats, per això és necessari que els processos divulgatius s’acompanyen d’eines interpretatives que contextualitzen i problematitzen les narracions (Smith 2006).

Impacte institucional i continuïtats en la política cultural local

L’efecte de l’obra de Chabret es manifesta en la cronologia d’institucionalització del patrimoni local: inventaris, nomenclatures i col·leccions van servir com a materials fundacionals per a museus municipals, per a rutes interpretatives i per a polítiques de preservació. Aquesta continuïtat mostra la capacitat de l’acció individual per a generar estructures públiques duradores quan aquesta s’insereix en xarxes institucionals i convincents (Bennett 1995; Council of Europe 2005).

Arxiu material i oportunitats de recerca contemporània

Les col·leccions i la biblioteca de Chabret són un dipòsit documental que, reinterpretat amb enfocaments contemporanis, pot alimentar recerques microhistòriques, estudis de circulació monetària, cartografies socials i històries de la quotidianitat. La digitalització i la catalogació amb estàndards moderns multipliquen l’accessibilitat i permeten projectes participatius que integren memòria oral, investigació acadèmica i educació patrimonial (Ginzburg 1980; Hodder 2001).

Propostes pràctiques per a la revalorització crítica

Per a una revalorització crítica del llegat caldria: digitalitzar i edicionar críticament les obres; catalogar les col·leccions amb metadades obertes; dissenyar projectes educatius que combinaren material erudit i veus contemporànies; promoure rutes interpretatives que posaren en diàleg el Nomenclator amb testimonis; i crear governs patrimonials participatius on la interpretació no reste concentrada en uns pocs agents (Council of Europe 2005; Smith 2006).

Riscos i consideracions ètiques

Qualsevol reaprofitament del llegat ha d’abordar qüestions ètiques: assegurar la traçabilitat de procedències, evitar instrumentalitzacions polítiques de la memòria, garantir la inclusió de diverses veus i gestionar de manera transparent l’accés a la informació. L’ètica de la preservació inclou també la responsabilitat d’admetre les limitacions de les interpretacions originals i de facilit ar la crítica pública de les narratives herdades (Bennett 1995; Harrison 2013).

Comparacions regionals i valor heurístic

Comparar la trajectòria de Chabret amb altres cronistes i col·leccionistes del període a l’Estat espanyol i Europa permet delimitar la seva singularitat: la combinació de professionalitat mèdica, col·leccionisme, publicacions i dramatització constitueix un cas exemplar per a estudiar com la proximitat comunitària i la professionalització del saber es conjuguen per a la construcció de polítiques culturals locals (Bourdieu 1979; Connerton 1989).

Conclusions

Antoni Chabret i Fraga és reconeixible com a pioner en la institucionalització del patrimoni local perquè va articular eines metodològiques, pràctiques museogràfiques, accions divulgatives i pressions institucionals que van transformar vestigis materials i toponímia en elements de memòria pública. La relectura crítica del seu llegat requereix l’actualització metodològica, la incorporació de perspectives de gènere i classe i la implementació de pràctiques participatives per a una memòria més plural. A nivell pràctic, la digitalització, l’edició crítica i els projectes pedagògics participatius apareixen com a vies prioritàries per a mantenir la rellevància del seu treball en el present.

Bibliografia

Bennett, Tony. The Birth of the Museum: History, Theory, Politics. London: Routledge, 1995.

Bourdieu, Pierre. La Distinction. Paris: Les Éditions de Minuit, 1979.

Chabret, Antoni. Historia de Sagunto y sus monumentos. València: Imprenta de la Viuda de H. Gormaz, 1888.

Chabret, Antoni. El Fantasma. Llibret d’òpera. Estrena 1900.

Chabret, Antoni. Nomenclator de las calles, plazas y puertas antiguas y modernas de la ciudad de Sagunto. Sagunt: Imprenta local, 1901.

Connerton, Paul. How Societies Remember. Cambridge: Cambridge University Press, 1989.

Council of Europe. Faro Convention on the Value of Cultural Heritage for Society. Faro: Council of Europe, 2005.

Gadamer, Hans-Georg. Truth and Method. New York: Continuum, 2004.

Ginzburg, Carlo. The Cheese and the Worms. Baltimore: Johns Hopkins University Press, 1980.

Halbwachs, Maurice. La mémoire collective. Paris: Presses Universitaires de France, 1950.

Hartog, François. Regimes of Historicity. New York: Columbia University Press, 2015.

Harrison, Rodney. Heritage: Critical Approaches. London: Routledge, 2013.

Hodder, Ian. Archaeological Theory Today. Cambridge: Polity Press, 2001.

Ricoeur, Paul. Memory, History, Forgetting. Chicago: University of Chicago Press, 2004.

Scott, Joan Wallach. “Gender: A Useful Category of Historical Analysis.” American Historical Review 91, no. 5 (1986): 1053–1075.

Smith, Laurajane. Uses of Heritage. London: Routledge, 2006.

Turner, Victor. The Ritual Process: Structure and Anti-Structure. Chicago: Aldine, 1969.

llegir més

Poble palestí

La solidaritat amb el poble palestí no és només una qüestió de justícia internacional, sinó una expressió profunda d’humanitat compartida. En un món on les imatges de destrucció, exili i desesperança s’han convertit en rutina informativa, cal recuperar la capacitat de sentir, de pensar i d’actuar des de la consciència crítica. El poble palestí, sotmès des de fa dècades a una ocupació sistemàtica, a l’apartheid i a la negació dels drets més bàsics, ens interpel·la com a ciutadania global, com a comunitats que aspiren a la pau, a la dignitat i a la llibertat.

La situació actual a Gaza i Cisjordània és insostenible. Més de 60.000 persones han mort en els darrers mesos, moltes d’elles infants, víctimes d’un bloqueig que utilitza la fam com a arma de guerra. L’ONU ha declarat oficialment l’existència de fam a la Franja, mentre Israel impedeix l’entrada d’aliments i ajuda humanitària. Aquesta realitat no pot ser justificada per cap atac, per cap estratègia militar, ni per cap discurs de seguretat. La violència estructural que pateix el poble palestí té arrels històriques que cal reconèixer: la Nakba de 1948, amb l’expulsió massiva de més de 700.000 palestins, marca l’inici d’un procés de colonització que no ha cessat.

La solidaritat no és només una resposta emocional davant la barbàrie. És una posició política, ètica i cultural. És reconèixer que el dret a l’autodeterminació, a viure en pau, a tenir accés a l’educació, a la salut i a la memòria, són drets universals. Quan aquests drets són trepitjats de manera sistemàtica, com passa amb Palestina, cal alçar la veu. Cal denunciar la complicitat dels estats que, per acció o omissió, mantenen relacions comercials i militars amb l’ocupant. Cal qüestionar la hipocresia de governs que reconeixen Palestina en l’àmbit diplomàtic però continuen venent armes a Tel-Aviv. Cal exigir a les institucions internacionals que deixin de ser espectadors impotents i actuïn amb fermesa davant les vulneracions del dret internacional.

La solidaritat amb Palestina també és una oportunitat per revisar les nostres pròpies lluites. Des de comunitats que també han viscut l’ocupació, la repressió i la negació de la identitat, podem establir ponts de comprensió i de resistència compartida. La lluita del poble palestí no és aliena a la nostra. És una lluita per la terra, per la cultura, per la memòria i per la vida. És una lluita que ens recorda que la llibertat no es concedeix, es conquista amb dignitat, amb perseverança i amb solidaritat internacionalista.

En aquest context, les mobilitzacions populars, les campanyes de boicot, les iniciatives com la Flotilla per Gaza que salpa des de Barcelona, són expressions concretes d’aquesta solidaritat. No es tracta només de gestos simbòlics, sinó d’accions que desafien el bloqueig, que visibilitzen la injustícia i que connecten les lluites globals. Quan la societat civil s’organitza, quan les entitats culturals, educatives i comunitàries prenen partit, es construeix una xarxa de resistència que transcendeix les fronteres.

També cal reconèixer la diversitat del poble palestí, la seva capacitat de resistència cultural, artística i educativa. Malgrat la destrucció d’escoles, hospitals i infraestructures, malgrat l’exili forçat i la dispersió, el poble palestí manté viva la seva identitat. Les dones, els infants, els artistes, els mestres, els agricultors, tots ells són protagonistes d’una resistència quotidiana que desafia l’intent de deshumanització. La solidaritat amb Palestina és també una solidaritat amb la vida, amb la capacitat de crear, d’estimar i de construir futur enmig de la devastació.

És imprescindible que els mitjans de comunicació assumeixin la seva responsabilitat. Massa sovint, el relat dominant criminalitza la resistència palestina, la redueix a una caricatura violenta i ignora les causes profundes del conflicte. Cal una narrativa que expliqui la història des de la perspectiva de les víctimes, que contextualitzi els fets, que doni veu als qui han estat silenciats. La solidaritat també és narrativa, és capacitat de construir relats que trenquin l’apatia i el conformisme.

Des de l’àmbit educatiu, cal incorporar la realitat palestina com a part de la formació crítica. No es pot parlar de drets humans, de pau o de convivència sense abordar el cas de Palestina. Les escoles, les universitats, els espais de formació han de ser llocs on es reflexioni sobre l’ocupació, sobre el colonialisme, sobre la resistència i sobre la solidaritat. Educar en la solidaritat és educar en la capacitat de transformar el món.

La solidaritat amb Palestina també és una crida a la coherència. No podem defensar la justícia social, la igualtat de gènere, la sostenibilitat o la diversitat cultural si ignorem el patiment d’un poble que ha estat desposseït, criminalitzat i massacrat. La coherència implica posicionar-se, trencar el silenci, assumir riscos i construir aliances. Implica entendre que la llibertat d’un poble és la llibertat de tots.

Finalment, la solidaritat amb el poble palestí és una expressió d’esperança. Malgrat tot, malgrat la destrucció, la mort i l’exili, el poble palestí continua resistint. I aquesta resistència és una llum que ens guia, que ens recorda que la dignitat no es pot exterminar. Que la memòria no es pot esborrar. Que la vida, malgrat tot, s’obre camí.

llegir més

Black Friday o comerç local?

Cada any, quan s’acosta el mes de novembre, les ciutats s’omplen de cartells cridaners, les xarxes socials esclaten amb promocions i les grans superfícies es preparen per a una de les jornades més esperades del calendari comercial: el Black Friday. Aquesta tradició importada dels Estats Units ha arrelat amb força al nostre país, convertint-se en una cita ineludible per a molts consumidors. Però darrere de les ofertes irresistibles i les cues virtuals, s’amaga una pregunta que mereix ser formulada amb claredat: quin impacte té el Black Friday en el comerç local, en la sostenibilitat i en la vida comunitària?

El Black Friday representa una apoteosi del consum accelerat. Durant uns dies, el valor dels productes es mesura per la seva rebaixa, no per la seva qualitat, durabilitat o significat. Les grans marques i plataformes digitals dominen l’escena, amb capacitat logística i publicitària per eclipsar qualsevol iniciativa local. En aquest escenari, el petit comerç queda relegat a un paper secundari, sovint incapaç de competir en preus, visibilitat o volum. I no és només una qüestió econòmica: és una qüestió de model de societat.

El comerç local no és només un espai de transacció. És un lloc de trobada, de relació, de identitat. Les botigues de barri, els mercats municipals, les llibreries independents o els tallers artesanals són part del teixit viu de les nostres ciutats. Són espais on el tracte és personalitzat, on es coneix el nom del client, on es recomana amb criteri i afecte. Són també motors d’ocupació, de cohesió social i de dinamisme cultural. Quan apostem pel comerç local, no només comprem un producte: invertim en la nostra comunitat.

Però el Black Friday, amb la seva lògica de descompte massiu i urgència artificial, desplaça aquesta mirada. Ens convida a comprar per impuls, a acumular per por de perdre l’oferta, a prioritzar el preu per damunt de qualsevol altra consideració. Aquesta dinàmica té conseqüències. En primer lloc, afavoreix el consumisme acrític, que sovint desemboca en compres innecessàries, en malbaratament i en frustració. En segon lloc, accentua la dependència de les grans corporacions, que concentren beneficis i deslocalitzen la producció. I en tercer lloc, debilita el comerç de proximitat, que no pot sostenir aquesta guerra de preus sense comprometre la seva viabilitat.

A més, cal considerar l’impacte ambiental. El Black Friday genera un augment exponencial en el transport de mercaderies, en l’embalatge, en les devolucions i en la producció accelerada. Tot això té un cost ecològic elevat, que sovint s’amaga darrere de la comoditat de la compra en línia. En canvi, el comerç local, amb circuits més curts, amb productes de proximitat i amb una relació més directa amb el consumidor, pot ser una peça clau en la transició cap a un model més sostenible.

És cert que molts comerços locals intenten adaptar-se al Black Friday, oferint descomptes o promocions per no quedar fora del circuit. Però aquesta adaptació sovint és forçada, i pot comprometre la seva salut econòmica. El petit comerç no té marge per a grans rebaixes, perquè ja opera amb equilibris molt delicats. Quan entra en la dinàmica del descompte, ho fa sovint a costa de la seva qualitat, del seu temps o del seu marge de benefici. I això, a la llarga, pot erosionar la seva capacitat de resistència.

Per això, cal reivindicar una altra manera de consumir. Una manera que posi en valor la relació, la qualitat, la proximitat i la responsabilitat. Apostar pel comerç local no és només una opció econòmica: és una declaració de principis. És dir que volem ciutats vives, amb botigues obertes, amb carrers amb activitat, amb persones que es coneixen i es reconeixen. És dir que volem un model de consum que respecti el planeta, que generi ocupació digna i que reforci els vincles comunitaris.

Aquesta aposta no ha de ser naïf ni idealista. El comerç local també ha de fer un esforç per adaptar-se als nous temps, per innovar, per millorar l’experiència del client, per incorporar la digitalització de manera estratègica. Però aquest esforç ha de ser recolzat per les institucions, per les polítiques públiques i, sobretot, per la ciutadania. No podem exigir al petit comerç que competeixi en solitari contra gegants globals. Hem de construir aliances, campanyes, xarxes i narratives que el posin en valor.

En aquest sentit, caldria repensar el calendari comercial. Per què no impulsar una setmana del comerç local, amb activitats, promocions i visibilitat? Per què no vincular el consum a causes socials, ambientals o culturals? Per què no fer del regal un acte de suport a projectes comunitaris, a iniciatives creatives, a artesans del territori? El consum pot ser una eina de transformació, si es fa amb consciència i amb compromís.

També cal treballar des de l’educació. Cal formar les noves generacions en el valor de la proximitat, en la importància de la sostenibilitat, en la responsabilitat del consum. Cal explicar que darrere de cada compra hi ha una decisió que afecta el món que construïm. I cal fer-ho des de l’escola, des de les famílies, des dels mitjans de comunicació i des de les institucions.

Finalment, cal recuperar el sentit de la festa. El Black Friday s’ha convertit en una mena de ritual consumista, desconnectat de qualsevol significat col·lectiu. En canvi, el comerç local pot ser part de les nostres festes, de les nostres tradicions, de les nostres celebracions. Pot ser espai de cultura, de memòria, d’identitat. Quan comprem al comerç local, no només adquirim un objecte: participem en una història compartida.

En definitiva, la pregunta no és només Black Friday o comerç local. La pregunta és quin model de ciutat volem, quin tipus de relacions volem fomentar, quin impacte volem tenir en el planeta i en la nostra comunitat. I en aquesta tria, el comerç local no és una opció nostàlgica: és una aposta de futur. Una aposta per la vida quotidiana, per la diversitat, per la sostenibilitat i per la dignitat. Una aposta que mereix ser defensada, viscuda i celebrada.

llegir més

Pérez Llorca accedeix a la presidència amb el peatge amarg de Vox

La investidura de Juan Francisco Pérez Llorca com a president de la Generalitat Valenciana ha estat un dels episodis més singulars i, alhora, més inquietants de la política valenciana recent. No per la novetat del canvi de lideratge, que en democràcia és sempre possible i legítim, sinó per les condicions en què s’ha produït i pel clima que ha envoltat la seua proclamació. El que hauria de ser un moment de renovació institucional, de projecció cap al futur i de reafirmació de la dignitat col·lectiva, s’ha convertit en una cerimònia amarga, marcada per l’absència del seu predecessor, pel silenci incòmode de part de la bancada popular i per la sensació que el preu pagat per aconseguir la presidència ha estat massa alt.  

Quan un líder arriba al poder sense entusiasme, sense aplaudiments i amb la percepció que ha hagut de sotmetre’s a les exigències d’un aliat incòmode, la legitimitat formal es veu acompanyada d’una fragilitat política que pot condicionar tota la seua acció de govern. Pérez Llorca ha estat investit gràcies al suport de Vox, un partit que ha convertit la immigració en arma política i que ha imposat una agenda que desborda els límits del consens democràtic. El nou president ha assumit sense matisos les seues demandes, fins i tot amb frases que evoquen un retorn forçat de persones migrants a les seues famílies, com si la mobilitat humana fóra una anomalia que cal corregir i no una realitat complexa que exigeix polítiques inclusives, respectuoses i solidàries.  

Aquest gest no és menor. Significa que la presidència de la Generalitat es construeix sobre una base ideològica que no respon a la pluralitat de la societat valenciana, sinó a la pressió d’un soci que, més que aliat, és rival sistèmic. El PP ha acceptat un peatge altíssim per mantenir el poder, i aquest peatge es tradueix en concessions que afecten drets fonamentals, en discursos que criminalitzen la diversitat i en una renúncia a liderar amb autonomia. El resultat és un Consell que naix amb la sensació de dependència, amb un president que no ha pogut ni tan sols mencionar el seu antecessor, Carlos Mazón, en el discurs d’investidura, com si la memòria recent fóra un llast que cal esborrar.  

La política valenciana ha viscut moments de gran intensitat simbòlica. Recordem la investidura de Francisco Camps el 2003, envoltada d’eufòria i promeses de prosperitat, o la de Ximo Puig el 2015, que va significar un gir cap a la regeneració i la recuperació de la confiança ciutadana després d’anys de corrupció. En canvi, la de Pérez Llorca s’ha percebut com un tràmit, com una obligació més que com una celebració. La imatge d’un president que saluda Mazón amb fredor, que rep el primer abraç d’una figura vinculada a la trama Gürtel i que veu com la seua bancada aplaudeix sense convicció, dibuixa un escenari de fragilitat institucional.  

La fragilitat no és només interna. També és externa, perquè la societat valenciana observa amb perplexitat com el nou Consell es compromet a aplicar polítiques que poden dividir, excloure i retrocedir en matèria de drets. Quan es parla de “treballar perquè les persones migrants tornen amb les seues famílies”, s’està transmetent un missatge que ignora les causes reals de la migració, que invisibilitza les aportacions de les persones migrants a la nostra societat i que redueix la complexitat humana a un eslògan simplista. És un discurs que pot alimentar la por i el rebuig, i que contradiu els valors d’inclusió i convivència que haurien de guiar qualsevol govern democràtic.  

La investidura amarga és també un reflex de la crisi de lideratge dins del Partit Popular valencià. Mazón, marcat per la gestió de la DANA de 2024 i per la seua incapacitat de donar resposta a una tragèdia amb centenars de víctimes, ha desaparegut del protagonisme polític. La seua absència en el moment de la investidura és simbòlica: representa la fi d’una etapa i la constatació que el PP ha buscat un recanvi ràpid per evitar l’erosió definitiva. Però aquest recanvi no ha estat fruit d’un projecte il·lusionant, sinó d’una negociació amb Vox que ha deixat cicatrius.  

El nou president hereta un Consell amb reptes enormes: la reconstrucció després de la DANA, la gestió de la crisi econòmica, la necessitat de reforçar els serveis públics i la urgència de garantir la cohesió social. Però com es poden afrontar aquests reptes amb un govern que naix condicionat, amb un president que ha hagut de cedir a les exigències d’un soci que no comparteix els valors de la convivència democràtica? La resposta no és senzilla, però la sensació és que la Generalitat inicia una etapa marcada per la tensió, per la manca de confiança i per la incertesa.  

La política no és només gestió; és també símbol, relat i capacitat de generar esperança. Quan un president és investit, la societat espera sentir un discurs que inspire, que marque un camí i que done confiança en el futur. En el cas de Pérez Llorca, el discurs ha estat buit de referències al seu predecessor, ple de concessions a Vox i mancat de visió pròpia. Això genera un buit simbòlic que pot ser perillós, perquè la ciutadania necessita creure que el seu govern té un projecte clar, més enllà de les imposicions d’un aliat.  

La investidura amarga ens obliga a reflexionar sobre el paper de les institucions en la defensa dels drets i de la dignitat col·lectiva. La Generalitat no pot ser un instrument al servei de pactes de conveniència, sinó un espai de lideratge que represente la pluralitat del poble valencià. Quan es renuncia a aquesta funció, es posa en risc la confiança ciutadana i es debilita la democràcia.  

És cert que la política és l’art del possible i que els pactes són necessaris per governar. Però hi ha límits que no es poden traspassar. El límit és la dignitat de les persones, el respecte als drets humans i la defensa de la convivència. Quan un govern accepta discursos que criminalitzen la migració, que invisibilitzen la diversitat o que redueixen la complexitat social a consignes simplistes, està traspassant aquest límit. I això és el que preocupa de la investidura de Pérez Llorca: que el preu pagat per aconseguir la presidència siga la renúncia a defensar la dignitat col·lectiva.  

La societat valenciana té una llarga tradició de resistència, de creativitat i de capacitat de superar adversitats. Des de les lluites per la llengua i la cultura fins a les mobilitzacions per la justícia social, el poble valencià ha demostrat que sap defensar la seua identitat i els seus drets. Davant d’un govern que naix condicionat per Vox, aquesta tradició pot ser clau per mantenir viva la flama de la convivència i per exigir polítiques inclusives.  

La investidura amarga no ha de ser el final de l’esperança, sinó el recordatori que la democràcia necessita vigilància, crítica i participació. La ciutadania té el poder de fiscalitzar, de denunciar i de proposar alternatives. Els moviments socials, les entitats culturals, els clubs esportius i les associacions veïnals poden jugar un paper fonamental per contrarestar discursos excloents i per reforçar la cohesió.  

En definitiva, la presidència de Pérez Llorca comença amb fragilitat, amb dependència i amb un relat que no inspira. Però la història ens ensenya que els governs que naixen sense entusiasme tenen dificultats per consolidar-se. La societat valenciana té l’oportunitat de demostrar que la dignitat no es negocia, que la convivència és irrenunciable i que la memòria col·lectiva és més forta que qualsevol pacte de conveniència.  

La investidura amarga és un avís. Un avís que la política pot perdre el seu sentit si es converteix en un joc de poder sense projecte. Un avís que la democràcia es debilita quan es renuncia a defensar els drets de totes les persones. Un avís que la societat ha de mantindre’s alerta per evitar que la Generalitat es convertisca en un instrument de poder buit de projecte.

La continuació d’aquest article d’opinió ha de remarcar que la investidura de Pérez Llorca no és només un episodi puntual, sinó un símptoma d’una manera de fer política que prioritza la supervivència sobre la coherència. Quan un partit accepta condicions que contradiuen els seus propis discursos anteriors, quan renuncia a marcar un camí propi per sotmetre’s a les exigències d’un soci que no comparteix els valors de la convivència, està enviant un missatge clar: el poder es manté a qualsevol preu. I aquest preu, en el cas valencià, és la renúncia a defensar una societat plural, diversa i oberta.

El poble valencià mereix un govern que parle amb veu pròpia, que siga capaç de reconéixer els errors del passat i de construir un futur amb dignitat. La gestió de la DANA de 2024 va ser un punt d’inflexió que va demostrar la importància de la responsabilitat institucional. Les famílies de les víctimes necessiten més que excuses; necessiten polítiques de prevenció, de protecció i de memòria. Però en lloc d’assumir aquest repte amb valentia, el nou president ha preferit centrar el seu discurs en la immigració, com si el problema central de la societat valenciana fóra la presència de persones migrants i no la fragilitat dels serveis públics davant les emergències.

Aquest desplaçament del focus és perillós. No només invisibilitza les necessitats reals de la ciutadania, sinó que alimenta un relat que divideix i que pot generar conflicte social. La immigració no és una amenaça, sinó una realitat que enriqueix la nostra cultura, que aporta força laboral i que contribueix a la diversitat. Convertir-la en problema és una estratègia política que busca mobilitzar la por i el rebuig, però que no aporta solucions.

La investidura amarga ens recorda que la política valenciana viu un moment de transició. El PP ha perdut l’oportunitat de liderar amb autonomia i ha optat per la dependència. Vox ha aconseguit imposar la seua agenda sense ni tan sols mostrar entusiasme, com si el seu objectiu fóra demostrar que pot condicionar sense comprometre’s. I la societat observa amb perplexitat com el Consell naix amb un relat feble, amb un president que no inspira i amb un futur incert.

Però la història no està escrita. La ciutadania té la capacitat de transformar aquest escenari. La crítica, la mobilització i la participació poden ser les eines per exigir un govern que responga a les necessitats reals. Les entitats culturals poden reivindicar la diversitat com a valor irrenunciable. Els clubs esportius poden demostrar que la convivència és possible en la pràctica quotidiana. Les associacions veïnals poden denunciar les mancances dels serveis públics i exigir respostes.

La investidura amarga pot ser l’inici d’una etapa de resistència cívica. Una etapa en què la societat valenciana recorde que la dignitat no es negocia, que la convivència és un dret i que la memòria col·lectiva és més forta que qualsevol pacte de conveniència. La Generalitat és una institució que ha de representar el poble, i si el govern renuncia a fer-ho, serà la ciutadania qui recorde que la democràcia no és només votar, sinó també participar, exigir i construir.

En aquest sentit, cal reivindicar la importància de la memòria. La DANA de 2024 no pot ser oblidada ni reduïda a un episodi incòmode. Ha de ser un recordatori constant de la necessitat de polítiques públiques eficaces, de la responsabilitat institucional i de la solidaritat col·lectiva. Quan un govern es compromet a demanar perdó, ha de fer-ho amb accions, no només amb paraules. I la societat té el dret de fiscalitzar que aquest compromís es complisca.

La investidura amarga és també un avís per a la resta de forces polítiques. El PSPV, Compromís i altres grups han de ser conscients que la seua responsabilitat no és només oposar-se, sinó construir alternatives que inspiren. La crítica és necessària, però la proposta és imprescindible. Si el govern naix feble, l’oposició ha de ser forta, no només en el discurs, sinó en la capacitat de connectar amb la ciutadania i de plantejar projectes que responguen a les necessitats reals.

En definitiva, la presidència de Pérez Llorca comença amb fragilitat, amb dependència i amb un relat que no inspira. Però la societat valenciana té la força de la memòria, de la diversitat i de la dignitat. La investidura amarga pot ser el recordatori que la democràcia necessita vigilància, crítica i participació. I pot ser també l’oportunitat per demostrar que el poble valencià no accepta renúncies, que la convivència és irrenunciable i que la dignitat col·lectiva és més forta que qualsevol pacte de conveniència.

Aquest article vol ser una crida a la reflexió i a l’acció. La investidura de Pérez Llorca no ha de ser vista només com un canvi de president, sinó com un símptoma d’una manera de fer política que pot debilitar la democràcia. Però també pot ser l’inici d’una etapa en què la societat valenciana recorde que la seua força no depén dels pactes de poder, sinó de la capacitat de defensar la dignitat, la convivència i la memòria.

La investidura amarga és un avís, però també una oportunitat. Una oportunitat per demostrar que la democràcia és més forta que qualsevol pacte de conveniència, que la dignitat no es negocia i que la convivència és irrenunciable. El futur de la Generalitat dependrà de la capacitat de la societat valenciana de mantindre viva aquesta convicció.

llegir més

Acció de Gràcies: entre el relat fundacional i la memòria silenciada

Cada quart dijous de novembre, milions de persones als Estats Units s’apleguen al voltant d’una taula per celebrar l’Acció de Gràcies. El ritual és conegut: gall dindi farcit, puré de creïlla, salsa de nabius i una atmosfera de gratitud familiar. Però sota aquesta postal amable s’amaga una història complexa, sovint tergiversada, que mereix ser revisitada amb mirada crítica.

La versió oficial parla d’una trobada harmoniosa entre colons anglesos i pobles indígenes el 1621, compartint la collita i la supervivència. Un relat que ha estat elevat a mite fundacional, com si la nació nord-americana hagués nascut del diàleg i la cooperació. Tanmateix, la història real és molt més dolorosa: després d’aquell primer banquet, van venir dècades de massacres, despossessió i genocidi cultural. Els mateixos pobles que van ajudar els colons van ser expulsats, exterminats o assimilats per força.

L’Acció de Gràcies, doncs, no és només una festa. És una construcció política, una eina de cohesió nacional que ha servit per blanquejar el passat colonial i invisibilitzar les veus indígenes. Mentre les famílies celebren, moltes comunitats natives commemoren el “Dia Nacional de Dol”, recordant els seus morts i reivindicant la veritat històrica.

Cal preguntar-nos: què celebrem quan celebrem? Pot una societat avançar si fonamenta la seva identitat en relats edulcorats? La memòria no ha de ser un obstacle, sinó una eina de transformació. Reconèixer el dolor, la injustícia i les veus silenciades és el primer pas cap a una cultura de pau i reparació.

Des de la nostra realitat mediterrània, també podem aprendre. Les nostres festes, rituals i commemoracions haurien de ser espais de veritat, inclusió i memòria compartida. Perquè només des de la complexitat podem construir comunitats més justes, més conscients i més humanes.

llegir més