La recent polèmica al voltant de Luis Argüello, president de la Conferència Episcopal, ha tornat a posar sobre la taula una qüestió incòmoda: quin ha de ser el paper de l’Església en el debat públic? Segons la notícia publicada per
eldiario.es, diversos bisbes es mostren molestos amb el que consideren una “campanya política” que ha acabat per “ficar-los en un embolic”. Aquesta frase resumeix perfectament la tensió entre la missió espiritual i la temptació d’intervenció política.
Quan una institució que es proclama moral i universal adopta un discurs que sembla alineat amb estratègies partidistes, el risc és evident: es perd credibilitat i es reforça la percepció que la religió és un instrument de poder. En un context de polarització, cada declaració que sona a consigna política erosiona la funció integradora que l’Església diu voler exercir. El problema no és tant el contingut —defensar valors és legítim— sinó el to i la forma, que poden convertir la veu profètica en soroll ideològic.
Aquesta situació ens obliga a reflexionar sobre la coherència entre representació i responsabilitat. Si els bisbes se senten incòmodes, és perquè entenen que la seva presència pública hauria de ser pont, no mur. Però, és possible mantenir aquesta neutralitat en una societat que exigeix posicionaments clars? Pot l’Església ser referent moral sense caure en la trinxera política? Aquest és el repte: trobar un equilibri entre la denúncia profètica i la prudència institucional.
El cas Argüello és un mirall per a altres àmbits: quan representem col·lectius, partits o entitats, parlem en nom d’una comunitat o en nom propi? Som capaços de separar la nostra opinió personal del mandat que hem rebut? La representació no és un altaveu per a l’ego, sinó una responsabilitat que exigeix escolta, síntesi i coherència. Si això falla, la confiança es trenca i la institució es debilita.
Com entenem la representació i quins mecanismes necessitem per fer-la real i efectiva. Perquè, tant en política com en l’Església, la pregunta és la mateixa: a qui representem realment quan parlem?
La prohibició que impedeix a un cura o a una monja presentar-se a les eleccions municipals o autonòmiques en Espanya és un tema que mereix una reflexió profunda, perquè posa damunt la taula la tensió entre la llibertat individual i la neutralitat institucional. La Llei Orgànica del Règim Electoral General estableix que els ministres de culte i religiosos professos no poden ser elegits, i això s’ha justificat històricament com una mesura per garantir la separació entre l’Església i l’Estat. Ara bé, la pregunta que ressona és si aquesta limitació és realment necessària o si es tracta d’una discriminació encoberta que restringeix drets fonamentals.
En primer lloc, cal entendre el marc constitucional. Espanya es defineix com un estat aconfessional, on cap religió té caràcter oficial, i on es garanteix la llibertat de consciència. La prohibició de candidatures religioses s’inscriu en aquesta lògica: evitar que el poder espiritual es traduïsca en poder polític directe. La idea és que un sacerdot o una monja, pel seu rol de guia moral i comunitària, podrien condicionar la llibertat de vot de les persones que confien en ells. És una mesura preventiva, que busca protegir la ciutadania d’una possible confusió entre autoritat religiosa i autoritat política. Però al mateix temps, és una limitació que recau sobre individus concrets, que com a persones adultes i ciutadanes haurien de tindre dret a participar plenament en la vida política.
Si comparem amb altres professions, veiem que no és un cas aïllat. Els jutges, fiscals, militars i policies en actiu tampoc poden presentar-se a eleccions mentre exerceixen. La raó és semblant: evitar conflictes d’interessos i preservar la neutralitat de les institucions. En aquest sentit, la restricció als religiosos es podria entendre com una mesura equiparable. No obstant això, hi ha una diferència significativa. Un jutge o un militar poden demanar una excedència o abandonar temporalment el càrrec per poder ser candidats. En el cas dels religiosos, la renúncia al ministeri és molt més complexa, perquè implica deixar de ser sacerdot o monja de manera definitiva. Això converteix la limitació en una barrera pràcticament infranquejable, que restringeix de manera desproporcionada la seua llibertat política.
La comparació internacional ens ajuda a veure que no hi ha un model únic. A França, amb un laïcisme estricte, els religiosos poden participar en política si abandonen el ministeri actiu. A Itàlia, alguns sacerdots han renunciat al seu estat clerical per entrar en política, i la Conferència Episcopal recomana neutralitat però no imposa prohibicions legals. A Alemanya, és permés amb condicions, sempre que se suspenguen les funcions religioses. Als països nòrdics, pastors luterans han estat diputats, i la societat confia en la separació pràctica entre rol religiós i polític. Als Estats Units, no hi ha cap prohibició legal, i diversos reverends han estat congressistes. En canvi, a Mèxic i Bolívia les restriccions són molt fortes, semblants a les espanyoles, per evitar que la influència religiosa es convertisca en poder institucional. Aquesta diversitat mostra que la decisió no és inevitable, sinó que respon a una tradició històrica i cultural concreta.
La qüestió de fons és si la prohibició espanyola és una mesura de protecció o una forma de discriminació. Des d’una perspectiva jurídica, es defensa que és una limitació funcional, no una discriminació per religió. No es prohibeix a una persona pel fet de ser creient, sinó pel fet d’exercir un ministeri religiós. Però des d’una perspectiva crítica, es pot argumentar que sí que és discriminatori, perquè obliga a renunciar a una part essencial de la identitat personal per poder exercir un dret polític. És com si es diguera: pots ser ciutadà complet només si deixes de ser qui eres en la teua vida religiosa. Aquesta exigència és molt més dura que la que es fa a altres professions, i per això genera un debat legítim sobre la proporcionalitat de la mesura.
A més, cal considerar l’impacte simbòlic. Veure una monja votant desperta curiositat mediàtica, però també recorda que les persones religioses són ciutadanes amb plens drets. La prohibició de ser candidates envia un missatge contradictori: se’ls reconeix com a votants, però se’ls nega la possibilitat de ser representants. Això pot alimentar la percepció que l’Estat encara té una relació ambigua amb la religió, on es vol la seua presència social però no la seua participació política. En un context de pluralisme i diversitat, aquesta ambigüitat pot ser vista com una incoherència.
També és interessant analitzar el paper de la pròpia Església. Moltes vegades, la jerarquia eclesiàstica ha defensat que els sacerdots no han de fer política partidista, perquè la seua missió és espiritual. Però això no elimina el fet que hi haja religiosos amb vocació social i política, que voldrien contribuir des de les institucions. La prohibició legal els tanca aquesta porta, i alhora reforça la idea que la religió ha de quedar confinada a l’àmbit privat o comunitari, sense capacitat d’incidir en les decisions públiques. Això pot ser vist com una manera de reduir la influència religiosa en la societat, però també com una limitació injusta a la pluralitat democràtica.
La prohibició que impedeix a curas i monjes presentar-se a les eleccions municipals o autonòmiques en Espanya és una mesura que té sentit des del punt de vista de la neutralitat institucional, però que alhora planteja seriosos dubtes sobre la llibertat individual. No és una discriminació en el sentit estricte de la llei, però sí que pot ser considerada una restricció desproporcionada, que obliga a renunciar a una identitat profunda per poder exercir un dret polític. La comparació amb altres països mostra que hi ha alternatives més flexibles, que permeten compatibilitzar la llibertat personal amb la neutralitat de l’Estat. Potser ha arribat el moment de repensar aquesta norma, i de buscar un equilibri que respecte tant la separació entre religió i política com la dignitat de cada persona. Perquè al cap i a la fi, la democràcia es fonamenta en la participació de totes les veus, i excloure’n algunes per raó del seu rol pot empobrir el debat col·lectiu i limitar la representació de la diversitat real de la societat.
Aquest debat no és només jurídic, sinó també cultural i simbòlic. Ens obliga a preguntar-nos quina mena de convivència volem entre la fe i la política, entre la identitat personal i la responsabilitat pública. I ens recorda que la llibertat no és només un dret individual, sinó també una construcció col·lectiva que ha de trobar l’equilibri entre la protecció de la neutralitat i el respecte a la pluralitat. Potser la resposta no és una prohibició absoluta, sinó una regulació que permeta la participació amb condicions clares, com fan altres països. El que està clar és que el tema mereix ser revisat, perquè la democràcia no pot permetre’s el luxe de deixar fora veus que, amb independència del seu origen, poden enriquir el debat i aportar una mirada diferent sobre la vida pública.
