Hi ha frases que, de tan repetides, corren el risc de convertir-se en tòpics buits. “Si tot el món fórem igual, la vida seria avorrida” és una d’elles. La llegim en cartells motivacionals, la sentim en discursos institucionals i la repetim com qui recita una dita popular sense pensar massa en el que implica. Però, quan la mirem de prop, quan la disseccionem amb calma i la posem en relació amb el món que habitem, descobrim que és molt més que un eslògan amable: és una advertència, una reivindicació i, sobretot, una invitació a mirar-nos amb més tendresa.
El 10 de gener se celebra el Día Mundial de la Gente Peculiar. El nom, d’entrada, pot sonar estrany, fins i tot paternalista. “Peculiar” és un adjectiu que sovint s’utilitza per a etiquetar allò que no encaixa, allò que s’escapa de la norma, allò que trenca la linealitat del comportament socialment esperat. Però també és un terme que, ben utilitzat, pot convertir-se en un homenatge a la diferència, a la singularitat i a la llibertat de ser un mateix sense demanar permís.
Perquè sí, és cert que totes les persones som diferents. Però també és cert que hi ha qui marca la diferència. Hi ha qui destaca, no per voluntat de cridar l’atenció, sinó perquè la seua manera de pensar, sentir o actuar no s’ajusta al patró majoritari. Potser són extravagants, potser són tímids, potser són intensos, potser són silenciosos. Potser la seua peculiaritat és visible com un far o potser és íntima, discreta, subterrània. Però siga com siga, solen convertir-se en la diana de crítiques, burles o judicis precipitats.
I ací és on la frase inicial recupera tota la seua força: si tot el món fórem igual, si tots pensàrem igual, si tots estimàrem igual, si tots tinguérem les mateixes pors i els mateixos somnis, la vida seria d’una monotonia insofrible. Seria un desert emocional, una repetició infinita de nosaltres mateixos. Seria, en definitiva, un món sense art, sense innovació, sense dissidència, sense creativitat i sense capacitat de sorpresa.
La diferència com a motor de la humanitat
La història humana és, en gran part, la història de persones que no encaixaven. De gent que va pensar el que ningú pensava, que va imaginar el que ningú imaginava, que va qüestionar el que tothom donava per fet. Si totes les persones hagueren seguit el camí marcat, encara viuríem en coves. La peculiaritat —eixa paraula que alguns utilitzen com a insult— és, en realitat, el motor de l’evolució cultural, científica i social.
Els grans invents, les grans obres d’art, les grans revolucions socials i les grans transformacions col·lectives han nascut de ments que no es conformaven. De persones que, davant d’un “sempre s’ha fet així”, van respondre amb un “i per què no d’una altra manera?”. De persones que van assumir el risc de ser jutjades, ridiculitzades o expulsades del grup.
La diferència no és un problema: és una oportunitat. És un espai de possibilitat. És un recordatori que la humanitat és plural, diversa i imprevisible.
La por a la diferència: un reflex de les nostres inseguretats
Però, si la diferència és tan valuosa, per què ens costa tant acceptar-la? Per què, davant d’algú que s’escapa de la norma, reaccionem amb desconfiança o burla?
La resposta és incòmoda: perquè la diferència ens confronta amb nosaltres mateixos. Ens recorda que podríem ser d’una altra manera, que podríem triar altres camins, que podríem qüestionar les nostres pròpies certeses. I això fa vertigen.
Criticar la persona peculiar és, sovint, una manera de protegir-nos. De reafirmar-nos en la nostra identitat. De convèncer-nos que el nostre camí és el correcte. Però aquesta defensa és fràgil, perquè es basa en la por, no en la convicció.
Quan jutgem algú per ser diferent, no estem jutjant-lo a ell: ens estem jutjant a nosaltres mateixos.
La peculiaritat invisible: la que no es veu però pesa
Hi ha persones que porten la seua peculiaritat com una bandera. Són creatives, excèntriques, expansives. Però n’hi ha moltes altres que la porten per dins. Són persones que pensen d’una manera poc convencional, que senten amb una intensitat diferent, que viuen el món amb una sensibilitat que no sempre encaixa en les expectatives socials.
Aquestes persones, sovint, són les que més pateixen. Perquè la seua diferència no és celebrada, sinó amagada. Perquè no tenen un espai segur on expressar-se. Perquè han après que mostrar-se tal com són pot tindre conseqüències.
I, tanmateix, són imprescindibles. Són les que aporten profunditat, matís, mirada crítica. Són les que detecten el que la majoria no veu. Són les que, en silenci, sostenen parts del món que ningú reconeix.
La crítica sense motiu: un esport massa practicat
Vivim en una societat que jutja amb una rapidesa vertiginosa. Les xarxes socials han convertit l’opinió immediata en un espectacle permanent. I en aquest escenari, la persona peculiar és carn de canó.
Però cal recordar una cosa essencial: cada persona té les seues raons. Cada persona té una història vital que explica —sense justificar— la seua manera de ser. Ningú és com és per casualitat. Tots som el resultat d’un mosaic de vivències, traumes, alegries, pèrdues, descobriments i relacions.
Prejutjar algú per ser diferent és un acte de mandra emocional. És renunciar a entendre. És renunciar a escoltar. És renunciar a la complexitat humana.
La diversitat com a antídot contra l’avorriment
Imaginem, per un moment, un món on totes les persones siguen iguals. On totes pensen igual. On totes tinguen els mateixos gustos, les mateixes opinions, les mateixes pors. Un món on ningú destaque, on ningú qüestione, on ningú sorprenga.
Seria un món ordenat, sí. Previsible. Controlable. Però seria un món profundament avorrit. Un món sense música nova, sense idees noves, sense històries noves. Un món sense conflictes, però també sense passions. Un món sense risc, però també sense descobriments.
La diferència és el que dona textura a la vida. És el que fa que cada dia siga una aventura. És el que ens permet aprendre, créixer i transformar-nos.
Celebrar la peculiaritat: una responsabilitat col·lectiva
El Día Mundial de la Gente Peculiar no hauria de ser una efemèride anecdòtica. Hauria de ser un recordatori anual —i quotidià— que la diversitat humana és un tresor. Que la peculiaritat no és un defecte, sinó una forma de riquesa. Que la diferència no és una amenaça, sinó una invitació a ampliar la mirada.
Celebrar la peculiaritat no significa idealitzar-la. No significa convertir-la en moda. Significa respectar-la. Significa donar espai a totes les formes de ser. Significa construir comunitats on ningú haja de disfressar-se per encaixar.
Conclusió: la bellesa de no ser iguals
Si tot el món fórem igual, la vida seria avorrida. Però no ho som. I això és una sort immensa.
Som diferents, i eixa diferència és la que fa que el món siga vibrant, imprevisible i profundament humà. La peculiaritat —la visible i la invisible— és una llavor de creativitat, de llibertat i de transformació.
Potser ha arribat el moment de deixar de mirar la gent peculiar com una excepció i començar a mirar-la com un recordatori: la vida és massa rica per reduir-la a un sol patró. I massa breu per viure-la amb por de ser un mateix.