«No vaig conéixer una victòria més gran que compartir amb tu una derrota» ^

La frase «No vaig conéixer una victòria més gran que compartir amb tu una derrota» té una força que desborda el terreny de joc i entra directament en l’espai íntim de les emocions col·lectives. És una d’eixes sentències que, malgrat la seua senzillesa, conté una càrrega simbòlica enorme. No parla només de futbol, ni tan sols només d’afició; parla d’identitat, de comunitat i d’una manera molt concreta d’entendre què significa estar juntes i junts en un món que sovint mesura el valor de les coses només pels resultats. En el cas del Rayo Vallecano, esta frase es converteix en una mena de declaració de principis, una síntesi perfecta del que representa un club que ha fet de la resistència i del sentiment de barri la seua bandera.

Quan una persona diu que la major victòria és compartir una derrota amb algú, està invertint l’ordre lògic del futbol modern. En un esport dominat per les estadístiques, els diners, les classificacions i els triomfs efímers, esta frase reivindica un altre relat possible. Un relat on el marcador no és el centre, on el que realment importa és el vincle que es crea entre l’equip i la seua gent. És una manera de dir que la derrota no és un fracàs quan es viu des de la lleialtat, la companyonia i l’orgull compartit. La derrota, en este cas, es transforma en un espai segur, un lloc on la comunitat es reconeix, es cuida i es reafirma.

El Rayo Vallecano és un club que ha crescut en un context molt particular. Vallecas no és només un barri: és un símbol de lluita, de dignitat i de resistència. És un territori on la gent ha hagut d’aprendre a defensar el que és seu, a organitzar-se, a no abaixar el cap davant les adversitats. Esta identitat col·lectiva impregna també la manera d’entendre el futbol. Per això, frases com esta ressonen amb tanta força entre la seua afició. No és només que el Rayo siga un equip modest que sovint ha de lluitar contra pressupostos, estructures i dinàmiques que li són desfavorables; és que la seua gent ha convertit esta lluita en una part essencial del seu orgull.

Quan es diu que la victòria no és el marcador sinó el vincle, s’està afirmant que el futbol pot ser una experiència emocional profunda, capaç de generar comunitat i sentit de pertinença. És una manera de recordar que hi ha equips que no es trien pels títols, sinó per la manera com representen una manera d’estar al món. El Rayo és un d’eixos equips que no necessita grans trofeus per tindre una afició fidel. La seua força naix d’un altre lloc: de la coherència entre el que és i el que representa.

La frase també té una lectura poètica molt potent. Té l’estructura d’una declaració d’amor, d’eixes que es diuen amb la veu baixa però que deixen una petjada profunda. Si substituïm el “contigo” per “contigo, Rayo”, la frase continua funcionant com una confessió íntima. És una manera de dir que l’afició no és racional, que no respon a criteris objectius, que no es pot explicar només amb paraules. És un sentiment que es viu, que es comparteix i que es transmet de generació en generació. És fidelitat, és afecte, és una forma d’incondicionalitat que no necessita justificació.

Des d’una perspectiva sociològica, la frase trenca amb la lògica del futbol-espectacle. En un moment en què els clubs es converteixen en marques, els estadis en centres comercials i les aficions en clients, reivindicar la derrota com un espai de victòria emocional és un acte de resistència. És una manera de dir que hi ha una altra manera de viure l’esport, una manera que no passa per l’èxit immediat ni per la rendibilitat econòmica. És una aposta per la comunitat, per la memòria col·lectiva, per la idea que el futbol pot ser un espai de trobada i no només un producte de consum.

També hi ha una lectura emocional que va més enllà del futbol. La derrota, quan es viu acompanyada, deixa de fer mal. Es transforma en un lloc on una persona pot sentir-se sostinguda, reconeguda i valorada. És una metàfora de la vida mateixa: hi ha moments difícils que només es poden suportar perquè hi ha algú al costat. En este sentit, la frase parla de cura, de companyia i de la importància de caminar juntes i junts, fins i tot quan el camí es fa costa amunt.

La frase és una declaració d’identitat. No és només una manera bonica de parlar del Rayo Vallecano; és una manera de reivindicar un model de futbol i, en última instància, un model de societat. Una societat on el valor de les coses no es mesura només pels triomfs, sinó per la capacitat de crear vincles, de construir comunitat i de mantindre viva la dignitat fins i tot en els moments més difícils. La major victòria, en este cas, no és guanyar un partit, sinó compartir el camí, siga quin siga el resultat.

I potser per això esta frase ha transcendit el seu origen i ha arribat a tanta gent. Perquè parla d’un sentiment universal: la necessitat de sentir que no estem a soles, que hi ha algú que camina amb nosaltres, que la derrota no és tan amarga quan es viu en companyia. En un món que sovint ens exigeix èxit constant, esta frase ens recorda que hi ha altres formes de victòria, més profundes, més humanes i més duradores.

llegir més

Monika Ertl i la dignitat que incomoda ^

Monika Ertl és una d’aquelles figures que incomoden perquè trenquen totes les categories fàcils. La seua vida és un relat que travessa continents, ideologies i identitats, i que obliga a mirar de front les contradiccions del segle XX. Filla d’un càmera del règim nazi, criada en un entorn de privilegis i silencis, acaba convertint-se en una guerrillera de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional bolivià, compromesa amb la lluita contra les dictadures militars i amb la memòria del Che Guevara. La seua trajectòria és un desafiament a la idea que el passat determina el futur, i també una invitació a pensar què significa prendre partit en un món que sovint premia la indiferència.

La història d’Ertl comença a Alemanya, però és a Bolívia on es transforma. El seu pare, Hans Ertl, fuig d’Europa després de la derrota nazi i s’instal·la a La Paz, on refà la vida envoltat d’altres exiliats que busquen amagar el seu passat. Monika creix en un ambient aparentment tranquil, però carregat de silencis i d’ombres. És en aquest context on comença a qüestionar-se el món que l’envolta, i on descobreix que la neutralitat és, sovint, una forma de complicitat. El seu procés de politització no és immediat, però sí profund: passa de ser una jove europea desorientada a una militant que entén la lluita com una forma de dignitat.

La seua acció més coneguda, l’execució del coronel Roberto Quintanilla a Hamburg el 1971, és un acte que ha generat debats intensos. Quintanilla havia estat responsable de la captura, mort i mutilació del Che Guevara, i havia actuat amb una impunitat que simbolitzava la força bruta de les dictadures llatinoamericanes. Ertl decideix actuar allà on els estats miraven cap a un altre costat. Per a unes persones, és un acte de justícia poètica; per a altres, una venjança. Però, siga com siga, és un gest que denuncia la hipocresia internacional i que recorda que la memòria dels vençuts no sempre troba camins institucionals per a ser reparada.

La seua mort, el 1973, també està envoltada d’opacitat. Agents del règim bolivià la localitzen i l’assassinen, i el seu cos mai no és retornat a la família. És una desaparició que parla de la brutalitat d’aquells anys, però també de la voluntat d’esborrar les dissidències. Ertl es converteix així en una figura que incomoda tant a les dretes autoritàries com a les esquerres que prefereixen relats més nets i menys contradictoris. La seua vida és un recordatori que la lluita política no és un espai de puresa, sinó de tensions, errors i decisions difícils.

Quan pensem en Monika Ertl des del País Valencià, la comparació no és literal, però sí simbòlica. No compartim contextos de guerrilla ni dictadures militars com les de Bolívia, però sí compartim una història marcada per silencis, memòries esborrades i lluites per la dignitat col·lectiva. La seua figura ens interpel·la perquè ens obliga a preguntar-nos qui ha tingut dret a contar la nostra història i qui ha quedat fora del relat. Durant dècades, la memòria de la Guerra Civil, de la repressió franquista, de la llengua i de la cultura pròpia ha estat subordinada a discursos oficials que buscaven uniformitzar i domesticar la diversitat del país. Encara hui, la memòria democràtica continua sent un camp de batalla on es disputa què es recorda, com es recorda i amb quines veus.

Ertl també ens parla de la dissidència com a motor de canvi. Al País Valencià, la dissidència ha pres formes diferents: moviments culturals que han mantingut viva la llengua, col·lectius veïnals que han defensat el territori, sindicats que han lluitat per drets laborals, moviments feministes que han qüestionat estructures patriarcals, o iniciatives comunitàries que han resistit l’abandonament institucional. No és la mateixa lluita que la d’Ertl, però comparteix un fil comú: la voluntat de no resignar-se davant les injustícies. La seua història ens recorda que la dissidència no és un luxe, sinó una necessitat per a qualsevol comunitat que aspire a ser lliure.

Un altre element que connecta amb la realitat valenciana és la relació amb els poders externs. La vida d’Ertl està marcada per la ingerència de potències estrangeres, per la presència de serveis secrets i per la influència de projectes polítics que superaven les fronteres nacionals. Al País Valencià, salvant totes les distàncies, també hem viscut tensions entre autonomia real i dependències polítiques, econòmiques i mediàtiques. La nostra història recent està travessada per decisions preses lluny del territori, per interessos que no sempre coincideixen amb les necessitats de la ciutadania i per una lluita constant per definir un projecte propi. La pregunta que deixa Ertl és fins a quin punt som capaces de construir un futur que no estiga condicionat per forces que ens superen.

La dignitat és un altre punt de trobada. Ertl actua per dignitat, per la del Che, per la dels pobles oprimits, per la seua pròpia. Al País Valencià, la dignitat col·lectiva s’ha expressat en moments clau: en la defensa de l’ensenyament en valencià, en la protecció del territori davant projectes especulatius, en la reivindicació de serveis públics de qualitat, en la lluita per una cultura viva i arrelada. La seua història ens convida a preguntar-nos quines formes de dignitat estem disposades a defensar hui, i quines renúncies estem assumint sense adonar-nos-en.

Monika Ertl no és un model a imitar, però sí un mirall que ens obliga a pensar. La seua vida és un recordatori que la identitat no és una herència, sinó una decisió; que la memòria és un espai de disputa; que la justícia no sempre arriba per vies institucionals; i que la dissidència és una forma de dignitat. Des del País Valencià, la seua figura ens ajuda a mirar-nos amb més honestedat i a reconéixer que les nostres lluites, encara que diferents, també busquen un mateix objectiu: construir una comunitat que no renuncie a la seua memòria, a la seua llengua, a la seua cultura i a la seua capacitat de decidir qui és i qui vol ser.

llegir més

Per què s’ha arribat a este extrem? ^

Hi ha moments en què una societat es mira a l’espill i descobreix que allò que semblava una tradició inofensiva és, en realitat, una fractura que s’ha anat obrint durant dècades. La investigació penal oberta per la Fiscalia arran de l’exclusió de les dones en la Setmana Santa de Sagunt no és un llamp caigut del cel, ni una ingerència sobtada de l’Estat en assumptes religiosos, ni una moda ideològica passatgera. És la conseqüència lògica d’un conflicte alimentat a foc lent, any rere any, votació rere votació, silenci rere silenci. La pregunta no és per què la Fiscalia actua ara, sinó per què s’ha permés arribar fins ací.

Per entendre-ho, cal assumir una veritat incòmoda: quan una pràctica discriminatòria es manté durant més de mig segle, no és només perquè un grup reduït la defense; és perquè, durant molt de temps, s’ha preferit no afrontar el problema. La Setmana Santa de Sagunt és un símbol potent, carregat d’història i d’identitat. Però també és un espai públic, reconegut institucionalment, subvencionat, celebrat i projectat com a patrimoni col·lectiu. I quan una tradició esdevé patrimoni, deixa de ser només d’uns pocs.

La primera clau per entendre per què s’ha arribat a este extrem és la confusió deliberada entre tradició i privilegi. La tradició és viva, evoluciona, s’adapta, incorpora nous actors i nous relats. El privilegi, en canvi, és estàtic: es manté perquè beneficia a qui ja està dins i exclou a qui podria qüestionar-lo. Quan una confraria vota tres vegades en vint-i-cinc anys si les dones poden entrar i tres vegades diu que no, no està defensant una tradició; està blindant un privilegi. I quan ho fa en un context social on la igualtat és un principi constitucional, el conflicte és inevitable.

La segona clau és la falta de voluntat interna per resoldre el problema. Les entitats religioses i les associacions tradicionals tenen autonomia, sí, però també tenen responsabilitat. Podrien haver adaptat els estatuts, podrien haver escoltat les dones que volien participar, podrien haver llegit els signes dels temps. No ho han fet. I quan una organització que rep reconeixements públics i gaudeix d’un prestigi social decideix mantindre una discriminació explícita, està convidant —literalment— a la intervenció dels poders públics. No per ideologia, sinó per obligació legal.

La tercera clau és el paper de les institucions. El Síndic de Greuges, el Ministeri d’Igualtat, el Ministeri d’Indústria i Turisme, el ple municipal… Tots han anat advertint, amb més o menys contundència, que la situació no era sostenible. No ha sigut una actuació sobtada, sinó un procés llarg, documentat i reiterat. Quan una festa aspira a mantindre el títol de Festa d’Interés Turístic Nacional, ha de complir uns mínims de representativitat i inclusió. Quan una associació vol ser considerada patrimoni cultural, ha de demostrar que és patrimoni de totes les persones, no només d’un segment. I quan una pràctica vulnera drets fonamentals, la Fiscalia té l’obligació d’investigar-ho.

La quarta clau és la pressió social. Durant anys, moltes dones han callat per no generar conflicte, per no ser assenyalades, per no trencar la pau social d’un poble que estima la seua Setmana Santa. Però el silenci no és consens; és resignació. I la resignació, quan es trenca, ho fa amb força. Les veus que reclamen una Setmana Santa inclusiva, les persones joves que no entenen per què les seues filles no poden participar en allò que els seus fills sí, les famílies que volen una festa oberta… Tot això ha anat creant un clima on la discriminació ja no es pot justificar amb arguments històrics. La història no és una excusa per vulnerar drets.

La cinquena clau és la lectura errònia del moment social. Vivim en un temps en què la igualtat no és només un principi abstracte, sinó una exigència quotidiana. Les institucions, els tribunals i la ciutadania són cada vegada més sensibles a les discriminacions estructurals. Quan el Tribunal Constitucional afirma que l’àmbit religiós no està exempt del marc constitucional, no està atacant la religió; està recordant que els drets fonamentals són universals. I quan la Fiscalia obri diligències, no està perseguint una tradició; està investigant si una associació amb impacte públic pot discriminar legalment.

Però hi ha una última clau, potser la més important: la por al canvi. Moltes vegades, darrere de la defensa aferrissada d’una pràctica excloent no hi ha mala fe, sinó temor. Temor a perdre identitat, a trencar l’harmonia interna, a obrir la porta a un futur desconegut. Però la identitat que necessita excloure per sobreviure és una identitat fràgil. I la convivència que depén del silenci de les dones no és convivència, és submissió.

Per què s’ha arribat a este extrem? Perquè s’ha confós tradició amb intocabilitat. Perquè s’ha deixat passar massa temps. Perquè s’ha ignorat el malestar de moltes persones. Perquè s’ha volgut mantindre un model que ja no encaixa amb els valors democràtics actuals. I perquè, al final, quan els conflictes no es resolen, els tribunals acaben fent-ho.

La investigació penal no és un càstig; és un símptoma. El símptoma d’un temps en què la igualtat ja no és negociable. El símptoma d’una festa que necessita repensar-se per continuar viva. El símptoma d’un poble que estima la seua Setmana Santa, però que també vol que siga de totes les persones.

Potser este extrem era inevitable. O potser no. Però ara que hi hem arribat, tenim una oportunitat: decidir què volem que siga la Setmana Santa de Sagunt en el segle XXI. Una tradició tancada en si mateixa o un patrimoni compartit. Un espai de privilegis o un espai de convivència. Una història que es repeteix o una història que avança.

La resposta, com sempre, no està en els tribunals. Està en la manera com decidim avançar.

llegir més

El mite de l’ésser humà racista per naturalesa ^

Hi ha idees que tornen una i altra vegada, com si foren pedres arrossegades pel riu de la història. Una d’elles és la temptació de pensar que l’ésser humà és racista per definició, que la discriminació és una mena de reflex biològic inevitable. Aquesta afirmació, tan contundent com simplista, mereix ser desmuntada amb calma, perquè darrere amaga una visió reduccionista de la condició humana i, sobretot, una renúncia a la responsabilitat col·lectiva. Si el racisme fóra natural, no hi hauria res a fer; si és cultural, aleshores és transformable. I ací és on comença el debat interessant.

La ciència social i la psicologia han insistit durant dècades que el que és universal no és el racisme, sinó la tendència humana a classificar. El cervell, per pura economia cognitiva, agrupa estímuls, persones i situacions. Aquesta categorització és neutra: és el mateix mecanisme que ens permet distingir una poma d’una pera o recordar qui forma part del nostre cercle afectiu. El problema apareix quan aquestes categories es carreguen de jerarquia, por o desconfiança. I això no és un procés biològic, sinó social. Les societats decideixen quines diferències importen i quines no, quines es converteixen en fronteres simbòliques i quines es dissolen en la convivència quotidiana.

Això explica per què el racisme no es manifesta igual en totes les cultures ni en tots els moments històrics. Hi ha comunitats que han viscut segles de contacte intercultural sense desenvolupar sistemes rígids de discriminació, mentre que altres han construït estructures de poder basades en la raça, la sang o la suposada superioritat moral. Si el racisme fóra innat, aquesta variabilitat seria impossible. El que és innat és la capacitat d’aprendre, i és precisament aquesta plasticitat la que fa que els prejudicis es transmeten amb tanta eficàcia quan les institucions, els discursos polítics o els mitjans els reforcen.

Una pregunta avançada que sovint apareix és si el racisme és un problema individual o estructural. La resposta més honesta és que és totes dues coses alhora. Les actituds racistes naixen en persones concretes, però no apareixen en el buit: s’alimenten d’un ecosistema cultural que les legitima. Una persona pot tindre prejudicis sense adonar-se’n perquè ha crescut en un entorn que els presenta com a normals. I, al mateix temps, una societat pot tindre lleis igualitàries però continuar reproduint desigualtats si no revisa els seus hàbits, els seus imaginaris i les seues pràctiques quotidianes. El racisme és una estructura que es reprodueix a través de mil gestos menuts, de silencis, de bromes, de pors heretades i de discursos polítics que juguen amb la inseguretat.

Una altra qüestió complexa és si el racisme és inevitable en societats diverses. Hi ha qui defensa que la convivència entre grups diferents genera tensions que, tard o d’hora, es transformen en discriminació. Però aquesta visió oblida que la diversitat no és el problema; el problema és la desigualtat. Quan dos grups conviuen en condicions d’igualtat, amb oportunitats semblants i espais de trobada, els prejudicis disminueixen. Quan un grup té més poder, més recursos o més legitimitat simbòlica, aleshores la diferència es converteix en frontera. No és la diversitat la que crea racisme, sinó la jerarquia.

També és pertinent preguntar-se per què el racisme persisteix fins i tot en societats que es consideren modernes i democràtiques. La resposta és incòmoda: perquè el racisme és útil. Serveix per justificar desigualtats econòmiques, per canalitzar frustracions, per construir identitats col·lectives basades en l’oposició a un altre grup. Quan una societat passa per moments d’incertesa, és més fàcil assenyalar un culpable que revisar les pròpies estructures. Per això els discursos que busquen enemics interns tenen tant d’èxit: ofereixen una explicació senzilla a problemes complexos. I, sobretot, ofereixen una sensació de control.

Ara bé, si el racisme és après, també pot ser desaprés. Aquesta és la part esperançadora del debat. Les investigacions mostren que el contacte positiu entre grups redueix els prejudicis, que l’educació crítica ajuda a identificar estereotips i que les polítiques públiques poden transformar la convivència. Però res d’això funciona si no hi ha voluntat col·lectiva. No n’hi ha prou amb condemnar el racisme; cal revisar els privilegis, qüestionar els relats dominants i escoltar les experiències de les persones que el pateixen. I això implica un esforç constant, perquè els prejudicis no desapareixen per inèrcia.

També cal assumir que el racisme no és només una qüestió de comportaments explícits. Moltes vegades es manifesta en formes subtils: en qui rep el benefici del dubte i qui no, en qui és percebut com a “normal” i qui com a “excepció”, en qui pot cometre un error sense que això es convertisca en un estigma col·lectiu. Aquestes formes de racisme quotidià són difícils de detectar perquè estan incrustades en la vida diària. Però són igualment nocives, perquè perpetuen la idea que hi ha persones que pertanyen plenament a la comunitat i altres que només hi són de pas.

Una última pregunta avançada és si algun dia podrem eradicar completament el racisme. La resposta depén de què entenguem per eradicar. Si esperem un món on ningú tinga mai cap prejudici, probablement ens frustrarem. Però si aspirem a una societat on els prejudicis no es convertisquen en desigualtats, on les institucions no reproduïsquen discriminacions i on la diversitat siga viscuda com una riquesa, aleshores sí que és possible. No es tracta d’eliminar la tendència humana a categoritzar, sinó d’evitar que aquesta categorització es convertisca en jerarquia.

Dir que l’ésser humà és racista per definició és una manera de renunciar a la responsabilitat. És més fàcil pensar que el problema és biològic que acceptar que és cultural, perquè el que és cultural ens interpel·la directament. Ens obliga a revisar-nos, a escoltar, a canviar. Però també ens dona poder: si el racisme és après, podem construir societats que ensenyen una altra cosa. Societats que no convertisquen la diferència en amenaça, sinó en oportunitat. Societats que no busquen enemics, sinó aliances. Societats que entenen que la humanitat no està definida pel rebuig, sinó per la capacitat de crear vincles.

La pregunta no és si som racistes per naturalesa, sinó què fem amb la nostra capacitat d’aprendre. I aquesta resposta, a diferència de la biologia, està en les nostres mans.

llegir més

Morvedre, la pàtria ^

Morvedre és una pàtria menuda, però intensa. Una pàtria que no necessita mapes per existir, perquè viu en la pell de qui la trepitja i en la memòria de qui la recorda. Morvedre és un territori que no es pot explicar només amb dades, ni amb fronteres, ni amb discursos institucionals. Morvedre és una emoció. Una manera de mirar el món. Una forma de resistir. Una veu que, malgrat els segles, continua dient ací estem. I ací seguirem.

Quan parlem de Morvedre, parlem d’un espai que ha sabut ser moltes coses alhora: port i muralla, refugi i trinxera, pont i frontera. Parlem d’un lloc que ha vist passar imperis, guerres, revoltes i silencis, i que encara així ha mantingut una coherència íntima, quasi obstinada. La història de Morvedre no és només un relat antic; és una brúixola que continua marcant-nos el nord, encara que de vegades preferim no mirar-la.

Morvedre és una pàtria que s’ha construït a colps de lluita. No una lluita grandiloqüent, d’eixes que omplin llibres de text, sinó una lluita quotidiana, feta de persones que han defensat la seua terra, la seua llengua i la seua dignitat. Des de les primeres muralles iberes fins a les fàbriques que van donar vida a generacions senceres, Morvedre ha sigut un espai on la gent ha sabut organitzar-se, resistir i reinventar-se. I això, en un món que canvia massa ràpid i massa superficialment, és una revolució en si mateixa.

Però també és cert que Morvedre ha patit. Ha patit l’oblit, la desídia, la manca de respecte institucional, la mirada paternalista de qui només veu un poble menut i no entén que darrere hi ha una comunitat amb una identitat col·lectiva potentíssima. Ha patit la destrucció del patrimoni, la pèrdua de memòria, la precarització del treball, la fugida de joves que no han trobat futur. Ha patit la desconnexió entre el que som i el que ens deixen ser.

I, malgrat tot, Morvedre continua. Perquè Morvedre sempre continua.

Hi ha qui diu que la pàtria és un invent, una construcció emocional que ens ajuda a donar sentit al món. Potser sí. Però si és així, Morvedre és una de les millors construccions que hem fet mai. Perquè no és una pàtria excloent, ni uniforme, ni rígida. És una pàtria feta de capes, de contradiccions, de diversitats. Una pàtria que abraça la mar i la muntanya, la indústria i la tradició, la memòria i el futur. Una pàtria que no necessita banderes per sentir-se viva, perquè ja batega en cada carrer, en cada plaça, en cada persona que diu amb orgull: jo soc de Morvedre.

Morvedre és també un espai de revolució. No una revolució violenta, sinó una revolució de consciència. Una revolució que passa per reconéixer qui som, què hem sigut i què volem ser. Una revolució que ens obliga a mirar-nos al mirall i preguntar-nos si estem fent prou per defensar allò que estimem. Perquè estimar una terra no és només celebrar-la quan guanya; és cuidar-la quan trontolla, és reivindicar-la quan la menystenen, és lluitar per ella quan la volen convertir en un decorat sense ànima.

La revolució de Morvedre és la revolució de la dignitat. La dignitat de les persones que van treballar en les fàbriques, que van construir el port, que van mantindre viva la llengua quan no era fàcil parlar-la. La dignitat de les persones que continuen creant cultura, que organitzen associacions, que defensen el patrimoni, que eduquen, que cuiden, que fan comunitat. La dignitat de les persones que no es resignen a veure com el seu poble es converteix en un espai de pas, en un lloc sense projecte, en una postal buida.

Morvedre necessita ser reivindicat. Necessita que el mirem amb ulls crítics, però també amb estima. Necessita que entenguem que no és un territori qualsevol, sinó un espai amb una força simbòlica enorme. Necessita que deixem de demanar permís per existir i comencem a exigir el respecte que mereix. Necessita que recuperem la memòria, que defensem el patrimoni, que apostem per un futur que no renegue del passat.

Però, sobretot, Morvedre necessita que creguem en ell. Que creguem en nosaltres. Que entenguem que la pàtria no és un lloc on naixes, sinó un lloc que tries. I Morvedre, amb totes les seues imperfeccions, és un lloc que val la pena triar.

Quan caminem pel castell, quan escoltem el vent que baixa de la muntanya, quan veiem el port alçar-se com una promesa, quan sentim la remor de la gent al mercat, quan celebrem una victòria esportiva o plorem una derrota col·lectiva, estem fent pàtria. Estem fent Morvedre. Estem construint un relat que no ens poden llevar, perquè és nostre, perquè és viu, perquè és necessari.

Morvedre és una pàtria que no vol ser museu, sinó futur. Una pàtria que no vol ser record, sinó projecte. Una pàtria que no vol ser silenciada, sinó escoltada. Una pàtria que no vol ser petita, sinó digna.

I és responsabilitat nostra fer-la possible.

Per això cal continuar lluitant. Lluitant contra l’oblit, contra la indiferència, contra la resignació. Lluitant per un Morvedre que siga més just, més lliure, més viu. Lluitant per un Morvedre que no tinga por de dir el seu nom en veu alta. Lluitant per un Morvedre que siga, de veritat, la nostra pàtria.

Perquè Morvedre no és només un lloc. És una manera de ser. Una manera de resistir. Una manera d’estimar.

I això, en un món que sovint ens vol desconnectats, desmemoriats i desorientats, és una revolució preciosa.

llegir més