21.11.26

Un finançament just per garantir el futur del Camp de Morvedre

Quan parlem del futur de Sagunt i del Camp de Morvedre, solem pensar en PowerCo, Parc Sagunt, el port, el Corredor Mediterrani, l’habitatge o la millora de Rodalia. Són qüestions visibles, pròximes i fàcils de relacionar amb la vida quotidiana. En canvi, el debat sobre el finançament autonòmic pot semblar tècnic, abstracte o reservat als economistes. Res més lluny de la realitat: la manera com es reparteixen els recursos públics determina la qualitat dels serveis que rebem.

El sistema de finançament autonòmic condiciona els diners disponibles per a la sanitat, l’educació, els serveis socials i moltes infraestructures. Per tant, quan falten professionals als centres de salut, quan les escoles necessiten reformes, quan les persones dependents esperen una ajuda o quan el transport públic no respon a les necessitats de la població, una part del problema es troba en la insuficiència dels recursos.

No es tracta d’un debat entre territoris per comprovar qui rep més o qui aconsegueix alçar més la veu. Es tracta d’establir un model transparent, estable i basat en les necessitats reals de les persones. Tots els ciutadans haurien de poder accedir a uns serveis públics de qualitat amb independència del lloc on visquen. Per aconseguir-ho, els recursos han de distribuir-se considerant la població, l’edat, la dispersió territorial, les necessitats socials i el cost efectiu de prestar cada servei.

El País Valencià necessita un sistema que li permeta desenvolupar adequadament les seues competències. No podem exigir una sanitat eficient, una educació inclusiva o uns serveis socials dignes si les administracions responsables no disposen dels recursos suficients. Tampoc podem normalitzar que el desequilibri financer es compense recorrent permanentment a l’endeutament.

Aquest problema té conseqüències directes sobre Sagunt i el Camp de Morvedre. La comarca es prepara per a un important creixement industrial i demogràfic. La implantació de noves empreses atraurà persones treballadores i famílies, augmentarà la demanda d’habitatge i generarà més ús dels centres sanitaris, les escoles, el transport i els serveis municipals. Si els recursos públics no creixen al mateix ritme que la població, la nova industrialització pot provocar una saturació dels serveis.

Per això, el finançament autonòmic no pot analitzar-se al marge de la transformació econòmica del territori. Atraure inversions implica assumir noves necessitats. No podem celebrar l’arribada de milers de llocs de treball sense planificar els professionals sanitaris, les places escolars, el transport públic, l’atenció social i les infraestructures que necessitarà la nova població.

La sanitat és probablement l’exemple més clar. L’augment demogràfic exigirà reforçar l’atenció primària, ampliar plantilles, adaptar els centres de salut i garantir una resposta hospitalària suficient. També caldrà millorar els serveis de salut mental, rehabilitació, pediatria i atenció a les persones majors. El creixement no pot traduir-se en consultes més saturades, llistes d’espera més llargues o professionals sotmesos a una pressió encara major.

L’educació afrontarà un repte semblant. Si arriben noves famílies, caldran més places d’escola infantil, col·legis i instituts. No hauríem d’esperar que les aules estiguen massificades per començar a actuar. La planificació educativa ha d’anticipar-se, identificar les zones de creixement residencial i reservar espais per als equipaments necessaris.

A més, el sistema educatiu del Camp de Morvedre haurà d’adaptar-se al nou model industrial. La Formació Professional necessita instal·lacions modernes, professorat, equipament tècnic i una oferta relacionada amb l’electromecànica, la robòtica, l’automatització, les bateries, la logística, les energies renovables i la digitalització. Aquesta adaptació no pot descansar únicament sobre les empreses. Necessita una inversió pública estable que assegure una formació de qualitat i accessible per a tot l’alumnat.

Els serveis socials també requereixen una atenció específica. El desenvolupament econòmic no elimina automàticament la desigualtat. Una comarca pot atraure grans inversions i, al mateix temps, mantindre famílies amb dificultats per pagar el lloguer, persones majors que necessiten ajuda, joves sense xarxa familiar o treballadors amb ocupacions precàries. El creixement pot generar riquesa, però no garanteix que aquesta es distribuïsca de manera equitativa.

Per aquest motiu, hem de reforçar l’atenció a la dependència, els serveis municipals, els programes d’inclusió i les polítiques de protecció de la infància. També és necessari millorar la coordinació entre la Generalitat, els ajuntaments i les entitats socials. Sense un finançament suficient, els professionals acaben gestionant emergències en lloc de desenvolupar polítiques preventives capaces d’evitar que els problemes s’agreugen.

Els municipis són una altra peça fonamental. Els ajuntaments són l’administració més pròxima i la primera porta a la qual acudeix la ciutadania. Amb freqüència assumeixen funcions que corresponen a altres nivells administratius perquè no poden deixar sense resposta una necessitat urgent. Aquesta situació genera les anomenades competències impròpies: els municipis presten serveis sense rebre sempre els recursos necessaris per mantindre’ls.

Sagunt i els municipis del Camp de Morvedre necessitaran ampliar serveis, mantindre més espais públics, millorar la seguretat, adaptar la mobilitat i gestionar una població més nombrosa. Els ajuntaments no poden afrontar aquest repte amb les mateixes estructures i recursos d’abans de l’expansió industrial. La reforma del finançament autonòmic ha d’anar acompanyada d’un millor finançament local i de mecanismes que garantisquen els diners corresponents a cada nova responsabilitat.

També és necessari diferenciar entre el finançament ordinari i les inversions extraordinàries. Una cosa són els recursos destinats al funcionament quotidià de la sanitat o l’educació i una altra són les inversions necessàries per construir un centre de salut, ampliar un institut o executar una infraestructura de transport. Sagunt i la comarca necessiten les dues coses: serveis ben finançats i inversions capaces d’acompanyar la seua transformació.

Les grans inversions anunciades per a la nova indústria no poden ocultar les necessitats pendents del territori. Les administracions poden mobilitzar recursos per urbanitzar sòl industrial o facilitar la implantació d’una empresa, però han de demostrar la mateixa determinació quan es tracta de millorar un centre educatiu, reforçar el transport públic o construir habitatge protegit. El desenvolupament econòmic i l’Estat del benestar han d’avançar junts.

La reforma del sistema també hauria d’abordar el deute acumulat com a conseqüència de la insuficiència financera. Si una administració ha hagut d’endeutar-se per mantindre serveis públics essencials, no és raonable tractar tot aquest deute com si fora el resultat d’una mala gestió. Cal analitzar-ne l’origen, assumir responsabilitats i trobar una solució que no condemne les generacions futures a destinar una part creixent dels recursos al pagament d’interessos.

Aquest debat exigeix fugir del partidisme. Les forces polítiques valencianes haurien de mantindre una posició comuna i estable, amb independència de qui governe en cada institució. El finançament no pot defensar-se amb intensitat quan s’està en l’oposició i oblidar-se quan s’assumeixen responsabilitats de govern. La ciutadania necessita coherència, transparència i resultats.

Des d’una perspectiva saguntina, els programes electorals haurien d’explicar amb claredat quina reforma proposen, quins criteris utilitzaran i com es traduirà en millores concretes. No és suficient incloure una frase genèrica sobre un finançament just. Cal detallar els compromisos amb la sanitat, l’educació, els serveis socials, les infraestructures i els ajuntaments.

El Camp de Morvedre està contribuint al futur industrial del País Valencià. Acollirà empreses estratègiques, noves infraestructures i una activitat econòmica amb impacte més enllà de la comarca. És just, per tant, que aquesta aportació vaja acompanyada dels recursos necessaris per protegir la qualitat de vida de la població.

Un finançament adequat no és un privilegi territorial. És una garantia d’igualtat. Significa que una persona siga atesa a temps, que un xiquet dispose d’una plaça educativa, que una família dependent reba suport i que un municipi puga mantindre els serveis que presta. Sense recursos suficients, les promeses es converteixen en anuncis buits.

Sagunt no necessita únicament grans fàbriques i bones xifres d’inversió. Necessita hospitals, centres de salut, escoles, instituts, serveis socials, habitatges i transports preparats per a la comarca que està naixent. La reforma del finançament valencià és, per això, una condició indispensable perquè el creixement econòmic es transforme en progrés compartit i no en una nova font de desigualtats.