Sagunt i el Camp de Morvedre es preparen per a un creixement industrial, econòmic i demogràfic que transformarà profundament el territori. La implantació de PowerCo, l’expansió de Parc Sagunt I i II, el desenvolupament del port i l’arribada de noves empreses generaran milers de desplaçaments diaris. Persones treballadores, estudiants, clients, proveïdors i transportistes necessitaran moure’s entre els municipis de la comarca i connectar amb València, Castelló i altres poblacions.
Davant d’aquesta realitat, la mobilitat no pot continuar tractant-se com una qüestió secundària. No és suficient construir fàbriques, ampliar zones logístiques o planificar nous habitatges. Si les persones no poden arribar puntualment al seu lloc de treball, al centre educatiu, a l’hospital o a una gestió administrativa, el desenvolupament quedarà incomplet.
La línia de Rodalia que connecta València, Sagunt i Castelló constitueix la columna vertebral de la mobilitat ferroviària al Camp de Morvedre. Milers de persones depenen del tren per treballar, estudiar o accedir a serveis situats fora del seu municipi. Tanmateix, els retards, les cancel·lacions, la falta d’informació i la saturació d’alguns serveis han deteriorat la confiança de les persones usuàries.
Quan una treballadora no sap si arribarà puntualment o un estudiant ha d’eixir amb molta més antelació per por de perdre una classe, el transport públic deixa de ser una alternativa fiable. No podem demanar a la ciutadania que abandone el vehicle privat si el tren no ofereix regularitat, freqüència i seguretat. La puntualitat no és un luxe: és la condició bàsica perquè Rodalia complisca la seua funció social.
Per això, el primer objectiu ha de ser augmentar les freqüències i millorar la fiabilitat dels serveis entre València, Sagunt i Castelló. Durant les hores d’entrada i eixida dels centres de treball i educatius, els trens haurien de circular amb una freqüència suficient per evitar llargues esperes i aglomeracions. També cal reforçar els serveis nocturns i de cap de setmana, perquè la mobilitat no desapareix quan acaba la jornada administrativa.
Les persones que treballen per torns necessiten una atenció especial. La nova indústria funcionarà probablement durant les vint-i-quatre hores del dia, però bona part del transport públic està pensat per a horaris convencionals. Si el primer tren arriba després de l’inici del torn o l’últim servei ix abans que acabe la jornada, el vehicle privat es converteix en l’única opció possible.
La planificació dels serveis ferroviaris i dels autobusos ha de coordinar-se amb els horaris de PowerCo, Parc Sagunt, el port i els principals polígons industrials. Les empreses també han d’implicar-se en aquesta qüestió mitjançant plans de mobilitat sostenible, transport col·lectiu per a les plantilles, incentius per compartir vehicle i aparcaments segurs per a bicicletes.
L’estació de Sagunt ha d’assumir una funció central en aquest nou model. No pot ser únicament un lloc on arriben i ixen trens. Ha de convertir-se en un intercanviador que connecte Rodalia, els serveis ferroviaris de mitjana distància, els autobusos urbans i comarcals, els taxis, les bicicletes i els itineraris per als vianants. Aquesta integració permetria completar els trajectes sense haver d’utilitzar necessàriament el cotxe.
Modernitzar les estacions també significa garantir-ne l’accessibilitat. Ascensors que funcionen, andanes adequades, senyalització comprensible, informació en temps real, il·luminació, zones d’espera i recorreguts segurs són elements imprescindibles. Una estació inaccessible exclou les persones amb mobilitat reduïda, però també les persones majors, les famílies amb carros infantils i els viatgers amb equipatge.
Aquesta millora no ha de limitar-se a l’estació principal de Sagunt. Les estacions i els baixadors que donen servei al Camp de Morvedre necessiten manteniment i integració amb altres mitjans de transport. Una xarxa només és realment útil quan totes les seues peces funcionen. De poc serveix arribar ràpidament en tren si després no existeix una connexió per cobrir els últims quilòmetres.
Precisament, un dels principals problemes de la comarca és la comunicació entre Sagunt, el Port de Sagunt i els municipis del Camp de Morvedre. Les necessitats quotidianes de mobilitat no coincideixen sempre amb els límits administratius. Moltes persones viuen en un municipi, treballen en un altre, estudien a Sagunt, compren al Port o necessiten acudir a un centre sanitari situat fora de la seua localitat.
Per això, cal una vertadera xarxa comarcal d’autobusos, amb horaris coordinats, freqüències regulars i informació unificada. Els serveis no poden limitar-se a unes poques expedicions diàries que resulten insuficients per treballar o estudiar. Una persona ha de poder anar i tornar sense perdre hores esperant ni dependre d’un familiar que dispose de cotxe.
Aquesta xarxa necessita tarifes integrades. Utilitzar el tren, l’autobús interurbà i el transport urbà en un mateix trajecte no hauria d’obligar a comprar diversos bitllets ni a pagar cada transbordament per separat. Un abonament únic facilitaria els desplaçaments i faria el transport públic més competitiu davant del vehicle privat. La integració tarifària és especialment important per a la joventut, les persones majors, les famílies amb menys recursos i les persones que es desplacen diàriament.
El transport públic és també un instrument contra la desigualtat. No totes les persones tenen cotxe, permís de conduir o diners per afrontar el combustible, l’assegurança, el manteniment i l’aparcament. Quan un lloc de treball només és accessible amb vehicle privat, moltes persones queden automàticament excloses del procés de selecció. Garantir una connexió adequada amb les zones industrials significa ampliar les oportunitats laborals.
La bicicleta pot exercir igualment una funció rellevant, encara que necessita itineraris segurs i continus. No n’hi ha prou de construir trams aïllats de carril bici que acaben sobtadament o obliguen a circular per vies perilloses. Sagunt, el Port de Sagunt, les platges, les estacions i les àrees industrials haurien d’estar connectades mitjançant una xarxa coherent. També calen aparcaments protegits a les estacions, als centres educatius i als llocs de treball.
Caminar ha de recuperar protagonisme en els trajectes curts. Les voreres amples, els passos segurs, les zones d’ombra, l’arbratge i una il·luminació adequada milloren els desplaçaments i la qualitat de l’espai públic. Una ciutat pensada per caminar és més saludable, accessible i habitable. La mobilitat sostenible no depén només de grans infraestructures, sinó també de cuidar les condicions quotidianes dels carrers.
Al mateix temps, és necessari ordenar la circulació de mercaderies. El creixement del port i de Parc Sagunt pot incrementar considerablement el trànsit de camions. Sense accessos específics i una aposta decidida pel ferrocarril, aquest augment afectarà les carreteres, els nuclis urbans i la seguretat viària. La mobilitat de les persones i la logística industrial han de planificar-se conjuntament per evitar conflictes i colls d’ampolla.
Una política de mobilitat seriosa també necessita informació pública. Les administracions haurien d’oferir dades sobre puntualitat, cancel·lacions, nombre de persones usuàries, freqüències i incidències. Mesurar els resultats permet identificar problemes i exigir responsabilitats. Els anuncis i les inversions només tenen valor quan es tradueixen en un servei millor.
La coordinació institucional serà imprescindible. El Govern d’Espanya, la Generalitat, els ajuntaments, les empreses ferroviàries, les autoritats de transport i el sector industrial han d’actuar sota una estratègia compartida. La ciutadania no hauria de patir les conseqüències de les discussions sobre quina administració té cada competència. Els problemes de mobilitat no entenen de fronteres burocràtiques.
Sagunt i el Camp de Morvedre no poden construir el futur sobre la dependència absoluta del cotxe. Ampliar indefinidament carreteres i aparcaments no resoldrà el problema perquè cada nova infraestructura viària acabarà atraient més trànsit. L’alternativa passa per oferir un sistema públic fiable, accessible, integrat i adaptat als horaris reals de la població.
El progrés no consisteix únicament a arribar més ràpidament. Consisteix a poder desplaçar-se amb seguretat, a un preu assumible i sense perjudicar el medi ambient. Una comarca industrial necessita trens puntuals, autobusos útils, estacions accessibles i connexions eficients entre els municipis. Sense aquesta xarxa, el creixement generarà congestió i desigualtat. Amb ella, la mobilitat es convertirà en una garantia de cohesió territorial, oportunitats laborals i qualitat de vida.
