20.11.26

La llum blava del menjador

Mireia, Aitana, hi ha objectes que semblen tan normals que acabem pensant que sempre han existit. La televisió és un d’ells. Està allí, al menjador, ocupant un espai físic i també un espai dins de les nostres vides. Quan era menut, la televisió era una finestra. Una de les poques finestres que connectaven la casa amb un món immens que quedava lluny. Hui competix amb els telèfons, les tauletes i les plataformes digitals, però continua tenint una presència especial. Potser perquè no és només una pantalla. És un lloc on moltes famílies han compartit silencis, rialles, emocions i hores que després es convertixen en records.

Vosaltres heu crescut en una època en què les imatges apareixen a cada instant. La televisió ja no és l’única narradora de la realitat. Ara conviu amb milers de pantalles que expliquen històries, oferixen opinions i reclamen atenció. Però precisament per això m’interessa parlar-vos de la televisió. Perquè representa una pregunta més gran. Qui ens conta el món? Qui decidix què és important, què mereix ser vist i què queda ocult? Cada vegada que ens asseiem davant d’una pantalla, no només consumim imatges. També acceptem una determinada mirada sobre la realitat. I tota mirada, fins i tot la més aparentment innocent, selecciona unes coses i en deixa fora unes altres.

Mireia, tu encara ets capaç de mirar alguns programes amb una confiança que em commou. Entres en les històries com qui entra en un joc. Aitana, tu ja comences a percebre les intencions que hi ha darrere de moltes narracions. Detectes exageracions, contradiccions i interessos. Les dos actituds són necessàries. La capacitat de meravellar-se i la capacitat de qüestionar. El problema apareix quan perdem una de les dos. Hi ha persones que s’ho creuen tot. Hi ha persones que ja no creuen en res. Però entendre el món demana una cosa més difícil. Demana mantindre oberts alhora els ulls de la confiança i els de l’esperit crític.

Durant molts anys la televisió va ser una espècie de foguera moderna. Les famílies es reunien al seu voltant com abans es reunien al voltant del foc. Compartien històries, converses i referències comunes. Una part de la vida col·lectiva es construïa allí. Hui això passa menys. Cada persona pot mirar continguts diferents a qualsevol hora. Hem guanyat llibertat d’elecció, però també hem perdut una part de l’experiència compartida. No estic segur que siga millor ni pitjor. Simplement és diferent. Cada temps té els seus guanys i les seues pèrdues. El que importa és adonar-se que les tecnologies no només canvien els aparells. També transformen la manera com convivim.

Hi ha una altra qüestió que em preocupa. La televisió, com moltes altres formes de comunicació, viu sovint de captar la nostra atenció. I la por, l’escàndol i el conflicte atrauen més mirades que la tranquil·litat. Per això, de vegades, sembla que el món siga molt més hostil del que realment és. Les males notícies tenen més espai que els gestos quotidians de bondat. Els crits ocupen més temps que els arguments. Les simplificacions viatgen més ràpid que els matisos. Açò no significa que els problemes no existisquen. Significa que hem d’aprendre a distingir entre la realitat i la representació de la realitat. No són exactament la mateixa cosa.

Com a valencianes, també vos convé pensar què significa veure’s reflectides en una pantalla. Les llengües, les cultures i els territoris necessiten espais on contar-se a si mateixos. Quan una comunitat només és explicada per altres, acaba corrent el risc de convertir-se en una caricatura. Per això és important que existisquen veus diverses, mirades pròximes i relats que naixen de la mateixa terra que habitem. No per tancar-nos en nosaltres mateixos, sinó per participar en la conversa global sense desaparèixer dins d’ella. La identitat no creix en el silenci. Necessita paraules, imatges i històries que la mantinguen viva.

A casa hem compartit moltes hores davant de la televisió. Algunes han sigut extraordinàries. Altres completament insignificants. Però també formen part de la vida. Recorde dibuixos animats, pel·lícules de diumenge, retransmissions esportives i documentals que despertaven preguntes inesperades. El més valuós no era sempre allò que apareixia a la pantalla. Moltes vegades era el que passava al seu voltant. Els comentaris improvisats, les preguntes que interrompien la narració, les converses que començaven després. La televisió podia ser una finestra, però la família era el lloc des d’on miràvem per ella.

El risc apareix quan les pantalles deixen de ser finestres i es convertixen en murs. Quan deixem d’observar el món per dedicar-nos únicament a observar representacions del món. Hi ha una diferència important entre veure una muntanya i veure-la en alta definició. Entre escoltar una història explicada per un veí i escoltar-la contada per un programa de televisió. Les imatges ens apropen moltes realitats, però no poden substituir completament l’experiència. La vida necessita carrer, aire, converses, silencis i contacte amb allò que no està editat ni seleccionat per cap guionista.

Mireia, algun dia descobriràs que no totes les històries tenen un final clar. Aitana, tu ja sospites que moltes narratives simplifiquen la complexitat humana perquè resulta més còmode. La vida real no funciona així. Les persones canvien. Els conflictes tenen més d’una versió. Els problemes importants rarament es resolen en mitja hora. Per això convé acostumar-se a mirar qualsevol pantalla amb una certa distància afectuosa. Disfrutar-la, aprendre d’ella, emocionar-se si cal, però sense entregar-li completament el criteri propi. Pensar continua sent una responsabilitat que no podem delegar.

Al final, filles meues, la televisió és només una excusa per parlar d’una qüestió més profunda. La manera com mirem. Cada dia el món ens oferix relats preparats, interpretacions ràpides i opinions empaquetades. Però viure consisteix també a construir una mirada pròpia. No una mirada perfecta ni definitiva, sinó una mirada honesta, capaç d’escoltar, dubtar i comprendre. La vida és una successió d’imatges, sí, però sobretot és una successió de decisions sobre què fem amb elles. I potser la llibertat comença exactament ací: en la capacitat de no limitar-nos a mirar una pantalla, sinó d’aprendre a mirar el món que continua existint quan la pantalla s’apaga.