Trenta-tres anys. Trenta-tres anys perquè l'Estat espanyol reconega allò que el poble valencià fa dècades que denuncia: que Guillem Agulló va ser assassinat per l'odi feixista. Trenta-tres anys perquè una família aconseguisca que les institucions escolten una veritat que mai no hauria d'haver sigut qüestionada. Trenta-tres anys de silencis, d'obstacles, de reivindicacions i de dignitat. Hui arriba un reconeixement institucional necessari, però arriba escandalosament tard. I cal dir-ho sense mitges tintes: no estem davant d'un regal del poder, sinó davant d'una reparació que la perseverança popular ha aconseguit arrancar a les institucions. Hui no és el dia de les medalles polítiques ni de les fotografies institucionals. Hui és el dia de Guillem, de la seua família i d'un País Valencià que mai no ha acceptat l'oblit.
L'11 d'abril de 1993, a Montanejos, un grup de neonazis va acabar amb la vida d'un jove de Burjassot de només díhuit anys. Guillem era antifeixista, antiracista, independentista i defensor de la identitat valenciana. Tenia idees, conviccions, amistats, somnis i tota una vida per davant. No era cap delinqüent ni cap amenaça per a la convivència democràtica. Era un jove compromés que exercia el seu dret a pensar, a expressar-se i a defensar el país que estimava. Però l'odi feixista va convertir aquella diferència ideològica en una condemna de mort. La sentència va castigar l'autor de la punyalada, però no va reconéixer el mòbil polític que havien sostingut la instrucció i la fiscalia. Aquella decisió va contribuir a una injustícia que ha travessat generacions.
I és precisament ací on comença una altra història, tan dolorosa com extraordinària: la resistència de la família Agulló. Perquè hi ha una violència que assassina i una altra que obliga les víctimes a demostrar constantment que mereixen ser escoltades. Durant més de tres dècades, els pares de Guillem han hagut de convertir el dol en una batalla pública contra l'oblit. Han hagut d'explicar una vegada i una altra allò que hauria d'haver sigut evident. Han hagut de suportar el pes de l'absència i, al mateix temps, defensar la dignitat del seu fill davant de les institucions. Cap família hauria d'haver de passar per això. Cap mare ni cap pare hauria de necessitar trenta-tres anys per a obtindre una reparació institucional tan elemental.
Per això, hui, abans d'agrair res a cap govern, cal mirar cap a Guillem Agulló i Lázaro i Carme Salvador, els seus pares, i reconéixer la seua extraordinària dignitat. Ells han fet més per la memòria democràtica d'este país que moltes institucions carregades de pressupostos, discursos i competències. Han mantingut viva una causa quan altres preferien passar pàgina. Han defensat la veritat quan resultava incòmoda. Han convertit una tragèdia familiar en una exigència col·lectiva de justícia. I han demostrat que la memòria no necessita autorització administrativa per a existir. El reconeixement arriba ara, però la dignitat ja era seua. La victòria moral ja l'havien aconseguida. El que faltava era que l'Estat deixara de mirar cap a un altre costat i assumira la responsabilitat institucional que li corresponia.
Però Guillem no és únicament una història familiar. Guillem és també la història d'un País Valencià que ha conegut massa bé la violència de l'extrema dreta. Un territori on el valencianisme polític i cultural ha patit agressions, amenaces, intimidacions i campanyes d'odi. Un país on defensar la llengua, reivindicar la identitat pròpia o qüestionar determinats discursos dominants ha comportat, massa vegades, exposar-se a la intolerància. No podem entendre l'assassinat de Guillem sense recordar eixe context. No podem separar la seua mort de la violència política que va marcar una part de la nostra història recent. I no podem construir una democràcia madura mentre continuem tractant determinades expressions del feixisme com si foren simples excessos juvenils, incidents aïllats o problemes de convivència sense contingut ideològic.
Guillem representa, precisament, el País Valencià que es nega a acceptar eixa normalització. El país que no demana perdó per parlar valencià. El país que defensa la seua cultura sense complexos. El país que reivindica la seua història i la seua personalitat política sense necessitat d'amagar-se. El país que entén que l'antifeixisme no és una etiqueta decorativa, sinó un compromís amb la llibertat i els drets humans. Guillem és el símbol d'un valencianisme valent, popular, solidari i inconformista. D'un valencianisme que no es conforma amb les celebracions folklòriques mentre es menysprea la llengua i es qüestionen els drets col·lectius. D'un valencianisme que sap que estimar la terra també significa defensar les persones que hi viuen, vinguen d'on vinguen i pensen com pensen.
I convé dir una altra cosa que sovint incomoda: l'antifeixisme no pot ser una declaració solemne reservada als aniversaris. No podem homenatjar Guillem un dia i tolerar l'endemà discursos que assenyalen les persones migrants, criminalitzen la diversitat o converteixen els drets humans en moneda de canvi. No podem parlar de memòria democràtica mentre banalitzem la dictadura franquista o presentem l'autoritarisme com una alternativa política respectable. No podem proclamar que totes les víctimes mereixen reconeixement i després aplicar criteris diferents segons la ideologia dels assassinats. La democràcia exigeix coherència. I la coherència obliga a combatre la intolerància també quan resulta electoralment incòmode. L'antifeixisme no consisteix a perseguir idees discrepants, sinó a garantir que ningú torne a ser perseguit per defensar-les pacíficament.
El reconeixement anunciat hui hauria de provocar també una reflexió profunda sobre el funcionament de les institucions. Per què ha calgut esperar tant? Per què una família ha hagut de mantindre una mobilització permanent per a aconseguir allò que considerava una reparació justa? Quines lliçons hem aprés sobre la violència política d'extrema dreta? I, sobretot, què estem disposats a canviar perquè una situació semblant no torne a repetir-se? Reconéixer Guillem com a víctima del terrorisme és important, però no pot convertir-se en el punt final de cap política de memòria. Cal investigar, documentar, explicar i reparar. Cal incorporar estes històries a l'educació democràtica. Cal protegir les víctimes i les seues famílies. I cal deixar clar que cap ideologia pot justificar mai la violència contra qui pensa diferent.
Hui també cal reivindicar el paper de la societat civil valenciana. Sense els col·lectius antifeixistes, les associacions culturals, els moviments juvenils, els músics, els escriptors, els periodistes compromesos i les persones anònimes que han mantingut viva la memòria de Guillem, probablement este reconeixement no hauria arribat. Durant trenta-tres anys, el seu nom ha recorregut carrers, places, concerts, manifestacions, llibres i murals. Ha passat de generació en generació com una lliçó de resistència. Molts joves que encara no havien nascut en 1993 han crescut sabent qui era Guillem Agulló. I això és una victòria extraordinària contra l'oblit. Perquè el poder pot retardar un reconeixement administratiu, però no pot esborrar fàcilment una memòria quan un poble ha decidit fer-la seua.
Ara bé, tampoc no podem permetre que el símbol ens faça oblidar la persona. Guillem no va nàixer per a convertir-se en una bandera, en una consigna o en un mural. Guillem volia viure. Volia créixer, estimar, equivocar-se, descobrir el món i construir el seu futur. Tenia díhuit anys. Díhuit anys! Tota una existència encara per escriure. El feixisme li va arrabassar eixa possibilitat, i cap reconeixement institucional podrà retornar-li els anys perduts. Per això, darrere de cada homenatge, hauríem de recordar sempre el jove que hi havia abans del símbol. El fill, l'amic, el company. Perquè la grandesa de la seua memòria no està únicament en les idees que defensava, sinó en la vida humana que va ser brutalment interrompuda.
I si hui Guillem és un símbol del País Valencià, és perquè representa una pregunta que continua plenament vigent: quin país volem ser? Un país resignat, silenciós i disposat a normalitzar l'odi? O un país orgullós de la seua diversitat, compromés amb la justícia social i capaç de plantar cara democràticament a qualsevol forma d'autoritarisme? Jo tinc clara la resposta. Vull un País Valencià que no abaixe el cap. Que defense la llengua, la cultura i les llibertats. Que no accepte la discriminació com una cosa inevitable. Que no confonga la convivència amb el silenci davant de la injustícia. Un país on cap jove haja de témer per la seua vida a causa de les seues conviccions polítiques, culturals o personals.
Trenta-tres anys després, el reconeixement de Guillem Agulló és una victòria de la perseverança contra l'oblit, però també una denúncia de tot el temps que hem perdut. Hui no toca repartir medalles ni convertir el dolor d'una família en propaganda institucional. Hui toca reconéixer una injustícia, assumir les responsabilitats que pertoquen i renovar un compromís col·lectiu. Que la memòria de Guillem siga present a les escoles, als carrers i a les institucions. Que la seua història ens ajude a identificar els perills de l'odi abans que siga massa tard. Que cap altra família haja de lluitar durant dècades perquè es reconega la dignitat d'un fill assassinat. I que ningú oblide que els drets democràtics no són una herència garantida per sempre.
Guillem Agulló tenia díhuit anys quan el feixisme li va arrabassar la vida. Hui en tindria cinquanta-un. Trenta-tres anys d'absència que cap govern podrà reparar completament. Però hi ha una cosa que els seus assassins no van aconseguir: fer-lo desaparéixer de la memòria del poble valencià. Volien imposar la por i el seu nom s'ha convertit en un símbol de dignitat. Volien silenciar unes idees i han contribuït, contra la seua voluntat, a fer que generacions senceres coneguen la seua història. Hui Guillem és més que un record: és una exigència de justícia, una responsabilitat democràtica i una part irrenunciable de la nostra memòria col·lectiva. Perquè un país que oblida les víctimes del feixisme renuncia a comprendre el seu passat i a protegir el seu futur.
Guillem Agulló, ni oblit ni perdó a la violència feixista.
No ens heu vençut. No ens fareu callar. No renunciarem a la memòria, a la llengua, a la llibertat ni a la dignitat.
Perquè Guillem és memòria. Guillem és dignitat. Guillem és antifeixisme.
I Guillem és, per sempre, País Valencià.
