16.11.26

Sagunt Patrimoni Mundial: fins quan esperarem?

Cada vegada que es parla del futur de Sagunt apareix la mateixa pregunta: pot arribar a ser Patrimoni Mundial de la UNESCO? La resposta és senzilla. Sí, pot. El que resulta més difícil d'entendre és per què una ciutat que va canviar el curs de la història de la Mediterrània continua sense ocupar el lloc que li correspon en les prioritats de l'Estat. Mentre altres territoris han rebut durant dècades inversions, promoció i estratègies de projecció internacional, Sagunt continua depenent massa sovint de l'esforç local i de reivindicacions que semblen eternes. El debat ja no és si té patrimoni suficient. El debat és si existeix una voluntat política real perquè aquest patrimoni siga reconegut com mereix.

Una ciutat que va canviar la història

No estem parlant d'un municipi qualsevol. El nom de Sagunt apareix en llibres d'història de tot el món perquè el setge d'Anníbal a la ciutat va desencadenar la Segona Guerra Púnica, un dels conflictes més transcendents de l'antiguitat. Pocs llocs poden afirmar que els esdeveniments ocorreguts entre les seues muralles van influir en el destí de continents sencers. A aquesta transcendència històrica se suma un patrimoni arqueològic excepcional, amb un castell monumental, un teatre romà únic, una jueria medieval singular i un llegat industrial que explica una part essencial de la modernització d'Espanya. Si aquests arguments no són suficients per a plantejar una candidatura seriosa, costa imaginar quins ho serien.

El problema no és el patrimoni

Quan es compara Sagunt amb ciutats que ja són Patrimoni Mundial, les diferències no sempre estan en el valor dels seus monuments. Sovint es troben en la capacitat institucional per construir un relat potent, captar recursos i mobilitzar voluntats polítiques. Mentre altres territoris han comptat amb estratègies estatals sostingudes durant anys, Sagunt ha hagut de conformar-se massa vegades amb inversions insuficients i projectes fragmentats. El castell continua necessitant actuacions de conservació més ambicioses. La connexió patrimonial entre Sagunt i Port de Sagunt podria ser molt més intensa. I encara falta una aposta decidida que presente el conjunt com una història contínua de més de dos mil anys d'ocupació humana.

Què ha de dir l'Estat?

Ha arribat el moment que l'Estat espanyol deixe de mirar cap a una altra banda. Si realment existeix un compromís amb la protecció del patrimoni històric, el primer pas és reconéixer que Sagunt és un candidat natural a una futura declaració de la UNESCO. Això implica incorporar la ciutat a les estratègies culturals nacionals, augmentar les inversions en conservació, reforçar la investigació arqueològica i impulsar una candidatura ambiciosa davant dels organismes internacionals. L'Estat hauria de dir amb claredat que Sagunt és una prioritat patrimonial, igual que ho han sigut altres conjunts històrics durant les darreres dècades. Callar o ajornar aquest debat és perpetuar un greuge que dura massa temps.

Una candidatura que unisca tot el municipi

L'error seria plantejar una candidatura limitada al teatre romà o al castell. El valor de Sagunt està precisament en la seua diversitat patrimonial. La ciutat ibera, la romana, la medieval, la industrial i la contemporània formen part d'un mateix relat. El Forn Alt número 2, la memòria obrera del Port, la jueria, les muralles, les inscripcions romanes o la marjal dels Moros són peces d'un mosaic molt més ampli. La UNESCO valora els paisatges culturals i les narratives complexes. Sagunt té sobre la taula una oportunitat única per explicar al món una història de continuïtat, resistència i transformació que travessa més de vint segles.

Deixar de conformar-nos

També cal una autocrítica local. Durant massa anys s'ha assumit que determinades reivindicacions eren impossibles o excessivament ambicioses. Eixa cultura de la resignació és incompatible amb qualsevol objectiu de projecció internacional. Cap ciutat arriba a ser Patrimoni Mundial per casualitat. Fa falta lideratge polític, consens social, complicitat acadèmica i una ciutadania convençuda del valor del seu patrimoni. Sagunt no ha de limitar-se a demanar més recursos. Ha de reclamar el reconeixement que li correspon i exigir que les administracions estiguen a l'altura de la seua història.

El temps de les excuses s'ha acabat

Sagunt no necessita que ningú li invente un passat gloriós. El té. No necessita exagerar la seua importància. La demostren els fets històrics. El que necessita és que les administracions autonòmiques i estatals assumisquen que preservar i projectar aquest llegat és una responsabilitat compartida. Si Espanya vol presentar al món alguns dels seus millors exemples de patrimoni cultural, Sagunt ha de formar part d'eixa llista. Per això la pregunta ja no és si Sagunt pot arribar a ser Patrimoni Mundial. La pregunta és molt més incòmoda: per què encara no s'ha iniciat amb tota la determinació política necessària el camí per aconseguir-ho?