La corrupció és un dels fenòmens que més indignació genera en qualsevol democràcia. Cada escàndol provoca titulars, declaracions solemnes i promeses de regeneració. Tanmateix, quan arriben les eleccions, no són pocs els casos en què alguns dels partits o dirigents assenyalats per pràctiques corruptes continuen obtenint suports significatius. És aleshores quan la frase adquireix tota la seua força.
Resulta còmode pensar que la ciutadania és sempre una víctima. De fet, en moltes ocasions ho és. Les persones pateixen les conseqüències d'una mala gestió, de l'espoli dels recursos públics o de decisions que prioritzen interessos particulars per damunt del bé comú. Però la democràcia no és un sistema en què els ciutadans siguen simples espectadors. És precisament un model basat en la participació, en l'elecció dels representants i en la rendició de comptes.
Quan un càrrec públic és condemnat per corrupció, la responsabilitat principal és seua. Això és indiscutible. No obstant això, quan una societat coneix reiteradament determinades conductes i, malgrat això, decideix ignorar-les o minimitzar-les, apareix una responsabilitat col·lectiva que no pot ser obviada. No és una culpabilitat penal ni jurídica, sinó una responsabilitat moral i cívica.
Sovint escoltem justificacions com «tots són iguals», «almenys roba però fa coses» o «els altres serien pitjors». Aquestes expressions reflecteixen una preocupant normalització de la corrupció. El problema és que quan la societat assumeix aquests arguments acaba degradant els estàndards ètics que exigeix als seus responsables públics. Si el missatge és que la corrupció no té cost electoral, la conclusió per a molts polítics serà que el risc val la pena.
Però també seria injust aplicar la frase de manera absoluta. Hi ha situacions en què la informació no és completa, en què els casos judicials encara no estan aclarits o en què els mecanismes de propaganda i desinformació dificulten un judici objectiu dels fets. A més, no tots els votants comparteixen les mateixes prioritats. Algunes persones poden considerar que altres qüestions, com l'economia, la seguretat o les polítiques socials, pesen més que els escàndols de corrupció.
Per això cal matisar. Un poble no és còmplice simplement perquè existisca corrupció. Ho és quan coneix la corrupció, l'accepta com a normal i continua premiant-la electoralment sense exigir responsabilitats. La diferència és important.
La frase també ens obliga a mirar més enllà dels polítics. La corrupció no naix exclusivament als despatxos institucionals. Sovint és el reflex d'una cultura que tolera els petits privilegis, els favors personals, les recomanacions interessades o la idea que les normes estan fetes per als altres. Quan aquests comportaments s'estenen en la vida quotidiana, es crea un terreny fèrtil perquè apareguen formes més grans i perjudicials de corrupció.
La qualitat democràtica d'un país no depén només dels seus dirigents. Depén també de la capacitat dels seus ciutadans per exigir honestedat, transparència i exemplaritat. Votar és un dret, però també una responsabilitat. La papereta no és únicament una expressió d'opinió; és una delegació de confiança.
Potser el valor més gran de la frase resideix precisament en la incomoditat que genera. Ningú vol sentir-se corresponsable dels problemes col·lectius. És molt més senzill assenyalar els culpables i desvincular-se de les conseqüències. Però la democràcia madura exigeix una altra actitud: entendre que la vigilància dels poders públics és una tasca permanent de la ciutadania.
Al cap i a la fi, els corruptes no apareixen del no-res. Arriben als càrrecs perquè algú els proposa, perquè algú els defensa i, finalment, perquè algú els vota. Per això la lluita contra la corrupció no es guanya només als tribunals. Es guanya també a les escoles, als mitjans de comunicació, a les associacions i, sobretot, a les urnes.
Perquè una democràcia saludable no és aquella on no hi ha corruptes, sinó aquella on els corruptes saben que la ciutadania no els perdonarà ni els recompensarà amb el seu vot. Això és el que converteix un poble en protagonista del seu futur i no en un simple observador resignat dels seus problemes.