Per entendre esta afirmació, cal començar definint què és una ideologia. En essència, una ideologia és un conjunt de valors, creences i principis que ens ajuda a interpretar la realitat i a decidir com hauria d'organitzar-se la societat. Quan una persona considera que la llibertat individual ha de prevaldre sobre qualsevol altra consideració, està expressant una visió ideològica. Quan una altra defensa que la igualtat social ha de ser l'objectiu prioritari de les institucions públiques, també ho està fent. Les ideologies no són necessàriament doctrinàries ni radicals; simplement constitueixen el marc a través del qual observem el món.
La política, per la seua banda, consisteix a prendre decisions col·lectives. Decidir què es fa amb els diners públics, quins serveis han d'oferir les administracions, quins drets es protegeixen o quines prioritats es fixen per al futur són accions clarament polítiques. I cada una d'estes decisions requereix establir prioritats. Justament en eixe moment apareix la ideologia.
Imaginem un ajuntament que disposa d'un milió d'euros extra en el seu pressupost. Pot destinar-los a construir habitatge públic, a reduir impostos, a augmentar la plantilla de la policia local, a crear equipaments culturals o a millorar les instal·lacions esportives. Cap d'estes opcions és neutral. Totes impliquen una determinada idea sobre què és més important per a la comunitat. Encara que els responsables polítics argumenten que han adoptat la decisió més eficient o més racional, continuen partint d'uns valors previs que els fan considerar una alternativa preferible a una altra.
Els qui neguen el paper de la ideologia solen apel·lar al pragmatisme. Afirmen que la seua forma de governar no respon a principis doctrinals, sinó a solucions pràctiques per als problemes reals de la ciutadania. Tanmateix, esta afirmació també conté una càrrega ideològica. Escollir l'eficiència com a criteri principal ja és una opció basada en valors. La pregunta immediata és: eficiència per a què? Per a reduir la despesa pública? Per a incrementar el benestar social? Per a fomentar l'activitat econòmica? Les respostes possibles són diferents perquè les prioritats també ho són.
El mateix ocorre amb el concepte de «sentit comú». Sovint es presenta com una alternativa a la ideologia, però en realitat és una manera d'amagar-la. Allò que una persona considera de sentit comú pot semblar discutible o fins i tot injust a una altra. Al llarg de la història, moltes idees que hui considerem evidents van ser objecte d'intensos debats polítics. El sufragi universal, l'educació pública obligatòria, la sanitat pública o la igualtat entre homes i dones van ser en el seu moment propostes ideològiques qüestionades per amplis sectors de la societat.
Això no significa que totes les decisions polítiques tinguen la mateixa intensitat ideològica. Existeix, evidentment, una dimensió tècnica de la gestió pública. La millor manera de construir un pont, la tecnologia més adequada per a depurar l'aigua o l'organització més eficient d'un servei administratiu són qüestions en què el coneixement especialitzat té un paper fonamental. Però fins i tot en estos casos apareix la política quan s'ha de decidir si es construeix o no el pont, on es construeix, qui el finança o quins objectius es persegueixen amb la seua construcció.
La tècnica ajuda a determinar com fer les coses. La ideologia ajuda a decidir quines coses mereixen ser fetes. Confondre ambdues dimensions és un error habitual. Els experts poden aportar dades i coneixement, però les decisions finals continuen requerint judicis de valor que corresponen a l'àmbit polític.
Un altre aspecte interessant és que les ideologies més influents solen ser precisament les que passen desapercebudes. Quan una determinada visió del món es converteix en hegemònica, moltes persones deixen de percebre-la com una ideologia i la consideren simplement la manera natural d'entendre la realitat. Per això és freqüent que cadascú identifique la ideologia en els seus adversaris mentre es percep a si mateix com una persona objectiva i neutral.
No obstant això, la neutralitat absoluta és pràcticament impossible en política. Fins i tot la decisió de no actuar és una decisió política carregada de conseqüències. Si una administració decideix no intervindre en un problema d'habitatge, està adoptant una determinada posició. Si opta per no regular una activitat econòmica, també. L'absència d'acció no implica absència d'ideologia.
Reconéixer que tota acció política és ideològica no hauria de ser vist com una crítica. Al contrari, és una constatació de la naturalesa mateixa de la política. Les societats democràtiques necessiten debats sobre valors, prioritats i projectes col·lectius. Pretendre que les decisions polítiques poden prendre's des d'un espai completament neutral només contribueix a ocultar els criteris reals que les inspiren.
Potser el problema no és que la política siga ideològica. El problema apareix quan les ideologies es disfressen de neutralitat i es presenten com a úniques opcions possibles. Una democràcia sana exigeix justament el contrari: que les diferents visions de la societat es facen explícites, puguen ser debatudes i siguen sotmeses al judici de la ciutadania.
Per això, davant la pregunta de si tota acció política és ideològica, la resposta és afirmativa. La ideologia no és un element extern que de vegades contamina la política. És una part inseparable d'ella. Podem discutir quina ideologia inspira una decisió, si és encertada o equivocada, si afavoreix uns interessos o uns altres. Però no podem escapar del fet que, quan es tracta de decidir el futur compartit d'una comunitat, sempre hi ha uns valors darrere de cada elecció. I és precisament eixa realitat la que dona sentit al debat polític.