Cada any, quan arriba Halloween, reapareix el debat entre qui defensa la festa com una expressió cultural global i qui la considera una invasió de costums alienes. La realitat és més complexa. Tots els pobles han tingut històries de por vinculades a la tardor, a la mort i als canvis d'estació. Els valencians també.
La proximitat de Tots Sants i del Dia dels Difunts sempre va estar envoltada de creences populars. Era el temps de recordar els morts, d'encendre llums per les ànimes i de contar històries al voltant del foc. Les nits es feien més llargues, els camps quedaven buits després de les collites i la imaginació omplia els silencis.
Abans que arribaren els zombis de Hollywood o els vampirs de les plataformes audiovisuals, les nostres àvies ja advertien dels éssers que rondaven pels camins, les sèquies i les muntanyes valencianes.
# Els monstres valencians oblidades
La mitologia valenciana està poblada de criatures que podrien competir perfectament amb qualsevol personatge de Halloween.
Qui no ha sentit parlar del Butoni? Aquell ésser indescriptible que apareixia quan els xiquets es portaven malament. La seua gran força era precisament no tindre una forma definida. Podia convertir-se en qualsevol cosa. Era el monstre perfecte perquè cada infant imaginava la seua versió particular.
També trobem l'Home del Sac, figura estesa per tota la península però profundament arrelada en els nostres pobles. Segons la tradició, recorria els carrers buscant menuts despistats per emportar-se'ls dins d'un sac.
A les terres valencianes apareixen igualment llegendes sobre dones misterioses associades a fonts, barrancs o coves. Les encantades formen part d'un imaginari mediterrani fascinant, situades a mig camí entre la bellesa sobrenatural i el perill.
I què dir dels dimonis? La cultura valenciana està plena d'ells. Des de les representacions festives dels correfocs fins a les llegendes populars de pobles i masies. Els nostres dimonis no sempre eren éssers absolutament malvats. Sovint eren personatges entremaliats, símbols dels temors humans davant allò desconegut.
# Un patrimoni cultural desaprofitat
Resulta paradoxal que els nostres xiquets coneguen perfectament personatges creats a milers de quilòmetres de distància i, en canvi, ignoren completament què és el Butoni.
No es tracta de rebutjar Halloween. Les cultures evolucionen i es barregen constantment. El problema apareix quan oblidem allò que és nostre. Quan els referents externs ocupen tot l'espai i les històries locals desapareixen.
Pensem per un moment en el potencial educatiu d'aquest patrimoni. Les escoles podrien aprofitar la setmana de Tots Sants per recuperar contes tradicionals valencians. Les biblioteques podrien organitzar sessions dedicades als monstres i llegendes del territori. Els ajuntaments podrien impulsar activitats que combinaren diversió i divulgació cultural.
No seria una batalla contra Halloween, sinó una oportunitat perquè Halloween parlara també en valencià.
# Les xarxes socials i l'oportunitat de recuperar la tradició
Curiosament, internet, sovint acusada d'uniformitzar la cultura, també pot convertir-se en una aliada. Cada vegada hi ha més il·lustradors, escriptors i creadors de contingut interessats a recuperar personatges de la mitologia valenciana.
Les noves generacions consumeixen històries de manera diferent. Potser el Butoni no tornarà en forma de rondalla contada a la vora del foc. Però podria fer-ho mitjançant còmics digitals, videojocs, podcasts o vídeos curts.
Les tradicions que sobreviuen no són les que es conserven intactes dins d'una vitrina. Són les que saben adaptar-se als nous temps sense perdre la seua essència.
# Una nit per mirar cap a casa
El 31 d'octubre podem disfressar-nos, decorar les cases i gaudir d'una festa que cada any desperta més interés. Però també podem aprofitar l'ocasió per recordar que les nostres terres ja estaven habitades per monstres molt abans que arribaren les carabasses americanes.
El Butoni continua esperant en algun racó de la memòria col·lectiva. Les encantades encara habiten les llegendes que resistixen al pas del temps. Els dimonis valencians continuen dansant en les festes populars. I les històries que atemorien els nostres avantpassats encara tenen molt a dir-nos.
Potser el vertader repte de la Nit de Bruixes no és decidir entre Halloween o tradició valenciana. Potser la qüestió és si serem capaços de conservar una part fonamental del nostre imaginari abans que desaparega engolida per la globalització.
Perquè els pobles que obliden els seus monstres acaben oblidant també una part de la seua ànima. I això sí que fa por.