Sagunt i Port de Sagunt viuen un moment de transformació sense precedents. La implantació de la gigafactoria, el desenvolupament de Parc Sagunt i l'arribada de noves inversions han provocat una forta pressió sobre el mercat immobiliari. Els preus de l'habitatge han crescut de manera accelerada i la demanda continua augmentant. El preu mitjà de venda al Port de Sagunt ja supera els 2.000 euros per metre quadrat, amb pujades anuals superiors al 20 % en alguns períodes.
Davant aquesta realitat, és comprensible que es plantege construir més habitatges. Ningú discuteix que calen vivendes. El que sí que és discutible és que per aconseguir-ho es venguen alguns dels pocs grans terrenys municipals que encara queden disponibles.
La pregunta és molt simple: què necessitaran les 300 noves famílies que eventualment arriben a aquest sector?
Necessitaran escoles, zones verdes, espais esportius, centres socials, biblioteques, aparcaments, espais per a associacions, itineraris per a vianants i serveis públics de proximitat. Una ciutat no són només edificis. Una ciutat és també la xarxa d'espais públics que permeten conviure, relacionar-se i gaudir d'una bona qualitat de vida.
Durant massa anys l'urbanisme espanyol va cometre l'error de pensar que el desenvolupament consistia únicament a construir habitatges. Després arribaren els problemes: barris sense equipaments suficients, falta d'aparcament, escassetat de zones verdes i serveis saturats. Hui sabem que el creixement urbà ha d'anar acompanyat de planificació i de reserves públiques de sòl.
Per això resulta difícil entendre que un ajuntament es desprenga voluntàriament d'un actiu estratègic just en el moment en què les necessitats futures són més incertes i més grans que mai.
Un solar municipal no és només un terreny. És una oportunitat.
Pot ser una gran zona verda. Pot ser un complex esportiu. Pot albergar un centre cultural. Pot convertir-se en habitatge públic de lloguer assequible. Pot ser un aparcament dissuasiu. Pot acollir serveis que hui ni tan sols imaginem però que d'ací a vint anys seran imprescindibles.
Quan un ajuntament ven un solar públic, no només ingressa uns diners. També renuncia per sempre a totes les opcions alternatives que eixe espai podia oferir.
I ací apareix una qüestió fonamental: quin és el valor real del sòl públic?
Si analitzem únicament el seu valor econòmic, la venda pot semblar atractiva. Però el valor social d'un terreny municipal és molt superior al preu que puga pagar qualsevol promotor. Els diners de la venda s'esgoten. El patrimoni públic, en canvi, continua servint a diverses generacions.
A més, en un mercat immobiliari tan tensionat com l'actual, la pregunta és inevitable. Si es construïxen 300 habitatges nous, seran realment accessibles per als joves del municipi? O acabaran formant part d'un mercat cada vegada més especulatiu?
Els preus que es veuen actualment a la zona de Los Metales i altres barris pròxims oscil·len en molts casos entre els 2.000 i els 3.000 euros per metre quadrat. Això significa que una vivenda mitjana de 100 metres quadrats pot superar fàcilment els 200.000 o 250.000 euros.
Per tant, vendre sòl públic no garanteix necessàriament una solució al problema de l'accés a l'habitatge. El que sí garanteix és la pèrdua d'un patrimoni col·lectiu que pertany a tota la ciutadania.
Hi ha alternatives.
Molts municipis europeus han optat per mantindre la propietat pública del sòl i desenvolupar habitatge assequible mitjançant concessions o fórmules de dret de superfície. Així s'aconseguix construir vivendes sense perdre el control del terreny.
També es podria estudiar la creació de nous equipaments que compensaren la pressió urbanística prevista. Si el Port de Sagunt continua creixent, serà necessari multiplicar les inversions en infraestructures, sanitat, educació, esport i cultura. La pròpia Iniciativa Porteña ha reclamat reiteradament més infraestructures i serveis associats al creixement industrial i residencial.
Dins d'eixe debat, resulta legítim preguntar-se si aquest solar podria haver servit per materialitzar alguns dels projectes públics que diferents formacions han defensat al llarg dels anys per al municipi i per al Port.
Perquè les ciutats intel·ligents no són les que venen tots els seus terrenys. Són les que saben reservar espais per al futur.
Cada generació té la responsabilitat de pensar més enllà de la immediatesa. Els responsables públics no administren patrimoni propi; administren béns que pertanyen a tots els veïns, als actuals i als que encara han de vindre.
Quan es ven un solar municipal pot ingressar-se una quantitat important en les arques públiques. Però quan es conserva, es manté una ferramenta indispensable per a construir una ciutat millor.
Per això la qüestió no és si hui es poden construir 300 habitatges.
La qüestió és si d'ací a trenta anys els veïns lamentaran que aquell terreny que podia haver sigut un gran equipament públic, una zona verda o un projecte de ciutat acabara convertit simplement en una operació immobiliària més.
El creixement és necessari. L'habitatge és necessari. Però també ho són els espais públics, els serveis i la capacitat de decidir el nostre futur.
Perquè allò que és públic no és un obstacle per al desenvolupament. És la garantia que el desenvolupament continue estant al servei de la ciutadania.
I una vegada venut el sòl públic, ja no hi ha marxa enrere. Els diners desapareixen. El terreny, també. Però les necessitats de la ciutat continuen creixent. Per això, davant del dubte, la millor decisió és clara: conservar el patrimoni de tots i mantindre aquest solar en mans públiques.