Ara bé, quan des d'altres perspectives nacionals es parla de comunitats culturals diferents, les reaccions canvien radicalment. Conceptes com ara els Països Catalans són sovint ridiculitzats o qualificats d'inexistents. El mateix ocorre quan es reivindica la personalitat nacional valenciana més enllà dels límits administratius establits per l'Estat. De sobte, allò que era perfectament acceptable en uns casos passa a ser una fantasia en uns altres.
Des d'una òptica nacionalista valenciana, això no és casualitat. Respon a una determinada manera d'entendre la realitat nacional. El nacionalisme espanyol acostuma a presentar-se com a neutral, com si fóra simplement el sentit comú o l'ordre natural de les coses. Les altres identitats nacionals, en canvi, apareixen etiquetades com a ideologies, reivindicacions o projectes polítics.
Però tota nació és, en gran part, una construcció col·lectiva. Les nacions no naixen de la natura ni apareixen escrites a les muntanyes. Existixen perquè hi ha persones que compartixen una història, una cultura, una llengua, unes institucions o una voluntat de pertinença. Això és cert per a Espanya, per a França, per a Portugal i també per a qualsevol altra comunitat nacional.
La contradicció arriba quan es defensa que la Hispanitat és una realitat evident mentre es nega la possibilitat que altres comunitats culturals o nacionals puguen existir o ser objecte d'estudi, reflexió o reivindicació. En eixe moment, el debat deixa de ser acadèmic o històric i passa a estar condicionat per una posició ideològica concreta.
Des del valencianisme, la qüestió no és negar Espanya ni la seua història. Tampoc negar l'existència d'una comunitat cultural hispànica. El problema apareix quan només una identitat és considerada legítima i totes les altres són tractades com a imaginàries o sospitoses.
La vertadera màgia del nacionalisme espanyol és precisament eixa: aconseguir que siga percebut com una simple descripció de la realitat mentre presenta les altres expressions nacionals com a ideologia. És un exercici d'invisibilitat política extraordinàriament eficaç. Quan una ideologia aconseguix que ningú la veja com a ideologia, ha assolit la seua màxima victòria.
Per això, des d'una perspectiva nacionalista valenciana, el debat no hauria de centrar-se tant en decidir quines identitats existixen i quines no. Hauria de centrar-se en reconéixer que totes les comunitats nacionals són fruit d'uns processos històrics i d'unes voluntats col·lectives. I que cap d'elles, tampoc l'espanyola, té el monopoli de la legitimitat o de la realitat.
Al cap i a la fi, allò sorprenent no és que existisquen diferents maneres d'entendre la identitat. El sorprenent és que alguns encara pensen que només una d'elles és real. La resta, aparentment, serien imaginació. Però la imaginació, de vegades, depén simplement de qui té el poder de definir què és real i què no.