La idea que Colom era català torna de tant en tant, com les modes que ningú sap ben bé per què tornen, però tornen. Té un atractiu curiós: és com afirmar que Shakespeare era d’Alcoi o que Marie Curie era de Xàtiva. Una barreja de desig, orgull i ganes de sacsejar la història perquè siga un poc més nostra. Però si ens prenem el mite seriosament i el portem fins a les últimes conseqüències, el resultat és tan absurd que quasi es converteix en fantasia.
Segons algunes versions del mite, si Colom era català, llavors el seu nom real era Colom, i si era Colom, Catalunya hauria tingut un paper central en la descoberta d’Amèrica. I si Catalunya haguera tingut un paper central en la descoberta d’Amèrica, llavors Amèrica hauria de parlar català. I ací és on comença el festival de l’absurd.
Imaginem que la llengua del descobridor determina la llengua de tot un continent. A Mèxic, els mariachis cantarien “Per tu plore” en lloc de “Cielito lindo”. A l’Argentina, Messi diria “estic molt content” en lloc de “estoy muy contento”. A Colòmbia, Shakira cantaria “Els malucs no menteixen”. I a Miami, en lloc de “¿Qué bolá, parcero?”, sentiríem “Què passa, criatura?”. Tot molt coherent, clar.
Però si la llengua del descobridor fora determinant, Egipte hauria de parlar grec antic, Austràlia hauria de parlar neerlandés i mig planeta hauria de parlar mongol gràcies a Genguis Khan. Les llengües no funcionen així. Els imperis sí. I Colom, català o no, no era un imperi. Era una persona que navegava amb diners d’un altre.
Si Colom era català, llavors Catalunya hauria sigut la primera potència marítima del món. I si Catalunya haguera sigut la primera potència marítima del món, el Virregnat del Perú s’hauria dit Virregnat del Pirineu, el Riu de la Plata s’hauria dit Riu de la Plata de Vic i el Carib s’hauria dit el Garbí. Les banderes americanes tindrien quatre barres perfectament simètriques, perquè si no estan ben alineades, el poble català s’inquieta. I encara més: hi hauria castells humans a Machu Picchu, correfocs a Nova York, sardanes a l’avinguda Paulista i calçotades a l’Argentina, amb discussions apassionades sobre si el romesco és millor amb ametla o amb avellana.
Si la cultura catalana haguera arrelat a Amèrica, la gastronomia mundial seria completament diferent. A Mèxic, els tacos serien tacos amb pa amb tomaca. A Veneçuela, l’arepa seria arepa amb allioli. A Xile, el pisco sour seria pisco amb ratafia. I a Cuba, el mojito seria mojito amb moscatell. El món hauria descobert el pa amb tomaca tres segles abans, i això sí que seria una revolució global.
Si acceptem el mite de Colom català, podem seguir estirant el fil fins a l’absurd total. Cervantes seria de Lleida. Leonardo da Vinci seria de Figueres, i Dalí només el copiava. Napoleó seria de Reus. I la muralla xinesa l’haurien construïda uns paletes de Tarragona que passaven per allí i van decidir que quedaria mona. Si acceptem un mite sense proves, podem acceptar-los tots, i la història es converteix en un fanfic gegant.
La realitat és menys èpica però més interessant. La teoria de Colom català és una hipòtesi minoritària sense suport documental sòlid. La majoria d’historiadores i historiadors coincideixen que Colom era genovés, encara que hi ha debat sobre detalls biogràfics. El que sí que és segur és que Colom navegava per Castella, que les conquestes les van fer persones al servei de la Corona de Castella, que les institucions que es van imposar eren castellanes i que la llengua que es va expandir va ser el castellà. No perquè fora millor o pitjor, sinó perquè era la llengua del poder. I el poder, no la llengua materna d’una persona que navega, és el que determina la història.
Portar el mite al límit ens ajuda a veure com d’absurda és la idea que una sola persona, per molt catalana que fora, podria haver canviat el destí lingüístic d’un continent sencer. Les llengües no s’imposen per accident, sinó per estructures polítiques, militars i econòmiques. Així que sí, podem jugar amb el mite, podem imaginar un món on a Mèxic es diga “què vols, criatura?” i on a Buenos Aires es balle sardana en lloc de tango. Però la història real és més complexa, menys èpica i molt més fascinant.