Mireia, Aitana, hi ha una pregunta que sembla senzilla però que es fa més gran a mesura que passen els anys. Què significa ser valencianes? Quan sou menudes, la resposta pareix fàcil. És el lloc on viviu, els carrers que coneixeu, els noms de les persones que estimeu, les paraules que escolteu a casa. Però després arriben els matisos. Descobriu que hi ha moltes maneres de viure una mateixa identitat, moltes formes de sentir-se part d’un lloc. I aleshores enteneu que ser valencianes no és una etiqueta enganxada al naixement. És una relació. Una conversa lenta entre el que hem heretat i el que decidim conservar.
M’agradaria que mai pensàreu la identitat com una frontera. Hi ha qui la viu com una muralla, com una línia que separa els qui són d’ací dels qui no ho són. Jo sempre l’he sentida d’una altra manera. Per a mi s’assembla més a una casa amb les finestres obertes. Una casa que existix perquè algú la cuida, però que no deixa d’airejar-se. Ser valencià no consisteix a tancar-se dins d’un relat antic. Consisteix a saber d’on vens mentre continues caminant. Les identitats que fan por als altres solen nàixer de la inseguretat. Les que saben qui són no necessiten demostrar res constantment.
Vosaltres heu nascut en un món ple de pantalles on les distàncies semblen desaparéixer. Podeu parlar amb persones de qualsevol lloc, escoltar música creada a milers de quilòmetres o aprendre coses que abans exigien anys de viatges. És una meravella. Però també comporta un risc discret. Quan tot es pareix massa, quan totes les ciutats aspiren a semblar-se, quan totes les converses es fan en les mateixes llengües i amb les mateixes referències, hi ha una part de la diversitat humana que es va apagant sense fer soroll. No desapareix de colp. Es diluïx lentament, com una fotografia que perd color.
Per això la llengua importa tant. No perquè una llengua siga millor que una altra. No perquè parlar valencià convertisca ningú en una persona més digna. Importa perquè cada llengua és una manera de mirar el món. Hi ha paraules que contenen segles d’experiència, formes d’anomenar la realitat que expliquen qui hem sigut. Quan parle amb vosaltres en valencià, no estic fent un acte heroic ni excepcional. Estic fent una cosa molt més senzilla. Estic allargant un fil que va començar molt abans de nosaltres. Un fil que va passar pels avis, pels besavis i per moltes persones anònimes que mai coneixerem.
Aitana, tu comences a descobrir que les identitats també entren en conflicte amb els interessos, la política i el poder. Mireia, tu encara vius moltes coses des de la naturalitat de qui no necessita explicar-les. Les dos perspectives són valuoses. Al llarg de la vida trobareu persones que vos diran que aquestes qüestions no tenen importància. Altres vos diran que són l’única cosa important. Jo desconfie dels dos extrems. La identitat no hauria d’ocupar-ho tot, però tampoc hauria de ser invisible. És com les arrels d’un arbre. No són el tronc, ni les branques, ni els fruits. Però sense elles, tard o d’hora, tot acaba debilitant-se.
De vegades pense en els llocs que formen la nostra vida. Els camps que encara resistixen entre urbanitzacions, les places on la gent major continua parlant sota l’ombra, les festes que omplin els carrers, l’olor de la mar quan canvia el vent. Res d’això és etern. Tot depén de decisions. Decidim què preservem, què transformem i què deixem perdre. Per això la identitat no és una herència passiva. És una responsabilitat compartida. No consisteix a repetir el passat com si fóra una pregària. Consisteix a dialogar amb ell. A preguntar-se què mereix continuar viu i com adaptar-ho als temps que arriben.
Hi ha una idea que m’agradaria que conservàreu sempre. Ser valencianes no hauria de limitar el vostre horitzó. Al contrari. Hauria d’ajudar-vos a entendre millor els altres. Quan una persona està reconciliada amb el que és, acostuma a tindre menys por de la diferència. Qui estima la seua llengua sol entendre millor el valor de les altres llengües. Qui estima el seu territori comprén amb més facilitat l’estima que altres senten pel seu. L’arrelament saludable no construïx murs. Construïx ponts. És una manera d’arribar al món sense haver d’esborrar-se a si mateix.
També hi ha moments en què ser valencianes significarà resistir una mica. No una resistència grandiloqüent ni èpica. Una resistència quotidiana. Continuar parlant una llengua quan seria més còmode abandonar-la. Defensar una manera de viure quan la uniformitat sembla més fàcil. Recordar una història compartida quan tot convida a l’oblit. Les coses importants rarament desapareixen per una gran catàstrofe. Solen desaparèixer per acumulació de petites renúncies. Per això les decisions menudes tenen tanta força. Cada conversa, cada lectura, cada costum conservat o abandonat participa d’una història més llarga del que imaginem.
Quan vos observe créixer, pense sovint que la identitat és semblant a la relació amb la família. Ningú la viu exactament igual. Cada persona la interpreta, la transforma i la fa seua. Vosaltres sereu valencianes d’una manera diferent de la meua. I això és normal. Seria estrany que no fóra així. Les identitats vives canvien perquè les persones canvien. El que importa no és copiar fidelment allò que hem rebut. El que importa és mantindre una conversa honesta amb aquesta herència, escoltant-la sense convertir-la en una gàbia ni en una relíquia.
Al final, filles meues, crec que ser valencianes és una forma concreta d’estimar el món. És mirar la realitat des d’un lloc determinat sense oblidar que hi ha molts altres llocs possibles. És saber que les paraules que utilitzem porten memòria. És entendre que els paisatges tenen una història i que nosaltres només en som un fragment breu. És assumir que cada generació rep un petit llegat i decideix què fer-ne. I és descobrir, amb el temps, que la identitat no és una resposta definitiva. És una pregunta que es renova cada dia, en cada gest, en cada elecció i en cada mirada amb què decidim habitar la vida.