El 9 d’Octubre ens arriba en un moment de tensió col·lectiva, en un país que sembla caminar sobre un fil cada vegada més prim. Les vagues s’estenen com una resposta desesperada a la pèrdua de drets; la baixada del valencià es fa visible en escoles, carrers i institucions; i els símbols que ens han sostingut durant segles són qüestionats, menystinguts o directament atacats. No és temps de discursos tous. És temps de trinxera, de recuperar la consciència que la nostra identitat mai ha estat un regal, sinó una conquesta permanent.
Som un poble que ha après a resistir en condicions adverses. No venim de comoditats, sinó de guerrilles, de decisions dures, de supervivència cultural i política. La nostra història és una successió de moments en què ens han volgut més petits, més silenciosos, més obedients. Però cada 9 d’Octubre recorda que, malgrat tot, hem continuat en peu.
Quan Jaume I, en 1248, es dirigeix a “tots els habitants del seu castell, vila, arrabal i terme”, no parla d’un país dòcil. Parla d’un país que havia resistit dominacions, revoltes i expulsions. Un país que, enmig de tensions i fractures, es reorganitzava per continuar existint. Aquell gest, aparentment administratiu, és en realitat una declaració de guerra contra l’oblit: un reconeixement explícit que el territori valencià era, ja aleshores, un espai de resistència.
Hui, segles després, la situació no és tan diferent com voldríem. La pèrdua de drets laborals, la precarització, la pressió sobre els serveis públics, la degradació de la vida comunitària i la substitució progressiva del valencià per altres llengües més “útils” o “neutres” formen part d’una mateixa ofensiva. No és casual. No és espontani. És una estratègia que busca desactivar la capacitat d’un poble per pensar-se, per organitzar-se, per defensar-se.
La llengua és una trinxera. Cada paraula dita en valencià és una posició defensada. Cada dret mantingut és una barricada que no han pogut tombar. Cada símbol que continua viu —la senyera, la memòria de Jaume I, el 9 d’Octubre mateix— és una bandera que es manté dreta enmig del fum.
El País Valencià és, encara, territori de resistència. I això no és una metàfora: és una realitat política, cultural i emocional. Resistim quan defensem l’educació pública. Resistim quan exigim drets laborals dignes. Resistim quan parlem valencià en espais on ens volen en silenci. Resistim quan recordem que la nostra història no és un decorat folklòric, sinó una genealogia de lluites.
El 9 d’Octubre no és només una celebració. És una reafirmació. És un crit que diu: “Som ací, i no pensem retrocedir.” És la consciència que, si el país trontolla, és perquè encara hi ha qui empeny per fer-lo caure. I és també la certesa que, si continuem en peu, és perquè hi ha qui no es resigna.
No celebrem: ens alcem.
No aplaudim: ens preparem.
No recordem: combatem l’oblit.
El 9 d’Octubre és la data en què el País Valencià es mira al mirall i es reconeix: un poble que ha resistit dominacions, silencis i imposicions. Un poble que, malgrat les vagues, les retallades, la pèrdua de drets i la pressió sobre la llengua, continua avançant. Un poble que sap que la identitat no és un luxe, sinó una trinxera que cal defensar cada dia.
I enguany, més que mai, el 9 d’Octubre ens recorda que la batalla continua. Que la llengua és un front. Que els drets són un front. Que la memòria és un front. Que els símbols són un front. I que nosaltres, com sempre, som la línia que no es trenca.