Vivim en una societat que parla constantment de drets, llibertats i oportunitats. Defensem el dret a l'educació, a la sanitat, al treball digne o a la participació democràtica. Tanmateix, hi ha un dret que rarament ocupa titulars, però que condiciona profundament les nostres vides: el dret a equivocar-se.
La reflexió de Dolores Redondo ens recorda una veritat tan senzilla com poderosa. Totes les persones cometem errors. De fet, equivocar-se és una de les característiques més universals de la condició humana. Ningú naix sabent-ho tot, ningú encerta sempre i ningú travessa la vida sense prendre decisions que, amb el temps, li agradaria haver fet d'una altra manera.
Però el vertader problema no és l'error. El problema és la manera com la societat el jutja.
En una època dominada per les xarxes socials, la immediatesa i l'exposició pública permanent, sembla que cada equivocació deixe una petjada eterna. Una frase desafortunada, una decisió incorrecta o una actuació inadequada poden convertir-se en una etiqueta que acompanya una persona durant anys. El que abans podia quedar com una lliçó de vida, ara corre el risc de transformar-se en una condemna perpetua.
La cultura de la perfecció ha generat una contradicció preocupant. D'una banda, exigim innovació, emprenedoria i capacitat de lideratge. De l'altra, castiguem severament qualsevol fracàs. Volem persones valentes, però penalitzem els seus intents fallits. Demanem iniciativa, però assenyalem qui no encerta a la primera.
Aquesta actitud provoca por. Molta por.
Por a parlar, por a decidir, por a assumir responsabilitats i por a eixir de la zona de confort. Quan una societat converteix l'error en un estigma, acaba fomentant la immobilitat. És més fàcil no fer res que arriscar-se a equivocar-se. És més còmode seguir el camí marcat que intentar obrir-ne un de nou.
No obstant això, la història de la humanitat és, en gran part, la història dels errors. Els grans descobriments científics, els avanços tecnològics i moltes transformacions socials han sigut possibles gràcies a persones que es van atrevir a provar, fracassar i tornar a intentar-ho. L'error no és l'oposat de l'èxit. Sovint és el seu primer pas.
La cita de Dolores Redondo afegeix, a més, un matís fonamental: no només tenim dret a equivocar-nos, sinó també a ser conscients de l'error. Aquesta part és essencial. Defendre el dret a equivocar-se no significa justificar qualsevol conducta ni eludir responsabilitats. Significa reconéixer l'error, assumir-ne les conseqüències i aprendre'n.
L'autocrítica és una de les virtuts més difícils de practicar. Requereix humilitat, maduresa i valentia. És molt més senzill buscar excuses o culpar els altres. Però el creixement personal només arriba quan som capaços de mirar-nos al mirall i acceptar allò que podríem haver fet millor.
Tanmateix, perquè aquest procés siga possible, la societat també ha de permetre la rectificació. Si una persona reconeix un error, aprén d'ell i modifica la seua conducta, quin sentit té mantenir-la empresonada en el passat? Quin benefici col·lectiu obtenim impedint que avance?
La reinserció és una idea àmpliament acceptada en molts àmbits, però sovint costa traslladar-la a la vida quotidiana. Ens agrada parlar de segones oportunitats, però no sempre estem disposats a concedir-les. Preferim recordar els fracassos abans que valorar els canvis.
Aquesta realitat afecta especialment els més joves. Molts adolescents creixen amb la percepció que qualsevol error pot quedar registrat per sempre. Una fotografia, un comentari o una decisió impulsiva poden perseguir-los durant anys. Això genera ansietat i una pressió desproporcionada per aparentar una perfecció impossible.
També afecta els adults. Quantes persones han abandonat projectes professionals després d'un fracàs? Quants emprenedors han deixat de crear empreses per por de ser jutjats? Quants ciutadans han renunciat a participar en la vida pública perquè una equivocació podia convertir-se en motiu d'escarni?
Necessitem una cultura més madura davant l'error. Una cultura que distingisca entre la responsabilitat i la condemna permanent. Entre la crítica constructiva i el linxament públic. Entre recordar el passat i impedir qualsevol futur.
Educar en aquest sentit és fonamental. Les escoles haurien d'ensenyar que equivocar-se forma part de l'aprenentatge. Les famílies haurien de transmetre que els errors són oportunitats per créixer. Les organitzacions haurien de fomentar entorns on es puguen assumir riscos sense por a represàlies desproporcionades.
Això no significa eliminar les conseqüències dels actes. Significa entendre que una persona és molt més que el pitjor error que ha comés. Significa valorar el conjunt de la seua trajectòria i no únicament un moment concret.
Al cap i a la fi, tots necessitem que algú ens perdone alguna vegada. Tots hem dit paraules que no hauríem d'haver dit, pres decisions equivocades o desaprofitat oportunitats importants. Tots carreguem amb errors que, vistos amb perspectiva, formen part del nostre aprenentatge vital.
Per això la frase de Dolores Redondo conté una profunda lliçó humanista. El dret més important no és només equivocar-se, sinó poder transformar l'error en experiència, en coneixement i en creixement personal. Una societat que permet aquest procés és una societat més justa, més compassiva i també més intel·ligent.
Perquè el vertader fracàs no és equivocar-se. El vertader fracàs és no aprendre mai de les nostres equivocacions, o pitjor encara, negar als altres la possibilitat de fer-ho.