El temps passa, però la memòria no desapareix.
Durant aquests dos anys, hem escoltat moltes paraules. Hem vist declaracions, explicacions, justificacions i promeses. Però també hem comprovat una realitat que es repeteix massa sovint: quan arriben les grans emergències, la diferència la marca la gent. Les persones anònimes. Els veïns i veïnes. Les associacions. Els voluntaris. Els serveis d'emergència que van donar molt més del que exigia la seua obligació. La societat civil que, sense preguntar d'on venia ningú ni a qui votava, va decidir ajudar.
Per això, quan pensem en aquell moment, no hauríem de quedar-nos únicament amb el dolor. Seria injust. També hem de recordar la resposta col·lectiva que va sorgir entre la desesperació. Quan alguns esperaven ajuda, van ser els seus propis veïns els qui van arribar primer. Quan semblava que tot estava perdut, algú va obrir la porta de casa seua. Quan la por paralitzava, altres persones es van posar en marxa per ajudar.
Aquells dies van demostrar una cosa molt important: la força d'un poble no està en els seus edificis institucionals ni en els seus discursos oficials. La força d'un poble està en la seua gent.
És fàcil sentir ràbia quan es pensa en el que va passar. És comprensible. La sensació que ningú assumeix responsabilitats, que els errors es dilueixen entre informes, compareixences i titulars, genera frustració. Moltes víctimes continuen esperant explicacions. Moltes famílies continuen buscant un tancament emocional que mai arriba del tot. I això és una ferida oberta per a qualsevol societat democràtica.
Però també és cert que no podem viure permanentment atrapats dins d'aquella ràbia.
La memòria és necessària. L'exigència de responsabilitats és necessària. La justícia és necessària. Però també ho és l'esperança.
Perquè, si alguna cosa ens va ensenyar aquella tragèdia, és que som molt més forts del que pensem. Quan les circumstàncies van posar a prova la nostra capacitat de resistència, vam respondre junts. Quan semblava que tot s'afonava, vam descobrir la importància de la comunitat. I quan alguns intentaven mirar cap a un altre costat, la ciutadania va demostrar que no estava disposada a abandonar ningú.
En una època marcada per l'individualisme, aquell episodi va recordar-nos el valor de les xarxes humanes. La importància de conéixer el nom dels nostres veïns. D'interessar-nos per qui necessita ajuda. De construir barris, pobles i ciutats on les persones no siguen simples desconegudes que comparteixen carrer, sinó membres d'una mateixa comunitat.
Potser aquesta és la lliçó més valuosa de totes.
No podem canviar el passat. No podem esborrar el dolor. No podem recuperar allò que es va perdre. Però sí que podem decidir què fem amb allò que vam aprendre.
Podem exigir administracions més preparades, més eficients i més transparents. Podem reclamar que cada error siga analitzat perquè no torne a repetir-se. Podem defensar uns serveis públics capaços de protegir la ciutadania en moments crítics. I podem continuar alçant la veu cada vegada que algú pretenga convertir una tragèdia humana en una batalla partidista.
Però, sobretot, podem conservar allò millor que va aparéixer enmig del desastre.
La solidaritat.
Perquè la solidaritat no és només ajudar en una emergència. És una manera d'entendre la societat. És saber que el benestar dels altres també afecta el nostre. És comprendre que ningú es salva tot sol. És actuar abans que siga massa tard.
Dos anys després, moltes persones continuen reconstruint-se per dins. Algunes han necessitat teràpia. Altres encara lluiten contra l'ansietat o els records. Altres han intentat reprendre una normalitat que mai tornarà a ser exactament igual. A totes elles cal dir-los una cosa: el seu dolor importa. La seua experiència importa. La seua memòria importa.
I precisament per això no podem deixar que el temps convertisca aquells fets en una simple data del calendari.
Recordar no és quedar-se ancorat en el passat. Recordar és actuar amb responsabilitat en el present.
Hui, dos anys després, continuen existint motius per a la indignació. Però també n'hi ha per a l'orgull. Orgull d'una societat que va demostrar dignitat quan més difícil era. Orgull de les persones que van ajudar sense demanar res a canvi. Orgull de saber que, quan va arribar el moment més dur, van ser les mans dels veïns les que van sostindre altres mans.
Eixa és la imatge que hauríem de conservar.
No la dels qui es protegeixen entre ells. No la dels qui esquiven responsabilitats. No la dels qui intenten reescriure els fets.
La imatge que mereix perdurar és la de la gent corrent fent coses extraordinàries.
Perquè, efectivament, fa dos anys vam descobrir que només el poble salva el poble.
I també vam descobrir una altra cosa igual d'important: que mentre continue existint eixa solidaritat, encara hi ha esperança. I mentre hi haja esperança, cap tragèdia aconseguirà derrotar-nos del tot.