Sàhara Occidental

Hi ha una veritat que Espanya evita mirar de front: el poble sahrauí va ser abandonat. No és una metàfora, és un fet històric. Un estat que durant dècades va administrar el Sàhara Occidental com a província pròpia va decidir, en el moment crític, girar-se d’esquena i deixar la població a mercé d’una guerra, d’un exili massiu i d’una ocupació que encara perdura. Aquell abandonament no va ser només geopolític: va ser humà. Va ser moral. Va ser una renúncia deliberada a protegir persones que, segons la legislació vigent en aquell moment, eren espanyoles.

Les conseqüències d’aquella fugida irresponsable encara les paguen les filles, fills, néts i netes de saharauis que van nàixer sota administració espanyola o que han crescut en comunitats profundament vinculades a Espanya. Generacions que han viscut entre nosaltres, que han estudiat en les nostres escoles, que han parlat les nostres llengües, que han contribuït a la vida cultural i social del país, continuen sent tractades com estrangeres en un estat que, històricament, era el seu.

L’Estat espanyol va abandonar el Sàhara, però no pot abandonar les persones. No pot fingir que aquell passat no existeix. No pot actuar com si la seua responsabilitat s’haguera dissolt en l’aire. La nacionalitat no és un regal: és una reparació. És el reconeixement d’un vincle que Espanya va trencar unilateralment i que ara es nega a reconstruir. És la constatació que els drets no poden quedar suspesos perquè un govern decidira fugir en 1975.

Quan les institucions espanyoles posen obstacles burocràtics, quan exigeixen proves impossibles, quan tracten aquestes famílies amb sospita, estan repetint el mateix gest d’abandonament. Estan dient-los, una vegada més, que no són part del nosaltres. Estan perpetuant una injustícia que ja dura mig segle. Estan convertint la memòria colonial en una frontera administrativa que separa persones que haurien de ser reconegudes com a ciutadanes de ple dret.

La nacionalitat per als néts, fills, milles i netes de saharauis no és una demanda exagerada. És el mínim. És el que correspon a qualsevol estat que vulga mirar-se al mirall sense avergonyir-se. És el que exigeix la història, el que dicta la coherència, el que reclama la dignitat. Espanya no pot continuar actuant com si el Sàhara fóra un capítol tancat. No ho és. Ho demostren les famílies que encara viuen entre nosaltres, que encara esperen, que encara confien que algun dia l’Estat assumirà el que va deixar pendent.

La pregunta és incòmoda, però inevitable: fins quan continuarà Espanya abandonant-los? Fins quan mantindrà aquesta amnèsia selectiva? Fins quan negarà drets a persones que formen part de la seua pròpia història?

La resposta hauria de ser immediata: fins que l’Estat entenga que reparar no és una concessió, sinó un deure.