La política democràtica necessita confrontació, debat i discrepància. Necessita projectes diferents que competisquen per convéncer la ciutadania. El que no necessita és que els representants públics convertisquen les institucions i les xarxes socials en un camp d'insults personals. Les paraules pronunciades recentment per Vicent Mompó dirigides a Diana Morant, qualificant-la de «lameculos de Sánchez» i afirmant que «no vales para nada», han obert un debat necessari sobre els límits del llenguatge polític i sobre la qualitat democràtica de les nostres discussions públiques. No es tracta d'estar a favor o en contra del PP o del PSOE. Tampoc d'analitzar qui tenia raó en la polèmica que va originar l'enfrontament. La qüestió fonamental és una altra: què guanya la democràcia quan un dirigent substitueix els arguments pels insults? La resposta és senzilla: no guanya res. Quan desapareix la paraula raonada, quan la crítica política es transforma en desqualificació personal, tots acabem perdent. Perd qui rep l'atac, però sobretot perd la ciutadania, que espera dels seus representants un comportament més exemplar que el que es pot trobar en qualsevol discussió de barra de bar o en qualsevol intercanvi agressiu de les xarxes socials.
La gravetat del cas no rau únicament en el contingut dels insults, sinó en la normalització d'una manera de fer política basada en la humiliació de l'adversari. Cada vegada que un càrrec públic utilitza expressions ofensives, envia el missatge que la discrepància ideològica ja no és suficient i que cal destruir moralment o personalment qui pensa diferent. Aquesta dinàmica és especialment preocupant perquè acaba contaminant tota la societat. Si els dirigents es comporten així, per què haurien de comportar-se d'una altra manera els seus seguidors? Si el debat públic es converteix en una competició per veure qui insulta millor, els problemes reals deixen d'ocupar el centre de la conversa. Mentrestant, qüestions com l'habitatge, la sanitat, l'ocupació, la dependència o les infraestructures queden relegades a un segon pla. Fins i tot el mateix Vicent Mompó va acabar demanant disculpes pel to emprat, encara que rebutjara que existira una motivació masclista en les seues paraules. La necessitat d'excusar-se ja és una mostra que s'havia travessat una línia que molts ciutadans consideren improcedent en una democràcia madura.
Ara bé, per entendre la dimensió completa del debat cal fer un exercici molt senzill. Imaginem per un moment que la situació haguera sigut exactament la contrària. Imaginem que haguera sigut Diana Morant qui s'haguera referit a Vicent Mompó com a «llepaculs» d'un líder polític, com a «titella», com a «mascota» d'un superior o com a algú incapaç de pensar per si mateix. La reacció hauria sigut la mateixa? Molta gent dirà que sí, però resulta difícil creure-ho. Probablement hauríem assistit a dies de declaracions exigint rectificacions, reclamant respecte institucional i denunciant la degradació del debat públic. I, sincerament, eixes crítiques haurien estat justificades. Perquè ningú no mereix ser tractat d'eixa manera des d'una responsabilitat pública. Precisament per això la pregunta és tan útil. Quan invertim els papers descobrim si els nostres criteris són realment coherents o si depenen de qui parla i de qui rep l'ofensa. El respecte institucional no pot funcionar com una arma partidista que només s'invoca quan beneficia els nostres interessos polítics.
És en aquest punt on apareix la qüestió del masclisme. No perquè qualsevol crítica a una dona haja de ser necessàriament masclista, sinó perquè hi ha expressions que connecten amb estereotips que històricament han perjudicat les dones en política. Durant dècades, moltes dones han hagut d'escoltar que no ocupaven determinats càrrecs pels seus mèrits propis sinó perquè un home les havia promocionades, protegides o situades allí. Han hagut de demostrar més que els seus companys per obtenir el mateix reconeixement. Quan una líder política és descrita exclusivament com una subordinada acrítica d'un home poderós, inevitablement es reactiven alguns d'aquests prejudicis. Això no significa que no es puga criticar la seua actuació ni la seua lleialtat política. Per descomptat que sí. Però una cosa és qüestionar les seues decisions i una altra molt diferent és reduir tota la seua trajectòria a la idea que simplement obeïx algú altre. Per això tantes persones han vist en aquest episodi un component que va més enllà de la simple desqualificació política.
La conclusió és clara. La democràcia no necessita polítics que pensen igual, sinó polítics capaços de discrepar amb respecte. Necessita contundència, però també educació. Necessita crítica, però també responsabilitat. Si un insult ens sembla inadmissible quan va dirigit a un home, també hauria de semblar-nos inadmissible quan va dirigit a una dona. I si considerem que una expressió és inadequada quan la pronuncia el nostre adversari polític, també hauríem de considerar-la inadequada quan la pronuncien aquells a qui votem o simpatitzem. La regeneració democràtica no començarà amb una gran reforma institucional ni amb una llei miraculosa. Començarà quan els representants públics entenguen que la força d'un argument no depén del volum de l'insult que l'acompanya. Les paraules construïxen convivència o la destruïxen. I una societat que aspira a ser millor hauria d'exigir als seus dirigents que utilitzen el llenguatge per convéncer, no per degradar; per dialogar, no per humiliar; per representar la ciutadania, no per alimentar la crispació permanent.