Hi ha dies internacionals que passen de puntetes, com una brisa que ningú escolta. I n’hi ha d’altres que, si els mires bé, són una pedra llançada a l’aigua: fan cercles, remouen el fons, obliguen a mirar allò que preferim no veure. El Dia Mundial de la Salut Sexual és una d’aquestes pedres. No és una efemèride amable, ni decorativa, ni pensada per a omplir un calendari. És una invitació a revisar el nostre pacte amb el cos, amb el desig, amb la llibertat. I també amb la por.
El document que la proclama ho diu amb una claredat que sorprén: “La salud sexual es un aspecto esencial del bienestar general”. No és un afegit, no és un luxe, no és una qüestió privada que cadascú resol com pot. És una part del benestar, tan central com la salut mental, com la seguretat, com la dignitat. I, tanmateix, vivim en societats que encara tracten la sexualitat com un camp minat, com un espai de silencis, com un territori que només es pot recórrer amb vergonya o amb secretisme.
La definició que ofereix l’OMS és igualment contundent: “La salud sexual se define como un estado de bienestar físico, emocional, mental y social en relación con la sexualidad”. És a dir, no es tracta només d’evitar malalties, sinó d’aconseguir una relació sana amb el propi cos, amb el plaer, amb la identitat, amb la intimitat. I això implica drets. Implica educació. Implica respecte. Implica que la sexualitat no siga un instrument de control, ni de violència, ni de discriminació.
Quan llegim que la salut sexual requereix “experiencias sexuales placenteras y seguras, libres de toda coacción, discriminación y violencia”, entenem que no estem parlant d’un tema menor. Estem parlant d’una estructura social. D’un sistema de valors. D’un model cultural que, durant segles, ha convertit la sexualitat en un espai de culpa, de jerarquia, de poder. I que encara ho fa.
Per això és tan important que existisca un dia dedicat a la salut sexual. No per celebrar res, sinó per recordar-nos que encara queda molt per fer. Que la diversitat sexual continua sent motiu de discriminació. Que l’educació sexual integral és encara un tabú en moltes escoles. Que les persones joves creixen envoltades de desinformació, de mites, de pornografia convertida en pedagogia involuntària. Que la violència sexual continua sent una realitat devastadora. Que la intimitat continua sent un espai on massa gent té por.
La salut sexual és política. Ho és perquè parla de drets. Ho és perquè parla de llibertat. Ho és perquè parla de la capacitat de decidir sobre el propi cos. Ho és perquè parla de la possibilitat de viure sense violència. Ho és perquè parla de la igualtat real, no només formal. I ho és perquè, en el fons, parla de la dignitat humana.
Els drets sexuals que recull el document són una cartografia de la llibertat: el dret a la igualtat, a la integritat del cos, a una vida lliure de violència, a la privacitat, a l’educació sexual, a decidir sobre la reproducció, a formar relacions basades en el consentiment. Són drets que haurien de ser evidents, però que encara no ho són. Són drets que, en molts llocs del món, són paper mullat. Són drets que, fins i tot en societats democràtiques, es vulneren cada dia.
La pregunta és: per què? Per què costa tant assumir que la sexualitat és una part legítima de la vida humana? Per què costa tant parlar-ne amb naturalitat? Per què costa tant educar en el respecte, en el consentiment, en la diversitat? Per què costa tant entendre que la salut sexual no és una qüestió privada, sinó una responsabilitat col·lectiva?
Potser perquè la sexualitat és un mirall. I els miralls incomoden. Mostren allò que som, allò que desitgem, allò que temem. Mostren les nostres contradiccions, les nostres inseguretats, les nostres ferides. I preferim no mirar. Preferim delegar. Preferim que siga un tema que només apareix quan hi ha un problema, una alarma, una campanya de prevenció. Però la salut sexual no és això. És una cultura. És una manera d’entendre el cos. És una manera d’entendre la relació amb els altres. És una manera d’entendre la llibertat.
En un país mediterrani com el nostre, on el cos ha estat sempre present —en les festes, en la música, en la dansa, en la manera de relacionar-nos— sorprén que la sexualitat continue sent un espai tan carregat de silencis. Som una cultura que celebra la vida, però que sovint té dificultats per parlar del desig. Som una cultura que reivindica la llibertat, però que encara arrossega herències de moralismes antics. Som una cultura que presumeix de modernitat, però que encara no ha assumit del tot que la salut sexual és un dret, no una concessió.
El Dia Mundial de la Salut Sexual ens recorda que la intimitat és un espai que cal cuidar. Que la diversitat és una riquesa. Que el consentiment és una base irrenunciable. Que la informació és una eina de llibertat. Que la vergonya no pot ser una política pública. Que la por no pot ser una pedagogia. Que la sexualitat no pot ser un instrument de control.
També ens recorda que la salut sexual és una responsabilitat compartida. No és només cosa de professionals de la salut. És cosa de famílies, d’escoles, de mitjans de comunicació, de institucions, de comunitats. És cosa de tots. Perquè tots tenim cos. Tots tenim desig. Tots tenim dret a viure la sexualitat amb dignitat.
La celebració del 4 de setembre no és una festa. És una advertència. És una invitació. És un recordatori que la llibertat no és completa si el cos no és lliure. Que la igualtat no és real si la sexualitat continua sent un espai de discriminació. Que la salut no és plena si la intimitat continua sent un espai de por.
Potser, al final, la salut sexual és això: aprendre a tocar la vida sense fer mal, i deixar que la vida ens toque sense por. I això, en un món que encara confon la llibertat amb el silenci, és una revolució.