Les imatges de les concentracions celebrades estos dies permeten extraure una conclusió evident: els càntics predominants no estaven realment dirigits a defensar Ceuta ni a reclamar solucions per a una situació complexa que afecta les ciutats frontereres. Les consignes més repetides apuntaven cap a un altre objectiu: atacs al Govern, insults al president i missatges propis de la confrontació política estatal. Mentre les concentracions veïnals i ciutadanes que apel·laven a la convivència van tindre una presència limitada i discreta, el protagonisme mediàtic va ser per a aquells que van transformar una preocupació legítima en una batalla ideològica. El que havia d'haver sigut un debat sobre gestió, recursos i convivència va acabar convertit en una nova trinxera política. Ceuta va passar de ser una realitat concreta a convertir-se en un símbol útil per a alimentar un relat construït molt abans que la gent ocupara els carrers.
A més, convé contextualitzar l'abast real d'estes mobilitzacions. Vivim en una època en què la força d'una imatge pot eclipsar les dades objectives. Una plaça plena o una manifestació multitudinària transmeten una sensació d'unanimitat que poques vegades es correspon amb la realitat demogràfica. Madrid supera els tres milions d'habitants i una concentració de cinquanta mil persones representa una proporció reduïda de la població total. Es tracta d'una mobilització rellevant, sens dubte, però està molt lluny d'expressar una posició compartida per tota la ciutadania. No obstant això, les càmeres, les xarxes socials i la repetició constant de determinades imatges generen la impressió de trobar-nos davant d'una majoria social incontestable. Esta distorsió afavoreix que una minoria molt activa aconseguisca projectar una influència política i mediàtica molt superior a la que realment posseïx.
El preocupant no és únicament la dimensió d'estes protestes, sinó alguns dels comportaments observats en elles. La presència de grups d'extrema dreta, les salutacions feixistes, els atacs a periodistes i els missatges que busquen assenyalar enemics interns mostren que l'objectiu de determinats sectors no consistix a trobar solucions, sinó a explotar emocionalment una situació d'incertesa. La por és un combustible molt poderós en política, especialment quan es combina amb missatges simples i culpables fàcilment identificables. En lloc de fomentar l'entesa o el debat democràtic, s'alimenta una dinàmica basada en la confrontació permanent. El resultat és una ciutadania cada vegada més polaritzada i una conversa pública on els matisos desapareixen. Quan l'odi ocupa l'espai de la reflexió, la recerca de solucions queda inevitablement relegada a un segon pla.
És precisament ací on apareix una qüestió incòmoda que mereix ser plantejada. Fins a quin punt estes mobilitzacions són realment espontànies? Resulta legítim preguntar-se qui convoca, qui finança, qui sol·licita els permisos i qui obté beneficis polítics de la situació. Amb freqüència s'intenta presentar estes protestes com una reacció natural de la ciutadania, però la realitat sol ser bastant més complexa. Determinats partits han descobert que la indignació és una ferramenta extraordinàriament eficaç per a mobilitzar suports. Alguns mantenen una imatge institucional moderada mentre permeten que sectors més radicalitzats exercisquen pressió des del carrer. Altres convertixen qualsevol problema social en una peça més de la seua estratègia de confrontació cultural. D'esta manera, la preocupació legítima de molts ciutadans acaba sent utilitzada com a combustible per a interessos partidistes que tenen poc a veure amb la resolució dels problemes reals.
Mentrestant, aquells que patixen directament les conseqüències de les tensions migratòries queden atrapats entre discursos extrems. Els veïns que conviuen diàriament amb estes situacions necessiten respostes concretes, recursos suficients i polítiques eficaces. No obstant això, les seues preocupacions queden eclipsades pel soroll mediàtic i les consignes simplistes. És habitual observar com persones alienes a la realitat local convertixen una ciutat en símbol polític sense conéixer pràcticament la seua història, les seues necessitats o les seues circumstàncies específiques. Fins i tot famílies senceres participen en manifestacions reproduint lemes la complexitat dels quals resulta difícil d'explicar més enllà de l'emoció del moment. La conseqüència és que els problemes autèntics perden protagonisme davant d'una representació teatral on cada actor interpreta un paper prèviament assignat. La política espectacle desplaça una vegada més la política entesa com a servici públic.
No obstant això, el debat arriba a la seua màxima contradicció quan s'analitza el llenguatge utilitzat per a descriure determinats moviments migratoris. Existix una diferència evident entre la manera com la societat percep unes persones i unes altres segons el seu origen, la seua situació econòmica o fins i tot la seua aparença cultural. Espanya ha acollit durant els últims anys centenars de milers de ciutadans ucraïnesos que fugien d'una guerra devastadora. La reacció general va ser de solidaritat, empatia i suport institucional. Es van organitzar xarxes d'acollida, programes específics i campanyes d'ajuda. Era una resposta necessària i profundament humana. No obstant això, quan els qui arriben procedixen de països africans empobrits, el vocabulari canvia radicalment. Aleshores apareixen conceptes com invasió, amenaça o col·lapse, generant percepcions molt diferents davant de situacions que compartixen una mateixa arrel: persones que busquen una oportunitat o que fugen de contextos difícils.
Esta diferència de tracte revela una realitat incòmoda. La frontera no és únicament una línia que separa territoris; també és una construcció cultural, econòmica i social. En massa ocasions jutgem de manera diferent aquells que arriben depenent de quant s'assemblen a nosaltres o del nivell de recursos amb què compten. Si algú arriba amb estabilitat econòmica o amb una imatge que encaixa millor en els nostres esquemes culturals, rep comprensió. Si arriba sense recursos i procedix de contextos més allunyats de la nostra realitat, amb freqüència troba sospita i rebuig. Esta mirada selectiva alimenta discursos xenòfobs que simplifiquen fenòmens complexos i convertixen les persones en categories abstractes. El vertader desafiament no és únicament gestionar la migració, sinó superar els prejudicis que condicionen la nostra manera d'interpretar-la.
Potser per això resulta inevitable contemplar tota esta situació amb una certa dosi d'ironia. Hom pot imaginar perfectament una escena de l'antic programa Caiga Quien Caiga, amb Tonino acostant-se a alguns manifestants i desplegant un enorme mapa d'Europa i Àfrica. La pregunta seria senzilla: «Podria assenyalar on està Ceuta?». Probablement més d'un tindria dificultats per a respondre correctament. I eixe detall revelaria una veritat incòmoda. Per a molts participants, la qüestió no gira realment entorn de Ceuta, ni de la seua realitat social, ni dels seus desafiaments específics. La ciutat funciona simplement com un símbol dins d'una batalla política molt més àmplia. El problema deixa de ser el territori per a convertir-se en una excusa narrativa. I quan això ocorre, la ciutadania que hi viu queda atrapada entre els qui busquen resoldre problemes i els qui únicament busquen un escenari des d'on lliurar les seues guerres ideològiques.
Per això la pregunta fonamental no hauria de ser qui aconseguix mobilitzar més persones ni qui crida amb més intensitat. La qüestió veritablement important és qui està disposat a aportar solucions realistes, equilibrades i sostenibles. Les ciutats frontereres necessiten planificació, inversions, cooperació institucional i polítiques migratòries eficaces. Necessiten menys consignes i més propostes. Necessiten menys enfrontament partidista i més capacitat per a construir consensos. Perquè quan el soroll de la confrontació ocupa tot l'espai públic, els problemes reals romanen intactes. I mentre els focus il·luminen els discursos més estridents, les respostes que esperen els ciutadans continuen arribant tard o, senzillament, no arriben mai.