Per al professorat, aquest retorn és molt més que una data al calendari. És la continuïtat d’una vocació que no s’apaga, d’un compromís que es renova cada dia i d’una responsabilitat que va molt més enllà de transmetre coneixements. El professorat és qui sosté la mirada de l’alumnat quan dubta, qui acompanya quan cal, qui detecta allò que no es diu i qui transforma l’aula en un espai segur, crític i creatiu. Tornar a les aules és tornar a la trinxera pedagògica, a la construcció silenciosa del futur, a la feina que sovint no es veu però que sempre es nota.
Per a les famílies, l’inici de curs és un exercici de confiança. Confiar en el centre, en el professorat, en el sistema. Confiar que els seus fills i filles trobaran un espai on créixer, aprendre i relacionar-se amb el món. És també un temps d’acompanyament, de complicitat amb la comunitat educativa, de participació activa i de defensa d’un model que ha de ser públic, inclusiu i de qualitat. Les famílies són una peça essencial del sistema, i la seua implicació és un motor que fa possible que l’escola siga realment comunitat.
I per a l’alumnat, el curs que comença és una nova oportunitat. Una oportunitat per descobrir horitzons, per enfrontar reptes, per equivocar-se i aprendre, per construir identitat i per trobar la seua veu. Cada curs és un capítol nou en la seua història personal, un espai on la curiositat es transforma en coneixement i on el coneixement es transforma en autonomia. L’escola és el lloc on el món es fa comprensible, on les preguntes troben camins i on els somnis comencen a prendre forma.
Amb tot, aquest inici de curs arriba, una vegada més, amb ombres que no podem ignorar. Les ràtios elevades continuen sent una ferida oberta. Aules massificades que dificulten l’atenció personalitzada, que limiten la inclusió real i que obliguen el professorat a fer malabarismes impossibles. La qualitat educativa no pot dependre de la capacitat de resistència del personal docent. Reduir ràtios no és un luxe: és una necessitat pedagògica i emocional.
La manca de recursos és un altre dels obstacles que es repeteixen curs rere curs. Materials insuficients, plantilles incompletes, especialistes que no arriben, programes que no es poden desplegar per falta de suport. La inclusió, la innovació i l’atenció a la diversitat no es poden sostenir només amb voluntat; necessiten recursos, planificació i compromís institucional.
Les infraestructures pendents són una realitat que el govern valencià continua sense afrontar amb la determinació necessària. Barracons que es perpetuen, centres sense climatització adequada, espais que no compleixen les condicions mínimes de confort i dignitat. No es pot parlar d’educació del segle XXI en edificis que no estan preparats ni per a suportar un estiu valencià ni per a garantir un hivern segur.
La burocràcia creixent és un llast que ofega el professorat. Formularis, informes, plataformes, processos duplicats, tasques administratives que es multipliquen i que resten temps a la preparació de classes, a l’atenció individualitzada i a la innovació pedagògica. Modernitzar no és afegir més passos: és simplificar, és confiar, és facilitar.
I, per damunt de tot, la insuficient aposta per l’educació pública continua sent el problema estructural que ho explica tot. Sense una inversió decidida, sense una planificació a llarg termini, sense una defensa clara del model públic, l’escola queda exposada a la improvisació, a la precarietat i a la desigualtat. L’educació pública és un pilar democràtic, i un pilar no es pot sostenir amb pedaços.
Tot i això, la comunitat educativa valenciana torna a demostrar la seua fortalesa. Professorat que no es rendeix, famílies que s’impliquen, alumnat que avança. L’escola pública valenciana és resilient, creativa i compromesa. És un espai que continua funcionant gràcies a les persones que el fan possible, no gràcies a les estructures que haurien de protegir-lo.
Per això, aquest post és també un agraïment. Gràcies al professorat per la vostra dedicació, per la vostra paciència, per la vostra capacitat de transformar dificultats en oportunitats. Gràcies a les famílies per confiar, per participar, per defensar l’escola pública com a espai de futur. Gràcies a l’alumnat per la vostra energia, per la vostra curiositat, per recordar-nos cada dia per què l’educació importa.
Desitge a totes i tots un curs ple d’il·lusió, aprenentatges i experiències positives. Un curs en què l’escola siga espai de dignitat, de respecte i de creixement. Un curs en què la comunitat educativa continue demostrant que, malgrat les mancances, és capaç de sostenir el país amb la força de la seua vocació.
L’educació continua sent la millor eina per construir una societat més justa, crítica i preparada per als reptes del futur. I mentre esperem que les institucions estiguen a l’altura, la comunitat educativa ja ho està.
Bon curs a totes i tots. 🍎📖💚