Hi ha frases que no envelleixen. No perquè siguen eternes, sinó perquè el món insisteix a donar-los raó. Simone de Beauvoir advertia que n’hi ha prou amb una crisi —política, econòmica o religiosa— perquè els drets de les dones tornen a ser qüestionats. Setanta anys després, en una Espanya que es proclama moderna, europea i democràtica, la frase continua ressonant com un avís que preferim no escoltar.
Vivim en un temps de soroll i velocitat, on les crisis ja no arriben cada dècada, sinó cada temporada. Crisi sanitària, crisi energètica, crisi climàtica, crisi institucional, crisi de convivència. I en cada una d’elles, com si fóra un reflex condicionat, reapareix la temptació de revisar drets que semblaven consolidats. No és casualitat: en moments d’incertesa, les societats busquen seguretats, i massa sovint les troben en discursos que prometen ordre a canvi de llibertats.
En els últims anys, Espanya ha viscut un debat intens sobre el feminisme, convertit en camp de batalla cultural. S’ha qüestionat la violència de gènere, s’han ridiculitzat les polítiques d’igualtat, s’ha intentat reescriure el llenguatge per a diluir el subjecte polític “dona”, s’han atacat lleis que protegien drets sexuals i reproductius. No és només discrepància ideològica: és una estratègia que aprofita el cansament social i la polarització per a erosionar conquestes que van costar dècades.
La història ens mostra que els drets de les dones mai han sigut un regal, sinó una negociació constant amb el poder. I que cada avanç ha anat seguit d’un intent de retrocés. Hui, en ple segle XXI, eixa dinàmica continua. Quan la política es crispa, quan l’economia tremola, quan la identitat es converteix en arma, els drets de les dones tornen a ser moneda de canvi. Es presenten com a “excessos”, com a “ideologia”, com a “privilegis”. I així, el que era un consens democràtic es transforma en un debat artificial.
La fragilitat no està només en les lleis, sinó en la memòria. En un país que sovint oblida massa ràpid, el feminisme corre el risc de ser percebut com una moda i no com una estructura de justícia. Però la realitat és tossuda: les dones continuen patint desigualtats salarials, precarietat laboral, violències múltiples, invisibilització en la cultura i en la política. I quan una societat no resol les seues desigualtats, sempre hi haurà qui aprofite la fractura per a imposar regressions.
El segle XXI ens hauria d’haver vacunat contra eixes derrotes, però no ho ha fet. Les xarxes socials amplifiquen discursos que abans quedaven en marges; la desinformació converteix mentides en veritats emocionals; la política, cada vegada més performativa, utilitza el feminisme com a símbol per a mobilitzar o dividir. I mentrestant, les dones continuen en el centre del debat, però no sempre en el centre de les decisions.
Per això la frase de Beauvoir continua vigent: perquè ens recorda que els drets no són permanents, sinó fràgils. Que la democràcia no és només votar, sinó protegir allò que fa possible la igualtat. Que una crisi pot ser l’excusa perfecta per a desfer el que semblava indiscutible. I que la vigilància és una forma de responsabilitat cívica.
Potser el repte del feminisme del segle XXI a Espanya no és només avançar, sinó impedir que ens facen retrocedir. Mantindre viva la memòria de les conquestes, denunciar els intents de regressió, exigir polítiques que no siguen cosmètiques, i entendre que la igualtat no és un luxe, sinó una condició de la democràcia.
Perquè, com advertia Beauvoir, n’hi ha prou amb una crisi. I les crisis, en este país, mai falten.